Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les organitzacions comunistes de tendència trotskista (LCR, PT i Lutte Ouvrière) obtenen més de 2.400.000 de vots a les eleccions franceses

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària-IV Internacional): l'organització d'esquerra més votada a França crida a la unitat de les formacions anticapitalistas

Prop de 1.800.000 electors s'han reunit al voltant de la meva candidatura. Són 600.000 més que en 2002. A pesar de la pressió del" vot útil" que en les últimes setmanes ha servit com únic programa en la campanya de Ségolène Royal, més del 4,5 % dels electors han votat la meva candidatura. És un estímul preciós per a les lluites de matí. Gràcies a aquells i aquelles que acaben de votar per la meva. Hem assolit junts en aquesta campanya, més enllà del nostre resultat, respondre a les esperances socials de la població. Pel dret a l'ocupació, l'augment del poder de compra o també el dret a l'habitatge... el salari mínim a 1.500 euros nets, l'augment de tots els salaris en 300 euros nets, la confiscació dels habitatges buits, la prohibició dels acomiadaments i la lluita contra les discriminacions; altres tantes qüestions ja instal·lades en la societat i en el món del treball; altres tantes mobilitzacions futures per a fer escoltar la nostra via i la nostra força. (Olivier Besancenot – LCR)

Declaració de Olivier Besancenot (Lliga Comunista Revolucionària)

París, 22 d'abril, hora 20 i 30

Prop de 1.800.000 electors s'han reunit al voltant de la meva candidatura. Són 600.000 més que en 2002. A pesar de la pressió del" vot útil" que en les últimes setmanes ha servit com únic programa en la campanya de Ségolène Royal, més del 4,5 % dels electors han votat la meva candidatura. És un estímul preciós per a les lluites de matí. Gràcies a aquells i aquelles que acaben de votar per la meva. Hem assolit junts en aquesta campanya, més enllà del nostre resultat, respondre a les esperances socials de la població. Pel dret a l'ocupació, l'augment del poder de compra o també el dret a l'habitatge... el salari mínim a 1.500 euros nets, l'augment de tots els salaris en 300 euros nets, la confiscació dels habitatges buits, la prohibició dels acomiadaments i la lluita contra les discriminacions; altres tantes qüestions ja instal·lades en la societat i en el món del treball; altres tantes mobilitzacions futures per a fer escoltar la nostra via i la nostra força.

Nicolás Sarkozy està al capdavant i amb possibilitats en la segona volta de derrotar a Ségolène Royal. La dreta ve després de cinc anys de portar a terme una política de demolició sistemàtica de les nostres conquestes socials, i Sarkozy vulgues aplicar des d'ara a la societat francesa el tractament de xoc del MEDEF (la patronal).És a dir, més desigualtats, més injustícies i menys llibertats. Li Pen ha quedat exclòs de la competició i és una excel·lent notícia. Però Sarkozy ha desenvolupat una campanya extremadament reaccionària. Pescant en els caladors del Front Nacional, aquest home i el seu programa són un gran perill immediat.

Ningú és propietari dels seus vots i cadascun, cadascuna, és evidentment lliure del seu vot el 6 de maig. Però des de fa cinc anys la LCR combat la política de Chirac i dels seus primers ministres tant en el carrer com en les urnes. En aquest sentit us crido el 1 de maig a manifestar-vos en totes les ciutats de França per les mesures d'urgència socials que he defensat en aquesta campanya i contra el projecte antisocial de Sarkozy. Contra aquesta dreta arrogant, la segona volta pren necessàriament l'aspecte d'un referèndum anti-Sarkozy para tots aquells i aquelles que volen resistir a la seva política. El 6 de maig estarem del costat de qui volen impedir a Nicolás Sarkozy accedir a la presidència de la República. No es tracta de donar suport a Ségolène Royal, sinó de votar contra Nicolás Sarkozy.

Enfront d'aquesta dreta dura, el Partit Socialista i la seva candidata no estan, en efecte, a l'altura necessària. He proposat al llarg de tota la campanya una redistribució de les riqueses. Constato que aquest no és el projecte del PS, que se situa en el mateix terrè que la dreta acceptant el liberalisme i saludant els beneficis de les grans empreses; fins i tot en el terreny del patriotisme i el nacionalisme, el PS intenta rivalizar amb la dreta. Per això, la posició de la LCR no és donar suport a Ségolène Royal.

Crido a aquells i aquelles que s'han reconegut en les nostres propostes a reagrupar-se perquè conjuntament puguem crear una força susceptible de defensar-les en les mobilitzacions socials. Qualsevol que sigui la presidència que surti de les urnes el 6 de maig, caldrà continuar oposant-se a les polítiques liberals i la LCR continuarà treballant per la unitat més àmplia possible en les pròximes lluites. I això tant si desgraciadament guanya Sarkozy el 6 de maig com si Ségolène Royal és al final triada, perquè conegui una oposició a la seva esquerra i no només a la seva dreta.

Tenim necessitat d'una nova força anticapitalista. Per a ser útil com ho hem estat aquests cinc últims anys en les lluites i les resistències i recolzant-se en la nova generació política que emergeix després de les mobilitzacions contra el CPE, en les barriades i en les empreses. La LCR els proposa construir conjuntament aquesta força capaç de combatre al capitalisme i d'oferir l'esperança que altre món és possible.

Traducció: Alberto Nadal.

Web Insurgente

"Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries". (Antoni Vidal Ferrando)

Noms propis: Antoni Vidal Ferrando

La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).

El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.

Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)