Miquel López Crespí - Memòria històrica

Per GABRIEL JANER MANILA

No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana? (Gabriel Janer Manila)

Només, un dany col.lateral

Per GABRIEL JANER MANILA

No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?

He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.

Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.

Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".

Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.

Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.o es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?

He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.

Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.

Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".

Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.

Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.

Diario de Mallorca (22-I-09)

PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE PALESTÍ

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al manifest de Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.

Palma (10-I-09). Manifestació contra la massacre del poble palestí. D’esquerra a dreta tres històrics de la lluita antifeixista i anticapitalista de les Illes, antics militants i dirigents del comunisme illenc antiestalinista (OEC): Domingo Morales, Miquel López Crespí i Antonio Muñoz.

L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.

Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel. Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:

- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.

- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.

Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.

La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

El teatre català experimental

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)

Teatre experimental català

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".

El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)