Miquel López Crespí - Memòria històrica

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’herència cultural de Maig del 68: la poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta. Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

N'hi ha que pensen i creuen que, com a bon partit republicà, Esquerra Republicana de Catalunya té el mandat -si no de tot, d'una bona part de l'electorat; té l'encàrrec, si no de tota, d'una bona part de la militància; i té la necessitat social i política d'evitar, -no tornar a repetir pus mai més-, errors del passat. Ni en el present ni en el futur.

Per a un bon nombre de la militància, el present pot ser Ernest Benach, i el futur pot ser Rafael Niubó!

Un d'aquests errors inadmissibles, que no passa gens desapercebut als ulls de les dretes més diverses, és aquell que diu: “Espera, que ja s'ho faran ells mateixos”! Això d'autodestruir-se és qüestió d'uns anys, ben pocs! A Esquerra tot són cicles, diuen alguns. Perquè Esquerra s'autodesintegri, no cal fer res més que deixar passar un cert temps, pensen uns altres. Que tot arriba a arribar, al seu moment, s'opina des de les dretes.

En pot ser un bon exemple, d'aquesta mala passa que fa massa sovint Esquerra Republicana: el denominat Pla Puigcercós. Un document, al qual fa referència el diari Avui (el 2 de maig de 2008), que revela el full de ruta de la campanya del secretari general d'ERC per rellevar Carod com a candidat el 2010.

Hom pot arribar a pensar i creure que la manera de fer pública aquesta casta d'autocrítica sobre la imatge de l'aparell del partit; la manera de qüestionar el paper de la portaveu Marina Llansana; o la manera de desprestigiar la figura del president Carod-Rovira, sense cap casta de dubte, pot contribuir a accelerar el procés d'abocar-se cap a l'abisme autodestructiu.

Sortosament, emperò, sorgeixen i s'escampen altres veus molt més serenes i assenyades, com les que difon el president del Parlament, Ernest Benach. Encapçalant la candidatura d'ERC-FUTUR, amb veu clara, distesa i farcida d'esperança, proclama a tots vuit vents del món:

• “La nostra és una candidatura que busca el millor perfil pel que es tracta, o sia elegir president i secretari general.
• No estam parlant d'altres coses, ara. Aquestes altres coses ja es decidiran al seu moment...
• Jo com a president em tinc per una persona de diàleg, de tolerància, de prudència i sobretot amb voluntat d'integració de totes les sensibilitats.
• Perquè és això el que ha de fer un president d'Esquerra Republicana de Catalunya.
• Soc conscient que, si m'escolliu, la meva tasca serà la de garantir la unitat del partit, un cop passat el congrés.
• A Esquerra Republicana de Catalunya hi som necessaris tots.
• Esquerra ha de ser un gran equip.”

Blog Aframericanet

Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). (Miquel López Crespí)

El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (II)

Dèiem marxisme vulgar del que no pretenia l'enderrocament de la societat de classes; dels apologistes d'una societat que consentia l'atur, la propietat privada dels mitjans de producció i que en música, pintura, literatura, cinema i escultura enlairaven exclusivament les troballes burgeses del segle XIX (la novel.la de Balzac o Tolstoi, per entendre'ns, els retrats clàssics de nobles i aristòcrates, el paisatgisme europeu apte per a posar en les sales d'estar de les cases benestants de l'època). Els marxistes vulgars -diguem els pretesos teòrics que anaven rere els PCs oficials, des del PCUS al carrillisme espanyol o al PC francès dominat per l'esclerosi d'un Marchais- mesclaven les exigències simplement conjunturals de la lluita popular amb les condicions especifiques de la creació artística. Confonien una necessària estètica de ruptura i compromís amb la teoria del coneixement. Engels definia a la perfecció allò que caracteritza l'objectivitat: "La realitat tal com és, sense cap afegitó estrany". Dins del camp de les ciències exactes les coses van així. En efecte, la veritat científica s'obté quan s'elimina de la nostra representació del que és real tot signe particular de subjectivitat. Però aquesta definició no pot ser portada del camp de la teoria del coneixement fins al de l'estètica sense perill de caure en greus errors. La realitat científica permet l'absència de l'home; en canvi, la realitat artística exigeix la seva presència.

Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). Antonio Gramsci analitzava el paper dels intel.lectuals (l'intel.lectual orgànic) en la societat de classes i ens demostrava com cada classe o fracció de classe tenia a la seva disposició els reproductors de les seves respectives ideologies. Sacerdots, crítics d'art, mestres, escriptors, poetes, militars, etc, etc -tot home o dona amb una concepció del món determinada- esdevenien intel.lectuals: establien les línies de la lluita d'idees dins cada societat concreta, defensant les concepcions que més afavorien els privilegis de cada sector, promocionant uns artistes, silenciant els altres, sempre d'acord amb els seus interessos i en benefici de llur classe.

Aquesta lluita cultural i ideològica que havia estat teoritzava per György Lukács, el mateix Bertolt Brecht, Maiakovski, Gorki, Neruda i mil altres creadors i teòrics del fet artístic, desplegava les seves potencialitats al nostre davant ben lluny del l'estretor de l'escolàstica de l'art per l'art que defensaven els servils de la burgesia o els agents de la burocràcia estalinista (ambdues escoles culturals coincidien en la defensa de la mateixa estètica i objectius: barrar el pas a tot el que fos autènticament revolucionari en el camp de la música, la pintura, la literatura, etc).

Nosaltres, habitants de l'univers tancat de la dictadura, començàvem a ser conscients de la comercialització de l'art en mans dels negociants. Si a l'URSS la censura era exercida pels comissaris del PCUS, aquí la mateixa funció era realitzada per pretesos crítics d'art i de literatura, pels propietaris de les sales d'exposició, pel comissariat que controlava els llibres que s'havien d'editar. S'havia perdut el concepte humà i revolucionari de l'art, i tot objecte artístic (pensar en Van Gogh o Picasso, en Cézanne o Matisse) esdevenia una mercaderia més sotmesa a l'implacable llei capitalista de l'oferta i la demanda.

¿On trobar de nou el plaer d'una subjectivitat autènticament subversiva? Intuíem que prendre partit per la vida era prendre posició política. Els embrionaris partits d'aleshores (que es movien dins del camp de l'obrerisme més simple i estret: lluites per augment de sou, per un dia més de vacances, etc) oblidaven aquest camp cabdal de la dominació de les classes explotadores damunt del poble: el de la ideologia, el de la cultura (estris per a la defensa d'una desfasada concepció del món o per a bastir el fonaments d'una nova civilització). No volíem un món en què la garantia de no morir de fam equivalgués al risc de morir d'avorriment. Ens feien por tant els comissaris de dreta com els de la pretesa "esquerra". Tornàvem a Marx. Per a Karl Marx, l'art era una prolongació del treball, una de les formes de "humanització de la natura", de la reconstrucció del món segons un pla humà. El treball era la porta a la sortida de l'animalitat. Allò més peculiar del treball humà és que crea, damunt de la natura, una altra realitat específicament humana. El marxisme, deslliurat de les manipulades interpretacions de buròcrates i vividors del sistema soviètic o PCs oficials, ens ensenyava que l'art era una forma de treball i no una forma de coneixement. Per tant, no era un simple reflex o imitació de la naturalesa, sinó una creació de l'home. Transformant la natura -deia Marx- l'home es va transformant a si mateix. Era evident que ni la realitat ni el realisme podien ser definits d'una manera rígida, dogmàtica. No calia, doncs, parlar de "la fi del realisme", com deien els pseudocrítics a sou dels grans diaris del capital, els especialistes en la reproducció de la ideologia dominant des de la càtedra universitària, o el suplement cultural. No. El realisme no tenia ni té límits ni fronteres, perquè el seu constant desenvolupament no pot tenir mai fi, com tampoc té mai fi la tendència al constant avenç de l'home vers cotes cada vegada més elevades de superació i llibertat. La lluita per un realisme, per una expressió que donàs notícia exacta de la nostra època, dels somnis i esperances de la nostra generació era -i és encara!- talment com emprendre un viatge vers l'inabastable, vers l'infinit, una aventura passional -la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat- sens port definitiu d'ancoratge, ni darrera escala malgrat l'edifici s'aguanti damunt els prestigiosos noms de Stendhal, Tolstoi, David o Balzac. Noms que seran els fonaments de tots els avenços que aniran arribant a cop de revolta i canvis socials.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)