Miquel López Crespí - Memòria històrica

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa. (Miquel López Crespí)

...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)

El recital de Raimon al cinema Born (1967)

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels joves que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

De tot aquell "exèrcit" de falsos "maoistes", d'eixelebrats "joves guàrdies rojos" del Partit del Treball, d'aferrissats seguidors de Lister, Carrillo i la Pasionaria, d'amatents propagandistes del "genial pensament d'Enver Hoxa"... ¿què en va quedar amb el temps, quan de veritat s'aguditzà la lluita de classes político-cultural contra aquelles improvisades avantguardes? Poca cosa. Els més espavilats, els que eren a recer del PCE, aprofitaren les oportunitats que oferia el pacte amb el franquisme reciclat per a endollar-se en les institucions (els que sortiren elegits), altres en els sindicats o en les diverses organitzacions culturals sorgides dels immensos pressuposts de la reforma; i quan el PCE s'estavellà contra el mur de neodretanisme que tant havia contribuït a bastir, la majoria acabà descansant a la confortable ombra de l'installadíssim PSOE. (Miquel López Crespí)

Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (VI)

Arturo Van den Eynde era ben lluny de tot aquell "intellectual" de mentida tan abundós en les organitzacions estalinistes de la transició (i aquí podíem englobar des del PCE a l'ORT, el PTE i el PCE(ml)). En la clandestinitat i de la transició he conegut nombrosos "fantasmes" que només eren "marxistes" de boqueta. Tot el seu coneixement de les idees de Marx i Engels consistia en refrits malgirbats. Uns dirigents ignorants que, sense aquest coneixement profund de la història i del marxisme, l´únic que sabien fer era repetir dogmàtiques receptes copiades de Mao, Stalin, Lenin o Carrillo, sense cap connexió amb la realitat que volien transformar.

De tot aquell "exèrcit" de falsos "maoistes", d'eixelebrats "joves guàrdies rojos" del Partit del Treball, d'aferrissats seguidors de Lister, Carrillo i la Pasionaria, d'amatents propagandistes del "genial pensament d'Enver Hoxa"... ¿què en va quedar amb el temps, quan de veritat s'aguditzà la lluita de classes político-cultural contra aquelles improvisades avantguardes? Poca cosa. Els més espavilats, els que eren a recer del PCE, aprofitaren les oportunitats que oferia el pacte amb el franquisme reciclat per a endollar-se en les institucions (els que sortiren elegits), altres en els sindicats o en les diverses organitzacions culturals sorgides dels immensos pressuposts de la reforma; i quan el PCE s'estavellà contra el mur de neodretanisme que tant havia contribuït a bastir, la majoria acabà descansant a la confortable ombra de l'installadíssim PSOE.

Només organitzacions del tipus POR, PSAN o el MDT al Principat, i intellectuals del tipus Josep Guia, Artura Van den Eynde i Carles Castellanos saberen resistir l'onada de radical forassenyat oportunisme que tot ho omplia i ho ompl encara.

Però Arturo Van den Eynde no era d'aquests intellectuals solament "teòrics". El dirigent del POR s'implicà a fons no solament en la lluita a Catalunya, sinó que també participà activament en la batalla per a defensar les idees socialistes de l'Octubre Roig allà on la lluita classista contra la burgesia o la burocràcia ho fes necessari.

El dirigent trotsquista polonès Stefan Bekier ha escrit a L'Aurora

'Des d'aleshores ençà sempre vam militar en el mateix corrent internacional, i de manera especial dins de la LIRCI (Lliga per la Reconstrucció de la IV Internacional) fundada el 1974 i que, 20 anys més tard, el 1995, es fusionaria amb d'altres corrents per reconstruir la UIT (Unitat Internacional de Treballadors) i la seva tendència u>Movimiento. L'Aníbal va participar en totes aquestes lluites de manera activa com a dirigent, tant del POR com, de manera més global, de la nostra tendència internacional".

El treball teòric i pràctic d'Arturo Van den Eynde serví per a ajudar a resistir a diverses generacions de marxistes catalans i d'altres països. Recordem els anys posteriors a la restauració borbònica, la "sagrada unitat" formada per franquistes, estalinistes i socialdemocràtes de nou encuny per a enfonsar totes les idees de socialisme i poder obrer i popular, democràcia directa, autèntica lluita per l'autodeterminaciò, independència de les nacions oprimides per l'Estat, de combat per la República. És una història vergonyosa que encara s'ha d'escriure. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobilització total i absoluta de les avantguardes culturals i polítiques catalanes. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Els muntatges policíacs contra la CNT i el PORE, la persecució contra l'independentisme català, basc i gallec, així ho confirmen. La majoria de les organitzacions d'esquerra revolucionària, incloses algunes de tendència maoista, tipus PTE, ORT, MC o PCM(ml) foren demonitzades i marginades dels mitjans de comunicació (a no ser que se les hagués t'atacar per alguna cosa dins la línia d'acusar-les de "provocadores", "violentes", "radicals", etc., etc.).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)