Miquel López Crespí - Memòria històrica

Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua... (Miquel López Crespí)

La bellesa de Mallorca.

La pluja purificadora que cau impetuosa besant muntanyes i valls, com escrigué el poeta, han creat un món d'aigua generosa en els més fondos avencs de la contrada. S'Albufereta és la combinació, el resultat final de tots aquests torrents, síquies i rierols que des de la Serra de Tramuntana corrent, salvatges, cercant la llibertat, avancen, indeturables, cap a la mare de totes les aigües, cap al mar grandiós.

Les fotografies que recentment ha fet Bartomeu Payeras (i que podeu trobar en el llibre Les danses de la terra) ens ajuden a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles.

Avui hem cercat entendre el miracle de la llum. Sense llum no hi hauria vida; és el motor que estira totes les manifestacions de la vida en la terra. I és precisament aquesta llum esclatant que l'autor de les fotografies sap trobar en els matins i horabaixes de s'Albufereta d'Alcúdia o a sa llacuna de sa Barcassa el que ens fa descobrir signes, presagis antics, obsessionants indrets de la nostra història. És el poder de la imatge, de la precisió quasi matemàtica del giny que maneja el fotògraf, allò que immortalitza damunt el paper el reflex de la llum d'un instant fugisser. L'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, en parlar del poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ja parlava de l'efecte d'aquests raigs del sol mediterrani en desplegar tota l'austera bellesa de les nostres pedres i dels nostres paisatges. Tots aquests horitzons infinits que podem veure des del racó més amagat de s'Albufereta, aquest tresor de vitals il·luminats ponents sense fi, de blaus, grisos i taronges arrapant-se per tots els racons de la nostra mirada atordida.

Com ens sorprèn encara la capacitat de resistència d'aquesta zona natural a les constants agressions de l'home! Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua...

Qui ho diria que, enllà de la llum, aquesta natura nostra ens imbueix l’emoció de reconèixer-nos. No és solament la bellesa de la llum la que ens va obrir els ulls i la ment als reconfortants paisatges que ens omplen de vida. Hi ha molt més en els mons i llums que envolten aquest espai privilegiat de s'Albufereta. És l'univers de la caça i la pesca el que ha servit per a crear, com ha escrit el catedràtic Bartomeu Barceló, unes tècniques i rituals culturals, una gastronomia pròpia, una riquesa antropològica que, malgrat la buidor de la postmodernitat que pugna per fer desaparèixer sota el ciment i l'asfalt el que més estimam, encara es compten entre les columnes principals de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amenaçada.

Vet aquí, doncs, el poder immens de la càmera fotogràfica de Bartomeu Payeras fent retornar l'univers de la més perfecta bellesa, un món ple de precipitades il·lusions que rellisca davant dels nostres ulls entre curioses aventures i utòpics barroquismes de colors, retornant a la ment endormiscada dels homes i dones del present els més bells somnis a la deriva.

Somniem.

Des de la distància ja hem vist els resplendents colors de l'horabaixa brillant damunt les estellades peripècies que ens agombolen. Si us endisau amb nosaltres vers el viatge a la recerca dels orígens de la llum, l'aigua i la pedra que conformen la terra que trepitjau trobareu, sorgint de les ones, tot d'illes silencioses, un exèrcit de resplendents petxines de la infantesa guaitant damunt l'arena verge. El lector haurà d’aprendre a desxifrar els colors sense mesura que bastiran les més perfectes cristal·litzacions de l'esponerosa creativitat de l’aigua i el cel que han contemplat durant mil·lennis el desplegament de veles i núvols. Com aquell que estima cada centímetre de la pell de la seva amant, ara caldrà desaprendre els falsos rituals de la inèrcia i avançar, a les palpentes, sota la pluja, amarats per nous missatges, per suggeriments creatius.

Miquel López Crespí

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí