Miquel López Crespí - Memòria històrica

El sistema polític dominant, sorgit del franquisme s’aguanta damunt una xarxa de complicitats que ha desenvolupat en la seva evolució. La manca de ruptura democràtica va comportar la continuació i la propagació d’unes denses xarxes clientelars que, lluny de ser excepcionals, han esdevinguts elements essencials de la vida política. Els sistemes amb tendència oligàrquica com ho són les monarquies parlamentàries a l’estil espanyol nascudes de dictadures, són veritables planters de clientelisme, males herbes que creixen a recer de les xarxes d’influències del sistema social i econòmic oligàrquic. (Carles Castellanos)

La República Independent: la doble via cap a la Ruptura

Per Carles Castellanos

[Article publicat a la revista Ordint la Trama núm. 67]

En Xirinacs és encara avui incòmode sobretot perquè havia dit sempre el que pensava, amb una claredat esclatant. Ell va encunyar la frase que ha esdevingut famosa, “la traïció dels líders”, títol d’una de les seves obres més emblemàtiques. No parlaré ara del que ha estat dit i escrit per ell mateix, perquè entenc que cal respectar la seva paraula tal com va ser expressada. El que faré és intentar aprofundir en la reflexió que ell va desvetllar, i estudiant un període d’uns quants anys d’experiències fins avui, exposar l’abast real de diferents formes de manipulació política a què s’ha arribat en la nostra societat actual.

La denúncia i l’estudi dels comportaments de la casta política (els “líders”) que ens ha tocat patir, és un exercici molt necessari si aspirem a modificar de manera sensible les condicions polítiques nefastes del moment present.

Un sistema que traeix: oligarquisme i clientelisme

És cert que es pot parlar d’uns líders polítics que han traït, que traeixen i que trairan. Però crec que aquests comportaments individuals es poden entendre d’una manera més plena si partim del fet que és el sistema polític mateix el que “traeix” pel tal com falseja els fonaments “democràtics” que vanament proclama. D’entrada, sabem que des de diversos punts de vista l’Estat espanyol no és un sistema polític veritablement democràtic. Per a començar, el marc polític mateix d’aquest Estat sorgit del franquisme sense ruptura té molts de tics que poden ser considerats realment de tipus “tirànic”. El sistema polític espanyol està fonamentat en tres columnes bàsiques que estableixen formes de poder de caràcter orligàrquic, amb lleus maquillatges pel que fa a la dominació que exerceixen: la monarquia constitucional, l’estat de les autonomies i l’aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador-espanyolitzador i contemporitzador amb la religió catòlica. Neguen així frontalment la democràcia, l’autodeterminació dels pobles i la laïcitat

Podem observar també que el sistema polític dominant, sorgit del franquisme s’aguanta damunt una xarxa de complicitats que ha desenvolupat en la seva evolució. La manca de ruptura democràtica va comportar la continuació i la propagació d’unes denses xarxes clientelars que, lluny de ser excepcionals, han esdevinguts elements essencials de la vida política. Els sistemes amb tendència oligàrquica com ho són les monarquies parlamentàries a l’estil espanyol nascudes de dictadures, són veritables planters de clientelisme, males herbes que creixen a recer de les xarxes d’influències del sistema social i econòmic oligàrquic. Segons els estudiosos de les implicacions socioeconòmiques del sistema polític vigent, les grans forces parlamentàries (CiU, PSOE, PP – i en un grau important també ERC, IC-Verds ...) estan entrant, en les diferents àrees de poder, començant pels municipis, en una veritable conxorxa per tolerar i tapar la corrupció com una mena de llei del silenci que estén veritables pactes a l’estil de les famílies mafioses: “Jo no et denuncio a tu perquè tu no xerris res de mi”. La força del PP a les Illes i al País Valencià es pot interpretar, justament, com una mostra més de l’encastellament en el poder d’un sistema econòmico-polític que s’ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu. El “pacte clientelar” és un sistema de poder polític i mediàtic que en el fons interessa avui dia el conjunt de la casta política, tant si són “guanyadors” com “perdedors” de les eleccions, perquè tant els un com els altres saben bé que només poden guanyar el poder actualment d'aquesta manera perquè només dins la “gran família” de les conxorxes clientelars és possible de reduir la política al joc de publicitat i de teatralització d’actituds, actual. Tot queda, finalment, simplificat al fet de “ser o no ser de l’olla”. Semblantment, per a poder tenir “quota mediàtica” cal estar bé amb els “capos”. Aquest fet és determinant.

L’alienació i la despolitització del poble

L’alienació del poble també preocupava en Xirinacs i és un aspecte de la nostra societat en què cal aprofundir. La despolitització de la majoria de la població és un fet que arrosseguem de l’època franquista i que la monarquia parlamentària espanyola i els seus nombrosos programes mediàtics adreçats a l’estupidització col•lectiva no han ajudat pas a superar, al contrari. La consciència política, entenent aquesta consciència com el compromís ciutadà i, en el cas del sistema parlamentari, com la capacitat d’emetre un vot en funció d’un programa polític concret, és només pròpia d’una minoria. La despolitització és, doncs, una realitat i és important analitzar-ne les causes i valorar-ne els efectes.

El fet és que ni els polítics ni els mitjans de comunicació tenen interès a permetre una politització seriosa de la població. Podem dir, doncs, que el clientelisme socioeconòmic genera una actuació sempre defensiva de part de l’anomenada “casta política” (que cal que anomenem així “casta política” més que no pas “classe política”, pel fet que es tracta d’un estament que es regeix més per criteris d’admissió social, que no pas per criteris de productivitat o de compromís en una activitat econòmica). Per exemple, davant l’augment de l’abstenció en les eleccions, la casta política del règim monàrquic actual reacciona de manera robotitzada: es limita en general a arronsar les espatlles tot argumentant que cal “la pau social” i que és imprescindible treure el màxim de vots d’on sigui i de la manera que sigui. Tot s’adreça a la recaptació de vots, és l’imperi de la demoscòpia, la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat. La política resulta així reduïda a un afer de publicitat: cap proposta per a millorar el sistema de votació o cap mesura per a promoure la politització de la població. L’immobilisme és l’única resposta. En la pràctica quotidiana tot es limita a practicar diferents expressions de la fal•làcia política, com exposem tot seguit.

L’engany com a discurs central

A Catalunya i als Països Catalans, la despolitització és el fonament més sòlid de l’engany, de la política reduïda a la simple teatralització. Passejar una ministra “catalana” embarassada davant l’exèrcit espanyol com a mostra d’una suposada “democratització” dels militars, fer dir al President de la Comunitat Autònoma que estima més Catalunya que el president del govern espanyol ... mentre l’exèrcit continua mantenint les prerrogatives antidemocràtiques a la Constitució espanyola i en Montilla és el mateix que va córrer a impugnar l’Estatut votat pel Parlament de Catalunya i beneeix des del PSC-PSOE totes les operacions d’espanyolització, provincianització i “neteja ètnica” dels mitjans de comunicació catalans, ... són fal·làcies tan grans que cauen en el sarcasme.

Per a obtenir el vot no cal portar a terme cap política significativa en el terreny de la realitat. Tot s’aguanta en llocs comuns sense continguts polítics ben definits. Tenim, per exemple, la gran fal•làcia de l’adjectiu “ca-ta-la-nis-ta” que s’aplica d’una manera ben lleugera a tota persona que faci veure que és catalana de boca enfora, independentment de la política que tingui. Una simple aparença no hauria de permetre anomenar catalanista algú que treballa conscientment (com ho fa la direcció del PSC-PSOE) contra la identitat nacional catalana i contra l’hegemonia social de la nostra llengua. En aquesta mateixa òrbita de caire surrealista cal situar la gran fal•làcia del “fe-de-ra-lis-me”, paraula invocada de tant en tant pel PSC-PSOE amb funcions de tipus esotèric i amb clares intencions publicitàries, sense que això representi cap política seriosa ni creïble en el terreny dels fets reals.

Semblantment, podríem parlar de la gran fal·làcia de “l’es-quer-ra”. Tant si es presenta com a més “de debò” o menys “de debò”, podem observar que qualsevol partit o persona per a merèixer el qualificatiu d’esquerrà no cal que promogui polítiques coherents favorables a la classe treballadora i les classes populars. N’hi ha prou amb omplir-se, de tant en tant, la boca amb algun tema social d’un cert abast propagandístic. La degeneració del discurs s’ha fet la pràctica habitual i costarà molt restituir a les paraules un contingut seriós. A Catalunya, i al conjunt dels Països Catalans d’una manera semblant, la política es decideix per idees vagues elaborades en partits convertits en veritables “laboratoris de publicitat”. La gravetat d’aquest fenomen, de la política exempta de veritables criteris polítics, és que finalment es donen xecs en blanc a opcions que no representen políticament cap sector real de la societat ni fan, a la pràctica, res del que aparentment proclamen.

La “incompetència” dels líders

De tot plegat en resulta que, en aquest sistema polític, s’acaba promovent, en els suposats líders, la incompetència i les “virtuts” asocials com l’egoisme, l’interès pecuniari, el servilisme,.... etc. de tal manera que poden resultar finalment “premiades” diferents característiques nefastes com la limitació de l’esperit crític i, fins i tot, en pot resultar afavorida, en un bon nombre de casos, la frivolitat i la manca dels recursos intel•lectuals que són necessaris en els agents polítics i mediàtics.

Podem veure, doncs, que aquesta mena de degeneració de la política va més enllà d’una simple traïció individual, per molt difosa que sigui, perquè per tal que hi hagi traïció caldria que hi hagués hagut prèviament alguna mena de consciència o adhesió social a alguna causa justa, cosa que en un gran nombre de casos costaria força de detectar. Si trobem, doncs, una gran quantitat de persones ben poc dotades per a servir la comunitat, ocupant càrrecs públics, això vol dir sobretot que és realment el sistema, tal com està establert, el que falla de cap a peus.

I això no es pot arreglar si no hi ha una bona sacsejada que permeti construir la cosa pública sobre unes noves bases. En definitiva: ens trobem, encara, amb una herència de la dictadura franquista, amb la seva ideologia fonamental (espanyolisme, oligarquisme, clientelisme, conservadorisme etc.) campant al seu aire i empudegant tota la dinàmica política i social. A aquest sistema li ha arribat ja l’hora; és un sistema que ja no es pot perpetuar amb simples maquillatges o reformes parcials. El “vici” que ens abassega es troba així instal·lat en el cor mateix del sistema polític, i cal “fer cau i net”, cal treballar activament per una organització totalment nova de la nostra societat. És en aquest sentit que pren avui tota la seva vigència la necessitat de la instauració de la República independent de la nació catalana, com a objectiu que, entre d’altres virtuts polítiques, ha de representar una forma de renovació democràtica en profunditat de la nostra vida pública.

Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)

Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí

Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.

De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.

No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".

Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.

Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.

Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.

Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.

Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.

Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.

És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...

Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.

Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.

I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.

La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.

De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.

Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Desfeta de la convivència i la ciutadania al Camp Rodó...

Curt i ras! Clar i català!

Una cosa és promoure la convivència i la ciutadania en un racó d'Europa que fa part dels Països Catalans: l'illa de Mallorca. Cosa molt plausible, mereixedora de tota casta de suport cívic.

Una altra molt distinta és entossudir-se a impulsar la pervivència del catalanisme en aquest mateix racó de les Illes Balears i Pitiüses. Cosa que també consider plausible, mereixedora d'algun suport cívic (si més no del meu, com és el cas).

I una altra molt distinta (que no hi ha per què hagi de tenir res a veure ni amb l'una ni amb l'altra) és afanyar-se a desplegar un gran muntatge que serveixi per dissimular-hi i amagar-hi el darrer alè de la supervivència d'una formació política que fa aigua pels quatre costats, des de fa un bon grapat d'anys: Esquerra Unida.

Vet ací tres elements o tres perspectives que m'interessa remarcar, pel que fa a aquesta molt mal anomenada “Festa de la convivència i la ciutadania” organitzada a bombo i platerets (i moltíssims més renous i sons de tota casta) a s'Escorxador de Palma els dies 23, 24, 25 i 26 d'octubre (de manera ininterrompuda).

Més que festa per la convivència i la ciutadania ha provocat una gran “desfeta”, sobretot pel que fa a la ciutadania més propera que s'ha hagut de resignar a haver de conviure amb els renous, les músiques, els crits, les pregàries, les ballades, els concerts, els concursos, les desfilades, les torrades, les concentracions, etc, que converteixen aquesta barriada propera a s'Escorxador com a lloc cada cop més molest i renouer.

Aquesta mal anomenada Festa de la convivència i la ciutadania, que més que una festa ha comportat una “desfeta”, s'ha traduït en quatre dies seguits que han resultat insuportables, per a la gent veïna d'aquesta zona de Palma, que s'ha hagut d'empassar, des de primeres hores del dia fins ben passada la mitjanit, els renous escandalosos, cridaners, inaguantables de tota una sèrie llarga de grups musicals d'arreu del Planeta Terra (que ben segur s'hauran enamorat d'un indret de Palma com aquest, per a posteriors actuacions a l'aire públic!)

Gràcies, Esquerra Unida!

Gairebé tothom veu amb bons ulls que en una plaça pública, de tant en tant, s'hi organitzin actes culturals. Malgrat comportin certes molèsties a la gent veïna. Allò que ja no resulta tan acceptable és haver de permetre passivament que la plaça pública es vagi convertint de mica en mica en aquell lloc públic on tothom que vulgui hi pugui realitzar les activitats renoueres de tota casta que en tengui ganes.

Més encara, quan a poques passes d'aquest mateix indret, s'aixeca majestuós, buid i sense utilitzar un dels recintes més ben tancats, que reuneix condicions immillorables, i que ha costat un bon grapat de milions de doblers públics, com és el cas de Palma Arena, per exemple.

Qualcú ha volgut definir aquesta festa de quatre dies seguits a s'Escorxador de Palma com quatre dies de molt de trull per amagar el gran fracàs d'Esquerra Unida a l'estat espanyol (coincidint amb la declaració final del seu coordinador general Gaspar Llamazares que diu que se'n va, però que no se n'acaba d'anar...), i fer-se valer a Madrid des de les Illes Balears i Pitiüses...

No sé fins a quin punt això deu ser així. Qualcú en deu tenir les dades.

Sí sé allò que figura a la publicitat que n'ha estat difosa amb molta profusió i molts mitjans: es tracta una gran festa organitzada per la Direcció General d'Immigració (Manuel Cámara Fernández), de la Conselleria d'Afers Socials, Promoció i Immigració (Fina Santiago Rodríguez), l'àrea de Participació Ciutadana (Joan Font Darder) de l'Ajuntament de Palma, i per la Secretaría de Estado de Inmigración y Emigración del Ministerio de Trabajo e Immigración (?)

No estaria gens malament que demà mateix sortís qualcú -que ho sàpiga, que pugui i que vulgui- a dir públicament quant ha costat l'organització i realització d'un esdeveniment d'aquestes característiques -en euros de les arques públiques de totes les institucions implicades-.

Així pentura arribaríem a comprendre millor per quines cinc-centes no es disposa de cap casta de pressupost per a altres destinacions que, segons s'afirma pels despatxos oficials, no es consideren tan prioritàries...

http://aframericanet.cecili.cat/post/59319 Blog Aframericanet