Miquel López Crespí - Memòria històrica

Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals".

Miquel López Crespí: per la independència dels Països Catalans

Recomanaren el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc), tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, historiador, antic secretari general del PSM i exconseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.

La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans [el Partit Socialista d'Alliberament Nacional -PSAN] recomana en el seu número 218 el llibre d'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

L'històric òrgan de l'independentisme dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX de l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí mitjançant un article de Quim Gibert (que també havia sortit publicat a L'Estel). Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alicia Toledo.

Cal dir que l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig que comentam [29 de març de 2001], recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, secretari general del PSM i conseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.

Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos".

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) també ha escrit:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). [...]

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders".

Revista L’Estel

Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra.

Els seguidors de Boadella, Espada, de Carreras i companyia, ominipresents en els diferents fòrums de debat i mitjans de comunicació, han establert les seves bases en un discurs demagògic construït i finançat als barris benestants barcelonins i difós pels mèdia entre aquells sectors que, sovint de la mà del PSOE , han viscut al marge de qualsevol vestigi de catalanitat. La configuració i consolidació d’un partit “orangista” en defensa dels privilegis de l’alt funcionariat, els nous rics i la burgesia espanyolista és ja una realitat.

Sota la batuta d’un PSOE principatí lliure de tot vestigi de catalanisme i amb l’argument de l’amenaça “ciudadana”, aquest govern difícilment corregirà l’actual procés d’espanyolització política i mediàtica de la nostra societat.

-El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.

Preparar-se per a una nova conjuntura: la lluita cos a cos.

En teoria, tot plegat no era sinó un guió pactat entre Mas i Zapatero pel qual es restituïa CiU al capdavant del govern autònom a canvi d’un suport estable dels convergents al govern del PSOE a Madrid. Aquest suport permetria que aquest partit aparegués davant l’opinió pública espanyola acompanyat d’uns socis més fàcils de digerir i més disposats a combregar amb un gir més liberal de les seves polítiques.

El guió, però, s’ha vist parcialment esgarrat per uns resultats electorals que posen al descobert les misèries i subproductes que ha engendrat l’establishment polític principatí en els darrers anys. Així, una CiU esbiaixada radicalment cap als postulats més dretans del liberalisme, la proposta de no ha assolit l’objectiu de poder liderar còmodament el proper govern principatí. D’altra banda, la previsible desfeta del PSOE ha afavorit ICV, que ha recollit part del vot maragallista desencisat amb l’operació Montilla i finalment. Finalment, els “Ciudadanos” han estat el vot útil de l’espanyolisme combatiu normalment camuflat durant anys dins la bossa de vots del PSOE i el PP.

Per tal de comprendre el nou arc parlamentari, cal tenir molt en compte dos fets fonamentals sense els quals és difícil copsar el perquè de la situació que ens envolta. Ens referim, òbviament, al 43% d’abstenció i als més de 60.000 vots en blanc. A banda de l’anomenada abstenció estructural, aquestes dades no són sinó el reflex de la profunda desil·lusió i el sentiment de frustració nacional col·lectiva que per a milers de catalanes i catalans han suposat tant l’enganyifa del procés de reforma estatutària com les polítiques erràtiques -quan no directament dretanes- del tripartit.

El teixit social català i popular i els anhels de sobirania de cada cop més sectors de la nostra societat s’han vist dràsticament traïts pels aparells d’uns partits sense cap més horitzó que el de la lluita pel càrrec, sense cap més projecte polític que el de la submissió als dictats de l’Estat i el capital.

I, és clar, en aquest clima els sectors més combatius de l’enemic es creixen, i qui juga amb foc, acaba cremant-se. Amb el suport dels grans grups econòmics i mediàtics de la dreta espanyola amb audiència significativa en determinats ambients de la nostra societat (COPE, El Mundo, Tele5, Antena3) i la connivència d’alguns mitjans de comunicació catalans que treballen dia a dia per l’espanyolització del país (El Periódico, La Vanguardia i TV3), el feixisme espanyol més descarnat ha obtingut representació parlamentària.

Seguint l’esquema clàssic d’un moviment nazi, els seguidors de Boadella, Espada, de Carreras i companyia, ominipresents en els diferents fòrums de debat i mitjans de comunicació, han establert les seves bases en un discurs demagògic construït i finançat als barris benestants barcelonins i difós pels mèdia entre aquells sectors que, sovint de la mà del PSOE , han viscut al marge de qualsevol vestigi de catalanitat. La configuració i consolidació d’un partit “orangista” en defensa dels privilegis de l’alt funcionariat, els nous rics i la burgesia espanyolista és ja una realitat.

Sota la batuta d’un PSOE principatí lliure de tot vestigi de catalanisme i amb l’argument de l’amenaça “ciudadana”, aquest govern difícilment corregirà l’actual procés d’espanyolització política i mediàtica de la nostra societat.

Així doncs, en un panorama de previsible reforçament del pol espanyolista més bel·ligerant i de les polítiques al servei de la burgesia, cal preparar-se per al combat al voltant de tres eixos:

-La dinamització tant de la lluita de classes i d'alliberament de gènere com de les lluites populars en defensa del territori i els serveis públics.

-L’enfortiment de la lluita per la llengua, la cultura i la identitat nacional.

-El desplegament d’un veritable moviment per l’Autodeterminació.

Pel que fa a la formació del nou govern, l’aposta s’encamina vers la reedició del pacte tripartit que assumeixi com a programa de govern bona part de les receptes liberals de la “competitivitat”. És a dir, molt previsiblement la desregulació social, la dualització (com passa ja amb l’ensenyament) i progressiva privatització dels serveis públics, la construcció d’infrastructures de destrucció massiva i la connivència amb el capital especulatiu seran els eixos del tan preconitzat “govern fort que torni el prestigi a Catalunya” o, parlant clar, que doni confiança als explotadors i sectors benestants.

I, evidentment, si realment volem fer creïble el nostre projecte i treure el nostre poble de la frustració i l’acotament, cal denunciar sense treva el paper de les forces reformistes i desplegar, sòlidament unit a les lluites populars, un referent polític unitari (mobilitzador, organitzatiu i institucional), per a la construcció del qual cal que el conjunt de l’Esquerra Independentista debati i consensuï en quina direcció cal caminar en els propers anys en els diferents àmbits de lluita.

[1] Vegeu l’article “De debò volem combatre el feixisme?”.

Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)