Miquel López Crespí - Memòria històrica

Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes. (Miquel López Crespí)

Miquel Vanrell en el record

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.

A Miquel Vanrell el vaig cononèixer l'any 2001, quan l'Ateneu de Maó m'atorgà el Premi de Literatura per la meva obra Cercle clos. Posteriorment férem la presentació del poemari i ell, com de costum, comparegué vital i eixerit talment era el seu tarannà d'activista cultural de primera línia. El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?

Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.

Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.

'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.

'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.

'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".

Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Trobar gent que, com Joan F. López Casasnovas, informi, opini, encoratgi, comenti una novetat editorial catalana sense cap mena de preocupació per fer currículum amb el comissariat de torn, és un dels pocs luxes de què podem gaudir els escriptors de les Illes. I més d'una vegada sorprèn fins i tot que hi hagi persones amb aquest tarannà tan obert, lluny de la mediocritat del nefast paranoucentisme que ens vol aclaparar. Si no hi hagués homes i dones del tarannà obert, creatiu, lliure de Joan F. López Casasnovas podríem arribar a pensar que la nostra cultura era en perill d'extinció, dominada, feta malbé per aquest ferotge autoodi que tot ho embruta amb el seu alè enverinat. (Miquel López Crespí)

Joan F. López Casasnovas: un intel·lectual independent

Joan F. López Casasnovas sempre ha encoratjat els autors que, amb la seva obra o amb la seva pràctica com a publicistes, han fet feina dins aquest camp, el de la memòria històrica, el de la feina per a anar bastint la nostra literatura. En aquesta època tan obscura per l'escriptor independent que no és al servei dels diversos poders fàctics (econòmics, mediàtics, polítics...) que malden per a controlar el nostre món cultural, els escrits sempre lúcids, punyents i encoratjadors de López Casasnovas ens serveixen per a copsar, amb claredat meridiana, que no tot està perdut en el món de la nostra cultura. Sovint contemplam com l'enveja, l'autoodi més ferotge, el reaccionarisme més desfermat amagat sota les burdes coartades dels "exquisits", pugnen per marginar, silenciar, desanimar l'escriptor de vena, l'autor rebel als dictats de la moda literària del moment. És el pa nostre de cada dia: premis que es declaren deserts per no donar una dotació econòmica a la "competència", és a dir, a l'altre company o companya escriptors; excuses de mal pagador per a dissimular l'enveja i la ràbia que produeixen als malfactors les obres dels altres autors; articles comanats a posta per a desanimar tal o qual autor; anades a les editorials per tal d'evitar que no sigui publicat tal o qual llibre d´un escriptor que no és de la colla d'un determinat clan o camarilla; visites als directors dels diaris per tal d'impedir que no s'acceptin les col·laboracions d'uns escriptors alhora que recomanen els amics i servils que els han escrit articles elogiosos; marginacions en ràdio i televisió; llistes negres quant a convidades a conferències, taules rodones, participacions en cicles temàtics de literatura; supressió de currículum i fotografies en exposicions sobre la literatura catalana; supressió de les veus referents als escriptors i escriptores que "molesten" en diccionaris de la literatura; inexistència de la més mínima ressenya en les revistes especialitzades i suplements de cultura quan publica tal o qual autor; consignes als redactors de cultura per tal que no informin dels premis que guanyen alguns autors i mantenir el silenci damunt les novetats editorials d'aquests mateixos autors; i, al contrari, ordres ben concretes de fer molt d'enrenou mediàtic amb tota mena d'entrevistes, ressenyes i informacions sobre les activitats, per més intranscendents que siguin, dels escriptors endollats; campanyes per impedir que determinats autors surtin en les antologies de narrativa o poesia alhora que es pugna per incloure novament els amiguets... i així fins al fàstic i l'infinit.

Trobar gent que, com Joan F. López Casasnovas, informi, opini, encoratgi, comenti una novetat editorial catalana sense cap mena de preocupació per fer currículum amb el comissariat de torn, és un dels pocs luxes de què podem gaudir els escriptors de les Illes. I més d'una vegada sorprèn fins i tot que hi hagi persones amb aquest tarannà tan obert, lluny de la mediocritat del nefast paranoucentisme que ens vol aclaparar. Si no hi hagués homes i dones del tarannà obert, creatiu, lliure de Joan F. López Casasnovas podríem arribar a pensar que la nostra cultura era en perill d'extinció, dominada, feta malbé per aquest ferotge autoodi que tot ho embruta amb el seu alè enverinat.

Joan F. López Casasnovas és un intel·lectual compromès amb el seu temps i amb la seva terra, un home que va sempre a la recerca de tot el que ens serveix per a continuar servant la nostra memòria històrica. Qualque dia haurem de parlar de la seva tasca com a diputat d'esquerra al Parlament de les Illes Balears i d'un llibre imprescindible per a situar Joan F. López Casasnovas com un dels nostres homes de lletres més preocupats per totes aquelles qüestions que fan referència a la lluita per la nostra cultura, la història de les classes populars i el compromís de l'intel·lectual amb el seu poble. Ens referim al llibre Intervencions (1966-2001) editat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial El Far l'any 2002. Però d'aquest llibre o del poemari De sol a sol (Ciutat de Mallorca, Col·lecció El Turó, 1999) en parlarem en propers escrits. Ara solament volíem deixar constància del tarannà combatiu i obert de Joan F. López Casasnoves, de la seva tasca imprescindible per a animar i encoratjar la nostra intel·lectualitat progressista. Lluny de les campanyes de silenciament i rebentistes contra aquells escriptors nostrats que, com Joan Fuster o Pere Quart, Josep M. Llompart o Salvador Espriu, són etiquetats d'una manera frívola de "resistencialistes", els seus articles actuen, flamígers, com un raig de llum que il·lumina les tenebres d'aquest exili forçat en el qual ens obliguen a sobreviure la colla de cínics i malfactors que pugnen per desertitzar la nostra cultura.

Record ara mateix l'encoratjament que, en un moment de crisi personal, tengué un dels seus articles. Ara mateix diré de quin treball parl. No sé si li ho havia dit personalment, però potser és ara el moment adequat de recordar-ho públicament. Era cap a l'any 1999. En aquells dies em demanava qui sentit tenia continuar escrivint si la genteta que endollava i promocionava amics i coneguts s'entestava a silenciar i marginar no solament la meva obra sinó la de la majoria d'amics que eren al nostre costat bastint la literatura de finals del segle XX. Parl de les campanyes de silenciament de l'obra d'Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Olga Xirinacs, Joan Soler Antich, Guillem Rosselló, Víctor Gayà, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Guasp, Alexandre Ballester, Antoni Lluc-Ferrer, Gabriel Barceló i tants i tants de bons amics i excel·lents escriptors. En aquella època, per boca d'un bon amic m'havien, arribat notícies precises de com en determinats mitjans de comunicació (?), alguns impresentables, parlant amb la direcció, havien aconseguit que aquelles revistes silenciassin les obres que anàvem publicant; i si de cas era obligat parlar de nosaltres, les "instruccions i suggeriments" eren que calia escriure en pla rebentista, parlant malament dels poemaris, novel·les i obres de teatre que anàssim publicant. Com sovint comentam amb alguns companys de ploma... d'on sorgeix tanta ràbia visceral, tanta enveja malaltissa, tanta podridura personal? A hores d'ara encara no sabem trobar una explicació adient a la misèria intel·lectual que ens vol escanyar dia rere dia. Hom pensa que podrien ocupar el temps en quelcom de més substanciós que la conspiració contínua per a barrar el pas al company de la confraria literària. El temps que perden amb aquestes ximpleries sense sentit, ordint campanyes o escrivint malgirbats pamflets, fóra millor que el dedicassin a escriure una novel·la o un bon poemari. El problema és que no en saben. No els surt bé. I per això la ràbia contínua, aquesta enveja que els enverina la sang i els emmalalteix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El Defensor del Pueblo accepta la queixa del GOB sobre el projecte de golf de Son Bosc

Ara iniciarà la investigació, demanant explicacions a la Conselleria de Medi Ambient, que tindrà 15 dies per contestar

Aquest és un cas escandalós de manca d’objectivitat de l’Administració Pública

Des del GOB es segueix reclamant al Govern una protecció integral de la zona (i no només “fer un jardinet” per l’orquídia), ja que els valors de Son Bosc van molt més enllà, i caldria incorporar la zona al Parc Natural de s’Albufera tal i com es suggereix a informes de la pròpia Conselleria de Medi Ambient.

El GOB va remetre el passat mes d’agost a D. Enrique Múgica Herzog, Defensor del Pueblo, una queixa sobre la manca d’objectivitat amb que el Govern de les Illes Balears ha actuat en relació a la tramitació del projecte de camp de golf que es vol construir a Son Bosc (Muro).

Entre les funcions del Defensor del Pueblo, es troba la de vetllar per què l’Administració Pública actuï conforme al que disposa l’article 103.1 de la Constitució Espanyola, és a dir, que serveixi els interessos generals amb objectivitat.

Precisament l’objectivitat és la major mancança en tot aquest procediment que permetrà la construcció d’un camp de golf vora un parc natural i a una zona de reconeguts extraordinaris valors biològics.

Segons el GOB, el procediment d’avaluació d’impacte ambiental del camp de golf va ser greument viciat per part de responsables de la Conselleria de Medi Ambient per tal de permetre l’autorització del camp de golf a un lloc d’extraordinari valor ecològic, tot i que el projecte va esser informat desfavorablement pel Servei de Protecció d’Espècies de la pròpia Conselleria.

Els punts fonamentals de la nostra denúncia són aquests:

1. El servei de Protecció d’Espècies (SPE) de la Conselleria de Medi Ambient va informar desfavorablement el projecte, pel que fa a l’afectació de les espècies presents a la zona. Després de destacar l’elevada importància ambiental de la zona, el SPE demanà a la Comissió Balear de Medi Ambient (CBMA) que revisàs el seu acord favorable al projecte. Curiosament, però, dins aquest informe desfavorable es van ficar “amb calçador” una sèrie de mesures correctores per si la CBMA decidís no revisar el seu acord. Als nostres ulls, resulta evident que l’informe tècnic, clarament desfavorable al golf, va esser modificat en una segona fase de la redacció per incorporar aquestes mesures correctores i deixar així la porta oberta al projecte, ja que era evident que la CBMA no estava disposada a revisar el seu acord favorable al golf.

2. La CBMA va decidir no fer cas al SPE i no revisà el seu acord favorable al projecte de camp de golf, i a més a més decidí que no feia falta sotmetre’l a un estudi d’impacte ambiental. Pel que fa a les “mesures correctores”, i per acabar de rematar la jugada, l’acord de la CBMA diu que s’han d’acceptar “sempre i quan no impliquin modificacions substancials del projecte”. D’aquesta forma queden desactivades les poques “mesures correctores” suggerides pel SPE que podrien tenir efectes apreciables sobre el projecte.

3. Les “mesures correctores” suggerides de forma molt “curiosa” pel SPE no serveixen ni mínimament per salvaguardar els importants valors naturals de la zona, uns valors que motivaren un informe desfavorable al projecte per part del propi SPE, ja que les mesures més importants (trasllat de dues basses, previsió de zona tampó entre el forat 7 i s’Albufera, i eliminació dels forats 8 i 9) no han estat incorporades al projecte (probablement a causa del punt anterior, ja que són mesures que afecten substancialment al projecte) i la resta no solventen ni la destrucció directa dels valors naturals del conjunt de Son Bosc ni garanteixen la no afectació a la qualitat ambiental del Parc de s’Albufera.

4. Dins tot aquest procediment, tampoc han estat avaluats convenientment els efectes que aquest projecte comportarà al Parc Natural de S’Albufera, amb el qual colinda. S’Albufera, a més de Parc Natural, és zona humida d’importància internacional inscrita al conveni de Ramsar, i també és ZEPA (Zona d’Especial Protecció per les Aus) i LIC (Lloc d’Interès Comunitari), dues figures de protecció europea.

Per a nosaltres és molt evident que tot el procediment d’avaluació d’impacte ambiental ha estat dirigit de forma greument perversa cap a l’objectiu de possibilitar la construcció del camp de golf. El bloqueig de la CBMA a qualsevol modificació substancial del projecte tenia per a nosaltres una raó molt clara: una reformulació del projecte i una nova Declaració d’Interès General no haurien pogut esser aprovades legalment, ja que les Directrius d’Ordenació del Territori ho impedeixen, i el golf no es podria construir.

Per al GOB és molt preocupant que la Comissió Balear de Medi Ambient, organisme que hauria de vetllar per què els diferents projectes que es realitzen a les nostres Illes no tenguin greus repercussions ambientals, hagi estat manipulada d’aquesta forma tan escandalosa, fet que resta encara més credibilitat a les institucions públiques.

Ara el departament d’El Defensor del Pueblo s’adreçarà a la Conselleria de Medi Ambient per què pugui aportar informació sobre els fets denunciats, en un termini màxim de 15 dies des de la comunicació. La Conselleria està obligada a col·laborar en la investigació, tal i com es disposa a la Ley Orgànica 3/1981 del Defensor del Pueblo.

Recordem que el GOB ha denunciat igualment aquesta situació davant la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, de la qual estam esperant resposta. La Conselleria està acabant de delimitar l’àrea mínima de protecció de l’orquídia de prat per integrar-la en el pla de conservació d’aquesta espècie, i tot indica que en tenir solventat aquest tràmit les obres podran començar.

Des del GOB es segueix reclamant al Govern una protecció integral de la zona (i no només “fer un jardinet” per l’orquídia), ja que els valors de Son Bosc van molt més enllà, i caldria incorporar la zona al Parc Natural de s’Albufera tal i com es suggereix a informes de la pròpia Conselleria de Medi Ambient.

Web GOB

Us convocam el proper 15 de febrer a la III Assemblea de l’ARMHM que amb caràcter anual hem de fer. Ens agradaria que fos oberta a la participació de tots i totes.

Tindrà lloc a la Sala d'actes del Centre de Cultura Flassaders a les 10 hores en primera convocatòria i a les 10'30 en segona.

Ens veiem el diumenge15 de febrer a partir de les 10 hores al Centre de Cultura Flassaders de Palma. Pels qui encara no ho conegueu, està situat al casc antic, entrant per la Porta de Sant Antoni al carrer de l'esquerra paral·lel al carrer Sindicat, i l'edifici queda a uns 50 metres endins a mà esquerra. (Maria Antònia Oliver Paris, Presidenta de l'ARMHM)

Benvolguts amics/amigues,

Us convocam el proper 15 de febrer a la III Assemblea ordinària que amb caràcter anual hem de fer. Ens agradaria que fos oberta a la participació de tots i totes.

Tindrà lloc a la Sala d'actes del Centre de Cultura Flassaders a les 10 hores en primera convocatòria i a les 10'30 en segona, acabant al voltant de les 13'30 hores amb una concertació pacifica de rebuig pel boqueix judicial de les exhumacions de les foses de Calvià i Porreres davant l'Audiència Provincial de Palma, està a la Plaça del Mercat, a prop del Centre Flassader, on es llegirà un Manifest que l'Associació ha preparat. Si voleu, podeu deixar el cotxe al pàrking de la plaça Major baixant amb l'ascensor sortireu al Teatre Principal que està just devora l'Audiència i pujant sortireu a la plaça Major que està molt a prop del Centre Flassaders.

Ordre de dia:

1. Lectura i aprovació de l'acta de l'Assemblea anterior.

2. Informe de gestió.

3. Informes:

a. Estat d'accions judicials desenvolupades per a les exhumacions de les fosses de Calvià i Porreres presentades a la Audiència Nacional i estat del projecte del Memorial de la fossa de Palma.

b. Coordinadora de Víctimes del franquisme.

c. Accions de Memòria de Mallorca per la negació dels Tribunals de Justícia espanyols a jutjar els crims del franquisme i exigència a les institucions perquè es pronunciïn al respecta.

d. Memòria de Mallorca a la Comissió de Toponímia de l'Ajuntament de Palma.

e. Projecte de conferències als instituts de secundària i Conveni signat amb el Consell de Mallorca.

f. "Memòria i Oblit d'una guerra", avaluació dels 13 capítols emesos i la continuació de la sèrie documental. Acord de la productora amb l'associació.

g. Investigació històrica i atenció psicològica a les víctimes del franquisme.

4. Precs i preguntes.

Per altra banda, per dur endavant les diferents tasques de l'Associació necessitam del suport econòmic dels socis, en aquest sentit vos recordam que ja podeu fer els ingressos de la quota de socis per aquest any 2009, (mínim 20 euros anuals) i aquelles aportacions que voluntàriament vulgueu i pugueu fer al compte corrent número 2100 0649 88 0200158445 de la Caixa, o si ho preferiu el dia 15 en efectiu a la mateixa Assemblea .

Ja sabeu que a l'Associació totes les propostes són escoltades i totes les persones que vulguin treballar més activament són benvingudes.

Ens veiem el diumenge15 de febrer a partir de les 10 hores al Centre de Cultura Flassaders de Palma. Pels qui encara no ho conegueu, està situat al casc antic, entrant per la Porta de Sant Antoni al carrer de l'esquerra paral·lel al carrer Sindicat, i l'edifici queda a uns 50 metres endins a mà esquerra.

Per l'acte final davant L'Audiència Provincial de Palma portarem pancartes i fotos dels nostres desapareguts, podeu també portar les vostres, volem que sigui un acte reivindicatiu dels objectius, finalitats i demandes per la Recuperació de la Memòria Històrica, d'homenatge als Nostres i de protesta pel desemparo que la Justícia i els diferents Governs del País han sotmès a les Víctimes del franquisme. Es important que tots i totes hi siguem presents, en aquest sentit vos pregam que doneu la màxima difusió a la convocatòria que serà oberta a totes les persones que creguin en els principis en els que és fonamenta la nostra Associació:

Veritat, Justícia i Reparació.

A l'espera de la propera trobada i de saludar-vos personalment rebeu una forta abraçada.

Maria Antònia Oliver Paris, Presidenta de l'ARMHM.

Palma a 14 de gener del 2009.

Per això exigim dels responsables de la cadena autonòmica IB3, una disculpa a l'Associació i als seus associats així com una clara voluntat de totes les cadenes i mitjans de comunicació locals per oferir productes de qualitat relacionats amb les iniciatives de Recuperació de la Memòria Històrica, de la que Memòria de Mallorca es pionera a Mallorca, defugint de subproductes que només cerquen la morbositat i defugen del compromís seriós amb la Recuperació de la Memòria Històrica de la repressió franquista. Memòria de Mallorca, gener de 2009. (ARMHM)

Comunicat de Memòria de Mallorca.

Memòria de Mallorca vol protestar pel fons i les formes emprades pels responsables del programa de la cadena autonòmica Balear IB3, "Article 19", que en aquesta ocasió estava dedicat a la Memòria Històrica a les Illes Balears. Els esmentats responsables del programa, van contactar amb membres de Memòria de Mallorca per intentar que participessin al programa, en qualitat de historiadors, utilitzant subterfugis, falsedats i intentant manipular les dades relatives als participants i el contingut del programa.

Els membres de Memòria de Mallorca, declinaren la participació a l'esmentat programa "Article 19", quan s'assabentaren de la presència al debat de responsables de la Falange Española a Mallorca. Memòria de Mallorca, sempre ha col•laborat amb els mitjans de comunicació de les Illes Balears i agraeix l'interès demostrat pels esmentats mitjans de comunicació a l'hora de donar a conèixer el sofriment de les víctimes de la repressió Franquista i les seves famílies, però de cap de les maneres permetrem que el dolor i el patiment de les víctimes i les seves famílies sigui utilitzat per cap mitjà de comunicació autonòmic o estatal, per a la realització de programes o productes del format que sigui (audiovisual, reportatges, premsa escrita, etc.) que no tenen com a fi, l'anàlisi seriós dels fets i dels protagonistes d'aquells tràgics esdeveniments i que només pretenen donar un espectacle morbós i que cerca l'enfrontament verbal entre els assistents al programa . Si no se'ns passa pel cap que s'emetés en un programa de TV d'una democràcia, un debat entre un neonazi i el familiar d'una víctima de l'holocaust Jueu, perquè a Espanya, si que son possibles aquets tipus de d'espectacles televisats?. Recordem, com escriu Massot i Muntaner, «la Falange s'hagué de doblegar a les consignes de l'exercit i serví simplement de policia paral.lela, encarregada de dur a terme depuracions i exterminis (...) el paper dels falangistes en la repressió fou molt important ja abans de la intervenció dels italians i van anar molt més enllà que no haurien desitjat molts militars»1*.

Per tal cosa, Memòria de Mallorca, fa arribar aquest comunicat per fer saber que l'associació memorialística està disposada a col•laborar amb els mitjans de comunicació autonòmics i estatals, tal i com ha fet sempre i més darrerament amb la sèrie de TV de Mallorca, "Memòria i oblit d'una guerra", que recordem es una iniciativa sorgida des de l'associació Memòria de Mallorca, però al mateix temps defugim del sensacionalisme i la morbositat gratuïta, tant de moda en determinats mitjans. Per això exigim dels responsables de la cadena autonòmica IB3, una disculpa a l'Associació i als seus associats així com una clara voluntat de totes les cadenes i mitjans de comunicació locals per oferir productes de qualitat relacionats amb les iniciatives de Recuperació de la Memòria Històrica, de la que Memòria de Mallorca es pionera a Mallorca, defugint de subproductes que només cerquen la morbositat i defugen del compromís seriós amb la Recuperació de la Memòria Històrica de la repressió franquista. Memòria de Mallorca, gener de 2009.

[1] Josep MASSOT I MUNTANER, Guerra civil i repressió a Mallorca (Palma 2005), 226-227.

Nota: L’autor d’aquest blog, l’escriptor Miquel López Crespí, és membre de l’Asociació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Comunicat de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica

¡ROJOS ASESINOS!

Una altra vegada, i van ja una mala fi, el Bosc de la Memòria ha sofert un nou atac dels covards, intol.lerants i feixistes.

Entre el nombrós grup de persones que eren al Bosc de la Memòria per a fer front als atacs feixistes hi havia, entre moltes altres persones: Cecili Buele, Maria Antònia Oliver Paris, Carme Cano Darder, Margalida Capellà, Antònia Mercadal Serra, Josep Juàrez i els escriptors Miquel López Crespí, Pere Morey Servera i Biel Florit.

Durant la matinada del dia 28 de maig, alguns éssers (no poden tenir el qualificatiu d’humans) han experimentat el plaer de fer mal, i han atemptat contra la memòria i la dignitat de les persones que tenen el seu record en uns arbres que, com els va passar a ells mateixos fa 71 anys, no poden defensar-se de la força bruta i bestial d’aquells “valents”, que, d’amagat, en l’obscuritat, sense testimonis, han volgut, de nou, acovardir-nos. Ara han fet pintades: a la placa commemorativa han escrit “Rojos Asesinos” i “Arriba España!”, després han traslladat le seves dedicatòries a l’esculptura central per acabar esborrant els noms de 20 de les persones recordades.

Per això, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Història de Mallorca vol fer públic el següent text:

La néta d´Emili Darder, el batle de Palma (Mallorca) assassinat pels feixistes l´any 1937, Carme Cano Darder; l´escriptor Miquel López Crespí i la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Maria Antònia Oliver París.

1. El Bosc de la Memòria està situat dins una zona verda municipal, propietat de l’Ajuntament de Calvià. El Bosc de la Memòria és un parc fet, sembrat i mantingut amb els doblers de tots els ciutadans i ciutadanes de Calvià. El Bosc de la Memòria va ser creat per acord del plenari de l’Ajuntament de Calvià. Per tant, l’Ajuntament de Calvià té la responsabilitat directa, única i exclussiva no només del seu manteniment sinó també de la seva preservació. Així doncs, EXIGIM a l’Ajuntament de Calvià que actui de la mateixa manera com ho faria si uns “animals” atemptassin contra qualsevol instal.lació del Municipi. Així, EXIGIM a l’Ajuntament de Calvià que actui judicialment interposant totes quantes denúncies siguin necessàries per protegir el seu patrimoni, que és el de tots, i la memòria de totes les persones representades dins el Bosc, que també és la de tots els demòcrates.

2. EXIGIM que el Regidor de Policia abandoni l’absurda idea, o justificació, de què els atemptats són cosa dels al.lots del Centre Educatiu que hi ha al costat del Bosc i assumeixi que es tracta d’adults, perfectament organitzats i conscients del que fan. Només si assumeix això serà capaç d’ordenar a la policia, que està sota el seu comandament directe, que actui amb immediatesa i efectivitat i detengui el, o els responsables d’aquests atemptats.

En la fotografia podem veure quatre dels més descatats lluitadors antifeixistes de les Illes. D’esquerra a dreta: el regidor del PSM Bartomeu Carrió, el dirigent d´ERC Cecili Buele i els escriptors Miquel López Crespí i Biel Florit. També hi era, com de costum en tots aquests actes, l´escriptor Pere Morey Servera.

3. EXIGIM a tots els partits de l’àmbit de l’illa de Mallorca que facin pública la seva postura de rebuig dels atemptats soferts pel Bosc de la Memòria. Només així els intol.lerants, feixistes del segle XXI, notaran que no tenen cap tipus de suport polític.

4. SOL.LICITAM a totes les institucions mallorquines i, especialment, a l’Ajuntament de Calvià, Consell de Mallorca i Parlament de les Illes Balears, que condemnin públicament i solemnement, amb la presentació de les mocions que siguin necessàries als seus plenaris.

5. SOL.LICITAM al Defensor del Ciutadà de l’Ajuntament de Calvià que actui d’ofici i protegeixi el Bosc, i les persones que l’estimem, dels atemptats dels intol.lerants, covards i sinestres feixistes del segle XXI.

6. SOL.LICITAM de tots els mitjans de comunicació de l’illa de Mallorca que també facin pública la seva condemna i ens ajudin a obtenir de tots els partits polítics (tots sense cap excepció) una condemna rotunda i clara dels atemptats que pateix el Bosc de la Memòria.

7. Finalment, EXIGIM al Batle de l’Ajuntament de Calvià que, d’acord amb les reiterades peticions formulades per la nostra Associació durant el darrer any (i cap satisfeta), protegeixi el Bosc amb una tanca i instal.li panells explicatius en diferents idiomes que serveixin a totes les persones que passen pel Bosc per saber què és aquest jardí i quin és el seu significat.

8. CONVOCAM, públicament, a tota la societat mallorquina a la MANIFESTACIÓ DE REBUIG que farem al Bosc de la Memòria el proper diumenge dia 6 de maig a les 12 del matí.

Bosc de la Memòria, 28 d’abril de 2007.

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA.

Condemna dels atacs feixistes contra el Bosc de la Memòria

Unas cien personas condenan los ataques fascistas contra el Bosc de la Memòria

Los organizadores reclamaron al consistorio que actúe de inmediato contra los autores

Algo más de un centenar de personas expresaron ayer, durante una concentración pacífica organizada por la Associació per a la Memòria Històrica de Mallorca, su máxima indignación por los últimos ataques que ha recibido el Bosc de la Memòria de Calvià

Durante el acto de protesta, Manel Suárez y la presidenta de la citada asociación, Maria Antònia Oliver, leyeron un comunicado de condena de los últimos ataques perpetrados en la madrugada del día 28 de mayo. Denunciaron y criticaron las pintadas de carácter fascista aparecidas en la zona.

En la concentración se exigió directamente al regidor y responsable de Policía, Bartolomé Bonafé (PP), que abandone la "absurda idea" de que esta clase de atentados son cosa de niños del instituto próximo a la zona y asuma de una vez que "se trata de adultos perfectamente organizados y conscientes de lo que hacen". Además solicitaron a Bonafé que ordene a la Policía que actué de inmediato con detenciones si son necesarias.

Finalmente pidieron que todos los partidos políticos de la isla de Mallorca hagan pública su postura de rechazo a los últimos ataques en el Bosc de la Memòria.

Lorenzo Gutiérrez (Calvià)

(Diario de Mallorca, 07-05-07)

Un centenar de personas protestan por los ataques al Bosc de la Memòria

Recordaron al alcalde que es una zona pública

Más de un centenar de personas protestaron ayer al mediodía por los últimos atentados que ha sufrido el Bosc de la Memòria en el municipio de Calvià y exigieron al alcalde 'popular' Carlos Delgado medidas eficientes en la zona. En un manifiesto, Manel Suárez recordó ayer en el Bosc de la Memòria que los jardines son propiedad municipal: «Es un parque hecho, sembrado y mantenido con dinero de todos los ciudadanos del municipio y se creó por acuerdo plenario.

Por lo tanto, el Ajuntament que preside Delgado tiene la responsabilidad directa, única y exclusiva no sólo del mantenimiento, sino también, de la preservación de la zona». En la concentración pacífica de ayer, los participantes dejaron claveles en el monumento central del bosque, donde iniciaron una campaña de recogida de firmas para la defensa y el mantenimiento de la zona que ya ha sido objeto de actos vandálicos.

Michels

(Última Hora, 07-05-07)

La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona". (Miquel López Crespí)

El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del Pacte de Progrés (1999-2003)

MARIA ANTÒNIA MUNAR: EL POLÍTIC MÉS INTEL·LIGENT DE LES ILLES

(Un article publicat el mes de maig de 2001)

Maria Antònia Munar es va confirmant com un dels polítics més intelligents de les Illes. La forma com ha presentat davant de l'opinió pública la victoriosa aprovació de la Llei de Consells així ho confirma. Indubtablement, en aquesta ocasió (com en tantes altres!) PSOE i PSM han d'anar al darrera dels èxits de Maria Antònia una mica esmaperduts. La derrota política del PP provant de posar entrebancs a la Llei de Consells s'ha fet real amb la decisió del Tribunal Constitucional. A partir d'aquest moment la victòria política ha estat capitalitzada per UM en contra del Govern Antich (PSOE) deixant en evidència, de rebot, el paper sovint de soci embadalit, del PSM. I cal remarcar que la meva crítica a Mateu Morro es fa des de la posició d'amic (per això he demanat sovint el vot per aquest partit). Un amic al qual no li agrada constatar el paper subordinat del nacionalisme d'esquerres (i fins i tot del socialisme) a UM. No en parlem del paper d'IU i dels Verds en el nou organigrama que s'apropa!

Amb l'aprovació de la Llei de Consells el panorama polític illenc canvia radicalment en benefici dels interessos de Maria Antònia Munar. Recordem, per exemple, quina és la situació dins del CIM per poder anar albirant un futur que es presenta cada volta més controlat per "la Princesa".

La correlació de forces dins del CIM era, fins ara mateix, de tres càrrecs electes d'UM (Munar, Pasqual, Nadal) contra quatre del PSM (Vadell, Gomila, Alorda, Aguiló). Cal dir emperò que la prepotència del partit de Munar era absoluta (a conseqüència dels acords del Pacte de Progrés) i UM actuava de forma hegemònica mitjançant els càrrecs no electes que controlaven les conselleries: Sintes (serveis socials), Lacy (urbanisme), Borràs (medi ambient), Flaquer (hisenda), Sedano (esports). Maria Antònia Vadell ho tenia ben cru enmig de tot aquest personal. La diferència essencial (i bàsica) a partir d'ara serà (en entrar en vigor la nova Llei de Consells) que UM podrà nomenar multitud d'alts càrrecs (directors generals, secretaris generals tècnics, etc., etc.) que sí decidiran "amb totes les de la llei" (i valgui la redundància). Aleshores la balança del poder polític (i econòmic!) en favor de Maria Antònia Munar es multiplicarà fins a límits que ningú no pot imaginar. La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona".

Recordem que, amb els pactes signats l'any 1999, el pressupost que controla el Consell Insular de Mallorca (enguany és de 19.000 milions) serà, l'any 2002, de 38.000 milions. El nou Govern de Munar tendrà per tant més competències, més poder polític, el doble de pressupost... De deu conselleries set seran per UM i només tres pel PSM . Dins del nou Govern Munar, PSOE, Verds i Izquierda Unida amb multitud de càrrecs electes no poden aspirar a res a conseqüència dels pactes signats l'any 1999. La consolidació del "doble poder" (PSOE-UM) es va concretant dia a dia en perjudici del PSM.

I les coses no acaben així. Potser on es veurà més l'augment de protagonisme de Maria Antònia Munar damunt els seus socis serà en la possibilitat d'elegir nombrosos alts càrrecs (que és el que comporta aquesta Llei de Consells, entre moltes altres coses). Ara mateix Maria Antònia Munar (a part de les conselleries: Antoni Pasqual, Josefina Sintes, Miquel Àngel Borràs, Rafel de Lacy, Mateo Sedano i Miquel Àngel Flaquer; Miquel Nadal passaria a ser conseller de Presidència) podrà disposar (per començar) d'un total de vint-i-un altas càrrecs (directors generals i secretaris generals tècnics amb possibilitats d'exercir les més importants atribucions, amb poder executiu absolut). El PSM s'haurà de conformar amb només vuit. Vint-i-un alts càrrecs d'UM al costat dels 8 del PSM! Gran jugada de Maria Antònia Munar novament!

Els amics del PSM haurien d'anar pensant si s'ho val anar conformant-se permanentment amb la cançoneta aquella de "Nosaltres estam en el Govern i en el Consell; ni PSOE, ni UM ni IU-Verds són en els dos llocs". Potser en Mateu (i el nacionalisme d'esquerres) haurien d'esmolar les ungles de no voler quedar aixafats en un futur ben proper.

El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM.

Només en cal felicitar, des d'aquestes pàgines, a una excellent lectora de Maquiavelo (l'autor italià, no l'escadusser informe dels amics de na Nàjera!), el polític més viu de la nostra terra i desitjar que els companys del nacionalisme d'esquerres (i altres sectors progressistes) espavilin, es llevin la son i comencin a actuar decididament abans sigui massa tard.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-01)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...

Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80

A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat [Última Hora]. També en vaig fer moltes per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Per això exigim dels responsables de la cadena autonòmica IB3, una disculpa a l'Associació i als seus associats així com una clara voluntat de totes les cadenes i mitjans de comunicació locals per oferir productes de qualitat relacionats amb les iniciatives de Recuperació de la Memòria Històrica, de la que Memòria de Mallorca es pionera a Mallorca, defugint de subproductes que només cerquen la morbositat i defugen del compromís seriós amb la Recuperació de la Memòria Històrica de la repressió franquista. Memòria de Mallorca, gener de 2009. (ARMHM)

Comunicat de Memòria de Mallorca.

Memòria de Mallorca vol protestar pel fons i les formes emprades pels responsables del programa de la cadena autonòmica Balear IB3, "Article 19", que en aquesta ocasió estava dedicat a la Memòria Històrica a les Illes Balears. Els esmentats responsables del programa, van contactar amb membres de Memòria de Mallorca per intentar que participessin al programa, en qualitat de historiadors, utilitzant subterfugis, falsedats i intentant manipular les dades relatives als participants i el contingut del programa.

Els membres de Memòria de Mallorca, declinaren la participació a l'esmentat programa "Article 19", quan s'assabentaren de la presència al debat de responsables de la Falange Española a Mallorca. Memòria de Mallorca, sempre ha col•laborat amb els mitjans de comunicació de les Illes Balears i agraeix l'interès demostrat pels esmentats mitjans de comunicació a l'hora de donar a conèixer el sofriment de les víctimes de la repressió Franquista i les seves famílies, però de cap de les maneres permetrem que el dolor i el patiment de les víctimes i les seves famílies sigui utilitzat per cap mitjà de comunicació autonòmic o estatal, per a la realització de programes o productes del format que sigui (audiovisual, reportatges, premsa escrita, etc.) que no tenen com a fi, l'anàlisi seriós dels fets i dels protagonistes d'aquells tràgics esdeveniments i que només pretenen donar un espectacle morbós i que cerca l'enfrontament verbal entre els assistents al programa . Si no se'ns passa pel cap que s'emetés en un programa de TV d'una democràcia, un debat entre un neonazi i el familiar d'una víctima de l'holocaust Jueu, perquè a Espanya, si que son possibles aquets tipus de d'espectacles televisats?. Recordem, com escriu Massot i Muntaner, «la Falange s'hagué de doblegar a les consignes de l'exercit i serví simplement de policia paral.lela, encarregada de dur a terme depuracions i exterminis (...) el paper dels falangistes en la repressió fou molt important ja abans de la intervenció dels italians i van anar molt més enllà que no haurien desitjat molts militars»1*.

Per tal cosa, Memòria de Mallorca, fa arribar aquest comunicat per fer saber que l'associació memorialística està disposada a col•laborar amb els mitjans de comunicació autonòmics i estatals, tal i com ha fet sempre i més darrerament amb la sèrie de TV de Mallorca, "Memòria i oblit d'una guerra", que recordem es una iniciativa sorgida des de l'associació Memòria de Mallorca, però al mateix temps defugim del sensacionalisme i la morbositat gratuïta, tant de moda en determinats mitjans. Per això exigim dels responsables de la cadena autonòmica IB3, una disculpa a l'Associació i als seus associats així com una clara voluntat de totes les cadenes i mitjans de comunicació locals per oferir productes de qualitat relacionats amb les iniciatives de Recuperació de la Memòria Històrica, de la que Memòria de Mallorca es pionera a Mallorca, defugint de subproductes que només cerquen la morbositat i defugen del compromís seriós amb la Recuperació de la Memòria Històrica de la repressió franquista. Memòria de Mallorca, gener de 2009.

[1] Josep MASSOT I MUNTANER, Guerra civil i repressió a Mallorca (Palma 2005), 226-227.

Nota: L’autor d’aquest blog, l’escriptor Miquel López Crespí, és membre de l’Asociació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

Per la demolició de tots els monuments imposats pel feixisme

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". (Miquel López Crespí)

Postmodernitat i marginació literària: Ferran Lupescu

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria n'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant un suplement de cultura en un diari de Ciutat. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". Els partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària havien estat blasmats com a "organitzacions de quatre folls il·luminats" que "no tocaven de peus a terra". Els cínics i menfotistes, tota la colla de vividors del romanço que, juntament amb els hereus del franquisme, hem vist engreixar, satisfets, durant aquest darrer quart de segle, vinclaven l'esquena davant la patronal, els borbons i l'imperialisme mundial.

És quan, esmorteïda l'embranzida dels anys setanta, recuper lentament la meva antiga tasca d'escriptor. Aleshores, a part d'escriure articles de crítica literària i d'història, m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans. Però en tractar-se d'un autor que tant t'ha influït i influeix encara en la meva vida és molt complicat concretar la data, l'any exacte d'aquesta coneixença. Sovint tenc la sensació, com quan parles d'Espriu, Lorca, Kafka, Brecht o Maiakovski, que som germans i ens hem alletat plegats. Pens que mai no podria arribar a esbrinar amb certesa, amb certa seguretat, el dia aquell que per primera vegada vaig llegir un poema d'Arxipèlag o de Cadàvers. Determinades "concrecions" quasi matemàtiques potser es poden fer amb gent i fets que t'han influït de forma minsa o superficial; però hi ha llibres, formes d'actuar, concepcions del món, pràctiques culturals i polítiques, que arriben a formar part tant i tant de la teva vida, condicionen de manera tan intensa el teu comportament quotidià, que, amb el pas del temps, es fa difícil dir d'aquell autor: "el vaig conèixer dia tres d'abril de l'any vuitanta quatre".

En el cas del poeta i investigador Ferran Lupescu seria simplificar massa reduir la seva coneixença a un dia i hora dels calendaris. En aquells temps foscos de la victòria de l'oportunisme i la postmodernitat de mitjans dels vuitanta va ser connectar amb una nova generació d'intel·lectuals de debò. Un raig de llum, en definitiva, quan ja començaves a defallir, a pensar que tants d'anys de lluita no havien servit de res, a no ser per engreixar els cínics i menfotistes. Crec que el conec de sempre, com si formàs part de la meva vida des de la meva infantesa, com si fos un més de la meva família, algú amb el qual has viscut d'ençà que obrires els ulls a la lluita per la llibertat i la independència. És el mateix que em passa amb clàssics com Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Joan Fuster o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tots ells, Lupescu inclòs, formen part de la gran família que ens manté desperts en aquest indret de la trinxera des d'on provam de combatre les insídies i constants envestides de l'enemic.

Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14-XI-04, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)

L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El bus ateu arriba a Barcelona

Ateus i lliurepensadors promouen una campanya publicitària que comença avui · Us oferim les primeres imatges dels bus circulant per la ciutat

'Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida'. Aquest és l'eslògan de la campanya per a promoure l'ateisme que, des d'avui, es podrà llegir en uns anuncis enganxats a dos autobusos de Barcelona (de les línies 14 i 41). La campanya, promoguda per entitats lliurepensadores i atees, durarà quatre setmanes i ja ha recaptat 10.000 euros de particulars. Aquesta campanya va néixer a Londres l'octubre de l'any passat.

La campanya també és possible que arribi aviat a València, de la mà de l'Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors, tot i que, per la batllessa, Rita Barberà, és 'un disbarat i una provocació'. La campanya també es desplegarà a Itàlia i als Estats Units.

Albert Riba, president d'Ateus de Catalunya calcula que el 30% dels habitants del Principat (i el 20% d’Espanya) es declaren ateus i que tot plegat servirà per fer més visible el seu discurs i la seva posició dins la societat, que creu subestimada respecte a la dels creients. De l'eslògan de la campanya, en diu que també vol ser respectuós amb els creients.

VilaWeb

Manifest per l’ateisme.

Assemblea d´Ateus de Catalunya.

Nosaltres, ciutadans ateus de Catalunya, lliure i voluntàriament, manifestem que no creiem en cap déu, que no creiem en l’existència d’una realitat transcendent més enllà d’aquest món que ens ha tocat viure i que considerem l’home com un ésser finit amb un principi i un final on tot s’acaba. Entenem que el reconeixement i l’acceptació d'aquesta naturalesa material i finita serà fonamental perquè l’home pugui superar els reptes del món actual i afrontar amb possibilitats d’èxit les dificultats que presenti el futur, i per tant considerem que ha arribat l'hora de reivindicar un paper protagonista per a nosaltres en aquesta societat.

Lenin
Sostenim que no hi ha cap raó objectiva ni consistent per considerar més enllà de la realitat material, és a dir de la nostra finitud, l'existència d’éssers amb una naturalesa diferent i superior a la humana en els quals es trobin l’origen i el sentit de la nostra existència. Per la mateixa raó també neguem la possibilitat de qualsevol mena d’ànima que segueixi mantenint quelcom similar a una activitat espiritual després de la mort del ser viu.

Algú podria pensar que al negar l’existència d’un déu transcendent i tancar la porta a un més enllà després de la mort l’ateisme aboca l’home a una espècie de carreró sense sortida, a una mena de desesperació, però res no és més lluny de la realitat; l’ateisme no és una forma de pensament negativa ni pessimista basada en l’oposició ni en la falta d’esperança, sinó tot el contrari. L'ateisme és alliberador, perquè retorna a l'home el govern i la responsabilitat dels seus actes i del seu destí.

Aurora Picornell
L'ateisme ensenya que cal valorar la vida a la terra, l'única que tenim, i recupera per l'home l'orgull de saber-se propietari de la seves decisions, de les seves capacitats, de les seves possibilitats. Però també li recorda que la vida dels seus fills, dels seus versemblants i el llegat que transmeti a les futures generacions estan a les seves mans. El món que en resulti serà responsabilitat seva, i per tant té la possibilitat d'esforçar-se per a millorar-lo mica a mica, cada dia, en benefici de tots, o bé de conduir als nostres hereus a viure en un veritable infern, però no en un temps fictici ni en algun indret estrany, sinó en aquesta casa nostra que és la terra. Res no està escrit. Tenim al davant un full en blanc per a materialitzar els nostres somnis i aconseguir el progrés i el benestar de tota la humanitat, o bé per a fer-la desaparèixer.

Gramsci
Per això és fonamental que siguem capaços d'assumir la nostra verdadera identitat i de gaudir amb valentia i responsabilitat de la vida sense esperar ajudes de l’exterior ni pretendre trobar la recompensa als nostres actes en un altre temps, perquè això és tot el que tenim i la nostra vida tan feble s’acaba completa i definitivament amb la mort. Això no és trist ni és alegre, no és bo ni dolent, ens agradi o no ens agradi és tan sols la inexorable realitat. I per a nosaltres és un senyal de maduresa el tractar de veure les coses tal com són, doncs solament a partir del reconeixement de la pròpia naturalesa podrem intentar superar-nos per arribar a construir aquest futur millor que desitgem per a tots.

Karl Marx
Al llarg dels segles el món ha avançat gràcies al coneixement, però mai gràcies a la religió. Quan s’han produït contribucions al coneixement de persones amb conviccions religioses sovint ha estat malgrat els impediments de les seves pròpies creences, i sovint aquestes persones ho han pagat car, doncs a la religió no li interessa el coneixement de la veritat, sinó solament allò que li permet justificar el dogma de les seves creences per tal de perpetuar-se. Si la ciència o els descobriments s’han adequat als seus interessos han estat acceptats i recolzats. Sinó, han estat repudiats, i els seus responsables excomunicats, torturats i quan ha convingut sacrificats. Molts homes i dones il·lustres constitueixen el testimoni d’aquesta afirmació al llarg de la història. Una història d’interessos i d’intransigència que no sembla avenir-se gaire amb les idees de llibertat i de tolerància que nosaltres volem veure prevaler al segle que ara comença.

Che Guevara
Els nous temps demanen noves formes d'anàlisi i noves solucions. La moral que defensen i tracten d'imposar les religions al conjunt de la societat és una moral caduca i hipòcrita que únicament respon a condicions de vida, a models socials i a interessos del passat, i per tant és una moral que ha de ser superada per noves propostes que responguin amb eficàcia a la realitat del present i que puguin servir de referència a les necessitats del futur. Obstinar-se a mantenir els dogmes de la fe com a paradigma d’una pretesa virtut tan sols serveix per frenar el progrés i per retardar la incorporació a la societat dels avenços proporcionats pel coneixement i les noves possibilitats de la tecnologia, condemnant amplis sectors de la població a un patiment gratuït, o a una contradicció permanent entre la seva forma de viure i els models anacrònics que les religions volen seguir imposant per tal de preservar els seus interessos particulars.

L'home necessita preguntar-se sobre les qüestions fonamentals. La història de la civilització ha estat en definitiva la història de la lluita de l'home contra la ignorància, per reduir l'àmbit d'allò que anomenem el desconegut, de la part de la naturalesa que no hem arribat encara a comprendre. L'ateisme no és més, en realitat, que una conclusió lògica, una resposta consistent davant de determinades preguntes que l'home s'ha fet reiteradament al llarg dels segles. No hi ha cap raó, cap argument, cap necessitat de dipositar en mans d'una força màgica ni d'una suposada divinitat sobrenatural el destí dels homes, i encara menys en una casta d'intermediaris que pretenen constituir-se en interlocutors únics d'aquesta suposada veritat.

Trotski
L'ateisme fomenta la llibertat de pensament i la reflexió individual, confia en el poder del coneixement, en l'esforç d'autosuperació per a transformar la naturalesa en benefici de l'home però amb la prudència exigible per a no exhaurir-la, en la intel·ligència per a crear un sistema moral i per a organitzar la societat en base a la raó i a la justícia. L'ateisme confia en l'home i estimula la seva capacitat per aconseguir el progrés gràcies al propi esforç i a la col·laboració de tothom. L'ateisme restitueix definitivament a l'home la seva dignitat. La religió en canvi ensenya el menyspreu per la vida a canvi d'una recompensa que solament podrà obtenir-se mitjançant l'obediència i la submissió. Obediència a qui? Submissió per què?

Ha arribat l'hora de renovar les velles estructures de pensament. Ha arribat l'hora de treballar per garantir la defensa del dret de totes les persones a la llibertat de consciència, a manifestar i a difondre el seu pensament sense coaccions imposades per tabús socials ni per la profusió de medis que gaudeixen les religions ni altres formes d'intolerància. Ha arribat l'hora de defensar la igualtat d'oportunitats per a tothom sense discriminacions induïdes per l'adscripció escèptica o religiosa de cadascú, de vetllar per la independència de l'Estat respecte de l'Església, denunciant pressions, privilegis, ingerències, de reclamar per als no creients el mateix tracte respectuós i els mateixos drets que s'atorguen a les demés organitzacions. Ha arribat l'hora de conscienciar els ciutadans sobre l'enorme poder i la desmesurada influència que les religions tenen en tots els àmbits de la societat i sobre les fatals conseqüències que s'en deriven. Ha arribat l'hora de fer de l'ateisme un valor de referència imprescindible a l'hora d'organitzar la vida social.

Nosaltres entenem l'ateisme com un sistema obert, generós, que s'enriqueix quan rep aportacions noves, que té per objecte el coneixement i el progrés, però també que s'oposa a qualsevol dogmatisme. El nostre no és un projecte en contra de déu, perquè entenem que no pot ser la simple negació el motor que impulsi la construcció d'una societat nova. El nostre és senzillament un projecte sense necessitat de déu. És el projecte d'una concepció del món que cerca en l'home els principis d'una societat laica, d'una societat oberta a tots i basada en la tolerància, la cooperació i la solidaritat, sense interferència de la religió en l'exercici del poder polític, que estigui orientada a servir als ciutadans sense distincions i no a mantenir privilegis en nom d'una transcendència que mai ningú no ha conegut, ni mai ningú no podrà comprovar.

Rosa Luxemburg
El nostre propòsit és agrupar totes aquelles persones amb idees basades en la tolerància, la independència de pensament i lliures de prejudicis històrics que estiguin disposades a defensar el seu escepticisme davant la poderosa influència que la religió té encara a la nostra societat. Esperem poder reunir tots els ateus en un fòrum comú perquè puguin col·laborar amb les seves aportacions a enriquir, lliurement i sense por, el debat comú per decidir el futur que volem, el model de convivència de les societats i els pobles del món. És una iniciativa ambiciosa que requereix la participació i la col·laboració de tots els ateus. Ara és el moment de construir una associació forta. Esperem poder comptar ben aviat amb un gran suport per aquesta tasca.

Aprovat per l'Assemblea General d'Ateus de Catalunya al solstici d'hivern de l'any 2000.

Web Ateus de Catalunya