Miquel López Crespí - Memòria històrica

Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca. (Miquel López Crespí)

La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (I)

La revista progressista Triunfo marcà tota una generació d'intellectuals i de militants antifranquistes. Especialment important fou la fase que va des de la seva renovació (abans era una revista de cinema) fins al 1975. Es pot afirmar sense por d'equivocar-se que nosaltres, els escriptors nascuts a mitjans dels quaranta, som la "generació de Triunfo". Quan s'inicià a Roma el Concili Vaticà II (a Astúries hi ha les grans vagues mineres) a l'Estat espanyol encara vivim sota els sangonosos fastos de la dictadura. No hi ha escletxes de llibertat. Els antifranquistes procuram informar-nos per la BBC de Londres, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent o qualsevol emissora no controlada pel feixisme. Les revistes clandestines són poques, difícils de trobar. A Mallorca l´únic signe que permet pensar en una possible oposició són algunes pintades ocasionals pel carrer. A les llibreries (a les seves golfes) encara no hi ha els llibres que es podran trobar més endavant. Per tot això és molt important la reconversió de Triunfo en una revista d'actualitat. De seguida esdevé la "Biblia" dels antifeixistes de l'època.

Cap a començaments dels seixanta els sobrevivents de la guerra civil (el pare, els oncles que lluitaren en defensa de la República) ja ens han donat la seva visió de les coses. Es pot dir que són aquells heroics supervivents els que han complit amb el deure de fer arribar a la propera generació de militants antififranquistes les esperances i illusions dels lluitadors esquerrans dels anys vint i trenta. Cap a 1962, coincidint amb les grans vagues d'Astúries i amb l'assassinat de Julián Grimau per part de la dictadura, aquesta tasca (en línies generals) ja ha estat acomplerta. La memòria de la revolució i de la guerra antifeixista ha passat a la nova generació. Però a començaments dels seixanta, els joves volem veure escrites aquestes experiències; i és molt difícil i complicat trobar-hi res. La màgia insubstituïble de la lletra impresa! És quan apareix Triunfo. La seva miraculosa aparició coincideix amb les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social del règim (1963). A mitjans dels seixanta hem fet els vint anys. L'entrada en la majoria d'edat dels escriptors mallorquins de la generació dels setanta coincideix amb l'assassinat del Che en mans dels escamots d'extermini dirigits per la CIA ianqui (1967), amb el maig del 68 a París, amb la sublevació de txecs i eslovacs contra la burocràcia imperialista que dirigeix el PCUS... Tampoc no hem d'oblidar que tots els anys seixanta i setanta resten marcats per la guerra d'alliberament del poble del Vietnam contra la criminal agressió de l'imperialisme dels EUA. Martin Luther King porta endavant una croada per a reivindicar els drets dels negres a tots els estats on, d'ençà el final de la Guerra de Secessió (1861-1865) encara existeix la discriminació racial. Són els anys de les grans marxes contra les injustícies comeses per la racista i anticomunista societat ianqui. La lluita per la defensa del drets civils, contra les agressions als pobles d'Amèrica Llatina (Cuba, Xile, Santo Domingo...). Triunfo, entre moltes altres coses ens explica dia a dia aquest racisme existent en els EUA contra negres, llatins, asiàtics, gent d'altres cultures i altres religions. Al sud (record les barbaritats contra els negres a Alabama, per exemple) existeix encara el reialme del Ku-Kux-Klan; fanàtics protestants antimarxistes defensors d'una pseudoraça "superior" (els rossos i d'ulls blaus), marginen, neguen els drets més elementals de les persones a les "races inferiors" (és a dir, als negres i gent dels països latinoamericans... i als jueus, i als irlandesos, i...). Són la base del nazisme ianqui, l'extrema dreta que malda per matar gent progressista, que aplaudeix els cops d'estat organitzats pels EUA arreu del món. Només el cop d'Estat a Indonèsia organitzat per la CIA costà la vida a mig milió de ciutadans d'aquell Estat!

Potser un dia l'esquerra haurà de retre l'homenatge que pertoca a Ezcurra i el seu esforçat grup de collaboradors. La revista havia nascut a València l'any 1946 com a publicació de cinema, teatre, esports i braus. El 1948 Ezcurra la porta a Madrid. Recordem que el mateix José Ángel Ezcurra havia fundat dues altres importants publicacions culturals: Primer Acto (1957) i Nuestro cine (1961). Un poc més endavant aquestes revistes varen ser dirigides per José Monleón (que també seria un important collaborador de Triunfo).

Aleshores (1962-1968) no hi havia res (culturalment parlant) en tot l'Estat espanyol que tengués una certa orientació antifeixista. Triunfo, Nuestro cine i Primer acto són oasis dins el desert cultural de la dictadura. Més endavant (1962) sorgiran Cuadernos para el Diálogo y Revista de Occidente. Però a mitjans dels seixanta Triunfo esdevé la principal arma de combat intellectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intellectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca.

Ben segur que la nostra literatura (novelles, poemaris, obres de teatre...) hagués estat ben diferent de no haver existit en aquells anys la revista Triunfo!

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Enllaç amb la revista Triunfo

L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència. (Miquel López Crespí)

La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (i II)

Triunfo, sota la direcció d'Ezcurra, va saber mantenir una difícil independència política (especialment del PCE, que era l'organització de l'oposició amb més intellectuals en els seves fileres). Durant molt d'anys es va mantenir aquesta pluralitat (potser més propera a l'esquerra revolucionària, a les idees sorgides a ran del maig francès de 1968 que no pas a l'esclerosi socialdemòcrata o carrillista). De bon principi la lluita contra l'explotació capitalista en el marc mundial i contra els imperialismes (especialment el ianqui i el de la burocràcia russa) esdevingueren eixos fonamentals de la publicació. La defensa de totes les lluites d'alliberament, tant de la classe obrera de les metròpolis imperialistes, com dels pobles colonitzats pels diferents imperialismes, va ser tasca fonamental de tots els seus collaboradors. La revista sortia cada setmana (quan no era prohibida per la dictadura) amb articles d'Haro Tecglen (política internacional); Miret Magdalena (religió); José Monleón (teatre); Eduardo García Rico (llibres) y Arturo López Muñoz (economia).

També destacà des de finals dels seixanta la signatura de Manuel Vázquez Montalbán. Qui no recorda aquella impressionant Crónica Sentimental de España que publicà a Triunfo? En aquesta primera atapa hi ha algunes signatures que vénen del carrillisme. Per exemple el nom "Arturo López Muñoz" amagava una collaboració especial de tres joves professors, un dels quals era Santiago Roldán (un dirigent universitari del PCE fins a l'expulsió de Claudín i dels proxinesos cap a l'any 1964). Altres collaboradors propers al PCE havien estat (fins a les expulsions de dissidents decretades per Carrillo l'any 1964) Eduardo García Rico i Manuel Vázquez Montalbán (que era membre del PSUC). Altres destacats carrillistes eren el periodista Pablo Martínez Corbalán i César Alonso de los Ríos, redactor en cap en els anys setanta i que aleshores (juntament amb Víctor Márquez Reviriego) era proper a les formulacions de Santiago Carrillo.

Però no ens equivoquem en les nostres apreciacions. Malgrat una certa abundor de collaboradors procedents de les fileres del PCE, Triunfo no va ser (ni molt manco!) una revista carrillista. La meva opinió és que va ser tot el contrari. L'extrema habilitat d'Ezcurra, la sensibilitat que demostrà com a director, la seva provada llibertat de criteris, les simpaties demostrades per tot moviment antisistema, van fer de Triunfo una experiència única, irrepetible i ben propera a les tesis d'una autèntica esquerra antisistema. Lluny de la coneguda esclerosi intellectual de la socialdemocràcia i estalinisme mundials, Triunfo va fer costat no solament als moviments culturals i socials que s'oposaven als imperialismes (ianqui o rus, francès o espanyol), sinó que destacà en tot moment els corrents crítics del pensament cristià (la teologia de l'alliberament), del marxisme revolucionari, del nacionalisme... La lluita cultural contra el mercantilisme dominant dins de la societat burgesa (en el cinema, teatre, psicologia, poesia, novella, pintura, escultura...) tengué sempre obertes les portes de la publicació. Ezcurra lluità per recuperar la memòria de tots els revolucionaris heterodoxos, de tots els polítics marginats pel sistema i per la pesudoesquerra oficial. D'aquesta manera es servà la memòria de Reich i Marcuse, de George Orwell i Andreu Nin, de Trotski i Rosa Luxemburg, de Mao i Emiliano Zapata, del Fets de Maig de 1937 a Barcelona i de la Comuna de París (1871)... L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència.

Igualment el seguiment de les lluites d'alliberament del Tercer Món o de les revolucions (o possibilitats revolucionàries) que s'anaven donant dins de les metròpolis imperialistes. La revolta dels negres als EUA; la lluita guerrillera a tot Amèrica Llatina; la independència de les colònies; el combat del poble de Vietnam contra el bestial imperialisme dels EUA; les sublevacions dels pobles del Pacte de Varsòvia contra els tancs de la burocràcia estalinista russa... I també s'informava dia a dia, setmana a setmana, de les sangonoses dictadures militars que, amb l'ajut de la CIA i sovint de l'exèrcit ianqui, s'imposaven arreu del món (especialment a l'Amèrica Llatina): em referesc a les bestialitats comeses per ordre de Washington contra els pobles de Xile, Uruguai, Argentina, Bolivia, Brasil... Països en els quals (com a Indonèsia o a Vietnam del Sud) els ianquis havien installat esfereïdores dictadures militars que assassinaven marxistes, cristians, musulmans o, simplement, progressistes sense partit, pel fet de voler millorar la societat on vivien. Potser si no hagués estat pels reportatges, informes, denúncies, fotografies, documents publicats a Triunfo, mai ens hauríem pogut fer una idea clara de la bestialitat del sistema d'explotació capitalista.

Miquel López Crespí

Enllaç amb la revista Triunfo

En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... (Miquel López Crespí)

Cultura, amiguisme i comissaris.

