Miquel López Crespí - Memòria històrica

Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)

Articles en defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU

Munar contra Benestar Social

El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.

Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.

Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.

Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).

Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.

Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.

Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.

En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.

Miquel López Crespí

(25-IX-01)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

La meva formació cultural va molt lligada, i ho he escrit en un altre article, a les influències provinents de la meva família mallorquina, els Crespí i Pons, els Verdera i, més concretament, a la influència dels llibres que deixà a les golfes de casa seva, al carrer de la Muntanya de sa Pobla, Miquel Crespí Pons, el batle del poble que conegué i mantengué tertúlies i contactes culturals amb Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza, que va ser qui realitzà el projecte de l´Escola Graduada que el dictador Miguel Primo de Rivera, inaugurà el 10 de setembre de 1929; i mossèn Parera i Sansó, el rector de sa Pobla que publicava una revista religioso-cultural de tendència molt dretana, Sa Marjal, però plena de curiositats i informacions que ens serveixen per a adonar-nos dels trets més essencials d´aquella època. (Miquel López Crespí)

Una antologia de poetes mallorquins

Pàgines del dietari d´un autor de sa Pobla

Pere Rosselló Bover

Els poemes seleccionats per Pere Rosselló Bover i que surten publicats a 10 poetes mallorquins dels anys 70 provenen dels poemaris Foc i fum, El cicle dels insectes, Els poemes de l´horabaixa, Punt final, Llibre de pregàries, Cercle clos, Perifèries (2001), Rituals, Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). Un dels poemes d´aquesta selecció, el titulat “Ben voler” i que correspon al poemari Els poemes de l´horabaixa (Premi Grandalla de poesia del Principat d´Andorra 1993), m´ha fet recordar amb força intensitat l´origen de la meva dedicació a la literatura. El poema, dedicat als homes i dones que caigueren assassinats sota les bales dels botxins de Falange Española segurament es va congriar en les llargues nits de la postguerra, quan la meva família, amb les portes de casa ben tancades perquè no els sentissin els veïnats, parlaven a cau d´orella dels amics afusellats i desapareguts en aquella època tenebrosa.

Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.

La meva formació cultural va molt lligada, i ho he escrit en un altre article, a les influències provinents de la meva família mallorquina, els Crespí i Pons, els Verdera i, més concretament, a la influència dels llibres que deixà a les golfes de casa seva, al carrer de la Muntanya de sa Pobla, Miquel Crespí Pons, el batle del poble que conegué i mantengué tertúlies i contactes culturals amb Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza, que va ser qui realitzà el projecte de l´Escola Graduada que el dictador Miguel Primo de Rivera, inaugurà el 10 de setembre de 1929; i mossèn Parera i Sansó, el rector de sa Pobla que publicava una revista religioso-cultural de tendència molt dretana, Sa Marjal, però plena de curiositats i informacions que ens serveixen per a adonar-nos dels trets més essencials d´aquella època.

El batle Verdera, Miquel Crespí i Pons, emigrà a l´Argentina quan es va proclamar la república. A les golfes de la casa dels seus pares, on ens mudàrem a viure a començaments dels cinquanta, encara hi havia antiquíssims exemplars de Un estudiant pagès, de Mateu Obrador i de Cuentos de Pere d´Alcàntara Penya. D´aquelles horabaixes perdudes a les golfes, jugant a fer vaixells de paper amb els fulls que arrancava de les polsoses publicacions, sempre recordaré els noms de Marian Aguiló, Jeroni Rosselló, Josep Lluís Pons i Gallarza i també, potser era l´autor amb més llibres en aquells prestatges quasi abandonats, Miquel Costa i Llobera.

De part del pare i l´oncle, els excombatents de l´Exèrcit Popular de la República Paulino i José López,, les influències eren unes altres, evidentment. En parlar de la seva joventut, dels anys que precediren la guerra civil, de les lectures de quan tenien divuit i dinou anys, sempre sortien a rotllo els noms de Barbusse, Romain Rolland, Glaesser, Remarque, Arnold Zweig, Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... A Palma, on des de sa Pobla ens traslladàrem a començaments dels seixanta, record haver anat amb l´oncle José a trescar per les llibreries de vell, per les paradetes de llibres d´ocasió que, coincidint amb la Fira del Ram de Ciutat, venien de Barcelona, València i Madrid. L´alegria de l´oncle era trobar, entre el caramull d´ofertes, alguns dels llibres salvats miraculosament de la destrucció d´obres i d'idees avançades decretada pels franquistes. Em referesc a alguns exemplars de El ángel azul (Heinrich Mann), Campesino (Ivanov Userlod), Sin novedad en el frente (Remarque)... De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cap al III Fòrum Social de Mallorca (5)

L'anunci publicitari “Un altre món és possible. Depèn de tu”, que escampa pels mitjans de comunicació una organització humanitària de reconegut prestigi internacional, pot engrescar-hi molta de gent a afanyar-s'hi... Tant de bo!

D'un augment de la consciència humanitària en algun redol del Planeta sempre se'n pot arribar a beneficiar qualcú! No hi ha cap casta de dubte.

Tot i amb això, no arrib a esbrinar ben bé si aquesta proposta concreta s'ajusta plenament a l'objectiu que marca, des de l'any 2001 ençà, el Fòrum Social Mundial, desplegat per primer cop a la ciutat brasilera de Porto Alegre i editat per vuitena vegada, més recentment, a Belém do Pará.

A primer cop d'ull, no s'acaba de veure amb claredat que arribi a ser coincident amb el plantejament bàsic que proposa el III Fòrum Social de Mallorca, a celebrar-se a Palma els dies 12, 13, 14 i 15 de març vinent.

Hi veig un aspecte que estableix certes diferències entre aquestes propostes plantejades: la lluita anticapitalista i l'establiment d'una societat socialista profundament democràtica.

Es tracta de moviments socials, xarxes, organitzacions no governamental i d'altres de la societat civil que s'oposen al neoliberalisme i al domini del món pel capital i per qualsevol forma d'imperialisme.

El denominador comú que porten aquests fòrums socials és, precisament, la lluita oberta, clara i llampant, contra el model capitalista.

Se'l considera el primer causant de les desigualtats que es produeixen i s'incrementen avui dia arreu del Planeta: mentre 2 de cada tres persones del Planeta passen fam, i 1 d'aquelles en morirà, és del tot inacceptable, no és de rebut -s'hi ha de lluitar aferrissadament en contra- que hi hagi qualcú que s'hi enriqueixi sense cap casta de mesura ni limitació ni control ni fre!

¿O no és aquest el comportament més antidemocràtic que es pot adoptar, en aquest segle XXI de la intercomunicació més activa que mai?!

Per als fòrums socials, tot allò que no comporta la lluita persistent contra el model neoliberal que pretén d'imposar pertot arreu del Planeta el monstre del capitalisme més ferotge, es considera que només serveix per perdre el temps i retardar l'arribada d'aquell altre món millor, que es considera ben possible... si la gent el vol...

Per això, no dubten a promoure trobades i mobilitzacions dels moviments socials més actius i dinàmics, tant a l'àmbit europeu, com a l'espanyol, com a Mallorca. S'hi volen analitzar alternatives, elaborar propostes i mobilitzar la ciutadania davant dels efectes nefasts de la crisi sistèmica que travessa el sistema capitalista, sobretot en aquests dos darrers anys.

S'està programant, idò, la primera d'aquestes mobilitzacions conjuntes a tot el territori de l'Estat espanyol: dissabte, dia 28 de març de 2009, una gran mobilització social amb la finalitat d'expressar la protesta cívica més enèrgica per la reunió a Londres del G-20, en sintonia amb la convocada a l'àmbit mundial durant el Fòrum Social Mundial de Belém do Pará, dins el marc de la setmana d'acció global contra el capitalisme i la guerra -28 de març a 3 d'abril).

Durant l'any 2009 en seguiran d'altres, de mobilitzacions i accions conjuntes: contra l'OTAN, en suport al poble palestí, per la sobirania alimentària, contra la colonització i mercantilització de la vida, etc.

Ben segur que la celebració imminent del III Fòrum Social de Mallorca, a Palma, contribuirà positivament a engrescar-hi gent i entitats mallorquines que s'afanyaran encara més a continuar en les lluites desplegades al llarg de la història contra els efectes nefasts del sistema capitalista, a l'àmbit global i al local.

Un altre món és possible, ben cert.
Però -com diu Arcadi Oliveres- encara hi manca voluntat política i social...

Cal treballar intensament per obtenir-les totes dues, com més aviat millor...

http://nubulaya.cecili.cat/post/66144 Blog Nubulaya

(3 vídeos) Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar els epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?". (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-III-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

La política s'ha convertit en una simple teatralització i les formes d'elecció i de funcionament barren el pas a la participació popular. Salvador Cardús en un article recent, El camí no era l'Estatut exposa amb molta claredat la necessitat d'un sistema democràtic que superi l'actual, que ara fomenta l'immobilisme i la mediocritat. Si volem avançar cap a la llibertat d'una nova República Catalana Independent, és fonamental posar fi al sistema vigent de llistes tancades i prioritzar les formes de participació en què els polítics estiguin realment vinculats al territori –a les comarques i els barris–, de manera que en la pràctica de cada dia es posi a prova la capacitat de representació i de gestió honesta i eficaç. (Carles Castellanos)

Davant el «despotisme democràtic»

Per Carles Castellanos, professor de l'UAB i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez i Alba. Publicat a la secció "Tribuna" de El Punt el 26 de febrer de 2009

«Despotisme democràtic» és evidentment una contradicció en els termes però que exemplifica força bé el sistema polític que pesa com una llosa damunt el poble català. Hem de ser clars: al sud i al nord de l'Albera no tenim instal·lada una forma de poder que sigui realment democràtica i no sols pel fet que els nostres drets col·lectius (drets nacionals) no ens siguin reconeguts; les mancances són de tota mena, de tal manera que les formes de dominació –sota una aparença de democràcia– bloquegen la política i no la deixen avançar. I els nostres polítics hi estan ben embolicats. Una situació complicada que cal conèixer i explicar.

Més important que poder fer eleccions parlamentàries és la presència d'una ideologia que domina l'Estat espanyol i que impregna governs i administracions, siguin del signe que siguin, una manera de pensar heretada del franquisme i que podem qualificar de nacionalmonarquisme. Ho hem explicat força vegades: l'Estat espanyol no és un sistema polític veritablement democràtic; té molts elements que poden ser considerats «tirànics», formes de poder de caràcter oligàrquic, només lleument maquillats: la monarquia constitucionalista, l'estat de les autonomies i la aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen un poder, que és realment en molts aspectes, absolut, centralitzador espanyolitzador i contemporitzador amb la religió catòlica; que neguen així la democràcia participativa, l'autodeterminació dels pobles i la laïcitat. En aquest sistema polític mancat, la Constitució espanyola és el marc legal defensor d'aquest ordre injust; i la figura del Rey de España és «la cirereta» d'aquest pastís enverinat. La ideologia nacionalmonarquista espanyola és el carburant que alimenta la maquinària d'aquest règim caduc i que inspira totes les seves iniciatives antidemocràtiques: llei de partits, espoliació fiscal descarada, sistema judicial trampós, maniobres per a sabotejar totes les iniciatives de representació simbòlica autònoma (seleccions catalanes, matriculació de vehicles...), etc.

I de l'altra banda de l'Albera, la Républiquees mou al ritme d'una ideologia igualment perversa en què la Nation française és la veritable Reina, convertida en objecte sagrat. Joan-Lluís Lluís descriu nítidament al seu assaig Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos aquesta forma de religió que relliga tota la vida pública oficial a la part nord del nostre país, i que podem anomenar nacionaljacobinisme.

No s'entendria, però, el funcionament i la influència que tenen encara aquestes maneres de pensar si no comprenguéssim com s'articulen amb la vida política i social. En ocasió de l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs he pogut exposar en síntesi (Les traïcions i els líders, revista Ordint la Trama, www.llibertat.cat) com era que elements dels Antics Règims (del franquisme també) havien perviscut en forma de xarxes d'influència i de corrupció que començant pels ajuntaments impregnen la política. Existeixen veritables «pactes clientelars» que en els casos del País Valencià i les Illes encara estan més profundament instal·lats per mitjà de l'especulació urbanística sense fre, una malura que assola tot el llarg i l'ample de la nació catalana. La política s'ha convertit en una simple teatralització i les formes d'elecció i de funcionament barren el pas a la participació popular. Salvador Cardús en un article recent, El camí no era l'Estatut exposa amb molta claredat la necessitat d'un sistema democràtic que superi l'actual, que ara fomenta l'immobilisme i la mediocritat. Si volem avançar cap a la llibertat d'una nova República Catalana Independent, és fonamental posar fi al sistema vigent de llistes tancades i prioritzar les formes de participació en què els polítics estiguin realment vinculats al territori –a les comarques i els barris–, de manera que en la pràctica de cada dia es posi a prova la capacitat de representació i de gestió honesta i eficaç. Observant el panorama polític actual sembla que una oposició clara a aquestes formes de despotisme només la pot garantir una nova proposta política que troba la seva força fora de les conxorxes de la política convencional, com ho és la CUP (Candidatura d'Unitat Popular). La darrera assemblea d'aquesta organització jove, que va tenir lloc al gener, ens ha obert una porta a l'esperança.

Web Llibertat.cat

(3 vídeos) - La ciutat del sol i el record de les Germanies (i II)

En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. (Miquel López Crespí)

Recordem, ni que sigui de passada, l'odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme ("religions d'esclaus" en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l'Evangeli, de tots els gran moviments herètics, de l'anomenat "socialisme utòpic". Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la "maleïda idea" de la recerca de la "Terra Promesa", la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!

Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).

Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novella homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: "Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures...". Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intellectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l'Apocalipsi de Sant Joan (l'arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l'extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d'un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, illustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.

Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: "Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren 'agermanats' perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist". Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest "socialisme utòpic" que prové, en bona mesura, del cristianisme... ¿es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? ¿D'on hauria sorgit l'arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia "roja" que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d'un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: "La utopia és la veritat del demà"; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): "La política no és l'art del que és possible, sinó l'art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible".

Quina mena de viatge a ”l’Inconegut” propós a La Ciutat del Sol?

En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibillina -o no tan sibillina, vés a saber!- l'anècdota de l'expedició de mallorquins del segle XVI vers l'Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d'explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): "I és per això que m'he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?". Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d'hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons... ¿quina mena de viatge a l'Inconegut propós en La Ciutat del Sol? ¿Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d'amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? ¿O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l'eterna situació d'opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites millenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l'expedició? ¿No serà aquest "viatge", la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novella... una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d'ara mateix? Ja des del primer capítol de la novella, potser hom pretén despistar el lector: "Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m'abandonin, crec que és arribada l'hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada...". Una trampa o una veritat? "Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard..." ¿No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d'aquest segle XXI que és a punt de començar? ¿No poden ser aquests "tres-cents valents" els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l'exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l'Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l'Ebre? O -un altre joc funambulístic-, ¿no seran (els "valents" aquí anomenats) militants de l'organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l'esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la "Terra Promesa" (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l'expedició del segle XVI: "És molta la gent que avui parla d'aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d'escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí".

Ben cert que d'ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la "seva": no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. ¿Com es podia recuperar la memòria d'Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d'immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents del botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: "Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l'aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor". ¿No hem vist tota aquesta misèria intellectual ara mateix, amb les preteses "històries de la transició" que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l'autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intellectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l'expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, "amb excusa de conquerir nous països per a l'Emperador" marxar, fugir d'una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Solja que "ens estimàvem molt més restar en mans de l'atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra". Els protagonistes de la novella ho sabien prou: "Si no salpàvem vers l'aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors". Per això, per continuar així era preferible "partir vers l'imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La Ciutat del Sol i el record de les Germanies (I)

D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers mil·lennis. (Miquel López Crespí)

És evident que el títol que he posat a la novel·la, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàl·lia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els il·uminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.

No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intel·lectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebel·lia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? ¿La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intel·lectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers mil·lennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La passivitat de la classe dirigent (polítics, patronal, caps sindicals...) resulta escandalosa. La crisi, i les tragèdies personals que ella provoca, estan molt lluny de les prioritats dels polítics, centrats en les batusses electorals i les corruptel·les presumptes o manifestes. Mentrestant, la patronal advoca per eliminar obstacles a l'acomiadament lliure i massiu que ja existeix per llei (els treballadors som ens sotmesos per les vigents lleis), i els dirigents dels grans sindicats s’estimen més assessorar a Zapatero en el G-20, abans que assumir la responsabilitat social que se'ls suposa. A diferència, una vegada més, del cas francès, el domesticat sindicalisme espanyol passa de puntetes per les gruixudes catifes institucionals, sense fer massa renou, i recomanant l'acord, i moltes vegades sense resistència, en la majoria dels ERO's que les empreses plantegen. (CGT-Illes)

AMB CGT A LA MANIFESTACIÓ DE DEMÀ. 19,15 HORES PLAÇA D'ESPANYA, PALMA (Cantonada d'el Banc de Crèdit Balear)

PER LA VAGA GENERAL

L'atur s'incrementa sense control, i superarà en l'Estat Espanyol els quatre milions de persones en 2009. La crisi s'aguditza i els i les treballadores cada dia veiem com la pitjor part recau sobre les nostres vides, amb la galopant destrucció dels únics recursos amb que disposam: els nostres llocs de feina i els nostres estalvis, en gran part vinculats a habitatges hipotecats. Mentrestant, els majors responsables de la crisi capitalista (en realitat, el capitalisme suposa crisi permanent per als treballadors), és a dir, els bancs, reben dels governs enormes sumes de diners públics (150.000 milions d'euros, en forma d'avals, en el cas espanyol). Malgrat això, i als seus enormes beneficis, mantenen tancada l'aixeta del crèdit, ofegant a les economies familiars, i a les petites i mitjanes empreses, on se situa el 80% de l'ocupació, provocant la pèrdua diària de milers de llocs de treball.

La passivitat de la classe dirigent (polítics, patronal, caps sindicals...) resulta escandalosa. La crisi, i les tragèdies personals que ella provoca, estan molt lluny de les prioritats dels polítics, centrats en les batusses electorals i les corruptel·les presumptes o manifestes. Mentrestant, la patronal advoca per eliminar obstacles a l'acomiadament lliure i massiu que ja existeix per llei (els treballadors som ens sotmesos per les vigents lleis), i els dirigents dels grans sindicats s’estimen més assessorar a Zapatero en el G-20, abans que assumir la responsabilitat social que se'ls suposa. A diferència, una vegada més, del cas francès, el domesticat sindicalisme espanyol passa de puntetes per les gruixudes catifes institucionals, sense fer massa renou, i recomanant l'acord, i moltes vegades sense resistència, en la majoria dels ERO's que les empreses plantegen.

En Balears la situació no només no és diferent, sinó que el precari món laboral que ens caracteritza situa als i les treballador@s encara més indefensos, si cap, davant la pèrdua de drets, del teixit productiu i dels llocs de treball, amb prop de 80.000 aturats. El desmantellament en curs del sector aeri, amb l’ERO de Spanair i la supressió de la seva base de Palma; la deslocalització de AeBal, els tancaments de Futura, LTE, etc. suposa, a més de la pèrdua de centenars de llocs de treball, el consegüent empobriment estructural de la mobilitat, per a la ciutadania de l'Arxipèlag. A més, casos com els ERO's, presumptament com a tapadores d'altres deslocalitzacions, com la de Ca’n Buades, a Mallorca, o la multinacional Kraft, de Menorca, ens indiquen fins a quin punt la impunitat antisocial d'alguns empresaris amenacen els interessos de tots.

Davant aquesta situació, va sent hora que els treballadors, de qualsevol afiliació sindical o sense ella, exigim la convocatòria unitària d'una VAGA GENERAL, com l’instrument que permeti començar a revertir la situació i denunciar als veritables culpables de la crisi.

Per a combatre la crisi, i evitar pagar tan cara factura, entre altres objectius, cal aconseguir:

· El manteniment de l'ocupació. Ni un sol ERO més. Ni un sol acomiadament arbitrari. Per l'abolició o reforma de les lleis que permeten l'acomiadament lliure i els acomiadaments col·lectius. Per a exigir al Govern que dediqui tota la muntanya de doblers que li dóna als banquers, a les atencions prioritàries de les persones que es queden sense ocupació; fomentant l'ocupació pública, per a acabar amb la gestió privada en la creació de l'ocupació.

· El manteniment i ampliació d'uns serveis públics universals i de qualitat: l'educació, la sanitat, el transport, la cultura, les telecomunicacions, els serveis postals, els mitjans de comunicació, els espais comunitaris naturals, rurals i urbans... També per uns serveis financers de titularitat pública, i la gestió pública de la banca, que reactivi l'economia productiva i que acabi amb el xantatge dels bancs privats i la rapinya dels especuladors.

· Una economia sostenible al servei de la societat, per a igualar a l'alça la justícia social i les llibertats de tots. Per l'aprofundiment de la democràcia dels treballadors i de la ciutadania.

Ens sobren les raons per a afirmar que fa falta ja una

VAGA GENERAL

CGT-BALEARS

febrer de 2009.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Més d’un centenar de persones omplen el castell de Bellver per retre homenatge al batle Emili Darder, en motiu dels 70 anys del seu afusellament a mans dels franquistes. La commemoració s’estén a 5 regidors del darrer Consistori democràtic i que foren desterrats a partir de 1939 per la seva lluita contra el règim

Per la memòria dels exiliats republicans

Laura Morral

Varen ser persones valentes. Persones compromeses amb la democràcia. Persones que després caigueren en l’oblit i que ahir novament la justícia les recuperà dins la memòria col·lectiva. Aquestes paraules marcaren l’acte d’homenatge dels 70 anys de l’afusellament del batle republicà Emili Darder, que també s’aprofità per estendre el reconeixement a cinc regidors i companys polítics de Darder en temps de la república. Tots hagueren de patir la persecució franquista i el posterior exili per haver defensat els drets democràtics. El castell de Bellver fou l’escenari que acollí la commemoració i que aplegà un centenar de persones. El d’ahir era el mateix escenari que set dècades abans fou utilitzat pels franquistes com a presó que serví per condemnar a mort tant Darder com altres republicans. És per això que els regidors de Cort, amb la presència de la batlessa, Aina Calvo, i la regidora de Cultura, Nanda Ramon, homenatjaren els que foren regidors durant els anys de la República i que hagueren de partir l’any 39 cap a l’exili.

Familiars

Ahir les famílies reberen de mans de la batlessa el testimoni de la seva consideració: Bernat Jofre, el nét del regidor amb el mateix nom; Pilar Raiguer, la dona de Josep Tomàs; Marcos Jávega, el besnét d’Ignaci Ferretjans; Conxita Aguiló, la filla de Francesc de Sales Aguiló, i la presidenta per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Maria Antònia Oliver, en nom dels familiars de Miquel Navarro. Ramon durant la seva intervenció afirmà que el conflicte pròpiament bèl·lic acabà a Mallorca el mateix juliol del 36 i començà immediatament la dura repressió consegüent. "En acabar la guerra, només pogueren partir cap a l’exili, els mallorquins que ja vivien fora de Mallorca el 1936.

Guardó

L’acte d’homenatge fou aprofitat, a més, per presentar la creació del premi Emili Darder, que pretén recordar una de les grans figures que sorgeixen dins la història de Mallorca. La batlessa destacà la seva contribució a la millora de la sanitat, l’educació, l’accés al treball i a la cultura i la lluita per una societat més justa, i fou brutalment assassinat per les forces feixistes. Així mateix, a l’acte, hi assistiren la vicepresidenta del Consell de Mallorca, Joana Lluïsa Mascaró; el secretari general del Bloc, Biel Barceló, i el d’Esquerra, Joan Lladó.

dBalears (25-II-09)

La repressió feixista contra l’esquerra: L'amagatall i la novel·la històrica mallorquina

La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius. (Miquel Ferrà Martorell)

Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-colloquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.

Coberta de la novel·la L'Amagatall.

La néta d´Emili Darder, el batle de Palma (Mallorca) assassinat pels feixistes l´any 1937, Carme Cano Darder; l´escriptor Miquel López Crespí i la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Maria Antònia Oliver París.

Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.

Pensam que aquesta novella de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intellecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".

(1) L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Collecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-1999)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)