Miquel López Crespí - Memòria històrica

La foto de certs polítics de les Illes Balears acostant-se a manifestants -gent concentrada a la via pública, amb la intenció de rebutjar obertament l'aplicació de la "Directiva de la Vergonya", aprovada en seu parlamentària a Brussel·les-, resulta més que oiosa i repugnant als ulls de segons qui. (Cecili Buele)

Pros i contres, amb la Directiva europea de la Vergonya

A les mogudes organitzades contra la implantació imminent de la "Directiva europea de la Vergonya", és bo que se sàpiga qui és qui.

Certament, una imatge val més que mil paraules. I, com va dir aquell, un vot val molt més que milers d'imatges i paraules! En vera democràcia, clar!

La foto de certs polítics de les Illes Balears acostant-se a manifestants -gent concentrada a la via pública, amb la intenció de rebutjar obertament l'aplicació de la "Directiva de la Vergonya", aprovada en seu parlamentària a Brussel·les-, resulta més que oiosa i repugnant als ulls de segons qui.

Si més no, perquè s'hi mira de tapar allò que resulta més valuós en democràcia: el vot emès "lliurement" pel grup parlamentari al qual s'integra un partit polític qualsevol.

Així com hi ha polítics que no se n'amaguen, donen la cara i responen dels seus actes i dels seus vots públicament: "He votat que sí, sense vergonya, a favor del que algun creatiu ha anomenat "Directiva de la Vergonya".... (Ignasi Guardans, diputat al Parlament Europeu per CIU, integrat en el grup parlamentari europeu ALDE (Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa)

D'altres n'hi ha que, no solament miren de dissimular i d'amagar la seva alçada de mà espúria, amb la qual han llançat la pedra contra els elements més febles i indefensos de les nostres societats: immigrants sense recursos ni papers per obtenir-ne! Es volen fer fotos amb els qui votarien en contra!

El passat mes de juny, dels 785 eurodiputats que ocupen escó parlamentari a Brussel·les,
367 voten a favor de la Directiva de la Vergonya
(32 eurodiputats socialistes=16 PSC-PSOE)
206 voten en contra
(106 eurodiputats socialistes=1 PSC-PSOE=Josep Borrell)
109 s'hi abstenen
(45 eurodiputats socialistes=2 PSC-PSOE)
Més de 100 eurodiputats de grups polític diversos no voten!

Si fas números i calcules què hagués passat, si els 32 eurodiputats socialistes haguessin votat en contra o simplement s'hi haguessin abstengut... t'adones que haguessis vist un Parlament europeu majoritàriament desfavorable a la Directiva de la Vergonya!

Aleshores, com és possible que, després d'empènyer i aconseguir que el Parlament Europeu faci una passa tan transcendent en la manca de respecte pels drets humans, -oferint-hi 32 vots que hi resulten indispensables- membres del PSOE s'avenguin, ara, a voler fer creure a la ciutadania que ells també s'hi sumen, a les manifestacions i concentracions en contra, d'aquestes conseqüències negatives que certament tothom sap que se'n deriven?!

La política d'immigració comuna, a Europa, no pot començar pitjor de com s'ha fet: amb una passa tan insultant, prepotent i repressiva, com la realitzada "conjuntament" entre els grups polítics més representatius de l'Estat espanyol i de les Illes.

El PP i el PSOE, de bracet, per enfrontar-se a l'element més feble! Com en altres ocasions...

És bo que se sàpiga que, gràcies a aquests 32 vots socialistes, el mes de juny passat Europa aprova la Directiva de la Vergonya, que tantes entitats cíviques, a Mallorca i fora de Mallorca, rebutgen per inhumana i vergonyosa.

Serà bo que es tengui en compte, quan s'acosten altra volta els moments més decisius per tornar a triar qui ens representi al Parlament Europeu.

Més que valorar-ne les fotos que es van fent, caldrà mirar-ne els vots que emeten!

La composició del Parlament Europeu, en aquests moments, el darrer any de la legislatura que s'acaba ve a ser aquesta més o manco:

01 Grup polític PPE-DE -Partit Popular Europeu+Demòcrates Europeus- (PP):
288 eurodiputats (vota a favor de la Directiva europea de la Vergonya)

02 Grup polític SOCIALISTA (PSIB-PSOE):
216 eurodiputats (vota a favor, i en contra i s'absté, davant la Directiva europea de la Vergonya)

03 Grup polític ALDE -Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa-
(UM): 99 eurodiputats (vota a favor de la Directiva de la Vergonya)

04 Grup polític UEN -Unió de l'Europa de les Nacions-:
43 (se'n reparteix el vot)

05 Grup polític -VERDS-ALE (ERC, PSM):
proposa que es retiri la Directiva de Retorns i vota en contra (43)

06 Grup polític IUE-IVN -Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica- (EU-V):
41 eurodiputats (s'oposa a la Directiva de la Vergonya i vota en contra)

07 Grup polític ID -Independència i Democràcia- :
22 (se'n reparteix el vot)

08 Grup polític No inscrits:
32 (se'n reparteix el vot)

Tenir-ho ben present, potser que resulti ser un bon test, a l'hora de triar amb molt més seny qui ens ha de representar al Parlament d'Europa l'any que ve!

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008

Blog Aframericanet http://aframericanet.cecili.cat/post/54298

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)

La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Manifest commemoratiu del 18 de juliol de 2008

(Dia Europeu de condemna del Règim Franquista)

És avui un dia per commemorar, per recordar, però no pas per celebrar. No són poques les dates en la història universal que han passat a formar part de llista de dies de la ignomínia: El 18 de juliol de 1936, és per desgràcia i per mèrits propis, una de les dates destacades d’aquesta funesta relació. Aquell dia, esclatà una guerra incivil, brutal i inhumana, que desembocà en una dictadura militar, repressora i assassina, que va fer retrocedir la societat espanyola decennis en els seus aspectes econòmics, culturals, de sociabilitat i convivència, en política i el que és més terrorífic, en el camp dels drets humans.

La mort del dictador, per causes naturals, suposà la fi del seu règim de terror opressor, però no representà la desaparició del seu llegat. Aquest llegat és ben viu avui en dia, en ple s. XXI, en molts de carrers i espais públics de les nostres ciutats i pobles. Però, el que és més trist, és que tot això esta passant en una societat que es diu a si mateixa, moderna, lliure i, el que és pitjor, es defineix com DEMOCRÀTICA¡¡¡

Part d’aquest llegat és simbòlic. Però no és ni innocent ni inofensiu. La simbologia Franquista és ben viva a Ciutat de Mallorca i en molts de pobles de les Illes Balears. Dins un mateix espai, com el del Cementeri de Ciutat, podem trobar el monumental mausoleu dels Aviadors Feixistes Italians morts durant la guerra civil al servei de Franco, que contrasta vivament amb la quasi oblidada i gens dignificada fossa comuna, on hi romanen centenars, pot ser milers de demòcrates Republicans, assassinats pels Feixistes Espanyols i el seus aliats Italians.

La “Creu dels Caídos”, el monument al Creuer “Baleares” de Sa Faixina, el monolit dels “Jinetes de Alcalá” de la Plaça de Santa Catalina o el C/ Garcia Morato de La Soledat, són alguns exemples d’aquesta incompleta llista monumental del Franquisme a Ciutat. Un problemàtic llegat simbòlic, al qual les diferents administracions democràtiques municipals i autonòmiques no han pogut, o no n’han sabut o no han volgut, donar solució. Els darrers episodis del monuments als “Caidos Por Dios y Por España” de Santa Maria del Camí i de Ciutat de Mallorca, són dos clars i clamorosos exemples de la incompetència política per donar una solució satisfactòria a aquesta vergonya, que podem qualificar d’única a l’Europa del s. XXI.

També volem aprofitar aquesta data ignominiosa, per condemnar un cop més el cop d’estat cívicomilitar del 18 de juliol de 1936 i la dictadura del General Francisco Franco. No hem d’oblidar que ara fa 2 anys el Consell d’Europa, a proposta del Eurodiputat Maltès Leo Brincat, declarà el 18 de juliol, tots els 18 de juliol, com el dia Europeu de Condemna del Franquisme. Sense cap mena de dubte, podem fer nostres les conclusions d’aquella proposta parlamentaria que, entre d’altres, exigia de les autoritats Europees i Espanyoles:

1-Que no es posin més excuses a l’hora d’ajudar de totes les formes possibles a els associacions dedicades a Recuperar la Memòria Històrica de les víctimes de la guerra civil i de la repressió Franquista.

2-La creació d’una comissió Europea i espanyola, que investigui els crims contra els drets humans comesos pels Feixistes, durant la guerra civil espanyola i la dictadura militar.

3-Que es posi a l’abast dels investigadors i historiadors tota la documentació relativa a aquells anys, en especial aquella relacionada amb la repressió Franquista. Així mateix s’ha de posar a l’abast dels historiadors i investigadors, tota aquella documentació, que essent pública, roman en mans de particulars o societats privades, especialment aquella conservada per la Fundación Nacional Francisco Franco.

4-La localització, exhumació i identificació, tant de les fosses comunes, com de les restes de les víctimes Republicanes de la guerra civil enterrades de manera ignominiosa a milers de fosses comunes.

5- La creació d’una comissió de la Veritat i que es revisi com s’explica i s’ensenya la guerra civil i la dictadura als centres educatius.

i 6- La retirada immediata de tota la simbologia Franquista, que encara avui en dia, 70 anys després de la fi de la guerra civil i més de 30 anys des de la mort del dictador, podem trobar als carres i places dels pobles i ciutats de l’estat espanyol.

A dia d’avui, aquestes conclusions no són una realitat i gairebé no s’ha fet quasi cap punt dels anteriorment indicats. Ni la tan airejada Llei de la Memòria Històrica, aprovada pel Govern Central, ha estat capaç de donar satisfacció a les demandes de la majoria de les associacions de Memòria Històrica ni de la societat civil.

Els desapareguts de la guerra civil encara són això: Desapareguts. Son víctimes de la guerra i de la dictadura i ara també ho són de la democràcia.

Els papers de la repressió, gairebé l’únic camí que ens quedar per saber la veritat, segueixen sense classificar, en ocasions en mans de particulars. Els carrers són plens de símbols del Feixisme. La comissió de la veritat Espanyola i Europea, es una utopia més, només una declaració de bones intencions que roman en l’oblit.

En definitiva, el Franquisme es legal a dia d’avui, les seves sentències judicials son “jurídicament vàlides”, alguns del seus hereus segueixen on sempre i a cops ens volen donar lliçons de democràcia. Les seves lleis han estat derogades, no pas abolides com s’hauria d’haver fet. El Franquisme no va tenir mai legalitat ni legitimitat. Una condemna de més o de manco, no ens retornarà els nostres desapareguts, no ens durà les veritats sobre la repressió, no eliminarà la Simbologia Franquista. Una condemna del Règim Franquista, pot ser no servirà per res. Les nostres víctimes han de menester més fets i manco paraules. Han de menester politiques clares, directes i contundents i que solucionin d’una vegada per totes, sense trampes ni subterfugis legals ni gramaticals, els problemes heretats del passat dictatorial.

PROU DILACIONS, PROU DIVAGACIONS, VOLEM SOLUCIONS JA¡¡¡¡¡

Volem i desitgem que aquest 18 de juliol, no sigui un dia més.

Volem que avui tot comenci a canviar.

Volem que aquest dia de juliol, sia el punt d’inflexió, el principi del final del llegat Franquista.

Volem que a partir d’avui mateix, les autoritats politiques competents es posin a disposició de la societat per donar respostes a les demandes d’una reparació de les víctimes del Franquisme, amb veritat, amb justícia i amb una més que necessària reparació moral, juridica i legal de les víctimes Republicanes de la guerra civil i la dictadura Franquista.

Moltes Gràcies

Associació Memòria de Mallorca, Juliol de 2008.

Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)

Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició

Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.

No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

Miquel López Crespí

Del llibreNo era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)