Miquel López Crespí - Memòria històrica

EL GOB DEMANA LA SUSPENSIÓ DE LA TRAMITACIÓ DEL PLA DE CARRETERES

Almenys, fins que es resolguin les imputacions del conseller d'obres públiques i el director insular de carreteres del Consell de Mallorca.

Les propostes de l'actual Pla Director Sectorial de Carreteres, en exposició pública, són la continuïtat d'un model i gestió de carreteres, ara sota sospita.

El GOB demana la paralització cautelar de la tramitació del Pla Directori Sectorial de Carreteres, com a mínim fins que es resolguin les imputaciones del Conseller d'Obres Pública, Antoni Pasqual, i el Director Insular de Carreteres, Gonzalo Aguiar, pel cas "Peatge". Es tracta de no donar continuïtat a una planificació pressumptament marcada per les directrius dels interessos particulars.

El GOB ja ha manifestat en diversos ocasions, l'oposició a la modificació del Pla Director Sectorial de Carreteres actualment en exposició pública després de l'aprovació inicial al Ple del Consell de Mallorca, precisament perquè significa una continuïtat d'una planificació i model viari que ha destrossat el territori i que crèiem descartat amb l'arribada del pacte, especialment PSIB i Bloc al Consell de Mallorca. Ara, a més, la manera de fer política d'infrastructures viàries des del Consell de Mallorca, està sota sospites de corrupció per no respondre a altra cosa que no siguin els interessos privats. És per això que demanam la paralització cautelar de la tramitació del Pla Director Sectorial de Carreteres, impulsat des del Departament d'Obres Públiques del Consell, com a mínim fins que no es resolguin les imputacions dels seus principals responsables. Un cop això estigui aclarit, el Consell de Mallorca haurà de plantejar altra cop quin ha de ser l'ànim que impulsi la política de carreteres de la institució insular i estem convençuts que més carreteres no és la solució.

De fet, més enllà de les responsabilitats polítiques, els continguts de la revisió són de prou calat com per demanar-ne la retirada:

http://www.gobmallorca.com/comuni/com2009/090311.html

Web GOB

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó (un article d’octubre de 2007)

Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(7 vídeos) Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectants i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix? (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

(1 vídeo de l'agressió policial) Violència policial a la UIB

Les protestes contra el Pla Bolonya s’estenen com una taca d’oli. La mobilització dels estudiants contra el model imposat des de l’Estat i els claustres universitaris està creixent. Si Barcelona era ahir l’escenari de nombrosos actes de violència policial, aquests s’han reproduït avui a la UIB, on desenes d’estudiants han tallat la carretera de Valldemossa en solidaritat amb els desallotjats de la Universitat de Barcelona. La Policia Nacional ha reaccionat a la manifestació amb violencia, com es pot veure a les següents imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM

Les protestes contra el Pla Bolonya s’estenen com una taca d’oli. La mobilització dels estudiants contra el model imposat des de l’Estat i els claustres universitaris està creixent. Si Barcelona era ahir l’escenari de nombrosos actes de violència policial, aquests s’han reproduït avui a la UIB, on desenes d’estudiants han tallat la carretera de Valldemossa en solidaritat amb els desallotjats de la Universitat de Barcelona. La Policia Nacional ha reaccionat a la manifestació amb violencia, com es pot veure a les següents imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM

Tot i que la resistència dels estudiants ha estat no violenta, l’actuació policial ha ferit vuit alumnes, que s’han dirigit a un centre de salut perquè els faci un informe sobre les contusions. Els estudiants consideren la càrrega desproporcionada. A més, tant el president del Consell d’Estudiants, César Augusto, com el portaveu de l’Assemblea contra Bolonya, Adrià Sabat, han denunciat que la Policia ha entrat dins el Campus sense tenir permís de l’equip rectoral. Tots dos es reuniran amb el govern de la universitat per demanar-li que condemni els fets.

