Miquel López Crespí - Memòria històrica

Borràs (UM), el conseller de Medi Ambient que no estima Mallorca.

Memòria històrica del Pacte de Progrés. Més de 500 articles en defensa de la cultura catalana, la República, el socialisme i l’autodeterminació dels Països Catalans.

Un conseller de Medi Ambient, senyor Borràs, no pot descarregar en els tècnics la responsabilitat d'una obra que fa malbé Son Noguera i la Serra de Tramuntana. Un conseller de Medi Ambient no pot dir que li preocupava (fent referència a la construcció del casalot de mal gust que s'ha bastit) "que alguien antes o después tuviese algo que decir". Vostè, com a conseller té el deure i l'obligació de conèixer les lleis que ha d'aplicar i, moralment, com a alt càrrec d'un partit en el poder i que diu defensar Mallorca, ha de ser summament exigent, per damunt de tot, amb vostè mateix. (Miquel López Crespí)

És increïble tot el que s'esdevé amb el conseller de Medi Ambient Miquel Àngel Borràs i el gran casalot que es construeix dins d'uns terrenys declarats "Àrea Natural d'Especial Interès" per la Llei d'Espais Naturals aprovada pel Parlament el 30-I-1991. Aquesta manca de sensibilitat en la defensa i conservació del nostre paisatge precisament per un polític encarregat de tenir cura d'aquests aspectes de la llei i de la preservació de la nostra terra, és esfereïdora. Maria Antònia Munar faria molt bé en decretar la dimissió del personatge que, de seguir per aquest camí, l´únic que pot fer és posar pedres en el projecte polític que representa UM. D'aquesta manera no podem salvar Mallorca de les urpes dels depredadors de territori i recursos naturals. Aquí no hi valen les pobres justificacions del conseller Borràs quan afirma que "té tots els papers i l'obra és legal". Nosaltres pensam que també és legal no destruir una àrea d'especial interès. Igual que el senyor Miquel Àngel Borràs no ha dubtat ni un moment en fer malbé el nostre paisatge podria haver escollit "legalment" no bastir aquest edifici de tan mal gust i ajudar així a preservar Son Noguera. L'ètica i la moral són essencials en tot polític i el paperam "legal" que ens mostra el conseller l´únic que confirma és la intelligència del voltor que sap com aconseguir la carnassa que necessita per a engreixar. El que hauria d'haver fer un conseller de Medi Ambient com pertoca davant casos semblants, si de veritat estimàs Mallorca, és alçar la veu en el Consell per provar de mudar les lleis que fan possible fets com els que comentam.

L'"afer" de la venta de Son Noguera, l'obscura participació de l'exalcalde de Puigpunyent en l'operació, embruten molt més la imatge del polític d'UM. Un batle que era el representat legal de l'anterior propietari (un àrab que va marxar de l'illa en no poder construir en aquesta mateixa zona). Poc temps després, per no se sap quines modificacions "legals", el senyor Borràs (que ha comprat una finca a la baixa), amb l'assessorament del batle, troba els ajuts pertinents per a poder bastir el seu casalot. Quina misèria tot plegat! Mallorca i els mallorquins no necessitam gent que no estima la nostra terra, aquesta mena de polítics aprofitats que no tenen escrúpols i fan malbé paisatges singulars i recursos primordials.

Els especialistes en medi ambient (evidentment no és el cas del senyor Borràs!) han declarat que la zona de Son Noguera, en el cor de la Serra de Tramuntana, és una àrea d'especial valor natural i ornitològic. Muntanyes de més de vuit-cents metres d'alçada com el de sa Fita del Ral o el torrent de Son Vic li donen un aire únic i especial ara fet malbé per una malgirbada construcció.

En aquests casos, senyor Borràs, el seu paper era el de donar exemple -per això és un polític al qual pagam amb els nostres impostos-. No val amagar-se rere covardes explicacions de "legalitats" que, en repetir-les una vegada rere l'altra, només destaquen una manca ètica esborronadora. UM l'hauria de cessar de forma immediata. Una altra possibilitat seria que vostè dimitís sense necessitat del decret de la presidenta del Consell. Vostè ja no té res a fer en política, senyor Borràs. Les fotografies que publiquen els diaris de les Illes fan ben evident el que prova d'amagar amb excuses de mal pagador. Ara tothom ja sap -una imatge val més que mil paraules!- on arriba el seu "amor per Mallorca!, quina és la seva política per a salvar la nostra natura, la Serra de Tramuntana, els espais naturals que tant estimam els mallorquins. El grup Esquerra Unida-Els Verds en el Consell de Mallorca ja ha demanat al Servei de Disciplina Urbanística un acurat informe sobre la legalitat o no de la construcció a Son Noguera. EU-Els Verds han considerat aquest tèrbol afer "muy preocupante" ja que el conseller de Medi Ambient "puede haber infringido la legalidad urbanística" pel que fa referència a la Llei d'Espais Naturals i a la Llei de Sòl Rústic. Igualment l'actual batle de Puigpunyent, el socialista Josep Muncunill, ha declarat que d'haver-hi una possibilitat legal per aturar aquesta l'obra del senyor Miquel Àngel Borràs ell seria partidari d'aturar les obres ja que "la construcción provoca un fuerte impacto paisajístico". El batle socialista ha declarat que "sería el primero en tirar todo el expediente para atrás". El GOB ha demanat igualment a l'Ajuntament de Puigpunyent que aclareixi aquesta obscura operació i que s'informi a l'opinió pública. En el moment de redactar aquest article el PSM encara no s'havia pronunciat al respecte però tots els seus votants i simpatitzants esperen una declaració d'acord amb la històrica posició del nacionalisme d'esquerres de defensa de Mallorca i dels seus espais naturals.

Coincidint amb totes aquestes intervencions cal remarcar les de l'arquitecte municipal de Puigpunyent i de Banyalbufar, el senyor Miquel Sureda, confirmant que el casalot del conseller s'havia bastit "en un promontorio". Recordem que la Llei d'Espais Naturals i la Llei de Sòl Rústic prohibeix expressament la construcció d'habitatges en zones elevades. Com molt bé comentaven els nostres companys de la secció "Impresiones": "El artículo 11 hace referencia a las zonas que dentro las ANEI están catalogadas como de 'alto grado de protección' y el promontorio en el que el conseller de Medi Ambient se edifica a casa es de 'alto grado de protección'. Incluso el propio Borràs afirma hoy que recuerda que según indicaciones de los técnicos municipales se tuvo que retirar 25 metros sobre el proyecto inicial porque se hallaba sobre una zona de máxima protección".

Però aquí ja no es tracta tant -que també és summament importat- "tenir tots els papers en segellats". Del que es tracta -ho hauria de saber el conseller de Medi Ambient- és de preservar els espais naturals de l'illa i, sobretot, de donar exemple als ciutadans. Les paraules del conseller dient que desconeixia alguns punts de les lleis que ha de defensar no són de rebut i, aquestes mateixes declaracions ja haurien de bastar per a la seva dimissió immediata. Un conseller de Medi Ambient, senyor Borràs, no pot descarregar en els tècnics la responsabilitat d'una obra que fa malbé Son Noguera i la Serra de Tramuntana. Un conseller de Medi Ambient no pot dir que li preocupava (fent referència a la construcció del casalot de mal gust que s'ha bastit) "que alguien antes o después tuviese algo que decir". Vostè, com a conseller té el deure i l'obligació de conèixer les lleis que ha d'aplicar i, moralment, com a alt càrrec d'un partit en el poder i que diu defensar Mallorca, ha de ser summament exigent, per damunt de tot, amb vostè mateix. La seva malifeta, senyor conseller, no solament l'ha tacat políticament i l'ha senyalat com a un polític poc honest, sinó que ha fet un mal irrecuperable a la imatge d'UM i del nacionalisme conservador que, en les properes eleccions pot pagar, amb una minva important de vots, aquesta provada manca de sensibilitat mediambiental.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-III-02)

La pintura mallorquina del segle XX.

La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)

Gabriel Noguera: art i revolta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)