Miquel López Crespí - Memòria històrica

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Tots els principals dirigents que intervingueren ho feren per defensar l’opció de quedar al Govern. Barceló ho va fer, però també avançà que acataria la decisió que prengués el màxim organ de direcció del partit. Sampol fou un dels qui clarament plantejà que calia mantenir-se dins el Pacte. Joana Lluïsa Mascaró, que va haver d’abandonar la reunió abans que acabàs, també apostà per quedar però deixà clar que si s’optava per sortir del Govern —tal i com plantejava la proposta que es va sotmetre a debat— s’hauria de sortir també del Pacte del Consell i de l’Ajuntament de Palma i abandonar els càrrecs vinculats a l’acord. (Diari de Balears. Q. Torres)

Fou en un Consell de Direcció Política —màxim organ de direcció del partit entre congressos— de caràcter extraordinari, que havia estat forçat per una part de la militància del PSM. Tingué lloc dimecres passat a l’Auditòrium de Palma i acudiren una cinquantena de persones, tot i que només 46 votaren. Sis ho feren a favor de sortir del Govern (un 13%), 29 votaren a favor de quedar-hi (un 63%), i 11 s’abstingueren (un 24%). (Diari de Balears. Q. Torres)

El PSM votà per sortir del Govern i just un 13% de la direcció digué Sí

El 63% del Consell Polític optà per mantenir-se i el 24% s’abstingué

Q.TORRES. Palma.

El PSM arribà a sotmetre a votació si havia de quedar-se al Govern del Pacte o si havia de sortir-ne després que aquest hagués optat per construir l’hospital a Son Espases, en contra del que ells havien defensat. La votació es produí dimecres passat i només un 13% de la direcció del partit optà per trencar el Pacte al Govern.

Fou en un Consell de Direcció Política —màxim organ de direcció del partit entre congressos— de caràcter extraordinari, que havia estat forçat per una part de la militància del PSM. Tingué lloc dimecres passat a l’Auditòrium de Palma i acudiren una cinquantena de persones, tot i que només 46 votaren. Sis ho feren a favor de sortir del Govern (un 13%), 29 votaren a favor de quedar-hi (un 63%), i 11 s’abstingueren (un 24%). A diferència d’anteriors ocasions, el partit ni convocà els mitjans de comunicació a una compareixença posterior ni informà del contingut del debat ni del resultat de la votació.

A la reunió hi eren presents els màxims responsables del partit nacionalista: des del secretari general del PSM_i portaveu parlamentari del Bloc, Biel Barceló, al senador autonòmic, Pere Sampol, passant per la vicepresidenta del Consell de Mallorca, Joana Lluïsa Mascaró, o la regidora de Cultura de Palma, Nanda Ramon.

Tots els principals dirigents que intervingueren ho feren per defensar l’opció de quedar al Govern. Barceló ho va fer, però també avançà que acataria la decisió que prengués el màxim organ de direcció del partit. Sampol fou un dels qui clarament plantejà que calia mantenir-se dins el Pacte. Joana Lluïsa Mascaró, que va haver d’abandonar la reunió abans que acabàs, també apostà per quedar però deixà clar que si s’optava per sortir del Govern —tal i com plantejava la proposta que es va sotmetre a debat— s’hauria de sortir també del Pacte del Consell i de l’Ajuntament de Palma i abandonar els càrrecs vinculats a l’acord. Finalment, després d’un intens debat, la proposta presentada pel militant de base Jaume Bonet, fou sotmesa a votació i rebutjada. El proposant anuncià en el mateix acte que, per coherència, es donaria de baixa com a afiliat del PSM. De llavors ençà, el PSM, que forma part del Bloc, no ha fet cap gest extern que permetés evidenciar que s’havia superat aquest debat intern.

Diari de Balears (24-X-07)

Les declaracions de bona voluntat i de “no ha estat culpa meua” sonen a més mentides dels polítics si no van acompanyades de cap sacrifici. Cantar les quaranta a n'Antich és perdre el temps i fer el colló. Exigir contrapartides, a més de sonar a venuda i a excuses de mal pagador, és un mal negoci perque és ara que s'ha d'actuar, i si no es riuran de nosaltres, més del que ja ho fan (“amb ses herbes molles s'hi torquen es cul” diu la dita popular), dir que llavors sortirem si no compleixen els compromisos és enganar-nos a nosaltres mateixos, perquè els gestos s'han de fer quan toca fer-los i perquè seria el mateix que va passar quan no exigirem res en relació a la incineradora perquè l'aturaríem en haver d'aprovar les tarifes i llavors tanmateix no ho férem. (Jaume Bonet)

El Bloc i Son Espases

Per Jaume Bonet Moll, membre del Consell de Direcció Política del PSM- Entesa Nacionalista

L'hospital s'havia de fer al bon lloc de Son Dureta, malgrat els oligarques no puguin sofrir que un hospital públic sigui a un lloc més sà i més garrit que no els seus hospitals privats. No hi ha cap motiu ni un per a no fer-l'hi. fa trenta anys que es fan obres a Son Dureta i aquesta estava més ben planificada que cap de les que s'hi han fet fins ara.

Deixant de banda els sopars a Madrid per decidir el canvi de lloc de l'hospital, el tràfec d'informacions privilegiades, i demés delictes previs a les obres, no s'havia de pagar cap indemnització perquè l'empresa constructora ha incomplit de manera flagrant i, a més ha arranat un jaciment bizantí i molts de bens declarats BIC, les multes sumarien molt més que la possible indemnització si és que arribava a haver-hi sentència d'indemnització, cosa poc probable.

En cas de fer les obres que surten als diaris s'hauran d'arranar més jaciments arqueològics amb la consegüent culpabilitat del CIM i/o del seu departament de patrimoni.

Per aconseguir el permís d'obra es falsificaren planells, per fer desapàrèixer la presència d'un xeregall, que sí que surt als planells del famós pla Ribas Piera i a molts altres planells (a més d'esser-hi a la realitat, és clar). Els informes que ha fet el SEPRONA es basen en la fotocòpia dels planells falsificats.

Tots aquests delictes han estat denunciats oportunament a la fiscalia, a la Delegació de Govern (abans de les eleccions i mentre s'estaven cometent de manera flagrant, molts d'ells), al Consell Insular, a diveros ministeris, a la UNESCO, etc.

Però és que Son Espases no és només Son Espases, no és només un cas d'especulació, no és només la principal de les banderes que es feren servir perque el PP no tengués majoria absoluta, és molt més. Els pelotassos són devora Son Espases i a Son Dureta (qui es fia ja de les mentides d'un mentider?) però especialment, al segon cinturó de Palma que serà ja inevitable. Son Espases és el model territorial per Mallorca: si es fa el segon cinturó seran dos milions d'habitants a Mallorca d'aquí a trenta o quaranta anys, Son Espases és la llengua perquè amb un creixement tan ràpid la única llengua que podrem salvar serà la llengua amb tàperes, Son Espases és la il·lusió de la gent d'esquerres, la capacitat de mobilització les ganes d'anar a votar perquè no és cert que tots són iguals, coses que se n'aniran en orris si no sabem fer visualitzar amb força que el Bloc no és com els altres, si no sortim del govern.

Es pot sortir del govern sense donar ni suport extern ni voler-lo fer caure per força ans, simplement, votant a favor del que s'estigui a favor i en contra del que s'estigui en contra. Els pressuposts generals es poden repetir els de l'any anterior si no s'aproven els nous i llavors hi ha mil mangarrufes, per desgràcia, que permeten continuar governant sense que sien aprovats els pressuposts (evidentment més incòmodament que si s'aproven).

És cert que si el Bloc surt del govern les conseqüències poden no esser bones, però si hi roman les conseqüències són dolentes de necessitat i, a més, quan hem de posar les messions per intentar una remuntada de l'esquerra ecologista i nacionalista? quan tot sigui una bassa d'oli o quan les contradiccions es manifesten amb força? I qui curarà el desànim de la gent que va fer feina de valent perquè el PP perdés la majoria absoluta si el Bloc roman en el govern? I qui tornarà a il·lusionar aquesta gentada? Quin preu té la desil·lusió i la pèrdua de coratge de lluitar que es concretarà si el Bloc no surt del govern? Qui serà capaç de tornar a mobilitzar 60.000 persones en una manifestació multitudinària com la darrera que hem tengut? Quants d'anys durarà el desànim i la incapacitat de mobilitzar? Qui encapçalarà la lluita per l'hospital de Son Dureta a Son Dureta?

Les declaracions de bona voluntat i de “no ha estat culpa meua” sonen a més mentides dels polítics si no van acompanyades de cap sacrifici. Cantar les quaranta a n'Antich és perdre el temps i fer el colló. Exigir contrapartides, a més de sonar a venuda i a excuses de mal pagador, és un mal negoci perque és ara que s'ha d'actuar, i si no es riuran de nosaltres, més del que ja ho fan (“amb ses herbes molles s'hi torquen es cul” diu la dita popular), dir que llavors sortirem si no compleixen els compromisos és enganar-nos a nosaltres mateixos, perquè els gestos s'han de fer quan toca fer-los i perquè seria el mateix que va passar quan no exigirem res en relació a la incineradora perquè l'aturaríem en haver d'aprovar les tarifes i llavors tanmateix no ho férem.

El Bloc ha de sortir del Govern i actuar amb coherència i amb transparència a les votacions al Parlament i en el govern de les institucions allà on romangui, només així deixarem de ser còmplices dels delinqüents.

Per més que ho diguin els diaris, el PSM encara no ha pres cap decisió al respecte, quan es convoqui el Consell de Direcció Política (supòs que ben aviat), tendrem l'oportunitat encara de salvar la credibilitat de l'esquerra ecologista i nacionalista, de fer veure clarament que no és cert que tots siguin iguals, d'oferir una alternativa de vot a la gent a qui ha fuit la votera i a la qui ja no votava per allò de que “tots són iguals i amb sos collons d'un poden penjar s'altre” i especialment, tendrem l'oportunitat d'influir molt més en la política del govern que sabrà que necessita els nostres vots per fer anar endavant els seus projectes i que som capaços de plantar-nos si no va pel camí que toca.

Blog de Biel Barceló