Tribuna Mallorca

Violents enfrontaments entre estudiants anti Bolonya i policies en Balears

inSurGente.- Dos agents de la Policia Nacional han resultat ferits lleus i un nombre encara sense determinar d'estudiants contucionados a causa del enfrontament que s'ha produït en la carretera de Valdemossa, a l'altura de la Universitat de les Illes Balears (UIB), quan protestaven pel 'Pla Bolonya'. la repressió policial ha tingut lloc sobre les 12.30 hores d'avui quan un grup nombrós d'estudiants es manifestaven en l'interior del campus universitari i van decidir tallar el tràfic d'automòbils de la via Palma-Valldemossa. La Policia ha estat advertida del cort de la circulació i han enviat efectius de la Unitat de Prevenció i Reacció (UPR). En Balears governa una coalició autodenominada "progressista", amb el PSOE al capdavant.

Agències/insurgente.-

Els fets van ocórrer a les 12.30 hores, quan 70 alumnes de la UIB, segons la Policia i 50, segons el Consell d'Estudiants, van tallar durant cinc minuts la citada carretera impedint el pas dels vehicles, el que va obligar a la Policia Nacional a traslladar dues furgonetes i una vintena d'agents per a buidar la zona i permetre la represa de la circulació.

No obstant això, diversos estudiants es van enfrontar als agents policials causant ferides lleus a dues d'ells, segons fonts de la Prefectura, que van assenyalar que no han detingut a cap manifestant, ni s'han vist obligats a utilitzar elements dissuasoris, com lanzapelotas o pots de fum, pel que van negar que hagi hagut una càrrega policial.

Molt contrària és la versió dels estudiants, ja que el president del Consell d'Estudiants, Marcos Augusto, va denunciar una "càrrega policial desproporcionada" contra els 50 alumnes que havien tallat la carretera de Valldemossa, que van rebre diversos porrazos dels agents, fins al punt que, almenys, vuit estudiants van haver d'acudir a centres mèdics per a guarir-se les contusions. Augusto va recordar que la Policia Nacional "no està autoritzada" per a entrar en el campus universitari si no conta amb un permís de la rectora de la UIB, Montserrat Casas, pel que va acusar als agents d'incomplir aquesta normativa.

Així, va explicar que els fets van succeir quan 70 estudiants havien convocat a les 12.00 hores un acte de protesta en Són Lladò en contra del desallotjament ahir per part dels Mossos d' Escaira de 80 universitaris contraris al Pla de Bolonya que es trobaven en l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, el que es va saldar amb set estudiants detinguts i un gran nombre d'alumnes ferits.

Posteriorment, va indicar que 50 alumnes de la UIB van decidir tallar la carretera de Valldemossa, el que va provocar l'arribada de 20 policies "amb guants, escuts, cascos i porras" i dues furgonetes antidisturbis, el que, al seu judici, "semblava que venien a parar un comando terrorista, en lloc d'un grup d'estudiants".

Web Insurgente

(Traducció automàtica)

La repressió “democràtica” (PSOE) contra els republicans en els anys noranta

La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».

Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.

No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El BLOC demana una reunió urgent del Pacte

Considera que Miquel Nadal haurà de dimitir o ser cessat si hi ha indicis de delicte darrere la imputació per Can Domenge, i adverteix que no acceptarà “compensacions” a canvi que UM retiri l’esmena de Son Baco.

http://psm-pollenca.balearweb.net/post/67363 Blog PSM Agrupació de Pollença

(4 vídeos) Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Les falses memòries de Felipe González (II)

Ieltsin ha donat un exemple a la comunitat internacional. Ben cert que abans d'emprar els tancs contra les masses revoltades tancades dins del Parlament, trucà a Clinton i li demanà permís per a utilitzar la força. Ieltsin és home decidit i no necessitava d'aquesta trucada. Si abans, fa dos anys, ja va ésser un heroi mundial en la defensa de les llibertats quan es va enfrontar als comunistes, ara, mobilitzant l'exèrcit, atacant a canonades l'edifici del Parlament rus, ha demostrat la seva vàlua com a defensor dels valors occidentals. En la protecció de l'ordre i de les llibertats democràtiques no hi calen mitges tintes. El dia anterior al sagnant atac, masses insubordinades, perfectament armades, rabioses en contra d'Occident, nostàlgiques vers l'època en què, dirigides per Stalin, derrotaren Hitler, s'atreviren a assaltar la televisió en protesta -cíniques!- contra "la falta de llibertat i els programes embrutidors de la televisió". Inconcebible! Anomenaven "falta de llibertat" negar espais al comunisme totalitari. Deien "espais embrutidors" de la moderna programació de telenovel.les mexicanes i de la contínua emissió de films estato-unidencs -Rambo, etc- que, després de més de setanta anys de propaganda marxista -Eisenstein, Tarkovski, Vèrtov, Dovjenko-, serveixen per a ajudar a obrir els ulls als ciutadans russos. Un poble, el rus, privat des de sempre d'aquests articles espirituals -amb defectes evidents, però demostratius de l'alta qualitat tècnica i humana de la indústria cinematogràfica més avançada del món: la nord-americana. Alguns diuen: "Tres-cents morts, sis mil detinguts, és un preu molt elevat per defensar la democràcia, una vertadera carnisseria. Potser demà aquesta victòria sagnant del President es converteixi en derrota". Homes de poca fe! M'han informat directament des de la nostra ambaixada a Moscou i m'ha dit l'ambaixador que, la nit en què Iletsin decidí l'atac amb els tancs, plorà desconsoladament damunt la foto de la seva mare. Mormolava: "Tu ho comprens, mareta. Jo sé que tu ho entens i saps que ho faig pel benestar del meu poble". El Ministre de Defensa i el de l'Interior, que dirigiren personalment l'operació de repressió en contra dels moderns bolxevics refugiats dins del Parlament, li digueren: "President, sabem que hi ha al.lots, dones i gent d'edat, que fan costat als diputats. Què hem de fer? Hem de disparar també en contra de les criatures indefenses?". El gran President, plorós encara, amb una mà al cor, agenollat davant la santa icona de la Mare de Déu de Vladímir, els animà en llur essencial tasca patriòtica i els digué: "No passeu ànsia. L'Estat democràtic, en un acte de cabdal justícia, pagarà les despeses d'enterrament dels infants que puguin morir".

Per sort, els esdeveniments han finit ràpidament. Tres-centes persones eliminades -la majoria marxistes- és un preu prou mòdic per servar per a l'Occident i l'economia lliure de mercat un país amb prop de quatre-cents milions d'habitants. Cal, arreu del món, encoratjar la ferma decisió del President Ieltsin. Si no hagués estat pels tancs, per l'atac al Parlament, vés a saber si ara no tendrien altra vegada l'odiosa bandera roja dels illetrats al capdamunt del Kremlin, amenaçant de nou la pacífica convivència dels pobles, el benestar d'Europa, la tranquil.litat d'un món que, per primera vegada en setanta anys, deslliurat del monstre totalitari, pot respirar amb calma sense por del futur; que, malgrat aquesta crisi conjuntural que ens ha portat als vint-i-tres milions d'aturats a la UE, sap que la història no tornarà ja mai més enrere i que qualsevol revolta dels afamats pot ser aturada en sec. Mai, en el passat, els negocis no s'havien pogut planificar amb tanta confiança en l'avenir.

Crec que no podrem oblidar -a nivell intern, sense fer-ho públic- l'ajut indiscutible que, en la consolidació del partit del Govern, han fet els homes i dones provinents d'Euskadiko Ezkerra, el PCE, el Partit del Treball, Bandera Roja o la mateixa Organització d'Esquerra Comunista. Tothom sap que nosaltres, abans de l'ajut econòmic d'Alemanya i el Nord-americà per a tirar endavant el nostre projecte renovador, teníem molt poca militància entre els obrerets i obreretes. Malgrat fóssim un partit de futur, només rebíem incorporacions -poques, molt poques- de determinats sectors professionals, de l'alta administració bancària, d'algun franquista que ensumava d'on bufava el vent. En aquella època de la transició, eren els diferents grups i grupets comunistes qui portaven tot l'embalum de la lluita al carrer. El mateix president de la Internacional Socialista, el company Willy Brandt, em demanava, preocupat pel destí d'Espanya, què faríem amb tanta coordinadora de base, comitès obrers, assemblees permanents a fàbriques, barris i universitats. Temíem un desbordament dels revoltosos. Que aquell conglomerat que nosaltres encara anomenàvem -abans d'abandonar el marxisme- "classe obrera" pogués posar-se en contra de la intel.ligent maniobra de pactes amb el franquisme que ens ha portat a la llibertat i a la monarquia. El company Carrillo -cal reconèixer-ho-, ja de bon començament ho va entendre i donà les oportunes instruccions als seus homes. Fou una feinada acabar definitivament amb les coordinadores de barri i d'assemblees obreres! La revolta a la ciutat de Vitòria ens féu estremir, ho reconec. Els avalotadors s'organitzaven d'una manera soviètica mitjançant el sistema de consells. Una organització de tipus bolxevic, en la qual els treballadors elegien càrrecs revocables en tot moment. Record com si fos ara mateix el dia que em vaig reunir secretament amb Santiago Carrillo i Marcelino Camacho, amb tots els companys d'UGT -érem amics indestriables en Nicolás Redondo i jo! No és que ara vulgui refer la història. Però en aquelles difícils circumstàncies, era jo qui tenia la raó. En Marcelino Camacho encara no entenia la gravetat del moment. O fèiem, amb urgència, el possible per a finir amb l'esperit assembleari de les masses incultes, o seria impossible consolidar una vertadera estructura sindical. En Carrillo i en Sartorius ho entengueren de seguida. A més, per tal d'afavorir la reorganització de la patronal, calia facilitar la tasca als empresaris. Era un època unitària, de lluita il.luminada i utòpica vers una Central Única de Treballadors. Jo demanava, exigia, desesperat, preocupat per Espanya: on l'autèntica llibertat sindical?, on les diverses sigles que permetrien una afiliació de tipus occidental? Si CC.OO., UGT i les Coordinadores de Fàbrica s'unien, formant la Central Única... ¿no representaria aquell fet un autèntic perill per a l'economia? Al cap d'uns dies de debats, fins i tot en Marcelino Camacho ho entengué i pogueren anar avançant en la tasca de la divisió sindical.

Per això deia, al començament d'aquestes notes que escric per als futurs historiadors, que sense l'ajut dels homes i dones que saberen canviar a temps de vaixell tampoc no hagués estat possible consolidar el partit. Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Em continuen preocupant determinades concepcions periclitades de l'estat del benestar. Vaig trucar anit el President Clinton per a dir-li que no era un exemple positiu per a Occident i el món lliure, l'actitud -segurament influïda per la seva esposa, una antiga agitadora universitària- d'ampliar la cobertura de la seguretat social a trenta-set milions de nord-americans pobres. Just en el moment en què nosaltres, a Europa, al Japó -al món civilitzat, en definitiva-, provam de bastir una política eficient per a acabar amb el dèficit dels pressuposts estatals, ells, els nord-americans, van i enllesteixen una legislació antiquada. Així no podem anar. Li vaig dir ben clarament que si volíem progressar, sortir de la crisi, havíem de finir per sempre amb aquesta concepció, superada per la Història, que l'estat ha de tenir cura de l'educació i la sanitat del poble. Potser Clinton conegui molt poc la nostra història. Les efemèrides de la civilitzadora Europa. A vegades pens que José Antonio Primo de Rivera no anava tan equivocat quan culpava de tots els nostres mals Rousseau, la Revolució Francesa. Els arnats i caducats conceptes de la Igualtat de les persones i els drets dels ciutadans! Els drets dels ciutadans! Em sona a Lenin o a Rosa Luxemburg. Bolxevisme. Ben cert que una certa riquesa produïda per la colonització a Àfrica, Amèrica i Àsia pogué encoratjar certs estats, a finals dels segle passat i començaments del present, a legislar i disminuir les hores de treball, prohibir la feina infantil, bastir escoles i hospitals a dojo, sense pensar en les conseqüències que tot això comportaria. L'encíclica Rerum Novarum primer, i el concili Vaticà II després, ajudaren a consolidar una àmplia aliança entre els sectors cristians de base i els marxistes més intel.ligents -tipus Garaudy a França. Sorgí el moviment de cristians pel socialisme, que, aliats de seguida amb els comunistes, contagiaren la societat d'idees igualitàries i socials. L'esperit maleït de Babeuf, Marat i Robespierre s'alçà a Rússia amb Lenin i Trotski i consolidà, ampliant-les, moltes idees nefastes de la Revolució Francesa. El President Roosevelt, als Estats Units, amb el seu New Deal, enfortí les posicions partidàries de la protecció social. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, hem arribat a la situació actual de crisi. La possible fallida de l'Estat, unes obligacions amb la societat que no corresponen al Govern, una interrupció permanent de la llei de l'oferta i la demanda. Com a conseqüència nefasta d'aquests fets, avui dia s'ha produït un augment progressiu de l'edat de la població, amb el consegüent augment del nombre de pensionistes que cobren de l'Estat. Tot això, combinat amb els milions de joves que no volen treballar, ens porta a la crisi actual. És evident que les "solucions" de Clinton són errades. No es tracta d'augmentar les prestacions socials de l'Estat. Només podem salvar-nos alliberant d'entrebancs el mercat laboral, acabant amb les despeses inútils, enllestint una nova i rejovenidora legislació laboral que doni llibertat absoluta a treballadors i empresaris. Hem d'intensificar la informació a la població. Fer-los entendre que s'han d'estrènyer el cinturó. Que la nova Europa s'ha de reestructurar de cap a peus si volem ser competitius, fer front al repte que representen el Japó i altres països avançats d'Àsia. Quines preocupacions que dóna ser cap de Govern! Sempre pensant en la grandesa de la pàtria!

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(4 vídeos de la repressió) Els Mossos d’Esquadra desallotgen el rectorat de la UB

Universitat de Barcelona, 18-3-2009

Avui, dimecres 18 de març, a la matinada, desenes d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra han procedit, per ordre del rector Dídac Ramírez, al desallotjament de l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar que les autoritats universitàries han optat per la via de la força, imposició i coacció contra els estudiants mobilitzats.

CONCENTRACIONS:

20 hores – Plaça Universitat

Davant del desallotjament del rectorat de la UB, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les protestes estudiantils, volem constatar que:

1.- L’aposta de les autoritats universitàries per l’estratègia de la força i la coacció suposa trencar tot pont de diàleg i entesa amb els estudiants.

2.- L’entrada dels Mossos d’Esquadra a les universitats catalanes ve sent una tònica massa habitual i demostra la inoperància dels rectors per a gestionar amb diàleg els conflictes que sorgeixen a la universitat.

3.- Que la violència policial, les detencions, les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d'una universitat pública i de qualitat.

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans:

- Exigim la dimissió immediata del senyor Dídac Ramírez, i de tot l’equip rectoral de la UB, per ser els màxims responsables de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat.

- Exigim que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, i el senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, es posicionin públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques catalanes.

Finalment, encoratgem a tots els estudiants del país a mostrar, al llarg dels propers dies, el seu rebuig a aquest desallotjament i a denunciar la repressió que pateix el moviment estudiantil contrari a l’EEES, per a deixar ben clar a totes les autoritats universitàries que no ens quedarem de braços creuats davant les agressions que patim els estudiants mobilitzats en defensa de l’educació pública i de qualitat.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 18 de març de 2009

La fiscalia ha interposat una querella per presumptes delictes relacionats amb la corrupció de funcionaris públics contra Antoni Pascual (UM), vicepresident del Consell de Mallorca, i responsable de l'àrea de Carreteres des de 1999 fins ara que, en qualitat de conseller d'Obres Públiques disposa d’un pressupost de 82 milions d'euros. També, Gonzalo Aguiar, director insular de Carreteres del Consell de Mallorca en la legislatura actual i passada, ha estat detingut per la Policia Judicial en relació amb la “Operació Peatge”. El màxim responsable de la carretera de Manacor presumptament hauria fet reformes a una casa a Ariany en sòl rústic i a càrrec de l'erari públic.

La fiscalia anticorrupció encercla Unió Mallorquina

Llorenç Buades Castell

La fiscalia ha interposat una querella per presumptes delictes relacionats amb la corrupció de funcionaris públics contra Antoni Pascual (UM), vicepresident del Consell de Mallorca, i responsable de l'àrea de Carreteres des de 1999 fins ara que, en qualitat de conseller d'Obres Públiques disposa d’un pressupost de 82 milions d'euros. També, Gonzalo Aguiar, director insular de Carreteres del Consell de Mallorca en la legislatura actual i passada, ha estat detingut per la Policia Judicial en relació amb la “Operació Peatge”. El màxim responsable de la carretera de Manacor presumptament hauria fet reformes a una casa a Ariany en sòl rústic i a càrrec de l'erari públic.

D'altra banda, de la denúncia d'un empresari amb terrenys expropiats per l’obra executada per UTE Desdoblament C-715, s’ha actuat contra una suposada trama de corrupció relacionada amb la reforma de la carretera de Palma a Manacor, que amb un cost de 140 milions d'euros, va ser impulsada per l'anterior Consell de Mallorca, governat per UM amb el suport del PP. Després de set registres en seus d'empreses, s’han detingut vuit persones. Entre els arrestats destaca l’enginyer Francisco Orejudo, alt càrrec del Consell Insular de Mallorca. També va ser arrestat un altre funcionari, Gabriel Mestre, que suposadament hauria folrat les parets de la seva casa amb pedres col·locades per picapedrers de l'autovia. Les imputacions es fan per suborn, prevaricació, falsedat documental i malversació de cabals públics.

Altres càrrecs vinculats a UM han estat imputats en altres casos, com Dolça Mulet (UM), en el cas d'Ajudes a ONG , fins que el jutge, amic personal de l’acusada, l'arxivà, o el diputat Bartomeu Vicens pel cas Son Oms, que malgrat la suspensió de militància manté en vigor el pacte. Un altre membre del Consell, Miquel Àngel Flaquer, és imputat pel cas Can Domenge.

Ja hi ha qui demana l’auditoria de l'ajuntament d'Ariany del que Pascual va ser batle i en relació al seu patrimoni, perquè sense tenir un patrimoni previ important s'ha enriquit i és soci o administrador al menys de mitja dotzena de societats mercantils. Entre aquestes, té una estació de servei amb una ordre de demolició del Tribunal Suprem per trobar-se en zona verda, que mai no ha arribat a cocretar-se.

PP i UM sospiten que les actuacions de la fiscalia es deuen a la posició favorable al Golf de Son Baco (Campos) dels sectors d’UM dirigits per Miquel Nadal, imputat en el cas Son Domenge, i per Antoni Pascual, que tendria el suport del PP. Però no és casual el consens polític perquè no es demanin dimissions ni eleccions anticipades. ERC només ha demanat la dimissió d’Aguiar. Ni el PSOE ni el Bloc volen trencar la relació de forces. La resposta és a Galícia.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)

Corrupció.

Per Llorenç Buades Castell.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)

(2 vídeos) Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

Les falses memòries de Felipe González (I)

Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances. I la situació actual demana molts sacrificis. L'avenç de la nostra economia, arribar a assolir els aspectes essencials de la modernitat -que són els que distingeixen un país avançat d'un de subdesenvolupat- no pot portar-se a terme sense una veritable modificació de tot el procés productiu (reestructuració de plantilles, abolició de les prestacions socials, retallada de sous i pensions, racionalització de les despeses de la seguretat social). La dictadura franquista volgué, en certa mesura, imitar alguns aspectes de l'estat del benestar europeu i del comunisme ateu. Vet aquí la nostra tragèdia. Ara, la socialdemocràcia, si vol salvar el país, ha d'aprendre a no malgastar els diners de l'estat. L'exemple de la fi de comunisme a l'URSS ens ha d'ensenyar el camí que pertoca. La sanitat, l'ensenyament i l'habitatge gratuïts, foren el motiu de la fallida generalitzada. Els ciutadans tanmateix no agraeixen el que l'estat fa per ells. Històricament, el poble, la massa, sempre actua en contra de les bones intencions dels dirigents. Cal tenir-ho ben present.

Estic molt preocupat pels entrebancs, excuses i dilacions que els sindicats posen a les nostres mesures. No hi ha manera d'arribar a un pacte social. Malgrat les subvencions i ajuts a les diverses formacions sindicals! Milers de milions cada any i ara es mostren desagraïts! No m'ho hagués pensat mai; al cap de més de quinze anys de col.laboració fructífera, es revolten. No ho entenc. Sincerament, no sé que volen ni que defensen. La mobilitat de les plantilles és quelcom essencial per a progressar econòmicament; l'augment de la jornada laboral, la disminució de les vacances, el treball eventual, són sistemes europeus ben provats per la pràctica i l'èxit dels seus resultats. Tampoc no podré entendre mai la defensa aferrissada que fan del poder adquisitiu de les pensions! Protegir els vells! És això una encertada política sindical? Particularment no estic gens d'acord a mantenir, en plena democràcia, aspectes de la finida dictadura. Els vells, mantenir la gent de d'edat, és quelcom que correspon a llurs famílies, no a l'Estat. I si la púrria no ho fa a les bones, haurem d'estudiar mesures especials per a acabar amb aquesta tremenda injustícia que és voler mantenir absurds privilegis. Voler cobrar cada mes gent que ja no fa feina. El sistema, suggerit molt intel.ligentment pel company Solchaga, seria modificar les lleis d'herència i successió. Fer que tots els béns dels jubilats passassin a l'estat i així es podria continuar abonant alguna cosa. Els que no tenguessin propietats, evidentment, no cobrarien. Però, ¿quan, en dos mil anys d'història, el poble que no podia treballar, cobrava? És completament il.lògic! No té cap ni peus aquesta defensa aferrissada de les pensions. Hem de finir amb urgència amb tot aquest parasitisme social que ens porta a la ruïna o no sortirem mai del subdesenvolupament.

Si els sindicats s'atreveixen a convocar la vaga general, poden perdre més que guanyar. Aturarem les subvencions. Farem que no cobri cap alliberat sindical. Desfer, sense moure un dit, tota la seva estructura de comandament. Qui pagaria el lloguer, els terminis de les seus de CC.OO., o d'UGT? ¿Ells tots sols, amb les quotes d'afiliats? Impossible! No tenen prou capacitat econòmica. En cas de necessitat, podem militaritzar els serveis en vaga. Decretar la pèrdua de la feina per als qui participin en aldarulls reivindicatius. L'altre dia, a Nova York, en parlava amb el President Clinton i el Canceller Kohl. Els deia - m'escoltaren amb molta atenció- que s'havia anat perdent l'antiga disciplina laboral. Aquell amor del jornaler pel seu lloc de treball, l'antiga capacitat de la classe obrera per a treballar -quasi per no res- deu, quinze hores diàries. Els països s'enriquiren, els imperis varen poder formar-se degut a aquest gran amor del poble vers la feina. En un determinat moment hi havia esclafits revolucionaris. Algú, petits grups d'agitadors, socialistes del passat, bolxevics més endavant, anarquistes, protestaven en contra del que anomenaven "explotació inhumana del sistema capitalista"; però aleshores, sense tanta legislació pretesament protectora, bastava enviar la Guàrdia Civil, els Cosacs o els gendarmes prussians per a acabar de seguida amb els avalots reivindicatius. El President dels Estats Units deia que hauríem d'anar amb compte a no caure en antigues formes autoritàries de fer política. Per sort, l'èxit aconseguit pel nostre amic Ieltsin a Rússia decantà la discussió al meu favor. Hi ha moments greus en la història d'un país que requereixen mà ferma, lleis especials, prohibició de vagues, militarització dels serveis, supressió provisional de determinats articles de la Constitució que barren el pas al progrés econòmic. No podem restar aturats, presoners de velles formes que potser serviren en una determinada conjuntura històrica, però que ara són un veritable entrebanc per a la modernització dels estats. Les modernitzacions, els avenços portats a terme pel President Fujimori al Perú, i l'exemple que ha donat al món el nostre bon amic Borís Ieltsin, ens marquen el camí. Ni Clinton ni Kohl em dugueren la contrària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)

TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...

Temps i gent de sa Pobla1 és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.

En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".

I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.

Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...

Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...

Miquel López Crespí

1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

(2 vídeos) Després de dos mesos des de la primera petició, el President encara no s'ha volgut reunir amb el GOB

EL GOB REITERA LA PETICIÓ D’ENTREVISTA AL PRESIDENT ANTICH. ARA, ESPECIALMENT, PER TRACTAR EL TEMA DE SON BACO.

