Miquel López Crespí - Memòria històrica

Records de la Itàlia roja: Lotta Continua, Il Manifesto i Potere Operaio (I)

Antoni Gramsci, el gran dirigent comunista italià i teòric dels consells obrers, va ser un dels grans pensadors que inspiraven l'acció dels comunistes de les Illes (OEC) i de l'estat espanyol (OICE) i d'altres partits revolucionaris dels anys seixanta i setanta.

Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto

En el capítol "Viatge a l'estranger" del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) ja havia parlat de la importància cultural i política que, per a un militant d'esquerres de finals dels seixanta i començaments dels setanta, significava poder viatjar a l'estranger.

En aquell breu capítol de les meves memòries havia escrit: "Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping".

Aquí caldria fer un incís: també era prou barat si amb cotxe -n'hi cabíem cinc- es repartien les despeses de benzina. Amb tenda, anant a dormir als càmpings de les ciutats on arribàvem i menjant entrepans -una pizza o un plat calent d'espaguetis era un veritable luxe d'aristòcrates!- no sortia gaire car.

Però continuem amb el que deia en el llibre: "Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.

'Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians".

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

Aquí caldria fer un altre incís. Es cert que moltes de les organitzacions de l'estat espanyol no arribarien a un nivell d'anàlisi com Potere Operaio, Lotta Continua o Avantguarda Operaia. Però, en el fons, als company italians els costà molt més que als catalans, bascs, gallecs o espanyols (que ja havien romput molt abans amb l'estalinisme) rompre amb l'herència del PCI (de Togliatti, Berlinguer, la dependència del moviment comunista oficial). Ells -i ens ho explicaven- es consideraven hereus del partit de la resistència antifeixista, del partit de la lluita guerrillera contra Mussolini. La Segona Guerra Mundial acaba l'any 1945 amb més de tres-cents mil partisans -la majoria membres del PCE- amb les armes a la mà. Els comunistes oficials italians sabien que eren ells qui havien portat el pes de la lluita antifeixista; ells els que havien penjat el dictador i els seus principals collaboradors, d'un garfi, a una plaça de Milà; ells, els que, si no hagués estat pels acords de Ialta, haurien pogut portar endavant una revolució que els nord-americans i Stalin no els permeteren realitzar.

Els companys italians procedien d'una altra història. Aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol, havíem tengut experiències revolucionàries pròpies (la CNT, el BOC, el POUM...) que ja de feia dècades ens fornien d'elements d'anàlisi lluny de l'esclerosi estalinista (Carrillo, Pasionaria i CIA).

A Catalunya, qui més qui manco sabia de la revolució de l'any 36, de les collectivitzacions agràries i industrials a Catalunya, Aragó... Els Fets de Maig (1937), la liquidació del poder dels anarquistes i dels comunistes del POUM (aquest darrer, un partit oposat a a l'estalinisme); la història de l'assassinat d'Andreu Nin, Camilo Berneri i tants i tants de revolucionaris anticapitalistes, ens havien obert els ulls -quant a l'estalinisme del PCE- molt abans que als companys italians. De tot això -i més!- en parlàvem en aquelles voluntarioses trobades a Itàlia, a mitjans dels anys setanta.

Hem de recordar que, a Itàlia, és només a partir de setembre de 1970 (quan Il Manifesto fa públiques les seves famoses 200 tesis pel comunisme), que es comença a congriar la ruptura orgànica amb l'herència de l'estalinisme.

Els companys italians ens deien que s'havia hagut d'esperar al sorgiment d'una nova generació de revolucionaris (els que protagonitzaren els anys rojos de 1967-68) per aconseguir copsar a fons tota l'essència contrarevolucionària de la repressió estalinista contra els soviets de Budapest de l'any 1956 (per posar un exemple). O, més endavant, assistir a la vergonyosa invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits del Pacte de Varsòvia, per a treure conclusions del carreró sense sortida a què portava el famós "compromís històric" de Berlinguer amb el Vaticà i la Democràcia Cristiana italiana. Analitzant el capteniment de la burocràcia dirigent del PCI, els militants s'anaven adonant del camí sense sortida (l'acceptació en tot moment del marc capitalista) a què portaven les famoses aliances amb la burgesia i el seus partits (el "compromís històric").

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La teoria no és altra cosa que el conjunt de conceptes que ens permeten de conèixer i comprendre la realitat social, coneixement que és bàsic per a poder incidir-hi. Sabem que la realitat social és extremament complexa i que qualsevol aproximació que es faci al seu coneixement no pot ser altra cosa que una simplificació dels aspectes i les tendències més remarcables. Però sense una teoria social i política adequada és difícil anar més enllà de la protesta ocasional perquè un moviment sense teoria no sap on va, no pot acumular forces, ni elaborar estratègies serioses. (Carles Castellanos)

Teoria política, lluita ideològica i informació

Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dreta a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra.

