Miquel López Crespí - Memòria històrica

El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment. (Llorenç Buades)

El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors. (Llorenç Buades)

A quaranta anys de la Revolta de Maig de 1968

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web Ixent

L'any 1966 els salaris de la classe obrera francesa eren els més baixos de la CEE i la jornada setmanal arribava a les 52 hores en alguns oficis.

Un any abans, el mes de febrer de 1967, es va produir una vaga a la fàbrica Rhodacieta de Besançon que ben aviat es va estendre a les fàbriques Rhodia i Cel·lophane i a les seves filials després de superar un acord signat pels buròcrates sindicals amb la patronal. Altres vagues es produiren a Le Mans i a Mulhouse el mateix any, totes elles reprimides pels agents de les CRS.

El mes de març el govern Pompidou va planificar retalls en els drets dela gent obrera en relació als drets de la gent en atur i de la Seguretat Social, i el 13 de desembre del mateix any milions de persones sortiren al carrer convocats per les centrals sindicals en un gran èxit de convocatòria. Després d'aquesta acció de tràmit, els dirigents sindicals no proposaren res més que una nova protesta pel maig de 1968.

El mes de gener de 1968 la radicalitat de la classe obrera que superava la voluntat de les burocràcies sindicals s'imposava de nou a Caen, on els 4800 obrers de la fàbrica SAVIEM decidiren la seva ocupació. Els treballadors, que tenien una edat mitja de 25 anys, armats de bastons s'enfrontaren als CRS. Treballadors i treballadores d'altres indrets de la ciutat ben aviat s'uniren a ells.

En aquestes dates les estructures de representació tradicional dels estudiants francesos (UNEF i també la Unitat d'Estudiants Comunistes havia entrat en crisi). Grups d'estudiants cada vegada més nombrosos formaven organitzacions alternatives a les existents, i entre elles les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries,Organització Comunista Internacionalista,Veu Obrera i les maoïstes Union de Joventuts Comunistes -marxistes-leninistes. El naixement d'aquestes organitzacions va topar fins i tot amb enfrontaments físics per part dels partits tradicionals, a Rouen, a Brive, a Lyon i a la f'abrica d'Alsthom Saint-Ouen, perquè no volien perdre el monopoli de la representació política que els permetia els beneficis i subvencions del sistema democràtic.

A la facultat de Nanterre les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries i algunes organitzacions anarquistes organitzaren actes de protesta contra la reforma Fouchet, de manera que el mes de desembre de 1967 al voltant de 10.000 estudiants es posaren en vaga. Al mateix temps protestaven contra la guerra del Vietnam i per l'accés a més llibertats en el campus, fets reprimits per la policia.

El 20 de març un militant de les Joventuts Comunistes Revolucionàries, anomenat Xavier Langlade, va ser detingut, dessprés d’un atac contra les oficines d’American Express i dos dies després 142 estudiants de Nanterre s'organitzaren i es manifestaren per la seva llibertat. D'aquesta manera s'inicià un procés de debat i reivindicació on els estudiants exigien ser tractats amb els mateixos drets que els adults. D'aquesta manera sorgí el "Moviment del 22 de Març".

Després d'una provocació del grup feixista Occident, el degà de Nanterre va decidir tancar la facultat fins als exàmens de juny. El 3 de maig, devers 5000 estudiants, disconformes, es dirigiren en protesta a La Sorbonne i decidiren la seva ocupació. Es va celebrar un miting. El rectorat decidí aleshores la seva expulsió i aquest fet originà els enfrontaments amb la policia.

El dia 7 va sortir Action, periòdic de la insurrecció estudiantil, que esgotà els seus 6.000 exemplars en dues hores.. El dia 8 es va fer una manifestació pacífica pel barri Llatí.

El dia 10 comença una vaga general de Secundària. El Barri Llatí és un camp de batalla contra la policia.. El dia 11, superat pels aconteixemnets, Pompidou, primer ministre, digué: "El Tribunal d'apel·lació podrà, conforme a la llei, decidir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants". Pompidou va prometre que la facultat tornaria a obrir-se el 13 de maig, el mateix dia que més de 600.000 persones es manifestaren en suport als estudiants i treballadors.

El dia 14 el socialista Miterrand dirigí el debat d’una moció de censura: "Què han fet per la Universitat?, i un dia després els estudiants decidiren ocupar el Teatre Odeón. El mateix dia els treballadors ocupaven Sud-Aviation a Nantes i segrestraven el seu director.

El dia 15 la Renault –Cleon entra en vaga, i un dia després els obrers de la Renault -Billancourt ocuparen la fàbrica i segrestaren al director en contra dels criteris dels dirigents sindicals. Un dia després la vaga es va estendre per tota França en demanda de millors salaris., en defensa de la Seguretat Social i contra l’autoritarisme dels patrons.

Vaguistes i estudiants ocuparen les drassanes del Sena ; Ja eren dos milions de vaguistes. Cap ni un dels dirigents dels sindicats defensava aquella vaga. El periòdic comunista L’Humanité es dedica a atacar als estudiants i vaguistes, i la CGT de la Renault , controlada pel PCF, es dedica a penjar cartells contra la vaga.

El dia 19 una multitud vol escoltar a Sartre: "Creia que estàveu farts de classes magistrals". Hi havia sis milions de vaguistes.

El dia 20 de maig es va racionar la gasolina i no hi havia correu, ni trens, ni avions, ni metro, ... Es va suspendre el festival de Cannes.

El dia 21 de maig els vaguistes arribaven als deu milions, i el dia 223 es repetien els enfrontaments entre estudiants i CRS.

El dia 24 de maig els sindicats CGT i UNEF convoquen grans manifestacions. I el mateix dia el president De Gaulle va convocar un referèndum amenaçant de deixar el seu càrrec en cas de perdre’l. Els socialistes varen decidir no liderar el vot negatiu contra De Gaulle. Al mateix temps Pompidou cercava negociar amb els dirigents sindicals un acord per aturar el moviment.

El dia 29 de maig el PCF i la CGT tornaren convocar una manifestació de 600.000 persones que demanaven un govern popular. El govern havia perdut la batalla i aleshores De Gaulle va proposar conduir al camp electoral la sortida a la crisi de la República, al temps que convocava una gran manifestació gaullista.

El PCF va creure aleshores que aquella era una bona ocasió per reforçar la seva presència parlamentària, i es dedicaren a vendre el missatge que el govern popular sortiria de les urnes. El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment.

El 7 de juny encara hi havia resistència i moria un jove maoïsta, Gilles Toutin en una càrrega policial a Renault-Flins. El 11 de juny morien Henri Blanchet et Pierre Beylot en defensa dels interessos obrers a la Peugeot –Sochaux en la repressió policial. Arrel d’aquestes morts la CGT i l’UNEF convocaren manifestacions de protesta. La manifestació de la UNEF, va ser infiltrada per agents policials que originaren greus disturbis amb l’intenció que vendría després: la il·legalització de les JCR, UJC-ml, FER, VO i PCI. El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors.

Web Ixent