Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...

Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(4 vídeos) La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d’emmarcar en la lluita mundial establerta per l’estalinisme contra les idees leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l'Oposició Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que havien corromput l’Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història contemporània, la destrucció de les idees d’Octubre, és un dels aspectes que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats de tants i tants comunistes del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE i del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM (i IV)

La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d’emmarcar en la lluita mundial establerta per l’estalinisme contra les idees leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l'Oposició Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que havien corromput l’Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història contemporània, la destrucció de les idees d’Octubre, és un dels aspectes que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats de tants i tants comunistes del POUM. A l’Estat espanyol, després de la victòria damunt els militars feixistes i amb la destrucció de bona part de les institucions burgeses, assistim a un inici de revolució social encapçalada per la CNT, el POUM i determinats sectors d’esquerra del PSOE que a poc a poc seran frenats per la dreta republicana aliada amb els estalinistes del PCE-PSUC. S’estableix, doncs, una ferotge lluita de classes entre els sectors populars que, amb les armes en la mà, han vençut el feixisme, aquells que volen avançar envers l’expropiació de capitalistes i terratinents, fent camí cap a la col·lectivització de terres i fàbriques, en la democràcia obrera i popular. Els sectors que volen aturar l’onada revolucionària, els grups més proburgesos, aquells que compten amb el suport de l’estalinisme, el que volen és conservar la societat de classes que la revolució ha escombrat en molts d’indrets el 19 de juliol.

Aquest fet, la lluita per defensar les conquestes revolucionàries dels primers mesos de la guerra civil, és el fonament que ens pot fer entendre els motius dels Fets de Maig del 37 de Barcelona, la revolta obrera existent, la intervenció del govern republicà contra la revolució, la campanya "antitrotskista" del PCE i del PSUC, l’assassinat d’Andreu Nin, la il·legalització del POUM, les tortures i desaparicions de centenars de militants poumistes i anarquistes en les txeques del PCE-PSUC a Barcelona, Madrid i València.

El suport del PCE-PSUC a l’operació de la NKVD soviètica matarà, doncs, dos ocells d’un tret. Per una part els estalinistes espanyols, servils amb els seus amos, col·laboren amb totes les seves forces en els designis de Stalin i donen tot el suport "logístic" –quadres de la policia i l’exèrcit, polítics professionals, torturadors i botxins de tota mena-- que Orlov necessita. És a dir, tot el seguici de les txeques d’ambdues organitzacions i el personal repressiu abans esmentat són posats a disposició dels agents de la policia política soviètica. Cal recordar-ho sempre als desmemoriats. Aquest és un aspecte prou important de la col·laboració entre la NKVD i les direccions polítiques dels estalinistes espanyols i catalans. Però igualment com José Díaz, Jesús Hernández, Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Enrique Líster i tot l’estalinisme espanyol i nostrat donen suport als enviats de Moscou --així ho prova tota la documentació a l’abast de l’investigador i lector interessat i de la qual hem parlat una mica més amunt--, també els estalinistes espanyols aprofiten la conjuntura internacional de persecució i assassinat de trotskistes per, amb l’ajut de la mateixa NKVD, provar d’aturar la marxa de la revolució a l’Estat espanyol i a Catalunya.

En parlar de l’estreta col·laboració entre la policia política enviada per Stalin i els dirigents del PCE i del PSUC, Wilebaldo Solano, el dirigent del POUM que pogué salvar-se de la mort a mans dels botxins estalinistes, va escriure: "En el asesinato de Andrés Nin se resume la odisea del líder del POUM desde su detención en Barcelona hasta su asesinato cerca de Alcalá de Henares, se da la lista completa, con nombres y apellidos, de la Brigada especial española que utilizó Orlov, con sus jefes Fernando Valentín y Jacinto Rosell (a la que pertenecía el policía Jiménez que aparece en Operación Nikolai), se acusa directamente a los coroneles estalinistas Burillo y Ortega, a David Vázquez y Gabriel Morón” (de l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin" que es troba penjat en el web de la Fundació Andreu Nin).

És evident que amb la persecució dels revolucionaris del POUM i la CNT, el PCE i el PSUC tampoc no fan un paper "independent" de Moscou. Servils fins a límits increïbles, no fan més que seguir amb els ulls clucs les instruccions dels delegats de la Internacional que Stalin ha enviat a l’estat espanyol. En aquella època concreta, parlam del temps de la guerra civil, a la burocràcia que ha fet malbé la Revolució d’Octubre tampoc li interessava que, a l’Estat espanyol triomfàs un socialisme no controlat per Moscou, el col·lectivisme llibertari propugnat per la CNT. Com explica el dirigent del POUM Wilebaldo Solano: "La burocràcia soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució espanyola. Els ideals d'un socialisme democràtic, sorgit del moviment i l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota la humanitat...” (de l’article de Lluís Rebell "Homenatge a Wilebaldo Solano: el triomf de l’optimisme revolucionari" publicat en el web de la Fundació Andreu Nin).

Les primeres cartes de Stalin adreçades al president del Govern Largo Caballero van precisament en aquesta direcció: no res de repúbliques roges que poden atemorir les burgesies francesa i britànica. L’interès de la burocràcia soviètica va en el camí d’aconseguir aliances econòmiques i polítiques amb els imperialistes anglesos i francesos per a bastir una "amistat entre nacions" que serveixi a Stalin per a fer front a l’imperialisme alemany que els amenaça. El "suport" a la República burgesa espanyola és cobrat amb tot l’or del Banc d’Espanya, i l’enviament d’armament i "consellers militars" sempre serà controlat d´una manera que mai els hipotètics aliats burgesos, en aquest cas els imperialistes anglesos i francesos, puguin pensar que l’URSS donarà suport a una república comunista o anarquista a la península ibèrica.

Tanmateix, les burgesies francesa i anglesa no escoltaren Stalin. Jugaven la carta d’un futur enfrontament entre Hitler i Stalin, potències que per diferents raons amenacen les seves posicions imperials i de classe. Finalment, sacrificada la Revolució a l’Estat espanyol sense que el sacrifici servís a Stalin per bastir l’aliança amb els capitalistes anglesos i francesos, es veié obligat a signar un pacte de no agressió amb Alemanya per tal d’evitar l’enfrontament que desitjaven el Regne Unit, França i, no ho oblidem, sectors prou decisius del capitalisme i l’imperialisme ianquis.

Tot això ens demostra els interessos coincidents entre la NKVD, els agents que Stalin envia a l’Estat espanyol, i els seus servidors del PCE-PSUC. Tots ells, dirigents estalinistes espanyols, catalans i policia soviètica, estan d’acord a aturar la Revolució que ha començat el 19 de juliol. Els Fets de Maig del 37 de Barcelona són la culminació d’aquesta batalla contrarevolucionària, la lluita de classes en viu que tan a la perfecció va descriure George Orwell en el seu imprescindible Homenatge a Catalunya i que historiadors com Burnett Bolloten han analitzat en La revolución española. Sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Grijalbo, 1980).

La misèria moral i política dels dirigents del PCE i del PSUC quant a la persecució de la dissidència, als atacs a la memòria històrica de l’esquerra revolucionària catalana, a menystenir i emboirar el paper destacat dels revolucionaris del POUM en la lluita contra el feixisme i el capitalisme, arribà a límits de degeneració total com els que explica el dirigent poumista Wilebaldo Solano en l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin": "Después de la victoria de Franco, en los años más terribles de la acción clandestina en España, y durante la segunda guerra mundial y tras el hundimiento de Hitler y Mussolini, los dirigentes estalinistas prosiguieron las campañas contra el POUM con una ferocidad increíble, incluso en las prisiones de España y de Francia, en los maquis del Mediodía francés (donde asesinaron a Joan Farré Gassó, secretario del POUM de Lérida, y estuvieron a punto de hacer lo mismo con Juan Andrade) y en los campos de concentración de Alemania. En realidad, tales campañas se continuaron hasta la publicación del informe secreto de Nikita Jruschov sobre los crímenes de Stalin en el XX congreso del PCUS, el 25 de febrero de 1956".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

LA RAÓ PÒSTUMA

Vaja notícia trista ha estat això de la sentència del Tribunal Suprem sobre la construcció de l'Hospital de Son Espases. Trista, perquè és bona, però absolutament inútil.

No sembla possible que haguem viscut uns anys en què la veritat hagi estat tan oculta, l'evidència hagi resultat tan críptica i el sentit comú hagi estat tan poc comú. El que diu la sentència és tan evident i lògic, que no sembla possible que ens ho hagin de venir a dir, anys després, i des d'un Tribunal de la capital, perquè aquí no haguem estat capaços de veure-ho tots solets.

El 1999, amb 8.000 milions de pessetes (el que costen 8 quilòmetres d'autopista) i dos anys d'obres, hauríem posat al dia la sanitat pública balear executant la darrera fase del Pla Director de Son Dureta. Hauria estat una operació lògica i sense conseqüències negatives per a l'economia del país ni la mobilitat de la ciutat. I, sobretot, sense provocar la crisi de confiança entre els ciutadans i la classe política, que ha acabat generant tot això.

10 anys després, i 470 milions d'euros més tard (només la compra del nou solar va costar mes de 1.000 milions de pessetes), encara no tenim hospital, però des de Son Cabrer ja no es veu la Real. Ni la Real, ni la posta de sol, ni els ametlers florits, ni l'skyline més emblemàtic de l'illa, el de la Serra, que, això sí, procurarem que sigui Patrimoni de la Humanitat, per intentar que altres salvin el que nosaltres no sabem protegir.

Si com a mínim això ens servís per no tornar a cometre els mateixos errors una i altra vegada. Per recordar que a una illa de 3.500 m2 el territori és fràgil i limitat; que a una ciutat com a Palma, la corona rural hauria de ser sagrada; que el sòl rústic no es pot hipotecar a cap preu; que l'interès general no pot ser esgrimit com a coartada; que un hospital o una escola són molt importants i que per això necessitam voluntat política ferma per tirar endavant un pla ambiciós d'equipaments i infraestructures, però que allò que realment és d'interès general és el territori i el patrimoni,  perquè ho és per avui i ho és pel futur i perquè ho és per a tothom. I quan dic per a tothom, vull dir per a tots els que hi som ara i per a tots els que habitaran aquesta illa en el decurs dels anys i dels segles. Si és que els en queden ganes.

http://www.nanda.cat/post/66719 Blog Nanda Ramon

La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)

Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...la càrrega subversiva del cinema de Stanley Kubrick i, més que res, el desafiament ideològic fet pel seu valedor, l'actor Kirk Douglas, va fer que ambdós artistes fossin mal vists i marcats a foc pel comissariat que controla Hollywood i la indústria cinematogràfica ianqui. Malgrat que Kirk Douglas pogué mantenir-se i guanyar diners amb films del tipus Combat de titans o El darrer tren a Gun Hill, el cert és que Kirk Douglas (com també Charles Chaplin, Orson Welles o el guionista Dalton Trumbo) va ser considerat com a "comunista" i mai no va rebre l'Oscar de l'Acadèmia. Alguna vegada, encara no se sap com, va ser nominat a l'Oscar. Recordem aquelles magistrals interpretacions de l'actor a Ídol de fang (1949), Presoners del mal (1952) o la superba interpretació del pintor Van Gogh en la famosa pellícula de Vicente Minnelli (una producció de John Houseman) El foll del pèl roig. (Miquel López Crespí)

L'efecte catàrtic i subversiu de Senderes de glòria i d'Espàrtac no foren útils tan sols a mitjans dels anys seixanta. Ni molt manco! Actualment -escric aquestes notes en el mes de desembre de 2002-, nombrosos ateneus populars, cineclubs de barri o universitaris de diversos indrets de l'estat programen aquestes dues pellícules de Kubrick (amb molts d'altres, evidentment!), ja que són demanades per molts collectius de joves antisistema o, simplement, per afeccionats al cinema de la revolta mundial. Em l'època de mundialització capitalista el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. (Miquel López Crespí)

Aproximació a Stanley Kubrick (i II)

Amb Senderes de glòria Kubrick era, al costat de directors com Robert Aldrich, Richard Brooks i Nicholas Ray, l'exemple més evident del "canvi del temps" als EUA. El suïcidi l'any 1962 de Marilyn Monroe marcava, potser simbòlicament, el final d'un tipus de cinema conservador ianqui (que es continuarà fent, però des d'unes altres perspectives). A partir de 1954, amb el manifest pro-indi Apache de Robert Aldrich i els films contra la guerra i antimilitaristes que el seguiren, com per exemple, Kiss me deadley (1955), Attack (1956) i The big knife (1955), s'inicia el final del cinema heredat del simplisme tipus Tom Mix.

Espàrtac (1960), que a Ciutat es va estrenar a la Sala Augusta, marca també una fita dins aquest tipus de cinema "subversiu" ja que, malgrat el format "clàssic" de la pellícula (rodada com si fos una superproducció més de "romans") el cert és que Espàrtac (també protagonitzada i amb ajut de Kirk Douglas) va esdevenir una referència obligada en la filmografia que exalta la lluita de l'home per la llibertat personal i collectiva. Record que vaig anar a l'estrena de la Sala Augusta a començaments dels anys seixanta acompanyat amb alguns familiars que havien fet la guerra i havien patit (i patíem encara!) els llargs de la postguerra. En acabar la projecció no es podien avenir d'haver pogut veure aquella obra. Comentaven que no entenien com la censura franquista l'havia deixada passar sense gaire entrebancs. Mai no he tornat veure un film (ni en el cas de les obres d'Eisenstein!) que deixàs tanta marca en la consciència de determinats espectadors. Tant per als vells republicans com per a aquells que iniciàvem en aquell temps la lluita clandestina contra el feixisme, les lectures que ens obria Espàrtac eren infinites i de duració perdurable.

Com deia Romà Gubern en el volum II de la seva Història del cine (Editorial Lumen, Barcelona 1971, pàg. 122): "Kubrick aprovecha la moda del film espectacular para realizar Espartaco (Spartacus, 1960), en el que demuestra cómo los aparatosos blockbusters históricos no están necesariamente reñidos con la dignidad artística y pueden ser un vehículo de generosas ideas sociales".

L'efecte catàrtic i subversiu de Senderes de glòria i d'Espàrtac no foren útils tan sols a mitjans dels anys seixanta. Ni molt manco! Actualment -escric aquestes notes en el mes de desembre de 2002-, nombrosos ateneus populars, cineclubs de barri o universitaris de diversos indrets de l'estat programen aquestes dues pellícules de Kubrick (amb molts d'altres, evidentment!), ja que són demanades per molts collectius de joves antisistema o, simplement, per afeccionats al cinema de la revolta mundial. Em l'època de mundialització capitalista el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. Si algú podia pensar que aquests tipus de films eren ja pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema que anava a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, anava errat a les totes.

És evident que la càrrega subversiva del cinema de Stanley Kubrick i, més que res, el desafiament ideològic fet pel seu valedor, l'actor Kirk Douglas, va fer que ambdós artistes fossin mal vists i marcats a foc pel comissariat que controla Hollywood i la indústria cinematogràfica ianqui. Malgrat que Kirk Douglas pogué mantenir-se i guanyar diners amb films del tipus Combat de titans o El darrer tren a Gun Hill, el cert és que Kirk Douglas (com també Charles Chaplin, Orson Welles o el guionista Dalton Trumbo) va ser considerat com a "comunista" i mai no va rebre l'Oscar de l'Acadèmia. Alguna vegada, encara no se sap com, va ser nominat a l'Oscar. Recordem aquelles magistrals interpretacions de l'actor a Ídol de fang (1949), Presoners del mal (1952) o la superba interpretació del pintor Van Gogh en la famosa pellícula de Vicente Minnelli (una producció de John Houseman) El foll del pèl roig.

Hollywood mai no va perdonar a Kirk Douglas el seu paper fonamental en Senderes de glòria i Espàrtac.

Tot plegat era conseqüència, com hem dit una mica més amunt, de la famosa "caça de bruixes" anticomunista organitzada pel senador Joseph Mac Carthy. Temps de follia contra qualsevol idea progressista en el qual bastava que a una pellícula, per exemple Song of Russia (1944) de Gregory Ratoff, uns nens soviètics fessin un somriure per a ser declarada "obra roja al servei de Moscou". Richard Nixon, que, anys més endavant, seria president dels EUA, es mostraria com un gran ajudant de Mac Carthy i uns dels perseguidors més implacables dels actors i directors de cinema sospitosos de progressisme. En aquells anys de brutal persecució varen ser considerades "comunistes" pellícules com Tender comrade (1943) de Dmytryk, Nome but the lonely heart (1944) de Clifford Odets o Humoresque (1947) de Jean Negulesco.

Només alguns herois es negaren a collaborar amb la Comissió de Depuració de la indústria cinematogràfica ianqui. Aquests valents (després n'hi hagué alguns més) varen ser Adrian Scott, el productor de Cruïlla d'odis, i el seu director Herbert Biberman. També es negaren a la delació , a participar en la "caça de bruixes" els guionistes Alvah Bessie, Lester Cole, Ring Lardner jr., John Howard Lawson, Albert Maltz, Samuel Ornitz i Dalton Trumbo. Tots perderen les feines i foren multats i condemnats a presó. Aquesta obscura època de persecucions marcà l'exili de gent com Charles Chaplin, Orson Welles, Jules Dassin i Joseph Losey. Al contrari de tots aquests que hem anomenat, collaboraren activament amb la repressió els directors Elia Kazan i Frank Tutle. També els guionistes Budd Schulberg i Martin Berkeley (aquest darrer va denunciar més de cent seixanta-dues persones).

La persecució també afectà Kirk Douglas. Finalment l'any 1996, després de més de cinquanta anys de feina de primera categoria reconeguda a nivell mundial i quan, després de més de cinquanta anys de dedicació a la professió (i sobretot quan ja sabien, a ran de l'atac d'apoplexia que l'actor havia patit, que moriria aviat) és "dignaren" a concedir-li una estatueta simplement honorífica en recordatori d'aquest mig segle de treballar pel cinema.

Altres pellícules de Staleny Kubrick també han tengut -i tenen!- un efecte perdurable en la consciència de l'espectador. Basta pensar en Lolita (1962), una clàssica adaptació de la famosa novella de Vladimir Nabokov; Telèfon roig?, volam cap a Moscou! (1963), una farsa sobre la guerra freda i el possible enfrontament nuclear entre els nord-americans i els soviètics. L'any 1968, fent el servei militar a Cartagena, vaig poder anar a l'estrena de 2001: una odissea de l'espai que, igualment com moltes de les obres que hem anat comentant, ha esdevingut un clàssic, en aquest cas de la ciència-ficció. La pellícula, basada en la novella d'Arthur C. Clarke, roman com a exemple del que hauria de ser -i per desgràcia sovint no és- aquest tipus de cinema. A Gènova, l'any 1972, vaig poder veure aquella punyent crítica de la violència quotidiana que porta per títol La taronja mecànica (1971), adaptació de la novella d'Anthony Burgess del mateix títol. Posteriorment Stanley Kubrick va rodar Barry Lindon (1975) i El resplendor (1979). Aquesta darrera la vaig poder veure a Londres l'any 1980. La intervenció ianqui contra el poble de Vietnam va ser reflectida en aquella brillant crítica a la intervenció imperialista que porta per títol La chaqueta metálica (1987).

Però parlar de La taronja mecànica, Barry Lindon o de 2001, un odissea de l'espai, requeriria un altre capítol igualment -o més!- extens del que hem escrit fins ara. Per tant ho deixarem per a més endavant.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Senderes de glòria mostrava ben clar l'absurditat de les guerres imperialistes, la criminalitat i manca del més mínim sentiment humà entre l'alt comandament de l'exèrcit de la burgesia francesa. Al costat d'això, l'humanisme de l'oficial revoltat (el coronel Dax, interpretat per Kirk Douglas), els desesperats esforços per salvar els soldats de la seva unitat de les irracionals ordres que sortien de generals i comandants sense escrúpols, et feia copsar tota la tragèdia d'uns homes honrats en mans de la bèstia militarista. (Miquel López Crespí)

Avui fa deu anys que va morir Stanley Kubrick

Aproximació a Stanley Kubrick (I)

Són molts, jo diria que incomptables, els directors de cinema, els guionistes, els actors i actrius d'aquesta indústria dels somnis i de la revolta, que han conformat la nostra existència. Stanley Kubrick, al costat de Charles Chaplin, Eisenstein, Michelangelo Antonioni, Juan Antonio Bardem, Luis Buñuel, Andrei Tarkovski o Orson Welles, és un d'aquests noms que han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat. Aquests, entre molts d'altres, són els intellectuals que han ajudat a modificat la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.

Parlar de Stanley Kubrick és parlar del cinema de la segona meitat del segle XX. Kubrick és el típic director autodidacte format a les sales de projecció. Als disset anys ja treballa com a fotògraf de les revistes Look i Life; a partir dels anys cinquanta, sobretot després de l'estrena de El perfecte atracament (1956), es passa uns anys fent una sèrie de thrillers d'aquest tipus fruit de la seva collaboració amb el productor James B. Harris. The killing és considerada, juntament amb Sed de mal (1957) d'Orson Welles, una de les millors pellícules del "nou cinema estato-unidenc" (el sorgit després de la repressió maccarthista).

Però a Staley Kubrick no li bastava el gènere policíac per a dir tot el que havia de dir damunt l'home i la societat. Amb Senderes de glòria (1957), una pellícula ambientada a França en temps de la Primera Guerra Mundial, ens trobam amb un dels manifests antimilitaristes, antiautoritaris i antiimperialistes més importants de la història del cinema.

La pellícula era inspirada en uns versos de Thomas Gray que deien: "Les senderes de la glòria només menen a la tomba". No hi hagué cap estudi nord-americà que acceptàs el projecte i, tan sols l'ajut econòmic del protagonista del film, l'excellent actor Kirk Douglas, va fer que la United Artists s'interessàs pel projecte de Kubrick.

La pellícula de Kubrick va estar prohibida a l'estat espanyol per la dictadura franquista. Tan sols va poder ser estrenada després de la mort del dictador. Nosaltres l'havíem vist en alguns dels nostres viatges a l'estranger de finals dels anys seixanta, en obscures i marginals sales d'art i assaig, entre estudiants que encara recordaven els recents fets del Maig del 68.

Senderes de glòria mostrava ben clar l'absurditat de les guerres imperialistes, la criminalitat i manca del més mínim sentiment humà entre l'alt comandament de l'exèrcit de la burgesia francesa. Al costat d'això, l'humanisme de l'oficial revoltat (el coronel Dax, interpretat per Kirk Douglas), els desesperats esforços per salvar els soldats de la seva unitat de les irracionals ordres que sortien de generals i comandants sense escrúpols, et feia copsar tota la tragèdia d'uns homes honrats en mans de la bèstia militarista.

Gabriel Albiac va més enllà en la seva anàlisi i parla clarament de la "lluita (guerra) de classes" que ens descriu la pellícula: soldats plens de fang que moriran per una pàtria inventada davant les metralladores de l'enemic o, els altres, els que han gosat protestar per la massacre, amb les mans fermades davant els murs d'execució, després d'injustos consells de guerra en els quals oficials d'acadèmia, senyorets de "casa bona", jutgen, com sempre al llarg de la història, el fill de manobre, del picapedrer, de l'artesà que ha pensat pel seu compte.

Com diu Albiac analitzat la pellícula: "Que entre los habitantes de la trinchera y los del palacio sólo hay una relación posible: quién matará primero al otro. Como lo subraya muy bien la monografia de P. Guiliani, a la orden del general Mirau ('si tienen miedo a las balas alemanas, tendrán que vérselas con las balas francesas') responde como un eco la estrofa de La Internacional: 'Pronto sabrán que nuestras balas son para nuestros propios generales'. Los años revolucionarios que siguen a la catástrofe de la guerra son su epílogo lógico". La lluita de classes en la pantalla, Kubrick i les seves Senderes de glòria superant aquelles altres produccions clàssiques que anaven en la mateixa direcció: L'esquadró de la matinada, La gran desfilada, Res de nou a l'Oest, La gran illusió, Rei i pàtria, Johnny va agafar el fusell, Sergent York, Gallípoli...

Amb guió del mateix Stanley Kubrick, de Jim Thomson i de Calder Willingham, la música d'aquesta pellícula va ser escrita per Gerald Fried, i la fotografia fou de George Krause. Produït per James B. Harris, el film de Kubrick tengué de seguida molts problemes per a l'estrena a França, Canadà, estat espanyol, Marroc i molts d'altres països, malgrat els elogis que rebé de part de Winston Churchill.

Aquests són alguns detalls tècnics d'aquesta famosa pellícula de Stanley Kubrick protagonitzada i, en bona part pagada, per Kirk Douglas. Detalls tècnics que palesen, emperò, el seu tarannà revoltat i conflictiu a la recerca sempre d'una tipus de cinema que commogués la consciència de l'espectador. D'una manera o d'una altra, tota la llarga filmografia de Kubrick així ho demostra.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

...la càrrega subversiva del cinema de Stanley Kubrick i, més que res, el desafiament ideològic fet pel seu valedor, l'actor Kirk Douglas, va fer que ambdós artistes fossin mal vists i marcats a foc pel comissariat que controla Hollywood i la indústria cinematogràfica ianqui. Malgrat que Kirk Douglas pogué mantenir-se i guanyar diners amb films del tipus Combat de titans o El darrer tren a Gun Hill, el cert és que Kirk Douglas (com també Charles Chaplin, Orson Welles o el guionista Dalton Trumbo) va ser considerat com a "comunista" i mai no va rebre l'Oscar de l'Acadèmia. Alguna vegada, encara no se sap com, va ser nominat a l'Oscar. Recordem aquelles magistrals interpretacions de l'actor a Ídol de fang (1949), Presoners del mal (1952) o la superba interpretació del pintor Van Gogh en la famosa pellícula de Vicente Minnelli (una producció de John Houseman) El foll del pèl roig. (Miquel López Crespí)

L'efecte catàrtic i subversiu de Senderes de glòria i d'Espàrtac no foren útils tan sols a mitjans dels anys seixanta. Ni molt manco! Actualment -escric aquestes notes en el mes de desembre de 2002-, nombrosos ateneus populars, cineclubs de barri o universitaris de diversos indrets de l'estat programen aquestes dues pellícules de Kubrick (amb molts d'altres, evidentment!), ja que són demanades per molts collectius de joves antisistema o, simplement, per afeccionats al cinema de la revolta mundial. Em l'època de mundialització capitalista el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. (Miquel López Crespí)

Aproximació a Stanley Kubrick (i II)

Amb Senderes de glòria Kubrick era, al costat de directors com Robert Aldrich, Richard Brooks i Nicholas Ray, l'exemple més evident del "canvi del temps" als EUA. El suïcidi l'any 1962 de Marilyn Monroe marcava, potser simbòlicament, el final d'un tipus de cinema conservador ianqui (que es continuarà fent, però des d'unes altres perspectives). A partir de 1954, amb el manifest pro-indi Apache de Robert Aldrich i els films contra la guerra i antimilitaristes que el seguiren, com per exemple, Kiss me deadley (1955), Attack (1956) i The big knife (1955), s'inicia el final del cinema heredat del simplisme tipus Tom Mix.

Espàrtac (1960), que a Ciutat es va estrenar a la Sala Augusta, marca també una fita dins aquest tipus de cinema "subversiu" ja que, malgrat el format "clàssic" de la pellícula (rodada com si fos una superproducció més de "romans") el cert és que Espàrtac (també protagonitzada i amb ajut de Kirk Douglas) va esdevenir una referència obligada en la filmografia que exalta la lluita de l'home per la llibertat personal i collectiva. Record que vaig anar a l'estrena de la Sala Augusta a començaments dels anys seixanta acompanyat amb alguns familiars que havien fet la guerra i havien patit (i patíem encara!) els llargs de la postguerra. En acabar la projecció no es podien avenir d'haver pogut veure aquella obra. Comentaven que no entenien com la censura franquista l'havia deixada passar sense gaire entrebancs. Mai no he tornat veure un film (ni en el cas de les obres d'Eisenstein!) que deixàs tanta marca en la consciència de determinats espectadors. Tant per als vells republicans com per a aquells que iniciàvem en aquell temps la lluita clandestina contra el feixisme, les lectures que ens obria Espàrtac eren infinites i de duració perdurable.

Com deia Romà Gubern en el volum II de la seva Història del cine (Editorial Lumen, Barcelona 1971, pàg. 122): "Kubrick aprovecha la moda del film espectacular para realizar Espartaco (Spartacus, 1960), en el que demuestra cómo los aparatosos blockbusters históricos no están necesariamente reñidos con la dignidad artística y pueden ser un vehículo de generosas ideas sociales".

L'efecte catàrtic i subversiu de Senderes de glòria i d'Espàrtac no foren útils tan sols a mitjans dels anys seixanta. Ni molt manco! Actualment -escric aquestes notes en el mes de desembre de 2002-, nombrosos ateneus populars, cineclubs de barri o universitaris de diversos indrets de l'estat programen aquestes dues pellícules de Kubrick (amb molts d'altres, evidentment!), ja que són demanades per molts collectius de joves antisistema o, simplement, per afeccionats al cinema de la revolta mundial. Em l'època de mundialització capitalista el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. Si algú podia pensar que aquests tipus de films eren ja pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema que anava a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, anava errat a les totes.

És evident que la càrrega subversiva del cinema de Stanley Kubrick i, més que res, el desafiament ideològic fet pel seu valedor, l'actor Kirk Douglas, va fer que ambdós artistes fossin mal vists i marcats a foc pel comissariat que controla Hollywood i la indústria cinematogràfica ianqui. Malgrat que Kirk Douglas pogué mantenir-se i guanyar diners amb films del tipus Combat de titans o El darrer tren a Gun Hill, el cert és que Kirk Douglas (com també Charles Chaplin, Orson Welles o el guionista Dalton Trumbo) va ser considerat com a "comunista" i mai no va rebre l'Oscar de l'Acadèmia. Alguna vegada, encara no se sap com, va ser nominat a l'Oscar. Recordem aquelles magistrals interpretacions de l'actor a Ídol de fang (1949), Presoners del mal (1952) o la superba interpretació del pintor Van Gogh en la famosa pellícula de Vicente Minnelli (una producció de John Houseman) El foll del pèl roig.

Hollywood mai no va perdonar a Kirk Douglas el seu paper fonamental en Senderes de glòria i Espàrtac.

Tot plegat era conseqüència, com hem dit una mica més amunt, de la famosa "caça de bruixes" anticomunista organitzada pel senador Joseph Mac Carthy. Temps de follia contra qualsevol idea progressista en el qual bastava que a una pellícula, per exemple Song of Russia (1944) de Gregory Ratoff, uns nens soviètics fessin un somriure per a ser declarada "obra roja al servei de Moscou". Richard Nixon, que, anys més endavant, seria president dels EUA, es mostraria com un gran ajudant de Mac Carthy i uns dels perseguidors més implacables dels actors i directors de cinema sospitosos de progressisme. En aquells anys de brutal persecució varen ser considerades "comunistes" pellícules com Tender comrade (1943) de Dmytryk, Nome but the lonely heart (1944) de Clifford Odets o Humoresque (1947) de Jean Negulesco.

Només alguns herois es negaren a collaborar amb la Comissió de Depuració de la indústria cinematogràfica ianqui. Aquests valents (després n'hi hagué alguns més) varen ser Adrian Scott, el productor de Cruïlla d'odis, i el seu director Herbert Biberman. També es negaren a la delació , a participar en la "caça de bruixes" els guionistes Alvah Bessie, Lester Cole, Ring Lardner jr., John Howard Lawson, Albert Maltz, Samuel Ornitz i Dalton Trumbo. Tots perderen les feines i foren multats i condemnats a presó. Aquesta obscura època de persecucions marcà l'exili de gent com Charles Chaplin, Orson Welles, Jules Dassin i Joseph Losey. Al contrari de tots aquests que hem anomenat, collaboraren activament amb la repressió els directors Elia Kazan i Frank Tutle. També els guionistes Budd Schulberg i Martin Berkeley (aquest darrer va denunciar més de cent seixanta-dues persones).

La persecució també afectà Kirk Douglas. Finalment l'any 1996, després de més de cinquanta anys de feina de primera categoria reconeguda a nivell mundial i quan, després de més de cinquanta anys de dedicació a la professió (i sobretot quan ja sabien, a ran de l'atac d'apoplexia que l'actor havia patit, que moriria aviat) és "dignaren" a concedir-li una estatueta simplement honorífica en recordatori d'aquest mig segle de treballar pel cinema.

Altres pellícules de Staleny Kubrick també han tengut -i tenen!- un efecte perdurable en la consciència de l'espectador. Basta pensar en Lolita (1962), una clàssica adaptació de la famosa novella de Vladimir Nabokov; Telèfon roig?, volam cap a Moscou! (1963), una farsa sobre la guerra freda i el possible enfrontament nuclear entre els nord-americans i els soviètics. L'any 1968, fent el servei militar a Cartagena, vaig poder anar a l'estrena de 2001: una odissea de l'espai que, igualment com moltes de les obres que hem anat comentant, ha esdevingut un clàssic, en aquest cas de la ciència-ficció. La pellícula, basada en la novella d'Arthur C. Clarke, roman com a exemple del que hauria de ser -i per desgràcia sovint no és- aquest tipus de cinema. A Gènova, l'any 1972, vaig poder veure aquella punyent crítica de la violència quotidiana que porta per títol La taronja mecànica (1971), adaptació de la novella d'Anthony Burgess del mateix títol. Posteriorment Stanley Kubrick va rodar Barry Lindon (1975) i El resplendor (1979). Aquesta darrera la vaig poder veure a Londres l'any 1980. La intervenció ianqui contra el poble de Vietnam va ser reflectida en aquella brillant crítica a la intervenció imperialista que porta per títol La chaqueta metálica (1987).

Però parlar de La taronja mecànica, Barry Lindon o de 2001, un odissea de l'espai, requeriria un altre capítol igualment -o més!- extens del que hem escrit fins ara. Per tant ho deixarem per a més endavant.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(4 vídeos) Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res. (Víctor Alba)

La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. (Miquel López Crespí)

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)

La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. Dia 25 d’abril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l'inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: “Los trotskistas [...] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos –como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]—sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos”.

Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant l’ambient per a la repressió i l’assassinat d’Andreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de l’estalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració d’aquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars d’antifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid? Mai no s’havia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.

I és que aquests moderns defensors de l’estalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC d’ençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització d’aquesta organització revolucionària, els desapareguts –com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts d’altres— no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res d’aclaridor podem trobar en els llibres “beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables”, com defineix l’historiador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres “beatíficos, edulcorantes y poco fiables”, els mateixos que amaguen la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de Catalunya i de l’Estat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. L’aventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González “El Campesino” (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos Madrid, 1976) y J. “Gorkin” (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).

A tall d’exemple podem constatar el que “diuen” del POUM i d’Andreu Nin les memòries –626 pàgines!— de Dolores Ibárruri, la “Pasionaria”, màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu l’historiador Antonio Rubira León en l’article “Historia de la memoria del POUM”, que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: “Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de ‘apología personal’, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin”.

Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II d’El marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: “En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada l’octubre de 1938 pel Tribunal Especial d’Espionatge i Alta traïció –car els comunistes [Víctor Alba anomena ‘comunistes’ els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat d’Andreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors d’Andreu Nin i dels assassins d’altres poumistes. L’autor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata –no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat d’historiador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que l’obliguin a justificar la seva actuació”.

Uns anys abans de la seva mort, l’historiador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció l’ambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. L’article porta per títol “On és Nin?” i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. L’article, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: “Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res.

‘Començà així la persecució contra el POUM. L’havien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a ‘agents de la CIA’. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a ‘muerto cuando intentaba pasarse al enemigo’. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que s’havien endut Nin a l’URSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si l’haguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop d’Alcalá de Henares. Mai no s’ha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que ‘Nin nos salvó a todos’. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que d’agents de Franco, res de res. La intervenció d’agents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure l’entrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña s’ho cregué), es conta molt gràficament a L’operació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació d’intel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de l’URSS, portava una llengua no contaminada per l’ús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un —repeteixo, ni un– dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien d’una associació d’escriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: ‘Govern Negrín, on és Nin?’, els psuquistes hi afegien la calúmnia: ‘A Salamanca o a Berlín’. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria d’edat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb d’altres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a l’Estat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a l’exili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien l’aliança de Stalin amb Hitler”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La sentència del Tribunal Suprem dóna la raó als veïnats del barri de La Real i a la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor. Els principals fonaments de dret són que es tractava de sòl rústic, sense transformació a urbà, i que tenia un alt valor patrimonial amb Bens d'Interès Cultural que és la figura de màxima protecció de la Llei de Patrimoni Cultural. (GOB)

EL GOB FELICITA ALS VEÏNATS DE LA REAL I DEMANA LA PARALITZACIÓ DE LES OBRES DE SON ESPASES

La sentència del Tribunal Suprem dóna la raó als veïnats del barri de La Real i a la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor.

La sentència del Tribunal Suprem dóna la raó als veïnats del barri de La Real i a la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor. Els principals fonaments de dret són que es tractava de sòl rústic, sense transformació a urbà, i que tenia un alt valor patrimonial amb Bens d'Interès Cultural que és la figura de màxima protecció de la Llei de Patrimoni Cultural.

El GOB presentà un recurs de reposició al Consell de Mallorca, l'any 2006, amb aquesta mateixa motivació. El GOB demanava a més de l’anul·lació d’aquell acord, la seva suspensió a fi d’evitar fets irreparables. Del recurs el Consell no va dir res, però en canvi va contestar la petició de suspensió, denegant-la.

MOTIUS DEL RECURS

Segon el GOB la modificació puntual del PGOU de Palma estava mancada d’aspectes de legalitat bàsics per la qual cosa s’havia de declarar la nul·litat de l’esmentat acord del ple del Consell, en concret:

· No se justificava convenientment la proposta aprovada

· Incomplia la Llei del Rústic quan a necessitat d’ubicar-se dins sol rústic.

· Incomplia les DOT ja que els equipaments supramunicipal han d’estar contemplats, prevists i ordenats als Plans Territorials.

· Manca d’informació pública de l’estudi d’impacte ambiental inicial dels canvis introduïts en l’AIA arran de l’acord de la CBMA.

· Manca de comparació d’alternatives d’emplaçament

UN ÈXIT QUE MALAURADAMENT ARRIBA TARD.

La sentència del Tribunal Suprem dona la raó als veïnats del barri de La Real i a la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor. Un èxit, que malauradament ja arriba tard, amb l'hospital amb un avançat estat d'execució.

Ha quedat clar però, que no es tractava d'una obra d'interès general, i que la decissió de situar l'hospital a la Real va fer-se amb una tramitació opaca i irregular. Es tractava d'interès particular, favorable als promotors i especuladors que es volgueren lucrar.

L'actual Govern de les Illes Balears no es pot fer còmplice i ha de replantejar l'error, herència dels governs del PP i UM.

Web GOB

En definitiva, des del GOB entenem que la situació de crisi hauria de fer obrir els ulls als nous governants i obligar a revisar el model territorial, econòmic i social en la seva globalitat i descobrir les arrels que marquen les directrius que ens han duit a la crisi econòmica i ecològica i que massa sovint tenim la impressió que es pretenen continuar, lluny de reconduir la nostra societat cap a la sostenibilitat (GOB)

El GOB considera que cal un toc d'alerta davant les polítiques territorials i ambientals del Govern i Consell després d'aquest primer any de legislatura

Considera preocupant el fet que els nous governants perdin la possibilitat d'aprofitar la situació actual de crisi per revisar el model territorial, econòmic i social, desmarcar-se de les polítiques de les lesgislatures anteriors i apostar vertaderament per la sostenibilitat.

Des del GOB presentam avui un informe en el que revisam la situació actual de les polítiques que de manera directa o indirecta afecten el territori: les polítiques que marquen les directrius sobre el territori, les accions referides a espais naturals, i l'enfocament de les grans infrastructures, algunes d'elles vinculades a les polítiques de gestió dels recursos naturals.

En aquest sentit revisam quins han estat els principals aspectes desenvolupats en l'àmbit de la protecció d'indrets amenaçats, alhora que qüestionam la intervenció del Govern en l'àmbit de la crisi de la construcció i la continuïtat per part del Consell de Mallorca amb el model territorial del Pla Territorial de Mallorca aprovat per PP-UM (que inclou les polèmiques àrees de reconversió territorial), criticam la continuïtat de la línia marcada pel partit popular pel que fa a la protecció d'espais naturals, i la continuïtat també de les polítiques sectorials de gestió dels recursos naturals i d'algunes de les infrastructures més impactants que ja foren plantejades en l'època Mates i que el Govern ni qüestiona, ni revisa, senzillament assumeix.

Els principals aspectes tractats a l'informe:

POLÍTIQUES TERRITORIALS

-

Més creixement urbanístic AMB DOBLERS PÚBLICS

- Modificació puntual del Pla Territorial de Mallorca: EL MANTENIMENT DE LES POLÈMIQUES ÀREES DE RECONVERSIÓ TERRITORIAL.

- La desclassificació d'Es Guix: una excepció a celebrar dins una modificació que no s’entén

ESPAIS NATURALS

-

Protecció dels espais naturals ES SEGUEIX LA LÍNIA MARCADA PEL PARTIT POPULAR

- Son Bosc DE PARC NATURAL A CAMP DE GOLF

TRANSPORTS

-

Nou conveni de carreteres: 2ON CINTURÓ

- Ampliació del Port de Palma MÉS CREIXEMENT, MÉS INSOSTENIBILITAT I LA PRIVATITZACIÓ DE LES INSTAL•LACIONS DEL PORT

- Ampliació de l'Aeroport

ALTRES INFRASTRUCTURES

-

Polígons industrials a cada racó SENSE REGULAR ENCARA

- Més pedreres al Pla de Mallorca UN SECTOR QUE “FA POR” AL NOU GOVERN?

- Més Infrastructures energètiques I PARCS FOTOVOLTAICS EN SOL RÚSTIC

- Infrastructures hidràuliques. DESSALADORES: EL FUTUR DE L'AIGUA PLANTEJAT

- Residus CONTINUÏTAT DE L'APOSTA PER LA INCINERACIÓ

Conclusions

Des del GOB consideram que la situació actual de crisi hauria d'obligar a replantejar el camí que estem disposats a córrer, ara, i més enllà dels tres anys d'aquesta legislatura.

Des del GOB ens preocupen els indicis que ens duen a pensar que, de moment, no s'han revisat les arrels de fons per tal d'establir una nova manera de fer en les polítiques territorials ni en aquelles sectorials que en podrien esdevenir límits naturals i racionals, i que molt sovint han estat criticats pels partits que ara ocupen els càrrecs de govern.

En definitiva, des del GOB entenem que la situació de crisi hauria de fer obrir els ulls als nous governants i obligar a revisar el model territorial, econòmic i social en la seva globalitat i descobrir les arrels que marquen les directrius que ens han duit a la crisi econòmica i ecològica i que massa sovint tenim la impressió que es pretenen continuar, lluny de reconduir la nostra societat cap a la sostenibilitat.

Podeu consultar l'informe complet a: www.gobmallorca.com/premsa/informejuliol2008

Web GOB (16-VII-08)

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. (Miquel López Crespí)

La victòria dels especuladors i la destrucció de Mallorca

El ritme de destrucció de les Illes continua i augmenta malgrat els intents de preservars algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!).

El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de baleares (17-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí