Miquel López Crespí - Memòria històrica

Gernika va ser també l’assaig general amb tot per als atacs massius i atemoridors per desmoralitzar l’enemic, que tindrien continuïtat immediata a Londres i Coventry –des d’aleshores els diccionaris inclouen el verb coventritzar, per arrasar totalment– i posteriors rèpliques dels aliats a l’alemanya Dresden, o la traca final nord-americana de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Avui, Gernika forma part d’una associació internacional de ciutats i pobles màrtirs per la pau, juntament amb totes les esmentades i d’altres com ara Varsòvia, Hamburg o Stalingrad –ara Sant Petersburg–, que estan també representades aquests dies a la vila biscaina per autoritats electes, agermanades en uns records inesborrables. (Robert Pastor)

70 anys de l’assaig de Coventry a Gernika

Per Robert Pastor

Es compleixen exactament 70 anys del bombardeig de Gernika. El fet s’acostuma a recordar difusament, i més per les generacions actuals; fins i tot potser s’hauria oblidat col·lectivament si no fos per la gran obra de Picasso. I, tanmateix, aquell va ser un episodi que va marcar la història en general, i la militar molt específicament. Era dilluns de mercat a la vila biscaina on es conserva la casa de juntes i el roure, símbols de les llibertats del poble basc, quan va arribar el primer dels aparells de la legió Còndor de l’exèrcit alemany, seguit d’un autèntic eixam.

Durant tres hores, avions Junker 52, VB 88, Heinkel He 111 i Dornier 17, escortats per esquadres de caça alemanyes i una d’italiana van llançar sense parar bombes de mitja tona, i milers de projectils incendiaris d’alumini sobre el nucli urbà, mentre els aparells lleugers metrallaven en vol rasant les persones que intentaven fugir.

Diuen que la intensitat del foc era tan elevada que al cap de dues hores els pilots atacants no veien absolutament res, a causa del fum, i continuaven bombardejant a cegues. També expliquen que els incendis van durar fins al dia següent. Quant a les víctimes, l’historiador Hugh Thomas recull versions que van d’entre els 100 als 1.600 morts, i estima com a xifra més probable el miler.

Al llarg de la història, i sobretot en els temps de la dictadura, els cronistes oficials del franquisme van renegar d’aquesta acció, i la van atribuir a les forces republicanes, que, en la retirada, haurien cremat el poble. L’antic diputat general de Biscaia Joshemari Makua explicava que, dubtós de la versió que havia escoltat a l’escola, un dia va preguntar-li a un avi del mateix Gernika què era el que realment havia succeït i l’home, amb un gest de màxima tristesa, només va encertar a respondre en la sintaxi que mantenia de la seva llengua: “Los rojos separatistas que han sido nos han dicho que digamos y...”

Només quan va començar la transició a la democràcia, quaranta anys més tard, un parell d’historiadors, entre els quals Ricardo de la Cierva, es van atrevir a explicar per escrit que el bombardeig era la veritable causa de tant d’estrall, i no la dinamita i el foc dels milicians i gudaris en retirada, però a la vegada exonerava de tota responsabilitat el comandament franquista, al qual feia ignorant, contra tota inversemblança, d’una iniciativa que atribuïa unilateralment a alemanys i italians.

Potser haurà semblat exagerada l’afirmació de la magnitud que la massacre va tenir per a la història en general, i militar en particular. A hores d’ara, però, la majoria d’estudiosos amb rigor reconeixen, d’una banda, el paper decisiu dels nazis i feixistes en la decisió d’aquella guerra espanyola que, a més, va constituir el gran entrenament, les perfectes maniobres amb foc real –mai més ben dit– per a les successives campanyes dels mateixos exèrcits que van culminar en la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, és ben cert que aquell bombardeig massiu va ser deliberat contra la població civil; només així s’explica que els objectius declarats, dues fàbriques d’armes i el pont, quedessin sense un sol senyal de metralla. En si mateix, el de Gernika va ser també l’assaig general amb tot per als atacs massius i atemoridors per desmoralitzar l’enemic, que tindrien continuïtat immediata a Londres i Coventry –des d’aleshores els diccionaris inclouen el verb coventritzar, per arrasar totalment– i posteriors rèpliques dels aliats a l’alemanya Dresden, o la traca final nord-americana de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Avui, Gernika forma part d’una associació internacional de ciutats i pobles màrtirs per la pau, juntament amb totes les esmentades i d’altres com ara Varsòvia, Hamburg o Stalingrad –ara Sant Petersburg–, que estan també representades aquests dies a la vila biscaina per autoritats electes, agermanades en uns records inesborrables.

