Miquel López Crespí - Memòria històrica

El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment. (Llorenç Buades)

El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors. (Llorenç Buades)

A quaranta anys de la Revolta de Maig de 1968

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web Ixent

L'any 1966 els salaris de la classe obrera francesa eren els més baixos de la CEE i la jornada setmanal arribava a les 52 hores en alguns oficis.

Un any abans, el mes de febrer de 1967, es va produir una vaga a la fàbrica Rhodacieta de Besançon que ben aviat es va estendre a les fàbriques Rhodia i Cel·lophane i a les seves filials després de superar un acord signat pels buròcrates sindicals amb la patronal. Altres vagues es produiren a Le Mans i a Mulhouse el mateix any, totes elles reprimides pels agents de les CRS.

El mes de març el govern Pompidou va planificar retalls en els drets dela gent obrera en relació als drets de la gent en atur i de la Seguretat Social, i el 13 de desembre del mateix any milions de persones sortiren al carrer convocats per les centrals sindicals en un gran èxit de convocatòria. Després d'aquesta acció de tràmit, els dirigents sindicals no proposaren res més que una nova protesta pel maig de 1968.

El mes de gener de 1968 la radicalitat de la classe obrera que superava la voluntat de les burocràcies sindicals s'imposava de nou a Caen, on els 4800 obrers de la fàbrica SAVIEM decidiren la seva ocupació. Els treballadors, que tenien una edat mitja de 25 anys, armats de bastons s'enfrontaren als CRS. Treballadors i treballadores d'altres indrets de la ciutat ben aviat s'uniren a ells.

En aquestes dates les estructures de representació tradicional dels estudiants francesos (UNEF i també la Unitat d'Estudiants Comunistes havia entrat en crisi). Grups d'estudiants cada vegada més nombrosos formaven organitzacions alternatives a les existents, i entre elles les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries,Organització Comunista Internacionalista,Veu Obrera i les maoïstes Union de Joventuts Comunistes -marxistes-leninistes. El naixement d'aquestes organitzacions va topar fins i tot amb enfrontaments físics per part dels partits tradicionals, a Rouen, a Brive, a Lyon i a la f'abrica d'Alsthom Saint-Ouen, perquè no volien perdre el monopoli de la representació política que els permetia els beneficis i subvencions del sistema democràtic.

A la facultat de Nanterre les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries i algunes organitzacions anarquistes organitzaren actes de protesta contra la reforma Fouchet, de manera que el mes de desembre de 1967 al voltant de 10.000 estudiants es posaren en vaga. Al mateix temps protestaven contra la guerra del Vietnam i per l'accés a més llibertats en el campus, fets reprimits per la policia.

El 20 de març un militant de les Joventuts Comunistes Revolucionàries, anomenat Xavier Langlade, va ser detingut, dessprés d’un atac contra les oficines d’American Express i dos dies després 142 estudiants de Nanterre s'organitzaren i es manifestaren per la seva llibertat. D'aquesta manera s'inicià un procés de debat i reivindicació on els estudiants exigien ser tractats amb els mateixos drets que els adults. D'aquesta manera sorgí el "Moviment del 22 de Març".

Després d'una provocació del grup feixista Occident, el degà de Nanterre va decidir tancar la facultat fins als exàmens de juny. El 3 de maig, devers 5000 estudiants, disconformes, es dirigiren en protesta a La Sorbonne i decidiren la seva ocupació. Es va celebrar un miting. El rectorat decidí aleshores la seva expulsió i aquest fet originà els enfrontaments amb la policia.

El dia 7 va sortir Action, periòdic de la insurrecció estudiantil, que esgotà els seus 6.000 exemplars en dues hores.. El dia 8 es va fer una manifestació pacífica pel barri Llatí.

El dia 10 comença una vaga general de Secundària. El Barri Llatí és un camp de batalla contra la policia.. El dia 11, superat pels aconteixemnets, Pompidou, primer ministre, digué: "El Tribunal d'apel·lació podrà, conforme a la llei, decidir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants". Pompidou va prometre que la facultat tornaria a obrir-se el 13 de maig, el mateix dia que més de 600.000 persones es manifestaren en suport als estudiants i treballadors.

El dia 14 el socialista Miterrand dirigí el debat d’una moció de censura: "Què han fet per la Universitat?, i un dia després els estudiants decidiren ocupar el Teatre Odeón. El mateix dia els treballadors ocupaven Sud-Aviation a Nantes i segrestraven el seu director.

El dia 15 la Renault –Cleon entra en vaga, i un dia després els obrers de la Renault -Billancourt ocuparen la fàbrica i segrestaren al director en contra dels criteris dels dirigents sindicals. Un dia després la vaga es va estendre per tota França en demanda de millors salaris., en defensa de la Seguretat Social i contra l’autoritarisme dels patrons.

Vaguistes i estudiants ocuparen les drassanes del Sena ; Ja eren dos milions de vaguistes. Cap ni un dels dirigents dels sindicats defensava aquella vaga. El periòdic comunista L’Humanité es dedica a atacar als estudiants i vaguistes, i la CGT de la Renault , controlada pel PCF, es dedica a penjar cartells contra la vaga.

El dia 19 una multitud vol escoltar a Sartre: "Creia que estàveu farts de classes magistrals". Hi havia sis milions de vaguistes.

El dia 20 de maig es va racionar la gasolina i no hi havia correu, ni trens, ni avions, ni metro, ... Es va suspendre el festival de Cannes.

El dia 21 de maig els vaguistes arribaven als deu milions, i el dia 223 es repetien els enfrontaments entre estudiants i CRS.

El dia 24 de maig els sindicats CGT i UNEF convoquen grans manifestacions. I el mateix dia el president De Gaulle va convocar un referèndum amenaçant de deixar el seu càrrec en cas de perdre’l. Els socialistes varen decidir no liderar el vot negatiu contra De Gaulle. Al mateix temps Pompidou cercava negociar amb els dirigents sindicals un acord per aturar el moviment.

El dia 29 de maig el PCF i la CGT tornaren convocar una manifestació de 600.000 persones que demanaven un govern popular. El govern havia perdut la batalla i aleshores De Gaulle va proposar conduir al camp electoral la sortida a la crisi de la República, al temps que convocava una gran manifestació gaullista.

El PCF va creure aleshores que aquella era una bona ocasió per reforçar la seva presència parlamentària, i es dedicaren a vendre el missatge que el govern popular sortiria de les urnes. El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment.

El 7 de juny encara hi havia resistència i moria un jove maoïsta, Gilles Toutin en una càrrega policial a Renault-Flins. El 11 de juny morien Henri Blanchet et Pierre Beylot en defensa dels interessos obrers a la Peugeot –Sochaux en la repressió policial. Arrel d’aquestes morts la CGT i l’UNEF convocaren manifestacions de protesta. La manifestació de la UNEF, va ser infiltrada per agents policials que originaren greus disturbis amb l’intenció que vendría després: la il·legalització de les JCR, UJC-ml, FER, VO i PCI. El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors.

Web Ixent

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

(6-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.

S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí