OCB- Homenatge a Bartomeu Rosselló Pòrcel. El teatre modern a Mallorca i Miquel López Crespí: un homenatge a Rosselló-Pòrcel
pobler | 04 Gener, 2008 07:53 |
Can Alcover acollirà un acte en memòria de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, setanta anys després de la seva mort
L’OCB recordarà el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb motiu del setantè aniversari de la seva mort. L’acte es farà a Can Alcover (c. Sant Alonso, 24 de Palma), demà divendres 4 de gener a les 20 hores. Hi prendran part els rapsodes Anna Cortils i Sebastià Bennàssar, que recitaran versos de l’escriptor i alguns d’altres autors relacionats amb el poeta. El recital anirà acompanyat per un audiovisual amb música i amb imatges de diferents espais relacionats amb la vida de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer el 13 d'agost de 1913 a Palma. D'origen humil, va fer els estudis primaris al col·legi dels pares teatins i l'any 1923, va ingressar a l'Institut de Palma, on va ser alumne de Gabriel Alomar, que li va encomanar l'interès per la literatura. Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, de la qual es va llicenciar amb premi extraordinari, i va viure a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on va organitzar la biblioteca i la va dirigir.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer el 13 d'agost de 1913 a Palma. D'origen humil, va fer els estudis primaris al col·legi dels pares teatins i l'any 1923, va ingressar a l'Institut de Palma, on va ser alumne de Gabriel Alomar, que li va encomanar l'interès per la literatura. Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona, de la qual es va llicenciar amb premi extraordinari, i va viure a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on va organitzar la biblioteca i la va dirigir.
L'any 1931 va ser delegat de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya al Congrés d'Estudiants Hispànics de Madrid. A la Universitat va fer dues amistats decisives: Carles Riba, del qual va ser deixeble, i Salvador Espriu. Els reculls Nou poemes (1935) i Quadern de sonets (1934) poden considerar-se primeres provatures i revelen les influències rebudes, d'una banda, de l'anomenada Escola Mallorquina pel que fa a la contenció del sentiment i la forma treballada, i, de l'altra, del seu mestre, Gabriel Alomar, pel que fa a la recerca de la sonoritat de les paraules i per la tria temàtica. Rosselló es va preocupar de la incorporació de la literatura de les Illes Balears als corrents peninsulars. Començada la guerra civil espanyola, va patir una tuberculosi i va ser traslladat al sanatori del Brull, al Montseny (Osona), on va morir al cap de pocs dies, el primer de gener de 1938. Pòstumament es va publicar Imitació del foc (1938), que representa la culminació de la seva trajectòria poètica i en el qual es troben ressons del seu interès per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Rafael Alberti, i també la forma acurada de Jorge Guillén. No hi falten tampoc repercussions del surrealisme europeu i de l'avantguardisme, introduït a Mallorca pel seu amic M. A. Colomar. A més de l'obra poètica, Rosselló-Pòrcel va traduir diversos textos com ara la Història del soldat, de Ramuz i d'altres peces del francès i del llatí, però només es va publicar la traducció de Prometeu mal encadenat, d'André Gide. La seva obra crítica consta dels treballs "Notas a Guillén" i "En torno a la poesía de Quevedo".
L'impacte de la seva obra va ser considerable en autors joves de la generació de la guerra civil que el consideraven un símbol de l'anomenada "generació sacrificada". Fidel a la seva memòria, Josep Palau i Fabre va compondre Imitació de Rosselló-Pòrcel, i va propiciar així que l'autor es convertís en un mite. El seu amic, l'escriptor Salvador Espriu, després de la guerra civil es va decidir per la poesia arran de la mort de Rosselló-Pòrcel, per la qual s'havia sentit molt afectat. El poeta va deixar una obra breu però densa, que es troba inclosa en la majoria d'antologies de poesia catalana. Rapsodes i cantants, com Maria del Mar Bonet i Celdoni Fonoll, entre d'altres, han musicat i interpretat alguns dels seus poemes.
Web Tribuna Mallorca
Homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Una obra de l´escriptor Miquel López Crespí dedicada a Rosselló-Pòrcel
Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor. (Antoni Serra)
(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)
Un text compl/suplementari
Per Antoni Serra, escriptor.
"Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)
Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.
Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.
Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?
El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.
I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.
I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...
I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?
Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.
No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.
Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.
L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.
(Son Rapinya, Ciutat)
Desembre, 1984
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Festes de Sant Antoni 2008 a sa Pobla
pobler | 03 Gener, 2008 18:36 |
Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.
Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla
Sebastià Gallardo, regidor de Cultura
Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí, escriptor
Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.
Fundació Joan Soler Planas
C. del Mercat, 41
Sa Pobla (Mallorca)
Sa Pobla i la història és un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones, poblers i pobleres doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Una humanitat de imaginació desbordada i de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua.
Sa Pobla i Mallorca - Articles |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Dietaris d´escriptors mallorquins: Sa Pobla en el record
pobler | 03 Gener, 2008 06:53 |
És aquesta urgència davant el temps que passa el que ens impulsa a provar de servar alguns dels trets que condicionaren el nostre poble, les nostres famílies i a nosaltres mateixos. En el fons, escrivim per a servar el record dels nostres pares i padrins, les generacions que aixecaren els molins, que convertiren en verger la terra més mancada d´aigua de Mallorca. Nosaltres som els hereus d´aquell passat i ens sentim honorats de ser part indestriable d´aquest poble, curull d´herois anònims, alts com les muntanyes que divisam a l´horitzó, forts com el roure, els herois de la dessecació de s´Albufera, de la construcció de les altes torres de pedra, les sínies, els safareigs que encara perduren mostrant l´alçària d´aquell suprem esforç per retre una terra que, en èpoques no gaire llunyanes, no era tan pròdiga com la que hem conegut.(Miquel López Crespí)
Pàgines del meu diteari
Sa Pobla en el record
Quan escrius sobre el passat, quan poses al paper alguns dels records de sa Pobla de la infantesa, t´adones de la inclemència dels dies i notes, com si tenguessis un punyal a l´esquena, la urgència de deixar constància escrita de la vida d´uns homes i unes dones, d´unes situacions, uns costums, que desapareixen amb cada dia que passa, amb cada pobler i poblera que ens deixa.
És aquesta urgència davant el temps que passa el que ens impulsa a provar de servar alguns dels trets que condicionaren el nostre poble, les nostres famílies i a nosaltres mateixos. En el fons, escrivim per a servar el record dels nostres pares i padrins, les generacions que aixecaren els molins, que convertiren en verger la terra més mancada d´aigua de Mallorca. Nosaltres som els hereus d´aquell passat i ens sentim honorats de ser part indestriable d´aquest poble, curull d´herois anònims, alts com les muntanyes que divisam a l´horitzó, forts com el roure, els herois de la dessecació de s´Albufera, de la construcció de les altes torres de pedra, les sínies, els safareigs que encara perduren mostrant l´alçària d´aquell suprem esforç per retre una terra que, en èpoques no gaire llunyanes, no era tan pròdiga com la que hem conegut. És el pes de totes aquestes generacions de poblers i pobleres el que t´obliga a deixar constància de la seva existència damunt el paper, el que fa que estiguem sempre en tensió, amb la certitud que la història s´esvaneix al nostre entorn i hem de fer tot el possible per salvar-ne el màxim d´engrunes. Mentre l´autor anava recopilant els articles que sortiren a Temps i gent de sa Pobla, i ara a Sa Pobla i la història, demanava què seria de nosaltres com a col·lectivitat si perdíem el fil que ens uneix al passat. La mundialització, alguns li diuen globalització, amenaça de desertitzar el planeta. Desertitzar no solament amb la guerra contínua de l´imperi contra els pobles o amb el canvi climàtic; aquests només serien uns dels nombrosos aspectes de la destrucció. La mundialització també contribueix a desertitzar l´ànima de les persones amb la colonització de nacions i cultures com la nostra, quan aquest salvatgisme acaba amb les històries i tradicions dels pobles.
Arribats en aquest punt em ve ara a la memòria una xerrada amb el patriarca de les nostres lletres, l´inoblidable Francesc de B. Moll. Era una horabaixa grisenca d´un hivern molt pretèrit. Havia anat fins al cau de l´Editorial Moll, en el carrer de Torre de l´Amor. Com podeu imaginar havia pujat les velles i desgastades escales de l´editorial per a anar a mostrar-li uns originals –sempre tenia unes paraules l´encoratjament per a tots aquells que, a començaments dels anys seixanta, començàvem escriure--. Record que, en un determinat moment, la conversa va derivar cap al paper que tenen a la història les persones anònimes, els homes i dones sense estudis i sense carrera, però fonamentals pels seus coneixements i saviesa, en la transmissió dels coneixements de la cultura popular a les noves generacions. Francesc de B. Moll que, juntament amb mossèn Antoni M. Alcover i tot el seu abnegat equip de col·laboradors, posaren les bases i enllestiren aquest monument a la cultura i a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear, explicava que res no haurien pogut fer els erudits si el poble, aquell poble treballador, els artesans, jornalers, els petits propietaris de la nostra terra –molts dels quals, la majoria, sense saber llegir i escriure- no haguessin salvat el català amb la seva pràctica diària.
Quina diferència de concepcions culturals amb aquells que, encegats per la supèrbia, pensen que la història la fan els reis i les princeses, els generals i altres sectors especialtzats en l´explotació dels pobles i les persones.
I és en aquesta línia que marcava Francesc de B. Moll que volem i estam entestats en una contínua “croada contra l´oblit”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-I-08)
Sa Pobla i Mallorca - Articles |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El Govern i la construcció d´habitatges en sòl rústic. Jaume Carbonero enfonsarà el nou Pacte de Progrés
pobler | 02 Gener, 2008 09:00 |
La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges. (J.M.)
Divisió entre els mallorquins per la construcció d’habitatges en sòl rústic
Una enquesta diu que un 45'5%_de la població accepta la mesura
J.M. Palma.
Una enquesta realitzada per l’Institut d’Estudis Socials Avançats revela que els ciutadans mallorquins donen suport a la construcció d’habitatges socials en sòl rústic, però el sondeig evidencia també una gran divisió sobre el polèmic projecte del Govern de Francesc Antich. A la pregunta «Està d’acord que es construeixi en sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge?», el 45'5 per cent de les persones enquestades es pronuncia a favor de la mesura. En canvi, el 42'8 per cent rebutja la iniciativa de manera frontal.
El sondeig realitzat per l’Institut d’Estudis Socials Avançats demostra una clara diferència segons l’opinió que expressen els enquestats, segons l’edat. Mentre els més joves són clarament partidaris d’usar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge, les persones de major edat s’oposen a la mesura. En concret, el 67 per cent de les persones entre 18 i 30 anys es pronuncien a favor d’emprar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge. En canvi, el 51'1 per cent de les persones entre 46 i 65 anys rebutgen que es recorri al sòl rústic.
La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges.
Els promotors i arquitectes de Balears han manifestat el seu rebuig del projecte del Govern autonòmic de construir habitatges socials en sòl rústic, tal com preveu la llei que aprovà el gabinet de Francesc Antich el passat 21 de desembre. Els promotors van arribar a inserir un anunci publicitari per expressar el seu malestar pel projecte de l’Executiu balear. En la mateixa línia es pronuncià també el Col·legi d’Arquitectes. El degà de la institució, Luís Corral, assegurà que era contrari a l’ús de sòl rústic per a habitatges socials i recordà que hi havia sòl urbà i urbanitzable disponible per no haver de recórrer a les anomenades àrees de transició.
Diari de Balears (2-I-08)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els represaliats del règim franquista. Massot i Muntaner exorta a fer justícia. Cal reivindicar un passat esborrat per la dreta
pobler | 01 Gener, 2008 12:33 |
«A la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu», expressà Massot. El discurs continuà així: «Es tracta simplement de fer justícia». En aquest sentit, es referia a qui fou batle de Ciutat, el doctor Emili Darder, assassinat de «manera indigna» pels favorables al règim; a l'exbatle republicà d'Inca Antoni Mateu; al de Sóller Llorenç Roses i a Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana de la mateixa localitat. A banda d'aquests noms, Massot recordà també l'assassinat de la comunista Aurora Picornell i de les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual. A la sala sonaren més noms a fi d'exemplificar la quantitat de persones que foren abocades a l'exili o executades. (Diari de Balears)
Massot i Muntaner exhorta a fer justícia pels represaliats del règim franquista
La celebració arranca amb força i convida a recuperar la memòria històrica silenciada per la dreta
LAURA MORRAL. Palma.
L'historiador i erudit Josep Massot i Muntaner inaugurà ahir la festa de l'Estendard amb un pregó carregat de missatges de caràcter reivindicatiu que instaven a recuperar la memòria històrica i honorar la lluita de personatges rellevants de la societat mallorquina i catalana que foren executats a mans del règim franquista per voler defensar valors com la igualtat i els drets democràtics i constitucionals. El parlament de Massot s'adequava al context actual, en ple debat sobre l'obligació de la classe política -abanderada per governs d'esquerres- a recuperar una memòria que ha estat silenciada durant anys per una dreta que a hores d'ara encara es nega a criminalitzar les repressions perpetrades durant la dictadura franquista.
«A la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu», expressà Massot. El discurs continuà així: «Es tracta simplement de fer justícia». En aquest sentit, es referia a qui fou batle de Ciutat, el doctor Emili Darder, assassinat de «manera indigna» pels favorables al règim; a l'exbatle republicà d'Inca Antoni Mateu; al de Sóller Llorenç Roses i a Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana de la mateixa localitat. A banda d'aquests noms, Massot recordà també l'assassinat de la comunista Aurora Picornell i de les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual. A la sala sonaren més noms a fi d'exemplificar la quantitat de persones que foren abocades a l'exili o executades.
Prèviament a la intervenció de Massot, un trio de corda interpretà Trio en do major de Haydn, El Cant dels ocells i La Balanguera, l'himne de Mallorca, que donà el caràcter més identitari a una vetlada que simbolitzà el tret de sortida de la festivitat de l'Estendard. La celebració durarà fins demà, 31 de desembre. L'arrancada es féu enmig d'una sala de plens carregada de solemnitat i que s'omplí de centenars de persones provinents del món educatiu i de l'àmbit universitari, com també familiars i amics del pregoner. A l'acte hi assistiren la consellera d'Educació, Bàrbara Galmés; la vicepresidenta primera del Parlament, Aina Rado; la rectora de la UIB, Monstserrat Casas; el secretari general del Bloc, Biel Barceló; el president i el coordinador de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu i Tomeu Martí, respectivament; la portaveu de l'Associació per a la recuperació de la memòria històrica, Margalida Capellà, a més dels historiadors Guillem Rosselló Bordoy i Andreu Muntaner.
Per part seva, la batlessa de Palma, Aina Calvo, hi estigué acompanyada per l'equip de govern de Cort, amb les úniques absències dels regidors Maribel González, Joaquín Rodríguez i Eberhard Grosske. També presenciaren l'esdeveniment tots els membres del grup municipal popular, presidits per la cap de l'oposició, Catalina Cirer. «La nostra illa ha de cercar la veritat en un esperit de reconciliació, amb una mirada neta cap al futur que impedeixi que mai més no es tornin a produir situacions que atemptin criminalment contra els drets dels homes i dels pobles», insistí el mateix historiador.
Diari de BalearsJosep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí
...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”
(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L´Obra Cultural Balear i la Diada del 31-D a sa Pobla
pobler | 31 Desembre, 2007 21:33 |
Antoni Torrens; Miquel López Crespí; Obra Cultural Balear (OCB); Alexandre Ballester; Joan Comas, batle de sa Pobla; Marjal en Festa...
31 de desembre a sa Pobla
Lectura del Llibre dels Fets davant l´Ajuntament de sa Pobla
Penjada de la quatribarrada
Interpretació de “La Balenguera”
LLIBRE DELS FETS DE JAUME I. Capítols 84 i 85. Assalt a Madina Mayurqa.
Lector 1: MIQUEL LOPEZ CRESPI
I Quan vengué l’alaba, començàrem a oir misses i rebérem el cos de Jesucrist. I, oïdes les misses i rebut el cos de Jesucrist, diguérem que tothom s’armàs, cadascú amb les armes que havia de portar. I eixírem tots davant la vila, a la plaça que hi havia entre nosaltres i ells. I això era en l’hora en què el dia es va fent clar.
I nós ens acostarem als homes de peu, que eren davant dels cavallers i els diguérem:
-Via, barons! Començau a caminar en nom de nostre senyor Déu!
Lector 2 MARJAL EN FESTA:
I per aquestes paraules ningú no es va moure, encara que bé les havien sentides tots, tant els cavallers com els altres. I quan nós veiérem que ells no es movien, ens vengué una gran angoixa, perquè ells no complien el nostre manament. I ens aclamàrem a la Mare de Déu, i diguérem:
-Ah, Mare de Déu Senyor! Nós venguérem aquí perquè el sacrifici de vostre Fill hi fos celebrat: pregau-li que no rebem aquesta deshonra, jo i els qui em serveixen a mi en nom vostre i del vostre estimat Fill!
I els cridàrem altra vegada:
-Via, barons, en nom de Déu! De què dubtau?
I ho diguérem tres vegades. I, després d’això, els nostres es posaren a caminar pas a pas.
Lector 3 TONI TORRENS:
I, quan tots es posaren a caminar, els cavallers i els servents, i s’anaren acostant al vall on hi havia el pas, tota la host començà a cridar:
-Santa Maria! Santa Maria!
