Miquel López Crespí - Memòria històrica

Per això exigim dels responsables de la cadena autonòmica IB3, una disculpa a l'Associació i als seus associats així com una clara voluntat de totes les cadenes i mitjans de comunicació locals per oferir productes de qualitat relacionats amb les iniciatives de Recuperació de la Memòria Històrica, de la que Memòria de Mallorca es pionera a Mallorca, defugint de subproductes que només cerquen la morbositat i defugen del compromís seriós amb la Recuperació de la Memòria Històrica de la repressió franquista. Memòria de Mallorca, gener de 2009. (ARMHM)

Comunicat de Memòria de Mallorca.

Memòria de Mallorca vol protestar pel fons i les formes emprades pels responsables del programa de la cadena autonòmica Balear IB3, "Article 19", que en aquesta ocasió estava dedicat a la Memòria Històrica a les Illes Balears. Els esmentats responsables del programa, van contactar amb membres de Memòria de Mallorca per intentar que participessin al programa, en qualitat de historiadors, utilitzant subterfugis, falsedats i intentant manipular les dades relatives als participants i el contingut del programa.

Els membres de Memòria de Mallorca, declinaren la participació a l'esmentat programa "Article 19", quan s'assabentaren de la presència al debat de responsables de la Falange Española a Mallorca. Memòria de Mallorca, sempre ha col•laborat amb els mitjans de comunicació de les Illes Balears i agraeix l'interès demostrat pels esmentats mitjans de comunicació a l'hora de donar a conèixer el sofriment de les víctimes de la repressió Franquista i les seves famílies, però de cap de les maneres permetrem que el dolor i el patiment de les víctimes i les seves famílies sigui utilitzat per cap mitjà de comunicació autonòmic o estatal, per a la realització de programes o productes del format que sigui (audiovisual, reportatges, premsa escrita, etc.) que no tenen com a fi, l'anàlisi seriós dels fets i dels protagonistes d'aquells tràgics esdeveniments i que només pretenen donar un espectacle morbós i que cerca l'enfrontament verbal entre els assistents al programa . Si no se'ns passa pel cap que s'emetés en un programa de TV d'una democràcia, un debat entre un neonazi i el familiar d'una víctima de l'holocaust Jueu, perquè a Espanya, si que son possibles aquets tipus de d'espectacles televisats?. Recordem, com escriu Massot i Muntaner, «la Falange s'hagué de doblegar a les consignes de l'exercit i serví simplement de policia paral.lela, encarregada de dur a terme depuracions i exterminis (...) el paper dels falangistes en la repressió fou molt important ja abans de la intervenció dels italians i van anar molt més enllà que no haurien desitjat molts militars»1*.

Per tal cosa, Memòria de Mallorca, fa arribar aquest comunicat per fer saber que l'associació memorialística està disposada a col•laborar amb els mitjans de comunicació autonòmics i estatals, tal i com ha fet sempre i més darrerament amb la sèrie de TV de Mallorca, "Memòria i oblit d'una guerra", que recordem es una iniciativa sorgida des de l'associació Memòria de Mallorca, però al mateix temps defugim del sensacionalisme i la morbositat gratuïta, tant de moda en determinats mitjans. Per això exigim dels responsables de la cadena autonòmica IB3, una disculpa a l'Associació i als seus associats així com una clara voluntat de totes les cadenes i mitjans de comunicació locals per oferir productes de qualitat relacionats amb les iniciatives de Recuperació de la Memòria Històrica, de la que Memòria de Mallorca es pionera a Mallorca, defugint de subproductes que només cerquen la morbositat i defugen del compromís seriós amb la Recuperació de la Memòria Històrica de la repressió franquista. Memòria de Mallorca, gener de 2009.

[1] Josep MASSOT I MUNTANER, Guerra civil i repressió a Mallorca (Palma 2005), 226-227.

Nota: L’autor d’aquest blog, l’escriptor Miquel López Crespí, és membre de l’Asociació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

Per la demolició de tots els monuments imposats pel feixisme

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". (Miquel López Crespí)

Postmodernitat i marginació literària: Ferran Lupescu

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria n'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant un suplement de cultura en un diari de Ciutat. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". Els partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària havien estat blasmats com a "organitzacions de quatre folls il·luminats" que "no tocaven de peus a terra". Els cínics i menfotistes, tota la colla de vividors del romanço que, juntament amb els hereus del franquisme, hem vist engreixar, satisfets, durant aquest darrer quart de segle, vinclaven l'esquena davant la patronal, els borbons i l'imperialisme mundial.

És quan, esmorteïda l'embranzida dels anys setanta, recuper lentament la meva antiga tasca d'escriptor. Aleshores, a part d'escriure articles de crítica literària i d'història, m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans. Però en tractar-se d'un autor que tant t'ha influït i influeix encara en la meva vida és molt complicat concretar la data, l'any exacte d'aquesta coneixença. Sovint tenc la sensació, com quan parles d'Espriu, Lorca, Kafka, Brecht o Maiakovski, que som germans i ens hem alletat plegats. Pens que mai no podria arribar a esbrinar amb certesa, amb certa seguretat, el dia aquell que per primera vegada vaig llegir un poema d'Arxipèlag o de Cadàvers. Determinades "concrecions" quasi matemàtiques potser es poden fer amb gent i fets que t'han influït de forma minsa o superficial; però hi ha llibres, formes d'actuar, concepcions del món, pràctiques culturals i polítiques, que arriben a formar part tant i tant de la teva vida, condicionen de manera tan intensa el teu comportament quotidià, que, amb el pas del temps, es fa difícil dir d'aquell autor: "el vaig conèixer dia tres d'abril de l'any vuitanta quatre".

En el cas del poeta i investigador Ferran Lupescu seria simplificar massa reduir la seva coneixença a un dia i hora dels calendaris. En aquells temps foscos de la victòria de l'oportunisme i la postmodernitat de mitjans dels vuitanta va ser connectar amb una nova generació d'intel·lectuals de debò. Un raig de llum, en definitiva, quan ja començaves a defallir, a pensar que tants d'anys de lluita no havien servit de res, a no ser per engreixar els cínics i menfotistes. Crec que el conec de sempre, com si formàs part de la meva vida des de la meva infantesa, com si fos un més de la meva família, algú amb el qual has viscut d'ençà que obrires els ulls a la lluita per la llibertat i la independència. És el mateix que em passa amb clàssics com Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Joan Fuster o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tots ells, Lupescu inclòs, formen part de la gran família que ens manté desperts en aquest indret de la trinxera des d'on provam de combatre les insídies i constants envestides de l'enemic.

Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14-XI-04, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)

L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)