Miquel López Crespí - Memòria històrica

Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d’Última Hora, em convidà a escriure a Letras, el suplement cultural del Diario de Mallorca.

En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras. Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Servàrem la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.

Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà que el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.

Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista, en el camí d’aconseguir certa transformació de l’estantís i endarrerit món franquista que ens mantenia fermats a un passat tenebrós.

La mort de Xim Rada em féu recordar aquells anys d'il·lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...).

En el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Roman Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Després d’haver col·laborat a Literatura, que era el suplement de cultura del diari Última Hora, el set de gener de 1971 publicava el meu primer article al Letras de Diario de Mallorca. Xim Rada em va demanar algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. El primer article portava per títol “Los héroes están cansados” i era una aproximació a un autor de moda en aquells moments, José M. Riera de Leyva, i el seu relat En otro país que havia publicat Tusquets. Del 71 al 76, que va ser el temps en què d´una forma més o manco ininterrompuda vaig col·laborar a Letras. Repassant els papers dels meus arxius constat que vaig escriure sobre Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, MacLuhan, els espartaquistes alemanys, Babeuf i els primers teòrics del socialisme, Lukcás, T. W. Adorno, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Céline, Jean-Paul Sartre, Reich...

Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentant les idees desenvolupades per aquests investigadors vaig escriure els articles “La cultura de masas” I i II, publicats respectivament el 26 de juny de 1975 i el 3 de juliol de 1975. Més endavant, aprofundint en s aquestes qüestions (que discutia amb Paco Monge i Xim Rada a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement de Cultura), vaig publicar dos articles més en referència a aquesta problemàtica. En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional. Parl dels articles “El ‘nuevo mundo’ electrónico y cultural” I i II publicats respectivament el 7 de juliol de 1975 i el 21 de juliol de 1975. Era tot el que feia referència a la cultura, l’art i la superstructura ideològica de la societat de classes. En definitiva, la problemàtica de l’hegemonia cultural dels intel·lectuals al servei del bloc de les classes dominants, analitzades per Gramsci en el seus escrits de la presó.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tampoc no sé quins mèrits han fet els malaguenys i els d’Antequera perquè els posin un TGV amb un recorregut de 55 km, que es farà en 20 minuts, i que ha costat 2.500 milions. Per cert, que el 60% del recorregut són viaductes o túnels. (Per arribar a Artà quasi només han de restablir la via). Nosaltres per treure el tren de Manacor i fer un quilòmetre davall terra, hem de grinyolar a les totes i ens ofegam dins un tassó. (Mariano Moragues)

La recuperació del tren fins Artà ja fa pudor

Ben enfrascat en la defensa aferrissada de Mallorca i de tot quant s'hi mou i s'hi pot moure, el bon company artanenc Mariano Moragues redacta aquest escrit a favor de la reimplantació d'un mitjà de transport tan eficient com és ara el tren.

"Els mallorquins, per Madrid, -escriu en Mariano- devem ser el darrer mot del credo, pel que fa a inversions de l’estat, tot i ser una de les comunitats que més aporta, comparativament, a la hisenda pública. Per aconseguir una pixarada de Madrid hem de punyir i plorar anys i més anys.

No sé quins mèrits han fet els de Valladolid perquè els posin un TGV que ha costat 4.500 milions col·locant 180 km de via, amb el túnel de Guadarrama de 28 km (que és la distància del tren de Manacor a Artà) i que farà el camí de Madrid a Valladolid en 55 minuts. (És el temps que el nostre tren necessita per anar de Palma a Manacor)

Tampoc no sé quins mèrits han fet els malaguenys i els d’Antequera perquè els posin un TGV amb un recorregut de 55 km, que es farà en 20 minuts, i que ha costat 2.500 milions. Per cert, que el 60% del recorregut són viaductes o túnels. (Per arribar a Artà quasi només han de restablir la via). Nosaltres per treure el tren de Manacor i fer un quilòmetre davall terra, hem de grinyolar a les totes i ens ofegam dins un tassó.

Resulta insultat i un greuge comparatiu que els mallorquins per recuperar el tren de Manacor fins Artà, hàgim de gemegar tant, i quan a la fi s’aconsegueixi pareixerà que hem fet un mul, quan el trenet que volem i necessitam suposa una inversió de quatre duros, comparat amb les inversions que es fan en trens de Madrid cap a la resta de la península. “Ens pixen damunt, i ens volen fer creure que plou!”

El mateix podríem dir de l’aeroport de Son San Joan, que entre 1994 i el 2003 tengué un 19,4% del trànsit nacional i se li ha destinat un 6,9% de les inversions en infrastructures aeroportuàries, en canvi, dins el mateix període, Madrid ha mogut el 22,1% del trànsit, però (oh casualitat!) ha tengut una inversió del 58,6%. I així anam...

No sé si els mallorquins som massa tolerants, però trob que ja n’hi prou que mos prenguin pel “pito del sereno”. On treu cap que se’n duguin els nostres doblers per fer obres faraòniques i nosaltres hàgim de badar la boca al vent i hàgim d’agenollar-nos per recuperar un trenet jugueta. Ja està bé, eh!!!"

Mariano Moragues Ribas de Pina

Blog Picalsud http://cil.cecili.cat/post/49692

El GOB denuncia el Govern a la Comissió Europea per permetre el golf de Son Bosc

Diuen que la “part fonamental” del procés va ser durant la presidència de Matas, però que el Govern actual “no ha actuat per posar-hi remei”

El Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) ha denunciat al Govern davant de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea per permetre la construcció del camp de golf de Son Bosc, a Muro, en considerar que el procediment d'avaluació d'impacte ambiental ha estat “escandalosament viciat”.

En una roda de premsa, el GOB va detallar que el procediment de tramitació del projecte del camp va incomplir la normativa comunitària en no haver avaluat “correctament” les repercussions ambientals tant sobre Son Bosc com sobre el Parc Natural de S'Albufera.

El Grup va recordar que el Servei de Protecció d'Espècies de la Conselleria de Medi Ambient va informar desfavorablement sobre el projecte davant dels “greus efectes” sobre les espècies i sistemes naturals que comportava. Tanmateix, en aquest informe, a més, va afegir una sèrie de mesures correctores per si la Comissió Balear de Medi Ambient (CBMA) no revisava l'acord.

Segons el GOB, “resulta evident” que l'informe va ser modificat en segona fase per incorporar mesures correctores i deixar la porta oberta al projecte.

La CBMA, va indicar el GOB, va decidir que “no feia falta sotmetre” el projecte a un estudi d'impacte ambiental. A més, va sostenir que les mesures correctores citades pel SPE no serveixen “ni mínimament” per salvaguardar els valors naturals de la zona ja que les més destacables no van ser incorporades al projecte.

D'altra banda, la resta d'actuacions no resolen, segons el Grup, ni la destrucció directa dels valors naturals del conjunt de Son Bosc ni garanteixen la no afectació a la qualitat ambiental de S'Albufera.

Així mateix, l'associació ecologista va indicar que tampoc no s'han avaluat “convenientment” els efectes que aquest projecte comportarà al Parc Natural amb què coafronta, S'Albufera, una zona humida d'importància inscrita al conveni Ramsar, així com Zona d'Especial Protecció per a les Aus, i Lloc d'Interès Comunitari.

Així, el GOB va considerar que el Govern “ha incomplert les seves obligacions” en relació amb la correcta avaluació de les repercussions ambientals que el projecte suposa i va destacar que és “molt preocupant” que la CBMA hagi “estat manipulada” per aconseguir uns “interessos concrets”.

L'associació va recordar que la “part fonamental” del procediment va tenir lloc durant la presidència de Jaume Matas encara que el Govern actual “no ha actuat per posar remei” a aquest “despropòsit”, va concretar.

Així, va sostenir que els actuals responsables de la Conselleria de Medi Ambient haurien d'haver revisat l'acord de la CBMA però, va apuntar, no semblen “decidits a fer-ho i el temps s'acaba per a Son Bosc”. Les obres de construcció del camp de golf podran començar a partir del pròxim 1 de setembre.

dBalears (22-VII-08)

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. (Miquel López Crespí)

La victòria dels especuladors i la destrucció de Mallorca

El ritme de destrucció de les Illes continua i augmenta malgrat els intents de preservars algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!).

El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de baleares (17-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí