Miquel López Crespí - Memòria històrica

(2 vídeos) Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí. (Miquel López Crespí)

La Conspiració(Editorial Antinea, Castelló, 2007)

Una primavera inesperada

Per Quim Giber, psicòleg

Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí.

Si d'un temps ençà una part de l'obra de López Crespí gira a l'entorn de fets i personatges vinculats a la Mallorca d'antany (el desembarcament republicà del coronel Bayo, Costa i Llobera, George Sand i Chopin,... ) és perquè «són exemples cabdals d'intel·lectuals i homes del poble il·lustrats». Amb aquest relat històric, l'autor tampoc vol passar per alt aquells que ho van arriscar tot, tant a la França revolucionària com en altres punts d'Europa, en bé d'uns ideals. En aquesta línia, el protagonista de La conspiració, Miquel Sureda de Montaner (alter ego novel·lesc de Joan Picornell), és un ferm partidari d'una organització més justa de la societat i dels avenços científics: «El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements». Tant és així, que s'atribueix a aquest intrèpid mallorquí la primera traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. I a d'altres conspiradors de l'època, la traducció d'algunes obres de Rousseau, Montesquieu, Voltaire..., l'edició de les quals estava prohibida. No oblidem que l'Espanya de Carles IV era una societat on la Inquisició, una aristocràcia parasitària i un absolutisme borbònic feien i desfeien al seu aire. En aquest sentit, l'inconformista Sureda titlla aquest període de «temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats».

En el context de la novel·la, López Crespí no dubta a incloure fragments entorn les proclames en favor de la independència de Catalunya que es produeixen el 1794 a Puigcerdà. Partides d'independentistes catalans, adherits a la Revolució Francesa, ocupen juntament amb l'exèrcit francès la Cerdanya amb l'objecte d'instaurar una República Catalana i propagar les idees revolucionàries. Tot i que ambdós propòsits seran flors que no faran estiu, confirmaran que persistia un catalanisme compromès amb la modernització la societat d'aleshores i amb la recuperació de la sobirania perduda feia tan sols unes dècades.

Reemprenent el fil de la trajectòria de Picornell Gomila, aquest aconseguirà fugir de la presó sud-americana dos anys més tard i, seguidament, s'arrenglerarà al costat dels independentistes veneçolans. Per aquest motiu, tornarà a ser condemnat a mort i, poc després, tornarà a fugir. Havent difós el republicanisme en un periple per les Antilles, es titularà en medicina a França. I d'aquí saltarà novament al continent americà el 1812 per participar en el combat per la independència de Mèxic, fet pel qual «fou nomenat president de la futura República de Mèxic» (Gran Enciclopèdia de Mallorca).

En un CD del cantant Paco Muñoz homenatjant a Miquel Martí Pol, hi ha un vers que diu: «Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la».

Publicat en El Triangle (17-IX-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència. (Miquel López Crespí)

El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.

Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.

Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...

No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).

Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastidasignaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.

Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors afins el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

1 vídeo Biel Barceló-Aralar

Tot indica que l’històric Mateu Morro tornarà a la primera línia política dins el PSM. L’altre dia assistí a la celebració del 33è aniversari del partit. També ja es parla que treballa per tornar les sigles a la formació nacionalista a Santa Maria, que en l’actualitat està estructurada com a agrupació independent. (dBalears)

El retorn de Mateu Morro

Tot indica que l’històric Mateu Morro tornarà a la primera línia política dins el PSM. L’altre dia assistí a la celebració del 33è aniversari del partit. També ja es parla que treballa per tornar les sigles a la formació nacionalista a Santa Maria, que en l’actualitat està estructurada com a agrupació independent. Morro hi quedà decebut de l’activitat política fa uns anys, però les circumstàncies i el nervi que du dedins fan que hi torni, segons molts de comentaris.

dBalears (6-IV-09)

Defensa de Mateu Morro i del PSM (juny 2005)

Mateu Morro marginat (un article de juny de 2005) .

La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. (Miquel López Crespí)

Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. (Miquel López Crespí)

En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".

Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.

La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.

Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.

Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra

Miquel López Crespí

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Defensa del PSM

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

(1 vídeo: himne de la II República) Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida]que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard. (Miquel López Crespí)

La República i els nous conversos. La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Europees

Això no obstant, ERC, encara avui, posa obstacles a què el PSM-EN vagi en una coalició que, modestament, hem ajudat a conformar. No debades som aliats antics del BNG i amics d’Aralar des dels primers dies, de fet, tenim un pre-acord amb ells, com mantenim relacions d’amistat i col·laboració amb tots els integrants de la coalició. 

Els motius que han transcendit és que ERC vol que el PSM “prioritzi l’acord amb ells” de cara a 2011.  No veig que sigui un gran argument per vetar ningú... I, tanmateix, és senzill, perquè el PSM vol reunir tot l’espai d’esquerra nacionalista en una sola candidatura (si és d’això del que parlam).  Jo, la veritat, no havia vist un interès excessiu per part d’Esquerra (ni Entesa) en assolir compromisos d’aliances estables, fins i tot orgàniques, però, si és així, parlam-ne. De fet:

1. Quan ERC ingressa al Bloc, els proposam que l'operació autonòmica tengui continuïtat, i parlam explícitament d'Europees. Vendrell diu que naturalment, que no pot fermar el 2007 una cosa que vendrà d'aquí a dos anys (mira per on), però que és "evident" que si començam una tasca en comú, si oferim llocs d'entrada en el Consell (com férem), ERC deixarà de vetar el nostre ingrés a ALE i a les Europees (la primera part s’ha acomplert, gràcies Bernat Joan).                              

2. Quan hi ha l'envit d'Unitat, Puigcercós i Carod ens conviden a anar a Barcelona per “animar-nos” a l’acord i apunten que les generals són un camí per a les europees i per un acord encara més ampli.               

Ara bé, el que no és raonable és cercar acords de cooperació amb ultimàtums. El PSM és una organització sobirana i decideix, quan i com ho acorda la seva militància. A ningú li passa pel cap que un altre soci digués a Esquerra que només s’hi alia si es comprometen a un determinat format de coalició el 2011, o a elegir un President nacionalista de Catalunya, Esquerra les diria, amb tota la raó, que faran el que trobaran. Per cert, han posat aquesta condició a Entesa? Perquè dins UM n’hi ha que confien que aniran amb ells. Tenguem present que Mateu Crespí (he llegit que serà responsable de campanya) encara podria entrar de diputat per UM... Nosaltres no posam condicions. I ERC? Ja ha decidit, definitivament, que no anirà amb el Bloc ni amb Eivissa pel Canvi ni en l'Entesa catalana al Senat, ni...? Quan ERC ha forçat EA a acceptar Aralar, els han obligat a firmar que anirien junts a les autonòmiques? I és clar que no. Del que parlaven era de reunir esforços per aconseguir un, o fins i tot dos diputats. 

I és així, la trobada de tota l'esquerra nacionalista de l'Estat en una gran coalició sota el paraigües d’ALE no pot quedar compromesa per decisions d'eleccions autonòmiques que tenen la seva pròpia dinàmica. Al revés, tots hem de fer el possible per treure’n el màxim rendiment. De present, i de futur. 

És difícil sostreure’s a la idea que Esquerra, més que millorar relacions, pretén aïllar i desplaçar el PSM del seu lloc natural. Així ho han vist els nostres socis i no ho entenen: ni BNG, ni Aralar, ni EA, ni CHA, ni Els Verds. Francament, no pareixen les millors bases per a un enteniment futur. És curiós que dBalears hagi fet circular que el PSM podia anar amb Iniciativa, quan el PSM sempre ha defensat (fins i tot aprovat en un Congrés de fa mesos) anar amb ALE, potser seria interessant rastrejar la font del “rumor”. 

Confi que tot es resolgui satisfactòriament, raonablement. El catalanisme fa massa anys que comet errors de falta d’enteniment i dispersa energies en batalles intestines sota la mirada satisfeta (i sorpresa) d’un PSOE que ha aconseguit anar retirant els presidents nacionalistes que hi havia a l’Estat. En el PSM volem treballar (ajuntar fins i tot) tots els que apostam pel nacionalisme progressista, a les Illes i al conjunt dels Països Catalans. Els partits són mers instruments. Vol ERC una federació de partits? Fins no fa gaire era que no: el que ens proposava era enteses puntuals a cada una de les illes defugint un acord a nivell de Països Catalans. A nosaltres ens interessa tot.  

Del que no hi ha cap dubte és que la candidatura natural del PSM s’acaba de forjar i és la de l’esquerra nacionalista. No s’entén que sigui un partit català qui malavegi per excloure’ns. Al final, hi serem, ho sé cert, amb una fórmula o altre, tenim amics que ens hi volen (en el pitjor dels casos fins i tot no es pot descartar un suport extern –amb la complicitat del BNG, Aralar i Els Verds, o fins i tot algú d’Esquerra Principat- que resultaria bastant incomprensible i vull pensar que un punt incòmode per qui l’hagués provocat). En tot cas, la controvèrsia no sembla que contribueixi gaire a la confluència dels partits que participen d’un mateix espai, la suposada intenció que es pretén. Just el contrari. 

Ara me’n vaig. Hi ha un sopar-festa per celebrar el 33è aniversari del PSM, l’experiència de política nacionalista més llarga i influent en la història del país. I més que ho seria si tothom que creu en les idees progressistes, nacionalistes i ecologistes a les Illes Balears (i amb un suport inequívoc per part de tot l’espai català) remessin a l’uníson.  

http://tonialorda.balearweb.net/post/68348 Blog Antoni Alorda

(1 vídeo) Consideram colonialista i etnocida la situació que patim actualment, que hi hagi una altra llengua els parlants de la qual tinguin dret a exigir esser entesos quan la parlen, al seu lloc d´origen i a Mallorca, mentre els parlants de la llengua pròpia de Mallorca ni aquí i tot tenim tal dret.

Manifest de l'Assemblea de Jubilats per Mallorca

L´asemblea de “Jubilats per Mallorca” , reunida a Inca el 28 de març darrer, manifesta la seva indignació davant els nous atacs contra la llengua pròpia d´aquesta illa que promouen el Partit Popular i un col·lectiu de metges i personal sanitari.

La nostra indignació es converteix en “estupefacció” quan llegim que diuen oposar-se a allò que ells anomenen imposició del català, quan l´única llengua imposada a tota la població de Mallorca (i a la de tot l´estat espanyol) és el castellà, que ve imposat per l´article 3 de la Constitució vigent, i imposat a tothom independentment de sa nacionalitat, de la feina que faci i del grau d´excel·lència que tingui en l´exercici de la seva professió.

Però sembla que la misèria de reconeixement que la nostra llengua ha aconseguit, només en alguns àmbits de la vida pública, molesta una gent que, segons demostren, voldrien veure desaparèixer el mallorquí del mapa.

El català que parlam en aquesta illa és tan propi de Mallorca que la gent fa segles que li diu mallorquí. Si des de fa una cinquantena d´anys s´ha anat aveïnant entre nosaltres un grup lingüístic castellanoparlant de moltes de persones i, des de fa una quinzena d´anys, uns grups lingüístics arabòfons i berberòfons i, aquests darrers anys, molts de grups lingüístics de tota casta d´idiomes, això no lleva que faci prop de vuit-cents anys que els mallorquins som catalanoparlants i, si és senya de civilització que procurem conviure amigablement amb tothom i que respectem les llengües de tots els qui conviuen amb nosaltres, seria propi de gent indigna consentir que el mallorquí fos considerat, a Mallorca mateix, per davall qualsevol altra de les llengües que s´hi conversen.

Els “Jubilats per Mallorca” reclamam el nostre dret a exigir esser entesos quan conversam en mallorquí a Mallorca a qualsevol establiment públic, tan si és de caràcter oficial com si és privat.

Consideram colonialista i etnocida la situació que patim actualment, que hi hagi una altra llengua els parlants de la qual tinguin dret a exigir esser entesos quan la parlen, al seu lloc d´origen i a Mallorca, mentre els parlants de la llengua pròpia de Mallorca ni aquí i tot tenim tal dret.

Als servidors de la sanitat pública els hauríem de poder suposar capacitat intel·lectual suficient per a la formació permanent i, ells mateixos, haurien de considerar l´aprenentatge suficient del català com una exigència deontològica per a l´exercici de la seva professió a les illes Balears.

Denunciam allò que entenem que és mala voluntat d´aquells que fan el discurs que les llengües són de les persones i no dels territoris i que per tant no importa que ningú aprengui el mallorquí pel fet de viure a Mallorca, però no el completen defensant que, per tant, tampoc no hagi de ser obligatori que aprenguin el castellà, ni defensen els drets dels xinesos, dels senegalesos, dels romanesos, dels guaranís, etc., a ser escolaritzats en les seves respectives llengües.

I ho fan així perquè no és cert que defensin els drets de les persones, defensen els seus privilegis, uns, la seva opció d´haver renegat a transmetre la pròpia llengua, uns altres i, no sabem ben bé quins interessos ocults són els d´aquells que volen potser anar més enllà.

Consideram que qualsevoll professional de la medicina sap que és important que el pacient es trobi lingüísticament a gust en la seva relació amb el metge, per això a molts d´hospitals es posen mediadors culturals per als nouvinguts, però seria vergonyós que, a Mallorca, hi hagués d´haver mediadors culturals per atendre els qui defensam la cultura de Mallorca.

Haurem de mal pensar, encara que no ho sabem cert, que potser alguns dels qui promouen que no fa falta que els metges de la sanitat pública entenguin el mallorquí, de fet el que pretenen és poder col·locar aquí gent de la seva corda política i/o social que són tan tutups que no són capaços ni de col·locar-se a una altra banda ni d´aprendre nocions elementals de més d´un idioma.

Consideram un insult que hi hagi gent que té per tan poca cosa els mallorquins que, vivint a Mallorca, no vulguin fer l´esforç d´aprendre a entendre la nostra llengua, i una estafa indigna que els polítics mallorquins del PP els facin costat.

Inca, 28 de marc de 2009

http://promocat.cecili.cat/post/68319

Fotografies antigues del PSM - M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. (Miquel López Crespí)

El PSM i les eleccions municipals de 1979

Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme, la seva dona, eren molt eficients!).

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record en Pere Llinàs, un home sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. La seva ideologia es reduïa a dir "Vull més capses de paperetes. Sortiré elegit!". Mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de dretes i ho amagaven amb el ball de bot!). El seu pretès "nacionalisme" no anava més enllà de la ximbomba i les sobrassades de Sencelles). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava d'això. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col.lectius que mai havien confiat en el PSI en temps de Tarabini i els Celestí Alomar. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (m-l)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els "radicals de l'extrema esquerra", l'OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l'operació d'enfortiment del partit.

A les nou o les deu de la nit, en assabentar-nos dels resultats provisionals hi hagué xampany en el local del Temple. Els esforços no havien estat inútils. Tota la feina dels darrers anys havia servit per quelcom. La dreta i l'esquerra sucursalistes ens volien fer pagar la nostra independència, el fet de no haver acceptat la reforma del franquisme. El ferm rebuig a la constitució espanyolista i monàrquica encara els picava. Però s'hagueren de mossegar la llengua.

Ja sabíem que potser hi hauria batlle d'esquerres a Ciutat (aleshores encara ens pensàvem, il.lusos, que el PSOE podria fer una política favorable als interessos dels treballadors). Amb la gent que hi havia en el local i els companys d'altres partits que hi anaven compareixent, improvisàrem una manifestació espontània que circulà, animada i joiosa, per una Palma en silenci, una mica atemorida per tan inesperats resultats. A les dotze de la nit tot eren crits de "Visca, visca, Mallorca Socialista!". La dreta ens devia escoltar esfereïda. "Han guanyar els rojos", rumiaven, amagats rere les finestres.

Davant Cort estiguérem hores. Tothom agitava banderes catalanes i roges.

Amb la victòria de l'esquerra a ciutat començà un altre tipus de problemes dins del PSM. Una diferent interpretació dels resultats electorals anà provocant certes preses de posició. Una evident divisió s'anà establint entre partidaris d'una anàlisi i d'una altra. L'ala dretana considerà que arribava l'hora de finir amb el puny tancat, la bandera roja i la Internacional. Els esquerrans consideràvem que era el moment d'enfortir el socialisme i el nacionalisme partidari del dret democràtic a l'autodeterminació.

El 21 d'abril fou el dia de la constitució del nou consistori. L'ambient a la plaça de Cort era emocionant. Militants de tots els partits d'esquerra omplien de gom a gom la plaça. Els "Visca, visca Mallorca Socialista! retronaven sense aturar. Arreu, sota el sol del matí, banderes catalanes i roges, agitades per munió de gent de totes les tendències de l'esquerra. Els més vells, els homes i dones que havien viscut la guerra i l'aixecament franquista, la posterior salvatge repressió del socialisme i republicanisme illencs, ploraven emocionats sense creure el que estaven veient. Quan, agafats de la mà, sortiren pel balcó principal en Ramon Aguiló, n'Ignasi Ribes i en Jaume Obrador, acompanyats per la vídua del darrer batle republicà de Ciutat, el recordat Emili Darder (afusellat pels feixistes un abril del 1937), l'explosió d'entusiasme fou encara més impressionant.

Malgrat els anys de saber que la lluita electoral només era un aspecte -i no el més important- de la lluita de classes; malgrat no ignoràvem que, sovint, la democràcia formal només servia per a enfortir el sistema d'explotació capitalista i podia ser un parany per a desviar les lluites populars, el cert era que aquell matí del `79, a molts allò, la disbauxa popular alegre i riallera que ens voltava ens semblava una mica l'assalt al Palau d'Hivern (en petit, és clar). Ja sé que tot plegat no deixa de ser quelcom de sentimental, amb molt de regust nostàlgic. Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament.

Més tard vendrien els desenganys i les sorpreses. Ara enlairàvem els qui poc després ens portarien a l'OTAN i anirien bastint una a una totes i cada una de les mesures antipopulars que han anat acabant amb les conquestes socials dels darrers cinquanta anys de lluita del poble. Però el progressiu avenç del PSOE fins a posicions en què res el diferencia de la burgesia seria un procés (fins arribar al decret salvatge del 3 de desembre de 1993) que viuríem dia a dia. Aleshores encara no ens podíem imaginar en González i en Fèlix Pons bramant per l'entrada a l'OTAN, justificant els contractes eventuals, l'acomiadament lliure i gratuït, els salaris de fam per als aprenents. ¿Qui hagués pogut imaginar el `79 els sopars i reunions secrets de Múgica Herzog i Solé Tura amb el general Armada preparant el cop del 23-F? En aquells instants concrets de la història -abril del `79- molts ciutadans ploraven d'emoció mentre pujàvem les escales de marbre del consistori de Ciutat. Havíem vençut la dreta, malgrat fos electoralment. Els vençuts a les Germanies, a la guerra civil, els descendents dels jornalers sense terra, eterns emigrants vers l'Argentina o l'Havana a la recerca d'un treball digne, els fills d'Aurora Picornell i Emili Darder, havíem pegat una forta bufetada als vencedors de sempre al cap de quaranta anys de falta de llibertat, crims, tortures, especulació incontrolada! Record que, mentre anava pujant amb el poble fins al saló d'actes, enmig de les banderes i els punys tancats anava pensant en els vint anys de lluita clandestina que deixàvem enrere. Les detencions, els interrogatoris policíacs, les repartides d'octavetes, les reunions interminables discutint tàctiques i estratègies que, amb l'èxit de la reforma del franquisme, no havien servit de res, però que agombolaren els millors anys de la nostra joventut. El record dels homes de la nostra terra afusellats pel feixisme; els quatre mil assassinats a les cunetes i cementiris de Mallorca pels escamots de la Falange; n'Emili Darder, assegut a la cadira, el dia que l'executaren entre les riallades dels reaccionaris de l'època, les feres que anaren a contemplar l'afusellament; l'exili de Gabriel Alomar; l'assassinat d'Alexandre Jaume; l'oblit de Rosselló-Pòrcel; els centenars d'intel.lectuals que no pogueren portar a terme la seva obra; els mestres i professors republicans, els que podien haver bastir una nova Mallorca, esventrats per les voravies de tots els pobles de l'Illa -malifeta narrada per Bernanos a "Els grans cementiris sota la Lluna"-; les desenes d'anys d'explotació esclava a tallers, fàbriques i possessions, el treball de sol a sol per un plat de sopes amb col; el silenci, la misèria cultural del franquisme, les novenes, oracions del nacional-catolicisme, eterns mesos de Maria, cursets de cristiandat, pel.lícules "3 R"...; tot em colpejava el cervell mentre anava pujant amb la gent cridanera i feliç que, de veritat, d'una forma completament innocent, pensava haver assolit amb el seu vot una fita en el camí de l'avenç vers el socialisme i l'autogovern de la nostra terra. Per unes hores així ho creguérem i fou realment meravellós.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

En el mes d'octubre de 1974, era arrestada Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". (Miquel López Crespí)

Jaume Adrover i la Brigada Social (1974)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins la grisor del feixisme. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca, en el mes d'octubre de 1974, era arrestada Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer (finals de febrer de 1975), no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Miquel López Crespí

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...(Miquel López Crespí)

Jaume Adrover: Premi Ramon Llull 2009. Un gran amic i un lluitador exemplar. L’antifranquisme en els anys 60 i 70 (I)

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.

'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.

'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.

La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(2 vídeos) El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (I)

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!

No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (i II)

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

M'admiren els homes que saben canviar d'idees en el moment oportú. Cal combatre el desprestigi que envolta qui canvia de camisa. ¿Hi ha res més senzill que morir com Crist o el Che Guevara, per no voler adaptar-se a les canviants circumstàncies socials que envolten l'home? Cal respectar Crist com a base i fonament de la nostra santa doctrina catòlica, apostòlica i romana. Però ningú s'estranyarà si dic que exemples com el de l'agitador de Galilea són els que, segles endavant, porten un Che Guevara, tants de milers de guerrillers -comunistes i cristians, independentistes de qualsevol tendència- que han mort inútilment a l'Amèrica Llatina, a qualsevol part del món, amb les armes a la mà. I malgrat tot el que ha fet l'Església, en dos mil anys, per ajudar a mantenir els ingovernables quiets, en el lloc que pertocava, hi ha en l'exemple de Crist algunes actituds, afirmacions, que, desenvolupades per esperits pervertits, poden dur a la revolta social i a l'heretgia.

Les falses memòries de Felipe González (IX) – Che Guevara, Crist, Anguita, Solé Tura, Ribó, Castro ...

M'admiren els homes que saben canviar d'idees en el moment oportú. Cal combatre el desprestigi que envolta qui canvia de camisa. ¿Hi ha res més senzill que morir com Crist o el Che Guevara, per no voler adaptar-se a les canviants circumstàncies socials que envolten l'home? Cal respectar Crist com a base i fonament de la nostra santa doctrina catòlica, apostòlica i romana. Però ningú s'estranyarà si dic que exemples com el de l'agitador de Galilea són els que, segles endavant, porten un Che Guevara, tants de milers de guerrillers -comunistes i cristians, independentistes de qualsevol tendència- que han mort inútilment a l'Amèrica Llatina, a qualsevol part del món, amb les armes a la mà. I malgrat tot el que ha fet l'Església, en dos mil anys, per ajudar a mantenir els ingovernables quiets, en el lloc que pertocava, hi ha en l'exemple de Crist algunes actituds, afirmacions, que, desenvolupades per esperits pervertits, poden dur a la revolta social i a l'heretgia. La lluita de l'església de Roma contra els dissidents a través de vint segles, és una prova del que estic dient. Per això cal donar suport als gestos lliberals, les actituds de persones que, si en un determinat moment han estat revolucionàries, ara, vist que no podien arribar mai a realitzar llurs somnis, ens demanen una almoina i toquen a la porta. Homes de la categoria moral i intel.lectual d'una Pilar Bravo, fa uns anys, de n'Enrique Curiel fa poc, el mateix Mohedano, en Carrillo, la sana posició de Nicolás Sartorius fent front a les utopies il.luministes d'un Anguita, el canvi de militància d'un pare de la pàtria -redactor de la Constitució! com en Solé Tura... són exemple evident d'una manera oberta, actual, europea, d'entendre les coses.

A les Corts hi ha sovint massa crítiques vers els sectors que, d'una forma sàvia i raonada, canvien de pensament. En un determinat moment, jo mateix, emportat per l'onada de la massa parlamentària, he estat disposat a cedir a les pressions que em suggerien de redactar una llei contra aquesta munió d'homes i dones avançats, lliurepensadors, demòcrates de tota la vida, amb ganes de servir la pàtria. Ara, amb més calma, repassant la història més recent, els avenços del nostre perfecte sistema de convivència, pens que no ho faré i ordenaré la dissolució de la comissió que està estudiant la qüestió. Ben mirat, si en temps de la transició la major part de l'administració franquista no hagués canviar de posicions, si els militars -la majoria provinents de la victòria contra els rojos a la guerra civil-, si la mateixa església, no hagués mudat de concepcions... ¿haguéssim pogut dur endavant la reforma de la dictadura? L'espectacle civilitzat de les Corts franquistes votant llur pròpia dissolució... ¿no és un exemple evident del molt que han fet per la democràcia els qui han sabut canviar d'ideologia? Haurem de criminalitzar tantes persones de bona voluntat? Si els antics militants de l'esquerra revolucionària, si utopistes com Anguita volen canviar de partit... ¿els hem de posar entrebancs? Hem de dir, per premsa i TV, que és un traïdor als seus principis? Seria una forma incorrecta de tractar les contradiccions de la xurma. A la taula dels senyors sempre hi ha d'haver un plat de sopa per a les ovelles perdudes que de nou han trobat o volen trobar el recer de casa seva. La "casa comuna de l'esquerra". És una concepció potser antiquada, de definir, en les acaballes del segle, la societat i els partits com a de "dretes" i "esquerres". Avui ja sap tothom que no existeix aquesta divisió artificial de la Humanitat, producte i herència de la Revolució Francesa. Hauríem de cooperar en el reciclatge de personatges i figures que, més endavant, en el proper futur, poden ajudar-nos en el desenvolupament polític i econòmic, en l'avenç continuat vers la Modernitat. El bé i el mal encara existeixen. Les dificultats derivades de la crisi internacional poden afectar el nivell de vida de bagassers i ganduls. Hi pot haver -n'hem de ser conscients- vagues generals, aturs de la producció en sectors claus de la indústria. A Múrcia, al Principat d'Astúries, grups d'exaltats cremaren recentment els Parlaments regionals. Fa poc, una vaga d'elements incontrolats, indòcils anarquistes i marxistes, creients endarrerits de la lluita de classes, tengueren més d'un mes paralitzat el metro de Madrid. A Euskadi, a les manifestacions dels batasuneros separatistes, encara hi acudeixen cinquanta-mil persones...

No. La situació -sigui dit entre nosaltres- no està encara fermament consolidada. Ens calen homes de la talla d'un Mohedano o un Ribó dins les nostres fileres. Gent amb una sòlida concepció de la necessitat de rejovenir el país, dirigents sindicals i polítics capaços d'anar a una fàbrica, parlar per la televisió, dins les Corts, i puguin adreçar-se als sediciosos per a explicar d'una manera didàctica quins són llurs interessos vertaders. Homes d'una talla intel.lectual semblant a la meva que puguin dir al poble: fins aquí podeu arribar, o del contrari Espanya no podrà incorporar-se a Europa, vèncer els reptes de la modernitat, complir els acords que hem firmat amb la Unió Europea. I sense complir aquests acords... adéu a les vacances anuals, als cotxes d'importació, a les criades filipines, al futbol setmanal, als deu canals de televisió, a les menges tropicals que podem trobar als supermercats. Maurice Thorez, en plena vaga general l'any trenta-sis, a França, ja ho digué: "L'important no és fer una vaga general. L'important és saber aturar-la a temps". Aturar a temps les vagues. Això és l'únic que admir dels comunistes. A França, el maig del seixanta-vuit, saber no embarcar-se en les aventures proposades pels agitadors situacionistes, maoistes i trotskistes. A Espanya, després de la matança dels advocats laboralistes d'Atocha, fer com el company Carrillo, que, quan un milió de persones volien proclamar la República, i el Rei, intranquil, en contacte permanent amb l'exèrcit, s'ho mirava, inquiet, des d'un helicòpter, sabé -a conseqüència dels meus consells- fer tornar tothom a casa, i llevar-los de les mans els milers de banderes republicanes que aquell dia havien sortit al carrer. Per això hem d'obrir les portes del partit, rejovenir-nos. Ja ho deia la vella dita popular: "Renovar-se o morir". I nosaltres no volem morir. El partit del govern sota el meu correcte i genial comandament, el que volem és continuar guanyant eleccions l'una rere l'altra fins a acomplir la gesta a la qual ens dirigeix el destí. Dur endavant Espanya. Adquirir zones d'influència a Guinea, si és possible a Bòsnia, ara que ha desaparegut el comunisme a Iugoslàvia; augmentar la intervenció econòmica a l'Argentina; consolidar les inversions fetes a Cuba per a, després de la fi del dictador Castro, tenir una bona infrastructura turística que ens faci els senyors de la perla del Carib. Cuba sempre va ser espanyola. Fou la darrera colònia a aconseguir la independència i, ben segur, si no hagués estat per la intervenció dels Estats Units d'Amèrica, encara seria una província com ho són Barcelona o la Corunya. Canviar d'idees; reciclar-se d'una forma permanent i continuada; saber amb qui estar; fer costat a qui comanda; rebutjar en el moment oportú les utopies de transformació social pròpies de la joventut eixelebrada, són aspectes de la xurma -o de sectors dirigents- que cal encoratjar, mai perseguir o blasmar. En el fons, com escrivia en el començament, just acabat de sopar i de veure el telediario... ¿hi pot haver actitud més ridícula que la de Crist o el Che Guevara morint per la defensa absurda d'uns principis esotèrics que ningú no respecta ni molt manco entèn? L'actitud aventurera i suïcida dels diputats comunistes, a Rússia, volent sostenir un Parlament inútil ja per a les tasques de govern... ¿no demostra una follia digna del psiquiatre? Ieltsin, el guanyador... ¿no sabé canviar a temps d'ideologia? Si el gran dirigent rus s'hagués aferrat a periclitades concepcions, a velles utopies, seria ara un cadàver anònim estripat enmig dels carrers de Moscou, un número més, potser un desaparegut, com els que encara resten, als hospitals, sense que ningú en sàpiga el nom. Fa feredat pensar que un gran home, un estadista de la talla de Borís Ieltsin, podria haver acabat així, nu, despullat, combatent anònim, amb un número penjat del coll, allargassat en un ruïnós hospital moscovita. Però Ieltsin, en el seu moment, rebutjà el marxisme, va rompre el carnet del PCUS, pujà damunt del tanc, trucà al President Bush i digué: "Aquí em té, a la seva disposició". I amb un senzill gest es posà de part dels guanyadors, entrà a formar part de l'èlit dirigent del món, tragué Rússia de les tenebres col.lectivistes oferint al seu poble una resplendent llibertat que ara mateix, amb el decidit assalt que ha ordenat contra el Parlament, ha consolidat i ampliat. Aquest és, entre d'altres que podria posar, un exemple per a la Humanitat lliure del futur, per als ciutadans de l'Europa contemporània que han de dirigir el món. En la meva joventut, ben al contrari, els joves no teníem l'oportunitat d'analitzar aquests fets cabdals, lluminosos i educatius, de personalitats que saben canviar de camisa quan pertoca. El nefast marxisme que impregnava l'ambient de les facultats ens feia fixar-nos en homes, en éssers sectaris i dogmàtics, tipus Che Guevara, Tommaso Campanella, Robespierre, Marat o el mateix Ho Chi Minh. Quan hi pens...! No sé encara com fórem capaços d'endreçar el vaixell que s'enfonsava! Si no hagués estat per la meva clarividència política... ¿on haguéssim pogut acabar? Com una República endarrerida del Tercer Món, una terra sense futur, sense l'alè imperial i modernitzador que ens sosté i ens fa afrontar la crisi d'una manera decidida, amb clara voluntat de sortir-ne. Aprendre a canviar de pensaments i concepcions, restar sempre ben a prop del poder, saber seguir l'exemple d'homes com Ieltsin a Rússia, com tants i tants d'antics sectaris que saberen mudar d'idees a temps. Aquest és el missatge que hem de saber donar, des de l'administració, al jovent de tot l'Estat. Una tasca cultural i de formació de les consciència d'una importància cabdal per a l'avenç dels pobles!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Recordem que la qualitat de les aigües és un aspecte fonamental pel manteniment dels processos ecològics de s’Albufera, pel que l’ús de grans volums d’aigua al projectat camp de golf annex, amb un contingut desconegut però previsiblement alt de nitrats i fosfats, podria tenir conseqüències negatives per la zona humida de s’Albufera. (GOB)

L’oficina del Conveni Internacional de Zones Humides (Ramsar), preocupada pels efectes del possible camp de golf de Son Bosc sobre s’Albufera

Ha demanat informació al Ministeri de Medi Ambient, especialment pels canvis ecològics que es puguin generar per les aigües usades pel golf El GOB demana a Ramsar una missió d’investigació

S’Albufera de Mallorca és una zona adscrita al Conveni Internacional de Zones Humides (Ramsar), per la qual cosa l’estat espanyol ha assumit el compromís de vetllar adequadament per la seva conservació.

A arrel de les informacions de la possible afectació negativa del projectat camp de golf de Son Bosc sobre la zona humida de s’Albufera, l’oficina internacional del conveni de Ramsar, ubicada a Suissa, s’ha adreçat al Director General de Biodiversidad del Ministerio de Medio Ambiente, D. José Luis Herranz Sáez, sol·licitant informació detallada sobre el possible impacte negatiu que podria generar-se pel rec del camp de golf. Recordem que la qualitat de les aigües és un aspecte fonamental pel manteniment dels processos ecològics de s’Albufera, pel que l’ús de grans volums d’aigua al projectat camp de golf annex, amb un contingut desconegut però previsiblement alt de nitrats i fosfats, podria tenir conseqüències negatives per la zona humida de s’Albufera.

Paral·lelament el GOB ha sol·licitat formalment a l’oficina de Ramsar la posada en marxa d’una Missió Ramsar d’Assessorament (MRA), mitjançant la qual es desplaçarien a Mallorca experts del conveni internacional per tal de determinar els possibles impactes que el projecte de camp de golf suposarà per s’Albufera i reclamar les accions oportunes a les administracions espanyoles.

Mentrestant, Antich segueix mirant cap un altre costat

El mateix president que l’any 2003 va incorporar son Bosc al Parc Natural de s’Albufera (i que després va veure com en Jaume Matas la desprotegia per possiblitar-hi un camp de golf) ara mira cap a un altre costat, mentre les entitats més importants del món pel que fa a conservació de la natura (la IUCN) i la conservació de zones humides (Ramsar) mostren la seva preocupació per la possible destrucció d’aquesta zona.

Només l’obligació d’aprovar un pla de conservació de l’orquídia de prat, que té a, la zona la seva localitat més important d’Europa, retura ara l’inici de les obres. La Conselleria de Medi Ambient va presentar fa mesos una proposta de pla de conservació que pretenia conservar l’orquídia mantenint el camp de golf. Afortunadament el Consell Assessor de Flora i Fauna, participat no només per administracions sinó també per científics i experts, va informar desfavorablement la proposta. Però resulta ben previsible que la nova proposta que es pugui presentar anirà en la mateixa línia, ja que la Conselleria de Medi Ambient està governada per UM, partit que ha manifestat repetides vegades el seu interès per la construcció d’aquest camp de golf.

A la vista de les “mans aplegades” que fins ara han mostrat tant Antich com Armengol, sembla que Son Bosc seria una més de les concessions en el pacte que governa les nostres institucions.

Web GOB

Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)

A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.

Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra. Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat “L'Hotel Mediterráneo o ‘la vie en rose’", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

'Les afusellaren'".

Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".

Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!

Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intellectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".

Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".

És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".

És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar. D'aquí neixen Estiu de foc (Columna Edicions, 1997) i Núria i la gloria dels vençuts (Pagès Editors, 2000).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Biel Barceló: “ens preocupa que UM no sigui capaç de desfer-se del seu passat”

El BLOC demana una reunió urgent del Pacte. Considera que Miquel Nadal haurà de dimitir o ser cessat si hi ha indicis de delicte darrere la imputació per Can Domenge, i adverteix que no acceptarà “compensacions” a canvi que UM retiri l’esmena de Son Baco

El portaveu parlamentari del BLOC, Biel Barceló, ha afirmat que la imputació del conseller de Turisme, regidor de Palma i president d’UM, Miquel Nadal, que ha estat citat a declarar en el cas Can Domenge, per presumptes delictes de corrupció, és “nefasta” per al Govern i per al Pacte. Barceló ha afirmat que Nadal haurà de dimitir si, arran de la seva declaració, el jutge o la fiscalia adverteixen indicis de delictes.

Respecte a la situació política derivada de la presentació per part d’UM d’una esmena al Decret d’inversions turístiques per permetre la construcció del projecte de camp de golf de Son Baco, a Campos (que inclou 25 blocs d’apartaments a prop de la zona protegida d’Es Trenc), el portaveu del BLOC ha afirmat que la coalició considera que “si UM aprova aquesta esmena amb el PP, estarà incomplint greument el Pacte de Govern”. Així mateix, Barceló ha indicat que el BLOC “no acceptarà compensacions” a canvi que UM retiri aquesta esmena.

Biel Barceló ha afirmat que “en el BLOC ens preocupa que Unió Mallorquina no sigui capaç de desfer-se del seu passat” en referència als casos de corrupció que afecten dirigents d’UM que ostentaven responsabilitats executives al Consell durant la passada legislatura, i a la intenció d’impulsar projectes urbanístics depredadors del territori (com ara el camp de golf de Son Baco), que van en contra del model territorial de l’actual Pacte de Govern, basat en la sostenibilitat i en la contenció del creixement.

D’altra banda, la Comissió de Coordinació del BLOC per Mallorca ha analitzat la situació política derivada de la presentació de l’esmena de Son Baco i de la situació processal de diferents dirigents d’UM, i ha pres els següents acords:

1. El BLOC traslladarà als seus socis de Govern (PSOE, UM, ExC) la necessitat de convocar amb urgència una reunió de la comissió de seguiment del Pacte de Govern. Aquesta reunió està motivada per:

a. Presentació, per part d’UM, d’una esmena al Decret d’inversions turístiques per fer possible la construcció del projecte de camp de golf amb oferta complementària a Son Baco (Campos). Des del BLOC es considera inadmissible aquesta esmena, que suposa un clar incompliment del Pacte (tant en el fons com en la forma).

b. Actuacions judicials que impliquen diferents membres dels governs del Pacte en diferents casos de presumpta corrupció política. El BLOC considera que els partits del Pacte han de prendre mesures exemplars davant d´aquests casos.

2. Respecte a l’esmena de Son Baco:

a. El BLOC demana a UM que la retiri, i insta aquest partit a actuar amb responsabilitat, i amb lleialtat al Pacte.

b. Si s’arriba a votar aquesta esmena, els diputats i diputades del BLOC en cap cas hi donaran suport. Si l’esmena s’aprovàs, el BLOC constata que això suposaria un greu incompliment del Pacte.

c. El BLOC no accepta “compensacions” a canvi que UM retiri l’esmena de Son Baco. Qualsevol proposta que es faci en relació al municipi de Campos ha de comptar amb el suport de totes les forces del Pacte, i s’ha de produir dins dels paràmetres i de les línies programàtiques del Pacte de Govern.

3. El BLOC considera que Unió Mallorquina ha mesclat perillosament la tensió política al si del Pacte derivada de l’esmena de Son Baco amb les actuacions judicials que han conduït a la imputació del president d’UM i conseller de Turisme, Miquel Nadal, en el cas Can Domenge, i a la investigació sobre l’actuació del Departament de Carreteres del Consell de Mallorca (el titular del qual és Antoni Pascual, vicepresident del Consell i membre de l’Executiva d’UM), per presumptes delictes de corrupció.

4. El BLOC considera que la justícia ha d’arribar fins al final i ha d’esclarir totes les responsabitats penals que es derivin d’aquests casos de presumpta corrupció. Paral•lelament, els implicats hauran d’assumir les responsabilitats polítiques corresponents: si les instàncies judicials (jutges i/o fiscals) hi adverteixen indicis de delicte, i s’hi formulen acusacions formals, el BLOC considerarà que els implicats hauran de dimitir o, en cas contrari, hauran de ser cessats. El Pacte de Govern ha d’enviar un missatge de contundència davant l’allau de casos de corrupció que afecten diferents polítics de Balears..

5. Fins que no s’esclaresquin quines són les acusacions concretes de la Fiscalia anticorrupció en el marc de l’operació Peatge, i contra quines persones vinculades al Departament de Carreteres del Consell de Mallorca van adreçades, i fins que no es depurin les responsabilitats polítiques que es derivin d’aquestes acusacions judicials, el BLOC per Mallorca no aprovarà cap iniciativa, en el Plenari del Consell ni en el Consell Executiu, que provengui d’aquest Departament.

Torxa Revista Digital del Bloc per Mallorca

(2 vídeos) La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)

Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània

Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)

Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

(4 vídeos) Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Stalin, Cèsar, Napoleó, Franco, Churchil, De Gaulle... Les falses memòries de Felipe González (VIII)

Sempre he admirat els grans estadistes: Juli Cèsar, Napoleó, el general De Gaulle, Churchil, alguns aspectes de Stalin... Stalin fou un gran dirigent, diguin el que diguin. Oposat, ben cert, al que nosaltres defensam: la llibertat, l'economia de mercat, la lliure circulació de mercaderies, el catolicisme i el respecte a les idees del contrari. Però Stalin, en la seva lluita intransigent amb el trotskisme i el nacionalisme disbauxat, va saber mantenir unes fermes posicions de principi que portaren l'URSS a bastir un Imperi i engrandir, encara més, les conquestes civilitzadores del tsars. Perquè... ¿què hagués estat de l'URSS si en els anys vint i trenta, en la lluita que s'establí dintre del Partit Comunista Rus, en lloc de guanyar la posició estalinista, l'èxit hagués estat per a Trotski, Bukharin o qualsevol dels deixebles fanatitzats de Lenin que volien portar a terme la revolució mundial? L'Europa Occidental podia haver patit un segle de convulsions socials, l'Exèrcit Roig podia haver arribat fins a Budapest per a reforçar els Consells Obrers de Béla Kun i, a Alemanya, qui sap si els espartaquistes -la ferotge ala esquerra del socialisme radical berlinès-, ajudats per la cavalleria soviètica, no haurien desfermat la segona revolució socialista del món. Stalin, amb els seus partidaris, malgrat una certa repressió sagnant d'aquesta folla oposició, pogué dedicar-se a enfortir el seu país, i, a l'any quaranta-tres, quan, espitjat per Churchill, va dissoldre la Internacional Comunista, esdevengué, aliat amb els EUA, el Regne Unit i França, el capdavanter en la lluita per una Europa democràtica. Els estadistes hem de tenir sempre en la memòria i recordar que va ser ell personalment qui, amb les seves encertades instruccions als partits comunistes d'Occident, ordenà, manà efectivament, que, ni a París ni a Roma, ni a Atenes o Belgrad, els guerrillers proclamassin la República Popular, el comunisme, en poques paraules.

Per això pens que amb els grans personatges no podem tenir una actitud tancada. Dir, per exemple: "aquest ho va fer bé", o "aquell altre tot ho va fer malament". Ben al contrari. Una actitud racional, civilitzada, lliberal, que realment tengui en compte les cabdals aportacions que els grans homes fan a la Humanitat, procurarà destriar allò que hi pugui haver de positiu en cada un dels estadistes que han governat la massa. Franco és un altre exemple que ha de ser analitzat i considerat des de noves perspectives. Tant a la Facultat, amb els marxistes d'aquella època, com més endavant, dins del partit, en plena tasca de donar-li una nova ideologia, una orientació més d'acord amb el temps, sempre em vaig barallar amb els qui, mecànicament, d'una manera dogmàtica, deien que Franco era un criminal. Argumentaven, sense poder aportar altres raons, el fet de la repressió dels miners d'Astúries l'any trenta-quatre, la mateixa insurrecció militar del divuit de juliol, el milió de morts a la guerra, els tres-cents mil afusellats a la postguerra, la fam, la misèria de mitja Espanya... Jo era l'únic, a les assemblees -i em deien feixista!, infiltrat!-, a defensar els aspectes positius de la dictadura: la nostra neutralitat en temps de la Segona Guerra Mundial, la defensa del folklore de les regions espanyoles feta per la Secció Femenina que dirigia Pilar Primo de Rivera...

A Hendaia, en aquella històrica entrevista que tingué amb Hitler, ¿no li va plantar cara? No li digué que Espanya no entraria en el conflicte? ¿No defensà, per tant, la pau enfront sectors més reaccionaris que volien intervenir molt més activament en la batalla? L'episodi de la División Azul no va ser més que una forma intel.ligent de desfer-se dels grups falangistes més il.luminats, gent, alguna, provinent de l'anarquisme -basti recordar els colors de la bandera de Falange-, que volien portar endavant una hipotètica revolució nacional antiburgesa. En Franco, talment el geni que era, amb decisió de formidable estadista, els envià a morir a Rússia. Molt pocs regressaren de l'expedició. I els que tornaren del fred de les estepes de Rússia, perderen les ganes de continuar predicant la Revolució Nacional-Sindicalista. Per això crec que hem de revisar permanentment les concepcions que tenim damunt els capitans de pobles que han obert portes lluminoses a la humanitat. I és per això mateix que escric aquest dietari. Voldria que cap de les meves genials idees no pogués arribar a perdre's. Els historiadors del futur poden modificar els fets, donar una versió equivocada del que de veritat s'esdevengué. Els comentaris de Napoleó a El Príncep de Maquiavel són essencials per a arribar a copsar la fondària del genial militar francès. Els escrits de Juli Cèsar entorn a la guerra de les Gàl.lies formen part, són els fonaments, de la moderna història. Crec que el dietari servirà a les generacions futures per a saber tota l'alçària i categoria de gran dirigent que tenia el President del Govern espanyol a les acaballes del segle XX. Els èxits que per a la cultura occidental ha significat la purga de partits revolucionaris que hem fet a Espanya -amb l'ajut desinteressat dels seus propis dirigents!-, l'aportació cabdal de la nostra incorporació a l'OTAN i al Mercat Comú, la manera com hem pogut crear un atur estructural que ha enfortit el sistema, fent més dòcil la xurma que encara treballa -per allò de perdre el lloc de treball!-, l'ajut tècnic i militar al Rei Hassan del Marroc per a finir amb la guerrilla maoista del Polisario... són fets tan importants com en el passat ho pogueren ser la conquesta de l'Índia pels anglesos o l'extermini dels trotskistes soviètics per part de Stalin. Les meves troballes en els aspectes del control dels mitjans de comunicació -principalment la televisió- per a poder guanyar sempre les eleccions, són lliçons que cap dirigent de categoria no pot deixar de tenir en compte si vol continuar governant. Amb el temps, no hi ha cap dubte, aquest llibre que escric cada nit després d'haver vist el telediario, a la Moncloa, serà una obra de capçalera com ho poden ser les memòries de Churchill damunt la Segona Guerra Mundial o les encícliques papals per a tots els catòlics de la Cristiandat. Vull que les generacions del futur em respectin, que tenguin a l'abast, de mà del propi President, una versió autèntica, no manipulada, exacta, científica, dels principals esdeveniments que la meva visió política excepcional ajudà a solucionar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(1 vídeo) Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys.

