Miquel López Crespí - Memòria històrica

De la creu dels caidos veiem que amb el nou pacte de govern quasi res ha canviat, bàsicament que el PSOE ara forma part del govern municipal i també ha passat a defensar la seva conservació, la difícil i costosa restauració i el posterior trasllat al cementiri. (Guillem Ramis,d’EU-EV)

Santa Maria del Camí (Mallorca): Plenari de dijous 26 de juliol de 2007

Tres qüestions de l’ordre del dia destaquen o criden l’atenció.

1er. La creu dels “Caidos”,

2on. La no inclusió a l’ordre del dia per segona vegada del tema de l’escola.

3er. La regulació de les aigües brutes del poble no connectades a la xarxa de clavegueram.

De la creu dels caidos veiem que amb el nou pacte de govern quasi res ha canviat, bàsicament que el PSOE ara forma part del govern municipal i també ha passat a defensar la seva conservació, la difícil i costosa restauració i el posterior trasllat al cementiri. Reconeixen que no tenen ni idea del cost, encara no han sol·licitat cap pressupost de la operació, saben que seran molts de doblers i que hauran de sortir del pressupost municipal. Admeten que el monument es ofensiu, suposo que a petició del PSOE i estudiaran la possibilitat de retirar alguna part de la simbologia franquista per a disfressar el que veritablement es, un monument d’homenatge al feixisme. Personalment crec que finalment no el podran dissimular, l’ex-batle Mateu Morro ja va advertir en el seu dia que per a ell no era admissible la transformació del monument i no hi ha cap indici que pugui fer pensar que l’equip de govern actual hagi canviat d’opinió. El resultat de la votació es molt il·lustratiu: 12 vots de PP, GPSM, UM i PSOE a favor de conservar la creu i portar-la al cementiri municipal i 1 vot de EU-EV a favor de la demolició.

De la moció de EU-EV sobre la incorporació de la Plaça Andreu Torrens al recinte de l’escola pública per a pal·liar provisionalment la manca d’espai que pateixen, l’equip de govern municipal no en vol discutir en el plenari municipal. Diu la Batlessa que el tema de l’escola es competència del Consell Escolar i es aquest orgue el que ha de decidir. Passen tota la responsabilitat al Consell Escolar, de la no incorporació de la plaça a l’escola, de com queda ara distribuïda la plaça, de com queden els passos de vianants i les aules situades damunt l’acera. En definitiva segons la batlessa el Consell Escolar ha valorat més el dret d’aparcament i trànsit de cotxes per davant l’escola que la comoditat i la seguretat dels alumnes, mares i pares, a les entrades i sortides d’escola.

De la regulació de les aigües brutes de domicilis i comerços del poble no connectats a la xarxa de clavegueram i de l’activitat que se genera de buidar les fosses sèptiques a dins el casc urbà, diu la batlessa que no en tenen constància a l’ajuntament, que si alguna persona en té coneixement que ho denuncií o ho digui. Sembla que no es vol actuar d’ofici i que necessiten l’excusa de una denúncia per a poder notificar als domicilis i comerços infractors, la il·legalitat de la situació. Es a dir, evitar a tota costa que l’equip de govern quedi malament amb els infractors per fer complir la llei.

Guillem Ramis

Regidor d’EU-EV de Santa Maria del Camí

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Cap a l'any 1960, a causa de l'embranzida turística i del collapse absolut de l'antic aeroport de Son Bonet, a la carretera d'Inca, s'hagueren d'habilitar un hangar i diversos barracons prefabricats que serviren per descongestionar una mica l'allau de turistes que, com a manà caigut del cel, aturarien en sec la històrica emigració mallorquina cap a l'Estat francès i les Amèriques. Recordem que en aquests inicials anys seixanta, mentre que a Astúries i altres indrets de l'Estat s'esdevenen les importants vagues dels seixanta, aquí, en plena febre de començaments del "boom", passam d'un milió de passatgers per l'aeroport de Son Sant Joan a cinc milions el 1971. (Miquel López Crespí) (Diari de Balears 5-VII-98)

La Mallorca dels anys 60 i un viatge a Roma

L'ECÒNOM JOAN SUECA MIRALLES (1903-1968)

L'any 1961 vaig conèixer Joan Sueca Miralles, l'ecònom de sa Vileta. L'eclesiàstic Joan Sueca Miralles va néixer a Sóller el 1903 i morí a Ciutat el 1968. Amb el temps, parlant amb Joan Miralles, el cap del Departament de Català de la nostra universitat, he descobert que Joan Sueca era familiar seu. Fou igualment ecònom del Port de Sóller i creà la institució religiosa El Bon Pastor, a Ca ses Bieles (Ciutat).

El record a la rectoria de sa Vileta. Amb el pare i l'oncle anàvem per l'església per a fer restauracions de quadres antics. Joan Sueca fou un col.leccionista d'objectes i estris i bibliòfil de primera. Encara record com si fos ara mateix les discussions que mantenia en el seu despatx o en el jardí de la rectoria amb el meu oncle José López sobre la importància del darrer llibre adquirit. A ran dels meus constants problemes amb la policia política del règim -la temuda Brigada Social-, i de les detencions per part dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil, la mare anava sovint a veure Sueca Miralles per a demarnar-li ajut. Es tractava d'evitar per tots els mitjans que el fill -qui signa aquest article- fos condemnant pel Tribunal de Menors, per propaganda subversiva. Cal reconèixer que l'ecònom Joan Sueca (com igualment el general retirat de l'exèrcit feixista Ricardo Mulet, advocat dels meus padrins) m'ajudà moltíssim per evitar ser detingut més hores de les "normals" per aquells lacais del terrorisme d'Estat.

Que jo recordi, sempre funcionaren a la perfecció les trucades que tant Joan Sueca com el general Ricardo Mulet feren a les seves amistats lligades al règim. Sense aquestes "recomanacions", ben cert que no m'haurien mancat les pallisses i, potser, un parell d'anys d'internament en un llòbrec correccional.

També vaig conèixer la germana de l'ecònom, Indalècia Sueca Miralles (Ciutat, 1888-Esporles, 1969), que havia ingressat l'any 1909 a la congregació de Germanes de la Caritat. Per la barriada deien que, només amb les seves mans posades damunt el front d'un malalt, el curava.

La meva padrina, Martina Caldés Torrens ("Ximbona"), poblera de rel, escriptora, autora d'un curiós llibre de poesia mallorquina misticoreligiós, s'apuntà a una de les peregrinacions a Roma organitzades per l'ecònom de sa Vileta. Es vivia en aquell temps el regnat terrible del més ranci nacionalcatolicisme. Sortírem amb un vell quadrimotor de l'aeroport de Son Sant Joan (que, com és de suposar, acabat de posar en servei, no tenia res a veure amb l'actual monstre de les comunicacions aèries internacionals i, més que res, semblava un atrotinat magatzem). Cap a l'any 1960, a causa de l'embranzida turística i del collapse absolut de l'antic aeroport de Son Bonet, a la carretera d'Inca, s'hagueren d'habilitar un hangar i diversos barracons prefabricats que serviren per descongestionar una mica l'allau de turistes que, com a manà caigut del cel, aturarien en sec la històrica emigració mallorquina cap a l'Estat francès i les Amèriques. Recordem que en aquests inicials anys seixanta, mentre que a Astúries i altres indrets de l'Estat s'esdevenen les importants vagues dels seixanta, aquí, en plena febre de començaments del "boom", passam d'un milió de passatgers per l'aeroport de Son Sant Joan a cinc milions el 1971. Les Illes, Mallorca concretament, rompien així les cadenes econòmiques que fermaven la nostra terra a l'Edat Mitjana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Diari de Balears (5-VII-98)

És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; enverinats articles plens de ràbia contra aquell o aquella que no poden ser controlats per aquestes camarilles de baix nivell cultural; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. (Miquel López Crespì)

Pàgines del meu dietari. Els llefiscosos comissaris culturals (I)

A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement Cultura del diari Última Hora. Es titulava "Contes de constatació contestant" i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l'Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil "El Nus" el meu recull de narracions Històries per a no anar mai a l'escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la "crítica oficial" neoparanoucentista que, gràcies a l'ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l'escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d'aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d'opinió des d'on s'enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.

En aquell pròleg, Ignasi Riera havia escrit:

"Miquel López Crespí és moltes coses alhora: periodista, dramaturg, poeta, activista i polític solidari. Mallorquí a Ciutat, d'arrels familiars que el connecten amb els mallorquins nascuts a d'altres contrades de l'Estat, allò que em sorprèn i m'entusiasma de López Crespí és la seva voluntat d'intervenció en els debats i en els conflictes que molts contemplen, miops, calculadors, astuts, des les sagrades torres d'ivori. Guanyador de múltiples premis literaris, arreu dels Països Catalans, autor d'un bon grapat de llibres -recordo ara: A preu fet, Autòpsia a la matinada, La guerra just acaba de començar, Ara, a qui toca, d'entre els primers-, aquest fill de sa Pobla (nascut l'any 1946) ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions. (Hi ha polítics que semblen seduïts pels càrrecs. D'altres, com en Miquel, s'esforcen per ser fidels a uns afanys revolucionaris, tan utòpics com dignes d'un respecte immens).

'I ara resulta que aquest escriptor jove i prolífic, hereu també a la seva manera de l'art de dir coses belles de les escoles literàries mallorquines, mira, fit a fit, l'escola... (parlam del seu llibre Històries per a no anar mai a l'escola). Això sí: amb ulls irònics, com qui revisa els records d'una escola no massa estimada. ¿No massa? ¿No gaire? ¡Qui ho sap! El lector s'adonarà que en Miquel s'estima més els companys de classe que els mestres, els patis que les aules, la possibilitat d'escapolir-se que l'afany de fer deures. I, tanmateix, és ben clar que el llibre esdevé, més enllà de l'escorça crítica, com un homenatge a tants i tants anys de lliçons mal apreses, de convivència intensíssima...

'Al llarg del llibre, en efecte hi ha un seguit d'evocacions infreqüents i de comparacions paradoxals. Com la que hi pot haver entre un collegi i una selva: "Has d'entrar al collegi com si fos una selva, gran i perillosa, plena d'animals salvatges i feres ferotges...". O l'evocació del cant de la Sibilla. O la història autobiogràfica del primer dia d'escola. O la descripció dels alumnes que fugen de l'escola per anar a jugar amb les màquines de les guerres galàctiques.

'Al llibre hi ha també, però, una altra de les passions de López Crespí: la solidaritat amb els països oprimits. Cosa que el porta a encetar així un conte magnífic:

''Avui he rebut una carta dels nins de El Salvador que diu així: 'Nosaltres també jugàvem a fer volar els estels fins que arribaren els soldats'...'.

'Històries per a no anar mai a l'escola és un llibre fet de textos breus, ben escrits, moralitzants. Amb l'escola al fons. I el transport escolar. I el guix i les pissarres. I els amics. I els mestres... que sabran perdonar, ¡ben segur!, les impertinències d'aquest nen gran que és en Miquel López i Crespí, escriptor. Poeta-poeta".

Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d'agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)