Miquel López Crespí - Memòria històrica

...el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)

Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).

Per Gabriel Janer Manila, escriptor

Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.

Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.

Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.

Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.

Mallorca, març de 2007

Aleshores, quan un mallorquí s'ha destacat per ser una persona honrada i arreu s'ha provat la seva vàlua (en el passat Gabriel Alomar hagué de patir la mateixa persecució per part de la dreta i l'extrema dreta mallorquines), quan això s'esdevé, deia, els reaccionaris (en tenim proves a voler) es llancen desesperats, terribles en llur irracional dèria destructiva, contra la nostra intel·lectualitat i calumnien, menteixen, ordeixen brutes conspiracions per aconseguir que aquell autor o autora no pugui publicar una novel·la, un llibre d'assaig...(Miquel López Crespí)

En defensa dels escriptors mallorquins.

El feixisme ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quatre dècades provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les senyes d'identitat dels Països Catalans. Els ideòlegs i policies al servei de la dictadura volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. Estaven prohibits Lorca i Rafael Alberti, Neruda i Blas de Otero, Antonio Machado i Miguel Hernández. Era encara més impossible conèixer bona part dels nostres literats. El cert és que, en aquells anys de tenebror dictatorial, en sordina, clandestinament, anàvem connectant amb la poesia d'un Espriu o un Pere Quart (per posar-ne uns exemples) i també amb els aspectes més progressius i avançats de la poesia espanyola de contingut popular (Lorca) i antifeixista (Alberti).

Ara l'extrema dreta s'ha autotransformat. Hi ha l’extrema dreta espanyola, com de costum i l’extrema dreta nostrada, més subtil en el seu odi contra l’esquerra. Han sorgit altres fantasmes provinents del nostre més tèrbol passat d'ignorància i repressió, amb idèntiques intencions: provar de barrar el pas als sectors progressistes de la nostra societat, criminalitzar l'intel·lectual independent o d'esquerres. És per això que l'autoodi més ridícul i vergonyós campa arreu. Pamflets calumniadors, conspiracions de cafè... Són enrabiades d'infant. Odi d'un reaccionarisme ben provat. Absurdes maniobres de capelleta sense futur. Impotència intel·lectual. "No recomanem progressistes!". "Val més que llegeixin estrangers, alemanys, anglesos, qualsevol cosa abans que els nostres, els d'aquí, els nascuts en aquesta terra". Creix i s'amplia l'autoodi. Vinclar l'esquena davant el poderós. Maleir el que no cedeix, l'agosarat. Ningú no és profeta a casa seva: ja ho sabem. Però l'autoodi fomentat pels sectors més violents d'aquesta extrema dreta falsament nacionalista és cosa de pel·lícula. No s'ha tractat mai els intel·lectuals mallorquins com aquests enemics del progressisme els tracten!

En llur dèria malaltissa proven de crear una terra curulla d'enveges, posseïda pel més bestial autoodi. Alguns dels qui més haurien de defensar la feina cultural dels mallorquins i mallorquines han esdevingut botxins de la cultura catalana. Els psiquiatres tendrien molts clients si haguessin de guarir els nombrosos practicants d'aquest ferest autoodi destructiu. Aleshores, quan un mallorquí s'ha destacat per ser una persona honrada i arreu s'ha provat la seva vàlua (en el passat Gabriel Alomar hagué de patir la mateixa persecució per part de la dreta i l'extrema dreta mallorquines), quan això s'esdevé, deia, els reaccionaris (en tenim proves a voler) es llancen desesperats, terribles en llur irracional dèria destructiva, contra la nostra intel·lectualitat i calumnien, menteixen, ordeixen brutes conspiracions per aconseguir que aquell autor o autora no pugui publicar una novella, un llibre d'assaig... Parlen amb els directors dels diaris per a aconseguir que l'escriptor no publiqui. Escriuen pamflets, falses cartes al director... Inventen el que sigui necessari per tal de fer malbé el nom de la intel·lectualitat progressista de les llles. S'especialitzen, com els feixistes, amb els dèbils, amb qui no té cap mena de poder econòmic, polític o acadèmic (així poden fer més sang sense perill per a ells). Servils amb els que comanden, no tenen prejudicis en el moment de vinclar l'espinada davant qui els pot oferir el més petit privilegi. Canvien cada moment d'idees per a poder col·locar-se millor. Ahir d'esquerres, avui són de dretes. Res no importa per fer "carrera". Tot els va bé per perjudicar el proïsme. Més d'una vegada els hem vist amagats fins i tot rere les nostres banderes per a poder enganyar més la gent. Són, en definitiva, els nous falangistes que, conscients que no podrien fer aquesta tasca de destrucció dels aspectes progressius de la nostra cultura enlairant el jou i les fletxes o l'esvàstica nazi, dissimulen el seu provat reaccionarisme rere algunes fantasmals sigles de fals posat nacionalista. Una mentida més! Com si els mallorquins fóssim beneits i no coneguéssim el producte avariat que ens volen encolomar!

Miquel López Crespí