Miquel López Crespí - Memòria històrica

El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón. (Miquel López Crespí)

Bertold Brecht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski, Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc., etc.).

El teatre de la revolta a les Illes.

Peter Weiss

La recent publicació d'Acte únic en la collecció de textos teatrals "Tespis" que edita la Universitat de les Illes Balears (UIB) sota la direcció de Joan Mas i Vives m'ha tornat a la memòria el temps, les circumstàncies històriques en les quals vaig escriure l'obra. Acte únic guanyà el Premi "Teatre Principal" de textos escènics l'any 1987 i venia a consolidar una tendència experimental que havia començat a formular amb l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel (Premi de Teatre "Ciutat d'Alcoi" 1984) posteriorment publicat per la Diputació Provincial d'Alacant amb estudi preliminar (sobre la situació del teatre en els anys vuitanta a les Illes) d'Antoni Serra.

Posteriorment (en concret l'any 1990) una obra titulada Atzucac (que seguia les mateixes coordenades d'experimentació formal de les obres esmentades) guanyava el "Ciutat de Granollers", aleshores un dels guardons teatrals més importants dels que es lliuraven dins l'àmbit dels Països Catalans.

Les tres obres (Acte únic, Homenatge Rosselló-Pòrcel i Atzucac) responen als nous reptes personals i històrics que els anys vuitanta porten al primer pla de les meves personals preocupacions socioculturals i polítiques. Aleshores -i només d'una forma provisional- és quan faig un parèntesi en l'anterior línia teatral, en la manera de fer teatre dels anys seixanta i setanta.

Si reflexionam una mica veurem com els autors d'aquells anys (Alexandre Ballester, Joan Soler Antich o qui signa aquest article ja que els casos de Llorenç Moyà, Miquel Mestre o Llorenç Capellà plantegen problemes diferents) ens movem molt dins la influència clàssica de Bertold Brceht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski... (amb pinzellades d'Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc, etc). El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón.

Més endavant, concretament en el 1973, obtindria el "Ciutat de Palma de Teatre" amb l'obra Autòpsia a la matinada (un experiment teatral dedicat a la lluita dels estudiants contra la dictadura franquista i que era un reflex de totes aquestes influències de les quals parlàvem una mica més amunt).

L'estudiós Antoni Nadal, en la introducció del llibre El teatre modern a Mallorca (Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1998), situa amb força exactitud l'ambient de soledat i marginació en el qual ens hem trobat -i ens trobam!- durant dècades els autors mallorquins; basta pensar en la manca de representacions normals d'autors com Llorenç Capellà, Joan Soler Antich, Xesc Barceló, Guillem Cabré, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester o el mateix Guillem d'Efak.

Antoni Nadal escriu: "S'ha dit moltes vegades i amb tota la raó que l'espectacle teatral ha estat injustament postergat en les destinacions pressupostàries de les institucions autonòmiques i locals. Però, pel que fa al teatre d'autor català a Mallorca, la situació encara és molt pitjor, si és possible. Hi ha raons per creure que els autors mallorquins contemporanis sempre s'han sentit sols, incloent-hi aquells qui han gaudit del favor del públic. Els autors mallorquins desconeixen llurs collegues, gairebé no es tracten amb les companyies, estan mancats d'una crítica qualificada (cap crític no ha aconseguit d'acomplir una funció semblant a la de Joan Bonet i Antoni Serra en els anys cinquanta i seixanta, respectivament) i fins fa ben pocs anys no han pogut comptar amb el suport oficial, sempre escàs i discriminat. El desconeixement que en demostren els professionals i els crítics literaris és tan gran, salvades les excepcions que siguin, que no ens en podem sorprendre, perquè respon a una situació freqüent en països més desenvolupats, tot i que ací està marcada per l'autoodi".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats. És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al·lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”. (Josep Juárez)

“No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència. En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai. (Josep Juárez)

OMERTÀ SOBRE SON ESPASES ?

Josep Juárez

Els grans negocis han de menester discreció. Això ho saben bé els banquers i altres oportunistes. Omertà, o pacte de silenci. El dur llum i debat sobre segons quines transaccions pot posar en perill la seva viabilitat. Per això, les operacions especulatives no són bones amigues dels ventiladors, no sigui que la pudor arribi a la ciutadania, i faci botar les consciències.

Miquel López Crespí i Josep Juárez, sempre a l´avantguarda de la lluita contra el feixisme i en defensa d´una societat més justa i solidària. En la fotografia els podem veure en la manifestació per a salvar la Real i en defensa de la terra del mes de març de 2007

Una vegada passat el primer rebombori per la decisió del Govern Antich de continuar la construcció de l’hospital de Son Espases han desaparegut, de sobte, les imatges de les grues i de les excavadores, i poca cosa es sap de l’activitat constructora-destructora. Sembla que les obres se’n fan d’amagat, i els mitjans de comunicació i la majoria dels articulistes passen de puntetes sobre el tema. El que no es veu, no existeix.

Tampoc li convé aixecar polseguera a l’esquerra institucional, tan obedient de l’ordre establert. No s’ha de nomenar la corda, a la casa del penjat. Gent de base dels partits coaligats en el govern demanen debat, transparència i que se’ls escolti, però els directius no estan per feina. On s’han pres les decisions sobre Son Espases? Si aquestes decisions són irreversibles, on queden els principis democràtics? On el respecte per l’opinió de la militància? On la vergonya?

Així i tot, hi han altres tipus de silencis no tan fàcils d’explicar. O potser sí, perquè aquest desgavell de Son Espases posa a prova la independència del teixit social de Mallorca. Hi ha gent que, estant ben informada, opta per callar “per no fer perillar l’actual govern d’esquerres i nacionalista”. Fins i tot hi ha qui es situa dins el perfil més clàssic del clientelisme polític.

No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats. És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al·lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”.

Callar o no callar: aquesta és la qüestió. Evidentment, de Son Espases esdevenen moltes conclusions. Una d’elles és que tota aquesta varietat de tipus de silencis, conscients, tenen un denominador comú: la complicitat.

Mentrestant, en el món de les entitats socials de Mallorca, avui no tot és blanc o negre, sobre aquest assumpte. L’apagada informativa, i altres intoxicacions, tenen els seus efectes, i hi han sectors de la xarxa social que, per la seva idiosincràsia, els hi costa més prendre consciència del que ens estam jugant. També moltes persones, compromeses i lluitadores contra aquesta barbàrie des de fa anys, en aquests moments estan amb la moral per terra i sofrint en silenci el regust amarg de la traïció dels governants.

“No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència. En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai.

Pep Juárez,

Palma, octubre 2007.

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)