Miquel López Crespí - Memòria històrica

L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un collegi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i Miquel Costa i Llobera

El número 168 de novembre de 1922 de la revista de sa Pobla Sa Marjal, en nota escrita pel seu director, Mn. Joan Parera i Sansó, ens assabenta de la mort de Miquel Costa i Llobera.

La nota, que surt en la secció "Necrología", ens informa igualment que l'insigne poeta de Pollença també era subscriptor de Sa Marjal. Mn. Joan Parera i Sansó escriu: "Octubre. Die 17. Els diaris de Palma mos duen sa trista noticia que ahir va morir repentinament el M. I. Sr. D. Miquel Costa Llobera, canonge de la Seu, en els 68 anys de la seva edat: predicava an el Convent de Santa Teresa i después de s'exordi va caure en sec i el devellaren cadaver de damunt sa trona. Sentim molt la mort del gran poeta del nostro bon amic i suscriptor de Sa Marjal desde que se publica: en memoria seva si Deu ho vol publicarém dalt sa nostra Reviste el bellissim poema El castell del Rey, traduit en prosa, axi com ferem amb Sa gerreta del Catiu. Avuy amb tren exprés l'han duit a Sapobla, desde ont l'han trasladat a Pollensa pere ser enterrat en el sepulcre dels seus pares".

En la "Necrología" escrita per Parera i Sansó també s'informava de la mort d'altres persones del poble: Maria Comes Serra, de seixanta-un anys, d'atac de gota; Catalina Siquier Socies, de setanta-dos anys, de càncer; Bartomeu Crespí Soler, de setanta-un anys, de malaltia de ventre; Juana Andreu Cladera, de seixanta-vuit anys, de malaltia de cor; Maria Arron Payeras, de vint-i-set anys, de tisis i Antoni Company Comas, de seixanta-sis anys, d'inflamació de ventre.

El director de Sa Marjal acabava la informació referent a Miquel Costa i Llobera i els altres finats amb aquestes paraules: "Concediules Senyor, el descans etern i que sa llum perpetua les illumin. Que descansin en pau. Amen. 300 dies".

La nota necrològica per a un dels homes de més volada de les Illes és prou sintètica i Mn. Joan Parera i Sansó no s'allarga un gra massa. Quines relacions existien realment entre el famós hereu de Can Costa i el vicari de sa Pobla? Així i tot la nota ens assabenta que Miquel Costa i Llobera és subscriptor de Sa Marjal des del començament de la revista. És a dir, des de l'any 1909. Aleshores Costa i Llobera té cinquanta-cinc anys i, a conseqüència dels esdeveniments anomenats de la "Setmana Tràgica", la revolta popular catalana contrària a la guerra imperialista que la burgesia espanyola i els borbons mantenen contra el Marroc, el canonge de la Seu patirà un profund sotrac interior. L'atemoreix, com era d'esperar, l'esperit combatiu i anticlerical de la classe obrera i artesans del Principat. De cop i volta, Llobera, gran propietari, s'adona que aquella "no és la seva Catalunya". La repressió contra el moviment obrer i popular, la posterior execució del gran pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia el tretze d'octubre de 1909, situen el tarannà reaccionari de les classes dominants espanyoles i del clergat que els dóna suport.

Sa Marjal i Mn. Joan Parera i Sansó participen activament, amb alegria afanyosa, en la brutal campanya de demonització del poble català, celebren l'execució de Ferrer i Guàrdia com si es tractàs d'una gran festa.

Però aquestes i no unes altres són les posicions polítiques de les classes dominants espanyoles del moment i, no en mancaria d'altra, del clergat mallorquí que les propaga i aplaudeix.

Miquel Costa i Llobera, que viu intensament aquells moments històrics, és un dels intellectuals mallorquins més coneguts dins i fora Mallorca. L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un collegi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió.

L'oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l'anècdota que relata mossèn Torres Gost a l'assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Naria Antònia Perelló en la introducció a l'antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d'inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: "Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s'enfila pel Mal-Pas, s'adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l'abisme de la mar blava, llegint una Oda d'Horaci, que el seu oncle li havia donat. 'Bona promesa per l'avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l'edat de fer caramelles o d'encalçar les cabres de la costa".

La set de saber alimentada per l'oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l'Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l'influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d'abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d'Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver.

