Miquel López Crespí - Memòria històrica

Aquesta frase dita pel Diputat Joan Tardà (ERC) en l’acte simbòlic de l’enterrament de la Constitució fet per les joventuts d’esquerra, ha provocat rebombori en certs sectors de l’Estat.

VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!

Aquesta frase dita pel Diputat Joan Tardà (ERC) en l’acte simbòlic de l’enterrament de la Constitució fet per les joventuts d’esquerra, ha provocat rebombori en certs sectors de l’Estat.

Efectivament, les reaccions han estat diverses, Alberto Fernandez Diaz del PP ha demanat la intervenció de la fiscalia, i ha comparat el diputat català amb Batasuna, i davant les excuses de Tardà dient que la frase es referia a la guerra de successió i no a l’actual monarca, va reblar el clau dient que aquesta guerra va ser espanyola, i no per la independència de Catalunya, José Bono les ha titllat de primàries, i ha donat el seu perdó recriminant el fet, i Ciudadanos ha anat mes enllà demanant la retirada del partit republicà dels seus càrrecs públics si no creu amb la Constitució.

En Tardà ha lamentat la repercussió de les seves paraules, donant-li el context de 1714 i de Felip V, i no del rei actual, el partit ha demanat disculpes i ha manifestat que s’han tret les paraules de context.

Primer davant la reacció furibunda d’aquests hooligans de l’espanyolisme ranci i dur, s’hauria de dir que el Monarca va ser una imposició de la Dictadura franquista com moltes d’altres per fer anar endavant el miratge de la transició democràtica, i que mai ha estat votat individualment pel poble, sinó d’amagat amb el sagrat llibre de la Constitució i amb la perplexitat de veure interromput una República per un cop d’estat militar, i retornar amb una monarquia com si res no hagués passat, també caldria dir la gran fortuna acumulada per aquesta família amb pressupost milionari pagat per tots, i on especialment a Catalunya ja ha rebut molts actes de rebuig, què per molt que es vulgui fer creure que son minoritaris, potser ho son amb la forma, però mai s’ha volgut veure l’opinió real de la ciutadania sobre la qüestió que ens ocupa.

Segon, el diputat barceloní del PP des de la seva ideologia de la imposició, i la seva falta de respecte a la llibertat d’expressió, demana que els tribunals de la inquisició espanyols dictin sentencia, acostumat a aquestes sentencies totalment faltes de qualsevol esperit democràtic que tant li deuen agradar, i per cert un repàs de la historia no li aniria malament, abans de dir aquestes bajanades sobre la guerra de successió què fins hi tot un estudiant de pàrvuls li desmentiria.

Tercer, que un personatge com José Bono, amb un tarannà totalment nostàlgic del regim feixista, i que n’ha dit de l’alçada d’un campanar sobre Catalunya ens doni el seu perdó, sempre es un consol.

Pel que fa a Ciudadanos, es totalment coherent amb la seva ideologia xenòfoba i racista contra tot el que representi Catalunya, demanar la retirada de les institucions de tots els partits que no siguin purs en el sentiment nacional espanyol, i el seu pensament únic i veritable.

Respecte l’actitud de Tardà i el partit republicà, nomes demanaria que aquestes paraules que evidentment ningú amb dos dits de front pensen que volen demanar la mort del monarca actual, no es caigués amb el parany de la flagel·lació continua, i acostumada dels catalans cada cop que des de l’estat central ens renyen, ja que no mereixen cap disculpa, i buscant el fons, en una democràcia acusar una imposició d’una dictadura com es la monarquia hauria de ser normal, i actuar en conseqüència des dels llocs de poder que ocupen els republicans, on la seva submissió al poder central es absolut hauria de ser una obligació que es visualitzes, i no nomes en actes de cara a la galeria què nomes queden amb una anècdota, i que ja no impressionen a cap militant que conegui la realitat.

Blog ALBERT CORTES MONTSERRAT (VilaWeb)

Nota: el vídeo del discurs de Joan Tardà ha estat incorportat per l'escriptor Miquel López Crespí ja que no hi era a l'article anterior

Manifest de l'escriptor Miquel López Crespí contra els borbons

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.

Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.

Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.

Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".

Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?

Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.

La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!

Miquel López Crespí

Palma, 10 de maig del 2005

Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

...el govern de centre-esquerra ha anunciat un decret-llei per, entre d’altres coses, permetre que alguns hotelers puguin saltar-se la normativa urbanística vigent i fer obres o instal·lar nou serveis, vulnerant aquells paràmetres urbanístics o turístics que impedeixen fer-les. (Miquel Àngel March)

Urbanisme a la carta, de bell nou

Una de les coses més criticades de l’anterior govern va ser la seva reitarada obsessió en fer urbanisme a la carta, és a dir excepcions a la norma general per afavorir uns promotors, uns municipis o un determinat sector.

Se varen fer famoses les excepcions a les DOT, com el del camp de polo de Campos. Les excepcions d’Eivissa i Formentera en el camp urbanístic i en la protecció d’espais naturals foren constants i escandaloses. La Llei d’acompanyament dels pressuposts era la figura habitual per permetre fer aquest urbanisme a la carta, que tan afeccionat era el PP.

Semblava que això havia passat ja a la història, quan veim que el govern de centre-esquerra ha anunciat un decret-llei per, entre d’altres coses, permetre que alguns hotelers puguin saltar-se la normativa urbanística vigent i fer obres o instal·lar nou serveis, vulnerant aquells paràmetres urbanístics o turístics que impedeixen fer-les.

Dit d’una altra manera, ens saltam la Llei General Turística, els Plans Generals i les Normes Subsidiàries municipals, el POOT, …. a fi que els hotels puguin fer allò que la llei no els permet fer.

Suposam que demà els industrials, els pagesos o els comerciants reclamaran el mateix del nou govern. No hem d’aprofitar la crisi per fer normes com aquestes que suposen un precedent perillós i sobretot una entrada a les excepcions que tan de mal han fet al nostre pais i a la classe politica.

Blog Miquel Àngel March

Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. (Miquel López Crespí)

Jaume Carbonero: la massificació de Mallorca. Els errors dels conseller d’Habitatge del Govern de les Illes

Amb una mica de retard m’he assabentat que Guillem Ginard, el batle d´UM de Campos, ha pugnat de valent per preservar el poble de l’encimentament i la massificació programada pel conseller d’Habitatge Jaume Carbonero.

Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. Ben igual que a l’anterior Pacte de Progrés, quan cessà de forma autoritària i sense cap mena de consideració l’eficient funcionària de l'IBAVI Margalida Lliteres, una injustícia que perjudicà força gent del poble i que comportà la pèrdua de centenars de vots progressistes, cosa que contribuí, volgués o no el conseller, al retorn de la dreta al poder.

En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. Ja n’hi ha prou de ciment, de destrucció de sòl rústic, de fer feina per als promotors, com molt be denuncià el GOB en el seu moment! Com va explicar l’organització ecologista per boca de Margalida Ramis, la llei Carbonero, “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne, ha derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”. Ningú no pot ser més clar. Les mentides de Jaume Carbonero no són més que això: mentides que a ningú no enganyen. El conseller ha perdut tanta credibilitat en tots aquests anys de pèssima gestió que quan diu que es preocupa pels interessos de les classes menys afavorides, tothom fa la gran riallada. La gent amb més prestigi de les Illes quant a la lluita conservacionista, el GOB, ja ho va dir en el seu comunicat de 30 d'abril. El Bloc sempre ha insistit que no es pot continuar destruint sòl rústic. Macià Blázquez ha suggerit nombroses alternatives a les ànsies constructores de Jaume Carbonero. Qui més qui manco ja sap que, pel camí iniciat pel franquisme i continuat pels actuals encimentadors, anam a una absurda massificació, a convertir-nos en un nou Hong Kong, saturat i inhabitable. És aquesta la Mallorca, les Illes que volem deixar als nostres fills?

El problema és que si Campos s’ha salvat dels desastres orquestrats per Jaume Carbonero, ara no sabem què es pot esdevenir a Manacor, que és l’indret substitutori que ha trobat el conseller per a bastir els seus quatre-cents habitatges de protecció oficial.

La dirigent d´ALM-UM i actual consellera de Medi Ambient, Catalina Julve, ja ha donat a conèixer el seu desacord amb el fet que Manacor hagi d’assumir el que Campos ha rebutjat.. Catalina Julve ha declarat als mitjans de comunicació que portar endavant la construcció de quatre-cents habitatges de protecció oficial de la manera com es planteja és “absurd i inassumible” i suposa “degradar un barri residencial a l’entrada de la ciutat, que ja comença a estar saturada”. La consellera insular de Medi Ambient ha afirmat que demanarà a UM i al seu president Miquel Nadal que s’estudiï a fons proposta tan desencertada.

Jaume Carbonero mai no escolta la veu d’organitzacions ecologistes com el GOB, d’assenyats lluitadors per la preservació dels nostres minvats recursos i territori com Macià Blázquez.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Salvem Mallorca!

Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? (Miquel López Crespí)

Jaume Carbonero i Vicente Grande: la destrucció de sòl rústic a les Illes

Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.

En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.

El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors.

Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.

Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern.

Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real?

La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-VII-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Toni Mir, com molt bé s'ha dit, és director de Linguamón Casa de les Llengües que és aquest un programa acordat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i actualment és un consorci públic adscrit al Departament de Vicepresidència de la Generalitat, un consorci en el qual també participa l'Ajuntament de Barcelona. Va ser secretari de Política Lingüística del Govern de Catalunya. I en àmbit balear, efectivament, va ser president de l'Obra Cultural Balear, institució que ens acull avui i de la qual també va ser secretari i director executiu. Va ser soci fundador i vicepresident de Voltor; secretari del Pacte institucional per la normalització del català; fundador de moltes coses importants com “Paraula-Centre de Servei Lingüístic de les Illes Balears”; membre del Consell Assessor de Turisme; promotor del projecte de la Casa Museu Joan Alcover. I també va ser una peça cabdal en l'organització d'aquell meritori II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i a part editor de la revista cultural El Mirall i fundador de la Federació Llull.

La mar de llengües, al Parc de la Mar (1)

De l'1 al 21 de desembre d'engany, una gran carpa muntada a l'Hort del Rei fa de porta d'entrada al Parc de la Mar, de Palma. Al seu interior, s'hi mostra una exposició singular sobre la mar de llengües que es parlen a l'entorn de la Mar Mediterrània.

Oberta a tots els públics, s'hi pot contemplar i admirar el Mare Nostrum, -aquesta mar entre terres d'Europa, Àsia i Àfrica- des d'una òptica no gaire habitual: l'òptica de les nombroses i diverses llengües que s'hi parlen al seu voltant avui dia.

Serveix, també, per veure més de prop una iniciativa desplegada per una institució, el consorci públic Casa de les Llengües – Linguamón, adscrita al Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, amb motiu de l'Any Internacional de les Llengües i de l'Any del Diàleg Intercultural.

També permet acostar-se a aquest organisme que dirigeix el mallorquí Antoni Mir i Fullana i comprovar que es dedica a difondre el coneixement sobre la diversitat lingüística, impulsant iniciatives al voltant de les llengües que miren de contribuir al desenvolupament de les nostres societats a l'entorn global del segle XXI.

Coincidint amb la inauguració d'aquesta exposició que té el suport de la Universitat de les Illes Balears, l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, el Govern de les Illes Balears i la mateixa Generalitat de Catalunya, el 4 de desembre de 2008 l'Obra Cultural Balear organitza al Gran Hotel de Palma una conferència en la qual intervé el director de la Casa de les Llengües qui parla sobre "L'organització i la gestió del multilingüisme com a repte del segle XXI".

Iniciada la xerrada amb paraules que dirigeix als assistents la representant de l'OCB, Doro Ballerman, el vicerector de la UIB Nicolau Dols presenta el conferenciant, amb aquestes paraules:

“Moltes gràcies, i molt honorat de ser aquí en aquest cicle que em sembla d'un interès extraordinari, que permetrà, n'estic segur, fer passes endavant cap a l'objectiu de posar-nos al dia amb un tema que aquí especialment havíem tengut oblidat, com és el de la gestió del multilingüisme.
I molt honorat també de poder presentar en Toni Mir... honorat i ridícul, perquè, qui no coneix en Toni Mir? Què he de venir aquí a perdre el temps a presentar una persona que tothom coneix...

Idò, en Toni Mir, com molt bé s'ha dit, és director de Linguamón Casa de les Llengües que és aquest un programa acordat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i actualment és un consorci públic adscrit al Departament de Vicepresidència de la Generalitat, un consorci en el qual també participa l'Ajuntament de Barcelona. Va ser secretari de Política Lingüística del Govern de Catalunya. I en àmbit balear, efectivament, va ser president de l'Obra Cultural Balear, institució que ens acull avui i de la qual també va ser secretari i director executiu. Va ser soci fundador i vicepresident de Voltor; secretari del Pacte institucional per la normalització del català; fundador de moltes coses importants com “Paraula-Centre de Servei Lingüístic de les Illes Balears”; membre del Consell Assessor de Turisme; promotor del projecte de la Casa Museu Joan Alcover. I també va ser una peça cabdal en l'organització d'aquell meritori II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i a part editor de la revista cultural El Mirall i fundador de la Federació Llull. Ha estat distingit amb el premi nacional del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions l'any 1997, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Deia que és interessant aquest cicle i que ens pot ajudar molt a posar-nos al dia amb una qüestió que teníem oblidada, com és la gestió del multilingüisme.

He tengut sempre la sensació que fèiem tard. Probablement perquè aquest panorama social que tenim avui dia amb persones de procedències tan diferents, amb tantes persones de procedències tan diferents, ens ha arribat tard, si ho comparam amb altres països d'Europa que havien tengut una immigració procedent d'antigues colònies molt més nombrosa i variada que la que ha tengut l'Estat espanyol.

I també ens ha agafat d'una manera rara, perquè nosaltres estàvem acostumats, quan parlàvem de diversitat lingüística, a parlar de dues llengües amb dues relacions de poder molt diferents en les seves comunitats.

És cert que no es tracta només d'un joc de llengües, es tracta d'un joc de poders.

Crec que iniciatives com Linguamón Casa de les Llengües pot ajudar a crear intel·ligència entorn d'aquest problema. I quan dic intel·ligència vull dir, primer de tot, fixació de les bases, anàlisi de la realitat social i després propostes de gestió del multiculturalisme i del multilingüisme.

No crec que el multilingüisme sigui un problema. Em sembla que és un avantatge. El problema sempre és no saber gestionar bé els avantatges, de partida.

Jo avui estic molt content que en Toni Mir hagi vengut a fer aquesta conferència, i també estic molt content pel públic que tenim. Jo sempre parl de diversos models de gestió del multilingüisme a Europa i sempre em referesc al model escandinau. Tenim en Ramon Cavaller aquí que l'ha viscut i que n'ha viscut, a mes a més, així s'ha de dir.

Crec que no renunciar a l'aportació que pot fer tot aquest capital humà, que diuen ara i jo li dic persones, totes aquestes persones de procedències diferents, a una societat és bàsic. Perquè en el futur necessitarem persones que parlin les llengües més diverses.

No és igual tractar persones que tenen una única llengua present en el context social que tanmateix no es perdrà, que tractar amb persones per a les quals el context social són estrictament les parets de casa seva i els seus parents més pròxims.

No és igual la teoria sociolingüística de l'educació, en anar a ensenyar la diferència abismal que hi ha entre entre immersió i submersió.

Immersió és el que es fa amb infants que tenen assegurat l'accés al coneixement lingüístic de la seva comunitat per la presència que té la seva llengua al mitjà social.

Submersió és una altra cosa. Submersió és quan la llengua que està en inferioritat de condicions desapareix fins i tot de l'escola. Submersió és el que en fan fer a nosaltres i que nosaltres no volem fer amb aquestes persones que tenen uns referents lingüístics tan febles per motiu de la seva incorporació a la nostra societat.

S'ha de distingir molt clarament la gestió d'una cosa i de l'altra.

Quan diuen és que no pots anar a mirar referents a Europa, perquè la nostra situació sociolingüística és peculiar. Totes les situacions sociolingüístiques, totes les situacions socials són peculiars. La intel·ligència en la ciència és saber comparar i saber aplicar models i modificar-los si fa falta sense concepcions preestablertes.

Perdonau, m'agrada parlar d'aquests temes.

Supòs que, acabada la intervenció d'en Toni Mir, podrem obrir un torn d'intervencions i un col·loqui.

Per això, Toni, jo començaria demanant-te si anam bé pensant que la Casa de les Llengües serà un referent a l'hora de tractar aquestes qüestions que em semblen capitals per al nostre futur com a societat.”

(CONTINUARÀ)

http://promocat.cecili.cat/post/61895 Blog Promocat

Un article d’Antoni Mir. Presentació de la novel·la Estat d’excepció (Pagès Editors)

Miquel López Crespí: un escriptor mallorquí

Per Antoni Mir i Fullana, Expresident de l'Obra Cultural Balear (OCB)

Fa molts d'anys que conec Miquel López Crespí, amic i company de lluites en temps difícils: "érem joves, aleshores, i les nits eren molt llargues". Li agraesc que hagi pensat amb mi per parlar d'Estat d'excepció, un llibre autobiogràfic fins a l'intimisme i narrador d'esdeveniments històrics ben propers.

En Miquel és novellista, autor teatral i poeta amb més de vint poemaris publicats i guardonats arreu dels Països Catalans. L'autor d'Estat d'excepció començà l'any 1968 les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició.

Com ja sabeu, Miquel López Crespí, com a collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares.

Les meves paraules no poden ni volen ser les d'un crític literari, sinó les d'un lector que comparteix el compromís de l'autor amb una ètica civil que posa per damunt de tot la persona humana i, amb més raó, els desheretats de la història. Un lector a qui la vida ha duit a dedicar-se a la gestió cultural i a collaborar en la direcció de l'ONG de la llengua i la cultura per excellència a les nostres illes, l'Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll fa gairebé quaranta anys.

Val la pena recordar-ne els orígens, que Moll esmenta a les seves memòries. Ens hi diu que per a ell, l'any de la victòria no fou el 1939, anys al contrari, aquesta fou la data d'inici de la lluita per la recuperació de les coses més estimades. No, per a ell, l'any de la victòria fou el 1962, en què sortí publicat el darrer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear, i assegurant així la conservació del tresor de l'idioma. Aleshores començava tota una altra tasca, "havia arribat l'hora de l'acció pública i comunitària", la més individual d'usar sempre i pertot arreu la llengua catalana, i la més collectiva d'associar-se per defensar la recuperació dels usos públics d'una llengua prohibida i postergada pel franquisme. Així que l'OCB neix amb una clara voluntat de compromís i fermesa en defensa de la llengua i la cultura, endinsa les seves arrels en els prohoms de la Renaixença, i en els precedents com l'Associació per la Cultura de Mallorca, i arriba als nostres dies amb un paper cívic capdavanter de lluita per la identitat i l'autogovern del poble de les Illes.

Des d'aquests compromís amb la nostra terra, compartit amb l'autor, em plau participar en aquesta presentació. Vull significat que Josep M. Llompart, l'home que va fer país i president de l'OCB des de 1976 a 1983, apareix esmentat diverses vegades al llibre com a referent literari i cívic de tota una etapa.

L'autor d'Estat d'excepció milita dins el pensament crític en època d'uniformització i de pensament únic. Reclama per a l'intellectual el compromís social que proclamava Sartre. Reivindica poder opinar políticament, i no precisament de manera "políticament correcta". No és estrany que algú hagi parlat d'un instint d'insubmissió, de revolta contra l'ordre establert, contra l'acceptació acrítica de la injustícia véngui d'on véngui. L'escriptor fa seva la història dels derrotats i dels heterotoxos de tots els temps.

Avui mateix he llegit el llibre dins l'avió, camí de Mallorca, i no he pogut evitar, en acabar el segon capítol, fixar-me en una idea referida al pacte de silenci de la transició pacífica del franquisme a la democràcia: "no era hora de servar la memòria dels herois, els militants desapareguts en dècades de forçada boca closa: era el moment de l'estreta de mà amb els vencedors. Res més no importava". A partir de prendre per a la seva ficció la realitat històrica, l'autor guerreja contra la ignorància, la desmemòria inconscient, la manipulació del passat.

Una actitud ben necessària, la de batallar contra la castració conscient de la memòria, posada d'actualitat per les més altes instàncies de l'Estat. Ha dit el Rei al discurs del Premio Cervantes "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó munca a hablar en castellano; fueron los puebloas más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima, el idioma de Cervantes". I la Ministra d'Educació y Cultura, responsable política en aquest cas del discurs reial, ha dit a El País que "habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España i con qué intensidad". Com no podia ser d'altra manera, l'OCB ha demanat una rectficació pública d'aquestes declaracions negacionistes i, en cas contrari, interposarà demanda judicial.

Però tornem a l'autor de sa Pobla. D'ençà començaments dels anys setanta Miquel López Crespí ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podem destacar Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); L'amagatall (novella); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); Acte Únic (teatre); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Estat d'excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa) i La novella (novella).

En la novella Estat d'Excepció que acaba de publicar Pagès Editors, l'escriptor parla de son pare, de la guerra civil, dels assassinats de persones estimades ("les nits eren molt llargues..."), de la primera acció de resistència, de les lectures dels clàssics i dels marxistes, de la clandestinitat. I dels somnis que creixen, com deia Josep M. Llompart dels darrers anys del franquisme, que foren com una primavera civil, encara que després vendria el desencís. Cadascú de nosaltres hi podria afegir la seva vivència perquè l'autor ens parla del nostre temps.

En subratllaré una que de tan senzilla és una veritat absoluta: "ningú que no hagi militat en alguna d'aquelles heroiques i voluntarioses organitzacions clandestines no es pot imaginar el temps emprat en la lluita revolucionària". Una altra, treta del capítol 'Rondalles de sang', que de tant quotidiana és una proclamació de ganes de viure: "arreplegar quatre engrunes de felicitat, les nostres poques veritats inútils, aquell llunyà paisatge assolellat, les llunes clares. Respirar a fons sota les palmeres amb els ulls condormits de la son de viure tant". La militància política dels darrers anys del franquisme era així, una dedicació vital, apassionada, total i amb ideals.

Per a mi, i encara que ell mateix no ho sàpiga, traspua a través dels seus escrits l'ètica civil de Camus. L'actitud d'home rebel, de l'home que diu NO davant l'absurd de l'existència i que al mateix instant diu SÍ a la vida. La rebellió que 'es fa tant contra la mentida com contra l'opressió', que 'és profundament positiva, perquè revela el que ha de defensar sempre l'home', que 'és l'acte de l'home informat que posseeix la consciència dels seus drets' i que, com a evidència, 'treu l'individu de la seva soledat. És un lloc comú que funda en tots els homes el mateix valor. Jo em rebel, doncs (tots) som'.

L'autor d'Estat d'Excepció interpreta el món des d'una moral civil, un sistema de valors que posa per davant de tot la vida i la persona. No és casualitat, en conseqüència, que s'hi faci referència al conegut poema de Kavafis, Ítaca, aquell que musicà Lluís Llach i que ens ha acompanyat moltes hores del nostre viatge particular.

Que el desig de viure i de ser feliços amari la vida de tots nosaltres, i que ens puguem tornar a trobar sovint per compartir les experiències literàries d'un home rebel com el mallorquí i pobler Miquel López Crespí. Enhorabona, Miquel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. (Miquel López Crespí)

Antoni Vidal Ferrando: la veu de la memòria

L’edició del disc compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994, El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995; Cap de cantó (2004); Vint hiverns de Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005) i Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007). També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994), La mà del jardiner (1999) i L’ illa dels dòlmens (2007).

En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".

Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: "Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable".

Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".

Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l'obra de l'autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l'actualitat, parlava elogiosament d'Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: "A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m'atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d'aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d'Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n'Aulet, però evidentment ha aprofundit en la 'passió pel mot' a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d'aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l'ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable".

És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l'horabaixa, Revolta...) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L'any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l'antologia Els poemes de l'horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Abolició del règim monàrquic, heretat de la dictadura franquista. Per un model d’organització social autènticament democràtic, basat en la participació directa, horitzontal i assembleària dels ciutadans i les ciutadanes, municipalista, sobiranista i republicà. Per la llibertat i contra la censura i repressió de tot tipus. Dissolució dels cossos repressius, i informació, control i eradicació de l’activitat feixista.

Esborrany de bases programàtiques per a l’ens coordinador d’entitats d’esquerra anticapitalista de Mallorca (o Illes Balears)

Les entitats que s’identifiquen en aquest projecte volen posar en comú les bases programàtiques que identifiquen l’espai polític i social anticapitalista, del qual es reclamen i que, de manera esquemàtica, tenen els següents trets:

1. Per la defensa dels drets i del protagonisme de la classe treballadora. Lluita contra la precarietat laboral i l’atur, i contra la discriminació dels i les treballadores immigrants. Per la Formació laboral i la igualtat d’oportunitats i promoció laboral de tothom, especialment de les dones i el jovent. Repartiment del treball i la riquesa. Derogació de les lleis que avalen l’acomiadament lliure i massiu, i la propietat privada dels mitjans de producció (ET i CE). Canvi del model jeràrquic de l’organització del treball, i de la titularitat del mitjans de producció, cap a l’autogestió. Per un sindicalisme combatiu i assembleari, com a eina per aconseguir aquests objectius.

2. Per l’abolició de l’economia especulativa, i del domini polític i econòmic de les entitats financeres, i de la bancarització de la societat. Per un salari social, i una fiscalitat al servei del repartiment equitatiu de la renda.

3. Per la protecció de la natura. Per models d’activitat econòmica i social compatibles amb la protecció del medi ambient, equilibrats equitativament entre les diferents zones del planeta, incloent el necessari decreixement, per a la sostenibilitat global, als països actualment desenvolupats. Contra l’especulació immobiliària i urbanística. Per l’exercici efectiu, i gestionat públicament, del dret bàsic a un habitatge digne per a tothom. Per la promoció i protecció del medi rural, la seguretat alimentària, i l’activitat industrial i de serveis compatible amb els interessos generals de la població.

4. Per l’alliberament de tots els pobles del món, començant pel nostre. Pel lliure exercici del dret d’autodeterminació. Contra tot tipus de colonialisme o dominació política, militar, econòmica o cultural.

5. Per la construcció d’una Europa social, dels ciutadans i dels pobles, com a motor del canvi global, oposada al model burocràtic, elitista i agressiu, actualment reflectit tant en el Tractat de Lisboa, com en les diverses Directives (Bolkestein, 65 Hores, de la Vergonya...).

6. Per la titularitat i la gestió pública dels serveis essencials de la comunitat, per a garantir la gratuïtat i la qualitat dels mateixos: Sanitat, Educació, Mitjans de comunicació, Energia, distribució Transports, Banca i Assegurances; atenció i protecció a persones o col•lectius amb risc d’exclusió o dependents. Contra la conversió en negoci privat dels drets de les persones, i la privatització dels serveis públics.

7. Per una educació de progrés humà, contra la mercantilització de l’ensenyament. Pel ple suport a les lluites dels estudiants contra els projectes com el Pla de Bolonya. Per una educació laica, humanista, democràtica i enriquidora intel•lectualment, per a formar persones lliures. Per una Universitat al servei de la societat, i no del negoci de les empreses privades.

8. Per la igualtat entre tots els éssers humans. Contra les agressions i discriminacions que pateixen les dones en la societat patriarcal i masclista que caracteritza el capitalisme. Contra tot tipus de discriminació de les persones, per raons d’ètnia, opció sexual, opinions polítiques, creences religioses, lloc de naixement o altres. Per la protecció i cura de la infantesa i de la gent gran.

9. Abolició del règim monàrquic, heretat de la dictadura franquista. Per un model d’organització social autènticament democràtic, basat en la participació directa, horitzontal i assembleària dels ciutadans i les ciutadanes, municipalista, sobiranista i republicà. Per la llibertat i contra la censura i repressió de tot tipus. Dissolució dels cossos repressius, i informació, control i eradicació de l’activitat feixista.

10. Per una cultura de pau i de convivència pacífica entre els diferents pobles del món. Per l’abolició dels exèrcits i de les aliances militars al servei dels interessos globals del capital i del robatori dels recursos naturals. Per al fi de l’ocupació militar a països com Palestina, Iraq, Afganistan o Sàhara, i contra totes les guerres muntades pels interessos especulatius. Pel control i desmantellament de la indústria militar.

Les organitzacions que subscriuen aquestes bases programàtiques es coordinaran de manera consensuada i, preferentment, utilitzaran les eines del debat social i polític, i de la mobilització, per aconseguir derrotar l’hegemonia capitalista, i construir un model alternatiu, basat en els principis aquí exposats.

Ciutat de Mallorca, desembre de 2008.

Web Ixent

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí. (Ferran Lupescu)

Un viatge imaginari i altres narracions (Palma, Fundació Sa Nostra, 2007)

Un pròleg que té voluntat de pròleg

Per Ferran Lupescu, poeta i investigador. Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996

L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí i Joan Guasp.
El present és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.

Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.

Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.

Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.

Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.

En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.

En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.

En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Concentració a favor de la població civil congolesa

Amnistia Internacional-Mallorca convoca a un acte públic davant la Delegació del Govern espanyol per al proper dijous, dia 11 de desembre, a les 12 del migdia, amb l'objectiu de demanar més protecció per a la població civil de la República Democràtica del Congo.

S'està commemorant el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Qui més qui manco veu i sap que, en massa indrets del Planeta i en massa ocasions al llarg d'aquestes sis dècades, els drets humans més elementals van quedant arraconats, malmenats, potejats i violats de manera incessant, indeturable i sistemàtica.

Un dels indrets paradigmàtics, sens dubte, és la regió dels Grans Llacs africans, i el seu entorn més immediat: la República Democràtica del Congo!

Com afirma i reconeix públicament una organització tan prestigiosa com Amnistia Internacional, la població de l'Est del Congo necessita de manera urgent que s'emprenguin accions que portin a acabar d'una vegada per totes amb els cicles repetitius de violacions greus dels drets humans.

Hores d'ara, ja no hi basten les paraules. Sobretot quan es comprova que va en augment el deteriorament de la situació al Kivu Septentrional. S'ha de posar punt i final a totes aquestes violacions dels drets humans.

S'ha de reclamar més coratge polític i unitat d'acció que duguin a adoptar mesures pràctiques que permetin de ser efectius a l'hora d'eradicar aquest tipus de comportament tan rebutjable.

No basta condemnar els actes de violència, els abusos i les violacions de drets humans que s'hi cometen. Els seus autors han de ser duits i conduïts davant dels Tribunals de Justícia de manera immediata.

Tampoc no basta adreçar crides inútils als governs de torn perquè investiguin i portin a judici els autors d'aquestes violacions. Cal adoptar mesures pràctiques per combatre-hi la impunitat. Es fa del tot necessari que el govern congolès i la comunitat internacional accelerin la reforma necessària dels tribunals i dels serveis policials a la República Democràtica del Congo. Que s'hi estableixin processos independents i efectius d'investigació dels antecedents, que excloguin de les forces armades i forces de seguretat aquelles persones raonablement sopitoses d'haver comès delictes de dret internacional o altres violacions de drets humans.

Cal donar suport a la Cort Penal Internacional perquè abordi la impunitat; i instar el govern congolès perquè hi cooperi amb tots els mitjans que siguin al seu a abast.

Cal enviar-hi persones expertes en drets humans que presentin informes detallats al Consell de Drets Humans de l'ONU. No és admissible que aquest Consell, davant les atrocitats comeses a la República Democràtica del Congo, continuï romanent com a testimoni mut i passiu. Té l'encàrrec i el deure de contribuir activament a trobar la solució definitiva d'un conflicte que perdura massa temps al territori...

És ben hora d'anar més enllà de commemoracions infructuoses d'una Declaració Universal dels Drets Humans que, si no s'hi posa remei de manera immediata, ha de continuar servint ben poc en l'àmbit de la vida pràctica de tantes persones que, arreu del Planeta, veuen maltractats els seus drets humans més fonamentals.

És ben hora que tots els membres del Consell de Drets Humans de l'ONU n'assumeixin l'obligació d'abordar amb eficàcia situacions com aquesta que es desplega i es reconeix a la República Democràtica del Congo, on s'estan produint i repetint constantment violacions flagrants i sistemàtiques de drets humans.

Fins ara, i els fets ho demostren, les mesures adoptades resulten insuficients.
Cal implantar-ne d'altres que esdevenguin efectives.

Per això, resulta particularment significatiu que, l'endemà mateix del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l'ONU, des d'Amnistia Internacional-Mallorca s'hagi pres la decisió de convocar un acte públic davant la seu de la Delegació del Govern espanyol a les Illes Balears (carrer Constitució, Palma) amb la finalitat de demanar més protecció per a la població civil de la República Democràtica del Congo, DIJOUS, DIA 11 DE DESEMBRE, A LES 12 DEL MIGDIA.

A veure si ens hi veim, tota la gent desitjosa que els drets humans siguin respectats, sempre i pertot arreu.

http://nubulaya.cecili.cat/post/61787 Blog Nubulaya

Maria Antònia Salvà y Llorenç Riber, un homenaje conjunto cincuenta años después de su adiós

"Poco y mal leídos", el Consell repasa su vida y obra con una exposición instalada en la Misericòrdia

C.MULET. PALMA. Maria Antònia Salvà y Llorenç Riber, junto a Miquel Ferrà, los aventajados de la primera generación de la bautizada Escola Mallorquina. Caminaron equidistantes. Se leyeron y se ayudaron. Murieron igualmente paralelos, hace cincuenta años, una doble efemérides que coincide ahora en homenaje. Muestra presentada ayer en la capilla de la Misericòrdia (inaugurada hoy a las 20.00 horas), Camins que es troben suma los materiales de las dos exposiciones que durante el año han venido enalteciendo y recordando a dos importantes "poco y mal leídos". Su carácter "eminentemente divulgativo", instruirá hasta el 20 de enero. Vivieron instalados "entre dos siglos", como recordó Maria Antònia Bibiloni, comisaria de la muestra. Un período de apertura que el itinerario contextualiza nada más comenzar. Textos y fotos ayudan a ello, desgranando el estado de la política, la sociedad, la cultura, la lengua y las letras del momento. Con la vida y obra de ambos, por separado, prosigue la ruta propuesta, resumidas con biografía y fragmentos escritos tanto en los inicios como en la consolidación. Y no sólo versos, pues hay lugar para la prosa "menos conocida" y algunas de sus traducciones. Dos proyecciones (una con sus versos narrados en voz en off y otra donde aparecen superpuestos sobre instantáneas suyas) completan un paseo que ha contado con el asesoramiento de dos doctos en los homenajeados, como son Damià Pons y Lluïsa Julià. Asimismo, esculturas de Andreu Maimó, inspiradas en la viña mallorquina, "dialogan" con los plafones montados.

Diario de Mallorca (4-XI-08)

Riber, Salvà i el trenta-sis

Per Llorenç Capellà, escriptor

Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

Diari de Balears (9-III-08)

Recuerdo a Llorenç Villalonga (Falange Auténtica)

La Fundación Casa-Museo Villalonga (www.cmvillalonga.org) ha organizado un viaje a París para recrear los lugares que el escritor balear Llorenç Villalonga (Mallorca, 1897-1980) vivió, al mismo tiempo que profundizar sobre la influencia de la capital francesa en su vida y obra.

Además de su brillante obra literaria, tanto en castellano como en mallorquín, entre cuya producción más destacada podemos señalar Bearn, Mort de Dama o Un Verano en Mallorca, Villalonga fue un falangista de la primera época, firme defensor del mensaje social joseantoniano como instrumento para edificar un estado moderno, superador de la injusticia y del secular atraso español. Esto le llevó a alejarse, trás la Guerra Civil, de la deriva conservadora y autoritaria del Régimen instaurado por el General Franco, incompatible con las ansias regeneracionistas de la auténtica Falange y el talante abierto del propio Villalonga, afianzado sin duda en los ambientes intelectuales del Barrio Latino o la Plaza de la Vandöme que frecuentó en la Ciudad de la Luz.

En FALANGE AUTÉNTICA queremos reivindicar, una vez más, a esos camaradas comprometidos con una idea de España y del falangismo con los que nos sentimos identificados, donde la tolerancia, el librepensamiento y el respeto no son incompatibles con nuestro proyecto político para nuestra Nación.

Web Falange Auténtica

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Antònia Ordinas surt de la presó en espera de ser jutjada per presumpta corrupció

Ha hagut de pagar 100.000 euros de fiança

L'ex-gerent del Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears (CDEIB), Antònia Ordinas, ha sortit de la presó de Palma, després que la seva defensa hagi pagat la fiança de 100.000 euros requerida ahir. Ordinas, que ha estat dos mesos empresonada, és acusada de malversació de diners públics. L'ex-parella d'Ordinas, Isabel Rosselló, i l'ex-director general de Promoción Industrial del govern de Jaume Matas, Kurt Viaene, van sortir ahir. Rosselló va pagar 6.000 euros de fiança i Viaene 100.000, com Ordinas.

Acusació de malversació de diners públics

Ordinas, Rosselló i Viaene han estat a presó des de principi d'octubre acusats de malversació de diners públics, en el marc de l'operació Scala, sobre un presumpte cas de corrupció al CDEIB gestada en la passada legislatura i en què es podrien haver malversat fins a cinc milions d'euros. La jutgessa va decretar ahir llibertat sota fiança perquè considera que ja no hi ha cap risc per a la instrucció de la investigació.

VilaWeb

Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugeni Hidalgo, Bitel, l’afer Rasputin, els “pelotazos” del Pla Territorial, les orgies sexuals, la cocaïna, les factures falses, la destrucció de Mallorca...

La corrupció del PP: orgies sexuals, cocaïna, especulació urbanística...

Rodrigo de Santos

D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

La Fiscalia investiga un caramull de factures falses, autocobraments, estranys informes de seguretat informàtica... Tot un entramat d´amiguisme que malversava els diners que religiosament pagam els contribuents. Com informen la Fiscalia i els mitjans de comunicació: “Damià Vidal s’enriquí a través de l’empresa de manera progressiva, afegint doblers de Bitel al seu compte en concepte de ‘gratificacions’, ‘hores extres’, ‘dedicació exclusiva’, ‘plus de responsabilitat ‘ o ‘plus de distància’, entre altres pretextos que mai no cobrà cap altre gerent de l’empresa”.

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra? Què s’ha fet malament en tots aquests anys perquè surti aquest increïble exèrcit de lladres, pocavergonyes i aprofitats?

Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori. Quan no es poden extreure plusvàlues desorbitades, com les d’Hidalgo, a Andratx, n’hi ha que ho fan per la via ràpida i volen fer-se seus els comptes corrents de les empreses que gestionen.

Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors. Només d’aquesta manera podrem avançar com pertoca en la necessària tasca de salut pública que la nostra societat necessita i exigeix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i la revista Vialfàs.

Vialfàs va ser una de les revistes que més influència va tenir en la meva joventut. Va aparèixer a sa Pobla de la mà d'Alexandre Ballester i el primer número sortí al carrer dia vint-i-dos de març de 1957. Escrita en castellà, per obligació de l'època -en ple reialme del nacional-catolicisme i del franquisme més virulent-, la revista, malgrat les normals limitacions de la censura, va ser un interessant experiment cultural i humà que ens permet reconstruir com era el nostre poble (i Mallorca!) en aquells anys de tenebror, repressió contra la nostra cultura i manca absoluta de llibertat.

Vialfàs era una publicació que continuava una llarga tradició poblera de revistes entre les quals podríem destacar les imprescindibles Sa Marjal, El Terruño o Horizontes Nuevos. Potser la que més recordi sigui Sa Marjal, ja que, per les golfes de can Verdera on jugava amb els amics del carrers de la Muntanya, Fadrins, Rosari, Marina o Escola, hi vaig trobar números endarrerits d'aquella important publicació que dirigí mossèm Parera i Sansó d'ençà el gener de 1909 fins al gener de 1929. Jo tenia vuit o nou anys i, per l'edat, no podia valorar el significat cultural dels papers que ens servien, d'amagat de la família, per a fer vaixells i avions que des del terrat dels padrins de can Verdera llançàvem al carrer quan passava un carro o un amic.

A les golfes de can Verdera hi havia alguns munts de llibres i de revistes del temps del meu oncle-avi Miquel Crespí i Pons, el famós batle Verdera que havia contribuït a bastir l'Escola Graduada de sa Pobla. Història -la de la construcció de l'Escola Graduada que ha estat estudiada per Maria Antònia Roig en un llibre que va publicar recentment l'Ajuntament. Record números de la revista Unión Patriotica que defensava les "realitzacions" de la dictadura del general Miquel Primo de Rivera; sobretot un que la família guardava com si fos una joia i en l'elaboració del qual havien intervingut uns periodistes i fotògrafs vinguts expressament des de Madrid el dia de la inauguració de l'escola. Aqueixa inauguració tengué lloc el 10 de setembre de 1929, segons consta en el llibre d'Actes de la Comissió Municipal Permanent, del qual ens transcriu Maria Antònia Roig: "Seguidamente el Sr. Alcalde [Miquel Crespí i Pons] expuso: que para el día de mañana diez de los corrientes a las quince y media, está anunciada la visita a esta villa de S.A.R. el Infante Dn. Jaime de Borbón y de Battemberg hijo segundo de nuestro augusto mobarca Dn. Alfonso XII (q.D.g.) al cual acompañará el Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros Dn. Miguel Primo de Rivera y Orbanija y primeras autoridades de esta província con objeto de inaugurar la Escuela Graduada que este Ayuntamiento ha construido".

Notícies d'importància cabdal per a la vida d'un poble que, revistes com Sa Marjal o El Terruño i més endavant Vialfàs, ajudaven a fer passar a la història.

Vialfàs, com dèiem una mica més amunt, va néixer de l'esperit emprenedor d'Alexandre Ballester i comptà, des del primer moment, amb el suport entusiasta d'una extensa colla de collaboradors. Alexandre Cuéllar, que aleshores exercia de secretari de l'Ajuntament de sa Pobla, va ser una d'aquestes ànimes entestades en la dèria del periodisme i la literatura (guanyà en el seu moment un premi Ciutat de Palma). Cuéllar signava els seus escrits com "A.C" i com "Aries". També, des del primer número de Vialfàs podem constatar la participaciò d'Eugeni Triay Anglada (que era "A.TA", "A. Triay", "TA" o "Merlin"; de Jaume Gelabert Martorell, de Ramón Beltran ("Olímpico" i "Tanusio"); de Guillem Torres Siquier ("Guiem")... Si fullejam el números de la collecció de Vialfàs podem llegir igualment articles de Miquel Castanyer, Bartomeu Siquier, Miquel Pomar ("P.C."); Bartomeu Torres Gost, Lluís Ripoll, Bernardí Cladera, Jaume Sánchez... Més endavant hi entraren a collaborar Guillem Llinàs, Jaume Obrador, Rafel Franch, Jordi Soler, Melsion Tugores, Sebastià Gallardo, Joan Torres Gost, Joan Payeras... Posteriorment hi varen escriure uns jovençans avui prou coneguts en el món cultural i literari; ens referim a Pere Bonnín, Miquel Segura i Rafel Socias... Sense oblidar tampoc l'ajut inestimable del fotògraf Emili Cervera.

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció. A Vialfàs hi ha la notícia de la mort a mitjans de juliols de mil nou-cents cinquanta-nou del meu oncle Miquel Crespí Caldés. Morí en un desgraciat accident en un revolt de Son Tut, prop del cementiri del poble, a l'edat de trenta anys. També hi trobam, al costat de la inauguració i activitats de l'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló, les informacions referents als primers èxits acadèmics de la meva germana Francesca López Crespí.

Però al costat d'aquestes anècdotes personals i que afecten a cada una de les famílies de sa Pobla, el més destacable de la revista Vialfàs és que, ara que han passat tants d'anys, ens permet realitzar un viatge a través del temps i de l'espai: aprofundir en la cultura i la política de la nostra societat, saber com érem nosaltres mateixos fa mig segle. Vialfàs ens permet aprofundir en qui som i d'on provenim.

Miquel López Crespí

EL GOB INSTA, UN COP MÉS, AL CONSELL DE MALLORCA A MODIFICAR LES SEVES POLÍTIQUES RESIDUS O, COM A MÍNIM, A NO DIR MENTIDES NI CONFONDRE ALS CIUTADANS.

Dia d'Acció global contra la incineració

EL GOB DENUNCIA UN COP MÉS LA PERVERSIÓ DEL MODEL DE GESTIÓ DE RESIDUS BASAT EN LA INCINERACIÓ.

No es pot parlar de sostenibilitat quan es parla d'incineració.