pobler | 05 Octubre, 2008 14:18 |
El GOB reclama l'estudi dels accessos a Palma al Consell, abans de prendre qualsevol decisió sobre el 2on cinturó.
El GOB recorda el Consell de Mallorca, que en el Conveni de Carreteres entre el Ministeri de Foment i el Consell, aprovat pel Ple d'aquesta institució el 6 de novembre de 2006 i ratificat en la sessió plenària del passat 7 d'abril de 2008, preveu entre les seves actuacions (citat textualment) l'Estudi de mobilitat d’accessos a Palma, previ al projecte.
Des del GOB apel•lam al sentit comú de la institució i per tant, que eviti plantejar propostes o alternatives sense tenir abans un estudi tècnic que avali les possibles alternatives, tenint en compte sobretot l'alternativa zero, és a dir, la NO construcció de 2on cinturó.
L'HOSPITAL NO POT SER L'ARGUMENT (o excusa) PER JUSTIFICAR AQUESTA INFRASTRUCURA
Consideram preocupant el posicionament del PSOE, especialment al Govern i Ajuntament de Palma, respecte la construcció del 2on cinturó de Palma i veïm amb una certa desconfiança les declaracions que apunten cap a un traçat diferent, que no es dirà 2on cinturó, etc. Després de la decepció pel posicionament vers Son Espases dels principals dirigents polítics actuals, ara, potser precisament que l'hospital serveixi d'excusa per la construcció d'aquesta infrastructura viària a la que dirigents del PSOE també s'hi varen manifestar en contra quan estaven a l'oposició.
L'Hospital no pot ser l'argument per justificar una nova infrastructura viària a Palma; és indispensable l'estudi de mobilitat dels accessos a Palma.
MÉS INFRASTRUCTURES VIÀRIES NO ÉS LA SOLUCIÓ
El problema no és manca de carreteres, el problema és excés de cotxes. És per això que l'alternativa al col•lapses actuals no és construir més carreteres – tot i tenir-hi un hospital en construcció sense tenir els accessos resolts- sinó aportar propostes integrades i globals a la problemàtica de la mobilitat.
Aquestes propostes han d'assumir la totalitat de la problemàtica dels accessos a Palma, i per tant plantejar solucions, no des de l'àmbit sectorial aïllat de "carreteres" sinó des de la globalitat de la problemàtica de la mobilitat, i per tant, des de les vessants i les competències en ordenació del territori, urbanisme i tenint en compte les incidències ambientals, i especialment les incidències socials.
LA SOLUCIÓ ÉS UN CANVI EN LES POLÍTIQUES DE TRANSPORT MOBILITAT
Pel que fa als accessos a Son Espases (unes obres que es varen plantejar i iniciar sense tenir els accessos resolts), seria imprescindible que les actuacions previstes en matèria de tren - metro, plantegessin la construcció d'un ramal cap a l'hospital de Son Espases.
Altres possibilitats, per solucionar el col•lapse de les entrades a la Ciutat (que és vertaderament l'objectiu del problema plantejat) passen evidentment per millorar i potenciar la xarxa d'autobusos urbans i interurbans (intermodalitat, integració horària i integració tarifària, etc.), millorar la línia de tren (en preu, freqüència i comoditat) i sobretot, dificultar i penalitzar l'accés amb el cotxe privat per garantir vertaderament un traspàs d'usuaris del transport privat al transport públic.
Per això cal pressupost però sobretot, coordinació entre el Consell de Mallorca (competències sobre carreteres i ordenació del territori) la Consellera de Mobilitat i Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears (competències sobre transport interurbà) i de l'Ajuntament de Palma (competències en transport urbà i urbanisme) per proposar alternatives conjuntes i globals i plantejar vertaderament una nova política de mobilitat per Palma i per Mallorca.
Web GOB
Després de la decepció pel posicionament sobre Son Espases dels principals dirigents polítics actuals, precisament l’hospital servirà d’excusa per a la construcció d’aquesta infraestructura viària a la que dirigents del PSOE també s’havien oposat quan eren a l’oposició. El GOB considera probable que el projecte sigui el mateix que en l’època PP i que tengui com a conseqüències un consum exagerat de territori, un elevat impacte paisatgístic, la promoció del transport privat, l’especulació urbanística de terrenys propers i la destrucció del patrimoni arquitectònic.
El GOB insisteix en que s’elimini el projecte de segon cinturó
El GOB veu amb preocupació el posicionament del PSOE, especialment al Govern i l’Ajuntament de Palma, respecte a la construcció del segon cinturó de Palma. Tot i les declaracions de la presidenta del Consell de Mallorca respecte aquesta infraestructura, assegurant que no serà el traçat plantejat pel PP en l’anterior legislatura, el cas és que el PSOE segueix apostant pel segon cinturó, com han posat de manifest les declaracions del President Antich. Per altra banda, en els discursos de la batlessa de Palma, Aina Calvo, sobre el model de ciutat que vol per a Palma, i en la redacció de la modificació del PGOU de la Façana Marítima, hi apareixen referències al segon cinturó, com si fos ja una infraestructura inqüestionable. I finalment, l’actual modificació del Pla Territorial de Mallorca, plantejada des del Consell, segueix mantenint aquesta infraestructura dins les seves previsions.
El GOB veu amb una certa desconfiança les declaracions que apunten a un traçat diferent que no es dirà segon cinturó. Després de la decepció pel posicionament sobre Son Espases dels principals dirigents polítics actuals, precisament l’hospital servirà d’excusa per a la construcció d’aquesta infraestructura viària a la que dirigents del PSOE també s’havien oposat quan eren a l’oposició. El GOB considera probable que el projecte sigui el mateix que en l’època PP i que tengui com a conseqüències un consum exagerat de territori, un elevat impacte paisatgístic, la promoció del transport privat, l’especulació urbanística de terrenys propers i la destrucció del patrimoni arquitectònic. Per a l’organització ecologista, el problema no és la manca de carreteres, sinó l’excés de cotxes. És per això que l’alternativa al col•lapse actual és el transport col•lectiu.
Pel que fa als accessos a Son Espases (unes obres que es varen plantejar i iniciar sense tenir els accessos resolts), el GOB considera imprescindible que les actuacions previstes en matèria de tren i metro, plantejassin la construcció d’un ramal cap a l’hospital. Per això cal un pressupost i una coordinació de les actuacions en matèria de transport públic de l’Ajuntament de Palma i la Consellera de Mobilitat i Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears.
Web Tribuna Mallorca
pobler | 05 Octubre, 2008 06:37 |
El rei de la pistola obrera de Barcelona
Un llibre popularitza la figura de l'anarquista Joan Garcia Oliver (1901-1980)
Avui arriba a les llibreries Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista (Pòrtic), un llibre de Lluís Alegret que popularitza, per primera vegada en català, una figura cabdal de la nostra història. Garcia Oliver (Reus, 1901-Mèxic 1980) va ser pistoler de la Barcelona dels anys 1920, guàrdia personal del Noi del Sucre, fundador del mític grup d'acció anarquista Los Solidarios (amb Durruti i Ascaso), assessor militar de Francesc Macià, cap pensant del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (òrgan que controlà el poder durant els primers mesos de la guerra de l'any 1936) i, finalment, ministre de Justícia espanyol al govern de Largo Caballero en representació del sindicat CNT.
Oliver demostra que els avis no sols van fer la guerra; alguns, com ell, van fer la revolució. Oliver va deixar escrita una monumental biografia de 650 pàgines, El eco de los pasos, en què va descriure el segle XX com pocs a casa nostra i que ha servit de base al llibre que ara es publica. Garcia Oliver va ser famós, també, pels seus discursos, com el que va fer a l'enterrament de Durruti a Barcelona, en què es va qualificar de 'rei de la pistola obrera de la ciutat', o com aquest altre, pronunciat a València.
Garcia Oliver, juntament amb Ascaso i Durruti, va ser un famosíssim personatge a la seva època, com recorda la cançó Los Solidarios, interpretada per Chicho Sánchez Ferlosio. Exiliat a Mèxic, va viure en l'ostracisme els darrers anys de la seva vida, amb excepció d'alguna entrevista als mitjans francesos.
La revista Contretemps li va dedicar aquest monogràfic. A la televisió anarquista Christie TV es pot trobar aquest testimoni d'Antonio Ortiz, un membre de Los Solidarios, que pot ajudar a entendre la mentalitat d'aquests 'reis de la pistola obrera de Barcelona'.
Andreu Barnils
VilaWeb
Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).(Miquel López Crespí)
Sa Pobla: tres herois de la lluita per la llibertat
El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).
La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.
El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.
A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.
Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".
Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.
Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.
En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.
« | Octubre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |