Miquel López Crespí - Memòria històrica

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina. (Cecili Buele)

"París 1793". Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí

Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.

1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana

Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.

L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.

Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.

Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.

Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.

A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).

Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).

2. Dosis grans d'erudició

L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.

Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...

O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.

O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).

O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...

Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...

En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.

Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.

Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...

L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...

Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...

3. Memòria de lluites revolucionàries

"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.

En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.

D'una banda, la cara.

Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...

D'una altra banda, la creu.

Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).

I, finalment, el cantell de la moneda.

Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.

4. Gent que fa història republicana

Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.

D'entre aquests, cal esmentar-ne:

Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)

Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.

Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.

Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.

Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.

Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...

Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...

5. Llibres i fusells, a mode de cloenda

Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.

No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...

Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.

Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.

Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)

La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.

Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!

Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).

El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.

En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008

Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/54261

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El PSM demana a l'Ajuntament de Palma que compleixi la llei de normalització lingüística

Biel Barceló ” estem en desacord amb una sèrie d’actuacions que es duen a terme sobretot a l’Ajuntament de Palma  i el Govern de les Illes Balears”

L’executiva del Partit Socialista de Mallorca reunida ahir va acordar demanar a les institucions el compliment de la llei de normalització lingüística després d’un any de Govern. El partit nacionalista lamenta que en moltes àrees de govern s’està produint un retrocés en el foment de la llengua catalana i insta a tenir un canvi d’actitud a favor de la llengua pròpia de les Illes Balears. El PSM considera que les institucions han de ser un exemple de pedagogia de la llengua pròpia com a element integrador en la nostra societat.

 

El secretari general dels nacionalistes Biel Barceló ha manifestat que” estem en desacord amb una sèrie d’actuacions que s’estan duent a terme sobretot a l’Ajuntament de Palma i al Govern de les Illes Balears. És incomprensible que l’Ajuntament de Palma, amb àrees quasi sempre responsabilitat del PSOE, hi hagi un retrocés en la normalització lingüística. El darrer exemple és el conveni signat entre l’EMT i una emisora privada que emet en castellà. A més, molta informació institucional  d’aquestes regiduries és només en castellà”.

 

Pel que fa al Govern de les Illes Balears, Barceló ha insistit que “ ha d’haver-hi un canvi d’actitud profund, la senyora Nàjera encara s’expressa quasi sempre en castellà i el discurs del president Antich a l’Expo de Saragossa, adreçat majoritàriament a la delegació balear, va ser íntegrament en castellà”. El líder nacionalista ha finalitzat dient que “ si no hi ha un canvi d’actitud, sobretot per part del PSOE, es fa molt difícil la tasca de sensibilització i de foment de la llengua catalana per part de les direccions de política lingüística  a les diferentes administracions. També cal incidir que actualment la nostra llengua rep atacs continus i injustificats per part de la dreta nacionalista espanyola, per aquest motiu és més necessària que mai la voluntat de potenciar per part de les administracions balears la nostra llengua ”

Blog PSM-Palma http://psmdepalma.balearweb.net/post/53847

Benvolguts companys:

