Miquel López Crespí - Memòria històrica

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)

Xirinacs amb el PSM.

Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.

Miquel López Crespí

Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.

Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Per Lluís M. Xirinacs.

En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

No hi estic gens d'acord

La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

El PSOE s’estima més que governi el PP que no respectar la voluntat de canvi dels navarresos i dels seus companys socialistes de Pamplona. Abans governar el PP (la UPN n'és la marca foral) que formar un govern de progrés amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Així de gros i així de clar. Dimecres, la federació socialista navarresa (PSN-PSOE) havia acordat fer possible el canvi a Navarra i avui el totpoderós José Blanco –secretari federal d’organització del PSOE- ha exercit el seu dret de veto. Madrid comanda. “Por España, todo por España”. (PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor)

Blog del PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

psmllucmajor | 03 Agost, 2007 23:00

El PSOE s’estima més que governi el PP que no respectar la voluntat de canvi dels navarresos i dels seus companys socialistes de Pamplona. Abans governar el PP (la UPN n'és la marca foral) que formar un govern de progrés amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Així de gros i així de clar. Dimecres, la federació socialista navarresa (PSN-PSOE) havia acordat fer possible el canvi a Navarra i avui el totpoderós José Blanco –secretari federal d’organització del PSOE- ha exercit el seu dret de veto. Madrid comanda. “Por España, todo por España”. És bo recordar que Rodríguez Zapatero arribà a la presidència del Govern espanyol amb un discurs pretesament federalista i una intensa retòrica a favor de l’”Espanya plural”. S’arribà a especular amb una reforma de la Constitució que el president anuncià i de la qual no s’ha tornat a parlar. El tres anys i mig transcorreguts d’aleshores ençà han servit per fer veure que el limitat federalisme zapaterià en realitat només amaga el vell jacobinisme del PSOE de Guerra i Gonzàlez: aquells dos que, en arribar a la Moncloa, foren saludats pel “New York Times” com a “joves nacionalistes espanyols”.

L’executòria modernista, alliberadora i federalitzant de Zapatero (i Antich) ja té prou trajecte per fer-ne balanç: un trist balanç. No al projecte de reforma de l’Estatut d’autonomia del País Basc (el Pla Ibarretxe), supressió dels drets polítics a l’esquerra abertzale, incapacitat de negociar una sortida al terrorisme, el monumental engany de l’Estatut de Catalunya (del qual el ministre Rubalcaba digué que havia quedat “net com una patena”), canvi de parella nacionalista (ERC per CiU i novament ERC), bloqueig i boicot als avenços simbòlics (seleccions, plurilingüisme, reconeixements nacionals als Estatuts...), desinversió (que a Catalunya i Balears té uns efectes paralitzants del progrés econòmic i de la qualitat de vida que són fora de dubte), demagògia fiscal i sobre els drets (“hay más derechos”, clama ZP, mentre la fiscalia i els tribunals apliquen criteris polítics en tost de jurídics –recordau el lamentables casos de Otegui i De Juana- i parla de “Memòria històrica” amb majúscules mentre avui mateix se segresten publicacions pel sol fet d’exercir el dret de crítica a la intocable Monarquia) etc. I és que la millor definició de la política autonòmica del PSOE en el quatrienni zapaterista la donà Alfonso Guerra en el congrés de les Joventuts Socialistes d'Espanya: el vell demagog hi bravejà públicament –entre els aplaudiments del jovent que el victorejava: els futurs quadres del partit- que el Congrés dels Diputats s’havia “cepillado” l’Estatut de Catalunya –un Estatut del qual Zapatero prometé que no en tocaria una coma- i –referint-se tant a l’Estatut basc com al català- afirmà que "el de Ibarretxe lo cepillamos antes de entrar en la Comisión [Constitucional del Congrés] y el otro lo cepillamos como un carpintero durante la Comisión".

L’espanyolisme del PSOE és menys estrident que el del PP, però no és menys eficaç. A les Balears, els quatre anys de Zapatero s’han traduït en nombrosos desacords entre l’executiu autonòmic i el central deguts a la persistència del govern espanyol a marginar fiscalment les nostres illes: sota Zapatero han continuat l’espoli i la desinversió i fins ahir mateix no es parlà (breument... i sense premsa: perill!) de desbloquejar el pagament de les quantitats compromeses -però no satifetes en els darrers tres darrers anys- pel conveni de residències. Quant a les fonts de finançament de la comunitat autònoma, el famós REB de Jaume Matas quedà en no res i les quantitats suposadament previstes en el nou Estatut varen ser qualificades de “llegenda urbana” pel conseller d’Hisenda, Carles Manera (PSOE), tot d’una que va haver pres possessió de la buida cartera de conseller: “no hi ha doblers”, féu broma, però era i és la trista i pura veritat. El fet que Antich, ahir mateix, hagués d’insistir a Zapatero perquè es fessin les inversions que ens pertoquen en carreteres, ferrocarril, hospitals o residències demostra no tant la voluntat d’entesa entre dos líders del mateix partit com la lamentable i constant subordinació dels interessos balears al espanyols i la funció subalterna que exerceix el PSOE illenc respecte de la seva prefectura “federal”. En aquest sentit cal recordar que el PSOE, el novembre de 2005, votà en el Senat amb el PP contra la proposta del PSM (presentada a través de CiU) de finançar la reforma de Son Dureta per tal d'evitar la destrucció de la Real i Son Espases. Ignoram si avui encara lamenten aquella votació, però ho dubtam; com dubtam que lamentin haver signat amb el PP i UM un Estatutet ple de renúncies que avui llasta l’autogovern que presideix Antich en matèries tan sensibles com la llengua, el dret a decidir, el règim fiscal, o el finançament. Però tant és el que lamentin o deixin de lamentar en el PSIB, perquè allò cert és que les decisions al PSIB les pren el PSOE: Madrid, no Eivissa, decidí les candidatures eivissenques; Madrid, no Balears, decideix que fa el PSOE de les Illes. I avui Madrid, i no els navarresos, han decidit que el PSOE navarrès ha de deixar governar el PP en minoria i ha vetat la formació d’un govern d’esquerres i nacionalista que hauria reflectit la voluntat de canvi que expressaren els navarresos a les urnes. Als dirigents del PSOE d’avui els és aplicable la màxima joseantoniana: “antes facha que rota”. Abans governi el PP que deixar que Navarra decideixi el seu futur. Alerta, doncs, amb els socis: són els de sempre.

PSM-Entesa Nacionalista de Llucmajor

100 articles en defensa del PSM.

Gabriel Barceló va saber estar a l'alçada de la situació que s'havia plantejat. La seva renúncia a la lluita, el seu tacte en el moment de copsar els problemes que podria comportar una batalla entre ell i en Pere Muñoz, la manera senzilla que va tenir per explicar la seva posició davant els delegats, facilitaren moltíssim la tasca al guanyador. Si Biel Barceló (o el grup de delegats que li eren fidels) hagués insistit en el combat per a ser designat candidat, la situació interna del PSM s'hauria agreujat de mala manera. Aquest abandonament de la cursa per a l'elecció va ser el que serví per a consolidar la victòria de Pere Muñoz evitant així uns enfrontaments que en res haguessin afavorit el nacionalisme d'esquerres. (Miquel López Crespí)

Les paraules d'Aina Gelabert s'han de tenir ben presents. Digué aquesta dona d'empenta, mirant de fit a fit els ulls de delegades i delegats del PSM: "És necessari fer una política basada en la sinceritat front a la política basada en les colzades; una política basada en l'honestedat front a la política basada en les negociacions, les promeses, les travetes, els pactes, les conveniències; una política basada en la transparència front a una política basada en la manipulació dels mitjans mediàtics; una política basada en el treball en equip front a l'individualisme; una política basada en la participació, front a la imposició. En una paraula, és necessària la responsabilitat política front a la professionalització dels polítics i, sobre tot, front a la mala professionalització dels polítics". (Miquel López Crespí)

100 articles en defensa del nacionalisme d’esquerra: PSM.

La victòria de Pere Muñoz

Pere Muñoz

La situació dins l'agrupació de Ciutat del PSM després de l'elecció de Pere Muñoz com a candidat a la batlia de Palma i secretari general de l'Agrupació de Ciutat, sembla marxa envers una desitjable normalització. Recordem que abans de sortir elegit hi hagué alguns petits enfrontaments amb Gabriel Barceló. Pensem que Barceló sortia com a candidat "oficial" a la batlia (candidat posteriorment rebutjat per a Comissió Electoral per vuit vots a quatre).

Gabriel Barceló

L'entrada en el joc del "lobby" de dones del PSM donant suport a Aina Gelabert i la possibilitat que el Congrés pogués ser obert a la presentació de tota mena de candidats pareixia podia complicar la situació interna dels nacionalistes d'esquerra. Varen ser unes setmanes intenses de trucades, enviaments de correus electrònics entre militants i simpatitzants, reunions fins altres hores de la nit, sopars menys o manco oficials... La premsa, exagerant la situació interna del PSM, arribà a parlar d'una possible escissió. Mateu Morro va haver de sortir a desmentir tot aquest caramull d'informacions equivocades.

Sortosament no s'esdevingué res del que s'havia pronosticat. L'Agrupació de Ciutat del PSM damunt la qual recau la gran responsabilitat d'aportar al partit 13.045 vots (més del 30% de l'electorat dels nacionalistes d'esquerra), va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i la sang no va arribar al riu.

Pere Muñoz rebé el suport majoritari del Congrés i, amb el 66% dels vots, trencà amb dues setmanes de comentaris intencionats i incerteses.

Ara bé, malgrat el seny que hi hagué durant tot el desenvolupament del Congrés, caldria parar esment amb aquest 20% de vots en contra i en el 13,4% d'abstencions. Aquest prop del 44% dels vots que resten una mica en la foscor són, en el meu modest paper, els primers suports que Pere Muñoz ha de guanyar per a consolidar la seva posició i per aconseguir bastir els equips que han de fer avançar el nacionalisme d'esquerres a Ciutat i a Mallorca.

I arribats en aquest punt voldria dedicar unes paraules al candidat derrotat. Per a ningú serà una sorpresa si dic que Barceló va saber estar a l'alçada de la situació que s'havia plantejat. La seva renúncia a la lluita, el seu tacte en el moment de copsar els problemes que podria comportar una batalla entre ell i en Pere Muñoz, la manera senzilla que va tenir per explicar la seva posició davant els delegats, facilitaren moltíssim la tasca al guanyador. Si Biel Barceló (o el grup de delegats que li eren fidels) hagués insistit en el combat per a ser designat candidat, la situació interna del PSM s'hauria agreujat de mala manera. Aquest abandonament de la cursa per a l'elecció va ser el que serví per a consolidar la victòria de Pere Muñoz evitant així uns enfrontaments que en res haguessin afavorit el nacionalisme d'esquerres.

No tots els polítics saben actuar d'aquesta manera i l'ensorrament d'onze anys de feina a l'ajuntament de Palma haurien pogut alimentar un rancor humanament comprensible. Biel Barceló no va voler jugar aquesta carta i això situa ben a les clares l'alta qualitat personal del candidat derrotat. Pere Muñoz hauria de treure profit a tot aquest capital humà i, com va fer des del primer moment, ha d'oferir la mà al vençut per aconseguir la més estreta collaboració entre tots els sectors del partit.

Amb la dimissió dia de Biel Barceló com a secretari general de Palma i la de Magí Moranta, com a secretari d'organització del PSM, s'obria el camí envers el Congrés extraordinari de principis de juliol. Pensam que els ferides que hi va poder haver fa unes setmanes ja s'han tancat. Pere Muñoz ha de saber aprofitar la conjuntura de la seva victòria per començar a bastir els equips de collaboradors que l'han d'ajudar a superar el nombre de vots aconseguits a Ciutat l'any 1999. Aquesta serà la seva oportunitat històrica.

Una de les candidates "derrotades" (en nombre de vots, no moralment!) va ser Aina Gelabert. Però... atenció! En el discurs que n'Aina va fer hi havia molt de futur i de l'estat exacte de la consciència del militant de base del PSM. Vaig veure molta gent sincerament emocionada, escoltant amb molta cura les paraules d'aquella dona que havia estat rebutjada per la Comissió Electoral just a l'inici del debat per a elegir candidats a la batlia. Hi havia un caramull d'esperits atents a les seves recomanacions. Em fa l'efecte que Pere Muñoz haurà d'integrar la presència atenta i vigilant del sector que representa Aina Gelabert dins del PSM.

S'esdevengui el que s'esdevengui l'any 2003 (consolidació o augment dels percentatges electorals, retrocés en les quotes assolides fins ara mateix) les paraules d'Aina Gelabert s'han de tenir ben presents. Digué aquesta dona d'empenta, mirant de fit a fit els ulls de delegades i delegats del PSM: "És necessari fer una política basada en la sinceritat front a la política basada en les colzades; una política basada en l'honestedat front a la política basada en les negociacions, les promeses, les travetes, els pactes, les conveniències; una política basada en la transparència front a una política basada en la manipulació dels mitjans mediàtics; una política basada en el treball en equip front a l'individualisme; una política basada en la participació, front a la imposició. En una paraula, és necessària la responsabilitat política front a la professionalització dels polítics i, sobre tot, front a la mala professionalització dels polítics".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VIII-02)

La derrota del PP. Determinats sectors econòmics desenvolupistes i depredadors que hi havia rere moltes de les iniciatives destructores de recursos i de territori han perdut una gran batalla. Optimista com sóc, pens que si els amics a qui donam suport saben fer bé les coses, pot començar una nova època per a la nostra terra. Potser que hagi arribat el moment d´aquella, fins ara inexistent burgesia illenca, més o manco progressista, però què, intel·ligent, no vol que el negoci se´n vagi en orris. Un capitalista intel·ligent, modern, com qualsevol persona amb dos dits de seny, sap que l´actual model desenvolupista depredador no pot continuar fins a l´infinit. (Miquel López Crespí)

La nostra economia, el que ens resta d´agricultura, els problemes de preservació de la nostra cultura i senyes d´identitat amenaçades per la banalització regnant, necessitava i necessita un canvi de rumb urgent. Importants sectors del món empresarial, farts de la bestial deriva “zaplanista” aplicada per l´equip del dimitit Jaume Matas, tenen ara, mitjançant el tractament de xoc aplicat per Unió Mallorquina i units a l´esquerra institucional, l´oportunitat històrica d´acabar amb el model seguit fins ara mateix. (Miquel López Crespí)

Els problemes de la dreta: la fugida de Jaume Matas a Nord-amèrica

L´horabaixa que Jaume Matas va anunciar la seva fugida a Nord-amèrica, cents d’alts càrrecs del PP ja sabien que haurien de començar a cercar feina. La majora dels alts càrrecs del PP han passat tres setmanes de vertigen. Talment una narració kafkiana, en constatar diàriament com Maria Antònia Munar es reunia amb Francesc Antich i, ambdós, anaven concretant l´organigrama del nou poder. Una estreta aliança UM-PSOE que portava a constituir majories de centre-esquerra a munió de pobles de les Illes, a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes. Ningú no es pot explicar encara com un grup de polítics professionals com és el que hi ha rere el PP decideix jugar-se el futur, en enfrontar-se amb Unió Mallorquina, a “tot o res”. Jugar-se el futur d´un partit que té cent noranta mil electors a la dubtosa carta d’acabar amb el soci de coalició, és a dir, UM... qui ho entén? No expliquen tots els manuals per a aprenents que, en el món de la política institucional, com en el de la diplomàcia, l´essencial és saber trobar amics, aliats, coincidències, afinitats entre els possibles aliats per a assolir un objectiu?

Vaig veure la roda de premsa en què Jaume Matas comunicava l´abandonament de la política professional. Durant els dies propers a la compareixença de Matas, els diaris i revistes també han anat publicant fotografies i reportatges de la tètrica, per als populars, horabaixa cendrosa. Bastava veure les cares de circumstàncies de Catalina Cirer, de Pere Rotger, de Rosa Estaràs, de José M. Rodríguez, de molts alts càrrecs que han de cessar, per a constatar la magnitud de la tragèdia.

Com hem escrit més amunt, cents de dirigents i alts càrrecs polítics del PP, un exèrcit de directors generals, responsables d´empreses subsidiàries del poder polític, alts dirigents propers al Govern i a les conselleries, estan fent les maletes. Aquests prop de quatre-cents responsables de la política de la dreta illenca eren la columna vertebral, l´estructura sobre la qual basaven la seva prepotència els sectors més desenvolupistes de l´economia de les Illes. Amb la derrota política que ha patit i pateix el PP, no solament són amenaçats en l´usdefruit dels privilegis que gaudien, sinó, i això és el que realment importa a un sector prou significatiu del capitalisme nostrat, el que ha sortit tocat per sempre és una forma, errada a parer nostre, d´entedre quin havia de ser el model de desenvolupament econòmic, territorial, cultural i informatiu de les Illes.

El que és de mal d’entendre, com ho és que el PP no hagi sabut mantenir les formes amb l’aliada de molts d´anys, és l´estrany, curiós i esperpèntic procés de les “negociacions” de Matas amb UM. Trigar prop de tres setmanes per anar a veure la dirigent d´UM? A què treu cap aquesta rara forma de negociar sense negociar?

Determinats sectors econòmics desenvolupistes i depredadors que hi havia rere moltes de les iniciatives destructores de recursos i de territori han perdut una gran batalla. Optimista com sóc, pens que si els amics a qui donam suport saben fer bé les coses, pot començar una nova època per a la nostra terra. Potser que hagi arribat el moment d´aquella, fins ara inexistent burgesia illenca, més o manco progressista, però què, intel·ligent, no vol que el negoci se´n vagi en orris. Un capitalista intel·ligent, modern, com qualsevol persona amb dos dits de seny, sap que l´actual model desenvolupista depredador no pot continuar fins a l´infinit. La nostra economia, el que ens resta d´agricultura, els problemes de preservació de la nostra cultura i senyes d´identitat amenaçades per la banalització regnant, necessitava i necessita un canvi de rumb urgent. Importants sectors del món empresarial, farts de la bestial deriva “zaplanista” aplicada per l´equip del dimitit Jaume Matas, tenen ara, mitjançant el tractament de xoc aplicat per Unió Mallorquina i units a l´esquerra institucional, l´oportunitat històrica d´acabar amb el model seguit fins ara mateix.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-VIII-07)

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB): Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)

Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes

100 articles en defensa del PSM.

Miquel López Crespí, Mateu Morro i Josep Planas i Montanyà

Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!

Sebastià Serra

Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.

La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.

El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.

Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".

Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.

No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.

Miquel López Crespí

(24-II-04)

El PSM ha estat sempre la referència en tot el que significava una lluita decidida en defensa de la llengua, cultura, medi ambient i combat nacionalista per més quotes d'autogovern. Molts militants, votants i simpatizants d'aquesta organització pensen que, amb un efectiu esforç per a redreçar la nau, encara es pot tornar a ser aquell punt d'impescindible referència per al progressisme i el nacionalisme de les Illes. (Miquel López Crespí)

100 articles en defensa del PSM i del nacionalisme d´esquerra

Memòria de Gabriel Vicens

(Article publicat el mes de juliol de 2005. Actualment Gabriel Vicens és Conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori del Govern de les Illes)

Gabriel Vicens i Mir, el nou secretari general del PSM, és microbiòleg, professor i polític. Nascut el 1961 a Inca, viu a Llubí (Mallorca). Llicenciat en Ciències Biològiques a la UIB, especialitzat en ecologia microbiana, obté el grau amb la tesi de llicenciatura Aïllament i caracterització de microorganismes i el seu ús en tests de toxicitat. Gabriel Vicens va ser becari del Laboratori de Microbiologia de l'UIB i responsable de diversos projectes d'investigació. Actualment és professor de biologia a l'IES Sineu, professor de llenguatge d'especialitat de l'ICE (Institut de Ciències de l'Educació) i professor de català cientificotècnic del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

A part de les seves activitats professionals, actualment és el màxim responsable del nacionalisme d'esquerra a Mallorca i, juntament amb l'executiva d el PSM i tots e ls quadres de direcciò del nacionalisme d'esquerra, un dels màxims responsables de superar la greu crisi de l'any 2003 quan, després d'una activa gestió tant en el Consell de Mallorca com en el Govern de les Illes, el PSM perdé més del vint per cent del seu electorat. Les causes d'aquesta davallada espectacular, de la impossibilitat de rendibilitzar els anys passats al capdavant del poder polític de les Illes han estat analitzades en diversos documents de l'organització de Gabriel Vicens. Som nombrosos els comentaristes que hem escrit sobre la "malaltia infantil" de l'esquerra oficial i hem parlat de la "gestionitis" com a un dels problemes més evidents dels anys de gestió del sistema.

Gabriel Vicens i els seus companys de direcció es troben actualment en la difícil conjuntura de treure lliçons dels errors del passat i provar d'enfortir la societat civil amb energia i ferma voluntat de recuperar aquell tarannà combatiu que sempre ha tengut el naiconalisme d'esquerra d'ençà la seva fundació. Tots recordam com, durant més de vint anys, el PSM ha estat sempre la referència en tot el que significava una lluita decidida en defensa de la llengua, cultura, medi ambient i combat nacionalista per més quotes d'autogovern. Molts militants, votants i simpatizants d'aquesta organització pensen que, amb un efectiu esforç per a redreçar la nau, encara es pot tornar a ser aquell punt d'impescindible referència per al progressisme i el nacionalisme de les Illes.

Gabriel Vicens i l'actual direcció del PSM han de ser ben conscients del que se n'espera i de com, en aquesta difícil conjuntura en què ens trobam, no es poden repetir determinats errors del passat. En alguns moments es va ser massa condescendent amb els socis del Pacte de Progrés, per allò de mantenir la unitat de les forces d'esquerra. Però sovint l'esquerra oficial només ho és de nom i, en algunes ocasions, no s'acaba de decidir a practicar una autèntica política esquerrana. En la passada legislatura ho vérem en tot allò que feia referència a la conservació dels nostres minvats recursos i territori, en no aprovar un efectiu Pla d'Ordenació del Territori o, com en el cas de la creació d'una televisió autonòmica, no tirar endavant el pla que havia presentat Pere Sampol i que ara, des de la dreta, ha engegat el PP, amb pressupòsits de coherència dubtosa. El Pacte perdé moltes oportunitats de fer sentiu la seva veu i, potser, els errors comesos són ja molt mal de superar.

Gabriel Vicens ha de saber igualment que, des de fa molt de temps, els poders fàctics de les Illes, especialment els poders econòmics i mediàtics, pugnen per "domesticar" una organització que sempre els ha resultat molesta. Feia dècades que aquests poders fàctics no tan sols volien que el PSM s'anàs desfent de la seva herència republicana, ecologista i socialista, sinó que, en llur dèria reaccionària, trobaven que també s'havien d'anar depurant els antics dirigents de procedència marxista. En alguns d'aquests dinars i sopars de la premsa amb les forces econòmiques i mediàtiques he sentit en més d'una ocasió afirmacions del tipus que "fins que Sebastià Serra, Mateu Morro i Pere Sampol no deixin d'estar en la direcció del PSM les coses aniran malament". Recordem que Sebastià Serra milità en el PCE, Mateu Morro en l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i Pere Sampol en el PSAN. Un tipus de dirigents, pensen aquests poders fàctics, que per la seva trajectòria militant esquerrana poden dificultar el procés d'anar moderant aquest grup fortament combatiu en qüestions de llengua, cultura i medi ambient. Per als poders fàctics, es tractaria d'anar creant les condicions per a l'enfortiment d'un cert tipus de regionalisme dretà que amb l'etiqueta de "nacionalista" pogués ser manipulable i útil per als interessos especulatius.

En aquest perill i a molts d'altres que aniran sorgint dia rere dia és al que s'hauran d'enfrontar Gabriel Vicens i els seus companys i companyes de direcció.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-VII-05)

El seu gran afany per desemmascarar hipocresies i conxorxes d'editors i productores abocats a impedir que es pugui exercir el dret a la llibertat d'expressió, el porta a romandre força marginat de certs àmbits de poder periodístic significatius.

A Xisco Seguí, més que un periodista

MANIFEST DE LA CAMPANYA.

Des de fa uns anys, el rebuig de la ciutadania dels Països Catalans a les corregudes de bous ha crescut enormement. Palma no n'és una excepció. Cada cop hi ha més gent sensibilitzada amb la brutal tortura i patiment que suposa pel bou aquesta mal anomenada festa.

Maulets ens oposam a aquesta tortura espanyola dels animals per dues raons:

1a Maltractament d'animals

Les corregudes de bous suposen una tortura per al bou. Hi ha molts estudis que descriuen amb tot detall el patiment de l'animal des del moment que és segrestat del seu entorn natural fins que és esquarterat a l'escorxador. Ja al principi del seu final, el bou és transportat centenars de kilòmetres en una capsa en la qual no es pot posar dret i es veu forçat a dur el cap tort. Una situació que s'acostuma a allargar durant hores.

Poc abans de sortir a la plaça, la tortura ja ha començat: el bou és apallissat amb sacs d'arena, amb punxes i drogat fins a arribar a provocar que els seus budells es cremin. Tot això es fa perquè el bou surti a la plaça corrent i nerviós, en un estat d'ansietat molt fort. Generalment, els bous pateixen talls a les grapes, en les quals es vessa un líquid anomenat trementina per tal que no es pugui quedar aturat i corri desesperadament per tota la plaça. Sovint, abans de sortir a la plaça, l'animal també pateix altres tipus de maltractaments, com ara posar vaselina als ulls per tal d'empitjorar la ja de per si poca vista del bou, serrar la punta de les seves banyes, posar bolles de cotó a les fosses nasals per tal de dificultar més la seva respiració, etc. Tot plegat, això provoca que el bou, quan surt a la plaça, ja estigui desesperat i molt mal ferit.

Ja a la plaça, la tortura es fa davant dels ulls del púbic. El picador clavarà un parell de vegades la pica (un gruixat arpó piramidal d'un calibre de tres dits junts que s'endinsa uns 11 centímetres) al coll del bou, per tal de destrossar els músculs del coll. El ferro de la pica ja està fet aposta per fer malbé tot tipus de músculs, de tendons, de venes i de fibres del coll. Després venen les banderetes, aquestes es claven en les mateixes ferides que han provocat les piques. Aquestes banderetes provoquen un patiment enorme a l'animal, car a cada moviment del bou aquestes es van movent i desgarrant la carn i els teixits.

Quan el bou està destrossat físicament i psicològica, ve el moment del torero. Aquest botxí sense escrúpols es fa el valent davant d'un públic idiotitzat que crida compulsivament, tot alabant el suposat valor d'un matarife que s'enfronta a un animal atemorit i, físicament, fet una pallaringa. Aquest botxí mou un pedaç de color vermell fent creure al bou que aquest és el provocant del seu patiment. Tot plegat una covardia sense límits, tenint en compte l'estat en el qual es troba l'animal.

Després de fer córrer l'animal una llarga estona, toca clavar una espasa a l'esquena del bou. Aquest grapat d'estocades traspassen la pleura, rompen els omòplats i foraden el pulmó. En aquests moments el patiment és inimaginable: el bou s'ofega amb els seus vòmits de sang.

Després, un botxí intenta fer l'estocada final, la intenció és clavar una pica entre les vèrtebres per tal de seccionar la medul•la. Gairebé mai això no es produeix amb un sol cop, allargant així el dolor de l'animal. En tot cas, això paralitza el bou, però no li fa perdre la consciència, car segueix respirant. En molts casos el bou segueix viu quan se li tallen la cua i les orelles i quan se l'arrossega a l'escorxador. Finalment, el patiment s'acaba, ja només queda esquarterar el bou, dur les peces a la carnisseria i que la gent les compri per menjar.

Aquesta tortura passa sis cops cada horabaixa, més de 60.000 cops en una temporada en tot l'Estat espanyol.

Al maltractament del bou, cal afegir el maltractament que pateixen els cavalls que es veuen obligats a participar en aquesta carnisseria. Aquests animal estan molt atemorits abans d'entrar a la plaça, i són obligats a fer-ho mitjançant cops i descàrregues elèctriques als genitals. Fins i tot, de vegades, s'ha trobat el cas que hi havia cavalls als quals se'ls havia tret els ulls perquè sortissin a la plaça. Avui dia, pocs són els casos en els qual se'ls arrabassa els ulls, ara se'ls hi posa un pedaç i se'ls hi arrabassen les cordes vocals, per tal que els seus esfereïdors gemecs no espantin al "sensible" públic. Si bé és cert que una lona protegeix l'animal de les banyes del bou, també ho és que les embestides d'aquest acostumen a provocar la fractura de diverses costelles.

2a Imposició cultural

Un altre element que fa que augmenti el nostre ja de per si enorme rebuig a les corregudes de bous és que aquesta brutal tradició és totalment aliena a la nostra cultura catalana i al nostre caràcter català. Si aquesta tortura es segueix celebrant a determinades poblacions dels Països Catalans és només per imposició cultural.

Malgrat que la immensa majoria de la població dels Països Catalans està en contra d'aquesta brutalitat, la tortura no només segueix, sinó que cada cop més els mitjans de comunicació espanyolistes ens bombardegen sobre els actes i l'actualitat d'aquesta Fiesta Nacional. La intenció és ben evident: la potenciació d'aquesta crueltat, igual que la selecció espanyola o la llengua espanyola, té com a única finalitat la d'espanyolitzar els Països Catalans.

Per tot això, Maulets demanam la desaparició d'aquesta tortura espanyola i la declaració de Palma ciutat antitaurina.

Web Ixent- Esquerra alternativa i anticapitalista de les Illes

Amb articles de Cecili Buele, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Josep Juárez, Eduard Baldú...

La revista digital Ixent compleix quatre anys.

PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA , NACIONAL I ALTERNATIVA

Algunes seccions de la revista digital Ixent:

Ciutat i ciutadania

Actualitat política de les Illes

Moviments socials

Moviment obrer

Europa comunitària

Memòria històrica

Independentisme

Cultura i lluita de classes

Història de la transició

El passat mes de desembre de 2006 va complir-se el quart aniversari d’ Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.

Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.

L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.

Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.

Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.

Els quatre anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.

Web Ixent

Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana. (M. Díaz)

Mor Josep Coll Bardolet, pintor del paisatge mallorquí i del seu folklore

L’artista català, fill adoptiu de Valldemosa, va néixer a Campdevànol l’any 1912.

Josep Coll Bardolet

M.DIAZ. Palma.

El pintor català Coll Bardolet, que visqué i treballà a Valldemossa des de principi de la dècada dels quaranta, morí ahir a la seva casa d’aquest poble, a 94 anys d’edat. La vetla serà al tanatori de Valldemossa, avui de les 17.00 a les 19.00 hores i al matí de 10.00 a 12.00 hores. El funeral tindrà lloc demà a les 20.00 hores a la Cartoixa. L’artista, molt popular per la utilització d’una iconografia lligada al paisatge, —dels colors del qual es va enamorar en arribar a Mallorca-— i a la cultura popular de l’Illa, també exercí el mecenatge cultural, a més de ser l’impulsor del concert del torrent de Pareis i soci fundador de l’Obra Cultural Balear (OCB).

Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana.

Una altra de les seves línies de treball característiques girà entorn del folklore mallorquí, que va desenvolupar mitjançant el dibuix «de traç ràpid, línia àgil i fort colorit», com s’explica a la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears. Aquesta tècnica la plasmà l’artista en «un gran nombre de papers, tractats majoritàriament amb aquarel·la de colors primaris sobre fons blanc.» La seva llarga trajectòria pictòrica va ser reconeguda amb premis i distincions. França —tornà a Tours per exposar—, li concedí l’Orde de Cavaller de les Arts i les Lletres, mentre que el Govern balear l’homenatjà amb la Medalla d’or de la Comunitat i la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma el va nomenar acadèmic i Valldemossa, fill adoptiu. La seva població natal, Campdevànol, al Ripollès, li dedicà també un carrer i un museu on hi ha bona part de la seva obra.

A Mallorca, el Museu de Lluc compta, des de 1989, amb algunes sales que acullen els seus paisatges i pagesos, fruit d’una donació del mateix pintor, que va exposar, a més de Mallorca i Barcelona, a Oslo, Ginebra, Zuric i altres ciutats. L’any 2002 fou un any molt feliç per a ell, ja que va fer 90 anys i continuava en plena activitat. Ho va ser també perquè a l’Illa s’hi organitzà un homenatge que es traduí en exposicions, concerts i la publicació d’un llibre. A Palma, el claustre de Sant Antoniet acollí Els colors de la llum, un recorregut per la seva trajectòria vital. A Sa Riera de la UIB es mostrà Guaixos, aquarel·les i dibuixos. Llavors —les celebracions anaren del 17 d’octubre al 7 de novembre—, assegurava: «Sent una gran satisfacció i un profund agraïment per la comissió que organitza aquest programa, és massa per a mi». I afegí: «El millor premi és la bondat de la gent». Quant al seu treball, Bardolet el definia amb una bella poesia. «El que vull és fer música amb el color», afirmava.

Diari de Baleares (31-VII-07)

Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. (Miquel López Crespí)

Homenatge a Josep Coll Bardolet, l´artista que estimava el paisatge mallorquí

Excursió a Cala Tuent

Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta".

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.

Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.

A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua.. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.

Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa.

Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.

Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.

En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día Baleares (31-VII-07)

La derrota del PP, que ho va jugar tot a la majoria absoluta intentant convertir a UM en partit extraparlamentari, ha mostrat que varen errar per complet la seva estratègia. Com ja va succeir a l’època del Pacte de Progrés, el PP no controla cap òrgan de poder supramunicipal però aquesta vegada, a més, ha perdut la batlia de Ciutat de Mallorca. A això se li suma el fet que UM ha decidit prioritzar els pactes amb el PSOE i els partits de l’esquerra nacionalista a tota Mallorca, amb la qual cosa 16 ajuntaments on UM era decisiu ha rebutjat pactar amb el PP. Amb tot, el PP conserva alguns indrets importants, com ara Calvià, Inca, Manacor o Marratxí. (Guillem Colom)

Les intencions del nou govern de les Illes

Per Guillem Colom, redactor de L’Accent a Mallorca

L'article analitza els objectius del nou govern balear segons es desprén de l’acord signat pels partits que el formen, acord anomenat “Per l’estabilitat política de les Illes Balears”.

La derrota del PP, que ho va jugar tot a la majoria absoluta intentant convertir a UM en partit extraparlamentari, ha mostrat que varen errar per complet la seva estratègia. Com ja va succeir a l’època del Pacte de Progrés, el PP no controla cap òrgan de poder supramunicipal però aquesta vegada, a més, ha perdut la batlia de Ciutat de Mallorca. A això se li suma el fet que UM ha decidit prioritzar els pactes amb el PSOE i els partits de l’esquerra nacionalista a tota Mallorca, amb la qual cosa 16 ajuntaments on UM era decisiu ha rebutjat pactar amb el PP. Amb tot, el PP conserva alguns indrets importants, com ara Calvià, Inca, Manacor o Marratxí.

Després de veure com un PP molt agressiu ha perdut molt de poder, gran part de la societat civil està molt contenta al veure caure la prepotència, però això no vol dir que el nou Govern pel Canvi creï unes excessives il·lusions, car ha nascut amb el seu president i altres components remarcant el “canvi tranquil”; fins i tot el títol de l’acord fa referència a l’estabilitat política, tema que la dreta sempre critica als governs de coalició. El que realment està per veure és com funciona el nou govern, quina oposició fa un PP que ha de canviar els seus líders i dirigents i com es desenvolupen UM i el Bloc. Aquí és necessari destacar la quota de poder assolida pel PSOE, qui presidirà el govern regional, tres consells insulars i l’ajuntament de Ciutat de Mallorca.

Objectius i actuacions signades a l’acord

Les primeres accions aniran encaminades a intentar fer enrere decisions del PP així com aturar alguns projectes urbanístics. Això serà, en principi, el més fàcil, perquè són promeses electorals, però ja s’han començat a aixecar veus contràries dins la dreta regional, que ha arribat a qualificar als nous governants de “rapinyaires”.

Els dos temes més polèmics aquesta legislatura han estat la destrucció del territori i els atacs a la llengua i cultura catalanes. Vegem quins són els objectius del nou govern dins aquests àmbits: les intencions pel que fa referència al territori ja han estat qualificades com a “massa generals” pel GOB, que enyora més “compromís i immediatesa”, ja que no es renuncia de forma clara al segon cinturó per Palma o a la construcció de l’hospital de Son Espases. Pel que fa al primer punt, tan Antich com Francina Armengol no han deixat ben clar si descartaran el projecte o únicament hi introduiran canvis. La situació de la Real és diferent, ja que les obres ja estan aturades i pareix difícil que els partits signants del Pacte decideixin continuar amb la construcció de l’hospital iniciat pel PP. El problema són les indemnitzacions que s’hauran de pagar, tal com passa amb el tema de la Façana Marítina de Ciutat, que també es vol eliminar. A Eivissa ja s’han anunciat auditories de les autopistes i es mirarà de minimitzar l’impacte del que resta per construir. La limitació a la construcció de nous camps de golf només afectarà a aquells que amaguin “creixements residencials i turístics”. Per altra banda sí que s’afirma que “no s’aprovaran nous ports esportius ni macroampliacions dels ja existents”. El nou president del govern ha afirmat que pretenen apostar pel transport públic, per la qual cosa tenen la intenció de fer arribar el tren a la zona nord de Mallorca, així com de construir tramvies cap a l’aeroport, la Badia de Palma i les del nord de Mallorca.

Finalment, s’ha mostrat la intenció de crear un Síndic del Territori, en un moviment que en principi pareix més estètic que res. El que no és estètic es l’abandonament de l’ecotaxa, afirmació repetida moltes vegades pel PSOE i UM, partit que s’ha quedat la Conselleria de Turisme.

Sobre la llengua i la cultura, els partits governants s’han compromès a fer complir la Llei de Normalització Lingüística i per tant, IB3 ha de passar a emetre sempre en català. Aquesta serà una passa important, especialment en el tema de les pel·lícules, que sempre eren emeses en castellà. Tot i així, cal veure com es fa i com es desenvolupa amb el temps la programació del canal, ara per ara molt similar a C9 en el que respecta als continguts. La influència del que ha passat recentment al País Valencià amb TV3 apareix a l’acord, on s’afirma la intenció “d’assegurar la recepció normal a totes les illes dels canals de ràdio i televisió que emeten per a tota l’àrea lingüística catalana”. També es pretén tornar a entrar a l’Institut Ramón Llull per tal “de contribuir al prestigi social de la llengua catalana i de la cultura del país arreu del món”, segons ha estat escrit a l’acord.

La derogació del trilingüisme és una altra de les promeses, però és important recalcar que aquest any ja s’aplicarà a més de 50 instituts. Amb tot, el govern es compromet a ensenyar tres llengües (català, castellà i anglès) però mai en detriment de la llengua catalana. L’Obra Cultural Balear va afirmar que les noves mesures “pinten molt bé” i per tant espera que els nous governants responguin “a les esperances que hem dipositat molts ciutadans cap a un canvi de Govern d’esquerres i progressista.”

El tema de l’habitatge, sempre en boca dels polítics, també s’ha apuntat com a primordial, però no s’ha parlat de gravar els pisos buits, sinó que es vol aprovar un Pla Estratègic per l’Habitatge, que “preveurà la construcció d’habitatges (…) en règim de compra-venda o lloguer”. Com es pot veure, des de la pròpia administració es promou seguir construint, si bé més endavant s’afirma la cerca de “nous mecanismes” per intentar que els pisos buits surtin al mercat de lloguer. Malgrat quasi no se n’ha parlat durant la campanya, una altra de les intencions dels nous governants és la de crear una policia autonòmica, però això dependrà molt de l’estat del nou govern al llarg de la legislatura, ja que no sembla ser una prioritat immediata.

Un dels pocs temes en els que UM i el Bloc es posen d’acord és en la necessitat d’augmentar l’autogovern. La nota negativa és que la principal passa en aquest sentit és l’aplicació del nou estatut: això farà que el nou govern depengui totalment que el PSOE continuï manant a Madrid. En cas contrari s’espera una ferma oposició del PP tal com ja va passar a l’època del Pacte de Progrés. Un dels objectius és la creació de l’Agència Tributària de les Illes, però el PSOE ja ha deixat clar que encara cal negociar-ho amb el govern espanyol. També falta l’acord amb Madrid en el tema de la “participació de les institucions balears a la gestió aeroportuària.” El que ja s’ha inaugurat ha estat el nou Consell de Formentera, novetat introduïda al darrer estatut.

Si bé molts altres punts de l’acord són força genèrics, com per exemple el que diu que “A l’hora d’establir un nou sistema de Finançament Autonòmic es defensarà superar el greuge de finançament que històricament ha patit les Illes Balears”, la defensa de l’activitat turística apareix ben clara, com quan es diu que es fa “una aposta nítida pel turisme hoteler” o es declara la pretensió d’introduir iniciatives de R+D+I en tots els àmbits del sector turístic. Aquest poder fàctic, molt combatiu durant tot el pacte, ara s’ha mostrat molt calmat i conciliador, sobretot per la clara eliminació de l’ecotaxa. També és molt genèric el punt referent a la integració dels nous vinguts, que es limita a pretensions com “facilitar l’adaptació dels nous vinguts a la realitat social i cultural de les Illes” o el “reconeixement dels (seus) drets i deures”. Seria desitjable que a un tema tan important es concretés molt més allò que és pretén fer.

Com a conclusió podem afirmar, sense cap dubte, que aquestes són únicament les intencions afirmades pels diferents partits que formen el govern i ara caldrà veure si el que afirmen voler fer és molt diferent d’allò que fan, que és, al cap i a la fí, el que importa als i a les habitants de les Illes i la resta dels Països Catalans.

Web La Fàbrica

A Nanda Ramon no la coneixem solament d'aquests dies. Hem parlat d'ella, de la seva feina, encoratjant la seva tasca cultural, quan ni molts dels membres del seu partit en volien parlar. I no ho diem perquè sí. Anau a les hemeroteques i cercau en les mateixes pàgines d'aquest diari un article de 2 de juliol del 2000. Un article encoratjador de la feina que realitzava Nanda Ramon... (Miquel López Crespí)

Perquè Nanda és una dóna autènticament valuosa en la tasca de la nostra reconstrucció cultural és perquè avui em sent senzillament feliç d'oferir-li públicament, com ja vaig fer fa més de tres anys, el meu suport. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la lluita en suport del nacionalisme d´esquerra.

100 articles en defensa del PSM-Entesa Nacionalista.

Nanda Ramon.

Alguns comentaris han escrit que "no sabien qui era Nanda Ramon", la candidata al Congrés per part de la coalició "Progressistes de les Illes". Ho llegia i no ho acabava de creure. Com era possible tanta ignorància, en quin món viuen aquests publicistes? És curiós el que s'esdevé amb alguns dels intellectuals a sou de qui comanda o de grups de pressió fàctics. Poden estar anys i més anys parlant d'autèntiques nullitats, promocionar a força de xecs el polític més inútil i ignorant de les Illes sense que els importi gens ni mica el partit en el qual milita o al qual serveix el personatge; la qüestió, no en mancaria d'altra! és cobrar puntualment cada mes el preu de les acostumades intoxicacions.

Ara, pel que hem comprovar amb el que han dit en referència a Nanda Ramon, no demaneu a aquest personal que vos informin sobre aquella persona o aquell grup o collectiu que efectivament treballa de forma honesta per a la nostra comunitat. Aleshores no saben res, "mai no han sentit parlar d'aquella persona", callen, miren vers l'altre costat... Vergonya, és el que sentim en constatar cada dia tanta misèria humana i intellectual.

Nosaltres sí que sabem qui és Nanda Ramon. I ho sabem perquè a conseqüència de la lluita per la nostra normalització cultural hem estat en contacte personal amb ella i, per tant, l'hem vista treballar activament en la seva àrea de treball.

A Nanda Ramon no la coneixem solament d'aquests dies. Hem parlat d'ella, de la seva feina, encoratjant la seva tasca cultural, quan ni molts dels membres del seu partit en volien parlar. I no ho diem perquè sí. Anau a les hemeroteques i cercau en les mateixes pàgines d'aquest diari un article de 2 de juliol del 2000. Un article encoratjador de la feina que realitzava Nanda Ramon... escrit fa prop de tres anys i mig! En aquest article, titulat "La dimissió de Fernanda Ramon i el PSM", sortíem en defensa de la Coordinadora del Departament de Cultura del Consell de Mallorca i, criticant la inexplicable "desaparició" o "depuració" de la nostra amiga que gestionava tan a la perfecció la seva àrea, dèiem: "Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'.

Amb l'actual designació de Nanda Ramon com a cap de llista de "Progressistes per les Illes", el PSM ens dóna la raó al cap de tres anys i mig d'haver-ho demanat públicament i per escrit. Consta en acta! Tant de bo que aquesta vegada s'hagi escoltat la gent del carrer, les persones i collectius que SÍ que coneixem qui ha treballat i treballa sense cap mena d'interès personal en benefici del poble de les Illes.

