Miquel López Crespí - Memòria històrica

Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...

Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80

A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu. (Miquel López Crespí)

Els sous i privilegis dels polítics professionals

Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu.

Recordem que a Mallorca ens trobam amb casos com el del batle de Calvià, on el conegut dirigent del PP, Carlos Delgado lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de les Illes amb 90.000 euros bruts anuals. La presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, en cobra 87.729. També hem llegit als diaris que els vicepresidents i secretaris de la cambra autonòmica, els secretaris de la cambra i els portaveus dels grups en perceben 72.627 a l'any. Curiosament, el president del Govern Francesc Antich va per darrere tot aquest personal amb “només” 72.071 euros anuals. Interessant saber que la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, cobren més que el president Antich.

La duplicació de cobraments per les dietes --hi ha càrrecs del Consell de Mallorca que també cobren dietes del Parlament— fa que es disparin determinats sous dels professionals de la política. Com informaven recentment els mitjans de comunicació: “Cuatro electos por el Consell de Mallorca –Francina Armengol, Jaume Font, Mabel Cabrer y Joan Flaquer—suman a sus salarios de la institución insular las retribuciones compatibles del Parlament, ya que está claro que un político que desempeña sus funciones en más de una institución pública sólo puede percibir el sueldo de una de ellas”.

Va ser la Comuna de París de 1871, és a dir, el primer govern obrer del món, aquell que va decretar que el sou dels gestors dels interessos del poble no podia ser més elevat del que cobrava un treballador qualificat o un professor, per posar uns exemples clars i llampants. Uns sous i uns privilegis excessius comportarien, pensaven els comunards, una accentuació de l´oportunisme entre aquells que eren en política per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. En el fons, molts dels casos més llampants d’engany polític que hem vist en aquests darrers trenta anys –abandonament de la lluita republicana per part de Santiago Carrillo i Felipe González, així com de lluita per la unitat sindical i contra el capitalisme per part de determinades burocràcies sindicals; l’oblidat combat pel dret a l’autodeterminació i mil aspectes més que abans eren patrimoni de l’esquerra— tan sols poden explicar-se per l’adaptació dels oportunistes als designis de la banca i als interessos especulatius del capitalisme estatal i internacional.

Una de les primeres organitzacions d´esquerra de l’Estat que ha alçat la veu en contra dels exagerats avantatges dels polítics del règim han estat els portaveus de la Candidatura d´Unitat Popular de Molins de Rei (CUP) que en veure com, d´una manera vergonyosa, els polítics s’apujaven alguns sous fins el 128% (acord aprovat per PSC, IiE, ERC i CiU), decidí muntar una campanya de denúncia. En el fons, la proposta dels grups abans esmentats representava un augment real en els sous d’entre el 52% i el 128% en alguns casos. Les CUP voldrien que els diners d’aquests augments desmesurats anassin a un apartat especial per a la millora d’aspectes essencials per al benestar del poble, especialment per anar cobrint despeses en sanitat, ensenyament, parcs infantils, llars de la Tercera Edat... Com expliquen molt bé els partidaris d’aturar l’augment desfermat dels sous dels professionals de la política, sectors de les CUP i de la CGT han explicat que sovint els augments indiscriminats dels sous generen un accentuat desprestigi de la classe política i són una causa més de la desafecció de part de la ciutadania envers la política. Els sectors de l’esquerra alternativa principatina pensen que, en lloc de pugnar solament per omplir-se les butxaques, haurien de donar exemple d’austeritat en aquesta època de crisi que tots patim. Per desgràcia, i això també ho podem constatar en les conversacions de cafè a Mallorca, els ciutadans tenen la sensació que molts polítics aproven lleis per solucionar el seu futur econòmic personal, però no fan el mateix amb l’economia dels ciutadans i ciutadanes de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí