Miquel López Crespí - Memòria històrica

A Grècia no hi ha diners per a l'increment dels salaris ni per a la despesa pública, però el govern regala milions d'euros als banquers, ven tot el que queda de patrimoni públic, aerolínies, ports, trens, afavoreix la fallida del sistema d 'assegurança social, posa la salut i l'educació a la vora del col·lapse, flexibilitza les relacions laborals i condemna al jovent a ser la “generació dels 700 euros”, al temps que conviu i es beneficia de la corrupció com en els casos de Siemens i Vatopedi. Tot això afavoreix l'atur, la inseguretat i la ràbia que ara s'expressa en una revolta que neix de les bases i on els partits institucionals d'esquerra es situen contra les barricades.

Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes) expressa el seu suport a la revolta grega, contra el capital.

L'assassinat d'un adolescent de 15 anys, Alexis Grigoropoulos, per un membre de la Guàrdia Especial de la Policia a Atenes, el dissabte 6 de desembre, ha provocat una rebel·lió popular estesa a tota Grècia.

Després de la mort del noi, el barri propera l'assassinat (prop de la Universitat Politècnica d'Atenes) es va omplir de gent, majoritàriament jove que inicià les protestes. S'alçaren barricades en els carrers i la policia originà nous enfrontaments. La Universitat Politècnica va ser ocupada i s'organitzà una manifestació a l'endemà. Mobilitzacions similars es van produir aquella mateixa nit a altres ciutats gregues.

El diumenge dia 7 de desembre , més de 20.000 persones van participar en una marxa de protesta contra el Departament Central de Policia a Atenes.

El dilluns 8, des de les primeres hores del matí, desenes de milers d'estudiants secundaris, es manifestaren per Atenes, varen atacar i ocupar comissaries i consells municipals en tot el país.En les primeres hores de la tarda, una manifestació de masses a Atenes, que duplicava la del dia anterior, es va transformar en un xoc generalitzat amb la policia en tota la capital. La Facultat de Dret de la Universitat d'Atenes, la Universitat d'Economia d'Atenes i la Politècnica van ser ocupades; assemblees generals estan discutint i decidint el curs d'acció. L'exministra d'Educació Marietta Yannakou, que va renunciar com a conseqüència del massiu moviment estudiantil de 2006/2007, va acusar als trotsquistes i anarquistes de dirigir la revolta.

La revolta és causada per la situació produïda per la crisi capitalista mundial. És l'expressió d'una ràbia acumulada per una jove generació que viu sense seguretat en el futur, condemnada a la flexibilitat laboral i a l'atur, i que es manifesta de manera violenta com en els barris de Paris l'any 2006.

El Pasok, partit d'orígen socialista i ara neoliberal ha condemnat la revolta, i els seus militants s'han oposat a la vaga general i a les manifestacions.

El KKE (stalinista) no ha participat en les manifestacions unitàries , ha organitzat protestes per separat i s'ha posicionat en defensa de la pau contra els anarquistes i esquerranistes.Juguen el paper contrarrevolucionari que els ha caracteritzar al llarg de la història.

El Synaspismos (antics eurocomunistes) han volgut jugar el paper d'intermediaris entre la revolta i l'Estat.

Dos fronts d'esquerra, el Mera (Front de l'Esquerra Radical, en el qual participa el EEK) i Enantia (Esquerra Unida Anticapitalista), maoïstes i el Moviment Antiautoritari (anarquistes) han coordinat les seves accions. Han fet una crida per la continuïtat de la lluita i per la vaga general per a enderrocar al govern i posar fi a les polítiques capitalistes, que intenten fer que els explotats paguin la crisi.

El dimarts 9 de desembre milers de persones de totes les edats, van participar en el funeral d'Alexis en el Palaion Faliron, el cementiri d'un suburbi d'Atenes, i acabat aquest la policia va originar nous disturbis, quan disparà almenys 15 bales per a dispersar als manifestants.

Milers de persones es manifestares després a Atenes i toparen de nou amb la policia a la Plaçaa Syntagma, enfront del parlament. A la mateixa hora del funeral, es van realitzar marxes de protesta en les principals ciutats de Grècia, que van acabar en xocs violents amb les forces de repressió de l'Estat. En alguns indrets, estudiants secundaris molt joves van atacar les comissaries de policia.

El primer ministre Kostas Karamanlis es va reunir amb el president de la República, els líders dels partits d'oposició en el parlament i el president del Congrés, però no va torbar suport a la pretensió de declaració de l'estat d'excepció, tot i que els mitjans de comunicació al servei del capital el demanen.

El dimecres 10 es produeix la vaga general de 24 hores convocada abans de la mort del jove, en contra de la política del govern. En col·laboració amb la dreta, la direcció sindical de la GSEE (vinculada al Pasok) va suspendre la manifestació enfront de la seva seu central i la marxa posterior, i va convocar un acte "en memòria de la democràcia" a la Plaça Syntagma. El Pasok critica que "el govern no usa a la policia per a protegir la pau social, la propietat dels ciutadans i els edificis públics..."

Els estalinistes del KKE denuncien juntament amb el govern i l'extrema dreta a... Synaspismos (antics eurocomunistes) com "protectors dels ‘hooligans' i provocadors". La secretària general del KKE, Aleca Papariga, qualifica als joves manifestants de "talibans", creats pels serveis d'intel·ligència de l'Estat sota els governs del Pasok i Nova Democràcia i ara fora del seu control!. Aquesta declaració va rebre un elogi entusiasta del govern dretà i de l'extrema dreta. El KKE organitza els seus propis actes per separat, en altres llocs i a altres hores, respectant absolutament la pau social que el govern vol imposar.

Synapismos, juntament amb els seus aliats de la "Aliança de l'esquerra radical" (Syriza), que no té representació parlamentària, propugna una "reorganització democràtica de la policia" i mesures econòmiques tèbiament reformistes, per a elevar les condicions de vida de la jove generació amb un present miserable i sense futur.

La convenció general de l'Assemblea de l'Escola Politècnica, que segueix ocupada, ha decidit que es faci una crida per al dissabte 20 Desembre de 2008, a manifestar-se per tota l'Europa i el món, en la memòria de tots els joves, els immigrants i tots els que lluiten i els que caigut assassinats per les forces repressives de l'estat.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Grècia està en estat d'alerta després d'una nit de violents enfrontaments entre la policia i grups de joves a diverses ciutats del país. Els greus incidents han començat després de la mort d'un noi de 16 anys pels trets de la policia. L'agent que va matar l'adolescent, l'han detingut aquest diumenge a la tarda i està acusat d'homicidi intencionat segons la televisió estatal. El seu company també està arrestat i acusat de col·laboració en l'assassinat. Tot i això, les destrosses, els incendis i els aldarulls continuen. El centre d'Atenes està acordonat per la policia i hi ha grups de joves que s'han atrinxerat en algunes universitats.

Web Indymedia

HOMEMATGE A ALEXANDROS GRIGOROPOULOS, ESTUDIANT ASSASSINAT PER LA POLICIA GREGA

DEMÀ PARLAREM DE LES TERMÒPILES

Claror minvant del dia penetrant fins a la darrera fondalada de la carn.

Furtius moviments irradiant un encès plaer que encega.

Em resta el perfil ombrívol del teu rostre evocant l'alegria i el gaudi,

la turmentadora calma que arriba després de la batalla.

Demà parlarem de les Termòpiles,

de les batalles de Marató i Salamina,

de l'arma invencible dels pobles que saben servar la seva història

com aquells herois que resistiren als perses.

Del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades (Cossetània Edicions), Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)

...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Volem denunciar també la responsabilitat del Govern de les Illes Balears, que recentment ha manifestat la seva intenció de legalitzar tot l’entramat pirata de les ampliacions hoteleres construïdes fora de la llei. Entenem que aquesta vergonyosa decisió augmenta el perill d’accidentalitat dels treballadors, i dóna ales a empresaris d’hoteleria que han fet, dels incompliments de la normativa, el seu modus vivendi. Demanam que aquesta decisió s’anul·li de manera immediata.

TERRORISME PATRONAL:

QUATRE TREBALLADORS MORTS

EN ACCIDENT LABORAL A CALA RAJADA

Avui dimarts, els treballadors i treballadores de Mallorca i les Illes Balears estam de dol. En un tràgic accident laboral, quatre treballadors han perdut la vida al ensorrar-se part de l’edifici de l’Hotel Son Moll, a Cala Rajada, municipi de Capdepera. En unes obres il·legals de l’empresa Serrano, S.L., de les que ja s’havia decretat la prohibició municipal reiteradament, els treballadors, dels quals a hores d’ara s’està investigant la seva situació contractual, feien feina vulnerant presumptament els horaris legals de jornada, entre d’altres irregularitats que encara estan per aclarir.

Davant de tot això, la CGT de les Illes Balears volem expressar el següent:

1. El nostre condol a les famílies, companys i amics dels quatre obrers morts, així com el nostre suport als quatre ferits en el mateix accident, esperant la seva recuperació el més aviat possible.

2. La nostra denúncia de la situació d’indefensió, legal i real, que pateixen, cada dia més, els treballadors i les treballadores. La precarietat i il·legalitat, promoguda per empresaris sense escrúpols i permesa, i fins i tot fomentada, per unes institucions i un entramat legal que col·loquen els treballadors com a ens sotmesos per les lleis, per desgràcia es demostra una vegada més com a causa directa de la sinistralitat laboral.

3. Volem denunciar també la responsabilitat del Govern de les Illes Balears, que recentment ha manifestat la seva intenció de legalitzar tot l’entramat pirata de les ampliacions hoteleres construïdes fora de la llei. Entenem que aquesta vergonyosa decisió augmenta el perill d’accidentalitat dels treballadors, i dóna ales a empresaris d’hoteleria que han fet, dels incompliments de la normativa, el seu modus vivendi. Demanam que aquesta decisió s’anul·li de manera immediata.

4. Denunciam la incapacitat, manca de mitjans i, fins i tot, actuacions sospitoses de la Inspecció de Treball, alhora de reprimir els atemptats empresarials contra la seguretat dels treballadors. Són molts els exemples que avalen la inutilitat d’aquest departament de l’administració estatal (competència no transferida), quan es tracta de protegir els drets dels més indefensos, els treballadors i les treballadores.

5. Finalment, denunciem l’accidentalitat laboral com autèntic terrorisme empresarial, molt més mortífer que qualsevol altre, i consentit per tot l’entramat del sistema capitalista. Demanam l’aclariment dels fets de Cala Rajada, la depuració de les responsabilitats, tant dels empresaris que han provocat la mort d’aquests quatre treballadors, com de l’Ajuntament que no havia estat capaç d’aturat les obres il·legals.

Fem una crida a tots i totes els qui ens sentim part de la classe obrera, per eradicar la precarietat de les nostres vides, defensar els nostres drets i lluitar contra un sistema injust, el capitalisme, font inesgotable d’exclosos i privilegiats.

Enviat per Josep Juárez (CGT)

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)

Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

Francisco Díaz de Castro.

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.

L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els projectes estrella del govern de progrés, en part coincidents amb els del PP beneficien interessos privats con és el cas del futur hospital de Son Espases o de la xarxa tramviaria quan arribi. En canvi el Metro, amb tots els seus defectes, és de titularitat pública.

És necessari sortir de la crisi amb receptes alternatives i d’esquerres

Per Llorenç Buades Castell

L’economia de mercat conviu des de sempre amb períodes de crisi. Són aquests períodes els que manifesten els límits del sistema capitalista i quan la humanitat arriba a la percepció de què un altre món és necessari, a més de ser possible. Però s’equivoquen les persones que pensen que el capitalisme caurà per si mateix, per molt podrit que estigui, sense l’acció i la voluntat dels subjectes del canvi, és a dir, d’els i les que fan possible la producció de béns i de serveis. Si aquesta voluntat de canvi no es manifesta, el capitalisme superarà la seva malaltia, de manera cada vegada més dura i més punyent per a la classe treballadora.

Els símptomes de la “refundació del capitalisme” ja es manifesten en l’actual debat institucional sobre la supressió del descans dominical a França, en virtut de la llibertat de treballar, eufemisme que també es fa servir en el cas de l’ampliació possible de jornada fins a les 65 o 70 hores, o l’allargament de la jubilació als 70 anys. Així que d’aquesta crisi en sortirà, si no ho evitam i podem fer-ho, un capitalisme més autoritari , més dur, més piramidal, més antiobrer.

Kraft Foods ha anunciat que tancaria la planta de Maó (Menorca) durant el 2009, i que 163 treballadors seran acomiadats. I això passa perquè moltes inversions de les multinacionals són destructives,.

De quina és la resposta dels governs en tenim un clar apunt: el Ministeri de Treball ha autoritzat l'acomiadament de 436 treballadors de Spanair . En total són més de 1700 les baixes patides pel sector aeri, i els sindicats del règim han fet ben poc i malament: una manifestació de 200 persones quan el mal està fet i el cadàver es a punt de caure a la fossa, després de legitimar amb la seva firma retrocessos laborals inexplicables. Tenim altres casos en marxa: Salom IB3, Futura, LTE, ben aviat el RCD Mallorca, Casa Jacinto, Localia, ONO… En qualsevol cas no són els expedients de regulació d’ocupació (ERO) els que motiven que més de 400 treballadors es registrin cada dia en les llistes de desocupats del SOIB. Des que començà l’any fins a dia 30 de novembre s’han tramitat 58 expedients que han afectat 546 persones.

La majoria de les persones en atur, hi arriben per la via de l’acomiadament més simple, de manera que hem arribat al 1 de desembre amb 70.144 desocupats registrats a les Balears (un 14,7% de la població), 51.093 dels quals són del sector serveis (72,8% del total), 13.761 procedeixen del sector de la construcció (19,6%), 2.824 de la indústria (4%), 1.821 sense ocupació anterior (2,6%) i 645 del sector agrícola (0,9%). Però no hi són tots perquè hi ha molta gent que ja és aturada i que té cita per al 15 de gener de 2009, de manera que a final de 2008 ens trobarem amb unes 78.000 persones aturades registrades, i al voltant de 5.000 sense registrar. Hem de tenir en compte també que el SOIB havia atès a final de novembre més de 2.000 aturats que no tenen dret a cap tipus de prestació, interessats en l'ajuda de 350 euros mensuals durant tres mesos que aportarà el govern. Ara ja, els serveis de menjadors socials tenen llistes d’espera i encara no hem començat a veure realment els efectes de la crisi, que es visualitzaran quan s’acabin les prestacions.

D’altra banda no hem tocat fons ni molt menys perquè la directiva Bolkestein provocarà que a partir de 2009 al Govern balear no pugui evitar que s'obrin grans establiments comercials . Les patronals del sector comerç de Balears, creuen que podrien arribar a tancar uns 2.000 establiments i a perdre's més de 5.500 llocs de treball directes a conseqüència de la directiva europea.

Les polítiques institucionals

L’Ajuntament de Palma calcula que la disminució d'ingressos de base immobiliària a causa de la crisi suposarà 11,4 milions menys per a les arques municipals. Aquest fet, en altres nivells i condicions és generalitzat i fa que el governs municipals i altres institucions incrementin la recaptació per la via d’increments impositius superiors sempre als increments dels preus al consum (IPC), i en alguns casos molt impopulars perquè afecten a la població més afectada per la crisi.

L'Empresa Funerària Municipal de Palma, puja un 4,5% els serveis funeraris i un 5% per als del cementiri. Es tracta d’una empresa que el “govern progressista” vol privatitzar. L’EMT manté els preus dels bitllets només per als usuaris de més de 50 desplaçaments mensuals, i afavoreix a un sector d’adolescents, però incrementa els preus fins a un 13% en un bitllet normal, i passa de 0,46 euros a 0,56 per als usuaris de la targeta ciutadana. Recaptarà dos milions d’euros més el proper any .

El Consell de Mallorca incrementa la taxa del fems del 9,8%. Tot i que es descompti el 50% als que cobrin menys de 750 euros al mes, encara així la pujada duplicarà l’increment del IPC. L’equip de govern municipal de Manacor, (PP-AIPC) incrementarà un 5 per cent a totes les taxes, imposts i preus públics per al 2009.

Els projectes estrella del govern de progrés, en part coincidents amb els del PP beneficien interessos privats con és el cas del futur hospital de Son Espases o de la xarxa tramviaria quan arribi. En canvi el Metro, amb tots els seus defectes, és de titularitat pública.

L’oferta hotelera il·legal, serà legalitzada, sense que aporti més llocs de feina. I la remodelació de la Platja de Palma es practica una vegada més a benefici d’interessos privats. Ens ha quedat a la memòria el compromís d’Antich amb l’interès zero cap als empresaris hotelers quan l’euribor no baixa als nivells del IPC, i quan els bancs i caixes als quals han oxigenat amb doblers públics, segueixen sense concedir prèstecs, i quan ho fan incrementen les comissions d’apertura , els percentatges sobre l’euribor, i exigeixen assegurances de vida, llar, etc.

Sobre el pla de la Platja de Palma el degà del Col·legi d'Arquitectes de Balears ha denunciat que el decret per a la modernització dels hotels contravé les normes urbanístiques i afavorirà el desgavell. No cal dir res més, com diria Schuster.

En la Sanitat el Govern central aportarà 31 milions menys als pressuposts de la Conselleria de Salut i Consum per al 2009… I en podriem escriure més, però ens bastarien els fulls.

Canviar el xip

Hi ha receptes alternatives per a sortir de la crisi, i algunes com el repartiment del treball, la disminució de la jornada laboral, la socialització de la banca, l’increment dels salaris, l’increment del sector públic i del treball cooperatiu, van en una lògica antagonista dels receptaris que ens volen fer empassar i que a la fi són els que han provocat la crisi.

Web Ixent

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)

Esquerra alternativa i esquerra institucional

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.

Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Una història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)

Records de París

Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.

Miquel López Crespí en el viatge a París que recorda aquest article (anys 90)

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Ha desaparegut qualsevol norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla.(Miquel López Crespí)

L'ofici d'escriptor i la postmodernitat

Terra d'enveges i ferest autoodi contra l'escriptor nostrat. Prop d'un any després de la presentació per Sebastià Serra (PSM), Antoni Mir (OCB), Maria Antònia Munar (UM) i Ferran Lupescu, poeta i nacionalista d'esquerra, encara hi ha gent malintencionada o que no coneix els greus problemes de marginació que patim els escriptors d'esquerra a les Illes, que em demana per quins motius vaig presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart en el marc de la Diada del 2003, en la sala de plens del Consell de Mallorca. Segurament la gent que critica la presentació del llibre per part del nacionalisme mallorquí i del Principat desconegui el ferotge control que els reaccionaris i el paranoucentisme dominant dins el marc de la nostra cultura exerceixen sobre revistes i suplements de cultura. Al silenci i la marginació acostumats sovint s'hi ha d'afegir haver de suportar les més diverses campanyes rebentistes contra l'obra i la persona d'aquells que "molesten" els poders fàctics. En el fons, i aquests crítics ho haurien de saber, a l'autor independent li costa molt donar a conèixer al potencial públic lector la notícia de l'aparició d'un llibre nou. Com diu un amic meu: "Quan treus un llibre pareix que has fet un pecat mortal i et cau al damunt una nova sentència de mort. Cada nou llibre, una condemna més damunt les teves espatlles". Pel setembre del 2003 s'havia més que comprovat que no hi havia forma d'aconseguir que determinats diaris i mitjans de comunicació es fessin fessin ressò de la publicació de Literatura mallorquina i compromís polític per part d'Edicions Cort. Mesos després de la seva edició, les pàgines de cultura de diversos mitjans de comunicació no havien fet la més mínima menció, ni que fos a tall simplement informatiu, de la seva sortida al mercat. Quina "objectivitat" i "professionalitat" en el tractament de la nostra cultura!

La presentació feta en el marc de la Diada de Mallorca, amb l'inestimable suport de les personalitats que he citat, provà de trecar aquest mur de silenci; és ben simple d'entendre. Intentà que el públic mallorquí s'assabentàs de l'aparició d'un nou llibre en la llengua del públic mallorquí, cosa, com hem vist, prou difícil. Haig de demanar-ne excuses?

M'adonava que les campanyes de silenciament patrocinades per certs sectors del poder i pels reaccionaris de sempre continuaven essent efectives. El blocatge contra els autors considerats "dissolvents" continuava més ferm que mai. Cap escletxa de llibertat. Cap bri d'objectivitat. Cap ajut envers els intellectuals que, d'ençà fa més de tres dècades, lluitam activament pel nostre redreçament nacional i social. Pertot arreu pàgines i més pàgines promocionat escriptors enriquits en el servei al règim. Cada dia estam assistint a la promoció i enlairament d'"intellectuals" de dubtosa condició, la majoria de dretes, especialistes en la demonització contínua de l'obra i la persona de, per posar alguns exemples paradigmàtics, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Gonçal Castelló, Josep M. Llompart, Pere Quart, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Alhora que es promociona l'escriptor no conflictiu, el servil.

Unes setmanes abans de concretar la presentació amb la presidenta del Consell de Mallorca i amb els amics Sebastià Serra, Antoni Mir i Ferran Lupescu, recordava tota aquesta concreta problemàtica de l'escriptor català. A part de les nombroses campanyes rebentistes en contra meva, els silenciaments concrets damunt la meva obra, els atacs que, en el moment més inesperat surten per ací per allà per provar d'anihilar l'esperit de resistència dels nostres escriptors i de qui signa aquest escrit en particular, pensava també en tants i tants bons amics, grans escriptors, homes i dones compromesos amb la nostra terra i que són diàriament estigmatitzats (si no silenciats) pel comissariat de tots conegut. Aquesta és una situació quasi insostenible per a un autor que, com qualsevol escriptor, vol donar a conèixer la seva obra al potencial públic lector.

Mirava els prestatges amb els poemaris, novelles, llibres d'assaig i teatre, llibres d'història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que "mai no varen existir", les presentacions a les quals prohibiren acudir als collaboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se'n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d'un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats "dissolvents", no ens passava solament a nosaltres: el llistat de "represaliats" per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.

Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable. Ha desaparegut qualsevol norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla.

Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!

(7-XII-04)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Chiapas... és una revolta que surt des de les comunitats, i amb moltes demandes; entre moltes d'altres, es demanda la terra, es demanda la salut, es demanda el treball, la pròpia llengua, la cultura...

Per un món, on càpiguen tots els mons!

La invitació que em fa na Marta Bestard, una d'aquestes joves mallorquines que viu de prop la situació de conflicte que travessen les comunitats indígenes de Chiapas, a Mèxic, em convida a assistir a una xerrada que fa i organitza al casal de Can Gelabert, a Binissalem, l'ONG a la qual pertany, “Igman-Acció Solidària”.

S'hi mira de difondre la lluita zapatista i les fites aconseguides durant aquests darrers 20 anys d'existència d'unes comunitats indígenes zapatistes que viuen una guerra de baixa intensitat per part del govern mexicà.

És cert que viuen en lluita des de fa segles, però d'uns anys cap aquí s'han proposat d'intensificar la seva autogestió i la lluita per sortir endavant.

A Can Gelabert es parla d'allò que fan, en projectes col·lectius d'agricultura, cafè orgànic per comerç just, educació autònoma, medicina tradicional tenint com a punt de referència tres dels lemes que acostumen a difondre: “Per un món on hi càpiguen tots els mons”, “Manant, obeint: el poble mana, el govern obeeix”, “Un altre món és possible”.

A partir de documentals gravats, realitzats i editats pels propis indígenes, amb el suport de l'Associació Promedios A.C. (col·lectiu de Chiapas) les comunitats indígenes zapatistes volen donar la seva visió i denunciar la situació en la qual viuen.

Na Marta Bestard i en Siscu Parés, que hi intervenen, són membres de l'ONG “Igman-Acció Solidària”, una de les entitats que hi manté contactes directes i freqüents i que porta materials d'allà cap a tot Catalunya i Balears, per facilitar-hi la col·laboració i la intercomunicació.

M'ha passat pel cap recollir en aquest blog alguns dels comentaris que s'hi fan, a la xerrada feta a Can Gelabert, dissabte dia 13 de desembre de 2008, entre les 18:30 i les 20:30 hores, a la qual assisteix una vintena de persones delitoses de tenir noves sobre la situació que travessen avui dia les comunitats indígenes zapatistes a Chiapas, Mèxic:

Marta Bestard:

Gràcies per haver vengut. Avui vespre volem veure un documental, volem fer una xerrada i un debat sobre aquest tema que creim ben interessant... Vaig conèixer fa quatre anys, vaig conèixer, una comunitat zapatista... i aquí tenim els vídeos que ells varen gravar. En Siscu també vos explicarà la feina que estam fent i les vivències...

Siscu Parés:

Bon vespre, Com a Igman, a vegades, bono explico una miqueta la història nostra, perquè porta confusions el que és, sobre el nom de l'organització que és Igman-Acció Solidària. Hi ha gent que pensa que són sigles.

Igman és el nom de la muntanya que està al costat de Sarajevo, a Bòsnia Herzegovina. Perquè totes les persones que la vàrem acabar fundant el 1999, durant el conflicte de Kosovo també, ens vàrem conèixer allà, a Bòsnia, amb el tema de l'ajuda humanitària, exportant materials, amb dificultats per entrar i sortir...

El 99 gestionàvem la campanya “Catalunya per Kosovo” i el Govern del Principat ens va demanar que ens havíem de legalitzar, perquè al començament només érem un col·lectiu de gent amb moltes ganes de fer coses, una mica eixalabrats, a vegades, i llavors en una cafeteria a la capital d'Albània, mentre estàvem treballant amb refugiats, algú va dir: Ens podríem dir “Igman Acció Solidària”. I així es va quedar la cosa...

Després del conflicte de Kosovo vam començar a treballar, ja que ens havíem constituït formalment, en projectes de desenvolupament. El primer lloc on vam començar a treballar va ser justament a Chiapas, i a Guatemala, amb la població maia. A Chiapas, amb comunitats zapatistes.

Després hem continuat treballant a Bòsnia, perquè pensem que hem d'anar una mica més enllà de les qüestions mediàtiques, encara que la major part dels conflictes, igual que Chiapas, ara no se'n parla, se'n parla molt poc, pensem que no hem d'anar una mica a remolc del que surt només als diaris, sinó que hem de mantenir els compromisos, hem començat a treballar i mentre es pugui volem continuar.

Tenim algun petit projecte a Palestina, al Perú, que la Júlia acaba de tornar d'allà, també. I qualque coseta més. Llavors, a part del treball, diguem-ne, enfora, també crec que és molt important i bàsic, sobretot tal com entenem la cooperació.

De la mateixa manera que nosaltres allà expliquem quina és la nostra realitat, com vivim, quins treballs, quines lluites fem, quins problemes tenim, és també una mica l'obligació quan tornem cap aquí poder compartir aquestes experiències que hem viscut en totes aquestes gents.

Alló que explicam una mica no deixen de ser petites històries i petites parcel·les del que és una realitat molt més amplia i molt més complexa a vegades.

Però pensem que les vivències són molt més importants, de vegades, que no pas una xerrada magistral que avui dia t'ho pots descarregar d'internet i tens les dades, perfecte, i ja està.

Amb la xerrada aquesta i el passi de documentals també és un projecte que fan els nostres companys, pensam que és interessant, perquè sempre estem acostumats que nosaltres arribem als llocs, filmem, els entrevistem, els mostrem les nostres coses i després...

I aquí fa 10 anys un grup de persones de diferents llocs vam començar a formar equips de camerògrafs, d'editors, a les comunitats zapatistes. Són ells mateixos ara que fan el seu guió, busquen un tema, fan el seu guió, fan la filmació, la produeixen i l'editen. Llavors van fer petits documentals que tenen diferents finalitats.

Un pot ser propagandístic per donar-nos a conèixer què és el que està passant allà, a nivell de denúncies.

També per a ells mateixos, perquè aquests documentals també poder anar corrent d'un lloc cap a l'altre a les comunitats perquè puguin conèixer i aprendre de les pròpies experiències que s'estan duent a terme en aquesta lluita.

I també sobretot és per portar la seva paraula cap a nosaltres.

Durant aquests 10 anys ells han anat fent petits documentals que poden anar recollint en compilacions. Han arribat fins a 19. I aquesta és una de les compilacions que, bono, en la línia del treball que estan fent les dones, la lluita de la dona en resistència, les cooperatives, després n'hi ha unes altres que parlen més de la situació de la terra, unes altres sobre temes d'educació, etc.

Avui la idea és passar, per no fer també una cosa molt llarga, és passar aquest primer documental sobre lo que és, lo que representava el moviment zapatista que va començar l'any 1994 a Chiapas.

I una altra sobre una cooperativa de petits agricultors a Chiapas que s'han anat organitzant per trobar els seus propis recursos i per donar sortida a la seva forma de vida, que són camperols.

Així, a grans trets, diem que el zapatisme, tampoc ja he dit que no és una xerrada magistral en aquesta línia, però sí que el 94, a l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç -una mica el que aquí va ser, a la Unió Europea, al principi, la Comunitat Econòmica Europea- es tractava més d'una qüestió de mercaderies que no tant de persones. O sigui molt poder pel comerç i molt poc poder pel poble...

Sobretot per denunciar la situació d'esclavitud que encara vivia en aquella època a Chiapas. Evidentment, hi pot haver moltes d'interpretacions, hi pot haver moltes maneres de viure la realitat.

Però de fet la revolta aquesta és una revolta que surt des de les comunitats, i amb moltes demandes; entre moltes d'altres, es demanda la terra, es demanda la salut, es demanda el treball, la pròpia llengua, la cultura...

I nosaltres sempre les acabem resumint amb una bàsica, que pensem que és universal: la demanda de la dignitat com a persones, com a col·lectiu i com a poble. El fet de poder ser respectat pel que són i pel que tenen d'herència com a pobles maies.

Per això, un dels lemes que tenen els zapatistes és “Un món, on càpiguen altres mons, tots els mons”, diferents maneres de pensar, de viure, de construir, que poguessin viure i conviure amb harmonia, i sobretot aprenent uns dels altres, i no com sol passar que sempre hi ha un sector que es vol imposar sobre l'altre. Llavors es quan venen i es produeixen injustícies.

Jo ara, més que seguir-me enrotllant, passaria aquests dos petits documentals, aquest dura 17' i l'altre fan 26' i llavors podem continuar una mica la xerrada perquè hi hagi una mica de debat i de diàleg...

Com que quan un veu imatges, també es donen dubtes o preguntes que de vegades poden semblar i són importants i que també pensem que tothom ha de poder dir la seva opinió, i no que jo estigui parlant sobre núvols o fent castells al cel...

http://nubulaya.cecili.cat/post/62297 Blog Nubulaya