I aquesta invocació no s’apartava de la seva boca, que quan l’havien dita la tornaven a repetir i, com més la deien, més forts eren els crits. I la digueren ben bé trenta vegades o més; i, quan els cavalls armats començaren a entrar, callaren.
I, quan s’obrí els pas per on havien d’entrar els cavalls armats, ja hi havia allà dins uns cinc-cents homes de peu. I el rei de Mallorca, amb tota la gent de sarraïns de la ciutat, ja havien vengut tots al pas; i atacaren de tal manera als de peu que hi havien entrat que, si no hi haguessin arribat els cavalls armats, tots haurien estats morts.
Lector 4 ALEXANDRE BALLESTER:
I segons que ens contaren els sarraïns, primer veieren entrar a cavall un cavaller blanc amb armes blanques; i la nostra creença és que fos sant Jordi, perquè en històries trobam escrit que en altres batalles de cristians i de sarraïns se l’ha vist moltes vegades.
I el primer que hi entrà, dels cavallers, fou Joan Martines d’Eslava, que era de la nostra mainada, i després en Bernat de Gurp, i prop d’en Bernat de Gurp, un cavaller que anava amb sire Guilleumes, que s’anomenava Soïrot; i després d’aquests tres, don Ferran Peris de Pina. I els altres no els recordam, però cadascú d’ells entrava tan ràpidament com podia. I n’hi havia en la host cent, o més, que si haguessin pogut entrar primer, haurien fet allò que el primer féu.
Lector 5 AJUNTAMENT DE SA POBLA:
I el rei de Mallorca, Xec Abohehie, vengué cavalcant un cavall blanc, i cridà sls seus: “Roddo!”, que vol dir: “Aturau-vos!”. I dels cristians de peu n’hi havia ben bé vint o trenta que tenien els escuts abraçats, i també hi havia servents mesclats amb ells; i a l’altre cantó estaven els sarraïns amb les adargues. I tant els de l’una banda com de l’altra havien tret les espases, però no gosaven atacar-se. I, quan entraren els cavallers amb els cavalls guarnits, els anaren a ferir. I tanta era la multitud dels sarraïns, que els pararen les llances, i els cavalls s’encabritaren, perquè no podien passar a causa de l’espessor de les llances, de tal manera que hagueren de donar la volta. I mentrestant, donada la volta, recularen un poc, i els cavalls anaren entrant fins que n’hi hagué uns quaranta o cinquanta.
Lector 6 OCB_SA POBLA:
I els cavallers i els homes de peu que duien escut estaven tan a prop dels sarraïns que amb les espases podien ferir-se, de tal manera que ningú no gosava treure el braç, per por que de l’altra banda alguna espasa el ferís en la mà. I, un poc després, quan els cavallers ja foren ben bé quaranta o cinquanta, amb els cavalls armats, cridaren tots a una veu:
-Ajuda’ns Santa Maria, mare de nostre Senyor!
I cridàvem:
-Vergonya, cavallers!
I els envestírem i els férem fugir.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Diada de Mallorca: milers de manifestants reclamen l´autodeterminació
pobler | 31 Desembre, 2007 09:12 |
Milers de manifestants reclamen l'autodeterminació en la Diada de Mallorca
Milers de manifestants reclamen l'autodeterminació en la Diada de Mallorca
Uns quatre mil manifestants, segons la Plataforma del 31-D, van reclamar ahir el dret de decidir, així com els llaços culturals catalans de les Illes, recorrent diversos carrers de Palma de Mallorca. La mobilització es va fer amb motiu de la Diada de Mallorca, que commemora la conquesta de Jaume I de Madina Mayurqa, l'actual Palma, i que va marcar el començament de la repoblació catalana de les Illes Balears. Avui diversos actes ho recordaran amb la Festa de l'Estendard.
Entre aquests actes destaca la col·locació de l'Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca a la plaça de Cort de Palma, a un quart d'onze del matí. De totes maneres, podeu consultar l'agenda amb tots els actes.
Entitats que van participar a la manifestació
El lema de la mobilització era 'Som una nació, tenim el dret de decidir'. Precisament, un dels lemes més utilitzats per la plataforma Pel Dret de Decidir, que va organitzar la manifestació sobiranista multitudinària de l'1 de de desembre. A la mobilització d'ahir, hi van participar el PSM, l'Entesa, Esquerra Republicana, el Bloc per Mallorca i Esquerra Unida, així com Maulets i el sindicat de la SEPC, entre més. Com és habitual, Unió Mallorquina no s'hi va sumar. Un concert de la Banda Bassotti, Ximbomba Atòmica i Fora des Sembrat va tancar els actes de la Diada de Mallorca.
La d'ahir va ser la vintena manifestació de la Diada de Mallorca, després que el 1986 diversos grups nacionalistes unissin esforços per convertir la Festa de l'Estendard en una jornada reivindicativa dels Països Catalans.
VilaWeb (31-XII-07)
Més de dues dècades fent país per la Diada
El 1986 es començà a recuperar a Mallorca el sentit reivindicatiu català de la festa de l'Estendard
XAVIER GISPERT ZEGRÍ. Palma.
La manifestació que avui omplirà els carrers del centre de Ciutat de senyeres i estelades té el seu origen el 1986, quan alguns col·lectius del nacionalisme de Mallorca feren la primera passa per recuperar el caràcter reivindicatiu d'aquesta jornada. El 31 de desembre de 1229 és el dia en què el rei en Jaume desembarcà a Madina Mayurqa (Palma), on inicià després la repoblació que duria milers de catalans a Mallorca. Des del segle XIII, molts mallorquins i mallorquines commemoren el 31-D recordant que formen part del poble català.