Des de Calvià ja vos vàrem advertir, tot d'una que es va comfirmar el desembarcament dels calvianers a Ciutat, que amb aquesta tropa ho passaríeu magre. Com a Portaveu de la Plataforma Calvià per la Llengua em sembla bé qualsevol iniciativa favorable a la nostra llengua. Endavant i ànim. Però crec que el problema trascendeix l'àmbit purament lingüístic. La setmana passada vaig parlar amb na Dolors Fortesa Rei i ja li vaig dir que la política de comunicació del Bloc, per exemple, em semabla nefasta. Crec que quan vàreu negociar l'acord de govern, no vàreu preveure bé o no vàreu tenir l'energia necessària, per garantir la presència permanent de la gestió del Bloc als mitjans de comunicació públics, IB3 i TV de Mallorca. L'abús que fa el PSOE d'aquests mitjans no té nom. Quan no és en Zapatero, és algun dels seus ministres i sinó en Joan Mesquida, i quan no és el PSOE de Madrid és quelcom relacionat amb Montilla. De la presència permanent de Francina, Nájera, Antich o d'algun dels seus múltiples directors generals, no en parlem. El cas és que per una vegada que surt un representant del Bloc, surten 6 socialistes i dos populars. Sí, perquè encara que sembli mentida, hi tenen més presència els populars que la gent del Bloc. Programes de Miquel Payeras al marge. No entraré a discutir sobre la projecció comunicativa d'aquests mitjans públics, clarament orientada a divulgar els valors nacionals i simbòlics d'Espanya, perquè no ho paga. Tan sols vull dir que és un desastre. Sé que no és fàcil, la vostra feina, però és que crec que no es tracta que sigui fàcil ni difícil, crec que tot es qüestió de fer-se respectar. Si esperau a marcar distàncies el darrer any de legislatura, ningú no ho prendrà en consideració. Contestau, si voleu, aquesta pregunta: estau en condicions de poder oferir res que sigui substancial al poble ? He dit substancial i poble. Després de l'afer de Son Espases, us costarà molt, moltíssim, recuperar credibilitat. No entenc com ho fareu si teniu poc marge de maniobra i ni tan sols podeu comunicar res d'una manera permanent i entenadora.Com és possible que el PSOE s'hagi fet amb la iniciativa de comunicar els avantatges de la millora de finançament ? Com és que ningú no contesta que ha estat gràcies a la reivindicació històrica del PSM o ERC que ara poder exigir amb normalitat un dret ? És necessari haver d'escolar o legir, cada tres setmanes, les collonades d'en Grosske -insuperable aquella de dir que es considera ciutadà del món però vol que guany la selecció espanyola-, sense que ningú no repliqui ? Tanta contradicció serà mala de pair. Per acabar, només una altra pregunta. Si el BLOC fa perdre qualque votació a Armengol, a Calvo o a Antich, ni que sigui una, és ver que es produirà una mena sinistre total ? Gràcies per haver-me donat l'oportunitat d'expressar-me.

Jaume Vicens Escandell (Blog PSM-Palma)

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)

La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc

Margarita Nájera

Francesc Antich

El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.

Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.

Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.

No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.

Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

És una VERGONYA! Mantenir Centres d'Internament, presons autèntiques per a persones que no han comès cap delicte, i que solament han emigrat sense documentació, quan la immigració no és cap delicte, és un dret humà. No acceptam, doncs, el tractament que s'imparteix a les i als immigrants retenguts als CIES.; el sistema de retenció és de tipus carcerari (limitació de visites, sortides, amuntegament, presència escassa de personal mèdic, treballador/e/s socials, psicòlegs i psicòlogues, juristes, traductor/e/s); pel que comporta d'incompliment del “Conjunt de principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol forma de detenció o presó”.

No a la Directiva europea de la Vergonya!

El passat dia 18 de juny el Parlament Europeu votà favorablement la Directiva de retorn de persones estrangeres en situació irregular.

Les entitats sotasignants convoquen una concentració a Palma, per rebutjar aquesta Directiva de retorn d'immigrants en situació irregular i els Centres d'internament per a persones estrangeres (CIES)

• * Perquè suposa una vulneració dels Drets Humans
• * Perquè no es pot privar ningú de llibertat
• * Perquè comporta un incompliment de la convenció dels Drets de la Infància

Concentració:
Dimecres, 16 de juliol, a les 11:00 hores
Lloc:
Davant la Delegació del Govern C/ Constitució, nº 4 - Palma

Les entitats organitzadores són:
Metges del Món – Illes Balears, CGT- BALEARS, Drets Humans de Mallorca, Associació Ecuatoriana de Balears, ATTAC Mallorca, Cáritas Mallorca, Associació AL-MAGHREB, THAKHI RUNA, ASSOCIACIÓ URUGUAYA.

S'hi han adherit d'altres entitats i particulars a títol personal, que es relacionen més avall.

D'altres enllaços que s'hi relacionen:

1. Concentració a Palma: NO a la Directiva de la Vergonya!
2. Once entidades y sindicatos de las islas firman un manifiesto contra la ‘directiva de la vergüenza’
3. NO a la Directiva de la Vergonya!
4. Concentración en Palma contra la directiva comunitaria sobre el retorno de inmigrantes
5. Manifestació i concentració a Palma

Aquesta Directiva de la Vergonya legitima i agreuja la situació de vulnerabilitat d'immigrants retenguts en Centres d'Internament de Persones Estrangeres (CIES) a l'Estat Espanyol i a tota Europa, i redueix a cendres una Declaració Internacional que hauria de ser el marc rector de qualsevol política en una societat democràtica.

Les organitzacions sotasignants consideram aquestes propostes totalment injustes i desproporcionades, ja que la prioritat de les polítiques migratòries d'Europa i dels països de l'anomenat primer món s'han d'orientar a corregir el repartiment injust de la riquesa a l'àmbit mundial, garantint unes condicions de vida justes a totes les persones, com també a respectar els Drets Humans i no limitar-se a mesures de control i repressió.

