Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

El Maig del 68 i la narrativa experimental dels anys 70 i 80

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble. (Miquel López Crespí)

Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (V)

La denúncia del reformisme socialdemòcrata i del burocratisme estalinista, la formació d'una autèntica avantguarda que s'havia de bastir en les lluites del moviment obrer i popular i la llibertat de les nacions oprimides per l'imperialisme, la inexistència de "textos prohibits" i, per tant, la possibilitat real de llegir, estudiar i interpretar els clàssics del pensament revolucionari mundial, són els eixos de partits com Acció Comunista, el POUM o l'Organització d'Esquerra Comunista, entre molts d'altres formacions que es reclamaven d'aquestes concepcions revolucionàires, és a dir, no reformistes.

Amb matisos diversos, les organitzacions revolucionàries compartien tota una sèrie d'actituds, formes de concebre el combat contra el feixisme i el capitalisme i herències culturals i polítiques molt semblants. Marx, Engels, Lenin, Trotski, Andreu Nin, Antonio Gramsci, Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i els situacionistes eran part d'una formació lliure considerada "herètica" per les diverses sectes estalinistes o seguidores del pensament d'Enxer Hoxa, Kim Il Sung, l'inefable Santiago Carrillo, Enrique Líster, etc.; per a no parlar de l'eurocomunisme sorgit en aquesta època.

Es tractava d'anar avançant, a mesura que el procés revolucionari així ho exigís, envers un Bloc Històric de Classes objectivament anticapitalistes que pogués implantar una societat socialista diferenciada tant dels models socialdemòcrates com del dirigisme d'estat soviètic. Alhora es volia anar bastint un tipus de partit marxista i leninista que no tengués res a veure amb la trista herència de la degeneració estalinista. Aquestes organitzacions volien d'allunyar-se dels perills de "caudillisme messiànic" tipus maoista o, fins i tot, "fidelista".

Les organitzacions que es reclamaven del trotsquisme feien especial menció dels drets democràtics de les tendències i fraccions dins de l'organització. Estatuts i pràctica quotidiana havien de garantir la llibertat, dins la necessària unitat del partit, de totes les tendències revolucionàries. I, en la línia de no dogmatitzar els "clàssics", s'havia de procurar sempre i en tot moment anar cap a una lectura "laica", gens "religiosa", de les obres que inspiraven els fonaments ideològics d'aquestes organitzacions.

Molts partits desaparegueren amb les embranzides de la transició. Sindicats com la CNT foren durament colpejats per la repressió i les provocacions policíaques. S'ha de recordar aquella tenebrosa història: l'atemptat contra el local Scala de Barcelona, que serví per a criminalitzar el naixent moviment anarquista català. El PORE també va patir provocacions semblants i va ser el darrer partit marxista legalitzat pel nou estat sorgit de la reforma del franquisme: no va poder actuar "normalment", de forma legal fins el març de... 1983!

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble.

I aquesta és una de les herències més importants que ens llega el dirigent del POR, aquell antic militant revolucionari antifranquista que ja a mitjans dels anys seixanta feia seves les millors tradicions de lluita del moviment obrer català i internacional.

En la tasca de servar les idees marxistes, el mètode d'anàlisi marxista, d'aplicació revolucionària i creativa de les idees de Lenin i Trotki, hi hagué sempre Arturo Van den Eynde, aquell Aníbal Ramos de la clandestinitat. Mitjançant La Aurora o les més diverses publicacions del PORE (després POR) pogué fer arribar a tota una sèrie de lluitadors d'avantguarda, als sectors més combatius del poble i de la joventut catalana i de l'estat, la memòria de fets històrics completament tergiversats per l'estalinisme i la socialdemocràcia mundials. Ens referim a la història autèntica de la Revolució Socialista d'Octubre, el significat per al present de les aportacions al marxisme de Lenin i Trotski i de molts d'altres pensadors revolucionaris. Fer aquesta feina intellectual, quasi en solitari, quan tothom es venia al poder per quatre rals, ha estat una gesta memorable i que hem de saber valorar en tot el que val.

Arturo Van den Eyde consagrà tota la seva vida a divulgar, no solament els fets més importants del moviment català i internacional, sinó a situar-los en la seva justa perspectiva històrica per a treure les lliçons adients per al present. Arturo no era, ni molt maco, el típic intellectual petitburgès que, de forma dogmàtica, vol imposar unes determinades idees als sectors d'avantguarda del poble. La seva vasta formació revolucionària, el coneixement acurat dels clàssics li permetia fer-ne una lectura creadora i actual, "laica", sempre revolucionària, dels fets del passat.

També era un amant aferrissat de la història, una de les seves autèntiques passions; i, davant l'amnèsia propagada per la burgesia, l'estalinisme i la socialdemocràcia, procurava tenir obertes les pàgines de La Aurora als esdeveniments històrics bàsics per a tot combatent antisistema.

En la revista del PORE/POR es podia trobar, al costat de la crònica de la darrera vaga de la construcció o del metall, vora les reivindicacions dels estudiants, una àmplia valoració, per posar un exemple, de l'obra de John Reed, Els deu dies que commogueren el món; de la història de La Comuna; de George Orwell i els Fets de Maig a Barcelona; de pellícules com Tierra y Libertad, de Ken Loach... Mai no mancaren a les pàgines de La Aurora aquella crònica, escrita per Arturo Van den Eyde o per un collaborador que conegués aquells fets, amb la informació adient sobre el significat històric per al moviment obrer de l'obra i la vida de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, del grup "Spartakus" en la revolució alemanya, del paper del POUM en la guerra civil espanyola, el significat de la Revolució Cubana, el paper del maoisme dins del moviment obrer, la història del PCE, el significat real de la perestroika de Gorbatxov. Record ara mateix la importància que tenia per a Arturo Van den Eynde fer saber als militants marxistes el significat de la Revolució Hongaresa dels Consells (1919) o l'aixecament antiburocràtic, també a Hongria, de 1956, o la Revolució Cultural Proletària a la Xina dels anys seixanta. Ens els anys vuitanta va posar totes les seves esperances en la revolució antiestalinista encapçalada pel sindicat "Solidaritat", a Polònia, fins que el moviment caigué en mans de l'Església Catòlica.

Aquest coneixement de la història, del marxisme i del desenvolupament del moviment obrer català i internacional el portaven a escriure acurades anàlisis de les situacions del capitalisme internacional i, més que res, de la situació dels països de socialisme degenerat. Coneixedor a fons de l'obra de Pierre Broué, d'Issac Deutscher, de Pelai Pagès, podia analitzar no solament els fets més destacats de la nostra història sinó donar versions summament útils de la degeneració de la burocràcia soviètica o parlar del futur de la Revolució Xinesa o del Vietnam amb profund coneixement de causa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)