Pons i Gallarza s'havia llicenciat en dret l'any 1850 i en literatura el 1855. Per a aquella generació de mallorquins de mitjans dels anys seixanta del segle XIX, Pons i Gallarza significà el complement ideal de tot el que havia començat a ensenyar a Costa i Llobera el seu oncle, el metge Miquel Llobera. Pons i Gallarza, com més endavant Marià Aguiló o Jacint Verdaguer (que coneixeria a Barcelona, quan el pare l'envià a estudiar dret), anaren teixint els fonaments del que amb els anys, després de provatures, èxits i fracassos i més d'un defalliment, seria el món poètic i literari no solament de Costa sinó també, de Joan Alcover, una altra personalitat insigne de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La independència es juga, doncs, ara fonamentalment en el camp de la política i del seu entorn econòmic, propagandístic, ideològic i diplomàtic. Es pot aconseguir, doncs, amb una combinació de tres factors bàsics: consciència, voluntat i valentia. Serem independents si sabem desvetllar la consciència política del nostre poble i refutar, alhora, les veus de conformitat amb l'statu quo; si sabem i volem promoure realment una acció permanent; i si tenim, finalment, el valor de preparar adequadament la ruptura de tipus democràtic que serà necessària per a aconseguir la nostra llibertat i la nova vida política. (Carles Castellanos)

La República independent, una ruptura democràtica

Per Carles Castellanos i Oriol Farrés, professor de l'UAB i membres de l'Associació Manuel Gonzàlez i Alba. Publicat a la secció "Tribuna" de El Punt el dissabte 7 de setembre de 2008

I si en comptes d'anar girant al voltant del nostre impossible encaix amb Espanya, comencéssim a caminar per nosaltres mateixos? En aquest tercer article començarem a exposar unes bases per a fer realitat aquest camí.

La República catalana independent no és cap utopia. No és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular d'una nació que es vol organitzar lliurement. Respecte a la situació política actual, cal entendre la independència tan sols com una ruptura democràtica, un canvi polític que és alhora difícil i ben possible.

La independència no és només un canvi de govern, ni tampoc un canvi de règim; és un canvi de referent global. És la ruptura amb tot allò que és ara l'Estat que ens ofega: policia, jutges, polítics, administració, informació... És un canvi en tots els fronts per una nova vida, una vida social sorgida de la voluntat popular; és, de fet, el nostre naixement col·lectiu a la vida política, la possibilitat de decidir sobre els nostres interessos sense limitacions imposades ni interferències arbitràries.

La independència és, pel que fa a aquesta voluntat col·lectiva, un objectiu molt simple i evident, perquè és únicament l'expressió d'una voluntat democràtica contra la qual s'oposa un il·legítim i anacrònic «dret de conquesta». Per a avançar cap a la independència no cal que la proposta compti des d'ara amb una majoria passiva. Només cal que els qui volem la independència, i hi treballem, siguem més –i més convincents– que els qui s'aferren a la subordinació a Espanya. Els indecisos, tard o d'hora s'hi afegiran, sens dubte. Contra la nostra voluntat col·lectiva, l'Estat espanyol –inscrit al si d'un context europeu d'una tradició democràtica– centrarà la seva acció, més que no pas en la intervenció militar oberta, en la manipulació de la informació (ja ho fa ara), en el foment del patrioterisme espanyol (ja l'ha tornat a aguditzar) i en l'estrangulament econòmic i cultural (ja hi posen força voluntat, des de fa temps).

La independència es juga, doncs, ara fonamentalment en el camp de la política i del seu entorn econòmic, propagandístic, ideològic i diplomàtic. Es pot aconseguir, doncs, amb una combinació de tres factors bàsics: consciència, voluntat i valentia. Serem independents si sabem desvetllar la consciència política del nostre poble i refutar, alhora, les veus de conformitat amb l'statu quo; si sabem i volem promoure realment una acció permanent; i si tenim, finalment, el valor de preparar adequadament la ruptura de tipus democràtic que serà necessària per a aconseguir la nostra llibertat i la nova vida política.

El pas previ és, per tant, aconseguir la consciència nacional política, la consciència de tenir dret de decidir sobre les nostres coses; això no és altra cosa que la construcció de la «nació política», fer el pas d'un poble que sobreviu al voltant d'una llengua i una cultura, a una nació amb consciència dels seus drets col·lectius i ciutadans. Caldrà superar la propaganda contrària; és el moment de la lluita psicològica perquè els enemics declarats de la independència (com el PSC-PSOE i el PP) usaran i abusaran d'instruments d'intimidació i de desmobilització que haurem de conèixer i saber combatre. Caldrà explicar ben clar que la negació de la vida política catalana comporta, com sabem i com ho vivim cada dia, una disminució de les possibilitats de benestar, de justícia, de salut, de preservació de l'entorn i del medi ambient, etc.; que és una necessitat general poder tenir un estat al darrere ajudant, i deixar de tenir un estat plantat al davant, en contra nostre; que la independència, com a expressió justa i necessària de la pròpia afirmació, és una possibilitat real i no una fantasia; i que aquest objectiu no és una negació dels altres, sinó només de la dominació de l'Estat que ens és contrari i no ens permet avançar.

Contra la destrucció de la nació catalana que pretén l'espanyolisme –que considera que de nació amb drets només n'hi ha una, que és l'espanyola, i s'escuda darrere una vella constitució monàrquica apuntalada per la violència– nosaltres defensem el nostre dret legítim a existir públicament i políticament, el dret a construir col·lectivament i lliurement la nostra nova Res Publica.

Web Llibertat.cat

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona

Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

<

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona