Miquel López Crespí - Memòria històrica

...gairebé tres mil persones es manifestaren pels carrers de Palma convocades per la Plataforma 31-D. D'aquestes, unes 1500 persones ho feren al bloc de l'Esquerra Independentista convocades per Maulets i SEPC. (Llibertat.cat)

Prop de tres mil persones participen a la manifestació de la Diada de Mallorca

Ahir dimarts 30 de desembre, gairebé tres mil persones es manifestaren pels carrers de Palma convocades per la Plataforma 31-D. D'aquestes, unes 1500 persones ho feren al bloc de l'Esquerra Independentista convocades per Maulets i SEPC.

La manifestació partí del Passeig del Born a les 18.30 hores i es dirigí cap a la Plaça dels Patins. Aquesta era convocada per la Plataforma 31-D, on hi ha els partits polítics com el PSM o ERC i les respectives joventuts, el sindicat STEI-i, diverses entitats nacionalistes i l'esquerra independentista. En tot moment, el bloc de Maulets i SEPC, amb una pancarta que duia com a lema “Els Països Catalans decidim independència”, fou el més nombrós i actiu. La manifestació de l'esquerra independentista, que comptava amb el suport i la presència de la plataforma Gent Activa, començà amb l'amollada d'una gran traca, donant així el tret de sortida a una de les manifestacions de la Diada més combatives i festives dels darrers anys. El bloc, encapçalat per una gran estelada, realitzà la primera acció a escassos cent metres: una dotzena de joves independentistes sortien del gruix de la manifestació i deixaven sis maletes de viatge amb els lemes de “fora dels Països Catalans” i “a España” davant dos policies espanyols, mentre tot el bloc cridava “fora les forces d'ocupació.” Cinquanta metres més endavant el bloc es va seure a terra mentre una militant de Maulets va llegir el manifest del bloc de l'EI. En aquest es criticava la situació del jovent, la implantació del Procés de Bolonya, les renúncies dels partits polítics anomenats progressistes, la corrupció, la repressió patida recentment pels joves de Maulets per part de la batllessa Aina Calvo i el Delegat de Govern Ramon Socies, etc.

Pocs metres després, des de la part de dalt de la Plaça Major, diversos feixistes tiraren ous de pintura al pas del bloc de l'esquerra independentista. Diverses persones del servei d'ordre i manifestants evitaren que la situació anàs a més.

Tanmateix, a poc a poc, el bloc de l'esquerra independentista anava augmentant el nombre de gent i la distància que el separava a la resta de la manifestació dels partits polítics. Els crits que es sentien eren els ja clàssics de “Independència”, “a mi ningú m'enganya, Mallorca no és Espanya”, “Visca la terra lliura”, etc. La següent acció es produí a la Costa de la Pols, allà es cremà una bandera espanyola, mentre els manifestants cridaven “independència”. Ja al carrer Sant Miquel, es realitzà una acció a la botiga de moda Stratovarius que consistí en l'encartellada d'una pancarta en contra de “la talla 36”. Cap al final del trajecte, al carrer dels Oms, es feu la darrera acció que consistí en la penjada d'una pancarta a una bastida que denunciava la repressió patida darrerament per Maulets arran de la pintada d'un carril bici i l'intent de concentració antimonàrquica.

Finalment, la manifestació arribà a la Plaça dels Patins on Madiop Diagne, el portaveu de l’associació de senegalesos ASEMA, llegí el manifest reivindicatiu de la Plataforma 31 de Desembre. Aquest escrit demanava l'autodeterminació i denunciava les actuacions de l'Estat espanyol i francès en qüestions referents a la llengua, la cultura o el finançament del nostre poble. El manifest també recordà la memòria de les víctimes del franquisme, l’espoli fiscal de l’Estat cap a les Balears i la insuficiència del nou Estatut. A més a més, criticà durament la corrupció exercida en l'època de govern de Jaume Matas.

Durant la lectura del manifest, diversos independentistes repartien octavetes no signades on s'instava a anar a l'ofrena que es fa al rei en Jaume I a la Plaça Espanya per tal de criticar la gestió feta per l'actual govern. Allà, a la Plaça Espanya, prop de tres-cents independentistes davant d'un gran cordó policíac denuncià i criticà les diverses qüestions que han marcat la política illenca a les illes, com ara la corrupció de la majoria de partits polítics, la repressió exercida pel PSOE, etc. En acabar es cantà Els Segadors i es desconvocà la concentració. L'únic fet negatiu remarcable fou la retenció per part de la policia espanyola d'un jove de 14 anys que no duia el document d'identitat espanyol. Fou gràcies a la intervenció de mig centenar d'independentistes que el jove pogué arribar a la Plaça Espanya i participar a la concentració. Finalment, la Diada acabà amb un concert dels grups de música Oprimits i Barrumbada a la Plaça dels Patins.

Web Llibertat.cat

...encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? (Pep Verger)

Infraestructures

29 desembre 2008 – 12:56

Incrementar la despesa pública en la construcció d’infraestructures provoca un temporal augment de l’activitat econòmica, que pot minvar els funests efectes de la crisi, tot i que sigui momentàneament. Estam just davant un miratge, ja que l’arrel del problema no és solventa, però aquest petit alè sempre és benvingut.

Però si hi ha alguna cosa que em preocupa, i més en aquests dies que em sentit parlar tant del nou (?) pla de carreteres, és esbrinar si aquest pacte de centre esquerra planifica de forma diferent a com ho feia l’anterior govern del Partit Popular.

Voldria pensar que sí, però vos he de reconèixer que tenc molts dubtes. M’heu de perdonar la insistència, però encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? I no oblit tampoc que el nou pla de carreteres, recentment aprovat pel Consell de Mallorca que presideix Francina Armengol, reconeix que el segon cinturó -molt semblant al del Partit Popular, tot i salvar (que no és poc) Son Sardina i sa Garriga- no solventarà els problemes dels embussos a l’entrada de Palma. I tenc ben present que la Conselleria de Mobilitat va estar quasi tant temps en adobar el metro com el PP en construir-lo. I no sé si és prioritari que el tren arribi a Cala Rajada, tot i que sigui una vella reivindicació de l’esquerra. I a Alcúdia? Tenc la sensació que no arribarà fins Alcúdia únicament i exclusivament pel conflicte obert amb el batle i secretari general d’UM Miquel Ferrer. Sospit que falta decisió. I el tramvia? És necessari que arribi a l’aeroport? Té sentit que uneixi la plaça d’Espanya i s’Arenal? No voldria més fer un metro que circumvali Palma?

Jo no ho sé, però m’agradaria pensar que els nostres polítics sí.

Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)

Son Espases

19 novembre 2008 – 18:06

Estic cansat de comèdies! Què agafin les pedres i les traslladin d’una vegada, però que no enredin la troca. Les restes arqueològiques trobades vora les urgències del nou hospital seran traslladades, per molt importants i úniques que siguin. L’hospital de referència no s’hauria de construir a Son Espases, però és evident que, avui per avui, ja no hi ha tornada enrera. Tenc ben present que Francesc Antich, Francina Armengol i Aina Calvo enganaren la ciutadania durant la campanya electoral i ens varen fer creure que construir l’hospital a Son Espases era una barbaritat. I tenien raó, malgrat que s’ha de reconèixer que la tèrbola reacció del Bloc a la decisió del Govern de continuar amb la construcció de Son Espases fa pensar el contrari. Callaren quasi sense protestar. I ara podeu estar segurs que les troballes seran traslladades en el millor dels casos. Per tant, què facin via. Tanmateix, la decisió ja està presa.

Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)

El segon cinturó

16 octubre 2008 – 17:50

No puc parlar del segon cinturó, al que ara pretenen que anomenem via connectora dels accessos a Palma, sense tornar a manifestar la meva absoluta oposició a la construcció de l’hospital de Son Espases. Dit això, és just reconèixer que és ben necessari solventar, i de forma definitiva, el problema diari que suposa accedir a Palma per molts ciutadans. És imprescindible cercar solucions amb el menor impacte medi ambiental possible, i s’ha de valorar l’esforç del Consell de Mallorca per protegir Son Sardina i sa Garriga i per emprar les vies ja existents. El fet que la proposta suposi reduir el consum de territori de forma sustancial és també prou important. I també ho és el fet que no estiguem parlant d’una autopista, ni d’una ronda que permet circular a gran velocitat. Però anem amb els emperons. El primer i més important és que no s’ha elaborat l’estudi de mobilitat previ al projecte pactat en el Conveni de Carreteres firmat entre el Ministeri de Foment i el Consell. No es tracta d’una qüestió menor, però… En tot cas, i sigui com sigui, que ningú no oblidi que qualsevol solució just serà viable si va acompanyada de la potenciació clara, ferma i decidida del transport públic

Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur. (Miquel López Crespí)

Son Espases: el Bloc i el PSOE (article de novembre de 2007)

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.

És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...

Poetes catalans del segle XX

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en molts dels poemaris que hem publicat en aquests darrers anys.

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia.

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del Maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquestes dècades de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").

La denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen d'alguns dels poemaris que han sortit aquests anys. Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)