Miquel López Crespí - Memòria històrica

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Trobar gent que, com Joan F. López Casasnovas, informi, opini, encoratgi, comenti una novetat editorial catalana sense cap mena de preocupació per fer currículum amb el comissariat de torn, és un dels pocs luxes de què podem gaudir els escriptors de les Illes. I més d'una vegada sorprèn fins i tot que hi hagi persones amb aquest tarannà tan obert, lluny de la mediocritat del nefast paranoucentisme que ens vol aclaparar. Si no hi hagués homes i dones del tarannà obert, creatiu, lliure de Joan F. López Casasnovas podríem arribar a pensar que la nostra cultura era en perill d'extinció, dominada, feta malbé per aquest ferotge autoodi que tot ho embruta amb el seu alè enverinat. (Miquel López Crespí)

Joan F. López Casasnovas: un intel·lectual independent

Joan F. López Casasnovas sempre ha encoratjat els autors que, amb la seva obra o amb la seva pràctica com a publicistes, han fet feina dins aquest camp, el de la memòria històrica, el de la feina per a anar bastint la nostra literatura. En aquesta època tan obscura per l'escriptor independent que no és al servei dels diversos poders fàctics (econòmics, mediàtics, polítics...) que malden per a controlar el nostre món cultural, els escrits sempre lúcids, punyents i encoratjadors de López Casasnovas ens serveixen per a copsar, amb claredat meridiana, que no tot està perdut en el món de la nostra cultura. Sovint contemplam com l'enveja, l'autoodi més ferotge, el reaccionarisme més desfermat amagat sota les burdes coartades dels "exquisits", pugnen per marginar, silenciar, desanimar l'escriptor de vena, l'autor rebel als dictats de la moda literària del moment. És el pa nostre de cada dia: premis que es declaren deserts per no donar una dotació econòmica a la "competència", és a dir, a l'altre company o companya escriptors; excuses de mal pagador per a dissimular l'enveja i la ràbia que produeixen als malfactors les obres dels altres autors; articles comanats a posta per a desanimar tal o qual autor; anades a les editorials per tal d'evitar que no sigui publicat tal o qual llibre d´un escriptor que no és de la colla d'un determinat clan o camarilla; visites als directors dels diaris per tal d'impedir que no s'acceptin les col·laboracions d'uns escriptors alhora que recomanen els amics i servils que els han escrit articles elogiosos; marginacions en ràdio i televisió; llistes negres quant a convidades a conferències, taules rodones, participacions en cicles temàtics de literatura; supressió de currículum i fotografies en exposicions sobre la literatura catalana; supressió de les veus referents als escriptors i escriptores que "molesten" en diccionaris de la literatura; inexistència de la més mínima ressenya en les revistes especialitzades i suplements de cultura quan publica tal o qual autor; consignes als redactors de cultura per tal que no informin dels premis que guanyen alguns autors i mantenir el silenci damunt les novetats editorials d'aquests mateixos autors; i, al contrari, ordres ben concretes de fer molt d'enrenou mediàtic amb tota mena d'entrevistes, ressenyes i informacions sobre les activitats, per més intranscendents que siguin, dels escriptors endollats; campanyes per impedir que determinats autors surtin en les antologies de narrativa o poesia alhora que es pugna per incloure novament els amiguets... i així fins al fàstic i l'infinit.

Trobar gent que, com Joan F. López Casasnovas, informi, opini, encoratgi, comenti una novetat editorial catalana sense cap mena de preocupació per fer currículum amb el comissariat de torn, és un dels pocs luxes de què podem gaudir els escriptors de les Illes. I més d'una vegada sorprèn fins i tot que hi hagi persones amb aquest tarannà tan obert, lluny de la mediocritat del nefast paranoucentisme que ens vol aclaparar. Si no hi hagués homes i dones del tarannà obert, creatiu, lliure de Joan F. López Casasnovas podríem arribar a pensar que la nostra cultura era en perill d'extinció, dominada, feta malbé per aquest ferotge autoodi que tot ho embruta amb el seu alè enverinat.

Joan F. López Casasnovas és un intel·lectual compromès amb el seu temps i amb la seva terra, un home que va sempre a la recerca de tot el que ens serveix per a continuar servant la nostra memòria històrica. Qualque dia haurem de parlar de la seva tasca com a diputat d'esquerra al Parlament de les Illes Balears i d'un llibre imprescindible per a situar Joan F. López Casasnovas com un dels nostres homes de lletres més preocupats per totes aquelles qüestions que fan referència a la lluita per la nostra cultura, la història de les classes populars i el compromís de l'intel·lectual amb el seu poble. Ens referim al llibre Intervencions (1966-2001) editat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial El Far l'any 2002. Però d'aquest llibre o del poemari De sol a sol (Ciutat de Mallorca, Col·lecció El Turó, 1999) en parlarem en propers escrits. Ara solament volíem deixar constància del tarannà combatiu i obert de Joan F. López Casasnoves, de la seva tasca imprescindible per a animar i encoratjar la nostra intel·lectualitat progressista. Lluny de les campanyes de silenciament i rebentistes contra aquells escriptors nostrats que, com Joan Fuster o Pere Quart, Josep M. Llompart o Salvador Espriu, són etiquetats d'una manera frívola de "resistencialistes", els seus articles actuen, flamígers, com un raig de llum que il·lumina les tenebres d'aquest exili forçat en el qual ens obliguen a sobreviure la colla de cínics i malfactors que pugnen per desertitzar la nostra cultura.

Record ara mateix l'encoratjament que, en un moment de crisi personal, tengué un dels seus articles. Ara mateix diré de quin treball parl. No sé si li ho havia dit personalment, però potser és ara el moment adequat de recordar-ho públicament. Era cap a l'any 1999. En aquells dies em demanava qui sentit tenia continuar escrivint si la genteta que endollava i promocionava amics i coneguts s'entestava a silenciar i marginar no solament la meva obra sinó la de la majoria d'amics que eren al nostre costat bastint la literatura de finals del segle XX. Parl de les campanyes de silenciament de l'obra d'Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Olga Xirinacs, Joan Soler Antich, Guillem Rosselló, Víctor Gayà, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Guasp, Alexandre Ballester, Antoni Lluc-Ferrer, Gabriel Barceló i tants i tants de bons amics i excel·lents escriptors. En aquella època, per boca d'un bon amic m'havien, arribat notícies precises de com en determinats mitjans de comunicació (?), alguns impresentables, parlant amb la direcció, havien aconseguit que aquelles revistes silenciassin les obres que anàvem publicant; i si de cas era obligat parlar de nosaltres, les "instruccions i suggeriments" eren que calia escriure en pla rebentista, parlant malament dels poemaris, novel·les i obres de teatre que anàssim publicant. Com sovint comentam amb alguns companys de ploma... d'on sorgeix tanta ràbia visceral, tanta enveja malaltissa, tanta podridura personal? A hores d'ara encara no sabem trobar una explicació adient a la misèria intel·lectual que ens vol escanyar dia rere dia. Hom pensa que podrien ocupar el temps en quelcom de més substanciós que la conspiració contínua per a barrar el pas al company de la confraria literària. El temps que perden amb aquestes ximpleries sense sentit, ordint campanyes o escrivint malgirbats pamflets, fóra millor que el dedicassin a escriure una novel·la o un bon poemari. El problema és que no en saben. No els surt bé. I per això la ràbia contínua, aquesta enveja que els enverina la sang i els emmalalteix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El Defensor del Pueblo accepta la queixa del GOB sobre el projecte de golf de Son Bosc

Ara iniciarà la investigació, demanant explicacions a la Conselleria de Medi Ambient, que tindrà 15 dies per contestar

Aquest és un cas escandalós de manca d’objectivitat de l’Administració Pública

Des del GOB es segueix reclamant al Govern una protecció integral de la zona (i no només “fer un jardinet” per l’orquídia), ja que els valors de Son Bosc van molt més enllà, i caldria incorporar la zona al Parc Natural de s’Albufera tal i com es suggereix a informes de la pròpia Conselleria de Medi Ambient.

El GOB va remetre el passat mes d’agost a D. Enrique Múgica Herzog, Defensor del Pueblo, una queixa sobre la manca d’objectivitat amb que el Govern de les Illes Balears ha actuat en relació a la tramitació del projecte de camp de golf que es vol construir a Son Bosc (Muro).

Entre les funcions del Defensor del Pueblo, es troba la de vetllar per què l’Administració Pública actuï conforme al que disposa l’article 103.1 de la Constitució Espanyola, és a dir, que serveixi els interessos generals amb objectivitat.

Precisament l’objectivitat és la major mancança en tot aquest procediment que permetrà la construcció d’un camp de golf vora un parc natural i a una zona de reconeguts extraordinaris valors biològics.

Segons el GOB, el procediment d’avaluació d’impacte ambiental del camp de golf va ser greument viciat per part de responsables de la Conselleria de Medi Ambient per tal de permetre l’autorització del camp de golf a un lloc d’extraordinari valor ecològic, tot i que el projecte va esser informat desfavorablement pel Servei de Protecció d’Espècies de la pròpia Conselleria.

Els punts fonamentals de la nostra denúncia són aquests:

1. El servei de Protecció d’Espècies (SPE) de la Conselleria de Medi Ambient va informar desfavorablement el projecte, pel que fa a l’afectació de les espècies presents a la zona. Després de destacar l’elevada importància ambiental de la zona, el SPE demanà a la Comissió Balear de Medi Ambient (CBMA) que revisàs el seu acord favorable al projecte. Curiosament, però, dins aquest informe desfavorable es van ficar “amb calçador” una sèrie de mesures correctores per si la CBMA decidís no revisar el seu acord. Als nostres ulls, resulta evident que l’informe tècnic, clarament desfavorable al golf, va esser modificat en una segona fase de la redacció per incorporar aquestes mesures correctores i deixar així la porta oberta al projecte, ja que era evident que la CBMA no estava disposada a revisar el seu acord favorable al golf.

2. La CBMA va decidir no fer cas al SPE i no revisà el seu acord favorable al projecte de camp de golf, i a més a més decidí que no feia falta sotmetre’l a un estudi d’impacte ambiental. Pel que fa a les “mesures correctores”, i per acabar de rematar la jugada, l’acord de la CBMA diu que s’han d’acceptar “sempre i quan no impliquin modificacions substancials del projecte”. D’aquesta forma queden desactivades les poques “mesures correctores” suggerides pel SPE que podrien tenir efectes apreciables sobre el projecte.

3. Les “mesures correctores” suggerides de forma molt “curiosa” pel SPE no serveixen ni mínimament per salvaguardar els importants valors naturals de la zona, uns valors que motivaren un informe desfavorable al projecte per part del propi SPE, ja que les mesures més importants (trasllat de dues basses, previsió de zona tampó entre el forat 7 i s’Albufera, i eliminació dels forats 8 i 9) no han estat incorporades al projecte (probablement a causa del punt anterior, ja que són mesures que afecten substancialment al projecte) i la resta no solventen ni la destrucció directa dels valors naturals del conjunt de Son Bosc ni garanteixen la no afectació a la qualitat ambiental del Parc de s’Albufera.

4. Dins tot aquest procediment, tampoc han estat avaluats convenientment els efectes que aquest projecte comportarà al Parc Natural de S’Albufera, amb el qual colinda. S’Albufera, a més de Parc Natural, és zona humida d’importància internacional inscrita al conveni de Ramsar, i també és ZEPA (Zona d’Especial Protecció per les Aus) i LIC (Lloc d’Interès Comunitari), dues figures de protecció europea.

Per a nosaltres és molt evident que tot el procediment d’avaluació d’impacte ambiental ha estat dirigit de forma greument perversa cap a l’objectiu de possibilitar la construcció del camp de golf. El bloqueig de la CBMA a qualsevol modificació substancial del projecte tenia per a nosaltres una raó molt clara: una reformulació del projecte i una nova Declaració d’Interès General no haurien pogut esser aprovades legalment, ja que les Directrius d’Ordenació del Territori ho impedeixen, i el golf no es podria construir.

Per al GOB és molt preocupant que la Comissió Balear de Medi Ambient, organisme que hauria de vetllar per què els diferents projectes que es realitzen a les nostres Illes no tenguin greus repercussions ambientals, hagi estat manipulada d’aquesta forma tan escandalosa, fet que resta encara més credibilitat a les institucions públiques.

Ara el departament d’El Defensor del Pueblo s’adreçarà a la Conselleria de Medi Ambient per què pugui aportar informació sobre els fets denunciats, en un termini màxim de 15 dies des de la comunicació. La Conselleria està obligada a col·laborar en la investigació, tal i com es disposa a la Ley Orgànica 3/1981 del Defensor del Pueblo.

Recordem que el GOB ha denunciat igualment aquesta situació davant la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, de la qual estam esperant resposta. La Conselleria està acabant de delimitar l’àrea mínima de protecció de l’orquídia de prat per integrar-la en el pla de conservació d’aquesta espècie, i tot indica que en tenir solventat aquest tràmit les obres podran començar.

Des del GOB es segueix reclamant al Govern una protecció integral de la zona (i no només “fer un jardinet” per l’orquídia), ja que els valors de Son Bosc van molt més enllà, i caldria incorporar la zona al Parc Natural de s’Albufera tal i com es suggereix a informes de la pròpia Conselleria de Medi Ambient.

Web GOB