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

He llegit darrerament a llibertat.cat un interessant intercanvi d’opinions entre Antoni Rico i Joan Teran entorn de diferents consideracions sobre la ideologia. No entraré en els detalls d’aquell debat perquè voldria donar un enfocament general a aquesta qüestió. Jo voldria, tan sols, contribuir a establir distincions necessàries entre allò que és la teoria política, el que és la lluita ideològica i el que és la informació. Es tracta d’una confusió que em sembla que podria ser una de les mostres més evidents de la manca d’esforç que es fa, al si de l’esquerra independentista, per a desenvolupar de manera suficient la teoria política.

Penso que l’esquerra independentista per a poder avançar necessita reforçar aquests tres aspectes del discurs polític; però hauria de poder restablir distincions clares entre ells.

La teoria

La teoria no és altra cosa que el conjunt de conceptes que ens permeten de conèixer i comprendre la realitat social, coneixement que és bàsic per a poder incidir-hi. Sabem que la realitat social és extremament complexa i que qualsevol aproximació que es faci al seu coneixement no pot ser altra cosa que una simplificació dels aspectes i les tendències més remarcables. Però sense una teoria social i política adequada és difícil anar més enllà de la protesta ocasional perquè un moviment sense teoria no sap on va, no pot acumular forces, ni elaborar estratègies serioses.

Una de les mancances històriques de l’independentisme català modern (dels darrers decennis) és el poc cas que ha fet de la teoria política. El resultat ha estat una deriva política espectacular amb exemples d’errors per a tots els gustos.

Què ens convé saber, a l’esquerra independentista? Ens convé saber la composició social de la nostra nació, conèixer les classes i fraccions de classes i llurs interessos socials i polítics; també ens convé conèixer les imbricacions de les classes dominants amb el poder dels Estats i de les oligarquies supraestatals; i també els diferents sectors de l’aparell de l’estat i les seves ideologies; ens convé comprendre igualment la combinació adequada de les diferents formes d’acció per al moviment independentista en cada moment etc. etc.

Els coneixement que es tenen al si de l’esquerra independentista sobre fets fonamentals per a la nostra acció, no passen de generalitats sense gaire fonament. Davant la manca de teories sòlides, la militància de l’esquerra independentista recorre fàcilment a esquemes teòrics excessivament pedestres, com per exemple les elaboracions que podríem anomenar “falses teories dels cercles concèntrics” que no expliquen realment res des del punt de vista de la dinàmica sociopolítica.

Esquemes pedestres i teories simplistes

Hi ha hagut diverses expressions d’aquesta mena de recursos teòrics insuficients. Des de la que situa la consciència nacional en cercles ètnico-culturals successius (catalans / catalanoparlants / catalanistes / independentistes), a la que situa en cercles concèntrics també les diferents expressions del catalanisme polític (catalanistes / independentistes / esquerra independentista). Tots aquests esquemes no tenen en compte els components de classe i per tant no deixen veure les contradiccions que tenen lloc en l’escena social i política quotidiana que ens mostra, per exemple, per al primer cas que hi ha catalans “de soca-rel” que són antiindependentistes i nous catalans que són independentistes. I per al segon cas, sabem que no sempre els anomenats “catalanistes” són aliats de l’independentisme. Segons aquesta falsa teoria l’autonomisme seria un possible aliat (però una mica més tebi) de l’independentisme, quan sabem que és realment, en les seves formulacions més clares, un veritable rival de l’independentisme, que no sols li disputa l’espai social i polític, sinó que el tracta sovint com l’enemic (de classe) que és.

Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

També hi ha hagut un bon grapat de teories simplistes que han estat catrastòfiques com aquella que va fer pensar a un sector de l’esquerra independentista, davant les noves independències a l’Europa de l’època, que el camí parlamentari per ell sol ens hauria de permetre arribar, en el nostre cas, a aquest objectiu. Actualment, al voltant del Dret de Decidir i del sobiranisme un posicionament teòric semblant, mancat també de fonament dialèctic, està portant a enfocaments òpoc dinàmics que, exagerant la concepció de “transversals”, tendeixen a “donar peixet” als partits parlamentaris permetent-los de mantenir-se en el seu immobilisme pel que fa a la confrontació entre els drets del poble català i la coacció de l’Estat. També hi ha, al voltant del Dret de Decidir, una altra mena de mancances teòriques, a causa de la inexistència d’anàlisi dialèctica, segons la qual la presència d’organitzacions reformistes en una mobilització, la convertiria automàticament en una mobilització reformista (encara que sembli inversemblant, alguns van titllar de reformista la mobilització de la PDD de l’1 de desembre del 2007 per la sola presència de CDC en aquella manifestació).

Podríem trobar encara més insuficiències importants entre alguns sectors, en altres àmbits com en les polítiques d’aliances, quan es fan no en funció de conceptes sociològics que tenen a veure amb classes i sectors socials, sinó en funció de consideracions ideològiques o culturals. Hi ha sectors de l’esquerra independentista que fonamenten les seves aliances en posicionaments “antisistema” independentment de l’arrelament social i nacional dels sectors considerats, cosa que frena forçosament la incidència social de les actuacions concebudes en funció d’aquestes aliances.

La llista de mancances teòriques que hem exposat no és, evidentment, exhaustiva però sí que ens permet de copsar una mica l’efecte negatiu que té qualsevol limitació teòrica per a la marxa del nostre moviment.

La informació i la lluita ideològica

Són aquesta mena de mancances d’ordre teòric les que hi ha al darrere de la desorientació i l’apoliticisme que és general en amplis sectors de l’independentisme. La gravetat del cas és encara accentuada pel fet que la manca de solidesa teòrica sovint es vol suplir per mitjà de la simple promoció de la informació, quan són dues coses molt diferents com intentem explicar en aquest escrit. La informació, doncs, per important que sigui, no és suficient per a la lluita social i òpolítica independentista, en una societat complexa com la nostra en el moment actual. Una informació precisa i verídica és l’únic mitjà per a poder fer conèixer els fets que són amagats pel òrgans de poder i el sistema d’informació oficial, però per ella sola no ens dóna instruments sòlids per a canviar les coses. Sense un fonament teòric suficient podríem restar tranquil•lament confinats en una mena de guetos informatius pels segles dels segles. La informació esdevé, doncs, molt més efectiva quan, com a conseqüència d’una solidesa teòrica, es pot projectar emn forma de lluita ideològica.

La lluita ideològica al si de la dialèctica social

La lluita ideològica és l’expressió de la vulgarització de la teoria. És la teoria portada a l’arena pública, com a instrument per a combatre fal•làcies i donar suport a argumentacions sòlides. La lluita ideològica és molt important perquè es basa en la dialèctica, a través de la qual es poden contraposar unes falses argumentacions amb les argumentacions sòlides fonamentades, en teories arrelades a la realitat social.

Des del punt de vista de la dialèctica, allò que es pot dir, doncs, de la lluita ideològica és que és un instrument molt poderós perquè pot incidir a tot arreu on hi ha contradiccions socials. La lluita ideològica es pot exercir des de fora de les institucions però també des de dins mateix de les institucions, moltes de les quals estan travessades per contradiccions. En aquest sentit cal advertir que fóra un error considerar, per exemple, els mitjans de comunicació oficials com a “venuts íntegrament al poder”, així, tots i com d’una peça, sense tenir en compte ni la composició de les seves plantilles ni la funció social específica de cadascun, establerta socialment. És cert que de manera general són instruments del poder, però en la mesura que el nostre moviment avança, van essent penetrats en algunes àrees, per contradiccions que no es poden menystenir.

Seria horrorós que l’esquerra independentista desenvolupés, ara en el camp de la ideologia, una “pseudoteoria dels cercles disjunts”, mancada de tot enfocament dialèctic, segons la qual la lluita ideològica només es podria exercir des de mitjans de comunicació no interferits pel poder. Sabem que “la ideologia dominant és la ideologia de les classes dominants” però justament la lluita ideològica (en relació estreta amb les mobilitzacions) és l’instrument per a capgirar aquest domini. Els mitjans de difusió “oficials” tot i la seva adscripció fonamental, igualment com les institucions, no són “cercles disjunts” aïllats de les classes populars, i estan travessats en grau divers per la lluita de classes. La lluita ideològica s’ha, doncs, de generalitzar perquè sigui eficaç, no s’ha de recloure en àmbits prefixats, per influents que siguin. I, d’altra banda, perquè tingui tota la seva força, necessita recolzar en un fonament teòric sòlid.

Per a explicar-ho d’una manera més concreta, podríem dir que, a la manera de les funcions que s’atribueixen a les diferents formes de mobilització (s’acostuma a distingir entre mobilització d’enquadrament i mobilització d’emplaçament), la lluita ideològica pot tenir diversos tipus de funcions diferenciades segons els seus objectius socials: existeix, com a mínim, la lluita ideològica de consolidació interna, que és la que s’adreça al conjunt de l’esquerra independentista i àmbits pròxims com les instàncies de la Unitat Popular, per tal de reforçar-ne i clarificar-ne els posicionaments interns; i existeixen també diferents formes de lluita ideològica adreçada a la penetració social en diferents camps allunyats ideològicament, en un principi, de les nostres posicions polítiques però sensibles a diferents argumentacions socials (laborals, ecologistes, contra la violència de gènere, antirepressives etc.) o polítiques (radicalitat democràtica, autodeterminació, antimonarquisme, republicanisme etc.).

Els àmbits de la lluita ideològica són molt variats la qual cosa demana també una diversificació dels instruments i dels discursos, partint d’un reforçament dels òrgans propis i autònoms del moviment. S’entén que en tots els casos la solidesa teòrica n’ha de ser un element fonamental.

Web Llibertat.cat