També hi arribaran, a falta del quadre original tantes vegades reclamat des del País Basc, entre 20 i 30 dels dibuixos previs que va fer Picasso com a esbossos del que després seria el gran mural del pavelló de la República Espanyola a l’exposició universal de París.

Des de fa ja alguns dies, el lema Gernika Gogoratuz (Tot recordant Gernika) és una declaració per la pau, per la conservació de la memòria històrica i el clam contra esdeveniments que ningú no sembla capaç d’evitar i continuen passant en altres latituds, perquè acabin algun dia i per sempre. Els escassos veïns que no tan sols van escapar de les bombes i el foc, sinó que han sobreviscut a l’encara més implacable pas de tantes dècades, seran els guardonats amb el premi Gernika per la pau i per la reconciliació, juntament amb el Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel.

Diari d’Andorra

Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007

És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet. (Comissió de la Dignitat)

Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007

La Comissió de la Dignitat, davant l’acord anunciat entre PSOE i IU de cara a “desbloquejar” l’anomenada Llei de la Memòria, declara el següent:

Introducció: Lamentem haver de dir que, malgrat les expectatives, amb aquest “acord”, en realitat no estem assistint a un intent de fer justícia als represaliats pel franquisme ni a condemnar el règim dictatorial de Franco, sinó a una nova operació de banalització i de creació de confusió entre l’opinió pública al voltant d’un fet tan transcendent com és la necessària superació i condemna de la dictadura franquista. Creiem que és molt important tenir en compte el següent:

1) No és veritat, com han insinuat alguns mitjans, que l’acord asseguri la “il·legitimitat” dels judicis franquistes. Si s’hagués fer això, s’hagués explicitat la possibilitat d’admetre els recursos de revisió –i els de nul·litat– cosa que no fa. Ara molt ens temem que els tribunals no se sentiran amb l’obligació de considerar-los i podran adduir que, tot interpretant la llei -i tenint en compte l’efecte jurídic que tindrà que el Congrés no hagi admès la seva declaració de nul·litat, ni d’injustícia– tot això no passarà de tenir un valor purament moral i simbòlic. Si es vol que s’habilitin revitables revisions, la Llei ha de posar ben clar que el fet que hi hagi un motiu polític serà causa de revisió dels processos del franquisme. Altrament no s'admetran com actualment ho estan comprovant els ciutadans. Cal veure els nefastos antecedents que hi ha hagut fins ara, en què les revisions que s'han demanat han sigut refusades i sempre amb l'oposició del fiscal de l'Estat. No ho podem oblidar.

2) No es pot deixar simplement en mans dels ciutadans la possibilitat de buscar-se una justícia per la repressió patida a mans del franquisme. Això significaria una privatització i una banalització d’unes responsabilitats que l’Estat ha d’assumir com a pròpies. És un règim -el franquista- i no un accident històric, que va fer aquella legislació repressiva que va donar peu a tota una sèrie de sentències i actes contra els ciutadans. Com a ciutadans podem buscar justícia, sempre, però és l’Estat l’ens que realment té poder i no pot defugir-hi de la seva responsabilitat. No poden “passar la patata” al ciutadà i simplement fer observacions de caire moral.

3) No n’hi ha prou amb solucions semàntiques i dir ara que els judicis franquistes simplement foren “injustos”. Si eren “injustos”, això ha de tenir uns efectes jurídics concrets com són el recurs i la revisió de la sentència. Si el procediment amb què s’operava (judicis sumarissims d'urgència o del TOP) era contrari als principis de “judici just” i les lleis que s'aplicaven eren contràries als principis de llibertat individual i col·lectiva –i a sobre el portava a terme un règim que es va constituir a partir d'un cop d'estat contra un règim legalment constituït- des del punt de vista del dret hem de dir que era il.legal i contrària als principis constitucionals del país (la Constitució republicana i la monàrquica anterior), i no simplement “injustos” o “il.legítims”. Si el procediment i les lleis que s'aplicaven eren il.legals, i a més els judicis es van fer de manera injusta, les senències s’han de considerar nul.les.

4) És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet.

5) La vice-Presidenta del Govern espanyol, Sra. Teresa Fernández de la Vega, el 15 d'octubre de 2004, en el mateix lloc on van afusellar el President Companys, es va comprometre solemnement a anul·lar el seu procés, cosa que comportava –cal entendre– l'anul·lació de tota la resta de processos. No es pot acceptar que el govern espanuol altre cop incompleixi els seus compromisos. Ningú pot pensar que al poble català se’l pugui fer passar per la humiliació de veure com es demana una “declaració d'il·legimitat” del procés al seu President, Lluís Companys i Jové.

6) La Llei no sols ha de recollir com a raons de persecució franquista els motius de tipus polític, religiós, militar, ètnic, maçònic i de grups de resistència –que ja fa– sinó la que neix de la voluntat de perseguir les cultures i els drets polítics nacionals de Catalunya, Galícia i el País Basc.

Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661

www.comissiodeladignitat.cat

El Bloc guanya amb aquesta retirada d’Entesa de les autonòmiques, però també, i més que ningú, UM, que ha sabut aprofitar els exmilitants del PSM per a anar consolidant el seu projecte polític. Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots. Altres exdirigents nacionalistes exigien conselleries, per a sortir a la foto. Munar no és ximple. I, tanmateix, amb la no concreció del Tercer Espai, els aspirants a la conselleria restaven desactivats. Pagar molt a gent que aporta poc? No tenia sentit. (Miquel López Crespí)

Mateu Crespí i Maria Antònia Munar

Ja fa més d´un mes, de seguida que llegírem les declaracions de Biel Huguet dient que Entesa no es presentava a les autonòmiques, pensàrem que l´opció dels dissidents del PSM quedava desactivada. Les explicacions que donava Biel Huguet no eren prou convincents i tots els observadors polítics començaren a preveure el que aquests dies hem constatat. A primera vista podia semblar molt correcte voler consolidar solament un espai municipalista per a avançar, en eleccions posteriors, envers quotes més altes de poder polític. L´excusa fins i tot podia semblar més o manco versemblant: no perjudicar els altres partits d´ideologia propera i donar a suport als que lluiten per a la derrota electoral del PP.

El problema és que rere les aparents bones intencions que ens explicava Biel Huguet de seguida s’endevinava el fracàs de no haver pogut bastir una coalició nacionalista amb ERC, el PSM i els independents nacionalistes. El fet de no haver pogut bastir aquesta unitat nacionalista consolidava i consolida el projecte de Bloc de PSM i Esquerra Unida. La debilitat d´Entesa era ja pública i, ja era una evidència, no podrien fer ombra al Bloc. Biel Huguet i l´executiva d´Entesa donaven així un suport inesperat al Bloc per Mallorca contribuint, de manera decisiva, a aturar la via d´aigua electoral que, per a Biel Barceló i Eberhard Grosske, hauria significat un nou competidor electoral dia 27 de maig.

Aleshores, en saber que Entesa no faria la competència al Bloc i es retirava de la batalla electoral, i d´això ja fa més d´un mes, vàrem escriure: “Els partidaris del Bloc han guanyat la partida. [...] Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal, perdent tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca o no ser de bracet d´UM o PSOE”.

Que un antic dirigent del PSM com Mateu Crespí vagi en els llistes d´UM ens fa pensar si rere l’absència a les autonòmiques per part d´Entesa, dins el cap de l’exbatle de Santa Eugènia ja rondava la idea d’anar plegats amb Maria Antònia Munar. Si algunes de les bases d´Entesa per Mallorca no volien anar amb ERC per ser aquest al seu parer un partit “massa radical” i poder perjudicar l’elecció dels seus regidors als pobles; si alguns dirigents d’Entesa com Mateu Crespí ja pensaven anar amb UM... ens ha d'estranyar que no es poguessin arribar a acords per a bastir un projecte nacionalista proper a les tesis del Tercer Espai, amb ERC, PSM , Entesa i independents?

Com dèiem més amunt, el Bloc guanya amb aquesta retirada d’Entesa de les autonòmiques, però també, i més que ningú, UM, que ha sabut aprofitar els exmilitants del PSM per a anar consolidant el seu projecte polític. Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots. Altres exdirigents nacionalistes exigien conselleries, per a sortir a la foto. Munar no és ximple. I, tanmateix, amb la no concreció del Tercer Espai, els aspirants a la conselleria restaven desactivats. Pagar molt a gent que aporta poc? No tenia sentit.

En opinió de Maria Antònia Munar es tractava de visualitzar davant tothom que alguns dels màxims dirigents de l´antic PSM eren amb UM. No volia res més. Així de senzill. Mateu Crespí, malgrat els seus actuals detractors, sembla que ha estat un bon batle nacionalista, té alguna gent al darrere i, el que era important en aquests moments, només demanava una acta de diputat. El preu, en opinió de Maria Antònia Munar, es podia pagar. El negoci li sortia rodó i s´ha arribat a un acord. Mateu Crespí ha de fer veure, malgrat no sigui aquesta la realitat, que una part dels antics militants del PSM donen suport a Unió Mallorquina i consideren aquesta organització com la “casa comuna” dels nacionalistes mallorquins.

Pens que, amb aquest fitxatge, Maria Antònia Munar ha demostrat novament que és un polític prou experimentat. Molts aspirants als favors de la presidenta del Consell Insular de Mallorca han quedat ben descol·locats.

Com dèiem, qui surt igualment molt beneficiat, com abans amb l’abstenció d´Entesa a les autonòmiques, és el Bloc per Mallorca. I, també, cal no oblidar-ho, el PSM i el seu secretari general, Gabriel Barceló. Que Mateu Crespí hagi acceptat tan ràpidament la incorporació a UM és una bona arma en mans de Gabriel Barceló, ja que, sens dubte, pot argumentar l'existència d´una ala molt dretana dins del seu partit que el que cercava, com es demostra dia a dia, era gaudir de plataformes per a poder oferir-se a qui els donava una cadireta.

Dit tot això, caldria afegir-hi que no dubtam que, si sortís elegit Mateu Crespí, o si Maria Antònia Munar ofereix àrees importants de gestió, l'exbatle de Santa Eugènia sabrà desenvolupar-se amb total eficàcia en el lloc que li donin. Possiblement ho farà bé, com ho ha fet bé en el seu poble. No discutirem ara la futura bona gestió de l’exdirigent del PSM. Però el que la seva fuita ha escenificat a la vista de tothom és la recerca d´una sortida personal més que política a la situació d´emergència en què es troba el nostre poble. Mateu Crespí i molts dels que eren en la lluita pel famós Tercer Espai pareix que cercaven estar a recer del poder per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del règim. Almanco aquesta és la percepció general que hi ha al carrer. Basta que parleu amb la gent i ho podreu constatar.

Amb la retirada de la vida política autonòmica d´Entesa, amb el cop que significa també per a l'organització de Biel Huguet que un dels seus màxims dirigents hagi mostrat les cartes tan aviat, la consolidació del Bloc és un fet. Dia vint-i-set de maig podrem començar a endevinar com serà el futur del nacionalisme d´esquerra a Mallorca. Com ha explicat Gabriel Barceló, tot plegat consolida i reforça del paper del PSM en la conjuntura actual.

Miquel López Crespí