Les falses memòries de Felipe González (VII) – L’OTAN i la defensa del món lliure

A vegades, parlant, després del Consell de Ministres, amb Narcís Serra o en Solchaga -i ells em donen tota la raó!- m'adon com sóc un dels dirigents més lúcids del món occidental. Guanyar les eleccions d'una forma repetida no és una tasca gens fàcil i jo ho he aconseguit sense gaire esforç. Molts dels companys, quan ens enfrontàrem amb el repte de romandre a l'OTAN i haguérem de convocar el referèndum, pensàvem que no en sortiríem ben lliurats d'aquella campanya. Els nostres enemics s'uniren, deixaren les diferències polítiques a banda, i demanaren el NO. Fou un moment perillós en vistes al normal funcionament del sistema. Els aliats tremolaven; ningú no imaginava ni podia suposar la força convincent dels meus raonaments. Les enquestes ens donaven perdedors. Però jo conec el meu poble, la xurma indòcil, a vegades bestial, amb instints primitius i alhora infantils, d'Espanya. Vaig saber trobar el discurs adient per a convèncer a la població, comunicar el missatge d'una forma intel.ligent i sense mitges tintes.

Enfront el catastrofisme dels meus oponents -un curiós conglomerat que anava des del Fraga fins a l'extrema esquerra i el terrorisme independentista batasunero- vaig situar d'una forma magistral l'eix de l'argumentació. En essència enfrontar-se a milions d'equivocats pacifistes no era difícil si sabies parlar com un pare parla als seus fills. Les xerrades del president Roossevelt als ciutadans nord-americans en temps de la crisi dels anys trenta, m'inspiraren. Parlar al poble com si fos un nin petit, un al.lot que necessita ajuda, orientació. Es tractava d'explicar a les clares, sense amagar res, el que ens jugàvem en el referèndum. Europa era el progrés i Europa era l'OTAN, la defensa de les llibertats, el manteniment del nivell de consum. Només un dirigent de provada experiència podia reeixir en una situació tan complicada. Tot es va decidir els darrers dies de la campanya. Havíem d'explicar a l'electorat què significava realment el NO per al país. I el NO -ho vaig fer veure amb nitidesa- significava restar ancorats en el passat. O, el que encara era pitjor, seguir el camí que marcava Moscou als nostres oponents. D'això mai no en va ser conscient un polític tan experimentat com l'amic Fraga. L'abstenció propugnada pels populars l'únic que feia era facilitar el joc als comunistes que encara quedaven. Segur de les meves posicions, amb confiança total en la capacitat de la raça per a distingir entre el bé i el mal, vaig anar situant els elements que ens permeteren la victòria. Un èxit contra els enemics d'Occident que jo consider de la mateixa proporció i importància que la victòria cristiana contra els turcs a la batalla de Lepant fa quatre-cents anys. El control de la televisió -no deixar parlar els subversius- fou peça cabdal en la meva estratègia. Com podíem deixar que els radicals i violents pacifistes emprassin els nostres mitjans de comunicació? Com, un polític experimentat, podia cometre una errada de tal magnitud? Ben cert que no caiguérem en la provocació i amb mà ferma i decidida només deixàrem parlar les organitzacions constructives. Els minuts concedits als contraris foren escassos i situats en horaris de poca audiència. No podíem donar facilitats als partidaris del Pacte de Varsòvia, als qui ens volien lliurar fermats de peus i mans als moros o als comunistes. Moscou estava vigilant. Àfrica és a prop. En aquella època, el PCUS pagava en dòlars tots els grups esquerrans de l'Estat. Un fantasma de la guerra civil -l'Ignacio Gallego- va muntar una escissió en el PCE i organitzà un partidet anomenat PCPE amb la sola intenció de pressionar el pobre Gerardo Iglesias perquè fos més combatiu en la qüestió de la campanya contra l'OTAN. Aquesta gent que no entenien les necessitats de progrés d'Espanya, els marginats de qualsevol tendència, els grupets ultraesquerranistes que mai no havien obtingut vots en les eleccions parlamentàries o autonòmiques, les sectes d'objectors de consciència, les lesbianes i gais, els separatistes, s'ajuntaren en una plataforma que anomenaren, per a confondre a l'electorat, "Cívica", i, segurs de llur triomf, feren festa abans d'hora. Ningú pensà en la meva capacitat d'endreçar les coses.

Em donaren per vençut abans d'hora. Sembla mentida que no coneguessin la meva gran capacitat política, provada any rere any, elecció rere elecció. Va bastar que sortís un parell de vegades per televisió, a l'hora de sopar, i explicàs, fil per randa, els meus convincents plantejaments, per a capgirar la truita. ¿Desitjava el poble, els ciutadans, la gent que havia estat capaç de fer una transició política exemplar, tornar a la postguerra, a l'aïllament ferotge en el qual ens havia mantengut quaranta anys de dictadura? ¿Volíem, nosaltres, un poble lliure d'Occident, esdevenir un aliat del Pacte de Varsòvia, convertir-nos en uns titelles de Moscou? La Unió Soviètica -avui per sort desapareguda-... ¿era el mirall on hauríem de mirar? ¿Que no coneixia la comunitat la falta de llibertat que hi havia a tots els països comunistes, l'avorriment mortal que significava no poder fruir de diversos canals de televisió, no poder anar al quiosc a comprar un grapat de revistes amb belles al.lotes nues-? Països amb una sola marca de cotxe, amb un sol model de televisió... ¿i la impossibilitat de veure els serials, les telenovel.les mexicanes? Segons els analistes que, després de la victòria en el referèndum, analitzaren els motius de l'èxit aclaparador, fou aquesta darrera possibilitat la que decidí milions de votants a favor nostre. El poble sabia de la falta de llibertat als països comunistes. Alguns, folls, ho justificaven dient que la llibertat, al món capitalista, era la de morir-se de fam, si no tenies diners o una feina segura, mentre allà, al totalitarisme tenebrós, tothom cobrava de l'Estat i no existia l'atur. El fet de no poder veure serials mexicans era inqüestionable. Tant a Moscou com a Praga o Pequín, la subcultura, com menyspreadament anomenaven l'art de masses, estava prohibida. I aquí, la meva visió clarivident de la psicologia popular ens va fer guanyar la partida. Vaig convertir l'entrada a l'OTAN, que de principi semblava un gest militarista inútil -haver d'acompanyar els aliats en la propera guerra mundial o en qualsevol intervenció armada al món- en un acte de defensa d'allò que el poble estima més: els seus serials mexicans o colombians. En el fons, la gent sap el que vol i mai no s'equivoca. La victòria en el referèndum dels falsos pacifistes que ens volien fermar rere el carro soviètic, podria haver significat un empobriment del nostre ric i diversificat món cultural, un terratrèmol polític que hagués endarrerit la modernització del país. Segurament hauríem hagut de convocar comicis anticipats, i, de rebot, encoratjats pel rebuig a Occident, partits en decadència (con Esquerra Unida o els separatistes) tendrien ara una representació parlamentària desproporcionada, condicionant, amb un parell de vots decisius a l'hora de formar govern, la política econòmica i cultural de l'Estat. Per sort, cada nació té el guiatge que es mereix, i els perdularis, en aquella ocasió, saberen votar com si realment fossin majors d'edat i sapiguessin el que volien. Sota les cendres dels falsos i hipòcrites pacifistes pagats per la KGB, sota la desfeta dels marginals i sectaris enemics de la prosperitat, poguérem, més endavant bastir la modernització d'Espanya, començar els fonaments dels futurs Jocs Olímpics que després celebràrem a Barcelona, muntar l'èxit internacional de l'Exposició Universal de Sevilla, i fer les primeres passes per a tirar endavant, el projecte del Tren d'Alta Velocitat espanyol que se situa a l'avantguarda de les comunicacions mundials. I tot mercès a la meva clarividència política, al meu coneixement de la psicologia de masses que no posseeix cap altre governant d'Occident.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un col·legi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.(Miquel López Crespí)

Viva Zapata!

Anar al cine per a fugir del desert. Jo estimava aquells llargs viatges per la teva pell. Record que projectaven Cendres i diamants de Wajda. El ritme del teu esguard brodava ecos d'infinits naufragis, les més belles aproximacions. Però sabia que, en acabar la pellícula, hieràtics, en perfecta formació ens esperaven tots els petits problemes que havíem provat d'oblidar: les petjades de les nostres sabates en els bassiots; el lloguer sense pagar; la por de la vellesa; el fallaç equilibri del capvespre; el fuet dels amos vinclant-se damunt l'espinada com a Viva Zapata! d'Elia Kazan. El cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d'algues i salnitre.

Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un collegi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.

Record els nervis, el fum que tot ho omplia (pels racons alguns companys aprofitaven la fosca per besar-se amb estudiada cura mentre nosaltres iniciàvem el debat sobre La vida criminal de Archibaldo de la Cruz o L'àngel exterminador). Aleshores fèiem l'amor en pisos abandonats on els pares imaginaven que preparàvem els exàmens entre mobles molt antics i prestatges plens de llibres d'oblidades èpoques geològiques: material d'un altre univers (la República, els anys finals de la guerra). Anys més endavant, a París o a una Venècia inundada per les marees, eren uns altres els llavis que jo besava anant a la recerca de l'indret on projectaven Le journal d'e une femme, Simón del desierto, Belle de jour.

Avui m'estimaria més perdre'm pels deserts de mentida on moren eternament Rudolph Valentino i Vilma Banky (presència evanescent d'El fill del Caid girant en la memòria).

Qui sap si hauria estat millor desaparèixer després de la darrera imatge de Les mines del rei Salomó o en una de les batalles de mentida del Robin dels boscos de Michael Curtiz.

En la postguerra arribaven pellícules miraculosament salvades del naufragi. La gent vivia aleshores en amplis territoris turmentats per la por. El dies eren endurits, dominats per la còlera. Difícil aconseguir riure novament, perdre's lluny de la insuportable presència de Raza, El Alcázar no se rinde.

Hi havia una estudiada complicitat en les cues que es formaven els dissabtes per veure l'exòtic King Vidor de Les aus del paradís, els amors de Burt Lancaster i Virginia Mayo a El falcó i la fletxa.

Hem passat els anys menyspreant la buida xerrameca dels vencedors, llurs falsos artificis de llenguatge, l'absurd vendaval de les paraules sense significat.

Finalment, en l'embriaguesa dels darrers instants, ja sabíem què era l'únic que ens portàvem amb nosaltres, el bagatge final de la nostra existència, aquell turmentador caramull d'impressions on es barrejaven les imatges més belles que havíem vist amb tot el seu poderós carregament d'esperances. Segurament Henry Fonda en Els raïms de la ira, i Orson Welles a Ciutadà Kane.

Ben cert també que, en la darrera nit que ens agombola, enmig dels càntics i de l'oració final de les beates del poble (és la infantesa que retorna amb tota la seva càrrega de terrorífiques pors, les cambres buides, el cotxe dels morts que ens deixa cada volta més sols i abandonats enmig de les rajoles fredes de l'església) hi haurà també la presència de Rossi i de Salvatore Giuliano, d'un Forman joveníssim en Els amors d'una rossa. Ben cert que Passolini i Visconti, Rossellini i Renoir ens han fregat els ulls fins a fer-nos sang. Impossible oblidar l'Anna Magnani i l'Antohony Quinn de El secret de Santa Vittoria. Serà un final d'època autènticament brillant amb tot de clarors que vénen d'Abel Gance o Tissé.

Ara no podríem imaginar un Jean-Paul Belmondo o una Jean Seberg envellits pel temps, rosegats pel poder inclement dels calendaris. Inimaginable pensar que els actors -el poble en armes!- d'Octubre han desaparegut per les clavegueres de la història. Impossible que aquesta tarda no facin Els germans Marx a l'oest en el cinema de la nostra barriada. Seria massa perfecte creure que ja no ens pot atemorir Bela Lugosi o que aquesta nit no ens emocionarà Spencer Tracy a Capitans intrèpids. Nosaltres hem observat sovint la Marilyn Monroe fent cua a la parada de l'autobús. Hem vist els protagonistes de Metropòlis cridant a la insurrecció pels carrers en flames del temps de la transició (Greta Garbo, la Ninotchka de Lubitsch, militava amb nosaltres i enlairava la roja bandera del proletariat universal). Inimaginable creure que desapareixerà engolida per la fosca l'exuberant Hedy Lamar, l'enigmàtic somriure de Jennifer Jones, la desesperació de Vivien Leigh fent costat a Marlon Brando en Un tramvia que s'anomena desig.

Ara és hora d'anar al cine (hem d'anar a cercar els amics). Neva a l'avinguda Nevski de Leningrad.

Amb Olga, que estimava Bàbel i Fiódor Dostoievski, ens hem perdut pel canal de Griboiédov a la recerca de l'ombra d'Eisenstein (El cuirassat Potiomkim, Octubre, La vaga...).

Per l'avinguda Nevski, prop del teatre Kírov, t'explicava la dificultat de les projeccions clandestines, la problemàtica arribada del material (presència sempre omnipotent de la Brigada Social preparada per a trucar a altes hores de la nit, com cantava Raimon en aquells anys de tenebra).

Des de del Café dels Literats divisam l'Aurora per sempre més immòbil en el Neva els seus canons engrillonats per la burocràcia, com els poetes -Maiakovski suïcidat!-, com milions de somnis: la revolució permanent de Lenin i Trostki.

Tremolen encara les pedres de Smolny en la distància.

Però al final, tot s'ensorra.

Desapareix entre l'arbreda i les platges el record de la darrera pellícula que hem anat a veure (El procés de Welles; La dolce vita de Fellini; no ho podria assegurar amb certesa).

Les ràfegues dissolen juraments, jovenívols orgulls.

Mir apassionadament al meu entorn: sequera, cap film interessant on ens puguem dissoldre, filigranes de boira desdibuixant els signes fòssils i fugitius que m'uneixen als absents.

Sense anar-ho a cercar havíem oblidat l'imperiós treball dels àngels perversos amagats en les esberles de l'horabaixa.

Cap al final de la tardor, amb avidesa de resplendor fugissera, entrellucant les restes dels nostres coneguts naufragis, sota el sol inexorable d'aquest estiu que s'allargassa fins a encongir homes i muntanyes: descobrir l'avanç inaturable de les formigues a la recerca de vells paranys i abismes, els antics cartells que ens alletaren perduts i plens de pols dins les cases abandonades.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Volem que es retiri el pla. Volem que es repensi el model i poder plantejar alternatives.

El GOB continua la mobilització en contra del Pla Director Sectorial de Carreteres

Un cop finalitzat el termini de presentació d'al·legacions a la revisió del Pla Director Sectorial de Carreteres que impulsa el Consell de Mallorca, el GOB continua la mobilització contra la tramitació del pla i l'execució d'algunes de les actuacions més polèmiques i impactants previstes en el Pla.

El GOB ha donat a conèixer avui una nova eina per a l'articulació de l'oposició als projectes que es preveuen a la revisió del Pla Director Sectorial de Carreteres aprovat inicialment pel ple del Consell de Mallorca el mes de gener de 2009.

Es tracta d'un blog que sota el lema " No més carreteres" pretén oferir un portal amb la informació que consideram que tots els ciutadans de Mallorca han de conèixer respecte el model viari que representa aquest Pla de Carreteres pel futur de Mallorca. L'objectiu del blog a més, és reunir informació sobre les veus en contra que, tant a l'àmbit local com a l'àmbit insular, ha anat sorgint contra aquest Pla de Carreteres. L'objectiu no és senzillament dir NO a una Pla que ens sembla inacceptable per continuïsta, obsolet i depredador que afavoreix descaradament el creixement i l'especulació urbanística, sinó oferir també un espai per compartir opinions i plantejar alternatives. Així, a la pàgina I TU QUÈ POTS FER? es troben diferents propostes per mobilitzar-te si et preocupa algun dels projectes prevists el Pla de Carreteres.

Vos convidam a informa-vos i a implicar-vos contra aquesta nova agressió al territori. És hora de dir Prou!

Podeu consultar el blog a la següent adreça:

http://nomescarreteres.wordpress.com

Web GOB

Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. (Miquel López Crespí)

Son Espases, el PSOE i les promeses electorals (un article de setembre de 2007)

D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, resten prou preocupades en veure com es van desenvolupant els esdeveniments en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist. Els manifestants que en diverses ocasions han sortit al carrer per a expressar la insatisfacció en constatar com el govern incompleix el que va prometre demanen COHERÈNCIA. Així de senzill. És massa radical, en opinió de qui governa, exigir el compliment del programa electoral, les paraules pronunciades en el discurs d´investidura del president Antich?

En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”. I, més endavant, en el discurs d´investidura, sentírem el president dient: “Vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l´objectiu de construir un nou hospital AL SOLAR DE SON DURETA”.

Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restarem profundament decebuts si, finalment, el PSOE i UM decideixen tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital de referència es basteix a la Real.

El PSOE, els amics i companys del Bloc que participen en el govern amb UM... són conscients que la credibilitat del Pacte de Governabilitat pot quedar ferida de mort per a tota la legislatura? No val ni és de rebut afirmar, com hem sentit a algun dirigent socialista, que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.

Qui arriba en aquests extrems de cinisme, quines conviccions té, i en funció de què es considera d´esquerra? I, cinisme a banda, ¿quan aprendran que poden perdre els votants d´esquerra, però que mai de la vida no guanyaran els de dreta, com es demostrà amb la derrota del Pacte? I si mai en guanyassin algun, ¿ja són conscients que ho farien servint-los la política corresponent, és a dir, una política dretana? Tornem-hi: per què es fan dir “d´esquerra”?

Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular. Per ara, en el moment que escric aquestes retxes, el Bloc, i cada partit que el conforma, han expressat públicament la disconformitat amb continuar la política del PP i continuen denunciat la construcció de l´hospital a Son Espases com a una simple maniobra especulativa.

El PSOE va ben errat si pensa, en cas de decidir-se per l´opció de continuar amb el projecte de Jaume Matas, que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. Ho hauria de tenir ben present.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

PSM de Palma

Com ja és tradició, s’atorgaran els guardons a les entitats que s’han distingit pel seu treball en els àmbits de la cultura, el medi ambient i la solidaritat. Així com el reconeixement més especial a tots els que compliu els vint anys de compromís amb el PSM.

També celebrarem el 20è aniversari de la constitució de la Federació PSM-Entesa Nacionalista, una fita cabdal en la història del nacionalisme polític de les nostres Illes.

Enguany vos demanam que confirmeu el més aviat possible, sempre abans del dia 31 de març, la vostra assistència als Secretaris d’Organització de les vostres agrupacions els quals tenen tiquets del sopar per vendre.

Per al trasllat a Alaró pel sopar-aniversari s’ha contractat el servei de bus.

El Bus sortirà a les 19.15h des del carrer Eusebi Estada (a l’alçada de l’estació del Tren de Sóller).  Tornada a partir de les 24h.

Cost del bus:3€ per persona anar i tornar.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

El PSM a finals dels anys 70 - Xirinacs a Mallorca

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon... (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i els presoners republicans

Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)

LA LLUITA PER LA UNITAT DE L’ESQUERRA NACIONALISTA - Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí...

La plataforma “Progressistes pel Bloc” (un article de l'any 2007)

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. L’any 1994 ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme.

Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat! Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984. (Miquel López Crespí)

L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)

Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?

I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.

En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El PP presidirà per primera vegada el Parlament basc

Ho farà a canvi de donar el seu suport a la investidura de Patxi López com a president del govern

El PSE i el PP basc han arribat a un pre-acord sobre les bases polítiques i els objectius prioritaris del nou govern basc, que encapçalarà Patxi López, i també sobre la composició de la mesa del Parlament, que presidirà el PP, segons que ha informat el socialista Rodolfo Ares. Amb aquest pre-acord, el PP tindrà la presidència del Parlament i el PSE ouparà dos llocs a la mesa de la cambra, cosa que dóna la majoria en l'òrgan a populars i socialistes, que tindran tres dels cinc llocs.

Ni socialistes ni populars han avançat quins podrien ser els seus representants a la mesa del Parlament, ja que el principi d'acord a què han arribat aquesta tarda les dues comissions negociadores encara l'han d'aprovar les executives de les dues formacions, que també han de determinar quins seran els parlamentaris que ocuparan aquests càrrecs.

El portaveu del PP, Iñaki Oyarzábal, ha destacat el principi d'acord 'sobre el document de bases pel canvi al País Basc', que pretén dictar la base política en què es fonamentarà la propera legislatura, i que posarà l'accent en 'la lluita contra ETA, guanyar espais de llibertat i aconseguir compromisos educatius i de política lingüística entre altres'. Ares ha ratificat aquests objectius i ha afegit també, dins les bases acordades, la lluita contra la crisi econòmica i polítiques en infrastructures i mitjans de comunicació.

Oyarzábal espera que 'aquest acord serveixi perquè el PP es comprometi a donar la presidència a Patxi López i també a donar estabilitat al nou govern', i entén que es donen les condicions perquè els populars hi puguin confiar. Per la seva banda, el socialista Rodolfo Ares, ha reiterat de nou la voluntat del seu grup de buscar pactes puntuals amb altres formacions sempre que aquests 'no suposin cap contradicció' amb allò pactat amb el PP, amb qui diu que mantindran 'un diàleg preferent'.

Les executives dels dos partits es reuniran en breu per estudiar i donar el vist-i-plau al pre-acord i també per decidir els membres dels respectius partits que ocuparan càrrecs a la mesa del Parlament. Posteriorment, les dues formacions faran oficial i signaran el document si les executives l'aproven.

VilaWeb

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)

El GOB DEMANA AL PRESIDENT ANTICH QUE NO CEDEIXI AL XANTATGE POLÍTIC D'UM

UM NO RESPECTE NI LLEIS NI ACORDS: Sr. ANTICH, EL GOVERN NO POT FER EL MATEIX

Volem parlar amb el Sr. Antich. Volem parlar de Son Baco. No podem consentir un camp de golf il·legal No podem acceptar "compensacions" o més aviat, xantatges polítics que impliquin més consum de territori i l'incompliment de compromisos i lleis.

Senyors president i consellers, reclamam el rigor en els compromisos adquirits de protecció del territori. SALVEM MALLORCA, ENCARA!

El 5 de juliol de 2007, Francesc Antich jurava el seu càrrec com a President de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. En el seu discurs Francesch Antich assumia el compromís de "no consumir ni un pam més de territori".

Després de gairebé dos anys, hem vist com s'impulsaven actuacions que anaven contra aquest compromís, tot i que també s'ha impulsat la Llei de Mesures Urgents de Protecció del Territori. Per això, després d'aquesta passa decidida per a la preservació de zones amenaçades, va sorprendre encara més l'impuls i aprovació del decret-llei Nadal, un descrèdit a la política progressita que no és més que una nova modalitat d'urbanisme a la carta.

Ara, la tramitació del projecte de llei del decret Nadal, ha possibilitat que UM s'hagi plantejat l'esmena de Son Baco. Una esmena que indueix a l'incompliment de la normativa urbanística vigent, i per fer-ho utilitza la via parlamentària impulsada a partir de l'aprovació del decret-llei fet adhoc pel sector turístic. Un decret-llei contra el que el GOB ja va manifestar la seva radical oposició i que no és més que una proposta per permetre l'urbanisme a la carta. L'esmena que ara presenta UM per permetre Son Baco via Decret-llei, no és més que una demostració de l'esperit i ànim que ha guiat la redacció d'aquesta proposta legislativa.

EL RECURS DEL GOB CONTRA LA DECLARACIÓ D'INTERÈS GENERAL DE SON BACO

Un aspecte que sembla que els partits del pacte han oblidat o no han volgut veure és que el Consell ha estimat recentment el recurs del GOB contra la declaració d'interès general del camp de golf de Son Baco, precisament perquè aquest projecte, incompleix les pròpies Normes Subsidiàries de Campos, a part d'altres preceptes urbanístics (incompliment de les DOT, del PTM) i altres vinculats a l'impacte ambiental i paisatgístic d'aquest projecte de camp de golf amb oferta complementària. Feim arribar una còpia de l'informe d'estimació del recurs al Sr. Antich.

En aquest sentit volem posar de manifest que es tracta d'un projecte il·legal respecte la normativa vigent i al qual es vol donar llum verda per via parlamentària, botant-se la necessitat de la preceptiva declaració d'interès general i evitant la tramitació ambiental del projecte. En ambdos casos UM desacredita les institucions de les que forma part i especialment, al Consell de Mallorca, institució que durant molts d'anys ha estat governada per aquest partit i que ara, per la seva conveniència i no sabem ben bé responent a quins interessos, UM desautoritza amb aquesta barbaritat.

UM NO RESPECTE NI LLEIS NI ACORDS: EL GOVERN NO POT FER EL MATEIX

L'esmena al Decret Nadat ha presentat UM és un clar despropòsit i manca de compromís i responsabilitat per part d'Unió Mallorquina vers els acords del pacte de govern. Amb aquesta esmena, UM incompleix el compromís del pacte de no fer nous camps de golf amb oferta complementària, recollit a la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears, a la que aquest partit va donar suport. Aquesta Llei fixa, en el seu capítol II, unes determinacions aplicables als camps de golf, com a conseqüència de la derogació íntegra de la Llei 12/1988, de 17 de novembre de camps de golf.

Per altra banda, presenta una esmena no consensuada amb els partits del pacte de Govern.

I tot això per possibilitar un camp de golf il·legal o fer-lo servir per negociar altres desbarats urbanístics.

SR. ANTICH: NO CEDEIXI AL XANTATGE POLÍTIC D'UM

No es tracta de Campos es tracta de Mallorca. Sr. Antich no podeu entrar al joc de seguir els capricis urbanístics d'UM, un partit que ha demostrat no tenir ni seny ni paraula.

El Golf de Son Baco és il·legal, el decret Nadal l'unica porta per fer-lo possible i com a contrapartida, per retirar l'esmena es negocia "compensar" amb nous desbarats urbanístiques, entre elles tornar a posar damunt la taula les ART que la modificació del PTM hauria d'haver eliminat tal i com estava previst a l'acord de governabilitat del Consell de Mallorca. Sr. Antich, això és una barbaritat.

Es tracta de posar les bases que han de marcar la política territorial, des del punt de vista de desenvolupament econòmic però també des del punt de vista de justicia social i ambiental i no permetre xantatges polítics ni urbanístics d'aquells que han demostrat que no tenen ni seny ni paraula.

Es tracta de dignificar la política: no podeu autoritzar camps de golf il·legals, no podeu fer lleis que representin amnisties pels infractors i sobretot, no podeu rompre amb els vostres compromisos amb els ciutadans (no a les ART, no als camps de golf amb oferta complementària, no a més desbarats urbanístics).

SALVEM MALLORCA, ENCARA!

Web GOB