Llibres de memòries i dietaris: Breviari contra els servils (les traïdes de la transició)
pobler | 05 Gener, 2009 09:30 |
Breviari contra els servils. Les traïdes de la transició.
Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades.
Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).
Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.
Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]
Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.
Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
EU-EV de Capdepera: dues valentes dones
pobler | 04 Gener, 2009 17:04 |
CESSAMENT DE LES COMPANYES D'EU-EV DE CAPDEPERA
(Blog Urxella)
El batle de Capdepera, amb el beneplàcit dels socialistes de Mallorca (PSIB) va cessar les dues regidores d'eu-ev a Capdepera, Maria Orts i Virgínia Urdangarín. Després de l'accident de Son Moll, el dimarts s'havia de celebrar una nova reunió del pacte al municipi per assumir responsabilitats polítiques. La reunió no es va celebrar per decisió unilateral del batle, i les nostres regidores, que no demanaven altra cosa que qualque gest, varen fer una roda de premsa el dimecres, on varen explicar el circuït que havia seguit l´expedient de l´Hotel, el paper que hi havia jugat el batle com a màxim responsable d´urbanisme, i en varen demanar la dimissió. Immediatament el batle la va cessar, i el PSIB el va recolzar, acusant les nostres regidores de "deslleials".
És una llàstima ja que dubtam que la feinada que feien les nostres companyes al seu municipi la puguin assumir altres. El poble de Capdepera ha perdut amb aquest gest dues persones treballadores. Per altre banda els volem donar el màxim suport com a companys de la Coordinadora Diógenes i com a sabedors de la tasca que duen a terme al seu poble.
COMUNICAT D'EU-EV DE CAPDEPERA
Eu-Ev de Capdepera exigeix l'assumpció de responsabilitats polítiques per la tramitació que va envoltar les obres de l'Hotel Son Moll
Consideren tan necessària la dimissió del Batle, com un canvi real en les polítiques d'urbanisme al municipi, exigència formulada sempre tant des de l'oposició com dins de l'equip de govern.
1.- El cas:
1.a. NO S'OBRE EXPEDIENT DE DISCIPLINA URBANÍTICA.
Aquest fet comporta responsabilitats polítiques i fins i tot, pot ser que penals, i el batle de l'Ajuntament de Capdepera n'és un dels corresponsables.
El batle va tenir coneixement en tot moment de les circumstàncies legals i de fet que envoltaven aquesta obra. No es va obligar a aturar les obres, ni es va obrir expedient de disciplina urbanística, ni es va precintar el recinte.
1.b. NO ES TRAMITA L'EXPEDIENT D'OBRES D'ACORD AMB LA NORMATIVA.
Es tramitava una llicència de rehabilitació i modernització d'un hotel fora d'ordenació en situació B1. Segons les NNSS en vigor, en els edificis en situació B1 -"aquellos que entre medianeras o aislados cuya altura exceda en más de un 75% de la permitida en la zona por estas NNSS"- només es permetran "las obras encaminadas a adecuarlas a la situación B2 así como obras de higiene, hornato, salubridad, pequeñas obras de consolidación y seguridad pero nunca obras que den lugar a aumento de volumen, así como obras de modernización y las necesarias para su adaptación a la Normativa Vigente".
Queda clar que aquesta obra a més de ser de modernització no s'adaptava a la categoria B2. Consideram que aquest expedient d'obres s'estava informat de manera contrària a l'establert en les NNSS.
2.- Aquest no és un cas aïllat pel que fa a seguiment dels procediments legals en els expedients d'obres i de disciplina urbanística, i al llarg de la legislatura ni en disciplina urbanística ni en planificació urbanística no s'ha produït cap avanç.
3.- No es pot seguir així perquè hi ha molts exemples aquesta legislatura de deixar fer obres i activitats ("Keops", Cala Rotja...) sense llicència, no es tramiten els expedients disciplinaris, i en la tramitació d'expedients d'obres sempre hi ha errades. En aquest cas es va permetre fer una obra d'aquestes característiques sense llicència. El departament d'urbanisme no funciona i estam fartes d'exposar-ho en distintes ocasions i llocs i motius de trobada i de feina (reunions de dilluns, juntes de govern, comissions de seguiment) i s'ha continuat sense donar-li importància. Si bé és cert que a la majoria dels Ajuntaments és habitual actuar com s'ha fet en aquest cas, també ho és que Eu-Ev a Capdepera i els regidors i regidores membres de la Coordinadora de regidors "Diògenes", de la qual nosaltres formam part, sempre sempre ens hem ocupat de denunciar-ho. A banda d'això recordam totes les decisions preses unilateralment, com aquesta, i que nosaltres no consideràvem encertades.
4.- Per tots aquests motius, es va demanar la convocatòria d'una reunió de la Comissió de Seguiment del Pacte, reunió que finalment es va celebrar el passat dia 22 de desembre. En aquesta reunió es varen exposar tots aquests fets i vàrem exigir, als representants del PSOE com a la resta dels grups que conformen l'equip de govern, l'assumpció de responsabilitats per part del màxim responsable polític d'aquests fets, en la forma de la dimissió del batle, B. Alzina Sureda (que a més es regidor d'urbanisme i estava informat de tot). Així mateix, es va emplaçar la resta de grups que conformen l'equip de govern, a reunir-se en el termini d'una setmana, cosa que no s'ha arribat a produir.
5.- Ha de quedar clar el respecte que, en tot moment, han demostrat les regidores d'Eu-Ev envers el pacte i als companys membres d'aquest, convocant la Comissió de Seguiment i exposant-hi, de manera interna, els motius pels quals consideren necessària l'assumpció de responsabiblitats polítiques.
Les explicacions i responsabilitats s'han demanat i exigit a porta tancada, i s'esperava que a la segona reunió de la Comissió de Seguiment del Pacte (reunió que s'havia d'haver celebrat ahir (dia 30-12-08) i que va ser desconvocada sense més explicacions i sense consultar-nos) el PSOE donàs alguna explicació i assumís la responsabilitat de no haver tramitat correctament l'expedient d'obres i no haver iniciat el d'infracció. Tots aquests dies, aquestes regidores han evitat escrupolosament fer cap declaració en relació amb aquests fets i la situació política, respectant el compromís assolit a la reunió de la Comissió de Seguiment de dia 22 de desembre. Aquestes regidores consideren que se lis ha pres el pèl abans, durant i després de l'accident. Per exemple, és prou il·lustrador el fet que, "en responsabilitat amb el pacte de govern i fiant-me dels companys regidors que el conformen, i, en no assistir a les juntes de govern per la meva recent baixa, confiava que aquesta obra tengués la llicència pertinent. A la primera junta de govern a la que vaig assistir vaig ser assabentada que que aquesta obra no disposava de llicència. Una setmana després, el mateix dia de l'accident, el Batle ens va comunicar que s'havia obert l'expedient de disciplina urbanística per l'inici de les obres. Moments desprès ens telefona i ens comunica que no és així" -declara Maria Orts.
En definitiva, un jutge haurà de pronunciar-se sobre la part de la responsabilitat penal que pugui existir. Nosaltres el que exigim és un acte de responsabilitat política davant d'uns fets als quals l'equip de govern i el batle i regidor d'urbanisme en particular té la seva part de responsabilitat. Exigim un exercici de responsabilitat política per part de l'equip de govern en el seu conjunt, davant del poble en primera instància, exercici que no pot ser altre que el canvi dels responsables polítics -d'ofici i de fet- de batlia i d'urbanisme. La no assumpció de responsabilitats polítiques en aquest sentit i en aquests termes significaria la renúncia a demostrar que aquests fets han comportat un canvi en les polítiques urbanístiques del govern d'aquest pacte. Els partits polítics que donen recolzament a la continuïtat de B. Alzina al front de l'Ajuntament, recolzen al mateix temps una manera de fer política urbanística, de seguretat laboral, territorial i turística que aquestes regidores d'Eu-Ev de Capdepera no poden tolerar ni molt menys compartir. Pot ser que aquest batle tengui el recolzament de les patronals de la hoteleria i la construcció, als quals ja els convé aquesta política tant permissiva, però els nostres votants són treballadors i ni des del punt de vista del treball ni de la seguretat els beneficia aquesta política.
Per acabar, hem d'expressar que la responsabilitat política la demostram en la lleialtat a un pacte de govern signat, però també i sobre tot en el nostre compromís prioritari amb el nostre programa i vers els votants que li varen atorgar la seva confiança. Per això no defensam, ni defensarem mai, actuacions al marge o contraries a l'establert per la llei i en el nostre programa polític, al qual la correcta actuació dels càrrecs polítics locals en urbanisme i disciplina urbanística té un molt especial significat. Tenim molts projectes començats i en marxa, i les nostres àrees són les que millor funcionen en aquest Consistori, però no ens podem tapar els ulls i romandre dins del pacte de govern municipal a qualsevol preu.
A CONTINUACIÓ COMUNICAT D'EU-EV
EU-EV QUALIFICA D’ESCÀNDOL EL CESSAMENT DE LES DUES REGIDORES DE LA COALICIÓ A CAPDEPERA
El batle les va cessar ahir amb el recolzament dels Socialistes de Mallorca
Des d´EU-EV de Mallorca volem denunciar el cessament de les dues regidores de la nostra coalició a Capdera, i manifestar la nostra plena solidaritat amb elles, que han duït endavant moltíssims projectes de futur per al municipi des de la seva tasca de govern al municipi fins al dia d´ahir.
Per a EU-EV, les acusacions de deslleialtat llençades tant pel batle com pels socialistes de Mallorca són del tot injustes, ja que el que demanaven les nostres regidores i havien demanat sempre a les respectives comissions era el compliment del pacte en matèria de disciplina urbanística i l´assumpció de responsabilitats per part del batle. L´afer de l´Hotel Son Moll, de tràgiques conseqüències, va ser la gota que va fer vessar el tassó.
A més, aquestes acusacions i la decisió presa són una burla cap a la ciutadania, ja que és inaudit que de tot aquest tràgic accident de l´Hotel Son Moll el resultat sigui la destitució de les dues regidores d’EU-EV crítiques amb la gestió de la disciplina urbanística que ha donat lloc a l´accident, i que a més sigui el batle, la persona que tenia les competències d´urbanisme, qui les destitueixi.
També volem denunciar el silenci còmplice de la resta de forces del pacte a Capdepera (UM, PSM), que amb la seva actitud han assumit la postura oficial de la majoria municipal de no moure ni una sola fitxa després de l´accident mortal de l´Hotel Son Moll.
Des d´EU-EV valoram que no hauria costat tant fer gestos i assumir responsabilitats, com ara que el batle hagués deixat les competències d´urbanisme, i sobretot que s´hauria pogut fer molt més a nivell municipal, amb mesures exemplificadores per evitar situacions semblants en el futur.
Per a EU-EV, la negativa del batle de Capdepera a convocar la comissió de seguiment del pacte tal i com estava acordat dóna la raó a les regidores de la coalició, que amb la seva roda de premsa varen donar exemple de saber estar en política.
http://alternativa.balearweb.net/post/62794 Blog Urxella
Volem denunciar també la responsabilitat del Govern de les Illes Balears, que recentment ha manifestat la seva intenció de legalitzar tot l’entramat pirata de les ampliacions hoteleres construïdes fora de la llei. Entenem que aquesta vergonyosa decisió augmenta el perill d’accidentalitat dels treballadors, i dóna ales a empresaris d’hoteleria que han fet, dels incompliments de la normativa, el seu modus vivendi. Demanam que aquesta decisió s’anul·li de manera immediata.
TERRORISME PATRONAL:
QUATRE TREBALLADORS MORTS
EN ACCIDENT LABORAL A CALA RAJADA
Avui dimarts, els treballadors i treballadores de Mallorca i les Illes Balears estam de dol. En un tràgic accident laboral, quatre treballadors han perdut la vida al ensorrar-se part de l’edifici de l’Hotel Son Moll, a Cala Rajada, municipi de Capdepera. En unes obres il·legals de l’empresa Serrano, S.L., de les que ja s’havia decretat la prohibició municipal reiteradament, els treballadors, dels quals a hores d’ara s’està investigant la seva situació contractual, feien feina vulnerant presumptament els horaris legals de jornada, entre d’altres irregularitats que encara estan per aclarir.
Davant de tot això, la CGT de les Illes Balears volem expressar el següent:
1. El nostre condol a les famílies, companys i amics dels quatre obrers morts, així com el nostre suport als quatre ferits en el mateix accident, esperant la seva recuperació el més aviat possible.
2. La nostra denúncia de la situació d’indefensió, legal i real, que pateixen, cada dia més, els treballadors i les treballadores. La precarietat i il·legalitat, promoguda per empresaris sense escrúpols i permesa, i fins i tot fomentada, per unes institucions i un entramat legal que col·loquen els treballadors com a ens sotmesos per les lleis, per desgràcia es demostra una vegada més com a causa directa de la sinistralitat laboral.
3. Volem denunciar també la responsabilitat del Govern de les Illes Balears, que recentment ha manifestat la seva intenció de legalitzar tot l’entramat pirata de les ampliacions hoteleres construïdes fora de la llei. Entenem que aquesta vergonyosa decisió augmenta el perill d’accidentalitat dels treballadors, i dóna ales a empresaris d’hoteleria que han fet, dels incompliments de la normativa, el seu modus vivendi. Demanam que aquesta decisió s’anul·li de manera immediata.
4. Denunciam la incapacitat, manca de mitjans i, fins i tot, actuacions sospitoses de la Inspecció de Treball, alhora de reprimir els atemptats empresarials contra la seguretat dels treballadors. Són molts els exemples que avalen la inutilitat d’aquest departament de l’administració estatal (competència no transferida), quan es tracta de protegir els drets dels més indefensos, els treballadors i les treballadores.
5. Finalment, denunciem l’accidentalitat laboral com autèntic terrorisme empresarial, molt més mortífer que qualsevol altre, i consentit per tot l’entramat del sistema capitalista. Demanam l’aclariment dels fets de Cala Rajada, la depuració de les responsabilitats, tant dels empresaris que han provocat la mort d’aquests quatre treballadors, com de l’Ajuntament que no havia estat capaç d’aturat les obres il·legals.
Fem una crida a tots i totes els qui ens sentim part de la classe obrera, per eradicar la precarietat de les nostres vides, defensar els nostres drets i lluitar contra un sistema injust, el capitalisme, font inesgotable d’exclosos i privilegiats.
Enviat per Josep Juárez (CGT)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La masacre del poble palestí: prou de complicitat!
pobler | 04 Gener, 2009 08:59 |
Ruptura immediata de tots els
acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu,
espanyol i català, i per això reclamem:
- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.
- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.
PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE
PALESTÍ
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al manifest de Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social,
Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional,
CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat
Palestina de Catalunya.
L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.
Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel. Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:
- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.
- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.
Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Gaza - Solidaritat mallorquina amb el poble palestí
pobler | 03 Gener, 2009 20:36 |
Solidaritat mallorquina amb el poble palestí
En arribar a la plaça d'Espanya, per participar en la concentració convocada “contra l'exèrcit israelià drogoaddicte insadollable de sang palestina”, tot d'una m'he adonat que la situació s'hi havia anat encalentint a les totes, com mai no havia vist jo en aquesta contrada de la terra nostra que es diu Mallorca, amb anterioritat.
Centenars de participants, emprant la llengua àrab, manifestaven cridaners la seva ràbia i indignació pels darrers atacs terrorífics que l'exèrcit israelià realitza aquests dies, bombardejant implacablement la Franja de Gaza.
Un territori situat a les costes de la Mar Mediterrània, on resideixen més d'un milió d'habitants palestins, la majoria dels quals van votar democràticament per majoria absoluta a favor del moviment islàmic Hamàs -que es presentava per primera vegada a les eleccions legislatives-, ara farà dos anys, el 25 de gener de 2006.
Com en altres àmbits dels Països Catalans, des d'Esquerra Republicana es reclama al govern espanyol que condemni els atacs a Gaza
Cal un pronunciament ‘clar i rotund’ de condemna dels atacs sobre la franja de Gaza, que han causat la mort de més de 300 persones. Cal que l’Estat espanyol exigeixi a Israel que posi fi a la violència. Cal que s'expliqui quina és la postura del govern espanyol davant la dramàtica situació que es viu al Pròxim Orient.
No es pot permetre, una vegada més, que un estat suposadament democràtic faci ús de la força per massacrar la població civil’. Els atacs israelians, a més de ser completament ‘desproporcionats’, es fan ‘sobre una població vulnerable, que no té mitjans per sobreviure ni per atendre els ferits’.
És més clar que les aigües cristallines de la platja del Trenc que amb aquests atacs, que han provocat la mort de centenars de civils, es vulneren els drets humans i algunes resolucions internacionals.
Molta de la gent que acudia a la plaça d'Espanya, de Palma, convocada per manifestar-se contra les matances de Gaza, manté la convicció que ‘la solució al conflicte ha de ser pacífica i passa pel cessament immediat de les hostilitats’.
http://nubulaya.cecili.cat/post/63199 Blog Nubulaya
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Miquel Costa i Llobera i els novel·listes mallorquins: Defalliment (El Gall Editor)
pobler | 03 Gener, 2009 17:47 |
La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé? (Antoni Oliver)
Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol. (Antoni Oliver)
La novel·la històrica mallorquina: Defalliment
Per Antoni Oliver Ensenyat, escriptor i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Pollença
És per a mi, avui, un honor poder presentar la novel·la
Defalliment
de Miquel López Crespí, per dos motius principals. En primer lloc, per mor de la figura que representa aquest singular i prolífic escriptor de la nostra llengua, per a mi, un mestre a tenir en compte en aquest art de l'escriptura i a qui molt devem dins la nostra cultura des de les acaballes de la dictadura. I, en segon lloc, aquesta presentació és, més que un honor, un goig en veure colpida una aventura literària que va començar a Pollença fa quasi dos anys. Em refereixo, evidentment, als Premis Pollença de Novel·la, que varen néixer amb una aspiració forta de convertir-se en un referent literari dins les nostres illes. El resultat és aquí, i gran part d'aquest èxit és aquesta obraDefalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera
, que publica El Gall Editor tot seguint el consell del jurat format per Neus Canyelles, Catalina Cortès, Damià Pons, Alexandre Ballester i jo mateix.Abans d'entrar en detall en l'obra, m'agradaria llegir un petit fragment de l'article que vaig fer per a la revista Llegir en motiu del lliurament del 1er Premi Pollença de novel·la, on explicava com i per què va néixer aquest premi. En aquest article vaig dedicar unes línies a l'obra Defalliment i crec que és molt adequat per encetar aquesta presentació perquè ens pot donar una idea general del que representa l'obra:
"Miquel López Crespí ens ha mostrat un Costa i Llobera a les acaballes de la seva vida, un home (més que un escriptor o un capellà) que reflexiona sobre el seu passat, la seva infantesa. Un humà que enyora la seva família, que es demana si tanta feina ha servit per res. Hi ha capítols que aporten molta informació fresca sobre la vida d'en Costa. Voldria remarcar, en aquest aspecte, el capítol que parla de la seva estada a Roma.
'L'estil de López Crespí en aquest tipus de novel·la es caracteritza per la seva profunditat, per les reflexions que fa el personatge en veu alta i que devora el lector sense que aquest s'adoni. Si un ha llegit una de les seves darreres publicacions, em refereixo a les memòries de George Sand, i n'ha gaudit el contingut i l'estil, el convido a llegir Defalliment, l'obra que ha quedat finalista al primer concurs Pollença de Novel·la".
Parlar de Miquel López Crespí podria convertir-se en un monòleg que duràs hores i això, tot obviant la part personal i humana de l'autor, de la qual, sens dubte, he pogut copsar que és formada de tenacitat, constància i desig pel que està ben fet. I ho he pogut copsar per les nombroses xerrades telefòniques que han precedit aquesta culminació que és veure l'obra editada.
D'aquest creador literari, abans d'entrar en detall dins l'obra que presentam avui, només vull recordar que ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris. És novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. També és col·laborador de cultura dels diaris de les Illes. Podem destacar entre les seves obres Necrològiques, Notícies d'enlloc, Estiu de foc, Crònica de la pesta, L'Amagatall, La ciutat del Sol, Històries del desencís com a narrativa; El cicle dels insectes, Punt final, Record de Praga, Revolta com a poesia; Acte únic, El cadàver, en teatre; i en assaig, podria anomenar Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i seguiria una llarga llista d'obres de plena qualitat que confirmarien l'adjectiu emprat línies amunt quan em referia a ell com un autor prolífic.
Però avui hem de parlar de Defalliment, la novel·la finalista del primer Premi Pollença de Novel·la l'edició de la qual recomanà el jurat per la qualitat literària, per la documentació seriosa de l'autor en atrevir-se a bastir una obra d'aquestes característiques.
He dit "atrevir" i ho repetesc, perquè el primer que vull dir de l'obra és que són les memòries de Miquel Costa i Llobera novel·lades, és a dir, l'autor ha escrit en primera persona els records d'un Costa i Llobera que ja es troba vell i no vol escriure, des del seu càrrec de Canonge de la Seu. Jo, personalment, trob que fer ficció literària, perquè hem de recordar que una novel·la és ficció, a partir d'un personatge tan estudiat com el famós poeta Costa pot ésser molt perillós perquè podem caure en molts d'errors d'interpretació si les dades són incorrectes, sobretot quan parlam de sentiments i opinions del poeta, que, evidentment, sempre són en major o menor escala subjectius. D'altra banda, el novel·lista ha de crear el seu propi estil perquè ell mateix és escriptor i, per tant, està creant. Amb tot això, vull dir que la tècnica narrativa ha de mostrar dues vessants que han d'estar lligades, però que, a primera vista, semblen ben oposades. Crear un estil propi sense deixar de banda l'estil del personatge de la novel·la és la tasca més destacable de Miquel López Crespí.
Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol.
Parlant de capítols, voldria destacar també que l'estructura de la novel·la és un dels aspectes més ben aconseguits per López Crespí.
Per una banda, aquests capítols marquen els episodis que més afectaren en Costa a la formació de la seva persona en tots els aspectes. La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé?
Ja al primer capítol, Costa diu "...hom s'adona de la futilitat de les coses" mentre mira les sepultures al sòl de la Seu, amb noms irreconeixibles de persones que volien que els seus fets fossin eterns.
López Crespí fa present aquest sentiment durant tota la novel·la, però no n'abusa, perquè en altres moments en Costa ens parla eufòric, jove i amb força. Aquí és on l'autor de sa Pobla aconsegueix expressar millor la dualitat anímica que sempre tingué en Costa i que és fàcil de veure si un llegeix la seva obra i de la qual vull recordar dos títols ben significatius. El Pi de Formentor, com a obra eufòrica, positiva. Una obra que és un crit a la joia, a la creació i a la vida. I Defalliment, com a obra d'esperit trist, de dubtes i de manca d'entusiasme.
Els primers efectes que trobarem d'aquest fet són molts immediats. En el primer capítol, Costa ens situa a la Seu. Es t roba vell, utilitza grups semàntics com "la vida passada, senectut, vellesa" constantment. Pensa que cap jove el deu conèixer quan passeja per ciutat, parla d'ombres, de soledat, de mort, contínuament. Diu "ja no somnio versos, visc de records...". El capítol acaba i el lector ha estat presa d'aquest sentiment de tristor i defalliment. Però tot canvia al segon capítol. En Costa recorda els seus jocs d'infantesa i veiem amb claredat la lluminositat i la calidesa de Can Costa, sentim l'amor de la seva mare i participam dels seus jocs de nins com si jugàssim plegats. La cara del lector també canvia i la tristor desapareix per després tornar altre cop.
Aquí és on hem de donar l'enhorabona més gran a López Crespí, perquè ens converteix en un petit Costa. Ens fa viatjar dins les seves dèries i ens fa respirar al mateix ritme que ho fa el seu personatge.
Per acabar, no m'agradaria deixar de banda que l'obra està totalment documentada i que l'autor hi ha hagut de treballar de valent. Hores, dies i mesos. Jo, abans de que comencés l'any Costa, no era cap gran coneixedor de l'autor i vaig llegir l'obra com un lector d'una novel·la qualsevol. Amb això vull dir que jo no podia jutjar si el contingut històric i els fets reals que hi surten eren correctes o si eren erronis. Suposava que eren correctes per la qualitat de l'obra i perquè sé que cap autor s'atreviria a fer errades amb un personatge tan popular i estudiat alhora, però vaig tenir la sort de poder compartir l'obra amb estudiosos d'en Costa i que estigueren d'acord amb el seu contingut, sempre tenint en compte que és una novel·la.
Amb això vull dir que aquesta novel·la arribarà a tot el públic, tant a amants de Costa com a aquells que no el coneixen. És una sort poder-la presentar avui, dia 10 de març, perquè avui fa precisament cent cinquanta-un anys que va néixer el poeta.
Només em manca donar les gràcies El Gall Editor per confiar en el consell del jurat, a tots vostès per haver assistit a aquest acte i tornar donar la meva enhorabona a Miquel López Crespí per la seva obra i les gràcies per haver confiat en mi per presentar-la.
Ciutat, 10 de març 2005
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El poder polític i el control de la cultura
pobler | 03 Gener, 2009 09:20 |
Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
El poder polític i el control de la cultura
El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.
Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.
Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.
Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.
És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Jaume Carbonero: enfonsar els governs progressistes - Història del primer Pacte de Progrés
pobler | 02 Gener, 2009 17:20 |
Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista
Història del primer Pacte de Progrés
Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)
Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.
Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?
Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".
Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Damià Pons i la novel·la històrica
pobler | 02 Gener, 2009 10:19 |
Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge. (Damià Pons)
George Sand, un personatge de novel·la
Per Damià Pons, escriptor
Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge.
Coincidint amb el bicentenari del naixement de George Sand, morta el 1876, Miquel López Crespí ha publicat enguany dues obres narratives que la tenen com a protagonista. L'escriptora francesa, per la seva personalitat -romàntica, feminista, revolucionària- i per la vida que va tenir -amors, viatges, amistats amb grans artistes, participació en fets històrics rellevants- fou una dona que té un atractiu novel·lesc molt potent. Podríem dir que tota la seva vida va ser una novel·la apassionant, amb uns ingredients reals, d'acció i de vivències emocionals, que no poden ser fàcilment superables per la imaginació d'un novel·lista. Feia tot just dos anys que Gabriel Janer Manila també s'havia sentit atret per la personalitat de la romàntica francesa: li va dedicar la novel·la George. El perfum dels cedres. És evident que el fet d'haver escrit Un hivern a Mallorca converteix la Sand en una autora que és ben present en l'imaginari cultural dels mallorquins. En certa mesura la consideram una de nosaltres. I per això la recream i la glossam amb insistència.
De la lectura de les dues obres de López Crespí la primera cosa a dir és que, en acabar-les, hem tengut la certesa que era ben clar que es tractava únicament d'una sola novel·la. Si s'ha publicat en dos volums, en editorials diferents i amb títols específics, ha de ser per algun motiu relacionat més amb la gestió de la difusió de l'obra que no amb la seva naturalesa pròpiament literària. No hi hem sabut trobar cap mena de diferències substancials entre els dos textos. Simplement que cada un d'ells, en relació a l'altre, representa una ampliació dels episodis historicobiogràfics de Sand que hi són recreats. En principi, se'ns fa difícil no pensar que ha estat un error aquest desglossament en dues unitats. L'opció d'una obra única, amb un increment moderat del nombre total de pàgines, però també amb l'eliminació d'una certa reiteració d'elements argumentals o referencials, possiblement hauria estat preferible. Hem de dir que no descartam l'existència de raons de pes que justifiquin la decisió de l'autor. No som capaços d'endevinar-les, però.
En qualsevol novel·la històrica amb cara i ulls hi ha d'haver una fase de preparació prèvia que sobretot ha de consistir en la recerca de la documentació necessària per a donar veracitat al personatge i al temps historicosocial en què va viure. López Crespí creiem que se'n surt amb bona nota. D'una banda, coneix a fons la biografia de l'escriptora; de l'altra, la França del segle XIX, sobretot el període que va transcórrer entre el 1830 i el 1871 -una evolució política convulsa, un balanceig entre el republicanisme i la restauració monàrquica-, convertida en una fornal molt productiva de noves ideologies i en l'escenari apassionant de la confrontació entre forces socials divergents.
Una narració en primera persona -a manera de monòleg o de dietari- en la qual George Sand, des d'un present històric que és localitzable als voltants cronològics de la Comuna de París (1871) -poc abans durant o poc després-, evoca el seu passat. Una Sand envellida i decepcionada, fins i tot amb la consciència d'haver errat nombroses vegades en les seves decisions, que reconstrueix aquells episodis que en bona mesura marcaren els moments més decisius o més intensos de la seva vida. La nissaga familiar -una barreja d'aristocratisme i de marginalitat social-, els records infantils en el Madrid de 1808 revoltat contra els francesos, l'ombra protectora del pare i l'àvia, la llibertat infinita pels camps de Nohant, el desencert d'un matrimoni precipitat amb un home insensible i autoritari, l'atracció generosa per tots aquells cossos que fossin curulls d'idees o de creativitat artística, la relació admirativa i quasi maternal amb Chopin, el fervor ingenu davant les idees noves i els esdeveniments més o menys revolucionaris que se'n derivaven, les servituds inevitables que ha d'afrontar l'artista que opta per la professionalització... La memòria de Sand, ben igual que un broll d'aigua inestroncable, projecta reiteradament sobre els lectors la presència de molts dels grans noms de la cultura del segle XIX -Musset, Listz, Chopin, Delacroix, Flaubert...- i la crònica de tres moments de gran terratrèmol de la política francesa -les revolucions de 1830 i de 1848, la sublevació obrera de la Comuna-, els quals, des d'un París convertit en l'epicentre del continent, contribuiran a originar moviments de signe semblant en altres indrets.
Una part quantitativament considerable de les més de tres-centes pàgines dels dos volums és dedicada a l'episodi mallorquí de Sand i Chopin. Un fet important en les seves vides, capaç de transcendir la banalització que n'ha produït el turisme de masses. El mateix López Crespí assenyala explícitament que ha manllevat al llibre Un hivern a Mallorca un bon nombre de continguts argumentals. Així mateix, d'alguna manera sembla com si el nostre novel·lista hi hagués volgut afegir les informacions necessàries com perquè Sand hagués tengut l'oportunitat de poder entendre les raons històriques que explicarien aquell comportament materialista i insolidari que havia percebut com a característic dels camperols illencs. Segons l'autor, el cònsol francès a Palma li hauria dit a Sand que els aristòcrates pensaven que "amb una forta repressió cada cinc-cents anys" tenien "la calma i la pau garantides". I Sand hauria arribat a pensar que els mallorquins tendrien "un posat orgullós que els ve d'antic" i serien "una raça indomable", i això malgrat la pobresa i l'espoliació a què els havien sotmès els senyors feudals i el clergat. Totes aquestes postil·les, d'una banda idealitzadores i de l'altra justificatives, servirien per fer que George Sand a l'hora de parlar de la realitat social mallorquina en parlàs menys des del sentiment de superioritat derivat de la seva condició de burgesa i de francesa i més des d'una òptica de redemptora social. Allò que sempre és inevitable és que les opcions ideològiques dels autors es filtrin en la còrpora de la ficció. López Crespí, a més, fins i tot considera una obligació que així succeeixi.
Fins a quin punt en les dues novel·les de López Crespí hi podem trobar la personalitat de la George Sand real? Pensam que del tot. La Sand vitalista, amb una necessitat profunda de llibertat; l'escriptora professional que treballa de manera infatigable; la inevitablement encaboriejada amb les darreres idees sorgides en els cercles intel·lectuals parisencs; la individualista fins al moll de l'os i, a la vegada, la solidària amb causes socials i polítiques d'alliberament i de justícia; l'amant impetuosa; l'artista que sobretot creu en la creativitat que neix dels sentiments i les emocions; la que conviu amb entusiasme amb la natura, a la qual concep com l'espai ideal per a la plenitud dels sentits i de "les forces tel·lúriques que ens dominen"... Si abans de llegir la novel·la ja teníem acumulada una informació extensa sobre Sand, en podrem certificar la veracitat. A més, però, ens trobarem -i aquest és un territori propi de la literatura-, amb una Sand humanitzada, que s'angoixa davant l'arribada d'una mort que sap propera, que dubta sobre l'encert dels seus actes, que pateix la incertesa de saber que en dirà el futur de la seva obra literària, que arrossega un profund sentiment de decepció en comprovar que totes les idees benintencionades en què va creure han fracassat o han donat origen a situacions més aviat negatives. És el fracàs de les ideologies redemptoristes. Tanmateix, la condició humana és incompatible amb la creació de paradisos terrenals. I en el cas que algú vulgui imposar-los a sang i foc, el desenllaç encara acaba essent més catastròfic. Enfront de Marx preferirà Fourier. I en arribar la Comuna, amb la sublevació dels obrers i els soldats, es reafirmarà en la seva opció favorable a un republicanisme liberal, laic i burgès i, en cap cas, dominat per l'obrerisme clarament socialista. El paradigma d'aquella burgesia liberal europea que va acabar triant l'ordre enfront de la revolució. En el cas de Sand, que no creu "que la humanitat pugui regenerar-se mitjançant la violència", sempre prevaldrà el seu sentiment de pietat intensa envers els oprimits i les víctimes. Des de la fortalesa familiar de Nohant, això sí, com li retreuran els seus amics revolucionaris que pertanyen a les classes populars.
Un altre dels temes d'interès de les dues obres és la contraposició que s'estableix entre dos models d'artista, personificats per Sand i per Flaubert, uns bons amics que s'intercanviaren una extensa correspondència. Flaubert tendria com a única religió el perfeccionisme artístic i creuria que la seva tasca era la d'escriure per a l'eternitat. Tota l'energia de l'escriptor s'ha de concentrar en la literatura, despreocupant-se de tota mena de qüestions socials i polítiques que el podrien distreure. L'art per damunt la vida. En el cas de Sand, si cal triar, prefereix la vida: la mà del pare, la besada de l'amant... Així mateix, creu que no és possible restar indiferents al món exterior i que la felicitat d'aquells que estimes és sempre superior a l'obra artística més perfecta. L'artista compromès amb el seu temps històric i el tancat dins la seva torre d'ivori. Un dilema central de tota la cultura occidental contemporània.Pons, Damià. "George Sand, personatge de novel·la". Última Hora (20-XI-05), p. 70.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Nanda Ramon (PSM) l'any 2008: tres articles i 1 vídeo (els Premis Ciutat de Palma, l'Any Jovellanos, el nomenclàtor de Palma)
pobler | 02 Gener, 2009 06:41 |
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra. (Miquel López Crespí)
2008: l´any de Jovellanos a Palma
Per servar la memòria de Jovellanos
En referència a l´Any de Jovellanos que l´Ajuntament de Palma organitza per a l´any 2008, he llegit el següent en el blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura: “Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.
‘Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.
‘És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillants de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer”.
Tot plegat m´ha fet pensar en quina va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaspar Melchor de Jovellanos. Ho record a la perfecció malgrat que hagin passat més de quaranta-cinc anys d´ençà d’aquell dia. L´oncle José López, excombatent del l´Exèrcit Popular de la República m´havia dit sovint, indicant-me uns llibres –eren tres volums- enquadernats en pell, gastats per innumerables lectures: “No has de dibuixar ni retxar les pàgines d’aquests llibres. Es tracta d´una obra molt valuosa que vaig salvar de la guerra. Potser mai no es tornarà editar. No els facis malbé. Si els conserves, no et pots imaginar mai la riquesa cultural que tendràs a les teves mans quan jo ni el teu pare ja no hi siguem”.
Va ser el primer llibre que parlava de Jovellanos, evidentment, de molts d´altres il·lustrats i intel·lectuals i polítics liberals del segle XIX. Es tractava de tres volums luxosament enquadernats de l´obra de A. Sánchez Pérez, el famós Glorias republicanas de España y América, editat per La Enciclopedia Democrática de Barcelona l´any 1893.
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Era un dels pocs llibres que el meu oncle, el cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l´Exèrcit Popular de la República, havia pogut servar de la desfeta de la seva biblioteca. Quants llibres no va haver de cremar, una vegada que els franquistes guanyaren la guerra! Però aquest havia estat salvat miraculosament de la catàstrofe i, durant molts d´anys, em serví per a aprofundir en la historia dels liberals espanyols i de les lluites independentistes de les colònies americanes contra l´endarrerida “Espanya” dels borbons i la Inquisició. Aprofundíem igualment en la vida i l´obra de personatges com Jovellanos, el comte de Floridablanca i d’il·lustrats espanyols com Cabarrús, Miguel José de Azanza, que va presidir l´Assemblea dels partidaris de Josep I i que havia estat ministre de Carles IV i Ferran VII. També em va ser útil per a conèixer, a part de l´obra de Jovellanos, les idees i esperances dels grans caps militars de la lluita contra la invasió napoleònica, homes que, com Porlier, Lacy, Mina, Juan Martín “el Empecinado”, Eroles, Villacampa, donaren els millors anys de llurs vides en defensa de la llibertat del poble. La majoria d´aquests grans dirigents militars de tarannà liberal foren posteriorment empresonats, vexats, torturats i finalment executats per ordres d´aquell Borbó assassí, el tenebrós Ferran VII d´infausta memòria.
Els famosos volums de les Glorias republicanasde la meva adolescència van ser la porta oberta per a conèixer a fons les injustícies de la societat aristocràtico-clerical del segle XVIII, el poder omnímode de nobles, terratinents i clergat vaticanista damunt la societat d´aquell temps. Una societat que, com molt bé demostraven els escrits de Gaspar Melchor de Jovellanos, era sotmesa a la ignorància decretada per la monarquia borbònica, a l´asfixia econòmica i cultural que les parasitàries camarilles de nobles i aristòcrates exercien damunt el poble treballador, els sectors de les classes mitjanes de la ciutat i el camp i, fins i tot, damunt els reduïts nuclis de la incipient burgesia il·lustrada de l´època.
Vaig saber els primers fets de Jovellanos de boca del meu pare, Paulino López, i del meu oncle José López, homes de gran formació cultural, autodidactes, republicans i autèntics revolucionaris dels anys trenta que mai no perderen l´esperit crític, el sentit de la dignitat d´aquella generació d´homes i dones que volgueren obrir les portes tancades de la història.
Quan tenia tretze i catorze anys he anat amb ells a les parades de llibres de vell, a la recerca de rastres del passat, mirant de trobar llibres editats abans de la guerra o que, malgrat que fossin editats en la dictadura, poguessin aportar indicis d´aquells liberals que volien acabar amb les rèmores aristocràtico-feudals a l´estat, amb l´endarreriment produït per la ignorància fomentada per clergat vaticanista i la Inquisició. Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra.
Per al pare i l´oncle, Jovellanos és un precursor dels corrents progressistes més avançats que s´aniran consolidant a l´estat amb l´arribada de les idees marxistes i anarquistes. No és estrany que en moltes de les cròniques que Karl Marx enviava al New York Daily Tribune es destaqui l´aportació de Gaspar Melchor de Jovellanos a la causa de la llibertat dels espanyols. En el recull d´estudis i articles de Marx i Engels La revolución en España (Moscou, Editorial Progreso, 1974) hom pot trobar nombroses referències al paper que desenvolupà l´il·lustrat asturià en les lluites polítiques de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
I precisament per això, perquè per a la generació d´esquerrans dels anys vint i trenta Jovellanos, com Riego, com Porlier, com Mina, com Lacy, com Jua Martín “el Empecinado” representen el més avançat de la seva època, anam a veure els indrets on l´erudit asturià va estar tancat, tant al castell de Bellver com, posteriorment, a la Cartoixa de Valldemossa. En aquestes “rutes de la memòria històrica” dels meus tretze anys, anant de la mà de l´oncle a veure, palpar, respirar l´ambient on va patir un home com Jovellanos; contemplant la làpida que recorda on la monarquia borbònica, el nefast Ferran VII, manà executar el capità general de Catalunya Luis Roberto Lacy; anant fins al cementiri de Palma a dipositar flors a la fossa comuna on reposen els republicans assassinats pel feixisme, aturant-nos davant el cine Augusta recordant els esquerrans empresonats pels falangistes i militars del 36 o passejant per la plaça del Rosari, en el racó on hi hagué la casa de l´agermanat Joan Crespí, començava a comprendre la història de la meva terra, la dels pobles que lluiten per la llibertat.
Articles |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
Crònica de la Diada de Mallorca (Web Llibertat.cat)
pobler | 01 Gener, 2009 18:44 |
...gairebé tres mil persones es manifestaren pels carrers de Palma convocades per la Plataforma 31-D. D'aquestes, unes 1500 persones ho feren al bloc de l'Esquerra Independentista convocades per Maulets i SEPC. (Llibertat.cat)
Prop de tres mil persones participen a la manifestació de la Diada de Mallorca
Ahir dimarts 30 de desembre, gairebé tres mil persones es manifestaren pels carrers de Palma convocades per la Plataforma 31-D. D'aquestes, unes 1500 persones ho feren al bloc de l'Esquerra Independentista convocades per Maulets i SEPC.
La manifestació partí del Passeig del Born a les 18.30 hores i es dirigí cap a la Plaça dels Patins. Aquesta era convocada per la Plataforma 31-D, on hi ha els partits polítics com el PSM o ERC i les respectives joventuts, el sindicat STEI-i, diverses entitats nacionalistes i l'esquerra independentista. En tot moment, el bloc de Maulets i SEPC, amb una pancarta que duia com a lema “Els Països Catalans decidim independència”, fou el més nombrós i actiu. La manifestació de l'esquerra independentista, que comptava amb el suport i la presència de la plataforma Gent Activa, començà amb l'amollada d'una gran traca, donant així el tret de sortida a una de les manifestacions de la Diada més combatives i festives dels darrers anys. El bloc, encapçalat per una gran estelada, realitzà la primera acció a escassos cent metres: una dotzena de joves independentistes sortien del gruix de la manifestació i deixaven sis maletes de viatge amb els lemes de “fora dels Països Catalans” i “a España” davant dos policies espanyols, mentre tot el bloc cridava “fora les forces d'ocupació.” Cinquanta metres més endavant el bloc es va seure a terra mentre una militant de Maulets va llegir el manifest del bloc de l'EI. En aquest es criticava la situació del jovent, la implantació del Procés de Bolonya, les renúncies dels partits polítics anomenats progressistes, la corrupció, la repressió patida recentment pels joves de Maulets per part de la batllessa Aina Calvo i el Delegat de Govern Ramon Socies, etc.
Pocs metres després, des de la part de dalt de la Plaça Major, diversos feixistes tiraren ous de pintura al pas del bloc de l'esquerra independentista. Diverses persones del servei d'ordre i manifestants evitaren que la situació anàs a més.
Tanmateix, a poc a poc, el bloc de l'esquerra independentista anava augmentant el nombre de gent i la distància que el separava a la resta de la manifestació dels partits polítics. Els crits que es sentien eren els ja clàssics de “Independència”, “a mi ningú m'enganya, Mallorca no és Espanya”, “Visca la terra lliura”, etc. La següent acció es produí a la Costa de la Pols, allà es cremà una bandera espanyola, mentre els manifestants cridaven “independència”. Ja al carrer Sant Miquel, es realitzà una acció a la botiga de moda Stratovarius que consistí en l'encartellada d'una pancarta en contra de “la talla 36”. Cap al final del trajecte, al carrer dels Oms, es feu la darrera acció que consistí en la penjada d'una pancarta a una bastida que denunciava la repressió patida darrerament per Maulets arran de la pintada d'un carril bici i l'intent de concentració antimonàrquica.
Finalment, la manifestació arribà a la Plaça dels Patins on Madiop Diagne, el portaveu de l’associació de senegalesos ASEMA, llegí el manifest reivindicatiu de la Plataforma 31 de Desembre. Aquest escrit demanava l'autodeterminació i denunciava les actuacions de l'Estat espanyol i francès en qüestions referents a la llengua, la cultura o el finançament del nostre poble. El manifest també recordà la memòria de les víctimes del franquisme, l’espoli fiscal de l’Estat cap a les Balears i la insuficiència del nou Estatut. A més a més, criticà durament la corrupció exercida en l'època de govern de Jaume Matas.
Durant la lectura del manifest, diversos independentistes repartien octavetes no signades on s'instava a anar a l'ofrena que es fa al rei en Jaume I a la Plaça Espanya per tal de criticar la gestió feta per l'actual govern. Allà, a la Plaça Espanya, prop de tres-cents independentistes davant d'un gran cordó policíac denuncià i criticà les diverses qüestions que han marcat la política illenca a les illes, com ara la corrupció de la majoria de partits polítics, la repressió exercida pel PSOE, etc. En acabar es cantà Els Segadors i es desconvocà la concentració. L'únic fet negatiu remarcable fou la retenció per part de la policia espanyola d'un jove de 14 anys que no duia el document d'identitat espanyol. Fou gràcies a la intervenció de mig centenar d'independentistes que el jove pogué arribar a la Plaça Espanya i participar a la concentració. Finalment, la Diada acabà amb un concert dels grups de música Oprimits i Barrumbada a la Plaça dels Patins.
Web Llibertat.cat
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Son Espases, el Segon Cinturó, el gasoducte, el port de Palma...
pobler | 01 Gener, 2009 11:38 |
...encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? (Pep Verger)
Infraestructures
29 desembre 2008 – 12:56
Incrementar la despesa pública en la construcció d’infraestructures provoca un temporal augment de l’activitat econòmica, que pot minvar els funests efectes de la crisi, tot i que sigui momentàneament. Estam just davant un miratge, ja que l’arrel del problema no és solventa, però aquest petit alè sempre és benvingut.
Però si hi ha alguna cosa que em preocupa, i més en aquests dies que em sentit parlar tant del nou (?) pla de carreteres, és esbrinar si aquest pacte de centre esquerra planifica de forma diferent a com ho feia l’anterior govern del Partit Popular.
Voldria pensar que sí, però vos he de reconèixer que tenc molts dubtes. M’heu de perdonar la insistència, però encara no he oblidat quan Francesc Antich anuncià que el cor li feia mal al anunciar que l’hospital de referència de les Illes Balears es construiria a Son Espases. El cor? I la conciència? I no oblit tampoc que el nou pla de carreteres, recentment aprovat pel Consell de Mallorca que presideix Francina Armengol, reconeix que el segon cinturó -molt semblant al del Partit Popular, tot i salvar (que no és poc) Son Sardina i sa Garriga- no solventarà els problemes dels embussos a l’entrada de Palma. I tenc ben present que la Conselleria de Mobilitat va estar quasi tant temps en adobar el metro com el PP en construir-lo. I no sé si és prioritari que el tren arribi a Cala Rajada, tot i que sigui una vella reivindicació de l’esquerra. I a Alcúdia? Tenc la sensació que no arribarà fins Alcúdia únicament i exclusivament pel conflicte obert amb el batle i secretari general d’UM Miquel Ferrer. Sospit que falta decisió. I el tramvia? És necessari que arribi a l’aeroport? Té sentit que uneixi la plaça d’Espanya i s’Arenal? No voldria més fer un metro que circumvali Palma?
Jo no ho sé, però m’agradaria pensar que els nostres polítics sí.
Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)
Son Espases
19 novembre 2008 – 18:06
Estic cansat de comèdies! Què agafin les pedres i les traslladin d’una vegada, però que no enredin la troca. Les restes arqueològiques trobades vora les urgències del nou hospital seran traslladades, per molt importants i úniques que siguin. L’hospital de referència no s’hauria de construir a Son Espases, però és evident que, avui per avui, ja no hi ha tornada enrera. Tenc ben present que Francesc Antich, Francina Armengol i Aina Calvo enganaren la ciutadania durant la campanya electoral i ens varen fer creure que construir l’hospital a Son Espases era una barbaritat. I tenien raó, malgrat que s’ha de reconèixer que la tèrbola reacció del Bloc a la decisió del Govern de continuar amb la construcció de Son Espases fa pensar el contrari. Callaren quasi sense protestar. I ara podeu estar segurs que les troballes seran traslladades en el millor dels casos. Per tant, què facin via. Tanmateix, la decisió ja està presa.
Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)
El segon cinturó
16 octubre 2008 – 17:50
No puc parlar del segon cinturó, al que ara pretenen que anomenem via connectora dels accessos a Palma, sense tornar a manifestar la meva absoluta oposició a la construcció de l’hospital de Son Espases. Dit això, és just reconèixer que és ben necessari solventar, i de forma definitiva, el problema diari que suposa accedir a Palma per molts ciutadans. És imprescindible cercar solucions amb el menor impacte medi ambiental possible, i s’ha de valorar l’esforç del Consell de Mallorca per protegir Son Sardina i sa Garriga i per emprar les vies ja existents. El fet que la proposta suposi reduir el consum de territori de forma sustancial és també prou important. I també ho és el fet que no estiguem parlant d’una autopista, ni d’una ronda que permet circular a gran velocitat. Però anem amb els emperons. El primer i més important és que no s’ha elaborat l’estudi de mobilitat previ al projecte pactat en el Conveni de Carreteres firmat entre el Ministeri de Foment i el Consell. No es tracta d’una qüestió menor, però… En tot cas, i sigui com sigui, que ningú no oblidi que qualsevol solució just serà viable si va acompanyada de la potenciació clara, ferma i decidida del transport públic
Vius i Ungles (Blog de Pep Verger)
En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)
La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur. (Miquel López Crespí)
Son Espases: el Bloc i el PSOE (article de novembre de 2007)
En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.
És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.
La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.
Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.
Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.
Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (3) |
Retroenllaços (0)
Poetes catalans del segle XX: literatura i subversió
pobler | 01 Gener, 2009 08:53 |
Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...
Poetes catalans del segle XX
Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en molts dels poemaris que hem publicat en aquests darrers anys.
I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia.
Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del Maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquestes dècades de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").
La denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen d'alguns dels poemaris que han sortit aquests anys. Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.
Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El "palacete" de Jaume Matas i la corrupció política del PP
pobler | 31 Desembre, 2008 18:15 |
La Guardia Civil toma declaración a los que reformaron el ´palacete´ de Matas
La Policía Judicial interrogará a unas diez personas para determinar el origen de todos los gastos
R.F. / X.P. PALMA.
La Policía Judicial de la Guardia Civil está tomando declaración a todos los profesionales que participaron en la reforma del ´palacete´ que se compró el anterior president del Govern, Jaume Matas, en la calle San Felio de Palma. De momento, unas seis personas han acudido a las dependencias de la Benemérita para declarar sobre los trabajos ejecutados en la residencia de Matas. Además de responsables de varios establecimientos de equipamiento de hogares, también han informado sobre sus relaciones con el ex president el maestro de obras y el electricista. En total, la Guardia Civil interrogará a una decena de personas con la finalidad de determinar si Matas se dotó de un equipamiento para su nuevo hogar en San Felio muy superior a sus ingresos y estatus económico.
Las pesquisas tratan de aclarar cómo abonó Jaume Matas, que actualmente reside en Estados Unidos, el equipamiento de su hogar familiar en San Felio. Así, además del electricista y el maestro de obras, ya han participado en las investigaciones empresarios del sector de las televisiones y otros equipos electrónicos de lujo; una galería de arte; un establecimiento de menaje y ropa de hogar de alta gama y otra tienda de baños y sanitarios. Tal y como publicó el pasado domingo DIARIO de MALLORCA, la Fiscalía Anticorrupción ha ordenado a la Policía Judicial de la Guardia Civil que rastree los gastos que el ex president Jaume Matas realizó para acondicionar su ´palacete´ ubicado en la calle San Felio de Palma.
Navidades en casa
Por otra parte, el ex president del Govern, Jaume Matas, regresó a principios de semana a la isla para pasar las fiestas navideñas junto a su familia. A pesar de encontrarse en el archipiélago, el ex jefe del ejecutivo balear ha rechazado hacer ningún tipo de declaraciones alegando que ya no se dedica a la política.
Diario de Mallorca (27-XII-08)
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
dBalears i Última Hora: Uns 2.500 manifestants participaren a la diada del 31 de Desembre
pobler | 31 Desembre, 2008 15:47 |
Uns 2.500 manifestants participaren a la diada del 31 de Desembre. Consignes independentistes, contra l’Estat i per l’autodeterminació dels Països Catalans, ompliren els carrers de Palma. Dos joves cremaren la bandera espanyola
Incidentes en los actos del 31 de Desembre
En la manifestación independentista se quemó una bandera española
J.M.
La marcha independendista convocada por la plataforma 31 de Desembre reunió ayer a dos mil personas en Palma en un recorrido donde dos encapuchados quemaron una bandera española. Los manifestantes aprovecharon un momento del recorrido donde no había ningún control policial para quemar una bandera española.
La marcha estaba encabezada por el secretario general del PSM, Biel Barceló; el líder de Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Lladó, y Biel Huguet, presidente de Entesa, entre otros.
La manifestación, que comenzó en Es Born y concluyó en la plaza de los patines, se convocó con el lema «Països Catalans. Un poble lliure al món». Durante el recorrido se lanzaron mensajes en favor de la autodeterminación. La marcha contó con la participación del conseller de Mobilitat, Biel Vicens.
Cuando los asistentes enfilaron sa Costa de sa Pols para dirigirse hasta la calle Sant Miquel, dos jóvenes encapuchados cogieron una bandera española, la colocaron junto a una pared y la quemaron. En ese momento de la manifestación no había ningún agente policial. Este fue el único incidente de la manifestación.
Madiop Sidagne, presidente de la Asociación de Senegaleses de Mallorca, fue el encargado de leer el manifiesto al concluir la manifestación. Sidagne reivindició «el derecho a la soberanía y a la reunificación de la nación catalana». «El año que acaba ha supuesto algunos cambios en positivo en nuestro país, pero también se ha puesto de manifiesto muchas trabas y agresiones contra nuestra identidad. El Estado español y el francés continúan negando nuestros derechos fundamentales en cuestiones tan básicas como la lengua, la cultura o la financiación», planteó Sidagne. El representante senegalés planteó la necesidad de avanzar en materia de territorio y criticó que las áreas de reconversión territorial continúan siendo un peligro «para la salud medioambiental de este país».
Última Hora (31-XII-08)
“Canya a Espanya”
Uns 2.500 manifestants participaren a la diada del 31 de Desembre. Consignes independentistes, contra l’Estat i per l’autodeterminació dels Països Catalans, ompliren els carrers de Palma. Dos joves cremaren la bandera espanyola
L.Morral/X.Gispert
Unes 2.500 persones participaren ahir horabaixa en la manifestació històrica pel centre de Palma durant la diada del 31 de Desembre, sota la consigna "Països Catalans: un poble lliure al món". Els lemes independentistes i contra l’Estat espanyol marcaren el contingut del conjunt de la marxa, però des de bon principi quedà dividida en dues parts clarament diferenciades.
Banderoles de promoció del Bloc, el PSM, ERC i les seves respectives joventuts decoraven la primera part de la manifestació, més modesta i amb la participació d’un miler de persones que de tant en tant corejaven tímides consignes nacionalistes.
Flautes i tambors en to festiu duien el ritme d’aquest primer bloc de la mobilització, en què també destacà la presència de "líders" polítics com Biel Barceló i Biel Vicens (PSM) i Joan Lladó, Joan Puigcercós i Joan Puig (ERC), alguns dels quals aprofitaren per insistir en el debat sobre el finançament de Balears.
Darrere les banderoles dels partits, a uns 50 metres, seguia el grup més gran i reivindicatiu, compost per unes 1.500 persones que no aturaren de fer crides combatives de tot tipus sota un mar de banderes independentistes sense cap símbol partidista. Aquestes insígnies van ser distribuïdes per les organitzacions convocants de l’esquerra independentista de Mallorca: Maulets i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que reberen el suport de la plataforma municipalista Gent Activa.
"Canya contra Espanya", "Independència", "Mallorca no és Espanya", "Som Països Catalans" i "Visca la terra lliure" foren alguns dels lemes més corejats pels joves manifestants, que també entonaren frases ecologistes, feministes i anticapitalistes. A més, en diverses ocasions, la mobilització s’aturà per observar les accions de denúnica que duien a terme els organitzadors. Després de recórrer el carrer la Unió i agafar les Rambles, en emprendre la costa de la Pols, dos joves independentistes i amb la cara tapada cremaren una bandera espanyola sota el crit unànime de "Fora, fora, fora, la bandera espanyola!".
Així mateix, durant el recorregut, diversos independentistes sostenien amb les mans fotografies de cinc "presos polítics" catalans acusats de col·laborar amb l’organització armada basca ETA. El suport a altres "causes internacionals" quedà també explícit amb les paraules d’un membre de Maulets, que denuncià el "recent atac terrorista d’Israel contra el poble palestí".
La manifestació acabà a la plaça dels Patins, on Madiop Diagne, el portaveu de l’associació de senegalesos ASEMA, fou l’encarregat de llegir el manifest reivindicatiu de la Plataforma 31 de Desembre. L’escrit demanava el dret a l’autodeterminació que continuen negant els estats espanyol i francès, en qüestions tan bàsiques com la llengua, la cultura i el finançament. El manifest tampoc no obvià el debat sobre la reparació de la memòria de les víctimes del franquisme, l’espoli fiscal de l’Estat cap a les Balears i la insuficiència del nou Estatut. A més a més, féu referència al "saqueig" dels membres del Govern de Jaume Matas "sense cap escrúpol" i confirmà la relació "entre espanyolisme ultra, enriquiment il·lícit, destrucció del territori i dèficits democràtics".
dBalears (31-XII-08)
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Memòria històrica de la Diada de Mallorca (i II)
pobler | 31 Desembre, 2008 08:58 |
Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)
Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".
El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".
Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".
Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.
Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.
'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.
'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...
'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".
Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
Memòria històrica de la Diada de Mallorca (I)
pobler | 30 Desembre, 2008 19:50 |
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Defensa dels escriptors catalans - Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart
pobler | 30 Desembre, 2008 13:58 |
Memòria de Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell, Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs, Josep M. Palau i Camps, Gabriel Alomar, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu,Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló...
Literatura mallorquina i compromís polític (pàgines del meu dietari) (2003)
Tenc al meu davant l'original de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, que d'aquí a unes setmanes (en el moment de publicar aquest article) treurà al carrer Edicions Cort de Ciutat. Abans d'analitzar la gènesi del llibre caldria fer-hi unes breus matisacions, ja que llegint el títol i a primera vista, potser el lector trobarà estranya la triadella d'escriptors que s'arrepleguen en aquesta primera aproximació al necessari compromís polític dels autors catalans en aquest començament del segle XXI.
En el llibre que comentam, el lector pot trobar una lleuguera aproximació a l'obra i a les meves relacions personals (o político-culturals) amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell i, també, referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, etc, etc. Avancem que, després de més de trenta anys d'intensa activitat literària i de collaboració en la premsa dels Països Catalans (el primer article a Última Hora és de l'any 1967!), les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l'editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d'altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan les editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions.
L'autor, el país, el món cultural, es troben en una determinada situació i és des d'aquesta situació especial de la lluita cultural que he ajuntat els materials que conformen el primer lliurament del que hauria de ser una llarga història que tengués per títol precisament Literatura i compromís polític.
Podríem, ara, començar a parlar de les campanyes rebentistes o de simple marginació de determinats sectors neonoucentistes (i reaccionaris) contra la duradora vigència de l'obra de Gabriel Alomar, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu i tants d'altres que els "exquisits" proven de soterrar sota tones de ciment armat i l'amnèsia més vergonyosa. Una petita aproximació a la ferotge lluita cultural que s'esdevé en el camp de les nostres lletres es pot trobar en els capítols "En defensa dels escriptors catalans", "Escriptors mallorquins a Barcelona" i "Els problemes de l'escriptor català". En el primer, amb aportacions de Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Joan Guasp i Olga Xirinacs, es revisen els recents "oblits", intencionats, evidentment!, damunt l'obra d'alguns dels autors més representatius d'ara mateix i del més recent passat. Els autors abans esmentats denuncien la supressió, dins de determinades antologies i diccionaris d'escriptors, de les veus corresponents a Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Damià Huguet, Josep M. Palau i Camps, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló o de qui signa aquest article.
El poeta, acurat investigador i destacat activista cultural Ferran Lupescu, autor del pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític, parla de lluita de classes dins del camp cultural. Analitzant el conegut enfrontament entre noucentistes i modernistes, i en parlar de les campanyes contra la meva persona i la meva obra per part dels coneguts sectors rebentistes de sempre (rancis "exquisits" neonoucentistes, carrillistes, "lobbys" neofeixistes que, emparats rere la defensa de "lo nostro" l´únic que fan és atacar i criminalitzar l'intellectual català d'esquerres), escriu:
"La seva activitat incessant [de Miquel López Crespí] contra el mur de silenci contribueix a esquerdar, 'com un vell talp', un statu quo amnèsic acuradament construït i ferotgement defensat. Més: la seva mera existència constitueix un greuge persistent als ulls dels oportunistes; hi veuen reflectida llur mateixa imatge d'abans de vendre's la consciència; hi sospiten la viabilitat d'uns principis que pretenen ben caducs. Així, el nom de Miquel López Crespí no es prodiga pas als grans mitjans de comunicació, ni es baralla en aqueixes plataformes de consagració pública oficial a les quals ja sobren Salvat i Bartra i Espriu i Pedrolo i... En Miquel té més aviat vetat l'accés a determinades editorials, a determinats premis, a determinats diaris: els més importants, o els més notoris. Amb tot, produeix, i, miraculosament, publica; publica molt, de fet: se sap que és l'autor més guardonat dels Països Catalans (encara tenim un coixí etnodemogràfic, sembla); i ha editat ben bé una trentena de títols, sense comptar les traduccions a diverses llengües ni les contribucions en volums collectius. Les seves obres, però, no obtenen aquella crítica puntual i responsable que contribueix a orientar tant l'autor com el públic; ben al contrari: són rebudes, en alguna ocasió, amb furioses campanyes rebentistes i fins injurioses que acaben desacreditant-se totes soles (1994 en el record!); o bé, més sovint, són acollides per un universal silenci minuciosament orquestrat. No dubto pas de l'honestedat professional d'aquells crítics que són efectivament honestos; simplement constato que, si no hi mitgen circumstàncies fortuïtes, difícilment pot ser estudiada, analitzada, avaluada seriosament una obra que hom no coneix perquè el seu autor no 'sona' allà on caldria, o bé si ens el fan sonar a 'autor menor, creu-me: un mediocre grafòman que reiteradament empastifa la dignitat dels nostres premis literaris amb els seus originals malgirbats i les seves dèries de l'any de la picor'. No es tracta de cap cas únic, ni tan sols excepcional: la lluita de classes en el camp de la cultura és una jungla ferotge. Perquè és d'això, que es tracta, en darrera instància: de lluita de classes. En el cas català, necessàriament imbricada amb un projecte o desprojecte nacional: bastir una cultura nacional popular de masses, viva, rica, diversa (on caben Manent i Estellés, Ausiàs March i Patrick Gifreu, Palau i Fabre i Floch i Camarassa), lliurament interrelacionada amb les altres cultures del món; o bastir una cleda regional (tres, quatre, cinc cledes regionals) formalment noucentista, però pairalisto-vuitcentista de contingut, amb què aprofitar els mobles mentre l'edifici s'esfondra".
Vet aquí, molt ben explicada, la brutalitat del present, el canibalisme dels sectors reaccionaris i neonoucentistes contra l'escriptor català progressista.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Moscou (1941): la primera gran derrota del nazifeixisme
pobler | 30 Desembre, 2008 08:37 |
La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i la URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'incidència, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta al 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la Batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.
La Batalla de Moscou
La Batalla de Moscou (rus: Битва за Москву; transliterat: Bitva za Moskvu; alemany:Schlacht um Moskau) va ser la defensa soviètica de Moscou i la conseqüent contraofensiva soviètica que tingué lloc entre octubre de 1941 i gener de 1942 al Front Oriental de la Segona Guerra Mundial contra les forces de l'Alemanya Nazi. Adolf Hitler considerava que Moscou, capital de la Unió Soviètica i la ciutat més gran del país, havia de ser un objectiu primari tant des d'un punt de vista militar com polític per a les forces de l'Eix a l'invasió de la Unió Soviètica. Un pla alternatiu alemany rebia el nom d'Operació Wotan.
El pla original d'invasió, que els membres de l'Eix van anomenar Operació Barbarroja, preveia la captura de Moscou en tres o quatre mesos. Tanmateix, tot i als grans avenços territorials inicials, la Wehrmacht es veié aviat alentida per la resistència soviètica (en particular durant la Batalla de Smolensk, que s'estengué entre juliol i setembre de 1941 i retardà durant 2 mesos l'ofensiva alemanya vers Moscou). Havent assegurat Smolensk, la Wehrmacht va ser obligada a consolidar les seves línies al voltant de Leningrad i Kíev, retardant encara més l'avanç cap a Moscou. L'avanç de les forces de l'Eix finalment arrencà el 30 de setembre de 1941, amb una ofensiva amb nom clau "Operació Tifó", l'objectiu de la qual era la conquesta de Moscou abans que caigués l'hivern.
Després d'un inici d'èxit que aconseguí encerclar i destruir diversos exèrcits soviètics, l'ofensiva alemanya va ser detinguda a la línia defensiva de Mozhaisk, a prou feines 120km de la capital. Havent penetrat a les defenses soviètiques, l'ofensiva de la Wehrmacht va ser alentida per les condicions atmosfèriques, amb les pluges de tardor convertint les carreteres i camps en fangars, que impossibilitaven el pas dels vehicles, cavalls i soldats de l'Eix. Tot i que l'inici del temps de fred i la congelació del terra permetés prosseguir l'avanç a l'Eix, la lluita continuà davant el fred sever i la dura resistència soviètica.
A inicis de desembre, els grups panzer d'avantguarda s'aturaren a menys de 30km del Kremlin, i els oficials de la Wehrmacht podien veure els edificis de Moscou amb els binocles, però donat el fred i l'extenuació de les tropes, l'Eix no pogué avançar més. El 5 de desembre de 1941, tropes siberianes de refresc, preparades per la lluita d'hivern, van atacar a les tropes alemanyes davant de Moscou; al gener de 1942, la Wehrmacht s'havia vist obligada a retrocedir entre 100 i 250km, amb la qual cosa va concloure l'amenaça sobre Moscou i sent la màxima aproximació que va fer l'Eix per capturar la capital soviètica.
La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i la URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'incidència, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta al 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la Batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.
Web Wapedia
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Diada de Mallorca: formar part dels Països Catalans
pobler | 29 Desembre, 2008 22:04 |
...aquest 2008 serà recordat per molts illencs pels innombrables casos de corrupció que han assolat les diverses institucions insulars: cas Andratx, cas Rodrigo de Santos, cas Turisme Jove, cas CEDEIB, cas Vicents... i molts altres que de ben segur aniran sortint. Això fa que el gran desprestigi que viu la classe política arreu del país es vegi enormement augmentada a les illes. Aquest desprestigi afecta no només als polítics que ens roben, sinó també als que són incapaços d'evitar-ho. Als que ens menteixen dient que no faran l'Hospital de La Real i l'acaben fent, als que ens diuen que milloraran la situació laboral dels treballadors d'IB3 i no ho fan, etc...
La Diada de Mallorca
Un any més, l'independentisme commemoram la Diada de Mallorca. Com cada 31 de desembre, sortim al carrer per celebrar que tal dia com aquest ara fa prop de 800 anys la nostra illa entrà a formar part dels Països Catalans.
Aquesta és el dia més assenyalat a Mallorca. No només per la catalanització de l'Illa que implica, sinó també per la simbolització que té aquesta data en l'imaginari col·lectiu illenc: la celebració de la Festa de l'Estendard començà al segle XIII i es ve realitzant fins als nostres dies, convertint-se així en una de les festes cíviques més antigues d'Europa. Tanmateix, però, des de fa ja molts anys la Diada no és només una data de celebració, sinó també, i sobretot, de reivindicació i de lluita.
Enguany, hi ha diversos motius per manifestar-nos, moltes són les qüestions que ens empenyen a sortir al carrer. Patim, com feia molt de temps que no patíem, una crisi que està provocant grans problemes al conjunt de treballadors del nostre poble. Uns treballadors que a les Illes, com a la resta del país, estan fent front als tancaments d'empreses i als conseqüents acomiadaments massius. Un exemple d'això el tenim en l'avís de tancament de la planta que té la multinacional Kraft a Menorca, un tancament que implicarà deixar al carrer a prop de 200 persones i moltes altres que indirectament acabaran perdent el lloc de feina. Un cop molt dur per a l'illa de Menorca. I tot això, quan l'empresa té uns guanys anuals del 36 per cent.
A aquest duríssim moment econòmic cal afegir la patètica situació en què es troben les institucions de les illes. I és que aquest 2008 serà recordat per molts illencs pels innombrables casos de corrupció que han assolat les diverses institucions insulars: cas Andratx, cas Rodrigo de Santos, cas Turisme Jove, cas CEDEIB, cas Vicents... i molts altres que de ben segur aniran sortint. Això fa que el gran desprestigi que viu la classe política arreu del país es vegi enormement augmentada a les illes. Aquest desprestigi afecta no només als polítics que ens roben, sinó també als que són incapaços d'evitar-ho. Als que ens menteixen dient que no faran l'Hospital de La Real i l'acaben fent, als que ens diuen que milloraran la situació laboral dels treballadors d'IB3 i no ho fan, etc.
A tot això, a poc a poc, l'esquerra independentista de Mallorca segueix creixent en projectes i organitzacions. Enguany és l'any que hi ha més nuclis d'organitzacions de l'EI i quan es fan més actes per la Diada arreu de Mallorca. Tanmateix, però, tant a Mallorca com a la resta dels Països Catalans queda molt de camí per recórrer, moltes mancances per superar i moltes lluites per tirar endavant, no és hora d'estar aturats. Ans al contrari, és hora d'arromangar-se i posar-s'hi. Com cantava Guillem d'Efak “fes-te enfora becadeta que no és hora de dormir!”
Web Llibertat.cat
A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada. (Miquel López Crespí)
La qüestió nacional a les Illes: memòria històrica de la gran Diada de 1977 (I)
Potser seria útil per a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes que no visqueren els esdeveniments de la transició fer una mica d'història de com anaren les primeres provatures de marxar en el camí del nostre alliberament nacional i social.
La més gran manifestació que ha tengut lloc a Mallorca en defensa de l'Estatut i del nostre autogovern va ser la del 29 d'octubre de 1977.
Però fem una mica d'història.
A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada.
Les reunions per organitzat la major manifestació nacionalista i d'esquerres de la història de Mallorca es feien normalment en el local de l'OCB. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el llibre Gràcies, no volem flors (Edicions de La Magrana, 1981): "...però, mentrestant, les reunions continuaven. Eren setmanals i es feien a l'Obra Cultural Balear. S'aixecà acta de cada una d'elles, ja que, en un assumpte tan important com l'autonomia, calia deixar constància de tot el que es discutia, dels acords que es prenien, de les propostes que es feien i de les discussions. Si més no, els papers serveixen de vegades de testimonis històrics, no fos cosa que el temps desvirtuàs en el futur el contingut i les intencions d'aquelles reunions. Ja he dit que Sánchez Allés era el representant o el portaveu centrista; pels socialistes de Felipe hi venia assiduament en Josep Moll; pels socialistes nacionalistes, en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç; els comunistes estaven representats habitualment per Victorí Planells, a més de Josep Valero i Miquel Rosselló; Isidre Forteza venia pel Moviment Comunista de les Illes; Antoni Mir, alternant amb Miquel López Crespí, venia per l'OEC; Armand Candela i Climent Garau, per la Unió Autonomista o Partit Nacionalista de Mallorca, etc...". En aquelles reunions es parlà, entre moltes altres coses, de com organitzar les distintes intervencions en l'acte.
Les coses pareixien funcionar a la perfecció fins que va esclatar la bomba: UCD, per boca de Maximilià Morales i Lluís Pinya, desautoritzava tot el que havia aprovat l'anterior representat, Sánchez Allés i volgueren fer-se seva, de forma completament oportunista, la feinada feta fins aquells moments. Es tractava de capitalitzar l'acte, llevar-li contingut nacionalista i esquerrà, excloure l'escriptor Antoni Serra de les intervencions i fer de Jeroni Alterti i UCD els protagonistes màxims del 29 d'octubre.
En defensa de la unitat aconseguida Antoni Serra decidí no participar en la lectura de discursos fins que, espitjat per Aina Moll, Antoni Mir (i tots els grups d'esquerra de l'Assemblea) accedí a reconsiderar la seva posició. Amb els anys, l'escriptor valora que no ho hauria d'haver fet ja que les claudicacions davant UCD i la dreta foren excessives. En la pàgina 188 de Gràcies, no volem flors, explica: "Ara sé que em vaig equivocar, que no havia d'haver participat a la Diada, perquè amb el temps m'he adonat que va esser una pantomima, el motiu més cruel de frustracions futures. Qui creia realment en l'autonomia? Els esdeveniments polítics dels anys 78-79 i 80 ho han deixat ben clar. Per a la majoria dels nostres polítics, l'autonomia és una farsa o, en tot cas, un mot ridiculitzat i desvirtuat, que ha generat no pocs desencisos i no poques actituds d'indiferència. Per això vàrem fer aquella Diada?".
Però no avançem els esdeveniments. Es tractava d'aconseguir, malgrat tots aquests entrebancs i contradiccions, una participació massiva del poble mallorquí en la Diada. Era una feinada (ja n'estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant cartells. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics aferrant cartells per les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n'hem fetes de coses, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d'oportunistes i vividors de la política que s'han aprofitat com a sangoneres de la lluita popular!
No es tractava tan sols de fixar cartells a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d'OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. S'hauria d'haver vist els treballadors de totes les contrades armats amb barres de ferro per a defensar els cartells que convocaven a la manifestació de dia 29 d'octubre! La qüestió -la defensa de l'autonomia- era seriosa i no volíem consentir que quatre reaccionaris ens fessin malbé la feina. Grups de jovençans de "Fuerza Nueva" feien desastres amb els cartells que anàvem penjant. Com ja he dit en les nits anteriors a la manifestació no hi eren enmig del carrer aferrant els posters, ni menys encara defensant-los, tota la sèrie de personatges que després es farien famosos damunt l'esforç d'aquests anònims militants. Fotografies en els diaris? Totes les que vulgueu! Però comparèixer a les reunions, fer feina enmig del poble o sortir al carrer a lluitar contra la dreta... ca barret!
I l'èxit d'aquella gran manifestació del 29-X-1977 no hagués estat possible sense la col·laboració dels menyspreats treballadors que, des de barriades i pobles, participà massivament en l'acte reivindicatiu més gran de la nostra història (l'esperit del qual va ser ben aviat traït pels mateixos que, de forma oportunista, encapçalaven la manifestació).
Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
50è aniversari de la Revolució Cubana (i II) (2 vídeos)
pobler | 29 Desembre, 2008 16:19 |
6 / 1 / 2009 Converses amb Fidel – Canal33
Aquesta setmana es commemorava el 50è. aniversari de la revolució cubana. Per aquest fet, "60 minuts" emet un dels únics treballs en què apareix àmpliament el gran protagonista de la revolució de tots aquests anys, Fidel Castro, en un documental dirigit per Oliver Stone.
Un documental dirigit per Oliver Stone.
Producció: Fernando Sulichín i Álvaro Longoria.
Web TV3
Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)
La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".
Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].
El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.
Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).
A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.
Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
50è aniversari de la Revolució Cubana (I) (3 vídeos)
pobler | 29 Desembre, 2008 10:08 |
Comencen les activitats de commemoració del 50 aniversari de la Revolució Cubana
La Brigada Catalana Venceremos , gràcies al suport i la iniciativa de diverses organitzacions dels Països Catalans, ha iniciat aquest mes de desembre les activitats polítiques en commemoració del 50 aniversari de la Revolució Cubana.
Diversos actes al llarg d'aquest mes donaran el tret d'eixida amb el que l'Esquerra Independentista desenvoluparà en els propers temps una gran quantitat d'activitats. Aquestes tindran el seu eix polític en la reivindicació de la vigència del projecte revolucionari cubà, fonamentat en la defensa de la sobirania nacional, la igualtat social, l'humanisme i l'internacionalisme. Les xerrades, exposicions, projeccions de documentals, sopars i festes serviran també per a l'obtenció de recursos econòmics amb els quals col·laborar en la reconstrucció dels danys causats el passat estiu pels huracans Gustav i Ike.
Web Endavant
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge.
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)
El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.
Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.
En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Aina Calafat i la plataforma Salvem la Real: “La multa per Son Espases és molt baixa”
pobler | 28 Desembre, 2008 17:48 |
La portaveu de la plataforma Salvem la Real, Aina Calafat, no troba suficient la sanció interposada pel Consell a l’Ib-salut i a la UTE
“La multa per Son Espases és molt baixa”
L.Terrassa
Aina Calafat, portaveu de la plataforma Salvem la Real, considera que l’import de la multa imposada pel Consell de Mallorca a l’Ib-salut i a la UTE que construeix l’hospital de Son Espases, per iniciar les obres sense les excavacions arqueològiques prèvies, "és molt baix tenint en compte que el dany que ha causat el Govern Matas a les restes arqueològiques de Son Espases és immens".
En qualsevol cas, Aina Calafat aclareix que "ningú no pot oblidar que hi ha catorze denúncies trameses per la plataforma Salvem la Real a la Unió Europea i que allà ja se n’ha obert un expedient informatiu, per la qual cosa la UTE podria rebre una sanció molt més gran per allò que va succeir".
De fet, des de l’agrupació s’ha exigit que totes les institucions amb competències assumeixin la seva part de responsabilitat. Per això, les denúncies han estat presentades contra el Govern, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma.
En aquest sentit, cal recordar que les obres de l’hospital de referència es varen començar el febrer de 2007 i la comissió d’arqueòlegs no es va constituir fins al mes de maig d’aquell any, després que el Consell, presidit llavors per Maria Antònia Munar, ordenàs paralitzar la construcció durant dues setmanes. "Des d’abans que s’iniciassin les obres, nosaltres ja vàrem advertir que allà hi havia restes arqueològiques. No obstant això, ningú no ens va fer cas", explica Aina Calafat.
"Aquesta no serà la darrera multa, perquè totes les administracions han de respondre per les seves actuacions i ningú no es va molestar a comprovar què passava en realitat a Son Espases", afegeix. Calafat ja ha mantingut cinc reunions amb els responsables de la UE.
dBalears (28-XII-08)
Els clams s'accentuaren contra la construcció de l'hospital a Son Espases. El grup va proclamar que «no s'ha de destruir Mallorca», cantaren consignes com «Maleïts especuladors» o «Llibertat i independència» i citaren lemes com «mai no ens faran callar». La Coral de la Real va entrar en escena a a darrera etapa de l'espectacle.
Música contra la tristor en l'homenatge a Toni Roig al Palau de la Música
Al-Mayurqa presentà 'Temps de Revolta' a Barcelona en un acte on es recordà el seu fundador
C.DOMÈNEC. Barcelona.
L'inici va semblar un final de concert. El públic del Palau de la Música va rebre divendres Al-Mayurqa amb un interminable aplaudiment i va provocar que la majoria dels seus components responguessin de la mateixa manera, amb un reconeixement recíproc i durant diversos minuts.
El concert de Barcelona havia de servir per presentar Temps de Revolta, el darrer treball del grup, però la inesperada mort de Toni Roig, dos dies després de donar a conèixer el disc a Lloseta, va convertir la cita en un homenatge enèrgic, amb més somriures que llàgrimes.
El grup va interpretar els nous temes juntament amb cançons de tota la història d'Al-Mayurqa. Les primeres paraules del concert les pronuncià Toni Roig a través d'una projecció sobre una pantalla situada darrere els músics. I així va seguir tot el recital, amb imatges en vídeo de Roig a Lloseta en les quals aquest presentava cada peça. «La xeremia és un símbol de nacionalisme», etzibà en una intervenció.
El concert gaudí de la col·laboració de nombrosos de músics amics: Aina Jaume, Biel Majoral, la Coral de la Real, Jordi Fàbregas, Miquel Brunet, Neus Jaume i Tito Peláez. Era un deure de gratitud i una obligació ser aquí», explicà el baix elèctric Gaspar Jaume, que afegí que «la mort de Toni va ser una injustícia. Ell tenia il·lusió de cantar en el Palau que és un símbol perquè és un edifici pagat per gent que estima la música». «Em repetia que no li fallàs en el Palau», exclamà Majoral. «Toni no plorava, demanava i es comprometia».
L'actuació va suposar una gran festa de la música tradicional i del catalanisme mallorquí. Manel Martorell explicà que «ens han castigat i no ens deixaren tocar a les festes de Sant Sebastià i fins i tot ens vetaren a una emissora de ràdio». Els clams s'accentuaren contra la construcció de l'hospital a Son Espases. El grup va proclamar que «no s'ha de destruir Mallorca», cantaren consignes com «Maleïts especuladors» o «Llibertat i independència» i citaren lemes com «mai no ens faran callar». La Coral de la Real va entrar en escena a a darrera etapa de l'espectacle.
Al final del recital, amb el públic que omplia la sala del petit Palau dempeus, Biel Majoral manifestà que «el més tràgic és que abans no m'havia adonat de la força de les lletres i de la música de Roig». Emocionat, baixà al pati de butaques, cercà entre el públic Maria Ramis, viuda del fundador i la va fer pujar a l'escenari des d'on va agrair amb la veu entretallada «tot el que ha fet Al-Mayurqa». No ens faran callar va sonar com si fos un himne en memòria de Toni Roig i va animar a seguir el camí començat. «Quan es mor un patriota, una terra queda orfa», sentencià Majoral.
Diari de Balears (2-XII-07)
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
ERC i la Diada de Mallorca
pobler | 28 Desembre, 2008 12:50 |
Jugar-se-la-hi, de bon de veres!
A punt de realitzar una altra vegada, -i ja som a la vintena!- la tradicional Manifestació independentista per la Diada de Mallorca, la gent que manté vives les ganes de construir democràticament uns Països Catalans lliures i sobirans a l'interior de l'Europa del futur, tornam a reclamar pels carrers de Palma el nostre dret a decidir: fer-ne i construir-ne democràticament un poble lliure al món.
Seguim amb la venerable tradició iniciada per “quatre gats” a finals de la dècada dels anys vuitanta...
En clau política, com a militant mallorquí d'Esquerra Republicana de Catalunya, crec que s'ho paga llegir-ne, -en recoman la lectura atenta-, el contengut íntegre de l'escrit que signa la diputada d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya, Marina Llansana, publicat al diari El Mundo diumenge dia 21 de desembre de 2008.
Amb la clarividència que la caracteritza, l'experta professional de la comunicació repassa algunes de les passes fetes fins ara per Esquerra Republicana al Principat de Catalunya, i tot el reguitzell de pressions externes que miren de fer fora del Govern una formació política que duu lluitant democràticament per la nació catalana des de l'any 1931 ençà. Quasi res!
Setanta-set anys seguits de lluita política a favor de la nació catalana! I encara hi ha qualcú -com aquell qui diu amb la llet als morros, acabat de nàixer- que s'atreveix a donar-li lliçons de comportament polític correcte i a reclamar-li més maduresa política! Quina barra!
Però les coses sempre són així com són, i massa sovint no acostumen a ser així com voldríem que fossin! Per això la diputada republicana manifesta que la pressió per forçar Esquerra a deixar el Govern de la Generalitat de Catalunya no ha parat mai de créixer, amb constància i intensitat.
Denuncia la gent que vol fer recaure damunt d'ERC gairebé tots els errors o nyaps que pugui haver comès el Govern de la Generalitat. Mentre n'assenyala d'altres que, des del primer dia, li exigeixen a Esquerra Republicana com si tingués la capacitat de determinar la política catalana amb els seus 21 diputats, dels 135 membres amb què compta el Parlament català.
Fixa la seva atenció en la parafernàlia mediàtica més propera al PSC-ICV, la qual no deixa de marcar Esquerra amb hostilitat, reacciona molt sovint amb virulència extremada i engega campanyes de linxament de militants d'Esquerra ben notables.
Destria, així i tot, altres veus que fan notar que, si més no per primer cop el PSC passa de ser un acòlit submís del PSOE a protagonista d'una certa tensió amb Madrid, impensable fa cinc anys... Tot i reconèixer la seva claudicació al Congrés espanyol en votar submisament el pressupost de l'Estat amb el PSOE (cosa que sempre ha fet).
La diputada Marina Llansana enumera llavors tota una sèrie de preguntes que, a la pràctica, només obtenen una resposta possible:
Per quins set-sous es demana la sortida d'Esquerra del Govern si el TC retalla un Estatut, quan aquest va ser votat en contra per Esquerra?
Per què Esquerra, expulsada del Govern per dir NO a l'Estatut Mas-Zapatero, anteriorment, ara ha de deixar el Govern, voluntàriament, davant d'una sentència del TC contrària a un Estatut que Esquerra no solament no va recolzar sinó que va votar-hi en contra?
Com és que no es fa derivar la responsabilitat sobre els vertaders protagonistes del nyap?
Quina responsabilitat no tenen els abanderats del catalanisme tradicional, en haver-se carregat el sistema de finançament ambiciós que preveia l'Estatut del 30 de setembre, en nom d'un consens inútil i estèril que representa una claudicació a tota regla?
N'acaba l'escrit, la clarivident diputada d'Esquerra Republicana de Catalunya, amb un reconeixement -així ho crec jo- que esdevé ampliable al conjunt dels territoris que conformen els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó:
“Esquerra Republicana de Catalunya continuarà sent la formació política que haurà d'empènyer el carro, alhora que continuarà rebent el nombre major de garrotades... A diferència d'altres que mai no se l'han jugada pel País, només Esquerra Republicana està en condicions de jugar-se-la-hi de bon de veres i de saltar-se'n la barrera de la independència dels Països Catalans...”
Coincideix, amb això, la qüestionada portaveu d'Esquerra amb l'opinió manifestada pel president del Parlament de Catalunya, el republicà Ernest Benach, qui considera que ERC és la millor eina pel futur dels Països Catalans.
Cecili Buele i Ramis
Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya
Mallorca, desembre 2008
http://aframericanet.cecili.cat/post/62946 Blog Aframericanet
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Novel·listes valencians: El tango de l'anarquista
pobler | 28 Desembre, 2008 09:30 |
En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. (Miquel López Crespí)
El tango de l´anarquista, d´Albert Hernàndez i Xulvi
Amb l´escriptor de Catarroja Albert Hernàndez i Xulvi coincidírem per primera vegada en el lliurament dels Premis Literaris del Principat d´Andorra. Ho record com si fos ara mateix. Era una freda nit de novembre de 1990 i érem a l´hotel tot esperant el lliurament dels guardons que ens havien atorgat, a ell el premi de novel·la per l´obra No mireu per l´ull del panya; a qui signa aquest article pel poemari Les Plèiades. Malgrat que abans no havíem tengut cap relació personal, sí que ambdós ens coneixíem a través de les obres respectives. Jo ja coneixia la seva narrativa, que, m’havia apassionat. Parl de La síndrome i altres històries, que guanyà el Premi l´Encobert de l´any 1988 i Aquell paisatge d´agost, que obtengué el Benvingut Oliver de narrativa de Catarroja. Record que la nit que ens coneguérem personalment, intercanviàrem impressions, ens contàrem anècdotes, compartírem alguns secrets professionals. No cal dir que de seguida vaig comprendre que Albert Hernàndez era de la meva corda.
Amb els anys ha anat consolidant la seva carrera professional i ha esdevengut un dels escriptors més sòlids, més guardonats i de més vendes dels Països Catalans, malgrat que no compta al darrere amb cap clan o camarilla que li doni suport. O potser per això mateix. Entre la seva producció destacaria, com a obres importants de la narrativa catalana contemporània, les novel·les L’últim somni (Pagès Editors, Lleida, 1994), Arran de pell (Pagès Editors, 2004), Temps de fang (Eliseu Climent/3i4, València, 2007) i, la darrera, de la qual voldria escriure dir unes paraules, El tango de l´anarquista (Editorial Bromera, València, 2006).
Després de la lectura d’aquesta fantàstica història, El tango de l’anarquista, la novel·la que ha publicat Bromera en la seva col·lecció “L´Eclèctica”, hom pot veure ja completament consolidada la carrera d’aquest novel·lista, mestre en l’art de bastir mons de ficció basats sovint en la més dura realitat. En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. Apassiona la forma com l´escriptor de Catarroja descriu les il·lusions que dominen el protagonista, Sebastià, el republicà que, deixant el país enrere, provarà de reconstruir la seva vida l’Argentina. La desventura persegueix els vençuts i, novament, a l’Argentina, quan pensa que ha deixat ben lluny el món tèrbol i mancat de llibertat de la dictadura franquista, s´adona, sense poder-hi fer res, que el colp d´Estat del general Videla capgira totes les seves esperances.
El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes.
Albert no pretén, emperò, fer cap tesi política amb el rerefons que emmarca i defineix l´obra. Aquests fets històrics són el motor, els fonaments de la novel·la, la realitat que ha fet posar en marxa la imaginació del nostre autor, potser el truc que empra l´escriptor per a sorprendre el lector. I, com a home d´esquerres en exercici, Albert sap aprofitar la literatura, la ficció, la màgia de l´escriptura que ell domina de forma tan brillant, per a estimular la curiositat dels lectors envers uns esdeveniments amb els quals, potser, només havia tengut una relació superficial, de documental televisiu o simple notícia de diari.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-VII-07)
Literatura |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
El Consell multa amb 96.000 euros les obres de Son Espases
pobler | 27 Desembre, 2008 19:44 |
El Consell multa amb 96.000 euros les obres de Son Espases
Patrimoni interposa dues sancions de 48.000 cadascuna a la UTE constructora de l’hospital i a l’Ib-Salut per iniciar les obres sense control arqueològic el 2007
Francesca Marí
L’Ib-Salut i la UTE que construeix l’hospital de Son Espases hauran de pagar una multa de 48.000 euros cadascú per no seguir les directrius de Patrimoni en les obres del nou hospital de referència. Així ho confirmà a aquest diari el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, qui assegurà que la presidenta del Consell, Francina Armengol, ja ha signat el decret de sanció econòmica. La multa ve referida a l’any 2007 quan el 10 de febrer el Govern Matas inicià les obres de l’hospital sense el control arqueològic necessari. Així mateix, la sanció també grava la destrossa d’una part de la síquia d’en Baster, declarada Bé d’Interès Cultural (BIC) pel Consell el maig del 2005.
Durant tres mesos (del 10 de febrer al 7 de maig de 2007) les màquines excavadores treballaren sense cap mirament sobre el patrimoni en els 60.000 metres quadrats de Son Espases Vell. D’aquests, 27.300 es varen moure sense el control arqueològic, tal com havia prescrit feia dos anys la Comissió insular de Patrimoni. És en aquest mateix indret on avui s’ubica l’edifici principal de l’hospital. A més, el Consell de Mallorca no en fa responsable únic l’Executiu, sinó que també ha sancionat la Unió Temporal d’Empreses (UTE) formada per Dragados, FCC, Construcción SA, Melchor Mascaró SL i Llabrés Feliu SA. Segons explicaren fonts properes al Consell, la sanció ve referida al nombre de metres quadrats que es mogueren i que duraren tres mesos.
Cal recordar que el 25 de juliol de 2007 la presidenta del Consell, Francina Armengol, i la consellera insular de Cultura i Patrimoni, Joana Lluïsa Mascaró, ordenaren la suspensió parcial de les obres de l’hospital després que un informe tècnic confirmàs l’existència de restes arqueològiques que requerien ser excavades. Avui encara continuen les excavacions en el terreny.
dBalears (26-XII-08)
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Abril 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
| 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
| 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
| 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
| 27 | 28 | 29 | 30 | |||
Recentment
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Illes - La guerra civil i la novel·la històrica
- Pere Rosselló Bover i els escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
- Llorenç Villalonga i el feixisme - Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
- Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
- Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (I)
- Mallorca, 1936 - El darrer Primer de Maig de la República
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Narrativa insular del segle XX: Un viatge imaginari i altres narracions
- Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur
- Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)
- La generació literària dels 70 - El meu primer Premi Ciutat de Palma
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Portugal 1974 - La Revolució dels Clavells i la Cultura
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- Detencions i interrogatoris - El compromís polític de la generació literària dels anys 70
- Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)
- Els premis literaris i el control de la cultura
- La npvel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí -
- La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla (1940) i els presoners republicans - Memòria dels vençuts
- La poesia catalana contemporània i la memòria històrica: Espais secrets
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
- El meu primer Premi Ciutat de Palma
- Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Pere Rosselló Bover i la generació literària dels anys 70
- Els hereus del POUM a les Illes: l'Organització d' Esquerra Comunista (OEC)
- El Maig del 68, els situacionistes i la poesia mallorquina contemporània
- Els altres comunistes i la transició
- Pau Faner, Joan Martorell, Raphel Pherrer i Eduard Riudavets comenten el llibre de Miquel López Crespí Camins literaris (Ona Mediterrània Edicions)
- Literatura catalana i novel·la històrica
- París i els autors de sa Pobla
Categories
- Pàgines del meu dietari [146]
- Sa Pobla i la literatura mallorquina [451]
- General [180]
- Memòria històrica [2069]
- La generació literària dels 70 i els viatges [19]
- Literatura [2586]
- Fets i personatges [961]
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]
- Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [41]
- Defensa de la terra [179]
- Mallorca: el paradís perdut [43]
- Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]
- Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]
- Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]
- La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [9]
- Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]
- Cinema [53]
- Articles [467]
- Opinions i actualitat polÃtica [936]
- L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]
- Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]
- El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]
- Les falses memòries de Felipe Gozález [20]
Els meus enllaços
Recomanats
- Aframericanet
- agustí baró
- Antifeixistes
- Articles de la campanya Salvem la Real
- Articles d´actualitat política
- Arxiu d'autors marxistes
- El Talp
- Els comunistes de les Illes (LCR)
- Els Fideus. Memòria històrica
- encaptivitat
- ERC Illes
- Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)
- Fundación Andreu Nin
- Gabriel Janer Manila
- GOB
- Insurgente
- Ixent -Esquerra anticapitalista
- joanot colom
- La transició (la restauració borbònica)
- Literatura catalana
- Literatura catalana contemporània - Illes
- Literatura catalana moderna - Illes
- Llibertat.cat - Esquerra Independentista
- Llibres de Miquel López Crespí
- Llorenç Capellà
- Mallorca republicana
- Maulets
- MDT (Moviment de Defensa de la Terra)
- Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca
- Memòria històrica de les Illes Balears
- Miquel López Crespí a Facebook
- nodo50-contrainformació a la xarxa
- Nubulaya
- Obra Cultural Balear (OCB)
- Per la Independència
- Per la independència i la república
- Per una esquerra alternativa
- Pere Capellà
- Pere Rosselló Bover
- Picalsud
- PSAN
- PSM
- Textos clàssics de l´esquerra
- Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando
- Web de l'escriptor Miquel López Crespí
Comentaris recents
- Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.
- Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...
- Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...
- Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...
- Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...
- Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...
- Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...
- cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...
- Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...
- Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...
- martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...
- Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...
- Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...
- Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...
- Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....
- Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...
- Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...
- Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...
- Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...
- Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...
- Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...
- Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia Miquel Àngel Llauger |...
- A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...
- xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...
- Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...
- Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...
- peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...
- dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...
- Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...
- tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...
- Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...
- carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...
- Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...
- Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...
- Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...
- L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...
- Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...
- Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...
- Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....
- Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...
- IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...
- Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...
- dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...
- Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...
- El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...