Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llamazares avança la seva dimissió per pacificar IU

JOSE RICO

Després de vuit anys, Gaspar Llamazares posarà punt final al seu lideratge a IU el pròxim 25 d'octubre. Com va anunciar la mateixa nit de les eleccions generals després del daltabaix del seu partit --que va agafar amb nou diputats i el deixa amb només un--, dimitirà abans de l'assemblea federal verd-i-roja, prevista per al 15 i 16 de novembre, però no abandonarà el seu escó al Congrés.

Dissabte passat, en la festa a Barcelona del 10è aniversari d'EUiA, Llamazares va comentar al seu entorn que el seu propòsit és "pacificar els ànims" entre els tres sectors en pugna dins de IU: els seus afins, el PCE i la tercera via, formada per les federacions de Catalunya, Aragó i Madrid. Francisco Frutos, secretari general del PCE --el soci més crític amb Llamazares--, va dir que la dimissió hauria d'haver-se produït "molt abans perquè li hauria anat molt millor a IU". En canvi, el líder d'IU a Astúries --federació que va proposar Llamazares com a coordinador--, Jesús Iglesias, va afirmar que la decisió evidencia "l'assetjament personal" que ha patit per part del PCE.

FUTUR

Entre uns i altres, i amb la unitat com a bandera, se situa la tercera via, en què hi ha EUiA. El seu coordinador, Jordi Miralles, va assegurar que Llamazares "seguirà sent molt important a IU", però va defensar que el futur "no està en els noms, sinó en el projecte". Va reclamar també arribar a l'assemblea amb una resolució política unitària. "Hi ha moltes coincidències", va assegurar Miralles. De moment, cada sector ha presentat un text diferent.

El Periódico (26-X-08)

Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)

Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida (un article de gener de 2006)

El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.

Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.

És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.

L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.

Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)

El PCE contra Izquierda Unida.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida: rompre amb Madrid (un article d'octubre de 2006)

Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)

1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE) ( i II)

1978 és l'any d'aprovació de la Constitució consensuada entre franquistes i reformistes d'esquena del poble. La Constitució té moltes mancances democràtiques. Entre abstencions i paperetes amb el "NO" hi ha deu milions de ciutadans que no la volen enfront els quinze milions que l'aproven després d'una campanya bestial de propaganda on són silenciades les veus que volen explicar determinats caràcters antidemocràtics d'aqueixa llei. Els comunistes (OEC en aquest cas) sabem de la importància fins i tot de les llibertats burgeses per a organitzar el poble, per a assolir noves cotes més elevades de drets per als treballadors; però precisament perquè ens consta aquest valor (que Carrillo no ens havia d'ensenyar, cínic) és per això mateix que volíem una Constitució burgesa àmpliament democràtica, que reconegués alguns trets essencials de les lluites històriques de l'antifeixisme, el republicanisme i els pobles nacionalment oprimits. Ni això no volia el PCE, amb la seva acceptació de la monarquia, l'estat imperialista, l'economia de mercat i la tutela de l'exèrcit sorgit de la victòria feixista en 1939! En aquests moments capitalisme i reformisme volen acabar ja definitivament amb els culpables somnis revolucionàries de les dècades anteriors.

El fantasma de Gasteiz (les coordinadores de fàbriques en lluita, el poder dels consells obrers, la unitat per la base mitjançant la democràcia directa...) encara és present en la majoria de lluites obreres de la dècada 1970-1980; vegeu els imprescindibles Luchas autónomas en la transición democrática, escrit pel "Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera", editat per Zero el 1977, i Franquismo y lucha de clases: una aproximación histórica (1939-1975), de Juanjo Cruz, Josep Maria Pou, Joan Puig i Pep Subirós, publicat per CEDOS l'any 1977). Ja no basta que les naixents burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT accelerin el desmuntatge dels organismes de democràcia directa en acció: manca de suport a les vagues i mobilitzacions "no aprovades" pels nous dirigents sindicals; contínues expulsions de membres díscols, de delegats provinents dels diversos grups revolucionaris encara existents (OEC, PORE, MC...) o dels diferents corrents estalinistes no carrillistes (PTE, ORT, PCE-ml)... La publicació del pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, l'any 1978, pretenia consumar, en el camp de la teoria, el que en la pràctica del moviment obrer aconseguien els seguidors del carrillisme. Si a la fàbrica, l'hotel, la universitat, el barri o l'institut s'estava provant de liquidar la unitat obrera i popular, l'exercici de la democràcia directa i la coordinació de sectors en lluita, ara el PCE (amb una direcció provada en dècades de traïdes) havia d'acabar amb les últimes restes de la història del moviment obrer de l'Estat: la memòria de la Comuna d'Astúries i de les Aliances Obreres dels anys trenta, per exemple. Contribuint a anihilar el contingut revolucionari del leninisme, proclamant el "fracàs" d'Octubre sense explicar el procés d'extermini de l'avantguarda bolxevic i anarquista del disset, ajudaven el capitalisme a desorganitzar la classe obrera, a liquidar la resistència als plans de la reforma. Haver consagrat una constitució amb greus mancances democràtiques que revalidava la monarquia imposada pel general Franco; que no reconeixia el dret dels pobles a l'autodeterminació; que barrava el pas al socialisme (en oficialitzar el capitalisme, tot lligant de peus i mans un hipotètic govern d'esquerres)... encara no era prou per al sistema. Ara, el capitalisme, l'imperialisme, demanava al PCE el "darrer esforç": calia soterrar per sempre les idees marxistes, la possibilitat mateixa de situacions com les de la transició (possibilitat factible mentre subsistís el marxisme, el leninisme). El futur havia de ser burgès. Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE. L'anticomunisme visceral del IX Congrés del PCE (el de la campanya contra Lenin per l'abril de 1978)) és una d'aquestes darreres batalles de la transició contra tot el que, tant en la pràctica com teòricament, havia aconseguit la classe obrera (vegeu Anti-eurocumunismo de Carlos Llorens Castillo, València, 1981).

Eurocomunismo y Estado consagra la democràcia formal com a el "màxim" possible en el món alhora que ataca rabiosament l'experiència d'Octubre i emmascara l'essència sempre violenta de l'Estat. Com explica A. Van den Eynde en el seu Petit vocabulari polític del marxisme (Edicions de 1984, pàgs. 55-55): "L'estat és una força organitzada dins el país, dins la societat. És un conjunt d'institucions organitzades per les classes privilegiades de cada societat per mantenir estable, en ordre, en pau, la seva dominació de classe. Aquestes institucions són les lleis, els parlaments, els ajuntaments, els exèrcits, les policies, els tribunals, les presons, els ministeris, oficines de tota mena, bancs, també empreses i servicis, amb els respectius locals, fons, mobiliari, jerarques i empleats. Però l'essència d'aquesta estructura, l'essència de l'estat, està en la força que amb el garrot a la mà manté 'en ordre' la societat dividida en classes, esquinçada per l'explotació i l'opressió. L'estat, en essència, és l'organització de la violència de la classe dominant sobre el conjunt social per tenir-lo a ratlla".

És ben "curiosa" la mitificació de l'Estat burgès que fa el PCE (entès com a entitat abstracta protectora de l'interès "general" dels ciutadans), dels pactes que, a "España", serveixen per a assumir alegrament les herències més pesants del franquisme i del capitalisme justament quan la burgesia, tant en el marc de l'Estat com al món sencer, perfecciona els seus instruments de dominació político-militar. Hi ha lleis d'"excepció" arreu per anar finint amb les victòries populars ateses en el món després del maig del 68 (recordeu el triomf del poble de Vietnam sobre l'imperialisme ianqui). Tot l'enrenou de la campanya carrillista contra el leninisme i els principis socialistes d'Octubre anava estretament lligat a atènyer la consolidació del nou règim sorgit de la reforma del franquisme. Els atacs concrets contra les llibertats –les lleis d'excepció– s'ajuntaven estretament als pamflets de Carrillo (i resolucions de congressos del PCE) contra les idees revolucionàries. Cada acte de la campanya antileninista de 1978 s'ha de relacionar amb els esdeveniments del moment quant a la tasca de consolidar el règim nascut a conseqüència dels pactes entre el franquisme i l'oposició. Ho explica perfectament el citat Aníbal Ramos en El proletariado contra la 'Unión Sagrada' (Crítica Comunista, 1980).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)