El dogmatisme i el sectarisme a les Illes (fotografies i documents)

pobler | 25 Maig, 2009 06:29 | Compartir:

Memòria històrica | Següent | Anterior | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1. Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)

   Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)

   Per Miquel Morell, escultor

   He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys trists, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social.
   La veritat, el sentiment més profund transpira per cada una de les seves pàgines plenes d'una intensitat emocional com no havia llegit en molt temps. No aniré a discutir si aquesta és o no és la història de tot l'antifranquisme illenc. L'autor sembla que només s'ha proposat fer unes petites memòries dels seus anys de lluita per la llibertat. Ja ens adverteix de bon començament que no és la seva intenció fer un treball d'erudit desvinculat del combat concret i l'alè del carrer. Quants de llibres d'historiadors oficials no ens cauen de les mans, per indigeribles i mal escrits! Tants d'historiadors que, tancats dins les seves torres d'ivori, no han tengut la valentia de sortir al carrer a defensar -com ho ha fet en Miquel durant vint-i-cinc anys- la llibertat dels homes i de les dones de la nostra pàtria. Homenets que pontifiquen, cofois, des de la trona de no se sap quines preteses "objectivitats" i "cientificitats" buidades de carn i de sang, de sentiment i de vida. Ben lluny de la fredor de les estadístiques, de la gebrada inhumana dels números, de la paraula que mai no s'ha compromès, Miquel López Crespí aconsegueix fer bategar tot el caramull d'informacions de les quals ens forneix.
   Sincerament, ja no deia al començament, el llibre m'ha emocionat de veritat i m'ha fet reviure aquells anys -seixanta i setanta- en els quals encara -plens d'illusions pel canvi social- no sabíem que, rere els discursos de molts polítics només s'amagava la dèria pels diners, l'afany d'enriquir-se (la "cultura del pelotazo" que diuen a Madrid), de figurar, d'asseure's a les poltrones fent befa de tants homes i dones honests que oferiren els millors anys de la seva vida per ajudar a bastir una Mallorca diferent a la que ens han enflocat. Quina vergonya tot plegat! Les meves felicitacions més sinceres per a l'autor de sa Pobla.

   Revista La Nau (23-IV-1994)

   Miquel Morell | 25/05/2009, 09:03
2. Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres

   L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres

   El darrer llibre publicat pel bon amic Miquel López Crespí titulat L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), m’ha refrescat la memòria d’aquells anys de frenètica lluita antifranquista.
   A n’en Miquel, a bastants dels seus llibres, li agrada recordar el meu passat “missioner”, perquè es veu que li cridava l’atenció aquella mescla d’humanisme, de descobriment apassionat al món del treball i de la lluita viscuda com a esperit al servei dels més explotats. Les primeres incursions pel món “conscient” de la política em feien veure que tampoc jo havia suportat mai la injustícia ni el menyspreu de les capacitats del poble per organitzar-se per a la defensa dels seus interessos i la resolució de les seves necessitats.
   De la mà de Paco Mengod, de Guillem Ramis, de Toni Pons i d’altres companys vaig anar descobrint que d’aquest tipus de política feia anys que n’estava fent sense saber massa bé que fos això fer política. Els cinc anys d’estança al Burundi, mentre a Europa es vivia l’entusiasme del Maig francès, m’havien fet obrir els ulls i denunciar sense por les injustícies. Recordo que la vivència més forta que vaig tenir en aquest sentit fou el judici que em feren en el Burundi per haver denunciat públicament la corrupció a un dels caps importants del partit únic d’aquell país. Aquest fet em polititzà, si bé jo ho vaig interpretar aleshores com una mena de denúncia social i no com una actuació política.
   Però, per ventura pel meu passat “missioner”, del qual, per cert, mai m’he avergonyit perquè ha estat una de les etapes importants de la meva trajectòria personal, m’agradaria remarcar un aspecte que en Miquel López no cita expressament en el seu darrer llibre: el tema dels sentiments dels que lluitàrem per enderrocar el franquisme.
   Recordo molt bé que un dia dins la presó, a finals de 1976, un altre pres polític, pretesament més revolucionari que nosaltres, ens trobà un poc neguitosos per la situació que vivíem, alçà el puny i ens recordà que els revolucionaris no podien deixar-se vèncer mai pels sentiments. I això ens féu mal.
   I és que en Miquel i no estàvem a la presó per gust ni per demostrar a ningú que érem més valents que els altres. Ens havia tocat a nosaltres, com a servei de premsa de l’Organització d’Esquerra Comunista de les Illes, presentar públicament el partit i assumir-ne les conseqüències. Jo no sentia l’estança a la presó com una satisfacció personal ni pretenia amb això esdevenir una mena d’heroi de les capes populars. Hi vaig entrar per tal d’acomplir un deure i per convenciment que era precís que alguns assumissin el paper diríem més públic de forçar els poders fàctics d’aquell moment per anar avançant cap a l’enderrocament definitiu de la dictadura. Però no vull amagar avui que aquesta mescla de convicció de que feia el que calia fer en aquell moment i que això em resultava dur m’apropà a n’en Miquel i me’l féu estimar.
   Per això agraeixo haver trobat amics i companys com en Miquel que han sabut conjugar la lluita honesta i el compromís per a la transformació de la societat amb el cor i els sentiments. Em fan por els que fan del deure una cosa freda. Em produeixen una mena de calfred els que no dubten mai de si s’equivoquen. I em fan pena els que són tan valents que no saben ni volen compartir cap sofriment.
   En Miquel és un home de combat, però no un home fred. Ell, que mai ha volgut trair el que pensa i creu, sap molt bé que això té un preu que ell, com a escriptor, també ha hagut de pagar. La seva ironia està carregada de sinceritat i de sentiments. I aquesta sinceritat l’ha dut a escriure la història d’aquests vint anys tal ell la visqué. Tan de bo que els que com ell lluitaren i la visqueren d’una altra manera s’atrevissin a escriure-la. Així es podria encetar un debat enriquidor sobre com s’inicià la nostra encara jove i no suficientment participativa democràcia. Per ventura això aportaria als que es diuen historiadors de veritat una bona matèria prima per interpretar com cal la història i no quedarien arraconades per a sempre les motivacions i les energies reals i conscients amb què es va escrivint la història real dels nostres pobles.
   Última Hora (14-IV-1994)

   Jaume Obrador | 25/05/2009, 09:03
3. López Crespí i l’autodeterminació

   López Crespí i l’autodeterminació

   Per Mateu Joan Florit, director de la revista independentista L’Estel

   Un dels aspectes essencials del llibre del nostre col·laborador Miquel López Crespí (l’Antifranquisme a Mallorca) és la denúncia real i verídica que fa de tots aquells partits i grups que barraren el pas al nacionalisme illenc. Cal ajudar a recordar la nostra història i l’autor de sa Pobla ho fa d’una manera com poca gent –-per no dir ningú-- s’havia atrevit a fer. Ben cert –-i en Miquel López Crespí ho reconeix en el seu llibre— que els militants anònims del carrillisme (PCE) feren molt per la llibertat dels pobles de l’Estat. Però els nacionalismes mallorquins i catalans no podem perdonar als partits majoritaris l’acceptació d’una constitució que nega el dret (reconegut per les Nacions Unides) a l’autodeterminació. En Carrillo (i els agents illencs) signaren aquesta traïda als nostres drets nacionals i per si faltava encara poc acceptaren la impossibilitat d’una hipotètica federació de Països Catalans (dret també negat per l’actual constitució). Era hora de dir les coses clares, sense embulls, posar el dit enmig de la ferida. Despullar la mentida de molts pretesos grups d’esquerra que l’únic que fan és acceptar unes lleis que barren el pas al nostre redreçament nacional.
   Els historiadors oficials sovint fan un treball meritori però massa fred, sense aprofundir en fets punyents del nostre més recent passat. En Miquel López Crespí no té a errar-se si amb això ajuda al debat i d’una manera forta, atrevida i valenta remou, sense por, les aigües somortes de la nostra societat. Calia fer aquest llibre. Darrerament hi ha massa sectarisme dins moltes de les anàlisis dels fets de la lluita clandestina. Sembla que només es vol recordar la lluita d’un partit (els carrillistes) oblidant l’aportació de tants i tants grups autènticament d’esquerres que feren segurament molt pel nostre alliberament nacional. Miquel López Crespí sap bastir una història oberta, sense falsos maniqueismes, sense sectarismes, parlant de persones, grups, organitzacions que fins ara mateix havien estat sistemàticament silenciats per molts estudiosos (exceptuant les valuoses aportacions d’un Antoni Nadal o un Antoni Marimon). Voldria que l’exemple d’honestedat que fa en Miquel es repetís entre els nostres lletraferits i intel·lectuals. Que més gent oferís la seva visió damunt aquells anys conflictius. Només em cap saludar l’aparició d’aquest llibre cabdal que ens ajuda a aprofundir en la nostra història més amagada i silenciada. Les meves sinceres felicitacions al conegut autor pobler i col·laborador de El Mirall i L’Estel de Mallorca.
   Diari Baleares (14-IV-1994)

   Per Mateu Joan Florit, director de la revista independentista L’Estel | 25/05/2009, 09:04
4. El libro de Miquel López Crespí

   El libro de Miquel López Crespí
   Per Carles Maldonado, exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

   Durante unos años milité junto a M. López Crespí en la misma organización (OEC). Recuerdo también a Mateu Morro, Antoni Mir –el actual presidente de la OCB--, a Jaume Obrador y Paco Mengod, a Aina Gomila y Josep Capó, los dos de la PIMEM y tantos y tantos compañeros de lucha por un mundo más justo y solidario, sin clases sociales. El libro del conocido autor pobler ha tenido la virtud de traerme a la memoria aquellos años que tanta gente quisiera que estuvieran olvidados y enterrados. Creo que López Crespí ha hecho un trabajo meritorio sin pretensiones –lo advierte en el prólogo—de globalizar la lucha contra el franquismo y el capitalismo en los años sesenta y setenta. Pero creo que era importante dejar constancia escrita de la aportación de la izquierda revolucionaria al proceso de cambio de aquellos años. Algunos historiadores que no vivieron nuestras esperanzas, al fijarse demasiado en simples datos electorales descontextualizados, suelen olvidar este hecho. Hay también excesivo maniqueísmo y sectarismo en según qué “historias” del movimiento obrero. No fue un partido en exclusiva (Carrillo) quien llevó el peso de la lucha anticapitalista. Que yo recuerde el carrillismo jamás hizo gala de luchar contra el sistema de opresión capitalista. Su comité central (aquella hueste de vendidos del tipo Zaldívar, Tamames, Gallego –és último a sueldo e Moscú-, Curieles, etc) tenían como norma el ataque permanente a todo lo que sonara a revolución socialista. Todo el mundo recuerda que aquel partido no iba más allá de querer una simple democracia formal como la actual sin profundizar en otros temas (república o monarquía, autodeterminación de las nacionalidades, nacionalización de los medios de producción, ecología, construcción de una cultura de izquierdas, etc). Si en tal zona había unos militantes de dicho partido (M. López Crespí jamás critica a los militantes. La crítica va dirigida en todo momento a las cúpulas dirigentes) en otras zonas eren los hombres y mujeres de las JOC, el cristianismo de izquierdas, los trotskistas o maoístas, OEC o MC, libertarios o marxista-leninistas quienes llevaban el peso de la organización de las nacientes organizaciones obreras. Y, junto a dichos partidos políticos, numerosos independientes arrimaron el hombro para conseguir una sociedad desde luego muy diferente a la que nos han endosado los vividores del sistema. Ni que decir tiene que me he sentitdo emocionado al leer las páginas combativas de M. López Crespí. Compruebo de una manera fehaciente que los años no le han aburguesado, no le han convertido en un lacayo o un servil de los que mandan. L’Antifranquisme a Mallorca es pues “la otra historia”. La historia tal como la entendían Marx o Lenin: un arma de intervención, jamás vacia erudición ajena al debate de la calle. Quiero expresar públicamente mis felicitaciones a mi antiguo compañero de militancia y animarle a seguir siempre por ese duro camino de compromiso con la verdad sin componendas ni claudicaciones. M. López Crespí, tanto en la calle junto a los manifestantes o en su despacho utilizando la pluma, ha sabido estar y está con los de bajo, los explotados.
   Diario de Mallorca (30-IV-1994)

   Carles Maldonado, exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) | 25/05/2009, 09:05
5. Algú romp el silenci

   Algú romp el silenci: L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   Per Josefina Valentí, professora i exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)
   Han anat passant els anys i ningú no s’havia atrevit a dir res. Pareixia que no hi havia responsables amb noms i cognoms de les traïdes a la lluita popular en temps de la transició. Semblava que ningú no volia recordar que fou carrillo i els carrillistes (PCE) amb aliança amb el PSOE, UCD i AP els que barraren el pas a la República, l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides per un estat opressor, el socialisme entès com a poder dels treballadors. M. López Crespí, sense ajuts oficials ni cap mena de subvencions, treballant d’una manera lliure com sempre ho ha fet s’ha atrevit a rompre el silenci de ferro que planava damunt aquests fets que han condicionat i condicionen el nostre present i futur. El llibre L’Antifranquisme a Mallorca del conegut autor pobler ens fa veure que s’ha de ser independent –i molt valent!—per dir les coses clares i sense embulls. La feina de M. López Crespí és cabdal per a conèixer el nostre passat més recent. Darrerament hi ha alguns estudiosos que d’una manera sectària i dogmàtica volen fer creure que els carrillistes ho feren tot a Mallorca per la llibertat. Això és una gran mentida. Ningú no nega el paper dels militants de base carrillistes en la lluita per la llibertat. Però sempre hem de recordar les mil traïdes d’unes direccions (el Comité Central o el Comité d’Illes del PCE) que en tot moment lluitaren per acabar amb l’herència del leninisme dins del moviment obrer, que rebutjaren la lluita per la República i l’autodeterminació, que en tot moment ajudaren a consolidar l’actual divisió sindical en acceptar des del mateix moment de la transició els antiobrers Pactes de la Moncloa –amb tot el que significaren d’atacs a les conquestes socials aconseguides pels treballadors de l’Estat--. Ens trobam doncs davant un llibre útil i necessari, jo diria imprescindible, per a conèixer de veritat qui va estar amb el poble i qui pactà amb la burgesia la situació actual tan desfavorable pels interessos dels treballadors. Només en Miquel ha tengut el valor de denunciar-ho en públic. Ja queden molt pocs intel·lectuals que vagin pel món amb la cara alta dient la veritat. Les meves felicitacions més sinceres per a l’autor de sa Pobla.
   Última Hora (17-V-1994)

   Josefina Valentí, professora i exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) | 25/05/2009, 09:06
6. La otra memoria

   La otra memoria

   Per Marisa Gallardo, directora de Baleres

   La tentación de reescribir la historia por parte de los vencedores de cualquier batalla ha sido siempre una constante en la historia de la humanidad, una “querencia” que, a veces, se estrella contra ese tan invisible como sólido muro de la memoria, tozuda, tenaz e irreductible memoria.
   López Crespí ha echado mano de la memoria y ha escrito L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La obra no es una rigurosa crónica histórica ni pretende serlo; es más bien una plasmación de los recuerdos del autor correspondientes a esa época; son sus recuerdos personales y, por lo mismo, son todo lo parciales, subjetivos e inconexos que se quiera.
   Y, sin embargo, la obra de López Crespí tiene algo que la hace brillar con luz propia y que consiste en proporcionar al lector una cierta imagen de la época que nada tiene que ver con la memoria “oficial”, con esa versión que tan paulatina como implacablemente ha ido ganando terreno y filtrándose en el discurso político.
   Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que se sellaba la “reconcialización” nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquéllos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, a poco, por esa tendencia anteriormente descrita se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco naturalmente y unos pocos más; el resto, encluso algunos de los que sirvieron a la dictadura desde destacados lugares del engranaje político que sustentaba el régimen, eran en realidad demócratas. La cosa ha llegado a tal punto que incluso parece de mal gusto recordarle su pasado a algunos de los reconvertidos de última hora a las bondades de la democracia.
   En 1982 se produce el éxito arrollador de los socialistas en las elecciones. El PSOE gana los comicios y los gana por mayoría absoluta. A su izquiera, sólo el PC obtenía representación parlamentaria. A partir de ese momento comienza a externderse un discurso político que se reclama de izquierdas y que va imponiendo su visión del presente, su proyección del futuro y hasta su memoria del pasado.
   López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria dstinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas eb los países del Este. Es una mirada ciertamente muy subjetiva pero que arroja alguna luz sobre un pasado reciente que, sin embargo, parece tan remoto, tan muerto y enterrado. Rescatar del olvido esa historia, esa “otra” historia, tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrías disputas ideológicas y de esperanzas es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí. Y es que, parafreaseando a Salvador Espriu, se podría quizá decir que en reino de la lucha política y de las ideologías la exigencia de “salvar-vos el mots, rectornar-vos el nom de cada cosa” tiene plena vigencia, aunque sea desde las evidentes limitaciones de un recuerdo personal”.
   Diari Balears (25-III-1994)

   Marisa Gallardo, directora de Baleres | 25/05/2009, 09:19

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Comentaris recents

Subscripció