pobler | 16 Gener, 2008 18:28
Las encuestas de los medios afines al PSOE dejan a Izquierda Unida sin grupo parlamentario
InSurGente.- Tanto la encuesta aparecida en el diario Público como la del Grupo Prisa no otorgan a IU buenas perspectivas en las próximas elecciones. La desvelada esta mañana en la Cadena SER no deja lugar a dudas, IU podría quedar lejos de obtener grupo parlamentario propio, ya que alcanzaría apenas un 3,5% de votos. Como ven, se trata de medios amigos de la línea pro-PSOE que encabeza Gaspar. De tener razón el sondeo, será que el electorado, para votar fotocopia prefiere el original. La estrategia de que estos datos sirva al otrora electorado de IU para que se anime y vaya a votarlos, no parece que resulte esta vez dada la trayectoria socialdemócrata de esta IU.
En el primer pulsómetro del año, además , IU baja medio punto en intención de voto, hasta un 3,5%, CiU obtiene un 3%, ERC un 1,5% y el PNV un 1,4%.
La incertidumbre económica parece ser el motivo principal de esta situación, ya que aparece como primer motivo de preocupación de los ciudadanos, seguido del terrorismo, el paro y la vivienda.
La mayoría cree que ganará Zapatero.
Pese al acercamiento en intención de voto, el 58% de los españoles cree que ganará Zapatero, frente a un 22% que cree que vencerá Rajoy. El 47% de la población prefiere que el presidente repita. En cuanto a la valoración de los líderes, Zapatero mantiene su 5,2, mientras que Rajoy mejora cuatro décimas, hasta un 4,2.
En relación al enfrentamiento que mantienen Iglesia y Gobierno, el 46% de los ciudadanos cree que el Ejecutivo está respondiendo a los obispos de manera apropiada, mientras que el 65% considera incorrecta la actitud de la jerarquía eclesiástica.
La encuesta ha sido realizada por el Instituto Opina mediante entrevista telefónica asistida por ordenador a 1.000 españoles mayores de 18 años. El margen de error es de 3,10%.
Web Insurgente
Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política. (Q. Torres, Diari de Balears)
Barceló condiciona la consolidació del Bloc el 2011 que EU talli amb Madrid
Diu que PSM i UM superaran les diferències per tenir veu al Congrés però descarta anar junts a Balears
Q.TORRES. Palma.
El PSM vol aprofitar la seva aposta per la coalició nacionalista a les generals per pegar un cop de timó al Bloc, la coalició autonòmica que manté amb Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana. El secretari general dels nacionalistes, Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política.
Barceló avançà que, des de l'endemà de les eleccions generals del nou de març, el seu partit començarà a treballar per consolidar un Bloc nacionalista i progressista format només per «forces d'obediència mallorquina», tal com aprovà el seu darrer congrés, de maig de 2006.
Per això, advertí que una «opció estatalista» com Esquerra Unida s'hauria de «reconvertir» en una força d'obediència mallorquina per tal que el Bloc no fos només una coalició electoral sinó una força política com el Bloc Nacionalista Gallec, amb estructura pròpia i integrada per partits vius sense obediència estatal.
Tot i que ara es presentaran junts a les properes generals, Barceló descartà que el PSM i UM puguin presentar-se plegats a les autonòmiques de 2011, perquè cada força té el seu espai propi. En canvi, segons el dirigent nacionalista, amb vista al nou de març les «evidents» diferències ideològiques entre PSM i UM no resten credibilitat a la coalició nacionalista, perquè «l'objectiu comú és que les Illes Balears tinguin una veu pròpia al Congrés dels Diputats», que reclami major autogovern i millor finançament.
Barceló insistí que l'aposta del PSM pel front nacionalista no ha de suposar cap problema per mantenir la feina del Bloc a les institucions i afirmà que espera que la coalició nacionalista superi els 40.000 vots que aconseguí a les passades generals Progressistes, la candidatura integrada pel PSM, EU-EV i Esquerra. El secretari general del PSM reiterà que el seu partit ha fet tot el que ha pogut per integrar EU en el projecte, però «EU no ha volgut entrar» i «és legítim».
El nacionalista afirmà que aquesta serà una coalició de forces nacionalistes, però també de progressistes i ecolgistes, i subratllà la presència en el projecte d'Els Verds de Menorca. Al mateix temps, deixà clar que si la coalició obté l'escó, aquest no servirà per donar suport a una hipotètica investidura del candidat del PP, Mariano Rajoy, però tampoc no serà un xec en blanc per al del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.
El màxim responsable del PSM mostrà la seva «satisfacció» per la decisió que dijous prengué el consell polític del seu partit -màxim òrgan de direcció entre congressos- d'autoritzar la coalició nacionalista, però no amagà que hauria volgut que la proposta -avalada per un 63% dels vots- obtingués més suports.
Així les coses, el PSM liderarà aquesta coalició amb l'actual senador autonòmic, Pere Sampol, i sufragarà el 85% del pressupost de la campanya.
Diari Balears (12-I-08)
Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)
Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida (un article de l´any 2004) .
El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.
Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.
Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.
És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.
L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.
Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.
Publicat en la revista L’Estel
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 16 Gener, 2008 12:35
El tinent de batle d’urbanisme presentà uns plànols amb quatre possibles ubicacions per fer l’hospital de referència, aquesta proposta dels solars es traslladà a la conselleria de salut. Posteriorment es sabé que el tinent de batle mentí doncs un dels solars, el de la bases General Asensio, ni tan sols havia fet gestions telefòniques amb el ministeri de Defensa. (Aina Calafat, Plataforma Salvem la Real)
EM FA MAL EL COR (III)
Per Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real
Aquesta setmana seré mol breu amb els comentaris. Directament vos explicaré les mangarrufes fetes per l’ajuntament per obviar la realitat: de l’existència del torrent.
El tinent de batle d’urbanisme presentà uns plànols amb Quatre possibles ubicacions per fer l’hospital de referència, aquesta proposta dels solars es traslladà a la conselleria de salut. Posteriorment es sabé que el tinent de batle mentí doncs un dels solars, el de la bases General Asensio, ni tan sols havia fet gestions telefòniques amb el ministeri de Defensa.
L’ajuntament de ciutat el 23 de desembre de l’any 2003 aprovà l’adquisió de la finca ca n’espases vell. El gener de l’any 2005 l’arquitecte Rafael de la Torre Morales redactà la documentació tècnica per demanar la modificació puntual del PGOU.
La modificació fou demanada per la cap del departament de planejament el 21 de març del 2005; en aquesta petició es demanava incloure tota la documentació gràfica com l’escrita, però curiosament no es remeté “l’estudi hidrològic dels torrents del terme municipal” on hi figura la zona de risc d’inundació de la finca.
Cap dels arquitectes del ajuntament, del IBsalut i dels autors del projecte varen tenir en compte hidrològic l’estudi abans esmentat. negligència, incompetència, ... o és que no es miren la documentació dels plans generals ?
Un delineant ? informà favorablement del projecte del IBsalut, això era el dia 16 de gener de 2007 i just el dia següent el gerent d’urbanisme demanava a l’Autoritat Hidràulica autorització per a la construcció de l’hospital, tot i reconeixen l’existència dins la finca del torrent i del risc d’inundació. La petició fou remesa sobre les 09’30 i meravelles de l’eficiència a les 10’30 li fou respòs afirmativament. Quina revisió més extraordinària i primmirada es feu del solar, que en una hora ja estava feta i enviada ...... Això és eficiència !
La contesta de l’Autoritat Hidràulica obvià que en l’ajuntament hi constava l’existència de la zona de risc, en conseqüència la llicència d’obres fou concedida.
Per sort la premsa i la memòria encara ens recorden que en el segle passat la zona quedà inundada en cinc ocasions; en una d’elles, l’any 1962, curiosament tota la guarda de porcs de la finca fou arrossegada per la força de l’aigua i na Catalina i en Pau de ca n’Espases Vell es quedaren sense matances. Als porcs els trobaren ofegats devers la caserna de son Busquets.
A can Tonet i a ca n’Horrach l’aigua arribà fins els primers pisos l’any 53, i a l’amo en Joan “de ses ametlles” quan comprà la finca, a principis del segle XX, els realins més vells li digueren: “més d’un dia hauràs d’anar a ca teva amb barca....” (ca n’Horrach). Per tant la sapiència dels nostres majors ja ens avisà del que algun dia passarà el pitjor .....
El passat hauria d’haver-se tengut en compte a l’hora de la tria de la finca, però varen pesar més altres coses: les finques dels especuladors no podien tenir cap casta de problema, la de l’hospital al govern l’hi és igual. La qüestió era fer-ho a ca n’Espases i els voltants a especular ...
... Fins la setmana que ve. Esper que anau guardant aquest escrits per recordar les la memória de tot el procés de destrucció de CA N’ESPASES VELL.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
pobler | 16 Gener, 2008 07:25
Segur que aquest nou estrall de la pesta del nostre temps, d’aquesta mena d’alzhèimer col·lectiu, que devora la memòria del nostre poble, disposa, com sempre, de tots els informes tècnics i jurídics favorables i té en regla tots els permisos necessaris. És evident que el sistema institucional i legal no és capaç de preservar el nostre patrimoni cultural, víctima, tant o més que no el natural de la febre d’or constructora. (Antoni Pujol)
Destrucció a Andratx
No tenc cap raó per escriure aquesta carta i això que voldria comunicar no són idees, sinó sentiments. Dia 10 d’aquest mes: capvespre d’hivern, cel de plom, oratge fred, la humitat que exhala la terra puja pels ossos i cou, els arbres es preparen per a brostar flor de gener. Dos dels tres col·lectius humans capaços d’interpretar el significat d’aquestes senyes, els capellans que portam al dia els registres parroquials d’exèquies i els vells que mai no s’obliden de consultar les esqueles als diaris, som en perill d’extinció; l’altre, els metges de poble, ja fa temps que ha desaparegut d’aquestes contrades.
Arrib a Andratx, el que queda del meu poble. El Passeig, altrament dit la Carretera, o també Avenida Juan Carlos I, ja fa temps que costa de ser distingit de qualsevol carrer de certes barriades de Ciutat. Les cases bones d’antany hi són substituïdes per uns edificis de pisos tan extraordinàriament lletjos que no deixen consol al bon gust. Em torn a preguntar si la història, l’estètica i l’ètica ja no figuren en els plans d’estudis de les escoles d’arquitectura. És pregunta retòrica, ja ho sé. Avui tampoc no n’esper la resposta.
Un senegalès amb armilla reflectora m’obliga a aturar-me i em dóna temps per a mirar. A la dreta, una excavadora acaba d’esbucar la façana de Cas metge de sa Font, encara n’hi falta un tros. A l’esquerra, nou o deu homes drets, aturats, bocabadats, esmaperduts, contemplen l’espectacle macabre. Els conec a tots. Freguen la setantena. El posat dels seus cossos és l’expressió de la impotència, les seves cares, imatge viva de la tristor. Reconec l’emoció que em pervé. No es diu ràbia, ni angoixa. El nom que li escau és desolació: enmig d’aquells homes hi ha mon pare...!
Era una casa gran, de senyors de poble. La façana era austera (n’hi ha de millors) adornada amb alguns detalls modernistes, tan delicats i tan fràgils que per a carregar-se’ls no calia, certament, cap excavadora. Però era, sobretot, una casa plena de records. Hi va viure i passar consulta molts anys algú que, una per una, s’anà guanyant totes les lletres que formen el títol d’home bo i cabal, i el dret d’escriure’l en el cor de diverses generacions d’andritxols. Hi entràvem malalts i en sortíem curats, a vegades, però sempre tranquils, serens, confortats.
Després de la destrucció d’edificis tan emblemàtics com ara el Teatre argentí o l’Escola graduada, no perdre ni un minut més a tractar de combatre amb raons coses que simplement no tenen sentit, ofenen la intel·ligència i fereixen la sensibilitat de qualsevol que meresqui el nom de persona.
Segur que aquest nou estrall de la pesta del nostre temps, d’aquesta mena d’alzhèimer col·lectiu, que devora la memòria del nostre poble, disposa, com sempre, de tots els informes tècnics i jurídics favorables i té en regla tots els permisos necessaris. És evident que el sistema institucional i legal no és capaç de preservar el nostre patrimoni cultural, víctima, tant o més que no el natural de la febre d’or constructora. Amb la diferència agreujant que el paisatge pot ser restaurat, però un edifici històric mai no serà reconstruït.
Antoni Pujol Bosch. Andratx
Diari de Balears (15-I-08)
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
(12-XII-06)
Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)
El PP i la destrucció de Palma

En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.
Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.
Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.
(10-IV-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Gener, 2008 12:07
A Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, i que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair bona part de l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. (Miquel López Crespí)
Vivència de Frankfurt
Potser encara tenim les emocions massa a flor de pell per a parlar amb certa objectivitat de la impressió que ens ha causat la recent participació en la Fira de Frankfurt, la fira de llibre més important del món, sense cap mena de dubte. Crec que encara és massa prest per a calibrar tot el que s´ha fet a iniciativa de l´Institut Ramon Llull i de l´Institut d´Estudis Baleàrics, tant en l´etapa que va ser dirigit per Gabriel Janer Manila com ara, més recentment, sota la direcció de Sebastià Serra. No cal dir que han estat uns dies fructuosos, plens de contactes i noves coneixences, d´intensa relació amb els companys i companyes del gremi, de retrobada de velles amistats, de planificació de futures activitats literàries.
Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Àngel Vidal, Maite Salord, Joan Pons, Vicent Ferrer, Miquel López Crespí, Àlex Volney i Gabriel Janer Manila analitzaren fons la problemàtica de la cultura catalana de les Illes. L´acte central de dia 12 d´octubre amb autors illencs, com explica la premsa que seguí tots els esdeveniments de la Fira de Frankfurt, tengué lloc a la Literaturhaus de Frankfurt amb els escriptors esmentats i sota el títol “Les Balears: territori i cultura”. El debat va ser moderat per Sebastià Moranta. L’acte que comptà amb la presència del secretari general del PSM Gabriel Barceló, el portaveu d´UM al Parlament, Tomeu Vicens, el director insular de Cultura Maties Garcies i, també, amb la compareixença posterior de la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar.
Sebastià Moranta ens demanà amb insistència, portat pel seu amor apassionat per la cultura catalana quina literatura fèiem, quins gèneres conreàvem, com analitzàvem les relacions culturals entre les Illes i Catalunya Principat. Altres preguntes es referien a la relació entre literatura i turisme. Es tractava de saber com s´havien reflectit els canvis socioeconòmics de la segona meitat del segle XX en l´obra dels autors mallorquins. Qüestió d´especial importància era també la promoció i difusió dels autors de les Illes a la resta dels Països Catalans.
Talment com comentava en un moment de l´acte a la Literaturhaus, el qüestionari plantejat pels organitzadors exigia, més que una reunió de treball, la concreció d´un seminari de deu dies de durada amb jornades de vuit hores diàries. Però la passió dels escriptors i escriptores de la delegació de les Illes a la Fira de Frankfurt no donà cap símptoma de fatiga i, a part de les taules rodones, dels contactes amb els editors, de preparar les xerrades, conferències i presentacions, encara tengué temps per a gaudir de moltíssimes de les activitats culturals programades. Alguns pogueren assistir a les exposicions de pintura i fotografia, als concerts on han actuat els nostres millors artistes, la representació més genuïna del que és la música catalana a través de la història fins al present.
Però de concerts, presentacions, signatura de contractes, establiment de relacions amb totes les cultures del món, ja n´han parlar molt extensament els companys de la premsa de les Illes, Catalunya Principat i País Valencià que hi eren presents. I també, no en mancaria d´altra!, la premsa alemanya i internacional.
Més que fer una crònica periodística del que ha fet a la Fira de Frankfurt el grup d´escriptors i escriptores de les Illes del qual formava part, el que m´interessava avui era que quedàs constància damunt el paper de l´apassionat sentiment de germanor amb el qual ens hem sentit identificats la majoria de participants en les activitats de la Fira. Un record, doncs, per les paraules i emocions compartides amb tots aquells que han estat prop nostre en aquest viatge cultural. Em ve ara el nom d´aquells i aquelles amb els quals hem parlat, malgrat sigui uns instants, els que han intervengut amb nosaltres en les activitats de la Fira i el d´altres, com Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. Són tantes i tantes les persones amb les quals hem compartit aquests moments! Sebastià Serra, Antoni Vidal Ferrando, Maite Salord, Melcior Comes, Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Vicent Ferrer, Maria Antònia Munar, Gabriel Janer Manila, Joan Pons, Joan Castanyer, Miquel Àngel Vidal, Josep Sitjar, Rosa Maria Colom, Sebastià Moranta, Guillem Rosselló, Àlex Volney, Francesc Moll, Josep Juan Vidal, Miquel Desclot, Miquel Rayó, Gabriel Barceló, Miquel Serra Magraner, Pere Serra, Maties Garcies, Guillem Frontera, Joana Maria Canyelles, Antoni Xumet, Margalida Vidal, Miquel Bezares, Gabriel de la ST. Sampol, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Pau Faner, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Pere Morey Servera... I, sempre, al costat dels escriptors de les Illes la presència lluminosa de Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Ramon Llull, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Andreu Nin, Anselm Turmeda, Víctor Català, Jaume Vidal Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Montserrat Roig i tots els noms dels nostres escriptors que hi vulgueu afegir.
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
La meva experiència a Frankfurt
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)
La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana
El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.

La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.
Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.
Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.
Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.
Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.
Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.
pobler | 15 Gener, 2008 07:46
L´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. (Miquel López Crespí)
La unitat nacionalista i progressista a sa Pobla: presentació del llibre Sa Pobla i la història
Joan Comas i Sebastià Gallardo
Darrere els llibres que publica un autor sempre hi ha la feina secreta i sovint desinteressada d´un munt de gent que ha fet possible la publicació. En el cas que ens ocupa voldria parlar de l´interès que en tot moment han demostrat en referència a l´edició de Sa Pobla i la història, Joan Comas, batle de sa Pobla i l´amic Sebastià Gallardo, regidor de Cultura. També hauríem de parlar de l´editor Llorenç Gelabert, amb el qual, com en altres publicacions que ha realitzat força bé (pens ara mateix en Temps i gent de sa Pobla, del 2002, o Les danses de la terra, del 2006, llibre conjunt fet amb Bartomeu Payeras), hem compartit dies de correcció de proves d´impremta, de recerca de fotografies...
No sempre s´esdevenen fets semblants, una conjunció de circumstàncies tan favorable per a l´edició d´un llibre. Cal dir emperò, per a ser fidels a la història, que l´Ajuntament de sa Pobla, les diverses corporacions que han anat passant per la Casa de la Vila, sempre han estat molt receptives quant a la promoció de la cultura. Totes les activitats que es desenvolupen al llarg de l´any, des de les insubstituïbles festes en honor a sant Antoni, amb la nit màgica dels foguerons i les tonades del camp, fins a la Fira de la Tardor passant per un sant Jaume únic en alegria popular i participació, així ho demostren. Com a escriptor pobler vull fer especial esment de les famoses Trobades d´Escriptors de sa Pobla que es fan anualment d´ençà començaments dels anys noranta i que, ben segur, no en tenc cap dubte, de la mà de Joan Comas i de Sebastià Gallardo s´ampliaran i consolidaran. No conec cap altre ajuntament mallorquí ni de les Illes que tengui aquest interès per promocionar l´obra dels seus escriptors. Les xerrades dels nostres autors amb els alumnes d´escoles i instituts poblers, la promoció de l´obra dels novel·listes, poetes, dramaturgs i assagistes del nostre poble que això significa, són essencials per a aconseguir que les noves generacions tenguin un contacte directe amb els creadors nascuts aquí i amb tots aquells altres que, pel seu amor a sa Pobla, hem adoptat com a nostres.
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. El llistat de publicacions podria ser immens i no bastaria un llibre per a ressenyar-les. Pens ara mateix, i sense desmerèixer totes les altres que han sortit a la llum en aquests darrers anys, en llibres com Les escoles a sa Pobla (1821-1913) (Sa Pobla, Gràfiques Gelabert, 2001), el recull de materials titulat La nostra escola: Sa Graduada, coordinat per l´equip directiu de Sa Graduada i publicat per la Impremta Bergas el 2005, o aquell instrument tan útil, escrit per Maria Antònia Roig, titulat precisament S´Escola Graduada, editat també per Gràfiques Gelabert el 1997. Tampoc em voldria oblidar d´aquella altra imprescindible aproximació a la història de Crestatx, el llibre Crestatx, escrit per Josep Obrador i Bernardí Cladera, en una edició força acurada –com ens té acostumats l´amic Gelabert-- de l´any 1999.
Però, com he dit més amunt, la llista d´obres, assaigs, estudis editats sota el patrocini de l´Ajuntament de sa Pobla és tan àmplia, tan extensa, que és sobrer provar de fer-ne ni la més mínima relació. Els poblers i pobleres ja sabem la feina feta i tan sols en volia deixar constància amb uns exemples agafats a l´atzar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 14 Gener, 2008 17:50
Quan escrius sobre el passat, quan poses al paper alguns dels records de sa Pobla de la infantesa, t´adones de la inclemència dels dies i notes, com si tenguessis un punyal a l´esquena, la urgència de deixar constància escrita de la vida d´uns homes i unes dones, d´unes situacions, uns costums, que desapareixen amb cada dia que passa, amb cada pobler i poblera que ens deixa. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i la història
A Sa Pobla i la història, el llibre que acaba de publicar aquests dies l´amic Llorenç Gelabert a iniciativa de l´Ajuntament de sa Pobla, podem trobar informació i munió de records referents a la revista Vialfàs, que tan encertadament dirigí l´escriptor Alexandre Ballester. Una revista que sortí al carrer dia 22 de març de 1957 i que ens permet saber, amb una fidelitat quasi absoluta, com era el nostre poble (i Mallorca!) a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. “Fellini a sa Pobla. 1958” vol ser una petita crònica sentimental de les pel·lícules que es projectaven a sa Pobla en aquells anys, films estrenats a Can Guixa (el cine Principal), Can Pelut (el Coliseum) o al “Cine Montercarlo”. A “La cultura a sa Pobla” el lector podrà situar i entendre les dificultats de fer cultura en plena època del nacional-catolicisme i del reialme totpoderós de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Era necessari tenir mà de mestre per provar de burlar la censura, el ferreny control exercit per les autoritats franquistes i el clergat. Així i tot es feien conferències, Gaspar Aguiló, el músic i compositor, obria escletxes de màxima sensibilitat amb la seva escola de música. I el nostre poble, amb les seves festes populars, les cançons de feina de sa marjal, en la lluita per mantenir viva la llengua, costums i tradicions, mantenia ferms els pilars fonamentals de la cultura catalana de Mallorca.
A “Mallorca per la República” s´informa dels resultats electorals del Front Popular a sa Pobla en el febrer de 1936, de l´ambient d´alegria existent i de les esperances dipositades per les classes populars quant al futur de progrés que podia oferir la República i que varen ser truncades pel cop militar feixista de juliol de 1936. Als escrits que tenen per títol “Els cines de sa Pobla” i “Cacauets, castanyes i xufles” hom prova de reconstruir l´ambient d´aquelles horabaixes i vesprades de cine, recordant, com en el capítol “Fellini a sa Pobla. 1958” les pel·lícules que es projectaven al Salón Montaña, al Gardenia Club o en els cines dels quals ja hem parlat més amunt.
La importància de les aportacions de Josep Obrador i Bernardí Cladera, autors del llibre Crestatx, es pot trobar a “Crestatx i els historiadors de sa Pobla” i “Crestatx i les Germanies”. Hi ha també ampli detall del pas de mossèn Joan Parera i Sansó per sa Pobla. Parlam del fundador de la revista Sa Marjal, que tanta importància té per al coneixement de com era el nostre poble a començaments del segle XX.
Posteriorment, a “Miquel Costa i Llobera: correspondència” procuram furgar damunt l´empremta deixada pel famós escriptor entre nosaltres. Recordem que sa Pobla era el destí final del tren que agafava l´autor de “Lo Pi de Formentor” i que els missatges del casal familiar el venien a cercar amb tartana a l´estació per portar-lo a la casa pairal de Pollença o a les Cases Velles, a Formentor.
A “La ràdio a sa Pobla” i “La ràdio en els anys cinquanta” es comenta la influència que tengueren els aparells “Marconi”, “Iberia”, “Philipps” i “Telefunken” quant a la modernització del poble i les possibilitats que oferien per a rompre el bloqueig informatiu del règim franquista. Amb el sol gest de moure el dial, qualsevol família poblera podia passar de les mentides de Radio Nacional de España a la informació política i cultural que oferien la BBC de Londres o Ràdio París, per dir solament el nom de dues de les emissores més importants del moment. La ràdio, sense cap mena de dubte, era l´equivalent actual d´Internet, el màgic giny que et permetia restar en contacte amb el món sencer. La ràdio i les pel·lícules que es projectaven a sa Pobla! Quines dues grans universitats per als habitants d´aquell tenebrós món de la postguerra franquista! Quantes possibilitats se’ns obrien davant els ulls escoltant les informacions prohibides, anant a veure alguns films de Fellini, Berlanga, Bardem o la inoblidable Casablanca, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart en el paper de Rick Blaine i per Ingrid Bergman com a Ilsa Lund. En podríem parlar dies i dies de cada film, de cada una d´aquelles portes obertes a la fantasia i, molt sovint, a la llibertat.
I parlant de cine, i sobretot, en un llibre que recull diversos materials sobre sa Pobla, no hi podia mancar la recopilació dels escrits que vaig dedicar a aquest pobler universal, el nostre ambaixador per excel·lència, al gran actor i bellíssima persona que és Simó Andreu. Qui no recorda les primeres pel·lícules, fins i tot aquelles en què només actuava com a extra? Aleshores, a mitjans dels anys cinquanta, el seu nom encara no mereixia sortir en els cartells i eren els encarregats del Coliseum o el Principal qui afegien el nom als cartells de tal o qual pel·lícula: hi anava tot el poble, malgrat que només hi sortís uns minuts. I en parlar de poblers universals, de gent que treballa en cos i ànima per la cultura, per la música en aquest cas, no podíem deixar de banda la tasca ingent d´un home excepcional. Parl d´Antoni Caimari, el geni de la factoria de Son Bielí, un dels moltíssims personatges que tenim a sa Pobla! Un home que, com Gaspar Aguiló en el seu temps, o Miquel Crespí i Pons, el batle “Verdera” en els anys vint, són capaços de deixar una empremta inesborrable en tot el que fan.
En el llibre es parla igualment de les famoses Trobades d´Escriptors Poblers, de la importància cultural que tenen, de la palanca de promoció que han significat per a donar a conèixer els nostres autors entre un públic cada vegada més ampli de poblers i pobleres. I de l´Escola Graduada, de la relació entre la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó i Miquel Costa i Llobera.
És evident que sempre m´ha interessat saber el que deien els investigadors del passat sobre el nostre poble. Es feia, doncs, imprescindible donar notícia sobre Jeroni Boix de Berard, que en la seva obra Viaje a las villas de Mallorca: 1789 deixava constància dels trets més importants del poble a finals del segle XVIII.
I parlant de llibres, volia deixar constància de l´aparició d’una eina de treball summament important quant al coneixement de la nostra història. Em referesc a Sa Pobla. La gent, el medi, la història, redactat per un equip de quatre professors, Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí. Se’n pot trobar una ressenya prou aclaridora a “Llibres de sa Pobla”.
I ja anam arribant al final de Sa Pobla i la història, amb capítols dedicats a la memòria de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria i la seva relació amb el nostre poble, informació que vaig trobar en el volum de Leo Woerl El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d´Amics de l´Arxiduc, 1998) i que he cregut d´interès tractar en el capítol “Sa Pobla i l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria”. Altres apartats tenen relació amb l´economia. Són informacions extretes del famós llibre de Jeroni de Berard –i que hem anomenat anteriorment--, Viaje a las Villas de Mallorca: 1789, que edità Lluís Ripoll l´any 1983, amb suport de l´Ajuntament de Palma. Unes informacions complementades amb el que diu de sa Pobla l´Arxiduc Lluís Salvador a la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat (1869-1891). I no em voldria oblidar del material pres de S´Albufera de Mallorca, un volum d´Antoni Martínez i Joan Mayol, que, editat per l´Editorial Moll l´any 1995, ens permet aprofundir en la importància històrica que sempre ha tengut s´Albufera per al poble.
Sa Pobla i la història acaba la seva singladura amb capítols dedicats a les inundacions que des de temps immemorial ha patit el poble a conseqüència del desbordament del torrent de Sant Miquel. Inundacions de les quals serv molts records. Dolorosos, alguns. Una de les plenes, la de l´any 1958 –jo ja tenia dotze anyets--, la vaig viure intensament, ja que el torrent inundà un hort del padrí –-i molts dels nostres veïns, evidentment!--. Record intensament l´efecte devastador de l´aigua, la força del torrent de Sant Miquel, capaç d´enfonsar les dèbils parets existents aleshores --i que provaven de protegir alguns horts--, la terra arrabassada, els caramulls de pedres del torrent que substituïen l´anyada de patates o de mongetes que mai més no es podria recollir... i les llàgrimes d´aquells homes i dones que res no podia vinclar però que es veien impotents per a frenar aquelles freqüents envestides de les aigües.
En el capítol “La història oblidada” no hi podia mancar una referència, una evocació estrictament sentimental, dedicada a aquells presoners republicans venguts a la força a Mallorca des de les presons dels vencedors de la guerra civil, presoners alguns dels quals que conegueren –sortosament!-- al·lotes pobleres i feren d´aquesta terra, la pàtria d´adopció. Potser seria una feina prou interessant per als futurs investigadors del nostre poble plantejar-se la tasca de recuperar, en un volum especialment dedicat als presoners republicans de sa Pobla, tot el que pugui restar de la memòria d´aquells homes que donaren el millor de la seva vida en la lluita per la llibertat i que s´integraren a la vida poblera talment els nascuts aquí mateix. Seria una tasca prou important en la feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica.
pobler | 14 Gener, 2008 07:43
La plataforma Salvem La Real presenta un escrit a la Fiscalia, al jutjat i al Consell
La Fiscalia Anticorrupció, el Jutjat d'Instrucció número 7 i el Consell de Mallorca van rebre dijous passat sengles denúncies de la plataforma Salvem La Real en les quals s'exposa que les obres de Son Espases "s'estan fent de manera inadequada en relació amb l'alt valor del jaciment trobat". En l'escrit s'incideix en què «no s'ha respectat» el perímetre de "protecció» de les cases de Son Espases Vell, que «segons el Pla General d'Ordenació Urbana de Palma (PGOU) tenen un radi de protecció des de fora d'aquestes d'uns 35 metres, que no s'ha respectat en cap moment.", segons explica Miquel López Crespí en el seu bloc.
Cal recordar que a Son Espases, on es construeix el nou hospital de referència, es varen trobar restes d'una necròpoli del segle I després de Crist, amb moltes àmfores funeràries enterrades, algunes d'elles conservades en bon estat i la majoria esclafades per les màquines, així com estructures d'un talaiot a un costat dels terrenys.
En la denúncia presentada per la plataforma es diu que "s'ha pogut comprovar que s'està treballant, en contra de les lleis establertes, a la zona arqueològica sense cap tipus de control", es posa com a exemple que "la maquinària pesada treballa sobre les restes, produint una destrossa irrecuperable" i es recorda que els arqueòlegs "es varen nomenar tres mesos després de l'inici de les obres", el juliol de 2007, per "ordre" de la presidenta del Consell de Mallorca, llavors Maria Antònia Munar.
Així mateix, en l'escrit se sol·licita que "s'informi sobre qui són els arqueòlegs que realitzen els treballs d'anàlisi exhaustiva de les restes trobades; axí com de la senyalització del tros que queda sense destruir de la sèquia declarada Bé d'Interès Cultural (BIC) i que s'aturin definitivament les obres a la zona delimitada com a arqueològica pels tècnics en el seu moment".
L'apunt
Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)
Web Llibertat.cat (13-I-08)
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)
Plataforma Salvem la Real
La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:
Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».
Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.
Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.
La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.
Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.
Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.
Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.
Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.
Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.
Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.
Salvem la Real!
Plataforma Salvem la Real
Diari de Balears (4-XI-07)
pobler | 13 Gener, 2008 08:40
La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i Sant Antoni

La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc.
Per tant, als ulls dels pagesos, els diables eren portadors de desgràcies, malalties, pestes, etc., que igualment afectaven l'home que els animals domèstics.Les creences populars resten sempre amarades de supersticions antigues; pensau, sinó, quan diem "dimoni" a un pot de llauna destapat per damunt i per davall i que serveix per a mantenir encès el foc del braser. I el foc és en el nostre poble, sense cap mena de dubte, tota una cultura. Com si de les seves flames depengués servar el patrimoni de les nostres tradicions.
Però Sant Antoni és sobretot el patró del nostre bestiar i així queda determinat, any rere any, en la famosa cerimònia de les beneïdes; i resulta molt gràfica aquella cançó coneguda per tot Mallorca i que diu:
"Sant Antoni és un bon Sant
qui té un dobler li dóna,
perque mos guard s'animal
tant si és de pel com de ploma".
Dins les creences populars es barregen, sovint, dos antonis: el de Viana, l'anacoreta de la Tebaida (251-356), i el seu homònim Antoni de Pàdua (1195-1231), frare menor, natural de Lisboa, que predicà l'evangeli al Magrib i és patró de Portugal. Aquest darrer s'entretén a cercar enamorat a les allotes. D'aquestes confusions populars sorgeixen, dins el nostre cançoner de sa Pobla, textos com el que segueix:
"Sant Antoni de gener,
anomenat de Viana:
enviau-me un jovenet
que vénga de bona gana;
maldament que sia jove,
que tenga bestiar seu.
Jo vos promet, Sant Antoni,
cada any dur-vos un anyell".
I també és cançó poblera la que diu:
"San Antoni de Viana,
d'endiana de cassot:
si no mos voleu dar coca,
mos poreu dar camaiot".
I encara podríem afegir aquelles altres dues que cantaven els nostres avis:
"Sant Antoni gloriós,
anomenat de Viana:
a sa Pobla feis favors,
protector de tanta fama".
I la darrera que diu:
"Sant Antoni gloriós
guardau-mos sa somereta
i, si mos fa una ruqueta,
una pesseta per vós".
Aquesta antiquíssima festa de Sant Antoni de Viana, també anomenada de Sant Antoni Abat, que, com ja hem explicat, té les arrels en l'Edat Mitjana i és segurament la més pura i representativa del país, oferia, ja des dels començaments, tot un ventall d'actes populars: foguerons i ball, música i festes religioses, cavalcades, jocs, desfilades de confraries i el tradicional dinar familiar on és evocat el sant.
I, per acabar aquesta escrit damunt el nostre sant, potser aniria bé recordar aquella cobla que diu:
"Sant Antoni i el dimoni
jugaven a trenta-u;
el dimoni va fer trenta
i Sant Antoni, trenta-u".
Aquest text podria simbolitzar molt bé la supervivència, a través dels segles, de la nostra comunitat, sa Pobla, que, des de temps immemorial, enfrontada als Diables de la Destrucció (males anyades, sequeres, malalties, guerres...) té la darrera paraula, el trenta-u de la supervivència.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Festes de Sant Antoni a sa Pobla
Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.
Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla
Sebastià Gallardo, regidor de Cultura
Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí, escriptor
Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.
Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41
Sa Pobla (Mallorca)
Sa Pobla i la història és un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones, poblers i pobleres doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Una humanitat de imaginació desbordada i de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua.
pobler | 12 Gener, 2008 17:15
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(13-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
L'antifranquisme cultural en els anys setanta.
La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.
Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.
A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.
Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.
Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.
pobler | 12 Gener, 2008 08:11
Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política. (Q. Torres, Diari de Balears)
Barceló condiciona la consolidació del Bloc el 2011 que EU talli amb Madrid
Diu que PSM i UM superaran les diferències per tenir veu al Congrés però descarta anar junts a Balears
Q.TORRES. Palma.
El PSM vol aprofitar la seva aposta per la coalició nacionalista a les generals per pegar un cop de timó al Bloc, la coalició autonòmica que manté amb Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana. El secretari general dels nacionalistes, Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política.
Barceló avançà que, des de l'endemà de les eleccions generals del nou de març, el seu partit començarà a treballar per consolidar un Bloc nacionalista i progressista format només per «forces d'obediència mallorquina», tal com aprovà el seu darrer congrés, de maig de 2006.
Per això, advertí que una «opció estatalista» com Esquerra Unida s'hauria de «reconvertir» en una força d'obediència mallorquina per tal que el Bloc no fos només una coalició electoral sinó una força política com el Bloc Nacionalista Gallec, amb estructura pròpia i integrada per partits vius sense obediència estatal.
Tot i que ara es presentaran junts a les properes generals, Barceló descartà que el PSM i UM puguin presentar-se plegats a les autonòmiques de 2011, perquè cada força té el seu espai propi. En canvi, segons el dirigent nacionalista, amb vista al nou de març les «evidents» diferències ideològiques entre PSM i UM no resten credibilitat a la coalició nacionalista, perquè «l'objectiu comú és que les Illes Balears tinguin una veu pròpia al Congrés dels Diputats», que reclami major autogovern i millor finançament.
Barceló insistí que l'aposta del PSM pel front nacionalista no ha de suposar cap problema per mantenir la feina del Bloc a les institucions i afirmà que espera que la coalició nacionalista superi els 40.000 vots que aconseguí a les passades generals Progressistes, la candidatura integrada pel PSM, EU-EV i Esquerra. El secretari general del PSM reiterà que el seu partit ha fet tot el que ha pogut per integrar EU en el projecte, però «EU no ha volgut entrar» i «és legítim».
El nacionalista afirmà que aquesta serà una coalició de forces nacionalistes, però també de progressistes i ecolgistes, i subratllà la presència en el projecte d'Els Verds de Menorca. Al mateix temps, deixà clar que si la coalició obté l'escó, aquest no servirà per donar suport a una hipotètica investidura del candidat del PP, Mariano Rajoy, però tampoc no serà un xec en blanc per al del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.
El màxim responsable del PSM mostrà la seva «satisfacció» per la decisió que dijous prengué el consell polític del seu partit -màxim òrgan de direcció entre congressos- d'autoritzar la coalició nacionalista, però no amagà que hauria volgut que la proposta -avalada per un 63% dels vots- obtingués més suports.
Així les coses, el PSM liderarà aquesta coalició amb l'actual senador autonòmic, Pere Sampol, i sufragarà el 85% del pressupost de la campanya.
