Miquel López Crespí - Memòria històrica

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. (Miquel López Crespí)

La funció narcotitzadora del poder

Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006), parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.

Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.

Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.

L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover n'ha parlat de tot això, i d'una manera insuperable, en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:

"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.

'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.

'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

'Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles".

Miquel López Crespí

Enagás está a punto de acabar el tendido del gasoducto entre Palma y Eivissa

Se han empleado 22.000 tubos de hierro forjado.

Tras la finalización de estos trabajos se empezarán a colocar las tuberías entre la pitiusa y Dénia

EFE. DÉNIA. La empresa Enagás culminará en los próximos días el tendido de tubos del futuro gasoducto entre Palma y Eivissa, y a continuación se centrará en la conexión entre esta última y la península, a través de Dénia (Alicante). Una portavoz de la compañía gasista ha informado de que actualmente una embarcación especializada en este tipo de tareas, el "Castoro Sei", se halla a unos 35 kilómetros de Palma a punto de terminar el tendido entre las dos islas, que discurre a una profundidad media de 720 metros a lo largo de 146,5 kilómetros. Si no surgen contratiempos, estas labores concluirán en varios días y permitirán que a finales de la próxima semana comiencen a colocarse las tuberías entre la Punta de Cala Gració de Eivissa y la playa de Devesas de Dénia. Esta última conexión tiene 122,4 kilómetros de longitud y discurrirá 997 metros bajo el nivel del mar, en unas labores que se prolongarán hasta principios de febrero, cuando finalizarán frente a la costa alicantina.

Según Enagás, se han empleado 56 toneladas de acero y otras tantas de hormigón para la elaboración de los 21.881 tubos, de 12,2 metros cada uno, necesarios para integrar a las Balears en el sistema gasista español. Junto al "Castoro Sei", que actúa con una flota auxiliar, trabajan en el gasoducto el buque "Crawler", para realizar las soldaduras de conexión de los distintos tramos, y el "Far Sovereign", que ejecuta la zanja post-tendido en los aterrajes de Mallorca y Alicante. Además, se emplean el "Tertnes", para el pedraplenado y rectificación de vanos, el "Nordic Giant", que hace las zanjas cerca de la costa, y un submarino de control.

Cinco años de trabajos

El Consejo de Ministros dio el visto bueno a la actuación el 5 de diciembre de 2003 y está previsto que el gasoducto sea una realidad y entre en servicio en julio de este año. En 2004 se adjudicó la construcción de la infraestructura a Enagás y el 10 de diciembre de 2007 se iniciaron los trabajos previos de movimiento de tierras para los aterrajes en Sant Antoni de Portmany (Ibiza), así como las explanaciones y montajes de las máquinas tuneladoras.

Diario de Mallorca (12-I-09)

La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)

L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)

El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (un article de juliol de 2007)

Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.

El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. (Miquel López Crespí)

L'any de la neu

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de 1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents d'Aucanada o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, coentes o no, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa poblera. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de casa seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics poblers s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!

Anys endavant, consultant els meus arxius, la premsa de l'època, no he pogut deixar de constatar com és de trista la notícia que en resta en els diaris (quan hi resta alguna cosa). La premsa de Ciutat de dia 4 de febrer de 1956, sota el títol "Nieve sobre la isla", deia, deixant constància oficial d'aquests fets que relatam (uns dels més importants de la nostra vida!): "En diversos puntos de las cordilleras y costas la nieve ha cubierto por completo el paisaje, y si ayer, mediado el día, el sol logró rasgar el opaco gris nuboso que encapotaba el cielo, hoy la grisácea techumbre ha puesto una luminosidad exótica sobre Mallorca.

'En Manacor la nieve alcanzaba dos palmos y medio que cubrían por completo las calles; en Formentor y Alcudia la nieve alcanzaba los 50 centímetros de grosor".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Ajuntament de sa Pobla, 2002). Pàgs. 189-191.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)