En relació amb les mesures contemplades a la Directiva de Retorn, denunciam:

• És una VERGONYA! Privar de llibertat una persona estrangera que no ha comès cap delicte i retenir-la als CIES durant un període de fins a 18 mesos; s'hi contravé l'article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948.

• És una VERGONYA! Mantenir Centres d'Internament, presons autèntiques per a persones que no han comès cap delicte, i que solament han emigrat sense documentació, quan la immigració no és cap delicte, és un dret humà. No acceptam, doncs, el tractament que s'imparteix a les i als immigrants retenguts als CIES.; el sistema de retenció és de tipus carcerari (limitació de visites, sortides, amuntegament, presència escassa de personal mèdic, treballador/e/s socials, psicòlegs i psicòlogues, juristes, traductor/e/s); pel que comporta d'incompliment del “Conjunt de principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol forma de detenció o presó”.

• És una VERGONYA! Desprotegir persones menors, que poden ser tractades com a adultes, recloses als CIES, i expulsades a països tercers sense la seva família ni institucions públiques que les tutelin; pel que comporta d'incompliment de la Convenció dels Drets de la Infància.

• És una VERGONYA! Prohibir a totes les persones expulsades el seu retorn a Europa durant els 5 anys següents.

• És una VERGONYA! Posar dificultats i traves administratives a Organitzacions No Governamentals que volen obtenir informació sobre les condicions d'habitabilitat dels CIES.

• És una VERGONYA! Deixar de concretar el Dret a la Tutela Judicial Efectiva.

• És una VERGONYA! Establir “l'ús raonable de la força” per part dels Estats Membres a l'hora d'executar les ordres de retenció i expulsió.

• És una VERGONYA! Rebutjar la sol·licitud de no repatriació per motius humanitaris, i d'accés a un tractament adequat en cas de malaltia que no pot ser atesa als països de destinació; pel que comporta d'incompliment del Dret a la salut gratuïta i universal.

Volem fer esment de la manca de memòria històrica per part de les autoritats de la Unió Europea, un dels continents que ha escampat més immigrants a la resta del món, pels problemes econòmics, polítics i socials que va patir. Cal tenir present que els moviments migratoris esdevenen un dret en si mateixos i que, a més a més, obeeixen essencialment a les desigualtats existents en el repartiment de la riquesa a l'àmbit global, el deute extern i el deteriorament intern que han de suportar nombrosos països del sud, amb violacions sistemàtiques dels drets humans; iniquitat de gènere i, en definitiva, injustícia social; factors que converteixen l'emigració cap a països industrialitzats en l'alternativa millor per a milions de persones.

Per tot això, i davant d'aquesta passa vergonyosa, continuarem treballant amb l'objectiu d'evitar que els Estats membres de la Unió Europea s'emparin en aquesta Directiva per retallar encara més els drets fonamentals, contravenint allò que disposa la Declaració Universal dels Drets Humans.

Palma, 9 de juliol de 2008

Signants contra la Directiva de la Vergonya:

ADIBS (Associació de Dones de les Illes Balears per a la Salut)
Associació Cultural i Esportiva Alfonso Gómez
Asociación Al – Maghreb
Asociación Uruguaya de las Islas
ATTAC Mallorca
Candela Projectes Solidaris ONGD
Casal Argentino de las Islas Baleares
CEPAC
CGT – Illes Balears
Corrent Marxista Internacional (Militant)
Drets Humans Alaró
Drets Humans de Mallorca
Fundación Federico Engels Baleares
Federació d’Associacions Argentines de les Illes Balears
Justicia i Pau de Mallorca
Lobby de Dones
Loco Circo de la Vida
Mans Fora de Veneçuela
Metges del Món – Illes Balears
Sindicat d’Estudiants de les Illes Balears
Thakhi Runa (Asociación Artística y Cultural Uruguaya)
Veïns Sense Fronteres/I.B.

Andreu Rul·lan Buades
Ángeles Moliner
Carlos Martín
Cristina Clar Colom
Elalt Aguirre Lugo
Guillem Ramis i Canyelles
Joan Carrió
Juan Hernández Jover
María Suau
Miquel Piris
Miquel Ramón Clar
Pep Juárez
Yaki Estrada Casanovas

Blog Nubulaya http://nubulaya.cecili.cat/post/54192