Diari Balears (12-I-08)
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
El PSM i Izquierda Unida (un article premonitori publicat el març de 2005)
La repetició d'una hipotètica coalició semblant a "Progressistes" esdevé una operació cada vegada més i més complicada. Els grups que hi participaren ja s'han adonat que, finalment, els quaranta mil vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC tan sols serviren per a enfortir un partit, el de Llamazares, que, tanmateix, a l'hora de la veritat vota conjuntament amb el PP per a barrar el pas als drets de les nacions sense Estat. Quaranta mil vots que només han servit per a fer que Izquierda Unida tengués grup propi al Parlament. Magres beneficis per al nacionalisme d'esquerres, que no va aconseguir res d'aquesta aliança de circumstàncies.
És possible que el PSM i els altres partits d'esquerra nacionalista s'hagin adonat del fet. El dirigent del PSM Miquel A. Maria Ballester, en un article titulat "Llums i ombres a l'esquerra" per a no caure en la mateixa trampa en què es caigué amb "Progressistes" proposa unes "condicions" prou dures per a provar de repetir aquella aliança. Miquel A. Maria escrivia: "Un dels elements indispensables per fer viable aquesta col·laboració [repetir l'experiment 'Progressistes'], fos quina fos la forma que finalment adoptàs, hauria de ser la sobirania incondicional: la capacitat de les forces polítiques integrants d'aquesta entesa per decidir-ho tot des d'aquí, sense tuteles ni dependències externes a les Illes Balears".
La posició de Miquel A. Maria és prou clara. A primera vista, explicades públicament aquestes condicions, la repetició de l'experiment sembla tenir poques possibilitats. Izquierda Unida de les Illes, el grup que encapçalen Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la dependència envers Llamazares i l'antiga direcció del PCE. Ans al contrari, en un gest que ara es veu suïcida perquè romp possibilitats unitàries a les Illes, Manolo Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs de la victòria de la fracció de Llamazares en la VIII Assemblea d'Izquierda Unida. Ambdós foren els que, de manera burocràtica, moments abans de la votació final que en aquells moments perdia Llamazares per 416 vots enfront els 424 que tenien Enrique de Santiago i Martín Recio, introduïren una esmena al reglament de l'Assemblea. L'esmena presentada per la delegació de les Illes permetia votar a denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns vots inesperats que aconseguiren, fent trampa, guanyar la votació a favor de Llamazares. Un Llamazares que, com hem vist en el debat referent al pla Ibarretxe, no ha tengut cap vergonya de votar amb el PP. Iniciativa-Verds també ha mostrat el llautó amb la seva abstenció.
Per a l'electorat nacionalista i d'esquerres tots aquests fets signifiquen la constatació d'una amarga i dura realitat. La direcció d'Izquierda Unida illenca continua enfeudada a l'espanyolíssima direcció de Llamazares i ara per ara, pel que es constata, no hi ha gaire possibilitats de rompre aquesta dependència. Al final, el suport donant per Cámara i Rosselló als exdirigents carrillistes (PCE) tan sols ha servit per a enfonsar encara molt més les esquifides possibilitats de repetir la coalició amb el PSM i ERC.
A vegades ens demanam si els històrics dirigents del PCE i del prosoviètic PCPE, els Josep Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló o Lila Thomàs, entre molts d'altres, s'adonen de les conseqüències del que s'esdevé a la vista de tothom. La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. O tenen el valor de rompre amb qui sempre els ha salvat i els ha donat els vots, és a dir Madrid, o no podran amagar la davallada progressiva de vots anant a recer del PSM o ERC.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-III-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 11 Gener, 2008 18:37
Denuncien un control arqueològic «inadequat» a les obres de Son Espases.
La plataforma Salvem La Real presenta un escrit a la Fiscalia, al jutjat i al Consell
M.D./R.C. Palma.
La Fiscalia Anticorrupció, el Jutjat d'Instrucció número 7 i el Consell de Mallorca varen rebre ahir sengles denúncies de la plataforma Salvem La Real en les quals s'exposa que les obres de Son Espases «s'estan fent de manera inadequada en relació amb l'alt valor del jaciment trobat». En l'escrit s'incideix en què «no s'ha respectat» el perímetre de «protecció» de les cases de Son Espases Vell, que «segons el Pla General d'Ordenació Urbana de Palma (PGOU) tenen un radi de protecció des de fora d'aquestes d'uns 35 metres, que no s'ha respectat en cap moment.»
Cal recordar que a Son Espases, on es construeix el nou hospital de referència, es varen trobar restes d'una necròpoli del segle I després de Crist, amb moltes àmfores funeràries enterrades, algunes d'elles conservades en bon estat i la majoria esclafades per les màquines, així com estructures d'un talaiot a un costat dels terrenys.
En la denúncia presentada ahir per la plataforma es diu que «s'ha pogut comprovar que s'està treballant, en contra de les lleis establertes, a la zona arqueològica sense cap tipus de control», es posa com a exemple que «la maquinària pesada treballa sobre les restes, produint una destrossa irrecuperable» i es recorda que els arqueòlegs «es varen nomenar tres mesos després de l'inici de les obres», el juliol de 2007, per «ordre» de la presidenta del Consell de Mallorca, llavors Maria Antònia Munar.
Així mateix, en l'escrit se sol·licita que «s'informi sobre qui són els arqueòlegs que realitzen els treballs d'anàlisi exhaustiva de les restes trobades; axí com de la senyalització del tros que queda sense destruir de la sèquia declarada Bé d'Interès Cultural (BIC) i que s'aturin definitivament les obres a la zona delimitada com a arqueològica pels tècnics en el seu moment».
L'altra versió
Per la seva banda, fonts del departament de Patrimioni Històric del Consell de Mallorca varen assenyalar ahir que sí que existeix control arqueològic en els terrenys de Son Espases, on treballen tres arqueòlegs, «encara que hi podria haver-n'hi més», i asseguraren que la majoria de les «àmfores funeràries surten rompudes, fragmentades», en ser una zona de camp en la qual «s'ha llaurat durant segles», durant uns 2.000 anys.
El solar ha estat dividit en zones. «A l'A i D ja ha acabat el treball dels arqueòlegs, per això han entrat a fer feina els obrers. Mentre que en les zones determinades per C i B no hi ha obrers perquè és l'indret on treballen els arqueòlegs».
En concret, els experts iniciaren les prospeccions arqueològiques a Son Espases el passat 9 de maig contractades per la UTE que encapçala Dragados i una vegada realitzades unes 250 mostres determinaren dues zones «perilloses» d'especial interès, les que ara s'estan examinant de manera més exhaustiva.
Diari de Balears (11-I-08)
Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)
Son Espases i els enterradors d´esperances
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant, per l´imperialisme desfermat de les nacions opressores), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca. Pensam que els partits del Pacte haurien de ser més exigents amb aquells que, com la portaveu, quan intervenen públicament en castellà també ho fan en representació del PSM, d´Unió Mallorquina, d´Esquerra Unida i d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Convendria prendre bona nota i evitar aquests nyarros que fan riure Joan Flaquer, l´antic portaveu del PP, que sempre ha intervengué en català. Què potser el PSOE, per ser-ho, no té l´obligació d´emprar públicament el català?
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior i, almanco, serviria per a canviar la nefasta política del PP.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Gener, 2008 10:56
Si la persona a calumniar i a la qual volen perjudicar és un escriptor prou conegut, proven de marginar-lo amb l'excusa més inversemblant. Escriuen indigeribles pamflets insultat aquell intellectual aprofitant qualsevol cosa. Un dia afirmen que l'editorial on publica les seves novelles és de tercera categoria; després afegeixen que el premi literari guanyat a València, Barcelona o Palma de Mallorca no és dels que "consagren". Posteriorment, en constatar que res els funciona, es fiquen amb el cognom d'aquell autor o amb la vida particular de la persona atacada. Babaus, desconeixedors de la importància d'Internet, es pensen poder marginar un professional en no parlar de les seves publicacions. (Miquel López Crespí)
Potser, si haguessin nascut en temps del feudalisme, en l'Edat Mitjana, en temps de la Inquisició o en els anys més durs del feixisme, haurien aconseguit els seus tèrbols propòsits: fer callar el dissident, que Galileu es retractàs, que Gabriel Alomar no existís, que Maiakovski es suicidàs. En l'actualitat els sicaris ja no poden fer callar ningú. (Miquel López Crespí)
De sicaris, amargats i envejosos
Els sicaris són personatges tèrbols, de mirada enverinada, insatisfets de la vida, amargats, amb la sang corrompuda per l'enveja, que arrosseguen la seva existència trista i miserable ballant, com els pallassos, al so de la música de qui comanda. Sempre els trobam al servei de màfies i poders fàctics, siguin aquests econòmics o polítics. El seu ofici és insultar, calumniar o silenciar aquells que treballen honradament en qualsevol ofici o professió però que, per això mateix, motiven la ràbia dels impotents.
No solen tenir idees polítiques pròpies. Només saben fer de criats d'aquells grups o partits que són al poder i, per tant, poden repartir nòmines, certa influència mediàtica, l'insignificant protagonisme provincià al qual aspiren homeneus de tan baixa categoria. En tot moment al servei de qui paga, avui els podem trobar a les ordres de la dreta i demà, si la seva butxaca així ho exigeix, inventant-se currículums irreals, fan creure que han estat progressistes; i, mentiders com són, xerriquen que sempre han estat d'esquerra per a collocar-se en nòmina del guanyador del moment. Evidentment, la seva "esquerra" és la de la moqueta, el cotxe oficial, l'àpat i el viatge gratuït. No els veureu mai fent costat a l'esquerra alternativa de la nostra societat, lluitant al costat de qualsevol dels grups ecologistes, republicans, socialistes o nacionalistes actualment existents.
No miren mai de front aquell amb qui parlen. En llur provada misèria personal, porucs quan no tenen la protecció de qui els paga, s'atemoreixen quan imaginen que algú pot descobrir llur podridura. Escàpols, miren el terra ordint sempre només mentides, calúmnies i tergiversacions.
Els més enverinats són aquells que en una època incerta volgueren ser alguna cosa en el seu poble i, incapaços de fer res de profit tret de fer mal als altres, acabaren fent de criats en indignes feines enfocades solament a perjudicar el proïsme. Sabem de cert que alguns volgueren provar sort en la literatura o el periodisme. Se sap de l'existència d'un esburbat poemari o mala narració presentada a aquell concurs literari. Eren històries tan mal escrites que ni els amics dels sicaris es volgueren comprometre lliurant-los aquell guardó.
Mai no han pogut pair el fracàs. A partir d'aquell moment la ràbia i el ferotge autoodi que els domina i envinagra l'existència es van anar fent tan grans que actualment han arribat a assolir cims inimaginables. És des de la impotència produïda per aquesta enveja inabastable que contemplen amb odi tot el que els encercla.
Com Dràcula davant la creu o els espills, no suporten el més mínim èxit del veí. Odien especialment els altres company de feina i, més que res, els autèntics creadors de la nostra terra. L'enveja els ha convertit en els pitjors enemics de la nostra cultura. Ordeixen contínues conspiracions per a barrar el pas quaselvol persona que destaqui per damunt la seva provada mediocritat. A vegades, els amos els donen petites parcelles de poder per a tenir-los entretenguts. Misèries controlades, evidentment. Des del seu rídicul observatori, l'almoina que atorguen els que manen de veritat, el sicari malda per silenciar o criminalitzar aquell que no s'ha venut. Aleshores, els nostres desgraciats i estrambòtics homeneus de comèdia bufa s'afanyen per silenciar les obres, la feina concreta d'aquells als quals envegen. No contents amb el silenci orquestrat, conviden a miserables semblants per a escriure contra aquell o aquella al qual o a la qual es vol silenciar.
Si la persona a calumniar i a la qual volen perjudicar és un escriptor prou conegut, proven de marginar-lo amb l'excusa més inversemblant. Escriuen indigeribles pamflets insultat aquell intellectual aprofitant qualsevol cosa. Un dia afirmen que l'editorial on publica les seves novelles és de tercera categoria; després afegeixen que el premi literari guanyat a València, Barcelona o Palma de Mallorca no és dels que "consagren". Posteriorment, en constatar que res els funciona, es fiquen amb el cognom d'aquell autor o amb la vida particular de la persona atacada. Babaus, desconeixedors de la importància d'Internet, es pensen poder marginar un professional en no parlar de les seves publicacions. Treballant en els mitjans de comunicació, sembla mentida que no entenguin que avui dia, prement una tecla de l'ordinador, qualsevol persona pot fer arribar una notícia silenciada a milers i milers d'individus del món sencer. No en parlem si el professional al qual volen silenciar disposa d'un lloc web! Aleshores les provatures dels sicaris són absolutament inútils. Potser, si haguessin nascut en temps del feudalisme, en l'Edat Mitjana, en temps de la Inquisició o en els anys més durs del feixisme, haurien aconseguit els seus tèrbols propòsits: fer callar el dissident, que Galileu es retractàs, que Gabriel Alomar no existís, que Maiakovski es suicidàs. En l'actualitat els sicaris ja no poden fer callar ningú.
pobler | 10 Gener, 2008 22:34
Serà a partir de les 22h aquest dissabte dia 12. Plaça de Cort. Ciutat.
Evidentment gratuït.

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
>Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 10 Gener, 2008 17:47
Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.
Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla
Sebastià Gallardo, regidor de Cultura
Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí, escriptor
Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.
Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41
Sa Pobla (Mallorca)
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i la història
Darrere els llibres que publica un autor sempre hi ha la feina secreta i sovint desinteressada d´un munt de gent que ha fet possible la publicació. En el cas que ens ocupa voldria parlar de l´interès que en tot moment han demostrat en referència a l´edició de Sa Pobla i la història, Joan Comas, batle de sa Pobla i l´amic Sebastià Gallardo, regidor de Cultura. També hauríem de parlar de l´editor Llorenç Gelabert, amb el qual, com en altres publicacions que ha realitzat força bé (pens ara mateix en Temps i gent de sa Pobla, del 2002, o Les danses de la terra, del 2006, llibre conjunt fet amb Bartomeu Payeras), hem compartit dies de correcció de proves d´impremta, de recerca de fotografies...
No sempre s´esdevenen fets semblants, una conjunció de circumstàncies tan favorable per a l´edició d´un llibre. Cal dir emperò, per a ser fidels a la història, que l´Ajuntament de sa Pobla, les diverses corporacions que han anat passant per la Casa de la Vila, sempre han estat molt receptives quant a la promoció de la cultura. Totes les activitats que es desenvolupen al llarg de l´any, des de les insubstituïbles festes en honor a sant Antoni, amb la nit màgica dels foguerons i les tonades del camp, fins a la Fira de la Tardor passant per un sant Jaume únic en alegria popular i participació, així ho demostren. Com a escriptor pobler vull fer especial esment de les famoses Trobades d´Escriptors de sa Pobla que es fan anualment d´ençà començaments dels anys noranta i que, ben segur, no en tenc cap dubte, de la mà de Pau Comas i de Sebastià Gallardo s´ampliaran i consolidaran. No conec cap altre ajuntament mallorquí ni de les Illes, i potser de dins tota l´àrea dels Països Catalans, que tengui aquest interès per promocionar l´obra dels seus escriptors. Les xerrades dels nostres autors amb els alumnes d´escoles i instituts poblers, la promoció de l´obra dels novel·listes, poetes, dramaturgs i assagistes del nostre poble que això significa, són essencials per a aconseguir que les noves generacions tenguin un contacte directe amb els creadors nascuts aquí i amb tots aquells altres que, pel seu amor a sa Pobla, hem adoptat com a nostres.
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar. El llistat de publicacions podria ser immens i no bastaria un llibre per a ressenyar-les. Pens ara mateix, i sense desmerèixer totes les altres que han sortit a la llum en aquests darrers anys, en llibres com Les escoles a sa Pobla (1821-1913) (Sa Pobla, Gràfiques Gelabert, 2001), el recull de materials titulat La nostra escola: Sa Graduada, coordinat per l´equip directiu de Sa Graduada i publicat per la Impremta Bergas el 2005, o aquell instrument tan útil, escrit per Maria Antònia Roig, titulat precisament S´Escola Graduada, editat també per Gràfiques Gelabert el 1997. Tampoc em voldria oblidar d´aquella altra imprescindible aproximació a la història de Crestatx, el llibre Crestatx, escrit per Josep Obrador i Bernardí Cladera, en una edició força acurada –com ens té acostumats l´amic Gelabert-- de l´any 1999.
Però, com he dit més amunt, la llista d´obres, assaigs, estudis editats sota el patrocini de l´Ajuntament de sa Pobla és tan àmplia, tan extensa, que és sobrer provar de fer-ne ni la més mínima relació. Els poblers i pobleres ja sabem la feina feta i tan sols en volia deixar constància amb uns exemples agafats a l´atzar.
Amb el recull d´articles que podeu trobar en el volum Sa Pobla i la història, s´ha esdevengut el que ja, sortosament, és norma al nostre poble: una acurada edició amb el suport de tots els encarregats de portar endavant la feina, especialment del batle, Joan Comas, i del regidor de Cultura, Sebastià Gallardo, que, en llegir l´original que els vaig presentar de seguida en trobaren adient la publicació i em donaren un suport decidit per a portar endavant el projecte.
Record que en la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador Mateu Morro destacava la complexitat de la feina de recerca sobre el passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glossats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... És evident que Sa Pobla i la història no és un llibre estrictament d’història, malgrat que hi hagi aspectes de recerca acurada en la línia destacada per Mateu Morro. A Sa Pobla i la història, com fa uns anys amb Temps i gent de sa Pobla, el que domina és el record subjectiu, la història personal i dels amics, coneguts i familiars, determinats aspectes del poble que han deixat la seva petjada a l´esperit de l´autor i en el de la nostra col·lectivitat. Es tracta de deixar constància escrita d´unes històries que es van perdent, que la voracitat i la banalitat de la postmodernitat, les presses del present, deixen endarrere.
pobler | 10 Gener, 2008 08:44
Segons Grosske, l'aposta del PSM deixa «tocat» el Bloc perquè allunya de l'objectiu de «sumar el nacionalisme progressista i l'esquerra verda». Amb tot, recalcà que la decisió no ha d'afectar-lo i avançà que el seu partit intentarà després de les generals «reconstruir el Bloc» perquè es pugui presentar a les autonòmiques de l'any 2011, però «el gir que ha fet el PSM planteja interrogants i ho fa més difícil». El dirigent d'EU, Miquel Rosselló, també lamentà «profundament» una decisió del PSM que «debilita» el Bloc i dificulta que aquest es pugui consolidar amb vista a 2011. La formació, que intentarà presentar-se amb Els Verds, elegirà immediatament el seu cap de cartell. (Q.T. Diari de Balears)
EU diu que l'aposta del PSM per la coalició nacional deixa tocat el Bloc
Grosske avisa Barceló que els seus futurs socis volen «debilitar-los»
Q.T. Palma.
«Tocat», «qüestionat», «debilitat». Així definiren ahir els dirigents d'Esquerra Unida l'estat en què queda el Bloc -la coalició autonòmica que mantenen amb el PSM i amb Esquerra- després que l'Executiva del PSM hagi decidit concórrer a les generals en una coalició nacionalista, en lloc de reeditar l'aliança amb ells.
Tot i que el Bloc naixia ara fa un any i mig com un projecte que havia d'anar més enllà d'una coalició entre Esquerra Unida-Els Verds i el PSM -després s'hi sumà Esquerra- no ha passat d'aquí. I si no s'ha consolidat no és perquè EU-EV no ho intentàs. Segurament per això, EU-EV no dubtà a fer evident el seu malestar per la decisió del PSM, de presentar-se en coalició amb Unió Mallorquina, Esquerra i Entesa.
«Entren en un jardí amb moltes espines», assenyalà ahir el portaveu d'EU, Eberhard Grosske, que advertí el PSM que «s'ajunta amb socis que tenen, entre els seus objectius, el de debilitar-los». «UM -continuà- vol integrar Entesa, que està gairebé aparaulada, i com a passa següent gratar al PSM la part més moderada del partit. Esquerra té com a objectiu anar gratant al PSM base militant i suport electoral. Voldria que al PSM li anàs bé, però l'avís que hi ha moltes espines en aquesta senda que agafa, tot i que ells ja ho saben».
Segons Grosske, l'aposta del PSM deixa «tocat» el Bloc perquè allunya de l'objectiu de «sumar el nacionalisme progressista i l'esquerra verda». Amb tot, recalcà que la decisió no ha d'afectar-lo i avançà que el seu partit intentarà després de les generals «reconstruir el Bloc» perquè es pugui presentar a les autonòmiques de l'any 2011, però «el gir que ha fet el PSM planteja interrogants i ho fa més difícil». El dirigent d'EU, Miquel Rosselló, també lamentà «profundament» una decisió del PSM que «debilita» el Bloc i dificulta que aquest es pugui consolidar amb vista a 2011. La formació, que intentarà presentar-se amb Els Verds, elegirà immediatament el seu cap de cartell.
Diari de Balears (9-I-08)
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
El PSM i Izquierda Unida (un article publicat el març de 2005)
La repetició d'una hipotètica coalició semblant a "Progressistes" esdevé una operació cada vegada més i més complicada. Els grups que hi participaren ja s'han adonat que, finalment, els quaranta mil vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC tan sols serviren per a enfortir un partit, el de Llamazares, que, tanmateix, a l'hora de la veritat vota conjuntament amb el PP per a barrar el pas als drets de les nacions sense Estat. Quaranta mil vots que només han servit per a fer que Izquierda Unida tengués grup propi al Parlament. Magres beneficis per al nacionalisme d'esquerres, que no va aconseguir res d'aquesta aliança de circumstàncies.
És possible que el PSM i els altres partits d'esquerra nacionalista s'hagin adonat del fet. El dirigent del PSM Miquel A. Maria Ballester, en un article titulat "Llums i ombres a l'esquerra" per a no caure en la mateixa trampa en què es caigué amb "Progressistes" proposa unes "condicions" prou dures per a provar de repetir aquella aliança. Miquel A. Maria escrivia: "Un dels elements indispensables per fer viable aquesta col·laboració [repetir l'experiment 'Progressistes'], fos quina fos la forma que finalment adoptàs, hauria de ser la sobirania incondicional: la capacitat de les forces polítiques integrants d'aquesta entesa per decidir-ho tot des d'aquí, sense tuteles ni dependències externes a les Illes Balears".
La posició de Miquel A. Maria és prou clara. A primera vista, explicades públicament aquestes condicions, la repetició de l'experiment sembla tenir poques possibilitats. Izquierda Unida de les Illes, el grup que encapçalen Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la dependència envers Llamazares i l'antiga direcció del PCE. Ans al contrari, en un gest que ara es veu suïcida perquè romp possibilitats unitàries a les Illes, Manolo Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs de la victòria de la fracció de Llamazares en la VIII Assemblea d'Izquierda Unida. Ambdós foren els que, de manera burocràtica, moments abans de la votació final que en aquells moments perdia Llamazares per 416 vots enfront els 424 que tenien Enrique de Santiago i Martín Recio, introduïren una esmena al reglament de l'Assemblea. L'esmena presentada per la delegació de les Illes permetia votar a denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns vots inesperats que aconseguiren, fent trampa, guanyar la votació a favor de Llamazares. Un Llamazares que, com hem vist en el debat referent al pla Ibarretxe, no ha tengut cap vergonya de votar amb el PP. Iniciativa-Verds també ha mostrat el llautó amb la seva abstenció.
Per a l'electorat nacionalista i d'esquerres tots aquests fets signifiquen la constatació d'una amarga i dura realitat. La direcció d'Izquierda Unida illenca continua enfeudada a l'espanyolíssima direcció de Llamazares i ara per ara, pel que es constata, no hi ha gaire possibilitats de rompre aquesta dependència. Al final, el suport donant per Cámara i Rosselló als exdirigents carrillistes (PCE) tan sols ha servit per a enfonsar encara molt més les esquifides possibilitats de repetir la coalició amb el PSM i ERC.
A vegades ens demanam si els històrics dirigents del PCE i del prosoviètic PCPE, els Josep Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló o Lila Thomàs, entre molts d'altres, s'adonen de les conseqüències del que s'esdevé a la vista de tothom. La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.
Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. O tenen el valor de rompre amb qui sempre els ha salvat i els ha donat els vots, és a dir Madrid, o no podran amagar la davallada progressiva de vots anant a recer del PSM o ERC.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-III-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 09 Gener, 2008 18:35
Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i col·lectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Fa més de vint anys vaig conèixer Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936. Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. (Miquel López Crespí)
La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances. (Miquel López Crespí)
Menorca i la poesia
La meva recent participació [any 2002] en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.
Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).
Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.
Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.
Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Fa més de vint anys vaig conèixer Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936. Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real).
Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VII-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 09 Gener, 2008 07:37
A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'articles en defensa de George Sand. (Miquel López Crespí)
Un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand.(Miquel López Crespí)
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)
Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)
A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'articles en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).
El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.
Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.
Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.
Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.
Ciutat de Mallorca
pobler | 08 Gener, 2008 20:49
Tertúlia literària amb Miquel López Crespí: 5 de Febrer i 11 de Març de 2008 a les 20h. Ajuntament de sa Pobla - Fundació Joan Soler Planas (Sa Pobla)
El romanticisme: Chopin i George Sand a Mallorca.
Sa Pobla – Hivern de 2008

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats. (Miquel López Crespí)
5 de Febrer i 11 de Març de 2008 a les 20h.
Ajuntament de sa Pobla
Informació i inscripcions: Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41. Sa Pobla (Mallorca)
Tel: 871997788
(Places limitades)
Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)
George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".
Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.
Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.
Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.
El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".
No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.
Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".
Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.
Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-IV-04)
pobler | 08 Gener, 2008 16:39
La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)
Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)
La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins
Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.
Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.
Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.
Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.
Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.
Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.
(26-V-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 08 Gener, 2008 07:18
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política. (Miquel López Crespí, setembre de 2006)
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)
Esquerra Unida hauria de rompre amb Madrid

Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.
Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.
Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.
En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.
No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.
Ciutat de Mallorca (28-IX-06)
La lluita per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes
L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. (Miquel López Crespí)
La Plaforma per la unitat nacionalista (un article de gener de 2007)
Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.
Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.
Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".
No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 07 Gener, 2008 19:29
Com també ha succeït en altres ocasions (recordau Son Espases) una vegada guanyades les eleccions i ja en el Govern, aquests polítics s’han oblidat dels treballadors de Salom-IB3 que, després de set mesos de Govern “d’esquerres i nacionalista” encara esperen la satisfacció de les seves necessitats i el compliment de les promeses dels polítics. Això no només no ha succeït sinó que, pel contrari, s’han trobat amb aquest nefast “regal de reis”.
La subcontracta de l'ens públic IB3 acomiada dotze persones

Sense cap comunicació prèvia, ahir a horabaixa la direcció de l’empresa Salom Audio i Vídeo, S.L., subcontracta de l’ens públic de ràdio-televisió IB3, va procedir a l’acomiadament, de moment per via de comunicació telefònica, de dotze treballadors i treballadores. Els efectes d’aquest acomiadament són a partir d'avui mateix, al·legant “causes organitzatives i de producció”.
La notícia ha agafat per sorpresa tant als propis afectats/ades com a la resta de la plantilla. Això ha provocat la convocatòria, per part del Comitè d’Empresa i dels sindicats, per al proper dilluns dia 7 de gener de 2007, a les 15,30 i a les instal·lacions de la Televisió IB3 al Polígon de Son Bugadellas (Calvià), d’una Assemblea urgent i extraordinària de treballadors/res, per valorar la situació i prendre les mesures oportunes.
L’excusa per perpetrar aquest gravíssim fet és un suposat retall de serveis, que la direcció d’IB3 va comunicar a Salom els passats 7 i 19 de Desembre. Això vol dir que la direcció de l’ens públic, i la pròpia administració autonòmica, estaven al corrent dels fets, i el fet de que no hagin dit absolutament res no amaga, ans al contrari, la seva greu responsabilitat.
Com es sabut, els treballadors i treballadores de Salom-IB3, amb tots els contractes laborals en precari, duen més d’un any lluitant per l’estabilitat dels seus contractes, per uns salaris suficients i per unes condicions laborals dignes. La negociació del seu conveni col·lectiu ha estat lligada indissolublement a la subrogació dels seus contractes per IB3, i les reivindicacions dels treballadors de Salom IB3 ha estat permanentment lligades a l’aspiració de donar un servei públic de qualitat.
Al final del passat mes de maig, els treballadors de Salom IB3 protagonitzaren una vaga en defensa dels seus drets, responsabilitzant a l’administració autonòmica (aleshores en mans del PP) de la seva situació. En campanya electoral, els partits coaligats en l’actual Govern, es posaren darrera de les pancartes dels treballadors de Salom IB3, i s’ompliren la boca de defensar la seva lluita.
Però, com també ha succeït en altres ocasions (recordau Son Espases) una vegada guanyades les eleccions i ja en el Govern, aquests polítics s’han oblidat dels treballadors de Salom-IB3 que, després de set mesos de Govern “d’esquerres i nacionalista” encara esperen la satisfacció de les seves necessitats i el compliment de les promeses dels polítics. Això no només no ha succeït sinó que, pel contrari, s’han trobat amb aquest nefast “regal de reis”.
La Confederació General de Treballadors (CGT) considera inadmissibles aquests acomiadaments, i fa una crida urgent a tots els treballadors i treballadores, els sindicats, les organitzacions socials, polítiques i ciutadanes, a la lluita per la readmissió incondicional i immediata dels treballadors i treballadores acomiadats.
La CGT responsabilitza al Govern de les Illes Balears, i als partits que ho conformen, d’aquesta agressió als treballadors de Salom-IB3 i a tots els treballadors.
Llibertat.cat
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat...
De la societat civil, moviments socials, teixit social i altres herbes
Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

D'un temps cap aquí es parla molt de la societat civil, dels moviments socials, del teixit social, acompanyant-les sovint dels verbs potenciar, articular, escoltar, consultar, dinamitzar, bastir. També es parla d'esquerra política i esquerra social. L'esquerra política es defineix centralment per la seva participació institucional, i al seu cim es consolida una part de la "classe política", dels "polítics". Classe política i polítics tenen en comú, a dreta i esquerra, la captació de vots en el marc d'una economia de mercat que es guia per les lleis mercantils.
Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat. Hi ha hàbils venedors de fum, i també qui sap vendre pets en motlle: la publicitat es globalitza, i l'art està en vendre allò que és invendible. Qui disposa de més doblers, de majors recursos, disposa d'avantatges considerables. En aquest camp, l'esquerra només pot jugar a comprar recursos a canvi de deutes amb la dreta econòmica. És un tauler desigual que la "classe política" considera suficient per jugar-hi.
La dreta política, és l'expressió de la part més important de la societat civil, des del criteri de la riquesa, i es basteix també d'un teixit social consolidat al seu voltant, format no només per empresaris i per el clergat del negoci escolar, sinó per les relacions de dominació dins aquest teixit social desigual, i per relacions d'adhesió de bona part de la ciutadania. El teixit social, els moviments socials, la societat civil no són conceptes que defineixin l'esquerra, ni tampoc són llocs neutres. La societat civil, el teixit social, i els moviments socials no escapen de les relacions mercantils, de les relacions de poder. Els socis de clubs esportius per exemple, difícilment posaran un picapedrer al front del club, i difícilment veureu un picapedrer en el santoral de l'església, però difícilment el veureu també a l'executiva d'un partit d'esquerra, i fins i tot al capdavant d'un sindicat. L' esquerra política cada vegada està més verticalitzada, i també part de l'esquerra social.
Els clubs esportius, les penyes recreatives, les associacions culturals, els centres d'esplai, les associacions de malalts, de la tercera edat, de caçadors i moteros, etc..formen part d'una xarxa social que és "apolítica" en teoria i que és en realitat un cau on la dreta s'hi mou bastant bé. La dreta que conec va saber disgregar el moviment veïnal i posar locals i estructures al seu servei, i va saber associar al seu voltant a associacions de la tercera edat que també disposen de locals i punts de trobada.
A l'esquerra, i encara més a l'esquerra radical, allò que no és directament "polític" gaudeix de poc valor. No som en els temps de l'esquerra quan es fundaven clubs esportius, penyes culturals, orfeons populars, quan la vida diària i l'activitat política formaven un cos únic. No hi ha avui equivalents a la revista "Estudios" que, des de la perspectiva llibertària animava culturalment la vida qüotidiana , on la "política" ocupava molt poc espai. Sovint hem reduït el camp de l'activisme polític al de l'agitació. Quan acabam l'activisme som simplement o treballadors alienats o consumidors passius.
El teixit social, l'associacionisme, i també per què no, la realització personal, han de contemplar-se en un mateix projecte. L'activitat de l'esquerra s'ha de trobar en bastir el teixit social. La participació institucional de l'esquerra només té sentit si serveix per fortaleixer les iniciatives de l'esquerra social.
L'esquerra institucional que jo conec en canvi, demana qüotes de representativitat sindical per tal d'accedir a ajuts, no arriba a la tercera edat, ni tan sols a la primera, i a la ciutat de Palma per exemple no han gosat ni de posar un sol lloc de reunió a disposició dels moviments socials. La Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social es veu obligada a reunir-se a locals partidaris o sindicals, i moltes associacions de l'esquerra social no han disposat de locals de reunió. Accedir a ajuts no s'ha fet gaire fàcil per a la xarxa social d'esquerra davant la burocràcia. Unió Mallorquina, la dreta del pacte de progrés, en canvi ha arribat a ser la tercera força més votada mitjançant la creació d'una xarxa social al seu voltant que ha anat al darrer de la tercera edat, d'associacions culturals i d'esplai, dels caçadors..
El PSM-Entesa Nacionalista, ha adreçat el gros de la seva política als petits empresaris,i als comerços, intentant guanyar espais per la dreta, i vots que no han arribat. El seu projecte va cada vegada més en l'òrbita de Convergència i Unió, i per aquest camí només qüestions de protagonisme separen el seu espai del d'Unió Mallorquina.
El GOB (ecologia), l'Obra Cultural, o el sindicat STEI, que tradicionalment han nodrit de militància al PSM tenen molts de greuges amb la gestió del Pacte. Jugant-se el mateix espai amb UM, el PSM ha perdut la partida, i el vot d'esquerra ha anat al PSOE o a Esquerra Unida-Els Verds. Pel que fa a Palma, la pèrdua de regidor del PSM en favor d'Esquerra Unida ho diu tot. El creixement d'Esquerra Unida tampoc és per llançar coets, després de quatre anys de govern poc aprofitats, malentesos amb els Verds i generació de descontent en algunes àrees de la seva gestió. L'abstenció segueix essent d'esquerra: la dreta només ha perdut en un sol barri de Palma.
El PP ha sabut comprar allò que els treballadors cada vegada més precaritzats demanen en primer lloc: feina. El PP és qui més clots fa i qui més formigó posa, i això és feina, insostenible ambientalment, però és feina, i com més n'hi ha, més escarades es poden fer.
Treballant dissabtes i diumenges, un es pot comprar un bocinet de terra i plantar-hi un casetó de bloquets que mai no podrà gaudir, perquè el Pacte li ho posa difícil,i només les finques grans, dels que tenen doblers, poden construïr. Contra les segones residències hi estan sobre tot els qui ja en tenen. Però el Pacte també està a favor de la sostenibilitat en matèria turística i per la reducció de la planta hotelera, i això de bones a primeres sembla reduïr directament el nombre de cambreres.
El discurs patronal, és molt elemental, i arriba des de les empreses dels sectors fonamentals (hoteleria i construcció) a totes les orelles. Contra aquest missatge elemental no ha existit una bona pràctica alternativa ni ha arribat en aquestes mateixes orelles un discurs alternatiu a un sector important de població que, també cal dir-ho, és pel tipus d'activitat que realitza, poc qüalificat i format laboralment. A les Illes Balears és més fàcil trobar treball de peonatge que un treball amb estudis. El discurs de l'esquerra en altres temps que ja semblen molt llunyans oferia alternatives de feina directa mitjançant la potenciació del sector públic. Però aquest discurs ha desaparegut del mapa. Ara tothom fa polítiques neoliberals, i s'incentiven les empreses privades. Ni el Brasil de Lula amb alguns ministres anticapitalistes es capaç d'obrir camins alternatius.
El PP no és un partit obrer, i no obstant, és el partit més votat per la gent treballadora a les Illes Balears. Aquesta és la qüestió fonamental . La consciència de la necessitat de l'emancipació de la classe treballadora s'ha esvaït. Ja no es parla d'això als grans sindicats, pels quals el govern del PP no ho fa gaire malament (Fidalgo dixit). Així i tot personalment tots els treballadors aspiren a l'emancipació que, per això juguen a la primitiva, i aspiren a canviar de bàndol.
Encara hi ha prou vots a l'esquerra, segurament més dels que l'esquerra "política" es mereix i que dissortadament no expressaven més esperança que la d'aturar el PP. A la fi, la gent no ha entès què oferia l'esquerra. En canvi, ha entès que l'aposta per la sostenibilitat tenia en els treballadors les principals víctimes. No s'ha entès pel fet que ningú ho ha explicat, ni ha explicat les alternatives. No s'ha entès pel fet que no hi ha un intercanvi de diàleg social real, ni s'ha intentat en absolut apropar la política a la ciutadania.
No cal tampoc fer-se il·lusions, pensant que es tracta d'un accident i que a partir d'ara es pot reconduïr la situació. És probable que la conclusió vagi en sentit invers, i el poc que li queda a l'esquerra, d'esquerra, s'esvaeixi. Tal vegada la millor reacció seria el finiquit i la liquidació d'una esquerra que ha demostrat la seva inutilitat històrica, i tornar a començar de bell nou.
Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 07 Gener, 2008 16:17
En comptes de democràcia participativa, el règim sorgit del franquisme ens ha encolomat la democràcia delegada i encotillada: un parlamentarisme presidit per un poder constitucional-monàrquic sacralitzat; i un aparell de l'Estat en què les forces repressives i judicials continuen ancorades en l'antic règim. En comptes de sistemes de gestió pròpia de les nacions al si de l'Estat, han mantingut un Estado de las Autonomías en què totes les disposicions són estrictament subordinades a un sistema parlamentari espanyol on sempre hi som, i hi seríem, minoritaris. I, en comptes de la gestió laica de la qüestió religiosa, l'Estat espanyol ha disposat unes normes que no desvinculen realment la vida religiosa del poder polític i l'acosten als favoritismes del franquisme. (Carles Castellanos)
Independència és democràcia
Per Carles Castellanos Professor de la UAB i membre del col·lectiu d'opinió Mata de Jonc.
El sistema polític espanyol transfranquista està fonamentat en tres columnes que estableixen unes formes de poder inamovible que l'allunyen d'un funcionament democràtic: monarquia, estat de les autonomies i la aconfessionalitat.
La conquesta de la independència no és res més (ni res menys) que un plet democràtic que es produeix per una ruptura, que consisteix a traslladar una font de sobirania aliena i imposada, a una altra en funció –democràticament– de la comunitat nacional.
Però l'Estat espanyol no té tan sols una mancança democràtica bàsica per aquesta «apropiació fraudulenta» de la sobirania nacional. El sistema polític espanyol transfranquista està fonamentat en tres columnes bàsiques que estableixen unes formes de poder inamovible que l'allunyen d'un funcionament democràtic ben establert; són formes de maquillatge d'una dominació de tocs oligàrquics: en primer lloc, la monarquia constitucional. En segon lloc, l'estat de les autonomies. I en tercer lloc, la aconfessionalitat.
En comptes de democràcia participativa, el règim sorgit del franquisme ens ha encolomat la democràcia delegada i encotillada: un parlamentarisme presidit per un poder constitucional-monàrquic sacralitzat; i un aparell de l'Estat en què les forces repressives i judicials continuen ancorades en l'antic règim. En comptes de sistemes de gestió pròpia de les nacions al si de l'Estat, han mantingut un Estado de las Autonomías en què totes les disposicions són estrictament subordinades a un sistema parlamentari espanyol on sempre hi som, i hi seríem, minoritaris. I, en comptes de la gestió laica de la qüestió religiosa, l'Estat espanyol ha disposat unes normes que no desvinculen realment la vida religiosa del poder polític i l'acosten als favoritismes del franquisme.
Un cop aquest sistema polític ha començat a entrar en crisi, és el moment de superar definitivament totes aquestes restriccions de la democràcia i obrir pas, amb la independència, a un sistema polític nou que, representant els interessos del nostre poble, posi fi als abusos econòmics, lingüístics i culturals de què som objecte de manera continuada, i que s'han accentuat darrerament amb l'ensorrada dels serveis públics i amb les repetides mostres d'odi i de menyspreu envers la nostra llengua i la nostra cultura.
La independència vol dir, per tant, si hem de fer cas a la nostra experiència col·lectiva, situar de manera clara la fi dels ròssecs del franquisme, la fi dels tics antidemocràtics, l'abolició de la monarquia borbònica, la supressió de les pressions del centralisme i del nacionalisme espanyol agressiu i bel·licista; vol dir fer efectiva la ruptura democràtica que s'havia d'haver fet amb el règim dictatorial.
La independència és, doncs, la porta a una altra concepció de la política i de la societat. La nova democràcia que ja estem construint és la del moviment popular actual, de la vida associativa i també la d'aquelles i aquells representants polítics que vulguin treballar de manera efectiva per la nostra llibertat col·lectiva.
En aquesta línia és important que cada dia hi hagi més sectors polítics favorables al dret de decidir per a la nostra nació, però perquè aquestes proclames siguin creïbles caldrà que es tradueixin en formes de suport explícit a la Plataforma pel Dret de Decidir i que també contribueixin a posar els nous fonaments d'una nova democràcia per al nostre poble. Seguint les valoracions que s'han fet des de fa temps en l'entorn de la CUP, ara ens convé construir aquells òrgans representatius que ens poden permetre d'actuar més enllà de les estructures del règim parlamentari monàrquic espanyol, ja obsolet al nostre país, tot proposant-nos nous reptes de futur. Ens cal l'Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans per l'Autodeterminació, la primera pedra d'abast nacional de la nostra nova democràcia laica, igualitària i republicana. Totes les organitzacions democràtiques i sincerament favorables al dret de decidir haurien de donar suport a aquest instrument necessari d'acció conjunta i independent.
Llibertat.cat 4.01.08
La transició i la lluita per la independència: memòria històrica
Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)
Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Per Lluís M. Xirinacs.
En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 07 Gener, 2008 10:00
Les cartes són totes damunt la taula. Des del PSM-EN volem continuar jugant la partida, i volem que tots hi continuïn jugant. Ara bé, qui no tengui clar que els nostres adversaris són el PP i el PSOE, és que està jugant un altre joc. (Biel Barceló)
Construir un país sense exclusions
Per BIEL BARCELÓ I MILTA
Les negociacions per bastir una candidatura unitària de caràcter nacionalista i progressista capaç de situar per primera vegada una veu independent de les Illes Balears al Congrés dels Diputats estan en un moment complicat. La prioritat del PSM-EN continua sent la unió de totes les forces polítiques que reivindiquen un major autogovern per al nostre país en una plataforma sense sigles i sense exclusions, encapçalada per Pere Sampol. Per dues raons principals: perquè si no hi som tots, serà difícil aconseguir el diputat, i perquè no es pot construir un país amb exclusions.
És evident que a tothom li ha faltat flexibilitat i visió de país. Uns (UM, Esquerra i Entesa) pretenen excloure a Esquerra Unida, adduint que és un partit d´obediència estatal. Uns altres (EU) pretenen excloure a UM, adduint diferències ideològiques i programàtiques importants. Cal dir que tots els partits esmentats han acceptat el decàleg proposat pel PSM en el document "Una aliança per a la construcció nacional", presentat el passat dia 5 de desembre. Per tant, des del PSM entenem que no hi ha d´haver cap problema per fer una primera passa i, com a mínim, seure tots en una mateixa taula per definir conjuntament les característiques concretes del programa i de la candidatura.
Ara bé, també cal tenir en compte que de moment només hem sentit paraules. Els fets, fins ara, han estat els següents: quan UM es va presentar a les passades eleccions governava amb el PP, i defensava l´equidistància entre els seus socis i les forces progressistes; per la seva banda el PSM, EU-Verds i Esquerra es van presentar plegats (en el Bloc per Mallorca i Eivissa pel Canvi) amb l´objectiu de canviar el Govern (objectiu aconseguit, cal recordar-ho, gràcies a aquestes coalicions). EU-Verds es va oposar al nou Estatut (junt amb el PSM-EN) perquè, entre altres coses, consagra la desigualtat jurídica del català respecte del castellà i no resol els problemes de finançament del país; UM hi va donar suport (junt amb els dos grans partits estatals, PP i PSOE). EU-Verds han coincidit sempre amb el PSM-EN en qüestions com la defensa del territori i la lluita contra la corrupció. Destacats dirigents d´EU-Verds van participar en la manifestació del passat diumenge, a favor del dret de decidir (junt amb el PSM, Esquerra i Entesa); l´absència de dirigents d´UM va ser clamorosa.
Val a dir que des del PSM-EN valoram molt positivament el nou tarannà demostrat per la direcció d´UM sorgida del darrer congrés. Ara bé, aquesta formació encara ha de demostrar moltes coses: no pot pretendre fer en tres setmanes allò que no ha fet en 25 anys. I, sobretot, no està en condicions de donar lliçons de reivindicació nacional a ningú. Per això consideram que la manera que té UM de demostrar la sinceritat de la seva voluntat de participar en una candidatura unitària nacionalista i progressista és acceptar que hi podrà participar tothom que hi vulgui participar.
D´altra banda, volem deixar clar que la primera qüestió que el PSM-EN posarà damunt la taula a l´hora de definir el programa és que el diputat o diputats que siguin elegits per aquesta candidatura en cap cas donaran suport a Mariano Rajoy com a president del Govern de l´Estat. El PP representa el nacionalisme espanyol en estat pur: vol fixar el model d´estat (fins i tot pretén que l´Administració central recuperi competències!) i també el sistema de finançament actual, la qual cosa perpetuaria l´espoli fiscal que està minant el benestar dels ciutadans de les Illes Balears. A més, és una força reaccionària, contrària als avanços socials aconseguits en aquesta legislatura (llei de matrimonis homosexuals, llei de dependència, llei d´igualtat...). Tant des del punt de vista nacional com social, seria un suïcidi electoral que una candidatura unitària nacionalista i progressista es presentàs a les eleccions defensant l´equidistància entre el PP de Rajoy i el PSOE de Zapatero. Pensam que és evident, i en això coincidim amb EU-Verds. Si UM també ho veu així (ens estranyaria moltíssim que Esquerra i Entesa hi tenguessin dubtes) les diferències programàtiques que EU considerava insalvables es reduirien considerablement.
Les cartes són totes damunt la taula. Des del PSM-EN volem continuar jugant la partida, i volem que tots hi continuïn jugant. Ara bé, qui no tengui clar que els nostres adversaris són el PP i el PSOE, és que està jugant un altre joc.
Diario de Mallorca (6-I-08)
Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules". (Miquel López Crespí)
El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes. (Miquel López Crespí)
100 articles en defensa del PSM
El nacionalisme del PSM
Vagi per endavant que qui signa aquest article no té carnet de cap partit que no sigui els de la defensa dels ideals de progrés i de justícia social, dels drets democràtics de les nacions a la seva llibertat. Ni tenc el carnet del PSM (com diuen alguns mal pensats o que no han llegit amb deteniment els meus articles) ni en Mateu Morro m'ha endollat de director general o pixantinter d'alguna oficina institucional.
Aquesta és la pura i sencilla realitat. Però sovint m'indignen els atacs infundats que es fan als nacionalistes d'esquerres. Ja fa més d'un quart de segle que sent aquests romanços. Si en temps de la transició era una formació "propera al terrorisme" perquè defensava els drets dels pobles a l'autodeterminació, més endavant els encolomaren, en un afany permanent per diluir la seva ideologia en el pragmatisme més cínic, oportunista i barroer, tots els calificatius que imaginaven podien dificultar els seu avenç dins del teixit social de la nostra societat.
La història, emperò, no ha acabat. Molta gent que engreixa a recer del poder, xuclant d'aquí i d'allà, encara voldria "més moderació", més dedicació en exclusiva a cobrar, encalentir al poltrona i deixar-se de "radicalismes dogmàtics". El suprem descobriment de tots aquests analistes conclou en la brillant afirmació següent: "El PSM encara no ha fet una anàlisi realista de projecte global de país". Quina intelligència la d'aquest personal! No ens vengueu amb històries que aquí tots ens coneixem, germanets! En aquests moments el que més molesta del nacionalisme d'esquerres és el seu entestament en la defensa dels Països Catalans i a demanar públicament una reforma democràtica de la constitució espanyola que permeti l'exercici d'aquest dret.
El llibre Per Mallorca (Documenta Balear, 1997) de Mateu Morro on el dirigent nacionalista confirma les històriques tesis en defensa d'aquests conceptes, va ser silenciat. Els partidaris de la "moderació" del PSM el qualificaren com un "important error". Els gasetillers a sou de qui comanda deien que, en aquestes alçades de la democràcia, el que deia Mateu Morro -lluita per ampliar el sostre del nostre autogovern, per a consolidar un projecte de país diferent del de la dreta i del de l'autonomisme descafeinat -PSOE inclòs- feia olor de "ranci", de "forasenyat radicalisme extremista". Anem al gra de la qüestió. Què és el que fa mal de panxa als menfotistes, als cínics que imaginen que els partits han de ser tan sols una menjadora, un endoll per a quatre aprofitats sense principis ni ètica? Mateu Morro s'havia atrevit a fer aquestes afirmacions, per a nosaltres, tan plenes de lògica i normals. Deia l'actual Conseller d'Agricultura: "Manca construir la voluntat nacional de les classes populars de Mallorca, la consciència d'esser poble i de voler assolir la plena sobirania. I és per a aquesta finalitat que ens calen els partits nacionalistes capaços de mobilitzar els pagesos, els obrers, els professionals, els petits i mitjans empresaris, darrere un projecte de país, constituint un autèntic bloc històric fruit de la convergència entre voluntats i interessos. Solament així serà possible un país lliure de colonialismes estrangers i un model de societat progressista que ens permeti -juntament amb els altres pobles dels Països Catalans- formar part de la futura Europa dels pobles".
Un missatge molt semblant al de Pere Sampol, vicepresident del Govern de les Illes quan, a l'acte de cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu (Prada, 2001), reivindicà el marc nacional de Catalunya, la constitució d'un vertader espai comunicacional català tot denunciant l'espoliació econòmica que pareixen les Illes per part de l'Estat espanyol. Pere Sampol, en la línia que sempre ha defensat el secretari general del PSM Mateu Morro, proposà la via sobiranista en el procés cap a l'alliberament nacional.
Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules".
Vet aquí, a tall d'exemple, les opinions que exalten fins a l'exasperació els "controladors ideològics" de l'evolució del PSM envers el no-res de l'oportunisme i la "modernitat". En el fons, no obliden les recents maniobres ordides per poderosos grups de pressió i els poders fàctics de les Illes quan volien que el PSM és "moderàs" anant amb UM a les eleccions (operació denunciada públicament pel mateix Mateu Morro): en el fons, del que es tracta és de rompre, sigui com sigui, la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres, aconseguir que l'electorat progressista pensi que aquest partit "és com els altres", una simple païssa per al profit personal dels més espavilats. Volen, amb tants d'"assenyats consells" acabar amb qualsevol referència històrica que ens lligui al passat, pugui vertebrar el present i ens permeti avançar, amb coherència, vers quotes cada vegada més altres d'autogovern.
Tot serveix per a provar de desprestigiar el nacionalisme d'esquerres. Recentment va ser demonitzat un interessant i utilíssim estudi fet per l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM. En aquest estudi el PSM comparava el nostre arxipèlag amb la situació de la República de Malta. En Pere Sampol en fa fer referència en la seva intervenció a Prada. Per a l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM, la independència de les Illes suposaria que pagaríem menys imposts i que podríem rebre una inversió per habitant de 360.000 pessetes més. Com digué el vicepresident: "El problema sorgeix quan, a més de ser els qui més contribuïm, se'ns escatimen els recursos, fins a tal punt que som la comunitat amb menys llits públics d'hospital per habitant, la darrera en inversió per educació (segons la transferència del 97), la darrera en infraestructures de transport...".
El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 06 Gener, 2008 21:12
Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.
1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català. (Miquel López Crespí)
La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).
Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.
La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.
Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".
En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.
Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.
Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.
Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:
Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".
En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".
Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".
Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.
Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.
Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...
Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.
pobler | 06 Gener, 2008 18:18
....no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. (Damià Pons)
Elogi del PSM (i II)
Per Damià Pons, militant del PSM
El PSM, com a instrument que ha estat al servei de la realització de la idea projecte abans exposada, ha tengut encerts i errors, uns cicles de resultats més positius i uns altres de més negatius. Sobretot varen ser-li molt difícils les legislatures en què el PSOE va tenir majoria absoluta al Parlament de l'Estat. Aleshores va poder semblar que el nacionalisme d'esquerres mallorquí seria inevitablement engolit per aquell partit triomfant que funcionava com una màquina capoladora. Ja sabem que la derrota (o la lluita sense èxit) cansa. I que tothom està temptat d'instal·lar-se en organitzacions de vida més confortable. Ara també són uns temps ben complicats. Primer, perquè el nacionalisme d'esquerres ha acumulat, per raons diverses, nombroses insatisfaccions (la principal, el no rendiment en suport electoral de la bona obra de govern del període 1999-2003), i segon, perquè té la sensació que la dinàmica de creixement demogràfic que experimenten les Balears és una allau desnacionalitzadora tan poderosa que difícilment podrà ser gestionada en el sentit que convendria als elements identitaris del país. Tot plegat, fa que sigui un moment de desconcert i d'incertesa. I el PSM dels darrers anys n'ha estat una víctima perquè aquestes situacions acostumen a propiciar decisions poc reflexives, viscerals, amb una priorització de les raons personals per damunt de les que són d'interès general. És molt lloable el patriotisme dels que s'aguanten quan la seva opinió no coincideix amb la de la majoria del col·lectiu del qual formen part. Imaginem quin país es podria fer si cada vegada que alguna de les entitats que constitutivament treballen per construir nacionalment les Balears -OCB, STEI, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d'Escoles Mallorquines, Grup Blanquerna, etc.- prengués per majoria una determinada decisió i un grup dels seus associats, incapaços d'assumir la derrota, optassin per la disgregació del col·lectiu mitjançant la creació de noves organitzacions. La desunió sempre és un regal que es fa als adversaris. En canvi, esperar i treballar amb esperit constructiu perquè més endavant puguem tornar a tenir la nostra oportunitat, és una característica intel·ligent d'aquells que saben que als pocs instruments de què disposam per anar fent país no els podem fer malbé.
Som i seguiré essent del PSM perquè segons el meu parer ha estat i és l'instrument més apte per a dur terme la idea projecte de país que abans he sintetitzat. Al llarg dels trenta anys transcorreguts, han estat nombrosos els companys que un dia decidiren abandonar-ne la militància. Uns s'instal·laren en la comoditat del sofà dels guanyadors, i passaren a administrar, i poca cosa més, el dia a dia del sistema políticocultural castellanoespanyol; uns altres, es deixaren anar pel tobogan de diferents opcions, i a cada una d'elles li acabaren trobant bony o bua. Els qui ens hi hem quedat o els que ara mateix hi som no ignoram totes les mancances i imperfeccions del nostre partit. Ara bé, tampoc no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. Per tot això, per a mi la militància en el PSM és un motiu d'orgull. I tenc previst poder presumir-ne molts anys més. Sempre de camí cap a la realització del somni de ser membre d'un país sobirà, de llengua i cultura catalanes normalitzades, cohesionat i solidari, singular amb la seva identitat pròpia dins la diversitat del món.
Diari de Balears (6-I-08)
Quan el PSM era un autèntic bloc d'esquerra nacionalista demonitzat contínuament per la dreta, el PSOE i el carrillisme (PCE).
Els partits del pacte (PSOE, PCE, UCD, AP, etc) tenien por que el poble, les seves avantguardes més actives (PSM, MCI, OEC, moviments veïnal, ecologista, sindical, de la dona, estudiantil, pagès...) qüestionassin les limitacions que ells -servils- posaven a les llibertats. Cal no oblidar que, amb l'acceptació de la constitució que propugnaven, s'oferien al capitalisme i a l'imperialisme espanyol com a garants de "la unidad de España", de l'economia de mercat (capitalisme) i de la monarquia que ens llegava el dictador, i, eren per tant, sense cap mena de dubte, els enemics més aferrissats de la República i de la unitat dels Països Catalans. (Miquel López Crespí)
El procés de reforçament del PSM com a conseqüència de la unitat amb la majoria de l'OEC es féu patent molt abans de les eleccions municipals i al Consell Interinsular del 79. El mateix any 78, pocs dies després del Congrés d'Unitat a Inca, amb motiu de la Diada Nacional (boicotejada pels promotors del Pacte Constitucional amb el franquisme reciclat) ja se sentí l'embranzida del nou partit reforçat. Com molt bé explicava l'editorial de la nostra revista (Mallorca Socialista, núm. 8), el PSM s'enfrontava en solitari a la política de desmobilització i consens amb el franquisme reformat que portaven a terme els partits dits majoritaris. Les burocràcies d'ordre, atemorides davant la gran manifestació nacional unitària del 29 d'octubre del 77, procuraven fer tot el possible (en apropar-se la data del 29-XII-78) per a desmarcar-se d'una nova convocatòria reivindicativa.
Els partits del pacte (PSOE, PCE, UCD, AP, etc) tenien por que el poble, les seves avantguardes més actives (PSM, MCI, OEC, moviments veïnal, ecologista, sindical, de la dona, estudiantil, pagès...) qüestionassin les limitacions que ells -servils- posaven a les llibertats. Cal no oblidar que, amb l'acceptació de la constitució que propugnaven, s'oferien al capitalisme i a l'imperialisme espanyol com a garants de "la unidad de España", de l'economia de mercat (capitalisme) i de la monarquia que ens llegava el dictador, i, eren per tant, sense cap mena de dubte, els enemics més aferrissats de la República i de la unitat dels Països Catalans.
Constatant aquesta difícil situació, el carreró sense sortida al qual ens volien portar les forces espanyolistes i promonàrquiques, l'editorial de la nostra revista deia: "Per al PSM el dia 29 d'octubre del 77 marca una fita molt important dins la història del poble de Mallorca i ha de tenir -sense cap casta de dubte- la seva natural continuació en els anys següents.
'La pèrdua d'interès per la política i la desmobilització provocades per la política de 'consens' (manifestada als mítings dels 'majoritaris' previs al referèndum, a la manifestació antiterrorista, etc.) no han d'esser cap obstacle per a això, sinó que -ben al contrari- han de constituir estímuls per promoure una revitalització de la participació popular dins l'activitat política mallorquina.
'Malauradament, aquest no fou el raonament de la UCD, del PSOE i del PCIB [PCE] quan, quinze dies abans de la Diada, fent-se por de la previsible escassa assistència, feren anques enrere i, amb l'esperança que les altres forces farien el mateix, confiaren que la Diada del 78 quedaria en simple 'aquí no ha pasado nada'.
'Però el PSM, notablement enfortit arran del seu quart congrés, convençut que els interessos nacionals i de classe estan sempre per damunt dels interessos de partit, no estava disposat a passar per la lògica partidista dels majoritaris. I el dia 30, sense haver tengut temps quasibé per preparar-la, sense cap casta d'ajuda o subvenció, una sèrie de partits i organitzacions feien possible la celebració -amb tota dignitat- de la nostra Diada Nacional".
Cal recordar que, en aquelles circumstàncies tan complicades, els collectius i organitzacions que treballaren per l'èxit de la Diada Nacional foren: la Coordinadora d'Associacions de Veïns, el CSUT, el Sindicat Lliure de la Marina Mercant, la Lliga Comunista Revolucionària, el MCI (i un petit sector de l'extinta OEC que havia estat absorbit pel MCI), el Partit Carlí i algunes agrupacions del PCE (marxista-leninista).
L'antinacionalisme de les forces espanyolistes i promonàrquiques es fa evident sempre en qualsevol conjuntura especial. Era el cas de l'any 78 quan els revolucionaris mallorquins provàvem de servar l'herència de la gran manifestació de l'any 77. La iniciativa per a continuar en la línia començada un any abans havia sortit del PSM. Pel setembre del 78, el PSM havia convocat totes les forces polítiques, sindicals i culturals que l'any anterior participaren en la Diada del 29 d'octubre. L'objectiu era continuar la tradició d'aquell històric dia, que indubtablement suposà una fita de singular importància en la lluita dels mallorquins pel seu autogovern. Com explicàvem en el núm. 7 de Mallorca Socialista (pàg. 2) sabíem les dificultats que comportava fer una Diada d'aquest tipus amb partits d'àmbit estatal, però teníem la ferma convicció que era necessària una mobilització massiva i tan unitària com fos possible de cara a l'autonomia.
El perill, el truc dels promonàrquics (especialment la proposta del PCE) era provar d'emmarcar les reivindicacions autonòmiques del poble mallorquí dins els límits imposats per la Constitució. Això suposava (i ells, el PCE, CCOO, PSOE, UCD i PTE ho sabien) el trencament de l'esperit unitari de la Diada. No tan sols perquè amb això obligaven a retirar-se de la convocatòria els partits que com el PSM demanàvem per al nostre poble un marc més ampli de llibertats del que assenyalava la Constitució, sinó també perquè obligaven a definir-se sobre la Constitució entitats que -per l'heterogeneïtat dels seus membres- es trobaven impossibilitats de fer-ho: Obra Cultural Balear, associacions de veïnats, etc.
PCE, UCD, CCOO, PSOE, sectors del PTE, etc, caigueren dins la trista postura dels que, per aprofitar la Diada per a fer política de partit i propaganda per al referèndum, no dubtaren ni un segon en trencar la possibilitat que existia de repetir l'any 78 l'èxit del 29 d'octubre del 77. Com explicaria més endavant el company Daniel Bastida en un magnífic article ( "Com fou possible la Diada Nacional") publicat a la nostra revista Mallorca Socialista (núm. 8): "La classe dominant, posada a triar entre Mallorca i els seus interessos, trià aquests i, lògicament, els seus mitjans de comunicació no sols no potenciaren la celebració, ans la torpedinaren i en minimitzaren els resultats. Alguns partits forasters seguiren les directrius de Madrid de no augmentar el sentiment nacional mallorquí. Evidentment que no es justificaren públicament així. Argumentaren que vistes les migrades convocatòries polítiques assolides al llarg de l'any i l''esvaïment' de la 'moda' nacionalista, era millor, en no esser previsible una concentració gegantina, no fer-ne cap. És a dir, volien demostrar que a Mallorca no s'interessa ningú per les reivindicacions nacionals".
Tot el nou partit unificat es llançà com un sol home, amb valentia i coratge, a garantir una Diada Nacional digna, malgrat el boicot d'una pretesa "esquerra" i els atacs constants de la premsa oficial, que no podia digerir aquell sobtat reforçament del nacionalisme d'esquerres en el moment més delicat de la seva existència.
La Diada Nacional del 30 de desembre de 1978 va significar la major mobilització ciutadana realitzada a Ciutat en tot l'any. Malgrat les provatures de certs redactors polítics (excepció feta dels d'Última Hora) encaminades a desvirtuar la Diada, i malgrat els esforços unitaris fets constantment pel nostre partit [el PSM] a fi que totes les forces d'esquerra i nacionalistes se sumassin a la reivindicació per l'Estatut d'Autonomia -UCD, PSOE i PCE no hi varen voler participar-, més de dues mil cinc-centes persones escoltaren el parlament fet per en Baltasar Llompart en defensa dels drets nacionals de les Illes i seguiren amb animació constant fins a altes hores de la nit la festa popular en què participà el poble activament així, com na Maria del Mar Bonet, la banda de Montuïri, en Biel Caragol, el glosador Llorenç Mora, na Bel Cerdà i el seu grup Aliorna, en Miquel Àngel Rubert...
¿Qui podia dubtar aleshores de la importància del procés d'unitat del nacionalisme d'esquerra, del socialisme autogestionari, que havia tengut lloc a Inca feia pocs dies? Illusionats, els militants del PSM provàvem d'aturar la desmobilització popular imposada conscientment pels partits proconstitucionals durant tot el 78. Aquesta tèrbola política antipopular topava així amb la decidida voluntat dels partits d'esquerra conseqüents i defensors dels nostres drets històrics. Els crits de "Volem l'Estatut!" i ¡Visca, Visca, Mallorca socialista!" ressonaren altre cop resplendents malgrat els esforços per silenciar-los i, amb els himnes de La Internacional, Els segadors i La Balanguera enmig d'un estol esplendorós de senyeres, aquella part activa, tremendament combativa del poble mallorquí, es trobava altre cop a si mateixa. Ningú no podia dir que a Mallorca en aquelles hores de tantes claudicacions i girades de camisa, no hi havia gent dempeus pels seus drets.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)