Europees i moviments alternatius - Els Moviments Socials i els partits del règim

pobler | 27 Maig, 2009 11:28

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (3): Maribel Pujol


Maribel Pujol, membre de l'entitat Entrepobles, intervengué a la sessió de preguntes que l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca adreçà a les eurocandidatures que es feren presents a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, dia 14 de maig de 2009.

En tractar-se de preguntes relacionades amb la reivindicació i defensa dels serveis públics a la Unió Europea, volgué demanar-hi:

Com a demostració pràctica de les polítiques socials sense exclusions que feis comptes d’adoptar, què pensau fer amb la Directiva de Retorn de la Unió Europea, l’anomenada directiva de la vergonya, relativa als procediments i normes comunes als Estats Membres per fer retornar al país d’origen la gent indocumentada que es troba en territori europeu?

Quines explicacions ens donau del vot favorable a aquesta Directiva de la Vergonya?

Cal tenir present que el passat mes de juny, dels 785 eurodiputats que ocupen escó parlamentari a Brussel·les, 367 votaren a favor de la Directiva de la Vergonya (32 eurodiputats socialistes=16 PSC-PSOE).

Si es fan números i es calcula què hagués passat si els 32 eurodiputats socialistes haguessin votat en contra o simplement s'hi haguessin abstengut... es veu clarament que el Parlament europeu s'hagués mostrat majoritàriament contrari a la Directiva de la Vergonya!

Ningú no ha estat capaç de donar-hi cap casta d'explicació mínimament raonable i satisfactòria...

És bo que se sàpiga que, gràcies a aquests 32 vots socialistes, el mes de juny passat Europa aprova la Directiva de la Vergonya, que tantes entitats cíviques, a Mallorca i fora de Mallorca, rebutgen per inhumana i vergonyosa.

Serà bo que es tengui en compte, ara que s'acosten altra volta els moments més decisius per tornar a triar qui ens representi al Parlament Europeu...

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71397 Blog Nubulaya

Jinetes de Alcalà: enderrocar tots els monuments feixistes de Palma

pobler | 27 Maig, 2009 05:37

Enderrocar tots els monuments feixistes de Palma – Articles de Llorenç Capellà i de Miquel López Crespí


Els Jinetes de Alcalá


Per Llorenç Capellà


Els Jinetes de Alcalá foren 29 oficials de Cavalleria adscrits al regiment de Villarobledo, destinat a Alcalá de Henares. El Govern va aprofitar uns incidents entre soldats i paisans per netejar la sala de banderes de conspiradors, una excusa força usual aleshores. Era l'any 1935. De manera que entre els dies 24 i 27 de juny arribaren a Palma, dividits en quatre grups, i foren reclosos en el fort de Sant Carles. Tanmateix la caserna d'Alcalá va continuar essent un West Point en petit i l'any següent, el maig de 1936, el Ministeri de la Guerra va optar per disgregar-ne les unitats: el regiment de Villarrobledo va ésser enviat a Palència i, el de Calatrava, a Salamanca. Mentrestant, els 29 arrestats a les Illetes no havien deixat de conspirar i sostingueren una relació coral amb el Marquès de Zayas. De fet, Falange els va prendre sota la seva tutela i va fer d'enllaç entre ells i la cúpula militar de les Illes.

A posta, la matinada del 19 de juliol, en abandonar la cel·la, ja sabien quin pa es donava en el carrer. De bell antuvi, participaren de manera entusiàstica en l'ocupació dels edificis públics i en el segretament de la democràcia i, més endavant, en accions de repressió. La seva intervenció, per tant, té molt poc d'heroica. Cal recordar que la població estava indefensa? El governador civil, Antonio Espina, s'havia negat a lliurar armes als sindicats i, molt probablement, aquesta decisió va canviar el curs de la història. Les referències continuades que s'han fet a la Mallorca pacífica amb sang de xai se sustenten en un tòpic més alt que els Set Pisos. Els aldarulls de l'any divuit, amb tramvies bolcats i barricades en els carrers, suggereixen una altra cosa.

O, si tant voleu, reparem en el mateix trenta-sis: un dia de febrer, després de les eleccions, el tinent Pujolà, de la Guàrdia d'Assalt, va haver de fer-se fort un seguit d'hores dins l'Ajuntament, perquè els escamots obrers que s'havien ensenyorit de Cort pretenien linxar-lo. Si Espina hagués lliurat a la Casa del Poble les armes que Ferretjans i Garcias li reclamaren amb insistència, l'Illa no hauria caigut tan fàcilment a mans dels facciosos. O la insurrecció s'hauria avortat, perquè els sis-cents passatgers que salparen del moll de Palma, la nit del divuit de juliol, i que no pogueren desembarcar a Barcelona, probablement, cas de saber que es lluitava en els carrers de Palma, s'haurien unit a la lluita. I tampoc no hauria estat baldera la resistència de Manacor, de Sóller, de sa Pobla o de Pollença.

Espina, a l'hora de prendre partit, va témer més els obrers que el colpistes i per culpa seva (culpa condicionada per la prudència, per la por) milers de ciutadans varen ésser detinguts i molts d'ells assassinats sense possibilitat de defensar-se. Els Jinetes de Alcalá es passejaren pels carrers adolorits empunyant les pistoles. Eren colpistes: robaven llibertat, dignitat, vida. El dinou de juliol, diumenge, prop de les set del matí, tres oficials de l'exèrcit irromperen en el despatx d'Antonio Espina. Dels tres, dos eren Jinetes de Alcalá. I un d'ells, el tinent Lizasoain Muguiro, va posar-li la pistola al pit i li va comunicar que quedava destituït i detingut. Lizasoain acabava de cometre un acte il·lícit, el més repugnant de tots els que es poden cometre contra els drets de la ciutadania.

Tanmateix, tant ell com els altres Jinetes varen ésser considerats herois, i l'any quaranta-tres, amb el món sota la bota feixista -Alemanya avançava Europa endins i a Espanya afusellaven gent a dojo-, Cort va decidir homenatjar els Jinetes posant el seu nom (Jinetes de Alcalá!) i aixecant un monòlit a la plaça de la Porta de Santa Catalina. Ben segur que les autoritats feren vots perquè aquell homenatge fos per sempre. Però els feren perquè estaven convençuts que el feixisme encetava una era nova. Mai de mai, no s'hauria imaginat Jordi Dezcallar Montis, el batlle d'aleshores, que gairebé setanta anys després un consistori amb predomini socialista faria mans i mànigues per preservar el seu llegat.

dBalears (26-V-09)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El Fòrum Social de Mallorca, els Moviments Socials i les europees

pobler | 27 Maig, 2009 03:52

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (2): Xisco Mengod


La sessió de preguntes que l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca adreçà a les candidatures mallorquines aspirants a fer-se presents al Parlament Europeu dia 7 de juny, se centraren en la reivindicació i defensa dels serveis públics dins la Unió Europea.

A la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, dia 14 de maig de 2009 s'encetava el torn de preguntes sobre serveis públics, en general, amb la intervenció de Xisco Mengod, membre de la Plataforma Ciutadana Gent de Marratxí:

Representants d'altres entitats que conformen l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, també s'adreçaren a les eurocandidatures que s'hi havien fet presents (Unió Mallorquina, Esquerra Republicana-Entesa per Mallorca, Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Esquerra Unida i Alternativa...) formulant-los les preguntes corresponents:

Concretament, tota la sèrie de preguntes elaborades per l'assemblea se centraven en aquests àmbits d'actuació pública a la Unió Europea:

  • Serveis públics, en general (5 preguntes)
  • Educació (3 preguntes)
  • Mitjans de comunicació (2 preguntes)
  • Salut (3 preguntes)
  • Serveis socials (2 preguntes)
  • Transport (4 preguntes)

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71386 Blog Nubulaya

Europees: la veu dels Moviments Socials

pobler | 26 Maig, 2009 17:00

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (1): Miquel Ramón


A la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, el proppassat 14 de maig, Miquel Ramón Clar, membre de l'entitat Fòrum Ciutadà de Mallorca, feia la presentació pública d'un acte insòlit: davant les càmeres de televisió d'IB3 i TV Mallorca.

Més d'una trentena de representants de l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, constituïda a Palma el mes d'abril de 2008, s'havien proposat d'adreçar unes preguntes molt concretes a les candidatures europees que demanen el vot per al proper dia 7 de juny.

N'hi acudiren 4 de les 7 que hi havien estat convidades.
Rosa Estaràs, eurocandidata mallorquina del PP, i Teresa Riera, eurocandidata mallorquina del PSOE, no hi feren acte de presència; malgrat els seus respectius serveis tècnics n'haguessin confirmat prèviament l'assistència....

Ho explicà molt bé Miquel Ramón

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71328 Blog Nubulaya

Sa Pobla i la història - Costa i Llobera en el record

pobler | 26 Maig, 2009 10:48

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?


Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Jaume Carbonero, Vicenç Grande i la destrucció de sòl rústic a les Illes

pobler | 26 Maig, 2009 07:11

Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual. (Miquel López Crespí)


Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”. (Miquel López Crespí)


Vicenç Grande i Jaume Carbonero: la destrucció de sòl rústic a les Illes



Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.

En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.

El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors. Però el GOB, amb el comunicat del 30 d’abril, deixava en evidència l’operació Carbonero d’afavorir el ritme de construcció desmesurada al qual estaven acostumats els promotors i especuladors illencs.

Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.

Gabriel Vicenç, el conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori, ho havia explicat prou bé en l’article “Recuperar el territori, garantia de futur” quan escrivia, talment una resposta al desenvolupisme salvatge de Carbonero: “Els poders públics, d’acord amb el nostre Estatut (article 23 i altres) tenen l’obligació de protegir de forma efectiva els espais naturals, els espais agraris, i també tenen l’obligació de preservar el paisatge com a un valor cultural, social i un actiu econòmic cel territori”. És a dir, una política ben contrària als acostumats desastres de Jaume Carbonero quant a la destrucció de recursos i territoris.

Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”.

Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? La nòmina institucional ha fet callar molts polítics professionals i ara mateix som testimonis de vergonyosos silencis que fan empegueir. La lluita contra l’especulació, cas de Son Espases, era una gran mentida. Tan sols era pur oportunisme per a gaudir dels sous i privilegis dels polítics del règim.

La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!

Miquel López Crespí


Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista


Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Tomeu Martí, Jaume Santandreu... la història amagada de la transició

pobler | 25 Maig, 2009 18:33

No era això: memòria política de la transició s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.



D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Tomeu Martí, l'OCB, l'Acampallengua, la Guàrdia Civil i els Joves de Mallorca per la Llengua

pobler | 25 Maig, 2009 14:55

Els Joves de Mallorca per la Llengua i l'OCB valoren molt positivament la participació a l’Acampallengua


 

Els Joves de Mallorca per la Llengua i l’Obra Cultural Balear valoren molt positivament l’elevada participació a l’Acampallengua 2009, que ha aplegat més de 15.000 joves durant el cap de setmana a Sa Pobla. L’activitat ha tornat a ser una gran festa a favor de la llengua i de les manifestacions culturals en català. L’organització vol agrair la seva contribució al més de dos-cents voluntaris que han ajudat desinteressadament a aquest bon resultat, sense els quals l’Acampallengua no hagués estat possible. Agraïment que s’ha de fer extensiu a les associacions de Sa Pobla, a l’Ajuntament, a Protecció Civil, i especialment, a la Policia Local del municipi, que varen tenir en tot moment un comportament exemplar de servei públic.

Les dues entitats, per contra, consideren inacceptable l’actitud prepotent de la Guàrdia Civil, amb la qual s’havia acordat prèviament, en una reunió mantenguda amb el seu cap local, que la seguretat de l’acte correspondria a la Policia Local de Sa Pobla i que el cos armat no intervendria en cap moment en el desenvolupament de l’acte. En contrast amb aquest compromís, tres agents del cos no només varen entrar a la zona on es desenvolupava el concert, sinó que varen identificar un extens grup de voluntaris i varen detenir el vicepresident de l’Obra Cultural Balear i responsable de seguretat de l’acte Tomeu Martí, posant en risc, per tant, la seguretat dels assistents al concert.  

Per a les dues entitats, a més, és inacceptable que, a posteriori, es vulgui donar una versió distorsionada dels fets, amb afirmacions com que hi havia una baralla multitudinària a la zona del concert –de la inexistència de la qual en pot donar fe el regidor d’Educació, Cultura i Seguretat Ciutadana Sebastià Gallardo, que ha afirmat que la Policia Local, que era present al recinte, no va rebre cap telefonada- o que a l’exterior de la caserna de la Guàrdia Civil hi havia un grup de gent cridant consignes de caràcter polític, quan en tot moment es va mantenir una actitud de calma i respecte, tal i com poden corroborar representants de diferents mitjans periodístics presents. També en pot donar fe el regidor de Joventut i Esports, Guillem Crespí, que va estar present tant en el moment de la detenció i que ha negat que Tomeu Martí no es volgués identificar; posteriorment, Crespí va estar present tot el temps a l’exterior de la caserna. És més, els voluntaris del servei d’ordre que es varen desplaçar davant la caserna varen evitar un conflicte que s’hagués pogut produir donada la gravetat del fet.  

Tant l’Obra Cultural Balear com els Joves de Mallorca per la Llengua manifesten el seu suport a l’actuació de Tomeu Martí com a responsable del servei d’ordre de l’Acampallengua, tasca que ha realitzat durant els darrers anys. L’Obra Cultural Balear fa costat sense cap fissura a la tasca de Tomeu Martí com a vicepresident i coordinador de l’entitat.  

+ info: www.acampallengua.cat

http://arta-jove.balearweb.net/post/71278 Blog Artà Jove


Europees i Moviments Socials: imatges i sons

pobler | 25 Maig, 2009 12:22

Imatges i sons d'unes preguntes europarlamentàries fetes a Mallorca


Qui obri aquest enllaç hi pot veure i escoltar una sèrie de preguntes summament interessants. Molt breus i ben sucoses!

Són preguntes adreçades als candidats de Mallorca que es presenten a les properes eleccions al Parlament Europeu... Van dirigides als quatre que acudiren a la sessió convocada a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca el passat dia 14 de maig.

Ni la candidata del PP -Rosa Estaràs- ni la candidata del PSOE -Teresa Riera- s'hi varen voler fer presents. Posteriorment, se'ls ha demanat que les responguin per escrit...

Qui en fa les preguntes és membre d'alguna d'aquestes entitats que conformen l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, constituïda a Palma dia 8 d'abril de 2008:

El recull de les fotografies ha estat fet i cedit per Juan Hernández...
Agustí Baró n'ha gravat i treballat el muntatge...
TV Mallorca n'ha fet la gravació íntegra (prop de 3 hores seguides)...

Tenim cinc anys per davant, a fi de veure'n satisfetes les demandes...
Totes aquestes preguntes tenen a veure amb la reivindicació i defensa dels serveis públics a la Unió Europea...
Totes s'encaminen a impulsar la lluita social i política contra la seva privatització creixent...

http://nubulaya.cecili.cat/post/71216

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes (fotografies i documents)

pobler | 25 Maig, 2009 06:29

Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)


La República i els nous conversos




Vet aquí la capçalera del pamflet -i els noms- dels sectaris que demonitzaven la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.



En el pamflet contra el llibre de memòries antifranquista de Miquel López Crespí els sectaris i dogmàtics, la colla dels Antoni M. Thomàs i CIA, s'atrevien a suggerir que l'esquerra republicana de l'OEC i els altres partits antifeixistes treballaven "pel franquisme polític i policíac".


Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.



Davant la campanya de mentides i calumnies dels carrillistesi sectors afins -els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- nombrosos ciutadans i ciutadanes sortiren en defensa del llibre de memòries antifeixista de Miquel López Crespí. Partits i organitzacions d'esquerra també denunciaren les brutors dels personatges abans esmentats contra els escriptors nacionalistes i d'esquerra de les Illes. Vet aquí una de les nombroses cartes en defensa del llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca publicada per la CGT en un diari de Palma.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La crisi econòmica – Les falses memòries de Felipe González (XIX)

pobler | 24 Maig, 2009 17:04

Imagín que en sortirem reajustant encara més les despeses en assistència social. Fins ara mateix, l'atur, l'ampliació constant del nombre de treballadors que cobraven el subsidi, no ha significat altra cosa que un enriquiment descontrolat d'individus sense escrúpols que s'han aprofitat del nostre sentit magnànim i lliberal de governar. No dic que no hi hagués algun cas real d'atur, alguna petita empresa que hagi fet fallida, qualque sector productiu autènticament afectat per les reestructuracions de plantilles. Això és cert. Però la majoria -hi ha dades concretes, fets comprovats pels inspectors de l'INEM-, a part de cobrar el que sovint no els corresponia, s'han dedicat a muntar negocis, a treballar pel seu compte, o, els més desaprensius, a anar-se'n de vacances a Grècia i les Bahames amb els diners de l'erari públic.


Tants de llanterners, electricistes, venedors de tota mena de productes, picapedrers, pintors, fusters, botiguers, mecànics, que han pogut fer negoci mercès, primer, a les indemnitzacions per l'acomiadament i, en segon terme, cobrant cada mes de l'atur. I la colla més viva, més intel.ligent en llur maldat, els que han fet el possible per inventar falses malalties, atacs de cor inexistents que els serveixen per a retirar-se als trenta, quaranta anys, amb una paga estatal a perpetuïtat.


La crisi econòmica – Les falses memòries de Felipe González (XIX)


Nous problemes amb els pressupostos. Com he anat comentant en aquestes lúcides reflexions que escric quan els quefers de la direcció de l'Estat m'ho permeten, la crisi internacional ens sacseja, augmentant algunes de les nostres normals dificultats. Ningú no podia preveure l'ensorrament del mur de Berlín, una unificació d'Alemanya tan ràpida. Sé, pels amics i companys del partit alemany germà, que abans de la unificació hi havia previstes fortes despeses i inversions a Espanya. Hem tengut una mica de mala sort. El capital s'ha estimat més digerir el gegantí pastís de l'Est (Polònia s'alliberava del comunisme; Praga, Budapest, Tirana; després... la Unió Soviètica!). He de reconèixer, sense que això signifiqui un error de falta de previsió, que ningú -en el món sencer!- no podia imaginar terratrèmols de tal envergadura. Les inversions alemanyes en sectors claus de la indústria, les telecomunicacions i el transport, eren cabdals per a aturar l'índex de l'atur. No hem tengut sort. Imagín que en sortirem reajustant encara més les despeses en assistència social. Fins ara mateix, l'atur, l'ampliació constant del nombre de treballadors que cobraven el subsidi, no ha significat altra cosa que un enriquiment descontrolat d'individus sense escrúpols que s'han aprofitat del nostre sentit magnànim i lliberal de governar. No dic que no hi hagués algun cas real d'atur, alguna petita empresa que hagi fet fallida, qualque sector productiu autènticament afectat per les reestructuracions de plantilles. Això és cert. Però la majoria -hi ha dades concretes, fets comprovats pels inspectors de l'INEM-, a part de cobrar el que sovint no els corresponia, s'han dedicat a muntar negocis, a treballar pel seu compte, o, els més desaprensius, a anar-se'n de vacances a Grècia i les Bahames amb els diners de l'erari públic. Existeix una vergonyosa pirateria que cal eradicar si volem progressar. Tants de llanterners, electricistes, venedors de tota mena de productes, picapedrers, pintors, fusters, botiguers, mecànics, que han pogut fer negoci mercès, primer, a les indemnitzacions per l'acomiadament i, en segon terme, cobrant cada mes de l'atur. I la colla més viva, més intel.ligent en llur maldat, els que han fet el possible per inventar falses malalties, atacs de cor inexistents que els serveixen per a retirar-se als trenta, quaranta anys, amb una paga estatal a perpetuïtat.

Esser declarat inútil, no apte per a la feina, ja no és una taca, una tragèdia familiar. Ans al contrari, amb l'ajut d'un metge irresponsable, esdevé un èxit digne d'una medalla, d'un honor, un sistema per a aconseguir diners sense treballar. El súmmum del robatòrum! Haurem de depurar responsabilitats entre els doctors i especialistes causants de tal munió de baixes falses. Mancs que no ho són; coixos que en sortir de l'hospital són capaços de guanyar medalles olímpiques; cecs caminant a les palpentes que en un moment adoben rellotges d'alta precisió; portadors de la sífilis, la SIDA, qualsevol estigma incurable que, en dos dies, una vegada cobrada la baixa, la indemnització, són a la platja amb els fills, menjant paella sota les palmeres, rient-se dels meus discursos, bevent bones ampolles de vi. No hi ha ningú que no vagi amb un cotxe darrer model, posseeixi una gamma infinita d'electrodomèstics a casa seva, dues o tres televisions, ordinador personal. És allò de sempre d'ençà el món existeix: no saber conformar-se amb el que es té. Imitar les classes elevades. Voler consumir el mateix que l'èlit. L'enveja dels de baix. La misèria espiritual d'unes races sense moral. Altres han comprat xalet a la mar o la muntanya. La segona residència s'ha convertit en una plaga, fent malbé alguna de les millors platges. Andratx, a Mallorca, on vaig a estiujejar cada any, ja no és el que era. Abans, no fa gaire, el port d'Andratx era un indret paradisíac amb quatre casetes de pescadors, uns quants turistes respectuosos amb el medi ambient. Per a mi era una satisfacció passejar, els horabaixes, pels carrers tranquils, parlar amb els pescadors de llurs problemes. Ara, els iots t'impedeixen entrellucar el port. Els cotxes esportius omplen l'atmosfera de fum. Ha finit completament la famosa calma mallorquina tan del grat de l'extraordinari Arxiduc austríac que donà a conèixer al món tanta meravella desconeguda. La Mallorca de quan era estudiant! L'encís dels viatges d'estudis amb els frares, les cales sense gent. Aquella tranquil.litat mai més trobada. Sovint pens que la humanitat no té remei. Que sempre malda per fer malbé el que l'envolta: destruir paisatges, no respectar les lleis. Els restaurants, curulls de farsants -els pretesos "aturats"-, resten ara plens de gentalla que devora paella, gambes a la planxa, porcella rostida. Populatxo sorollós que cruspeix amb les mans i escup en terra. Bèsties de rapinya que voldrien sacsejar les riqueses de l'Estat, que ens arruïnarien en dos dies de no controlar-les. I tenen la barra de dir que es troben en l'atur! Han fet malbé la natura, els pocs indrets que encara no estaven contaminats per les servituds normals del progrés. Bagassers que encara demanen més i més, insaciables. Hem d'acabar amb l'anarquia. Ben cert que seria impossible tornar al temps dels romans, al període de l'esclavatge. Jo sóc un dirigent contemporani, demòcrata, enemic de certs privilegis odiosos. Tanmateix, s'ha anat comprovant, amb els segles, que la púrria misèrrima produeix més i millor si creu que és lliure, si cobra un jornal, si imagina que pot dirigir la nació, mudar de governants mitjançant el vot. Beneïda il.lusió de les urnes! Aquesta és la moderna democràcia parlamentària que nosaltres defensam. Un home, un vot. Malgrat sigui un ignorant, un ruc. Ells voten, és evident. Nosaltres ja ens encarragam de sortir infal.liblement elegits. És la divisió burgesa del treball de la qual ja parlava Marx (un dels pocs pensaments seus amb els quals estic d'acord) La divisió del treball. Els uns manam, els altres són manats. És la diferència entre la intel.ligència i la brutalitat, entre l'espiritualitat dels qui tenim una formació adequada i els qui només viuen moguts pels més baixos instints: la panxa i el sexe. Ben cert que no defensaré mai l'esclavitud -com demanen certs sectors de la patronal-. Nosaltres som governants de països pròspers i civilitzats que no podrien acceptar certes aberracions producte de la ignorància del passat. Als qui pensen que seria possible sortir de la crisi actual emprant sistemes periclitats els hauríem de demanar... ¿podria, un subjecte sense sou, produir, fermat de cadenes, els beneficis que dóna un obrer modern? Mai. L'únic que cal fer és dur endavant un ferreny control de tothom que cobri l'atur, augmentar el nombre d'inspectors, ser inflexibles amb els treballadors quan es comprovi fan feina estant a la llista d'aturats. ¿Com és possible que un honrat pare de família no pugui tirar endavant amb les seixanta o setanta mil pessetes que els donam? Gasten massa, sense vigilància, d'una forma incontrolada. No tenen l'esperit frugal dels treballadors del passat que amb un tros de pa i una sardina passaven el dia. Abans no hi havia tantes festes, tantes diversions i entreteniments. La missa de diumenge, un joc de cartes amb els amics a la taverna, eren els passatemps principals del poble. A vegades, per setmana santa, les processons. L'arribada ocasional d'un circ als afores de la ciutat permetia anar amb els infants a veure els animals que romanien fora la carpa. Així s'estalviaven l'entrada!

El sistema d'economitzar dels nostres pares i avis! Com s'han anat perdent els bons i assenyats costums dels avantpassats! Uns pantalons nous i una camisa blanca per als diumenges, una falda de llista per a la dona, ja bastaven per a tenir una parella ben mudada. Els fills, a lloure pel carrer, ajudant els majors en el camp, o de joves, en els tallers, aprenent un ofici, tampoc no causaven despeses excessives. Ciutadans i vilatans, sense sanitat pública, es morien més aviat. Ara, no entenc el que passa. Potser hi ha massa població, un excés de natalitat. Falsaris i ximples es reprodueixen com els conills i demanen serveis, escoles, guarderies, hospitals... Sempre demanant, com si poguéssim fabricar diners i llençar-los al carrer. El problema de l'habitatge. Protesten les associacions de veïns, els sindicats, dient que els lloguers o les cases són cars. Cert. Ara no hi ha ningú que no vulgui tenir habitacle propi. En el meu temps -encara ho record amb certa nostàlgia-, els pobres del meu barri, a Sevilla, vivien tots en la mateixa cambra. Dotze persones en una habitació! Ningú no demanava més, es conformaven. Quina raça més especial, el poble andalús. Herència de Sèneca dins la sang de la massa? Podien gastar el que cobraven de jornal comprant pa per als fills, una mica de carn els dies de festa, una mortalla quan morien. El més necessitat tenia mortalla en morir! Ara tot ha mudat. Ha crescut el parasitisme absurd que coneixem. Tothom es creu milionari. S'han imaginat senyors. Cotxe, pis, estudis per als fills. Aviat demanaran el cel!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Fira del Llibre - Novetats editorials -

pobler | 24 Maig, 2009 07:48

EL TALL EDITORIAL PUBLICA L’OBRA NOVEL·LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008)


En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. (Miquel López Crespí)



L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.


És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.


En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II).


El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor.


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els escriptors propers al règim.


En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera sobre els darrers llibres publicats.


Però tornem a la publicació Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), el llibre de memòries on trobarem informació exhaustiva d’aquests darrers quaranta anys de conreu de la literatura. Els primers capítols del llibre, “El Maig del 68” i “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II) els he dedicat a rememorar aquella època de narrativa, teatre i poesia experimental. Els he inclòs en el llibre que comentam perquè una lectura apressada de Notícies d’enlloc i de La guerra just acaba de començar, podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acaben de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren el món a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris....


Crec que una lectura atenta dels vint-i-sis capítols que conformen el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial pot servir per a copsar la meva evolució literària –i també política!- dels meus darrers quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió a les Illes. En un altre capítol hem parlat dels experiments rupturistes de finals dels anys seixanta i setanta, de l’herència cultural i política del Maig del 68, del paper del compromís cívic i de la lluita antifeixista en bona part dels escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta”. Una generació alletada, no solament per l’herència de l’esquerra antifeixista illenca dels anys vint i trenta sinó també, i molt especialment, per certa represa del món editorial català de les Illes a començaments dels anys cinquanta. Són els llibres editats per l’Editorial Moll en aquestes anys els que van conformant la nostra formació cultural, la nostra “universitat” en aquell món tancat i opressiu del feixisme.


Hi ha capítols de Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que poden donar una idea cabdal del treball literari d’aquestes darreres dècades. Em referesc als capítols “Cultura i antifranquisme” (I) i (II), “Miquel Costa i Llobera: història d’una novel·la” (I) i (II), “La poesia dels anys vuitanta: Les ciutats imaginades”, “El teatre mallorquí”, “Cultura transició a Mallorca”, “La novel·la històrica”, “Quatre poemaris”, “Trenta anys de poesia mallorquina”, “Sa Pobla i la història”, “Narrativa breu: Un viatge imaginari i altres narracions” (I) i (II), “La poesia de les Illes i la memòria històrica”, “París 1793” (I) i (II).

Però cap de les obres posterior a La guerra just acaba de començar (1973), hagués estat possible sense els anys inicials d’experimentalisme literari que hem descrit en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II).


El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial vol ser un recordatori d’aquestes quatre dècades d’intervenció política i cultural, de lluita constant per a no desmerèixer mai de l’herència cultural dels mestres que ens han alletat i sostingut durant tots aquests anys foscos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Teresa Riera (PSOE) i Rosa Estaràs (PP) giren l'esquena als moviments socials

pobler | 23 Maig, 2009 12:44

Rosa Estaràs (PP) i Teresa Riera (PSOE) giren l'esquena als moviments socials, a Mallorca


Com es pot veure en aquesta filmació -realitzada al taller de l'entitat “Bandejats”-, no hi són presents cap de les dues eurocandidates.

L'acte va ser organitzat a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca el proppassat dia 14 de maig, abans que començàs la campanya electoral...

L'Assemblea de Moviments Socials que impulsa el Fòrum Social de Mallorca hi havia convidat totes les candidatures mallorquines que aspiren fer-se presents al Parlament Europeu, perquè donassin resposta a una sèrie de preguntes que se'ls volia formular en relació amb la reivindicació i defensa dels serveis públics a la Unió Europea.

Tant perquè informassin d'allò que hi han fet durant aquests darrers cinc anys passats, com perquè hi diguessin què hi pensen fer durant els propers cinc anys que vénen.

En vistes que no hi acudiren, se'ls ha fet arribat un escrit, acompanyat de les preguntes escrites, per si tenen a bé donar-hi resposta escrita.

Vet ací el text de la carta adreçada a la Sra. Rosa Estaràs Ferragut (PP) i a la Sra. Teresa Riera Madurell (PSOE):

“Sra. Candidata al Parlament Europeu:

L'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, a la darrera reunió mantenguda a Palma, acordà, entre d'altres assumptes, adreçar-vos aquest escrit de protesta, per no haver volgut acudir a l'acte organitzat a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, el proppassat dia 12 de maig, al qual vos havíem convidat.

Tot i haver-se'n fet pública la vostra assistència, com a resultat de les gestions efectuades amb els vostres serveis tècnics, no poguérem comptar amb cap intervenció vostra.

L'assemblea considera que aquesta actitud vostra reflecteix una manca de respecte cap a entitats com la nostra que, en aquest cas, no cercàvem cap altra cosa que saber allò que ha fet el vostre Grup Parlamentari aquests darrers cinc anys al Parlament Europeu, i allò que hi pensa fer durant els cinc anys que vénen.

Creim que tenim tot el dret del món a reclamar-vos-ho. I que vós teniu el deure democràtic de complir, a l'hora que vos presentau com a candidata a eurodiputada.

Lamentam que no hàgiu volgut donar resposta a una sèrie de preguntes que vos volíem formular, en relació amb els serveis públics a la Unió Europea. Sobretot, perquè veim amb disgust que el vostre Grup Parlamentari acostuma a votar favorablement unes directives europees, davant les quals nosaltres ens declaram obertament en contra, des l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca.

Per si teniu a bé fer-nos arribar la vostra resposta escrita, vos adjuntam les preguntes que més intensament ens plantejam enguany, en relació amb serveis públics tan significatius com l'Educació, els Mitjans de comunicació, la Sanitat, els Serveis socials o el Transport. Els consideram uns drets adquirits per la ciutadania europea del segle XX, que no poden ser malmenats a l'Europa del segle XXI.

PREGUNTES_CANDIDATURES_EUROPARLAMENT1.pdf

A l'espera de les vostres respostes oportunes, desitjam veure'n satisfetes les demandes que vos feim.

Comissió de Comunicació i Publicitat (CCiP)
Assemblea de Moviments Socials de Mallorca

http://nubulaya.cecili.cat/post/71176 Blog Nubulaya

Antologies poètiques i traduccions - Poetes de les Illes

pobler | 23 Maig, 2009 07:10

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)


La poesia catalana de Mallorca i les traduccions


Els Maig del 68 i la poesia: a la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)


Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”. Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava? Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El Tall Editorial: Novetats de la Fira del Llibre de Palma

pobler | 22 Maig, 2009 17:06

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (I) (El Tall Editorial)



L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.

Per enllestir els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la secció “La columna de foc” que, a Última Hora, coordinava Josep M. Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).

És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.

I, pel que fa referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006).

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta. Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

Són tres llibres prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

Record que el primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol “El compromís polític de l’escriptor”. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).

En La cultura a Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols “Anys de clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i “Els anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Llibres de viatges: Les danses de la terra (Bartomeu Payeras i Miquel López Crespí)

pobler | 22 Maig, 2009 10:40

Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua... (Miquel López Crespí)

La bellesa de Mallorca.



La pluja purificadora que cau impetuosa besant muntanyes i valls, com escrigué el poeta, han creat un món d'aigua generosa en els més fondos avencs de la contrada. S'Albufereta és la combinació, el resultat final de tots aquests torrents, síquies i rierols que des de la Serra de Tramuntana corrent, salvatges, cercant la llibertat, avancen, indeturables, cap a la mare de totes les aigües, cap al mar grandiós.

Les fotografies que recentment ha fet Bartomeu Payeras (i que podeu trobar en el llibre Les danses de la terra) ens ajuden a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles.

Avui hem cercat entendre el miracle de la llum. Sense llum no hi hauria vida; és el motor que estira totes les manifestacions de la vida en la terra. I és precisament aquesta llum esclatant que l'autor de les fotografies sap trobar en els matins i horabaixes de s'Albufereta d'Alcúdia o a sa llacuna de sa Barcassa el que ens fa descobrir signes, presagis antics, obsessionants indrets de la nostra història. És el poder de la imatge, de la precisió quasi matemàtica del giny que maneja el fotògraf, allò que immortalitza damunt el paper el reflex de la llum d'un instant fugisser. L'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, en parlar del poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ja parlava de l'efecte d'aquests raigs del sol mediterrani en desplegar tota l'austera bellesa de les nostres pedres i dels nostres paisatges. Tots aquests horitzons infinits que podem veure des del racó més amagat de s'Albufereta, aquest tresor de vitals il·luminats ponents sense fi, de blaus, grisos i taronges arrapant-se per tots els racons de la nostra mirada atordida.

Com ens sorprèn encara la capacitat de resistència d'aquesta zona natural a les constants agressions de l'home! Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua...

Qui ho diria que, enllà de la llum, aquesta natura nostra ens imbueix l’emoció de reconèixer-nos. No és solament la bellesa de la llum la que ens va obrir els ulls i la ment als reconfortants paisatges que ens omplen de vida. Hi ha molt més en els mons i llums que envolten aquest espai privilegiat de s'Albufereta. És l'univers de la caça i la pesca el que ha servit per a crear, com ha escrit el catedràtic Bartomeu Barceló, unes tècniques i rituals culturals, una gastronomia pròpia, una riquesa antropològica que, malgrat la buidor de la postmodernitat que pugna per fer desaparèixer sota el ciment i l'asfalt el que més estimam, encara es compten entre les columnes principals de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amenaçada.

Vet aquí, doncs, el poder immens de la càmera fotogràfica de Bartomeu Payeras fent retornar l'univers de la més perfecta bellesa, un món ple de precipitades il·lusions que rellisca davant dels nostres ulls entre curioses aventures i utòpics barroquismes de colors, retornant a la ment endormiscada dels homes i dones del present els més bells somnis a la deriva.

Somniem.

Des de la distància ja hem vist els resplendents colors de l'horabaixa brillant damunt les estellades peripècies que ens agombolen. Si us endisau amb nosaltres vers el viatge a la recerca dels orígens de la llum, l'aigua i la pedra que conformen la terra que trepitjau trobareu, sorgint de les ones, tot d'illes silencioses, un exèrcit de resplendents petxines de la infantesa guaitant damunt l'arena verge. El lector haurà d’aprendre a desxifrar els colors sense mesura que bastiran les més perfectes cristal·litzacions de l'esponerosa creativitat de l’aigua i el cel que han contemplat durant mil·lennis el desplegament de veles i núvols. Com aquell que estima cada centímetre de la pell de la seva amant, ara caldrà desaprendre els falsos rituals de la inèrcia i avançar, a les palpentes, sota la pluja, amarats per nous missatges, per suggeriments creatius.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Contra l’igualitarisme – Les falses memòries de Felipe González (XVIII)

pobler | 22 Maig, 2009 04:51

(2 vídeos) L'igualitarisme era un concepte més mal de vèncer. Restava ben arrelat dins del partit i en amplis sectors de la població. La idea no venia tan sols de la nefasta Revolució Francesa. Si hem de ser científics en les anàlisis, jo crec que bona part de culpa la té el mateix cristianisme, certes interpretacions completament equivocades de la paraula divina. Dir que serà més difícil que un ric vagi al cel que un camell passi pel forat d'una agulla! La mateixa expulsió dels mercaders del temple, a fuetades... ¿no és una clara incitació a la rebel.lió, una apologia de la violència? Quanta gent no va interpretar en el passat -i ara mateix!- tan desencertats exemples d'una forma subversiva, per a atacar l'establert?


Contra l’igualitarisme – Les falses memòries de Felipe González (XVIII)


L'igualitarisme era un concepte més mal de vèncer. Restava ben arrelat dins del partit i en amplis sectors de la població. La idea no venia tan sols de la nefasta Revolució Francesa. Si hem de ser científics en les anàlisis, jo crec que bona part de culpa la té el mateix cristianisme, certes interpretacions completament equivocades de la paraula divina. Dir que serà més difícil que un ric vagi al cel que un camell passi pel forat d'una agulla! La mateixa expulsió dels mercaders del temple, a fuetades... ¿no és una clara incitació a la rebel.lió, una apologia de la violència? Quanta gent no va interpretar en el passat -i ara mateix!- tan desencertats exemples d'una forma subversiva, per a atacar l'establert? En temps de la Grècia clàssica o de l'imperi romà no patien per aquesta problemàtica. Les tradicions restaven al seu lloc. La religió era cosa dels ciutadans, mai un problema que pogués involucrar els esclaus. Hi havia una separació clara, concreta, entre el que creien els senyors i els captius. Cal dir que aleshores la situació era molt més senzilla. Un serf de l'Imperi que hagués gosat trepitjat un rajola del temple pagà hagués estat executat en el mateix indret. ¿Us imaginau un porc, una somera, assistint a una missa catòlica? En les obres d'un Polibi, del mateix Tàcit, es poden trobar centenars d'exemples de com l'aristocràcia romana sabia acabar, de rel, amb les profanacions dels esclaus. Fou el cristianisme, el missatge igualitari dels evangelis, el que, amb aquelles discutibles idees de la igualtat espiritual dels homes, començà a bastir els fonaments de l'edifici de l'Enciclopèdia francesa i més endavant del marxisme i del bolxevisme.


Quants problemes no pot portar a la humanitat una interpretació errada del missatge de Crist! Igualtat. Tenir tots el mateix. Ser igual que els rics. Gaudir de les mateixes possibilitats. La Declaració dels Drets de l'Home impulsada pels jacobins. Quin terratrèmol social! Fins aleshores, malgrat els evangelis, la xurma s'havia anat conformant -a les bones o a les males- amb la seva sort. Un pagès -llevat en temps de revolta- mai no aspirava a ser com un noble, com un senyor de ciutat. Els anys passaven igual que les collites. Després de l'estiu venia la tardor i, més endavant, l'hivern i la primavera. Segle rere segle, d'una forma immutable, sense canvis, com ha fet sempre la sàvia naturalesa. A vegades hi havia revoltes. La fam, la pesta, les guerres, feien esclatar una rebel.lió que normalment era sufocada per les forces reials. Les classes dirigents podien romandre per un llarg període -una o dues generacions- sense perill d'aldarulls. El picapedrer bastia les cases dels ciutadans, el pagès els fornia d'aliments, el forner feia el pa, el ferrer els estris per a la casa o per a la guerra, segons les circumstàncies, i l'orfebre, al seu call, cisellava les belles joies que les dames principals lluïen a festes i àpats. Tot immutable, com pertoca. Pensar el contrari seria com voler fer girar la terra a l'inrevés o que s'aturàs la llum del sol. A vegades, la Inquisició trobava una conspiració, jueus o heretges que volien subvertir les lleis, els costums. Llavors hi havia cremadissa a les places de pobles i ciutats, processó amb atxes, tambors pels carrers. Una festa per a sortir de l'avorriment quotidià, les públiques execucions d'apòstates i revoltats. Cadascú, en néixer, sabia quin era el seu lloc dins la comunitat. Tothom havia après, amb segles de rebre cops, quina era la seva posició. A molts pobles del món, les races inferiors, els pobles dominats pels imperis, els essers dedicats a la servitud, aprenien, com a respirar, l'obligació d'agenollar-se, besar amb la boca el fang del carrer, quan passava un principal pel seu costat. Mai no haguessin gosat alçar la mirada, fitar de front un duc, un marquès. Era pena de galeres per sempre!

La igualtat, els Drets de l'Home i del Ciutadà! Quines idees tenebroses no covaven dins la ment dels ressentits! Quantes guerres no ha portat a la humanitat voler mudar de posició, aspirar a una absurda igualtat! La independència de les colònies angleses en contra del seu rei i senyor natural, i, més endavant, les fraticides guerres del continent americà contra Espanya. Quants de tràgics exemples no podríem ressenyar! Segles de sang, l'un rere l'altre. Els senyors es veren en l'obligació de defensar el que era seu i que els nouvinguts els volien robar per la força. La nostra sagnant guerra civil: idèntic producte de les nefastes idees igualitàries que posseïa la gentussa en els anys trenta. Col.lectivitzar terres i fàbriques. Voler ser amos, hisendats sense haver obtengut les riqueses per herència! Vaja, quina manera de trasbalsar l'establert! Si els sindicats, concretament l'UGT i la CNT, s'haguessin conformat amb un normal i pactat augment de sou, si els grans propietaris industrials, si els terratinents castellans i andalusos no haguessin vist perillar llurs propietats, ben cert que no haurien donat suport a l'aixecament franquista. Qui, doncs, té la culpa del milió de morts? La resposta és senzilla. Els posseïdors de la riquesa defensaven el que era seu, el que els era reconegut per la llei i la tradició d'ençà l'imperi romà. Els pelacanyes, els descamisats, volien "ser iguals", tenir el mateix que els de dalt. Gaudir del que tanmateix no sabrien emprar: palaus, sales de concert, biblioteques, escoles públiques. Durant centúries, la humanitat havia marxat bé estant els uns a dalt i els altres a baix. D'on sorgia el foll esperit turbulent que tot ho mudava? L'igualitarisme, l'herència terrible de les sectes cristianes en l'Edat Mitjana. Cruels repartidors de béns a Münster, Alemanya; heretges russos, defensors de la propietat comunal de la terra; radicals anabaptistes duent idees igualitàries a Amèrica del Nord; els jesuïtes espanyols, muntant exòtics falansteris amb els guaranís. Fra Bartolomé de las Casas, blasmant contra l'esclavatge que feia progressar les plantacions de canya de sucre al Carib, les mines d'or i de plata al Perú. Quina llarga crònica de desencerts fins arribar a l'actualitat! I dins del partit, l'any 76, encara teníem quixots defensant la "igualtat d'oportunitats", aquella vella herència de la retòrica franquista. Voler abaratir el preu de les matrícules universitàries, ampliar els anys de l'ensenyament gratuït, aconseguir que el fill de la peixetera pugui estudiar de mestre, d'advocat, que arribi al poder encapçalant una formació política. La prole de la xurma ocupant qualsevol escletxa de l'administració, dirigint organitzacions, associacions veïnals, bancs, empreses d'abast nacional. Fer biblioteques als barris. Que tothom que no tengui diners per a comprar llibres els pugui consultar d'una manera gratuïta. Rússia, precisament, ha fracassat per voler portar a terme moltes d'aquestes errades idees igualitàries. El poble, tanmateix, només entèn el valor de les coses quan les paga amb el seu esforç. A la Unió Soviètica, amb la sanitat i l'ensenyament subvencionats per l'estat, amb la feina segura per a tota la vida, sense conèixer l'atur... no volien treballar, posaven mil excuses inversemblants per a no anar a la fàbrica. Pensaven, i no sense tenir part de raó... si ens faciliten l'existència, ¿per què hem de patir fent feina? I demanaven baixa, es posaven malalts sota qualsevol excusa. Vet aquí el producte final de l'igualitarisme: la decadència més absoluta, la pèrdua de l'imperi tan costosament bastit per generacions i generacions de russos, haver d'anar pel món demanant almoina, ara als japonesos, ara als nord-americans. ¿Aquest és el futur que volen per a la pàtria els defensors de la nefasta igualtat? Jo, esforçant-me. lluitant sense descans, vaig poder vèncer tan malsana tendència dins del partit.

Ara, la tasca serà finir amb les quimeres dels visionaris que encara puguin restar dins de la societat. Hem de fer entendre als toscos que ens envolten que vivim un temps de crisi. Que els deures de l'Estat són molts i variats: enfortir el bastió nacional -els moros ens amenacen-, augmentar les dotacions del pressupost per a l'exèrcit i la investigació militar, modernitzar la marina de guerra, comprar nous avions de combat a l'OTAN, els tancs!, els tancs de la Divisió Brunete, d'un model ja endarrerit per a portar endavant la defensa de les fronteres indivisibles d'Espanya. Hem de mantenir, costi el que costi, l'ordre públic. ¿Per què, els ciutadans que demanen més diners per a la Universitat, la Sanitat i l'Ensenyament Públic, no pensen mai en l'ordre públic? D'on surt la insensibilitat permanent enfront les tasques de l'autoritat? Ben cert que la plebs inculta no pot copsar la importància que té per a una nació comptar, en tot moment, amb un exèrcit llest per a intervenir en qualsevol circumstància i situació. Com podríem ampliar la xarxa d'hospitals, la d'escoles i instituts? Hauríem de reduir els efectius de la tropa, policia i Guàrdia Civil. Restaríem desarmats en cas de revolta o atac de l'exterior. ¿Com, tanta gent, no pot entendre una cosa tan senzilla? Per sort, dins del partit ja no queda cap partidari de les absurdes utopies igualitàries. Fa temps que ens hem renovat. I el "nou impuls democràtic" és una tasca permanent, no conjuntural. Rejovenir les idees, els quadres directius, les sigles i els símbols, de ser necessari, quan ja no serveixen per a portar a les urnes un parell de milers més de paparetes. L'únic que no podem mudar és la nostra estratègia permanent de continuar en el poder treballant de forma incansable pel país, per l'engrandiment de la pàtria.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Europees: Miquel Àngel Llauger, Esquerra Unida i els Verds

pobler | 21 Maig, 2009 14:14

Verds? Quins verds?


Blog de Miquel Àngel Llauger


 

 

Els Verds de les Illes no ens hi presentam, a aquestes eleccions. Ho hem explicat, encara que ara n’hi hagi que vulguin fer veure el contrari.

No ens hi presentam, resumint, perquè no ens hi convida ni la fragmentació del panorama verd a l’estat ni les travetes que hi hagut per part de partits amb els quals compartim el BLOC PER MALLORCA.

Veureu, això sí, paperetes amb diferents graus de verdor. Hi ha les del “Grupo Verde”, una candidatura dels que sempre han fet la guerra a la Confederació Espanyola dels Verds. Després hi ha la Confederació, que forma part de la candidatura de l’Europa dels Pobles, juntament amb ERC, Chunta, Aralar i BNG i algú altre: per als Verds de les Illes, però, participar-hi suposava avalar una operació de voladura del BLOC.

Hi ha, també, aquesta “Esquerra Unida-Verds"...

Sí: la nostra sorpresa ha estat majúscula quan hem vist que la coalició IU-ICV utilitzarà, a l’àmbit de les Illes Balears, aquest nom, acompanyat de la sigla EU-EV i del simpàtic soleiet que podeu veure brillar sota l’ecologista Cayo Lara.

No cal que ens ho expliquin: els espais polítics no són propietat de ningú, cada força és lliure d’evolucionar (o d’intentar-ho!) cap allà on trobi adequat, la paraula “verd” funciona (igual que “socialista”) com una denominació comú a disposició de les forces polítiques que se’n vulguin servir, etc. Tot això ho sabem.

El que també sabem és que usar, ara que Els Verds no som a la coalició, la denominació EU-EV (la que hem usat quan realment hi ha hagut coalició) o la denominació “Esquerra Unida-Verds” (pràcticament idèntica a la de la coalició que hem mantingut diverses vegades) respon a una transparentíssima voluntat de confondre l’electorat respecte de la naturalesa d’aquesta coalició i, en especial, respecte de la nostra presència.

I ara ens obligareu a posar impugnacions, a respondre, a explicar que voleu confondre el personal? Fa peresa, contribuir a l’espectacle de les tensions de l’Hexapartito, que diu n’Estaràs, però quin remei ens queda!

Tot plegat, trist. Vistes les coses a la llum d’aquest cartell, ens vénen tots els dubtes respecte de la vostra voluntat franca de construir res conjuntament amb els Verds. No ens devíeu veure com un soci lliure, quan us heu llançat a aquesta barroera operació de suplantació una vegada que hem optat (se suposa que legítimament) per una solució diferent a la coalició amb vosaltres.

Tot plegat, més penós que indignant. Per un grapat de vots...

De moment, n’heu perdut un. Si tot hagués seguit el curs que esperava, la meva papereta secreta (que no hagués confessat, ni tan sols a vosaltres) hauria estat per a l’excel·lent eurodiputat i bon amic Raül Romeva. Ara, tot i  el greu que em sap, no ho serà. 

http://miquel-angel.balearweb.net/post/71091 Blob Miquel ângel Llauger

Europees, Cort i la mentida "democràtica" (Web Ixent - Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

pobler | 21 Maig, 2009 10:28

La normativa de l'Ajuntament de Palma és l'eina perfecta per arraconar la dissidència i perpetuar l'ordre partidista existent.


Vos ho explicaré:

A l'acte d'avui es tractava de sortejar els espais gratuïts que l'Ajuntament posa a disposició dels partits per col·locar propaganda electoral. Aquests espais són concretament 50 tanques (de 2x1,5m cadascuna), i 42 lots de 6 faroles cadascun per penjar-hi banderoles.

"Segons els percentatges establerts per la Junta Electoral", les 50 tanques s'han adjudicat de la següent manera:

PP, 22

PSOE, 18

UM, 2

ERC-Entesa, 2

EU, 1

Restants, 5.


Com que els restants partits acreditats davant la Junta Electoral de Balears són 6, s'han hagut de sortejar les 5 tanques entre ells. N'ha tocat una perhom a UPyD, Por un mundo más justo, Familia y Vida, PCPE, i... Revolta Global-Esquerra Anticapitalista (quin susto, me pensava que quedaríem sense!), en canvi ha quedat sense tanca el POSI, però no hi havia cap representant d'aquest partit al sorteig.

Per cert, els cartells els ha de col·locar l'agència Malla, se'ns ha facilitat telèfon de contacte.

Els 42 lots de 6 faroles s'han repartit així:

PP, 18

PSOE, 15

UM, 1

ERC-Entesa, 1

EU, 1

Restants, 6, és a dir 1 perhom: POSI, FyV, UPyD, PUM+J, PCPE, RG-EA


Per la vostra informació, vos diré que ens ha tocat una tanca publicitària a la carretera des Pitlarí, entrada a l'autopista (just allà on na Joanaina va perdre es capell), i un lot de 6 faroles de lliure elecció a es Coll d'en Rabassa, a raó de 2 banderoles a doble cara per cada farola.

Fins aquí els espais "públics gratuïts", però la cosa no acaba aquí. A les "condicions generals" s'especifica que:

"En compliment de l'establert per l'article 55.2 de l'esmentada Llei" (Orgànica del Règim Electoral) ", no es permetrà la fixació de qualsevol suport de propaganda fora dels espais ressenyats, excepte la publicitat comercial que lliurement i de forma independent es pugui contractar".

Això és el que hi ha. Se suposa que la Llei electoral vigeix a tots els municipis, però fins ara els únics que ens han comunicat sorteigs d'espais són Eivissa, Sant Josep i Palma. Supòs que els altres no deuen ser tan guardians de la legalitat vigent, per sort.

Salutacions a- anti- anticapitalistes

Mateu


Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Avançament editorial: El Tall publica "Novel·la, Poesia i Teatre - Memòries 1968-2008"

pobler | 21 Maig, 2009 05:09

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (I) (El Tall Editorial)


L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.

Per enllestir els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la secció “La columna de foc” que, a Última Hora, coordinava Josep M. Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).

És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.

I, pel que fa referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006).

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta. Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

Són tres llibres prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

Record que el primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol “El compromís polític de l’escriptor”. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).

En La cultura a Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols “Anys de clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i “Els anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Bartomeu Fiol i la narrativa insular

pobler | 20 Maig, 2009 17:25

L'escriptura de López Crespí: Vida d'artista (Llibres del Segle)

"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)


Coberta del llibre Vida d'artista.

Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor

(1)

Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.

També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.

El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.

(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".

El PSOE ha de llevar els monuments feixistes de Palma

pobler | 20 Maig, 2009 11:05

L'obelisc erigit per Cort el 1943 als Jinetes de Alcalá és el més gran homenatge que queda dret als colpistes del 1936, i precisament amb motiu d'aquella rebel·lió. S'hi ha de trobar una sortida democràtica. Cal recordar que els Jinetes foren un grup de 29 oficials de cavalleria que s'aixecaren en armes contra l'ordre constitucional i afavoriren un dels períodes més negres de Mallorca, amb una repressió que no s'ha esborrat de la memòria col·lectiva. S'ha de recordar que el seu concurs va ser important per al triomf dels avalotats. (Editorial dBalears)


L’obelisc en record dels Jinetes de Alcalá quedarà dempeus


El regidor d’Infraestructures, Francisco Donate, diu que els veïns de la porta de Santa Catalina ho volen preservar


Francesca Marí


La font amb el monument serà embellida i es mantindrà tal com està.


Les obres de la plaça de la porta de Santa Catalina no esborraran la petja feixista que hi deixaren els Jinetes de Alcalá. L'edil d'Infraestructures de l'Ajuntament de Palma, Francisco Donate, confirmà ahir que l'obeslic erigit en nom dels oficials de Cavalleria no es retirarà, "perquè així ho volen els veïns de la barriada". Segons el regidor, la font amb el monument serà embellida i es mantindrà tal com està. "Avui, la font és plena de ciment. El projecte preveu buidar-la i instal·lar-hi brolladors d'aigua", indicà Donate. La decisió de conservar el monòlit en record dels vint-i-nou oficials de Cavalleria anomenats els Jinetes de Alcalá es contradiu amb la iniciativa del mateix Consistori de fer complir la Llei de memòria històrica i llevar dels carrers les reminiscències franquistes que encara hi ha a Ciutat.

L'escriptor Miquel Ferrà i Martorell confirmà ahir que aquest obelisc s'erigí en honor del grup conegut com Jinetes de Alcalá que col·laborà amb la trama colpista prèvia al 19 de juliol de 1936 i que, després, col·laborà amb el Moviment. "Foren tractats com si fossin cids campeadors i així ho deixava palès la placa que s'hi col·locà", explicà Ferrà, per afegir que el el símbol feixista s'instal·là a la porta de Santa Catalina sense cap motiu especial. "No hi ha cap classe de relació entre aquest lloc i els Jinetes". Els diaris de l'època recorden que el 16 de juny de 1943 es va retre "homenatge a aquells valents" i se'ls dedicà "un obelisc que perpetuï la memòria dels seus fets a Mallorca quan esclatà el Moviment Nacional". La placa que narrava la "gesta franquista" va ser retirada, però l'obelisc en honor seu encara es manté dret, al cap de més de seixanta anys.

dBalears (20-V-09)


Cort ha de llevar l’obelisc, ja


Per pur sentit democràtic, una ciutat europea no ha de consentir monuments que honoren un aixecament feixista


Editorial


L'obelisc erigit per Cort el 1943 als Jinetes de Alcalá és el més gran homenatge que queda dret als colpistes del 1936, i precisament amb motiu d'aquella rebel·lió. S'hi ha de trobar una sortida democràtica. Cal recordar que els Jinetes foren un grup de 29 oficials de cavalleria que s'aixecaren en armes contra l'ordre constitucional i afavoriren un dels períodes més negres de Mallorca, amb una repressió que no s'ha esborrat de la memòria col·lectiva. S'ha de recordar que el seu concurs va ser important per al triomf dels avalotats.

És per això que l'actual consistori democràtic de Palma, ara que procedeix a arreglar la plaça Porta de Santa Catalina, ha d'actuar de manera contundent. Sembla que hi hauria voluntat de fer-ho, però que veïns i ARCA s'hi oposen. Convindria recordar-los a tots que cap ciutat europea no consentiria una ofensa com aquesta, amb inscripció o sense inscripció. El millor lloc per a l'obelisc és traslladar-lo al museu militar de Sant Carles o al cementeri, tal com han fet tantes ciutats de l'Estat espanyol.

dBalears (20-V-09)


Famílies senceres aterrades per la crueltat i magnitud dels assassinats feixistes (més de 3.000 a Mallorca), pares i mares que no dormien per l’angoixa de pensar que les podien anar a cercar qualsevol nit, gent que va passar anys amagada amb l’ajudada de la seva família, gent que de tanta de por va perdre la salut, gent obligada a beure oli de ricí per fer escarni i befa pública, gent que va abandonar el poble i els seus bens per poder fugir, gent compromesa amb la defensa de la legalitat democràtica tancats a presons i camps de concentració sense gens de misericòrdia.


Alegria, alegria, creu dels “caidos” de Santa Maria


Per Guillem Ramis Canyelles


Mirant la pagina d’internet de l’Ajuntament de Santa Maria ho vaig descobrir i coneixent a la gent que governa el poble, gens me va sorprendre. L’equip de govern de l’Ajuntament de Santa Maria, ha decidit malgastar 4 milions de les antigues pessetes de les subvencions del Govern Central, simplement per desmuntar i conservar el monument feixista dels “caidos” i en un futur, amb altres possibles subvencions també milionàries, procedir a la seva restauració i exposició pública.

L’ajuntament, a dia d’avui encara no ha iniciat la tasca per a recuperar la memòria del que va suposar el franquisme per a moltes famílies santamarieres. No hi ha registres, no hi ha dades oficials i no s’han fet jornades d’estudis locals que puguin deixar testimoni per a les generacions futures, del terror, els sofriments, exclusions socials i calamitats que varen patir les famílies que simpatitzaren amb la república.

Famílies senceres aterrades per la crueltat i magnitud dels assassinats feixistes (més de 3.000 a Mallorca), pares i mares que no dormien per l’angoixa de pensar que les podien anar a cercar qualsevol nit, gent que va passar anys amagada amb l’ajudada de la seva família, gent que de tanta de por va perdre la salut, gent obligada a beure oli de ricí per fer escarni i befa pública, gent que va abandonar el poble i els seus bens per poder fugir, gent compromesa amb la defensa de la legalitat democràtica tancats a presons i camps de concentració sense gens de misericòrdia.

Res d’això sembla interessar que se recordi. Fer memòria de la crueltat del franquisme que va governar a Santa Maria no fa riure, no fa gens de gràcia, la gent es posa seria i no viu l’alegria de Santa Maria.

Per això, per banalitzar, per assegurar-se que les generacions futures no donaran molta d’importància a les nefastes conseqüències que va tenir el franquisme per a les famílies dels vençuts, es gastaran un dineral en la conservació del monument dels “caidos”, com si de una qüestió simpàtica del passat es tractés.

Recordar festes i triomfs del passat, encara que siguin dels feixistes, no desentona amb l’alegria que l’equip de govern vol imprimir a Santa Maria.

Per això entre els defensors del monument feixista d’homenatge als “caidos” es cultiven arguments de l’estil; els santamariers que anaren a matar rojos a la península i fins i tot per Rússia amb la “División Azúl”, eren uns pobres infeliços i ho feren per ignorància, tots eren bona gent de Santa Maria, ara ja fa molt de temps i remoure el passat pot ofendre o ressentir a moltes famílies, hem de respectar els fets i la història tal com varen succeir i ja per acabar situen al mateix nivell les víctimes i els colpistes dient, els uns i els altres varen tenir la seva part de culpa.

Així podem entendre que els membres de l’actual equip de govern, estiguin disposats a dilapidar 25.018 euros, (gairebé el sou d’un any de dues persones) en el simple desmuntatge i conservació de la creu dels “caidos”.

Optar per la demolició i fer-ne picadís, implicaria per a l’equip de govern, realitzar un esforç d’explicació del passat dictatorial de Santa Maria i fer una condemna explicita de l’aixecament militar que hi va haver en contra la legalitat democràtica.

Sembla bastant evidentment que aquestes qüestions, no lliguen amb la història de festa i alegria permanent de Santa Maria, que tan eficaçment potencia l’il·lustre Ajuntament.

Tribuna Mallorca


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Xesca Ensenyat i la hipocresia dels homenatges pòstums

pobler | 19 Maig, 2009 20:34

No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes d’aquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja d’adular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i d’adhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no m’incloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més d’un editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a l’espectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, s’ofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum.


El prestigi pòstum


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


Tenim una propensió gairebé malaltissa per l’elegia. Una tendència a preferir l’obituari a l’elogi, el plant a l’aclamació, la necrològica a l’afalac. O al simple interès. I si això esdevé una norma per al comportament humà en general, en el cas de la literatura es converteix en axioma. L’homenatge pòstum té més crèdit que el reconeixement en vida. Sembla com si els escriptors un cop morts, un cop silenciats perpètuament, fossin més dignes de consideració i la seva obra més excelsa. Com si la mort els proveís d’un prestigi del qual no gaudien en vida. Cert és que no ens fan tanta nosa com quan eren vius, però això no hauria de justificar ─en molts de casos─ ni el silenci anterior ni l’excés de ditirambes quan es produeix el traspàs. És lògic que per pur convencionalisme o per una qüestió d’ordre pràctic, ningú s’atreveixi a injuriar un difunt, però tampoc és necessari, un cop Caront ja està remant, caure en enceses apologies, sobretot si no són gaire més que un artifici retòric. N’hi hauria d’haver prou en parlar bé de la gent en vida, mentre està realitzant la seva obra i no esperar a l’òbit per dedicar-li sentits poemes i enèrgics panegírics, o per omplir els diaris d’articles elogiosos.

Tota aquesta reflexió ve, evidentment, amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat. No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes d’aquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja d’adular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i d’adhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no m’incloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més d’un editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a l’espectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, s’ofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum. Si na Xesca ho pogués veure, segur en faria un tip de riure i, possiblement, ironitzaria sobre el fet en una de les seves narracions.

Publicat a Ultima Hora, 18-5-09


Mallorca republicana: sa Pobla i els presoners antifeixistes (1940)

pobler | 19 Maig, 2009 15:35

(1 vídeo) Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada


Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

L'esquerra alternativa en els anys 70 i 80: una història amagada

pobler | 19 Maig, 2009 06:46

Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí


 
Powered by MallorcaWeb