En aquests més de trenta anys d'intensa activitat política i cultural hem conegut molts "fantasmes". Munió de polítics intercanviables. Aquella mena de personal avariat que tant poden ser del PP com del PSOE o del PSM. La qüestió és cobrar una bona paga cada mes. La ideologia és el que menys els importa. La defensa d'una ètica i uns principis són per a ells "forassenyades dèries d'integristes sense futur" (sense futur en les nòmines de qui comanda, evidentment).

Hem conegut igualment munió de responsables "culturals" ignorants, situats a recer del poder per amiguisme, per servilisme vers la direcció d'un partit. Especialistes a llegir les solapes dels llibres que deien conèixer. "Cultura" de solapa per a "quedar bé" a les rodes de premsa. Com, ens demanam, coneixent tota aquesta mena de boirosos personatges de sainet barat, no hauríem d'haver apreciat els coneixements culturals de Nanda Ramon? Era massa evident que, enmig de tanta grisor, la seva feina destacava per damunt tant de cínic i oportunista.

Perquè Nanda és una dóna autènticament valuosa en la tasca de la nostra reconstrucció cultural és perquè avui em sent senzillament feliç d'oferir-li públicament, com ja vaig fer fa més de tres anys, el meu suport.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-II-04)

La participació és un dret fonamental de la ciutadania encara molt poc desenvolupat a la ciutat de Palma. Caldria que tots els partits unificassin esforços per acostar més els ciutadans a la seva institució més propera. En nombrosos articles ens hem manifestat sempre contraris a la privatització política, a la desaparició del paper polític dels ciutadans a favor d'altres poders no legitimats democràticament, a la reducció de la política als espais institucionals. (Miquel López Crespí)

La defensa que fa Pere Muñoz dels Drets de la Ciutadania (el dret a la informació, el dret a la participació, el dret de petició i el dret a la iniciativa ciutadana), m'han fet recordar aquells temps de lluita en defensa del control democràtic dels ajuntaments. (Miquel López Crespí)

100 articles en defensa del PSM i el nacionalisme d´esquerra

Pere Muñoz i l'Assemblea Ciutadana

De tots els avantprojectes de programa electoral per a la batlia de Palma potser un dels que més m'ha cridat l'atenció ha estat el del PSM i el del jove candidat Pere Muñoz. I, més concretament, la seva proposta de "Pacte amb la ciutadania 2003-2007".

La participació és un dret fonamental de la ciutadania encara molt poc desenvolupat a la ciutat de Palma. Caldria que tots els partits unificassin esforços per acostar més els ciutadans a la seva institució més propera. En nombrosos articles ens hem manifestat sempre contraris a la privatització política, a la desaparició del paper polític dels ciutadans a favor d'altres poders no legitimats democràticament, a la reducció de la política als espais institucionals.

L'altre dia, en un dinar amb el director general de cultura, aquest m'explicava la seva voluntat d'ampliar, en cas de ser elegit batle de Palma, l'actual status democràtic que ell considera encara insuficient. La seva proposta de participació, la iniciativa de Pacte amb la Ciutadania, va en la línia d'aturar l'absentisme electoral.

Aquesta concepció oberta i plural vers una nova cultura democràtica, aquest esforç que representa provar de vèncer un quart de segle d'inèrcies, em va semblar molt positiu en un jove que no havia viscut a transició. Recordem que Pere Muñoz Perugorria va néixer a Ciutat el 5 de juny de 1971 i, per tant, tan sols tenia sis o set anys quan els militants d'esquerra d'aquell temps pugnàvem per concretar un projecte molt semblant. Parl de l'Assemblea Ciutadana, un organisme creat sobretot, perquè les entitats ciutadanes (inclosos els partits polítics), duguessin a terme una tasca de control damunt les institucions i, especialment, sobre el darrer ajuntament no electe de Palma. L'Assemblea Ciutadana va ser impulsada per partits del tipus MCI, OEC, PSM i independents. També hi havia gent del PCE i del PSOE. Però aquests entenien la "democràcia" d'una forma solament institucional: el poder dels partits damunt els ciutadans. La participació ciutadana mitjançant una Assemblea (que arribà a arreplegar 32 organitzacions de la societat civil) els atemoria. PCE i PSOE consideraven "perillós esquerranisme forassenyat" aquest tipus de control democràtic. Aleshores jo militava en l'OEC. En Jaume Obrador i en Francesc Mengod coordinaven tota la intervenció dels militants del partit que treballaven per enfortir aquell experiment de participació activa. Per part d'altres organitzacions hi anaven Ginés Quiñonero, Joana Roca i Rosa Bueno, entre d'altres. Finalment, com explica molt bé la Gran Enciclopèdia de Mallorca, varen ser les divergències entre PSOE-PCE i l'esquerra revolucionària de les illes la que va fer entrar en crisis l'Assemblea Ciutadana.

Com deia de bon començament, la defensa que fa Pere Muñoz dels Drets de la Ciutadania (el dret a la informació, el dret a la participació, el dret de petició i el dret a la iniciativa ciutadana), m'han fet recordar aquells temps de lluita en defensa del control democràtic dels ajuntaments.

Pere Muñoz m'explicava, parlant del seu programa, que vol que aquesta nova Assemblea Ciutadana sigui el màxim òrgan consultiu i de participació de l'Ajuntament i hauria d'estar format per les entitats més actives i representatives de Palma i les institucions. Evidentment seria presidida pel batle de Ciutat i la finalitat de l'Assemblea, a més de fomentar al màxim aquesta necessària participació dels ciutadans, consistiria en assessorar l'Ajuntament; conèixer i emetre opinió sobre els pressuposts municipals; debatre i emetre opinió sobre qualsevol projecte municipal que ho demani un 20% de l'assemblea; fer propostes de punts de l'ordre del dia del Ple de l'Ajuntament de Palma i, dins d'aquesta línia, proposar iniciatives ciutadanes, sollicitar la convocatòria d'audiències, impulsar processos participatius, consultes, referèndums populars...

Pens que tot el que sigui el foment de l'associacionisme ciutadà és de vital importància per a la consolidació democràtica. A part del dret inalienable d'anar a votar cada quatre anys, el poble té dret a rebre suport municipal per a la millora de les seves associacions i tenir un determinat poder de decisió sobre la gestió que fan els polítics professionals.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (11-II-03)

La llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides. (Miquel López Crespí)

L'antifranquisme en els anys setanta.

La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.

Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.

Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.

A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.

Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.

Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: un escriptor de combat (III)

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela"), a Alacant (Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández) i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la collecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El control de determinades editorials i suplements de cultura de diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de pressió fa que, si no és amic d'aquestes colles, l'autor tengui problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la nostra recent història literària. Si abans, en temps del franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir la normalització de la nostra cultura, després de la transició també sorgiren nous entrebancs per a l'escriptor crític, per a aquell que no acceptava les normes de les camarilles neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació.

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull".

És evident que la qualitat intrínseca d'una obra no es pot pas mesurar en funció del premi que ha guanyat; per a ésser més exactes: les obres guanyadores d'un premi "important" haurien de ser francament bones, però les guanyadores de premis "que no consagren" no tenen per què ser inferiors a aquelles.

Pel que fa referència al fals debat entre si preferim els premis a obra inèdita o a obra ja editada, consideram que no és per aquí on podem mirar de trobar solució al problema que ens ocupa.

No hi ha motius per a enfrontar aquesta dos sistemes per a provar de potenciar la nostra literatura i l'autor català. Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-05)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la lluita contra el feixisme.

Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha collaborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.

Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.

Miquel López Crespí

(18-V-04)

Per a la recuperació de la nostra memòria històrica.

L’època contemporània a les Balears.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

En el llibre Cultura i transició a Mallorca el lector pot trobar trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Frankfurt, capital de la cultura catalana.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)

Per què vaig a Frankfurt

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.

Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. (Carles Manera)

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)

Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.

IB3 i Pere Sampol

La recent inauguració de la televisió autonòmica, IB3, l'espectacle que poguérem contemplar només fa uns dies, evidencia novament, per a aquells que tenen la memòria curta, un dels errors més grans del Pacte de Progrés. Que el Pacte, malgrat les advertències fetes quasi diàriament per aquells que li donàvem un suport crític, no tengués prou valor per portar endavant un projecte com el que està realitzant el PP, demostra una curtor de mires molt extremada.

Ara, tot són queixes, comunicats de protesta, nervis, potadetes en constatar el perill que s'acosta. És evident que el partit que governa les Illes, com el que governa a Madrid, provarà d'instrumentalitzar el medi, en aquest cas IB3, al seu favor. Imagín que per això mateix han portat endavant un projecte que, en la nostra opinió, hauria d'haver concretat el Pacte de Progrés.

Mai no m'he explicat els motius pels quals els dirigents del Pacte no escoltaven els seus votants, els sectors socials que els havíem donat suport actiu. A mesura que van passant els anys s'amplien i es fan més grossos els errors comesos per no haver tengut la sensibilitat d'escoltar la seva base social. Fa feredat recordar la indiferència que els polítics de l'esquerra acomodada que vivien dels sous institucionals, sentien per les suggerències fetes pels més diversos col·lectius de l'autèntica esquerra de les Illes. El cas de l'arraconament del Pla d'Ordenació Territorial és, juntament amb la renúncia a bastir una televisió autonòmica, un bon exemple dels greus errors que es cobraren el seu preu amb la derrota progressista del 2003. És difícil entendre per què els partits del Pacte oblidaren tan ràpidament, en referència a la protecció dels nostres minvats recursos i territori, les reivindicacions de les grans mobilitzacions ecologistes d'abans de 1999. Instal·lats a la cadireta ja no pensaven que varen ser precisament aquestes manifestacions les que crearen el clima per a la seva victòria electoral. Com era possible tenir tan poca memòria històrica? Reconec que no ho entenia en temps del Pacte i tampoc no ho entenc ara mateix. Qui signa aquest article en va escriure prop de quatre-cents, hi ha constància a les hemeroteques, fent nombrosos suggeriments quant a complir le spromeses del Pacte signant el 1999 i que, com és costum.

Les burocràcies fracassades el 2003, ploren en constatar que el PP controlarà IB3 i aquest control possibilitarà, no en mancaria d'altra, una possible victòria conservadora el 2007. Però si tot això se sabia, si l'esquerra oficial era advertida dia a dia... per quins motius acabaren la legislatura sense portar endavant cap dels projectes que eren tan necessaris per a la nostra societat i, també, no ho oblidem, per a la seva mateixa supervivència en el poder?

Aleshores regnava en tots els despatxos oficials la més absurda i brutal prepotència. Munió d'"amics" servils, d'aquells que només saben dir que sí als que comanen per a cobrar substancioses pagues, feien creure als dirigents del Pacte que tot funcionava com una seda. Els enganyaven, mentre continuaven xuclant de les mamelles del poder.

Ara tot són cops de pit i lamentacions en veure que el PP consolida les seves posicions fent, com en el cas de la televisió autonòmica, el que no va voler fer el Pacte.

Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal.

Davant el naixement del canal promogut pel PP no calen les hipòcrites lamentacions que hem sentit aquests dies. Foren els mateixos polítics que ara lamenten l'aparició d'IB3 els mateixos que no tengueren el valor de portar endavant un projecte propi i que, a partir d'aquest moment en pagaran les conseqüències polítiques.

Miquel López Crespí

(29-III-05)

Amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)

Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.

D'esquerra a dreta: Tomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí (Ateneu Aurora Picornell), Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB). A mitjans dels anys vuitanta l'escriptor Miquel López Crespí era vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell, una de les principals organitzacions culturals mallorquines entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.

El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).

L'escriptor Miquel López Crespí, el segon per l'esquerra portant la pancarta, sempre a l'avantguarda de totes les lluites i mobilitzacions contra el feixisme i en defensa de la llibertat dels pobles. Fotografia de mitjans dels anys vuitanta en plena lluita contra el bloc imperialista de l'OTAN

Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.

Miquel López Crespí, Llorenç Capellà i Carles Manera el dia de la presentació del llibre de l´autor de sa Pobla L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries de la lluita antifeixista recomanant per Mateu Morro, Jaume Obrador, Ramon Molina, Carles Manera i molts d´altres activistes i investigadors de les Illes i la resta de Països Catalans.

Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.

A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.

A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.

Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...

Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés (1999-2003): la marginació de Sebastià Serra

D'ençà fa temps són abundosos els rumors que parlen d'una retirada de la política activa de Sebastià Serra. Jo mateix l'he sentit parlar d'aquesta qüestió en un recent programa televisiu on deia volia tenir més temps per a dedicar-se a la seva professió, a la família. Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. Les males llengües varen dir en aquell moment que la marginació de Sebastià Serra era el pagament que l'esquerra oficial (la que ho abandonà tot en temps de la transició: república, autodeterminació, Països Catalans...) donava a l'actitud sempre honesta del polític nacionalista. Recordem que els darrers vint-i-cinc anys de la seva existència el PSM sempre havia estat combatut a mort pels partits "germans" (ens referim, evidentment, al PCE i al PSOE). Potser sí que tenen raó aquestes males llengües, ja que la decisió que prengueren en el seu moment els responsables del repartiment de càrrecs és almanco estranya. Per què castigar així un home com Sebastià Serra? Qui tenia -o té!- interès a anar fent passes en vistes a la seva retirada definitiva de la política illenca?

Vaig conèixer Sebastià Serra en els anys finals de la dictadura i puc donar fer de la seva implicació total en la causa de la llibertat. El final del règim s'acostava de forma irreversible. En Sebastià s'havia llicenciat en història a la Universitat de Navarra (1972); des del 1976 seria professor d'història contemporània a la universitat. Eren anys de clandestinitat, d'organitzar trobades culturals, conferències clandestines i semiclandestines que sovint acabaven en detencions per part de la policia política franquista. Aleshores en Sebastià Serra militava en el carrillisme illenc (PCE), mentre jo ho feia a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (una organització molt propera als plantejaments de l'OEC).

El primer de maig del 75 havia de ser sonat (quant a la lluita per la llibertat). A part de les pintades acostumades, aquell any s'ordí una acció especial al Monestir de Lluc. Va ser precisament la nit anterior en aquest primer de maig que vaig coincidir amb Sebastià Serra. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina. Eren ben pocs aleshores (no hi havia nòmines estatals a repartir!) els intellectuals que es jugaven carrera i benestar personal per lluitar per la llibertat del nostre poble.

Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la "Casa Regional Catalana".

Quan arribàrem al Monestir ja hi havia "sarau". Gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos; alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, començaren amb força els crits demanant "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia!". La policia es començà a posar nerviosa. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltasar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig provar de barrar el pas al policia que l'empaitava. El policia es girà i m'agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça, on ja hi havia els altres detinguts amb prohibició expressa de xerrar. Però aquesta és ja una altra història. El motiu de l'article era la reflexió quant a la injusta marginació que ha sofert un dels homes més honrats de la transició política, del nacionalisme.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-XI-2000)