En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... És com la matança del porc: tot s'aprofita. Ara bé, per a participar en aquesta mena d'elit tèrbola i manipuladora del fet cultural cal que l'aspirant a entrar en aquesta mena de parnàs tengui també alguna cosa que "oferir". L'aspirant ha de ser "alguna cosa" en el món polític, acadèmic o cultural. Cal dir que a vegades, fins i tot basta que l'aspirant sigui ric o pugui oferir determinats favors "en espècie". Sovint aquests favors ja basten per a ser "consagrat" com a nou geni de les lletres. El que no és de rebut per aquestes contrades és l'escriptor procedent de les classes populars, l'home d'esquerres, però de l'esquerra alternativa, no pertanyent a la pseudoesquerra de la moqueta i el cotxe oficial, l'escriptor que per tarannà, per principis, per dignitat, no vol "oferir" res malgrat que pogués "oferir" alguna cosa en concret en aquest interessat intercanvi entre mercaders de la pitjor espècie. No cal dir que quan un autor es mou entre els conceptes de "dignitat" i dels "principis" és considerat un perill públic, un "mal exemple" que cap extirpar de rel. Se sap que aquesta mena d'autors són lluny dels despatxos des d'on atorguen els guardons més importants, els premis amb més dotació econòmica, les més substancioses subvencions i ajuts a la creació... Per això tantes acusacions de "desfasat resistencialisme", de novel·lística "guerracivilística", d'"inintel·ligible realisme social" contra l'obra de Josep M. Llompart, Joan Fuster o Salvador Espriu, per citar solament alguns noms sobradament coneguts d'aquesta llarga sèrie d'autors nostrats menystinguts. I ara imaginau el que pot esdevenir-se amb els escriptors que no tenen l'anomenada d'aquests grans personatges de la nostra cultura! Parl de tants de bons autors que hi ha des de Xàtiva a Maó, passant per Vic, Alcoi, Lloseta o Artà. Tots ells, tots aquests grans autors catalans marginats, hi ha llistes al respecte, mereixen, per al comissariat, la condemnació eterna. No tenen cap mena de poder econòmic, acadèmic o polític; no són rics... aleshores no són res: púrria condemnada a romandre pels segles dels segles en les tenebres, en els cercles dels condemnats a l'oblit.

Crec que tothom que hagi tengut una mínima relació amb la problemàtica literària o artística a les nostres contrades sap perfectament del que escric. Molts dels companys de ploma segurament han patit en pròpia carn o saben de nombrosos casos que confirmen aquesta situació autènticament esperpèntica que hem de sofrir tots plegats. Pot donar-se el cas, però només s'esdevé si contes amb el vent a favor de tal o qual comissari, que els gasetillers a les seves ordres en parlin des de les pàgines dels suplements de cultura, alguna revista especialitzada igualment sota control. Si comptes amb el suport de la camarilla de torn i es dóna llum verda a la teva "presentació en societat", les distintes associacions culturals, acadèmiques i polítiques que són en la corda dels comissaris comencen una ben estudiada tasca de "presentació" de l'escriptor que ha aconseguit el vist-i-plau. Si no hi hagués aquests fonaments poca cosa pot fer l'escriptor per a donar a conèixer la seva obra a qui podria ser el seu públic lector. Fins i tot pot esdevenir-se, i passa sovint, que la presentació d'un nou llibre sigui silenciada pels mitjans de comunicació.

A vegades hi ha escriptors que proven de funcionar pel seu compte. Si no són considerats perillosos, perillosos per a la competència, és a dir, potencials bons escriptors, potser els publiquin la informació de l'acte. Però sovint s'esdevé que l'autor o autora que no compta amb la benedicció dels controladors, ni té capacitat per a informar de la presentació del seu llibre ni, posteriorment a la presentació, ningú no informa de l'acte i ni manco encara en parla a les seccions de cultura.

Record que de tota aquesta problemàtica, de la situació kafkiana en què es troba l'escriptor nostrat que no és aixoplugat per cap poder fàctic, sigui aquest econòmic, acadèmic o polític, en vaig parlar a la novel·la titula precisament La novel·la, que edità l'editorial eivissenca Res Publica Edicions l'any 2002.

Miquel López Crespí

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)

Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.

Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.

Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.

Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.

I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.

Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.

Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.

Miquel López Crespí

(1-IV-02)

Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.

Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.

Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.

Distingit/da Senyor/a:

Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.

D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.

Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.

Rebi una cordial salutació

Miquel López Crespí

Fina Santiago, que representà a Esquerra Unida ocupant el número quatre de la candidatura autonòmica del Bloc, integra el corrent més ‘ètic’ d’EU. Un sector que té clar que la construcció de Son Espases suposaria un incompliment del compromís assolit per la formació amb la ciutadania i, per tant, és partidari de no ser còmplice d’aquesta decisió si s’ha de produir. (Quim Torres)

La consellera Santiago és partidària de dimitir si es fa l’hospital a Son Espases

Així ho ha plantejat aquesta setmana a altres membres de la direcció del Bloc

QUIM TORRES. Palma.

La consellera de Benestar Social, Fina Santiago, s’ha mostrat partidària, davant els seus companys del Bloc, d’abandonar els càrrecs públics si finalment el Govern opta per construir l’hospital de referència a Son Espases, continuant les obres que inicià l’anterior Executiu de Jaume Matas.

La responsable autonòmica defensà aquest plantejament en una reunió de coordinació del Bloc, que tingué lloc el passat dilluns i en la qual no hi havia cap dels altres dos consellers de la formació.

Fina Santiago, que representà a Esquerra Unida ocupant el número quatre de la candidatura autonòmica del Bloc, integra el corrent més ‘ètic’ d’EU. Un sector que té clar que la construcció de Son Espases suposaria un incompliment del compromís assolit per la formació amb la ciutadania i, per tant, és partidari de no ser còmplice d’aquesta decisió si s’ha de produir.

El plantejament de la consellera seria compartit per sectors de tots els partits que integren el Bloc, des d’Esquerra Unida-Els Verds fins a Esquerra, passant pel PSM. En canvi, altres elements de la direcció de la coalició, no serien tan partidaris de deixar els càrrecs si es dóna el cas i creuen que bastaria amb deixar clar que s’oposen a Son Espases.

Fins ara, els responsables del Bloc han manifestat públicament que no s’han plantejat la sortida del Govern perquè encara no s’ha pres cap decisió definitiva sobre la ubicació de l’hospital. De fet, el líder de la coalició, Biel Barceló, ha reiterat que aquest escenari no es planteja dins la coalició. Dimarts, sense anar més lluny, deixà clar als passadissos del Parlament que «el Govern és molt més que Son Espases» i que si és aquesta l’opció que pren el Govern s’haurà d’explicar bé als ciutadans.

Diari de Balears (20-IX-07)

ESQUERRA UNIDA FRONT AL PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ A SON ESPASES DE L´HOSPITAL DE REFERÈNCIA

La Presidència d´Esquerra Unida de Mallorca, reunida el dimarts, 18 de setembre de 2007, ha acordat per unanimitat fer pública la següent resolució, en relació al projecte de construcció a Son Espases de l´hospital de referència i la postura del Govern de les Illes Balears:

1. El projecte d´Hospital de Son Espases és fruit d´una operació d´especulació urbanística, per molt que ara el PP centri els seus arguments en pro de la seva construcció en l´interès general i l´assistència sanitària. De fet, si hagués primat aquest interès general, el PP durant l´anterior legislatura hauria d´haver començat les obres del nou hospital de referència el 2003, cosa que va retardar per purs interessos especulatius.

2. No hi ha arguments nous a favor de la construcció de l´Hospital de referència a Son Espases després d´aquests mesos que aquells utilitzats abans de la campanya i als diferents debats mantinguts, al Parlament o a altres institucions, davant l´opinió pública. El pragmatisme tampoc no és cap excusa sostenible, ja que fins i tot des del punt de vista jurídic existeixen vies que facilitarien altres sortides possibles, i a més a més, els costs estimats per aturar el projecte de Son Espases són molt més baixos que els prevists inicialment.

3. Al contrari, el que hi ha són més arguments contraris a la ubicació a Son Espases, com ara l´incompliment del Pla Hidrològic denunciat per la plataforma ciutadana, ja qu l´actual projecte de construcció s´ubica a una zona de risc d´inundacions.

4. És equivocat l´enfocament del problema, que es maneja en termes de "Blanc" (Son Espases) o "Negre" (Son Dureta): en primer lloc, els arguments es depleguen des d´aquesta lògica, del que és bo i del que és dolent, per legitimar el projecte del PP; en segon lloc, tampoc no es planteja en cap cas una tercera via perfectament viable, que és la construcció de l´hospital de referència a un altre lloc.

5. Els "elements correctors" del projecte anunciats aquests dies des de diverses instàncies (reducció dels urbanitzables annexos, major protecció dels terrenys, etc.) suposarien, si ens volguéssim posar pragmàtics, uns costs molt més elevats en indemnitzacions i altres, que no pas el canvi d´ubicació.

6. Finalment, és cert que l´aprovació del projecte d´Hospital a Son Espases no suposaria estrictament l´incompliment del pacte de governabilitat, però també és cert que no s´ha demostrat que no sigui factible construir el nou hospital al solar de Son Dureta, i que tant el programa electoral del PSIB-PSOE, com el discurs d´investidura del President Antich eren manifestaments contraris a Son Espases. El que sí suposaria apostar per Son Espases per part del Govern és una pèrdua important de credibilitat tant del PSIB-PSOE com del conjunt del Govern, davant la ciutadania.

Per tot això, des d´Esquerra Unida :

· seguim manifestant la nostra postura contrària a la construcció de l´Hospital de Son Espases

· demanam al PSIB-PSOE que no faci seus els arguments del PP

· proposam al Govern de les Illes Balears que treballi seriosament en la recerca d´alternatives per a la construcció de l´hospital de referència

Palma, 18 de setembre de 2007

Blog Urxella

“Moltes de gràcies per les teves amables paraules i pel teu suport! Una forta abraçada. Aina Calvo”.

La Batlessa felicita l´escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a les iniciatives progressistes de l´Ajuntament de Palma.

Més de 500 articles de suport a l´esquerra nacionalista, l´OCB, el PSM, ERC, els Verds, la cultura catalana, el Bloc per Mallorca, la lluita per a la recuperació de la memòria històrica...

Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)

Aina Calvo

Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.

L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.

Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.

En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.

Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.

Miquel López Crespí

(19-VI-07)

Cremar l'efigia o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà precisament perquè ningú no té el paper constitucional, i el valor polític, que ell té. En qualsevol país del món la crema d'alguna cosa és l'expressió d'una crítica. De fet fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no però és una tradició ben consolidada. Cremar una bandera o l'efigie d'un polític és una forma d'expressió simbòlica de protesta reconeixible en qualsevol cultura del món. I si no fos així evidentment no cridaria l'atenció com la crida. (Vicent Partal)

Foc al rei

Per Vicent Partal, director de VilaWeb

Els diners que guanya Juan Carlos de Borbon no poden ser objecte d'escrutini pel congrès perquè segons la constitució espanyola, en l'article 56, el rei és "el símbol" (ho remarque: símbol) de la "unitat i permanència" d'Espanya i per això els seus actes no estan subjectes a responsabilitat. Sembla lògic pensar, doncs, que si jo estic políticament en contra de la "unitat i permanència" d'Espanya manifeste gràficament aquesta posició política atacant allò que la constitució defineix com a símbol de la mateixa. No?

Cremar l'efigia o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà precisament perquè ningú no té el paper constitucional, i el valor polític, que ell té. En qualsevol país del món la crema d'alguna cosa és l'expressió d'una crítica. De fet fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no però és una tradició ben consolidada. Cremar una bandera o l'efigie d'un polític és una forma d'expressió simbòlica de protesta reconeixible en qualsevol cultura del món. I si no fos així evidentment no cridaria l'atenció com la crida.

Cremar una bandera o una efígie no té sentit si es fa en solitari i ningú no ho veu. Només pren sentit si es fa en públic perquè és un acte que vol expressar als altres de forma gràfica un pensament. De nou perquè és l'expressió simbòlica d'un anhel polític. Cremar una bandera en privat és com cremar-la mentalment. No cal. Cremar-la en públic és fer política. És explicar als altres el que es pensa d'un règim polític o d'una nació.

Hi ha molts països del món on aquesta pràctica és objecte d'una enorme controvèrsia. Començant pels Estats Units i acabant per Dinamarca, país on és il·legal cremar una bandera estrangera o un retrat d'un cap d'estat estranger però on el parlament reconegué en canvi que cremar la bandera danesa era una expressió de desacord. A mi personalment no m'agrada massa el ritual de cremar alguna cosa com a acte polític però ja he dit en altres ocasions que l'entenc com a tal acte polític i l'accepte. I que em sembla que ha de ser emparat per la llibertat d'expressió.

I que no hi haja dubtes: evidentment accepte per davant de tot que es puga cremar una senyera per a demostrar oposició al nacionalisme català. (Ho vaig escriure, per exemple, el 21 de juny arran la crema d'una senyera a Reus). Si no fos així estaria fent una trampa inacceptable.

En aquest context només puc expressar la meua rotunda solidaritat amb el ciutadà de Girona portat a l'Audiencia Nacional a declarar arran la crema de la foto de Juan Carlos de Borbón. Entenc que tots els manifestants, ells inclòs, estaven en contra de la "unitat i permanència" de l'actual estat espanyol i que en conseqüència amb la seua consciència expressaven aquesta actitud amb crits, escrits i expressions gràfiques diverses -una de les quals cremar la fotografia. I per a mi és més que evident que ho feien amb la voluntat que altres ciutadans en veure això entengueren precisament el que han entès: que estan políticament contra el rei i contra el que representa el rei. Estaven cremant l'efígie que representa un règim polític i això no és un insult o una agressió personal. És una cosa ben distinta.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

VilaWeb (21-IX-07)

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.

Jo també sóc antimonàrquic/a

Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.

Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.

Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".

Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?

Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.

La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!

Miquel López Crespí

Palma, 10 de maig del 2005

Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.

L'escepticisme més fosc s'escampa de forma veloç entre bona part dels votants. I no per un excés de criticisme, no. És un escepticisme que suma i segueix a les decepcions del primer govern Antich, del tripartit de Maragall i encara més d'aquest estranyíssim govern Montilla i que té per això la pell molt sensible a les maneres de fer dels socialistes. L'episodi So n'Espases farà en aquest sentit mal i inaugura a Mallorca un curs complicat i difícil perquè posa de relleu que treure al PP és una gran alegria la primera nit però un enorme maldecap després. Clar que vist des de València... (Vicent Partal)

Un curs poc corrent (i V). Govern, diguem-ne, de progrés

Per Vicent Partal, director de VilaWeb

A València va guanyar el PP i és molt pitjor però a les Illes la victòria de les forces de progrés ha començat a mostrar esquerdes. El PSOE va posar com a condició per l'acord que ell manava en totes les institucions i va arraconar Unió Mallorquina, que tants maldecaps havia protagonitzat en el primer govern Antich i el Bloc. Semblava acceptable però tot d'una s'han vist els límits i el conflicte de So n'Espases, emblemàtic contra Matas, es gira contra Antich i posa a prova la cohesió del nou govern. Les coalicions amb el PSOE són difícils sempre però això se suposa que ja ho sabíem.

El terratrèmol desfermat per l'evidència que Antich i el PSIB tenen decidit tirar endavant el polèmic hospital és molt més que un conflicte urbanístic. Contra Matas la defensa del monestir de La Real i l'oposició al complexe hospitalari que el PP volia imposar al seu costat, a So n'Espases, va ser una bandera popular assumida amb passió. La campanya per salvar el paratge donà la volta a l'illa i saltà al continent. Tota l'oposició va assumir que aquell era un projecte que no es podia fer i fins i tot el PSIB ho va deixar clar en el seu programa electoral on es va manifestar amb rotunditat al respecte, en la pàgina 40. De fet quan es formà el nou govern de progrés encapçalat per Antich, al juliol, es va decretar una aturada de les obres. I de sobte, passat l'estiu, les pressions han fet efecte i el PSOE ja no amaga les seues intencions de renunciar a reformar Son Dureta i portar l'hospital a So n'Espases. Per a desesperació especialment del Bloc, dels ecologistes i dels sectors culturals que no entenen el canvi sobtat, ni els motius ni les raons. Que no les entenen perquè no s'entenen.

Només hi caben dues explicacions i cadascuna és pitjor que l'altra. Segons la primera el PSIB-PSOE hauria volgut demostrar la seua autoritat al nou govern i hauria volgut refermar el paper de comparsa d'UM i Bloc. Malament si anem així. La segona explicació és pitjor encara: el PSIB-PSOE es limita a acatar una ordre directa de Madrid, que és en definitiva on es gestionen els molts doblers que alguns guanyaran construint un macro-hospital de cap i de nou.

Mentrestant, però, l'escepticisme més fosc s'escampa de forma veloç entre bona part dels votants. I no per un excés de criticisme, no. És un escepticisme que suma i segueix a les decepcions del primer govern Antich, del tripartit de Maragall i encara més d'aquest estranyíssim govern Montilla i que té per això la pell molt sensible a les maneres de fer dels socialistes. L'episodi So n'Espases farà en aquest sentit mal i inaugura a Mallorca un curs complicat i difícil perquè posa de relleu que treure al PP és una gran alegria la primera nit però un enorme maldecap després. Clar que vist des de València...

VILAWEB (14-IX-07)

No es nou. Tot és vell i mal de coure. Els que al llarg dels anys n'hem après de la conducta dels polítics d'esquerra ja no tenim lloc per a les sorpreses. Esment els d'esquerra perquè és sabut que els de dreta no solen mentir i acostumen a fer el que el seu electorat reclama: ports esportius, camps de golf, escoles privades, autopistes, privatitzacions, segregació social. (Llorenç Buades)

En canvi els d'esquerra diuen lluitar per la cosa pública i accepten privatitzacions (com ara l'ampliació del batxillerat d'art al CIDE en comptes de fer-ho al sistema públic), finançament del transport privat (com ara els autocars escolars). Diuen lluitar per la cosa pública i privatitzen la costa en el cas d'El Toro. Diuen lluitar per la sostenibilitat i permeten la destrucció de Ses Fontanelles. I a Son Espases, juguen al igual que va fer Felipe González amb el Otan de entrada, no. (Llorenç Buades)

El Pacte governa per a la dreta

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

No es nou. Tot és vell i mal de coure. Els que al llarg dels anys n'hem après de la conducta dels polítics d'esquerra ja no tenim lloc per a les sorpreses. Esment els d'esquerra perquè és sabut que els de dreta no solen mentir i acostumen a fer el que el seu electorat reclama: ports esportius, camps de golf, escoles privades, autopistes, privatitzacions, segregació social.

En canvi els d'esquerra diuen lluitar per la cosa pública i accepten privatitzacions (com ara l'ampliació del batxillerat d'art al CIDE en comptes de fer-ho al sistema públic), finançament del transport privat (com ara els autocars escolars). Diuen lluitar per la cosa pública i privatitzen la costa en el cas d'El Toro. Diuen lluitar per la sostenibilitat i permeten la destrucció de Ses Fontanelles. I a Son Espases, juguen al igual que va fer Felipe González amb el Otan de entrada, no.

Construeixen a Muro, i no han aturat la construcció a Son Quint que ells mateixos proposaren en l'aterior pacte. Autoritzen un camp de golf a benefici dels amics d'UM.

Diuen que ofereixen els llibres gratis, però només arriben a 100 euros i aquests no arriben a l'ESO, i com que els llibres s'han de tornar, possiblement els llibres tornats superin el cost de la subvenció en alguns cursos. La xocolata del lloro: el PP també en posava de llibres gratis en alguns indrets.

S'enriuen de l'electorat. Això és el que fan. Saben que l'electorat els donarà l'esquena una vegada, però que tanmateix, hi tornarà per allò del mal menor.

La política s'ha convertit així en l'art de fotre a l'electorat d'esquerra, perquè el de dreta més aviat està content amb els seus, i quan es preocupa per la cosa pública exigeix polítiques més antisocials en benefici de pocs.

A grans passes l'esquerra institucional cedeix, i lamentablement, els moviments socials, cada vegada més raquítics tornen a situar l'esquerra a les institucions.

Com que mantenir-se al govern és l'objectiu principal de les esquerres subsidiàries del PSOE i de la dreta regional, han après la lliçó del que fan els seus símils europeus: el joc del bon policia i del mal policia.

L'esquerra institucional juga ara al paper del bon policia, com a les comissaries del franquisme, i com va passar arreu d'Europa en el cas de la guerra de Bòsnia, o en les vagues generals, o en el cas de la base militar dels EUA a Itàlia que ha provocat la crisi del govern Prodi, té la poca vergonya de situar-se en el camp dels manifestants. Ara Jekyll, ara Hide. Allò que no farà es dimitir del govern perquè avui en dia el més important de la política són els càrrecs, i allò que fa la política és donar llocs de feina més agradables que a l'empresa privada, i amb més possibilitats de remenar algunes cireres.

I per això mateix, les esquerres abans socialdemòcrates, i les abans filocomunistes, reculen a Europa i avancen els feixismes.

La militància d'esquerra ha davallat en picat, i té moltes raons per fer-ho, perquè mentre no es refaci de la crisi de les direccions de l'esquerra política, qüestió aquesta anunciada per Trotsky en el seu dia, l'esquerra no té més futur que el nominal.

En aquests efectes, el cas del PRI mexicà (Partido Revolucionario Institucional) és un bon exemple de com es tergiversen les paraules.

Allò que ha de fer l'esquerra en el parlament és condicionar les polítiques des de l'oposició parlamentària i social al govern i no implicar-se en sostenir un govern que a la fi només fa polítiques de dreta.

Web Ixent | 14/09/2007, 17:53

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”. (Miquel López Crespí)

Salvem la Real!

Mai no hauríem imaginat que just acabades les vacances ens trobàssim amb un panorama polític tan desolador. Em referesc a la decisió, més que probable, que el govern progressista a què donam suport crític faci anques enrere i deixi de banda les lluites populars d´aquests darrers quatre anys per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. En l´anterior Pacte de Progrés lluitàrem fent costat al govern del president Antich per tal de tirar endavant l´ecotaxa, donant suport a les propostes que anaven en direcció de bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a protegir la nostra terra de les urpades d´encimentadors i especuladors sense escrúpols... Res no va ser possible: ni Pla d´Ordenació Territorial per a salvar les Illes de la destrucció, ni continuació de l´ecotaxa. Els poders fàctics de sempre, la banca que vigila, atenta, els partits del règim, ho impediren. Amb el nou Pacte de Progrés, “Pacte de governabilitat”, li diuen, hem provat de deixar de banda el desencís, la memòria de tantes claudicacions i, amb un nou acte de voluntat, perquè estimam aquesta terra que ens ha vist néixer i la volem preservar per als mallorquins i mallorquines de l´esdevenidor, hem participat – i participarem tot el que faci falta, no en mancaria d´altra!,- en les històriques i combatives mobilitzacions organitzades per la Plataforma Salvem la Real, la Plataforma ses Fontanelles, les grans diades en defensa dels nostres minvats recursos naturals i escàs territori que, impulsades pel GOB i els partits d´esquerra nacionalista, han commogut el somort panorama de la postmodernitat i el neoliberalisme regnants. No recorden Francina Armengol, Francesc Antich i Aina Calvo quan, juntament amb els sectors populars més combatius i amants de Mallorca, eren de bracet del Bloc per Mallorca, de totes les plataformes i organitzacions ecologistes per a aturar les obres de Son Espases? Tan curta és la memòria i la voluntat d´aquells que diuen governar amb els nostres vots, d’aquells professionals de la política que, una vegada en nòmina, obliden les promeses fetes als que els hem donat suport?

Sabem que a l´executiva del PSOE de les Illes hi ha veus que diuen: “les properes eleccions són molt lluny; d´aquí quatre anys tot això s´haurà oblidat”. Altres, panxacontents, afirmen: “si electoralment perdem el vot de tres o quatre mil radicals, guanyàrem vint o trenta mil dels que volen l´hospital i votaven el PP”. Tot plegat és d´un cinisme lamentable. Com si el poble, els que hem donat i donat suport a les plataformes conservacionistes no tenguéssim memòria i fóssim números, objectes, “coses” que es poden emprar per a arribar al poder i una vegada instal·lats en la poltrona, llançar al cubell de les escombraries.

Tampoc no ens convencen les excuses que ha donat el conseller de la Presidència, el senyor Albert Moragues, quan, tot xalest, afirma que “reformar Son Dureta significaria un retard de set anys en la construcció de l´hospital que necessita Mallorca”, així com que “no hi ha temps per a cercar un altre indret més adient per a bastir l´hospital”.

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”.

Miquel López Crespí

18-IX-07)

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona

Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)

Son Espases: el Bloc i el PSOE

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.

És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació socialista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. (Miquel López Crespí)

Gramsci i els situacionistes

Sovint he escrit articles parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació socialista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit més d'una vegada, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Miquel López Crespí

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres. (Miquel López Crespí)

Els molins d'aigua de sa Pobla

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció d'aquestes tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i redepadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!

Però parlàvem dels rebesavis. De Francesca Torrens Comas "Nana" i d'Antoni Caldés Soler "Ximbó". Ambdós tengueren una filla única: la meva padrina Martina Caldés Torrens "Ximbona". La padrina "Ximbona" es casa l'any de la revolució soviètica (pel gener de 1917) amb el padrí Rafel Crespí Pons "Verdera" (germà del batle "Verdera", Miquel Crespí Pons).

De l'espòs de la padrina "Nana" poca cosa he pogut esbrinar. Com passa sovint amb la gent del poble, la gent que el conegué anà morint. En desaparèixer els companys de generació -i això s'esdevé molt ràpid!- cap signe resta del personatge, per molt famós que aquest hagi estat. De totes formes en els vells papers de la família encara he pogut comprovar que n'Antoni Caldés Soler "Ximbó" era fill de Llorenç Caldés i de Martina Soler Andreu. En Llorenç morí el 1898 i Martina Soler el 27 de gener del 1915, als setanta anys.

Jo encara vaig arribar a conèixer els rebesavis (el pares del padrí Rafel). Tenien per nom Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern. Ambdós visqueren fins al dia de la seva mort en la casa pairal de Can Verdera (el número 9 del carrer de la Muntanya), i allà va ser on els vaig tractar. Moriren just quan jo tenia cinc o sis anys, a començaments dels cinquanta, i va ser la primera vegada -un infantó de cinc o sis anys- que em vaig enfrontar amb la mort. És a dir, amb la seva presència externa: el cadàver a la sala gran de la casa de Can Verdera, el banc a l'entrada (per avisar els veïns que hi havia un mort), la saleta amb tot de cadires on les beates del poble venien a resar el rosari i, els homes, pegaven un tomb fins a la cuina on una amiga de la família (com era costum) tenia una ampolla d'anís, per a les dones, o de cassalla, per als homes. Després hi havia el ritus d'acompanyar el mort fins a l'església, on el sacerdot oficiava la missa de difunts. El finat era acompanyat per la gent que havia anat a l'església fins davant "sa Fortalesa" (el nostre camp de futbol). A partir d'allà només els familiars acompanyaven el difunt fins al cementeri. Sacerdots i veïns en feien l'acomiadament i cadascú tornava a les seves ocupacions. Aquella darrera nit, el mort la passava a la sala d'autòpsies del cementeri. Al matí següent l'enterrava el fosser. Però en aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons per aquells indrets, polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven bons berenars de pa amb sobrassada. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els nostres arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu.

Miquel López Crespí

No recorden Francina Armengol, Francesc Antich i Aina Calvo quan, juntament amb els sectors populars més combatius i amants de Mallorca, eren de bracet del Bloc per Mallorca, de totes les plataformes i organitzacions ecologistes per a aturar les obres de Son Espases? Tan curta és la memòria i la voluntat d´aquells que diuen governar amb els nostres vots, d’aquells professionals de la política que, una vegada en nòmina, obliden les promeses fetes als que els hem donat suport? (Miquel López Crespí)

Salvem la Real!

Obres a Son Espases

Mai no hauríem imaginat que just acabades les vacances ens trobàssim amb un panorama polític tan desolador. Em referesc a la decisió, més que probable, que el govern progressista a què donam suport crític faci anques enrere i deixi de banda les lluites populars d´aquests darrers quatre anys per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. En temps de la transició ja veiérem com s´abandonava qualsevol mena d´actitud combativa quant a la lluita per la república i l´autodeterminacó; després arribà el desencís de l´entrada a l´OTAN. En l´anterior Pacte de Progrés lluitàrem fent costat al govern del president Antich per tal de tirar endavant l´ecotaxa, donant suport a les propostes que anaven en direcció de bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a protegir la nostra terra de les urpades d´encimentadors i especuladors sense escrúpols... Res no va ser possible: ni Pla d´Ordenació Territorial per a salvar les Illes de la destrucció, ni continuació de l´ecotaxa. Els poders fàctics de sempre, la banca que vigila, atenta, els partits del règim, ho impediren.

Palma (14-IX-07): manifestació en defensa de Son Espases. L´escriptor Miquel López Crespí i Cecili Buele, sempre a l´avantguarda de la lluita contra la corrupció i per l´alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Amb el nou Pacte de Progrés, “Pacte de governabilitat”, li diuen, hem provat de deixar de banda el desencís, la memòria de tantes claudicacions i, amb un nou acte de voluntat, perquè estimam aquesta terra que ens ha vist néixer i la volem preservar per als mallorquins i mallorquines de l´esdevenidor, hem participat – i participarem tot el que faci falta, no en mancaria d´altra!,- en les històriques i combatives mobilitzacions organitzades per la Plataforma Salvem la Real, la Plataforma ses Fontanelles, les grans diades en defensa dels nostres minvats recursos naturals i escàs territori que, impulsades pel GOB i els partits d´esquerra nacionalista, han commogut el somort panorama de la postmodernitat i el neoliberalisme regnants. Enguany mateix, només fa uns mesos, la gran manifestació en defensa del territori ha aconseguit aglutinar pels carrers de Palma més de cinquanta mil ciutadans i ciutadanes. Mobilitzacions que s´han demostrat decisives per a foragitar el PP de totes les institucions de les Illes. No recorden Francina Armengol, Francesc Antich i Aina Calvo quan, juntament amb els sectors populars més combatius i amants de Mallorca, eren de bracet del Bloc per Mallorca, de totes les plataformes i organitzacions ecologistes per a aturar les obres de Son Espases? Tan curta és la memòria i la voluntat d´aquells que diuen governar amb els nostres vots, d’aquells professionals de la política que, una vegada en nòmina, obliden les promeses fetes als que els hem donat suport?

Miquel López Crespí en la manifestació de defensa de Son Espases (14-IX-07). L´escriptor de sa Pobla, d´ençà les seves primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim feixista a mitjans dels anys seixanta, porta més de quaranta cinc anys de lluita per un món més just i solidari, sempre a l´avantguarda del combat pels drets nacionals socials del nostre poble.

I què s´esdevé en aquests moments, per a desgràcia nostra? Ara ens trobam amb la primera manifestació davant el Consolat de Mar per a recordar a aquells que no ho volen sentir les promeses de la campanya electoral. La Plataforma Salvem La Real, els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN), moltíssims militants i simpatitzants del Bloc, els mateixos que ahir érem al carrer, en lluita contra la política franquistoide del PP, ara ens hem de mobilitzar novament per a recordar al Govern que nosaltres sí que tenim memòria i, com diuen la Plataforma Salvem la Real i la Plataforma ses Fontanelles: no callarem.

Sabem que a l´executiva del PSOE de les Illes hi ha veus que diuen: “les properes eleccions són molt lluny; d´aquí quatre anys tot això s´haurà oblidat”. Altres, panxacontents, afirmen: “si electoralment perdem el vot de tres o quatre mil radicals, guanyàrem vint o trenta mil dels que volen l´hospital i votaven el PP”. Tot plegat és d´un cinisme lamentable. Com si el poble, els que hem donat i donat suport a les plataformes conservacionistes no tenguéssim memòria i fóssim números, objectes, “coses” que es poden emprar per a arribar al poder i una vegada instal·lats en la poltrona, llançar al cubell de les escombraries.

Tampoc no ens convencen les excuses que ha donat el conseller de la Presidència, el senyor Albert Moragues, quan, tot xalest, afirma que “reformar Son Dureta significaria un retard de set anys en la construcció de l´hospital que necessita Mallorca”, així com que “no hi ha temps per a cercar un altre indret més adient per a bastir l´hospital”. El caramull d´excuses s´amplia amb el suport dels resultats d´’unes rares enquestes que constaten, segons diu el conseller de la Presidència que “el nou hospital s´ha de fer amb urgència, on sigui, però que el facin ara”. Segons hem llegit en diversos mitjans de comunicació, el Govern no ha informat del nom de l´empresa encarregada de fer l´enquesta ni de com s´ha fet.

Comprovats els subterfugis de mal pagador del Govern, no ens resta cap altre camí que continuar amb les lluites de sempre per a provar de salvar la nostra terra d´especuladors i vividors del romanço. La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”.

Miquel López Crespí

Hola a tots, Som n'Aina Calafat,
Requerim l'ajuda de tots vosaltres, els que estimam la Nostra Terra, per fer la màxima difusió, no només de la concentració de divendres, sinó també de l'Assemblea que tindrà lloc al local de CCOO.