Tal dia com avui del 2007, a les 18 h. s'iniciava la manifestació amb el lema PROU DESTRUCCIÓ ! SALVEM MALLORCA... que va seguir en el temps a la convocada el 14 de febrer de l'any 2004 amb el lema QUI ESTIMA MALLORCA NO LA DESTRUEIX...és hora de deixar clara la política territorial d'aquest pacte de govern.

Ara fa dos mesos que El GOB va demanar audiència amb el President del Govern Francesc Antich a fi de tractar directament una sèrie de temes territorials i ambientals a pocs mesos de l'equador de la legislatura i després d'haver de veure com el govern progressista ha impulsat diferents iniciatives que s'allunyen dels seus compromisos inicials. En aquest sentit mereix especial esment el Decret Nadal, un dels temes que més preocupava quan es va sol·licitar la primera reunió i que ara, un cop dat i beneït, ha possibilitat que, en la fase de presentació d'esmenes, UM plantegi el desbarat d'autorizar el camp de golf de Son Baco per via parlamentària.

Ara, amb el resorgiment inusual de Son Baco via esmena presentada per UM al decret Nadal, pel que representa territorial i políticament, el GOB reitera la petició de reunió amb el President Antich. Pel GOB, la problemàtica de Son Baco via Decret Nadal, no és més que una demostració de l'esperit i ànim que ha guiat la redacció d'aquesta proposta legislativa: l'ubanisme a la carta que el Govern Antich no hauria d'haver impulsat mai.

El cas de Son Baco, posa en una cojuntura delicada els partits que formen el pacte i especialment PSOE i Bloc que no poden, de cap manera, cedir a les pressions i capricis urbanístics d'Unió Mallorquina un cop més. Ja hem tengut les Àrees de Reconversió Territorial que no s'han tocat del Pla Territorial de Mallorca tot i ser investigades per fiscalia, el Pla Director Sectorial de Carreteres, ara en exposició pública, que no és més que una continuació de la política d'infrastructures de la passada legislatura amb el Sr. Pasqual al capdavant, el Decret Nadal, que no és més que una nova modalitat d'urbanisme a la carta impulsada pel Conseller de Turisme, Miquel Nadal, etc. El GOB li demanarà al President Antich que no cedeixi ara, al xantatge d'UM amb el camp de golf de Son Baco i que sigui rigorós amb els seus principis i els compromissos que va establir amb la ciutadania que demanava un canvi.

El GOB farà arribar al President Antich el recurs que va presentar contra la Declaració d'Interès General d'aquest camp de golf i que recentment el Consell ha estimat, precisament perquè aquest projecte, incompleix les pròpies Normes Subsidiàries de Campos, a part d'altres preceptes urbanístics (incompliment de les DOT, del PTM) i d'altres, vinculats a l'impacte ambiental i paisatgístic d'aquest projecte de camp de golf amb oferta complementària.

És hora de deixar clara quina és la política territorial d'aquest pacte i volem recordar que en el seu discurs d'investidura el President va dir que no es consumiria "ni un pam més de territori" i que l'acord de governabilitat es va signar com un “Pacte de governabilitat per a la sostenibilitat de les Illes Balears”.

Volem veure aquests compromissos fets realitat per estar segurs que no haurem de recuperar els motius que al 2004 i 2007 ens varen fer sortir al carrer per reclamar una sensibilitat diferent, una manera de governar diferent i unes altres prioritats polítiques.

Web GOB

Memòria de la gran manifestació del 17-III-07 per preservar les Illes de la destrucció

Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!

Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)

Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)

Les lliçons d’Andratx (un article de l’any 2006)

Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. (Miquel López Crespí)

Antoni Vidal Ferrando: la veu de la memòria

Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí a l’avantguarda d’una manifestació contra la destrucció de Mallorca (2007)

L’edició del disc compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994, El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995; Cap de cantó (2004); Vint hiverns de Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005) i Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007). També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994), La mà del jardiner (1999) i L’ illa dels dòlmens (2007).

En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".

Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: "Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable".

Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".

Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l'obra de l'autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l'actualitat, parlava elogiosament d'Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: "A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m'atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d'aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d'Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n'Aulet, però evidentment ha aprofundit en la 'passió pel mot' a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d'aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l'ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable".

És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l'horabaixa, Revolta...) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L'any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l'antologia Els poemes de l'horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares. (Miquel Lópes Crespí)

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta i setanta

Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.