Miquel López Crespí - Memòria històrica

El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes. (Miquel López Crespí)

El tango de l´anarquista, d´Albert Hernàndez i Xulvi

Amb l´escriptor de Catarroja Albert Hernàndez i Xulvi coincidírem per primera vegada en el lliurament dels Premis Literaris del Principat d´Andorra. Ho record com si fos ara mateix. Era una freda nit de novembre de 1990 i érem a l´hotel tot esperant el lliurament dels guardons que ens havien atorgat, a ell el premi de novel·la per l´obra No mireu per l´ull del pany; a qui signa aquest article pel poemari Les Plèiades. Malgrat que abans no havíem tengut cap relació personal, sí que ambdós ens coneixíem a través de les obres respectives. Jo ja coneixia la seva narrativa, que, m’havia apassionat. Parl de La síndrome i altres històries, que guanyà el Premi l´Encobert de l´any 1988 i Aquell paisatge d´agost, que obtengué el Benvingut Oliver de narrativa de Catarroja. Record que la nit que ens coneguérem personalment, intercanviàrem impressions, ens contàrem anècdotes, compartírem alguns secrets professionals. No cal dir que de seguida vaig comprendre que Albert Hernàndez era de la meva corda.

Amb els anys ha anat consolidant la seva carrera professional i ha esdevengut un dels escriptors més sòlids, més guardonats i de més vendes dels Països Catalans, malgrat que no compta al darrere amb cap clan o camarilla que li doni suport. O potser per això mateix. Entre la El capità pèrtil (Camacuc, València, 1990), Silenci... es grava (Pagès Editors, Lleida, 1992), Històries inquietants (Pagès Editors, Lleida, 1996), El tio Rajola (Denes, València, 1996), Estiu a l´albufera (Denes, València, 1996) i El senyor del castell (Denes, València, 1998). La majoria d´aquestes obres són de narrativa juvenil. Però on Hernàndez i Xulvi ha destacat amb ferrenya tenacitat i qualitat innegable ha estat en la novel·la per a adults, fins al punt que les editorials exhaureixen en pocs mesos les edicions de les obres de l´autor de Catarroja que van sortint al mercat. Parl concretament de les novel·les Dafne l’última nuesa (Editorial del Bullent, 1990), No mireu per l´ull del pany (Pagès Editors, Lleida, 1991), L’últim somni (Pagès Editors, Lleida, 1994), Arran de pell (Pagès Editors, 2004), Temps de fang (Eliseu Climent/3i4, València, 2007) i, la darrera, de la qual voldria escriure dir unes paraules, El tango de l´anarquista (Editorial Bromera, València, 2006). Hernàndez i Xulvi també ha conreat la poesia i el teatre. El seu teatre ha estat representat amb notable èxit de crítica i de públic. Record ara mateix les representacions de L’àtic, a càrrec de la Companyia Deliri i, també per la mateixa companyia, l´obra El robot cabot i els éssers del planeta fum blanc. I, també Amigues, representada per la companyia teatral Mutis pel Fòrum i Sense pares, portada als escenaris per la mateixa companyia.

Després de la lectura d’aquesta fantàstica història, El tango de l’anarquista, la novel·la que ha publicat Bromera en la seva col·lecció “L´Eclèctica”, hom pot veure ja completament consolidada la carrera d’aquest novel·lista, mestre en l’art de bastir mons de ficció basats sovint en la més dura realitat. En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. Apassiona la forma com l´escriptor de Catarroja descriu les il·lusions que dominen el protagonista, Sebastià, el republicà que, deixant el país enrere, provarà de reconstruir la seva vida l’Argentina. La desventura persegueix els vençuts i, novament, a l’Argentina, quan pensa que ha deixat ben lluny el món tèrbol i mancat de llibertat de la dictadura franquista, s´adona, sense poder-hi fer res, que el colp d´Estat del general Videla capgira totes les seves esperances. Ben cert que l´experiència, les vivències d’Albert, que també ha estat i és un destacat lluitador antifeixista, un home compromès amb les causes justes d´aquest món, li ha permès tractar amb mà mestra aquesta incursió tan autèntica en el món del militarisme argentí. Quina forma d’avançar i donar a conèixer al lector l´univers d´un vençut, les infinites xarxes del dolor que persegueixen el protagonista vagi on vagi.

En llegir El tango de l’anarquista el lector se sent completament identificat amb l’encertada opinió que Xulio Ricardo Trigo va fer de la novel·la Arran de pell en la revista El Temps (27 de juliol de 2004). Deia Ricardo Trillo: “Ambients actuals, personatges perdedors amb un punt de tendresa que els fa propers, una història fosca però tocada per la gràcia d´un narrador que encara creu en l´ésser humà”.

El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes.

Albert no pretén, emperò, fer cap tesi política amb el rerefons que emmarca i defineix l´obra. Aquests fets històrics són el motor, els fonaments de la novel·la, la realitat que ha fet posar en marxa la imaginació del nostre autor, potser el truc que empra l´escriptor per a sorprendre el lector. I, com a home d´esquerres en exercici, Albert sap aprofitar la literatura, la ficció, la màgia de l´escriptura que ell domina de forma tan brillant, per a estimular la curiositat dels lectors envers uns esdeveniments amb els quals, potser, només havia tengut una relació superficial, de documental televisiu o simple notícia de diari.

No cal dir que els anys de conreu de la professió d´escriptor han fet que Albert Hernàndez domini totes les tècniques de la narració. Des del monòleg interior fins a la més acurada narració naturalista, sense mancar aquesta demostració de control sobri dels diàlegs, sempre àgils, creant atmosferes que ens arrosseguen i ens sorprenen en cada capítol d’aquesta novel·la.

El tango de l’anarquista és una obra que recoman a totes les persones que cerquen llibres plens de matisos, refulgents barroquismes perfectament entenidors, el llenguatge fet poesia, aquesta parla catalana de l´Horta, de les classes populars valencianes que fan d´Albert Hernàndez un perfecte coneixedor, subtil i experimentat mestre de la nostra llengua.

Miquel López Crespí

Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Xirinacs.

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa. (Lluís M. Xirinacs)

Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional. (Xirinacs)

Manifest d'en Xirinacs per la Diada de Sant Jordi

Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Xirinacs

A la història dels pobles, les ocasions reals d'arribar a l'emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.

En la història immediata dels Països Catalans n'hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d'or degudes, a la mort de Franco i a l'empenta basca respectivament.

Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació.

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa.

I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d'una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l'autodeterminació) i d'altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s'autoproclamen "Estats de Dret" fins a la nàusea). D'aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col·laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d'igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. "La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei".

Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l'Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.

És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional.

O s'haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?

Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d'esclavitud continuada.

Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!

Lluís Maria Xirinacs i Damians

Web Racó Català