Tanmateix, la Diada patí molt l'impacte de tots els règims que han intentat acabar amb la identitat de l'Illa. Des que el 1714 s'implantà el Decret de Nova Planta, la festa començà a degradar-se. És per això que la recuperació de la Diada i de la festa de l'Estendard del 31-D com a símbol de la catalanitat de Mallorca ha esdevingut, des de 1986, un gran escenari per a les reivindicacions en favor de la unitat territorial dels Països Catalans, la independència i, sobretot, el dret d'autodeterminació. Tot començà quan el PSM, l'OCB, la Crida a la Solidaritat, el Bloc Nacionalista d'Estudiants i el Grup Blanquerna celebraren un acte al Teatre Municipal de Palma sota el lema «Sí a la llengua».
L'any següent, a banda de diversos actes d'aquestes entitats, es convocaren dues manifestacions, una de la Crida, l'MCI i la LCR, i l'altra del Moviment de Defensa de la Terra, que reuní unes 300 persones. Durant els anys següents, el PSM i la Crida a la Solidaritat mantindrien la tradició de fer actes per la festa de l'Estendard, i l'MDT aconseguí augmentar el nombre de manifestants sota lemes com «No som espanyols, independència». Però no fou fins al 90 que la mobilització assolí el miler de manifestants, convocats pel Comitè de Defensa de Macià Manera, el militant de Terra Lliure detingut el 1989.
De llavors ençà, les mobilitzacions s'organitzaren de manera unitària i cada any s'hi afegien entitats. Tanmateix, el nombre de participants es mantingué força intacte fins al 2000, quan dos milers de persones recorregueren els carrers de Ciutat sota el lema «De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, construïm un poble lliure». El «Som un nació, tenim dret a decidir» d'enguany també té una història dins la Diada. El 1989, el PSM i la Crida feren actes per l'autodeterminació, just quan el Parlament del Principat aprovava una resolució reivindicant-la. Deu anys després, es recuperaria l'autodeterminació com a eix central de la Diada. El 2005 el lema seria «Sense autodeterminació no hi ha democràcia». I en la darrera edició: «Som una nació, Autodeterminació», gairebé el mateix lema que avui recorrerà Ciutat.
Diari de Balears (30-XII-07)
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
Memòria històrica de la Diada de Mallorca i de la lluita per la independència dels Països Catalans
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Diada de Mallorca: avui a les 18h tots al Passeig del Born de Palma (Mallorca). Contra "Espanya" i contra el capitalisme. Manifest de Maulets i de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 30 Desembre, 2007 09:27 |
Maulets: "Ens negam a acceptar les lleis que permeten la nostra explotació en benefici d'una minoria. Ens negam a acceptar que els estats segueixin protegint aquelles qui fan de la destrucció del territori i de l'especulació la seva forma d'enriquiment personal. Ens negam a acceptar un sistema que ens impedeix l'accés a un feina digna, i ens obliga a dedicar tota una vida a fer feina per accedir a un habitatge, amb la finalitat de garantir els beneficis desorbitats de les especuladores".
Maulets ultima les activitats per la Diada de Mallorca
Des de l'organització juvenil es preparen activitats a diferents poblacions de la geografia mallorquina, que es clouran amb la tradicional manifestació del dia 30 a la vesprada des del Passeig del Born de Ciutat de Mallorca.
Enguany, el lema escollit per Maulets és "El jovent construïm els Països Catalans, la lluita és l'únic camí". Com ve sent habitual, l'organització tancarà la manifestació unitària de la Plataforma 31 de Desembre amb el seu nombrós bloc.
Cal recordar que el 31 de desembre és la diada nacional de Mallorca en record a l'entrada a Ciutat (aleshores coneguda com a Medina Mayurqa) per part de Jaume I el conqueridor l'any 1229, i per tant, l'inici de la catalanitat de l'illa. Tot i així, d'uns anys ençà, la convocatòria ve avançant-se al dia 30 per tal de tenir un millor seguiment.
En el manifest fet per a l'ocasió, Maulets recorda els 300 anys d'ocupació espanyola que es commemoren amb la desfeta d'Almansa, alhora que es realitza un ràpid repàs a les diferents agressions polítiques i socials patides al llarg d'aquest any. De forma més concreta, s'assenyala el paper de les forces polítiques que conformen l'actual govern balear, el qual ha tirat endavant diferents propostes vinculades als anteriors governs del PP com la polèmica de Son Espases tot i les promeses electorals d'aturar aquestes obres.
Adjuntem el manifest d'enguany així com el programa de les diferents activitats previstes, amb un marcat caràcter antirepressiu davant de les recents polèmiques viscudes als Països Catalans.
El jovent construïm els Països Catalans - La lluita és l'únic camí!
Avui, 300 anys després de la derrota d'Almansa, el jovent ens hem aplegat aquí un any més, per manifestar que ens negam a seguir sota les urpes d'uns estats, l'espanyol i el francès, que ens impedeixen construir el nostre futur en llibertat.
Ens negam a seguir sota el domini d'aquelles que ens impossibiliten l'exercici dels nostres drets com a individus i com a poble. Ens negam a acceptar que se segueixin tancant mitjans de comunicació arreu del país i que les forces d'ocupació ens detenguin per parlar en català. Ens negam a acceptar la presència de l'escòria feixista i racista als nostres carrers. Ens negam a acceptar la simbologia espanyola i la francesa.
Ens negam a acceptar les lleis que permeten la nostra explotació per al benefici d'una minoria. Ens negam a acceptar que els estats segueixin protegint aquelles qui fan de la destrucció del territori i de l'especulació la seva forma d'enriquiment personal. Ens negam a acceptar un sistema que ens impedeix l'accés a un feina digna, i ens obliga a dedicar tota una vida a fer feina per accedir a un habitatge, amb la finalitat de garantir els beneficis desorbitats de les especuladores.
El jovent català no pensam consentir uns governs que permeten que l'ensenyament es converteixi en un negoci, per això cal lluitar des de les aules. Així mateix, estam fartes de suportar la violència de gènere, la vergonya més visible del patriarcat que el capitalisme aplica al nostre país i que suposa la invisibilitat de la dona en molts àmbits socials. A més, no volem suportar uns partits polítics que es fan dir d'esquerres i que a la primera oportunitat es venen als interessos de les especuladores, ja que som ben conscients que només el poble salva el poble. No pensam consentir unes polítiques covardes que no fan res per la independència del nostre país. Ens negam a acceptar que els Països Catalans siguin una peça més de l'engranatge capitalista i per això ho combatem, dia a dia, des de tots els fronts. No pensam admetre que el nostre futur estigui en venda. I ho diem ben alt i clar: nosaltres, el jovent independentista i revolucionari, no estem en venda i no pensam abandonar la lluita fins a aconseguir els nostres objectius.
Per tot això, no tenim la més mínima intenció de seguir uns altres 300 anys essent esclaves dels governants de Madrid o París. Així, mantenim ben ferm el nostre compromís amb la construcció nacional d'uns Països Catalans lliures i socialistes. Tenim ben clar que aquesta és la nostra aposta per assolir el futur de llibertat pel qual tantes generacions han treballat. Per totes elles, per totes les lluitadores que avui no ens poden acompanyar: El millor homenatge, la victòria!
Visca la terra lliure!!
La lluita és l'únic camí!!
Web Llibertat.cat
Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. (Miquel López Crespí)
Contra “Espanya”
Memòria històrica: la transició i la lluita per la independència dels Països Catalans.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Cultura catalana i traduccions: Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
pobler | 29 Desembre, 2007 17:37 |
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)
Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.
Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.
Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.
El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.
Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.
En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".
El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".
Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!
El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La primera reunió nacionalista acaba sense cap avanç. Documents per la unitat nacionalista i progressista
pobler | 29 Desembre, 2007 07:45 |
La primera reunió dels nacionalistes per fer una coalició acaba sense cap avanç
Les diferències entre UM i PSM per integrar Esquerra Unida semblen insalvables
LLUÍS PLANAS. Palma.
Per primera vegada es reuniren tots plegats i es digueren les coses asseguts a la mateixa taula. Però aquest va ser l'únic l'avanç de la reunió mantinguda ahir entre totes les forces nacionalistes -UM, PSM, Esquerra Republicana i Entesa- per intentar arribar a un acord per integrar una coalició amb vistes a les eleccions generals del mes de març. Les diferències semblen insalvables i el temps s'acaba. Tot i això i arribats fins aquí, ningú no vol donar res per perdut, al manco de portes cap a fora. Els dirigents quedaren per tornar-se a reunir dimecres que ve, i fins aleshores es mantindran diferents contactes a dues bandes. Allò que impedeix l'acord és el mateix que ho fa des del principi que es plantejà la possibilitat d'una candidatura única nacionalista a les eleccions generals: el paper d'Esquerra Unida en aquest projecte. En la resta es posarien d'acord.
El que es tractà a la reunió d'ahir va ser intentar acordar una fórmula per resoldre que el partit que és el soci actual del PSM en el Bloc, perquè els de Barceló han deixat clar que no pensa rompre aquest acord, pugui participar de la coalició sense que això s'entengui com la inclusió d'una formació «d'obediència estatal», tal i com ho fa UM, secundada per Esquerra Republicana i Entesa.
Una possible solució aportada ahir per Entesa, la formació amb una aposta més integradora, és que Esquerra Unida participés a través d'Alternativa -la marca d'Esquerra Unida i Els Verds a Mallorca- i de la coalició en què es troba amb Eivissa pel Canvi. UM insistí en el fet de rebutjar aquesta possibilitat. Per contra, els de Miquel Nadal i les altres formacions retreuen al PSM que no presenti cap proposta per salvar una situació -la inclusió d'Esquerra Unida- que, segons ells, desvirtuaria ideològicament un projecte nacionalista. Recorden, especialment des d'UM, que accepten les altres condicions del PSM: una candidatura sense sigles i sense estar liderada per un dels seus, l'actual senador Pere Sampol.
Si ningú no hi veu la solució, a això s'ha d'afegir que qui no hi era, a la reunió, era Esquerra Unida, i sempre ha rebutjat la possibilitat d'anar amb UM, i considera que darrere la coalició nacionalista s'amaga la intenció de «trencar el Bloc».
Diari de Balears (29-XII-07)
Documents per la unitat nacionalista i progressista
Pilar Arnau, Tomeu Martí, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Bibiloni, Jaume Santandreu, Arnau Company, Antoni Artigues, Josep Suàrez, Antoni Roig, Joan Guasp, Pere Morey, Bernat Nadal, Llorenç Buades, Joan Lladonet, Cecili Buele, Antoni Abad, Magdalena González, Joan Lliteras, Pere Daniel Pol, Montserrat Alcaraz, Óscar Aguilera, Sebastià Frau, Fanny Marí, Jaume Rado...
"També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Crida per Mallorca)
Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.
Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible, si és fa així estam davant d’una imposició en tota regla.
Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infrastructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.
També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.
Ja és hora de tornar emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara estar per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.
L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)
La Plaforma per la unitat
Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.
Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.
Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".
No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
31 de desembre a sa Pobla: penjada de la quatribarrada, lectura del Llibre dels Fets, "La Balenguera"...
pobler | 28 Desembre, 2007 16:12 |
Antoni Torrens, Miquel López Crespí, Obra Cultural Balear (OCB), Alexandre Ballester, Marjal en Festa...
31 de desembre a sa Pobla
Lectura del Llibre dels Fets davant l´Ajuntament de sa Pobla
Penjada de la quatribarrada
Interpretació de “La Balenguera”
Sa Pobla, dilluns dia 31 de desembre a les 12h (davant l´Ajuntament)
Llibre dels fets
El Llibre dels fets o Crònica de Jaume I és la primera de "les quatre grans Cròniques". Sembla ser que la conquesta de Mallorca (1229) n’impulsà la redacció. Jaume I mor el 1276, per tant, l’obra degué ésser quasi acabada poc abans. No obstant, les còpies que en tenim són posteriors (el manuscrit més antic conservat és de 1343.
Peculiaritats
El títol és significatiu, ja que no es tracta d’una crònica, sinó d’un llibre de fets. Els estudis realitzats sobre aquest llibre durant els anys 80 (per part de Josep Mª Pujol, Jordi Bruguera o Stefano Asperti, entre d'altres) porten a la conclusió que es tracta d’un llibre que no pertany a cap gènere conegut i que està fortament influït per la parla oral: està redactat des de l’oralitat. L’autor (Jaume I) no l’escriu, el dicta. Jaume I era “illiteratus”, no sabia escriure, no obstant això, era un home culte .
Estructura
La Crònica narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). La història comença amb el seu naixement i acaba amb la seva mort (del 1208 al 1276). Algú proposat per ell en féu el pròleg i l’epíleg: tant per la seva erudició com per la seva perfecció estilística aquest pròleg degué ser fet per algú diferent, de cultura superior, i un cop el rei ja era mort.
El conqueridor fou ben explícit a l’hora d’expressar la finalitat de les seves “memòries”: “E per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet [...] e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món...”.
De Viquipèdia
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Aina Calafat i Son Espases: la lluita contra l´oportunisme i en defensa del territori
pobler | 28 Desembre, 2007 08:03 |
«En Bruselas se preocupan más por Son Espases que en Balears»
La presidenta de la Associació Plataforma Salvem La Real, Aina Calafat, valora el «interés» de la UE
JOSEP MARIA AGUILÓ
La portavoz de la Associació Plataforma Salvem La Real, Aina Calafat, considera que «en Bruselas se preocupan más por Son Espases que en Balears», y, en este sentido, valoró ayer el «interés» de la Unión Europea (UE) en las denuncias presentadas ante el Parlamento europeo por la entidad a la que representa en estos momentos.
Cabe recordar que el pasado 29 de noviembre, Calafat presentó ante la Comisión de Peticiones del Parlamento europeo, con sede en Bruselas, toda la documentación que posee «sobre el delito que se está cometiendo en Son Espases Vell, en donde se ha destruido patrimonio protegido». Calafat destacó que dicha comisión tenía sobre la mesa el número del Boletín Oficial de la Unión Europea «en donde se habla de las zonas inundables de Europa y de la prohibición de construir ningún centro sanitario en un lugar en el que haya posibilidad de inundaciones, como por ejemplo en Son Espases Vell, que ya las padeció en 1952, 1963 y 1986».
Calafat había solicitado mantener una reunión con la citada comisión a mediados de noviembre, y recibió una respuesta afirmativa unos días después. En principio, se le había dicho que su exposición debería durar sólo veinte minutos. «Sin embargo, pude hablar durante dos horas y media», afirmó. «Incluso pudimos hablar por teléfono con la comisaria de Relaciones Exteriores de la UE, Benita Ferrero», añadió.
Si dicha comisión lo considera necesario, desplazará en 2008 técnicos hasta Mallorca para comprobar si las obras de construcción del nuevo hospital de Son Dureta en el solar de Son Espases Vell se ajustan o no a la normativa europea.
Como es sabido, dichas obras empezaron a principios de este año y fueron suspendidas de manera cautelar en agosto, durante dos meses, por el nuevo Ejecutivo autonómico. Finalmente, el presidente del Govern, el socialista Francesc Antich, anunció el 4 de octubre que tras haber estudiado otras alternativas, el Govern acordó seguir con las obras en Son Espases Vell, porque entendía que era la solución más rápida y económica para contar con un nuevo hospital.
Esta argumentación, no obstante, fue cuestionada desde el primer momento por la Associació Plataforma Salvem La Real, que el pasado 24 de noviembre participó, junto con más de 20 entidades, en una nueva manifestación contra el proyecto de construcción del hospital en el citado solar.
«Demostraremos que se está construyendo un hospital que vulnera no sólo la normativa balear y la estatal, sino también la europea», concluyó.
Última Hora (27-XII-07)
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
>(6-XI-07)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La guerra civil a les Illes: Josep Massot i Muntaner
pobler | 27 Desembre, 2007 18:44 |
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)
En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)
Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
(23-X-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí
...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”
(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
UM i Esquerra accepten Pere Sampol de candidat de la coalició nacional
pobler | 27 Desembre, 2007 07:48 |
UM i Esquerra accepten Sampol de candidat de la coalició nacional
Les dues forces i Entesa no volen Esquerra Unida però sí Els Verds
Q.TORRES. Palma.
Esquerra Republicana, Unió Mallorquina i Entesa per Mallorca -el partit creat per escindits del PSM- acceptarien totes les condicions que fins ara ha posat el PSM per fer una coalició nacionalista a les generals, fins i tot que el senador autonòmic, Pere Sampol (PSM), en fos el candidat, o que la coalició no incorporàs les sigles de cap dels partits que li haurien de donar suport.
Però, tot i això, continuen mantenint que la futura proposta electoral no ha d'incloure Esquerra Unida, perquè es tracta d'un partit de dependència estatal. En canvi, sí que veurien bé que hi fossin Els Verds, que no té un referent estatal clar. Els màxims dirigents d'UM, Miquel Nadal i Miquel Ferrer; el president d'Esquerra, Joan Lladó; i el d'Entesa, Biel Huguet, mantingueren una nova reunió dilluns per perfilar la seva proposta de candidatura unitària de tots els nacionalistes a les generals.
Mentre que Esquerra i UM acceptarien sense problemes que Sampol fos qui encapçalàs la coalició, Entesa no en seria tan partidari, però assumiria el nom que es consensuàs entre tots.
Així mateix, les tres formacions farien seu el decàleg que va fer públic el PSM com a condició per arribar a un acord. Un decàleg que, sota el títol «Una aliança per a la construcció nacional», defensava el dret d'autodeterminació o els Països Catalans com a subjecte polític de futur.
La resposta es farà arribar ara al PSM, l'altra formació nacionalista susceptible de participar en aquest projecte. Amb tot, el partit que lidera Biel Barceló ha defensat fins ara la participació d'EU en la coalició -ambdues formacions són l'eix central del Bloc- i, fins i tot, ha plantejat que la proposta electoral no incorpori les sigles de cap partit.
Aquesta opció -la de la candidatura sense sigles- també és ben vista per la resta i, per tant, l'únic escull es planteja ara amb el paper que hauria de jugar l'agrupació d'EU en aquest projecte.
Diari de Balears (26-XII-07)
Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. (Miquel López Crespí)
Pere Sampol
La defensa del PSM. Centenars d´articles defensant el nacionalisme d´esquerra
La recent inauguració de la televisió autonòmica, IB3, l'espectacle que poguérem contemplar només fa uns dies, evidencia novament, per a aquells que tenen la memòria curta, un dels errors més grans del Pacte de Progrés. Que el Pacte, malgrat les advertències fetes quasi diàriament per aquells que li donàvem un suport crític, no tengués prou valor per portar endavant un projecte com el que està realitzant el PP, demostra una curtor de mires molt extremada.
Ara, tot són queixes, comunicats de protesta, nervis, potadetes en constatar el perill que s'acosta. És evident que el partit que governa les Illes, com el que governa a Madrid, provarà d'instrumentalitzar el medi, en aquest cas IB3, al seu favor. Imagín que per això mateix han portat endavant un projecte que, en la nostra opinió, hauria d'haver concretat el Pacte de Progrés
Mai no m'he explicat els motius pels quals els dirigents del Pacte no escoltaven els seus votants, els sectors socials que els havíem donat suport actiu. A mesura que van passant els anys s'amplien i es fan més grossos els errors comesos per no haver tengut la sensibilitat d'escoltar la seva base social. Fa feredat recordar la indiferència que els polítics de l'esquerra acomodada que vivien dels sous institucionals, sentien per les suggerències fetes pels més diversos col·lectius de l'autèntica esquerra de les Illes. El cas de l'arraconament del Pla d'Ordenació Territorial és, juntament amb la renúncia a bastir una televisió autonòmica, un bon exemple dels greus errors que es cobraren el seu preu amb la derrota progressista del 2003. És difícil entendre per què els partits del Pacte oblidaren tan ràpidament, en referència a la protecció dels nostres minvats recursos i territori, les reivindicacions de les grans mobilitzacions ecologistes d'abans de 1999. Instal·lats a la cadireta ja no pensaven que varen ser precisament aquestes manifestacions les que crearen el clima per a la seva victòria electoral. Com era possible tenir tan poca memòria històrica? Reconec que no ho entenia en temps del Pacte i tampoc no ho entenc ara mateix. Qui signa aquest article en va escriure prop de quatre-cents, hi ha constància a les hemeroteques, fent nombrosos suggeriments quant a complir les promeses del Pacte signant el 1999.
Les burocràcies fracassades el 2003, ploren en constatar que el PP controlarà IB3 i aquest control possibilitarà, no en mancaria d'altra, una possible victòria conservadora el 2007. Però si tot això se sabia, si l'esquerra oficial era advertida dia a dia... per quins motius acabaren la legislatura sense portar endavant cap dels projectes que eren tan necessaris per a la nostra societat i, també, no ho oblidem, per a la seva mateixa supervivència en el poder?
Aleshores regnava en tots els despatxos oficials la més absurda i brutal prepotència. Munió d'"amics" servils, d'aquells que només saben dir que sí als que comanen per a cobrar substancioses pagues, feien creure als dirigents del Pacte que tot funcionava com una seda. Els enganyaven, mentre continuaven xuclant de les mamelles del poder.
Ara tot són cops de pit i lamentacions en veure que el PP consolida les seves posicions fent, com en el cas de la televisió autonòmica, el que no va voler fer el Pacte.
Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal.
Davant el naixement del canal promogut pel PP no calen les hipòcrites lamentacions que hem sentit aquests dies. Foren els mateixos polítics que ara lamenten l'aparició d'IB3 els mateixos que no tengueren el valor de portar endavant un projecte propi i que, a partir d'aquest moment en pagaran les conseqüències polítiques.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-III-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial: debat Llorenç Buades (CGT)-Miquel López Crespí (sobiranista d´esquerra)
pobler | 26 Desembre, 2007 10:13 |
Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. (Miquel López Crespí)
L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial
Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.
Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.
Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.
Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.
En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil.
Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-XII-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent. (Llorenç Buades)
La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar. (Llorenç Buades)
El movimentisme genera frustració.
Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Al voltant dels anys 1990 les darreres generacions militants de l'esquerra revolucionària a l'Estat Espanyol liquidaren els seus projectes polítics i passaren a engreixar els moviments socials o les ONG. Altres projectes vinculats al maoïsme s'havien esfondrat abans amb la capgirada feta pels dirigents xinesos, i alguns dels seus antics militants van ser vinculats a projectes especulatius (Pina López Gay, de la Jove Guàrdia Roja va ser una activa impulsora del "pelotazo", ja dins el PSOE, i el mateix va fer a Balears el senyor Peralta, que va passar sense contemplacions del PTE a la dreta).
La manca de resultats electorals positius i la desfeta del bloc de l'Est va incidir molt negativament en la descomposició de les restes d'una esquerra revolucionària que durant anys havia retret als altres partits competidors pel mateix espai la seva submissió a Estats-guies referents: Xina, Albània, Cuba o la URSS . Després de gairebé una dècada, la dels 1980 dedicada al fonament de l'abstencionisme electoral, patiren els mateixos mals que criticaven als altres partits i es desferen per tal d'acabar a fer el paper d'ONG, és a dir, de substituir les mancances de l'Estat, i la desfeta d'aquest mitjançant privatitzacions, per tal de formar part de la xarxa privada substitutiva, al servei del mateix Estat, però amb el greuge afegit de veure's condicionats per les polítiques de subvencions del mateix i els seus límits. Amb tot això, una bona part del que es considerava "avantguarda del proletariat " ha acabat fent feina subsidiària pel social-liberalisme del qual depenen en la vida diària mitjançant la precarietat dels seus contractes.
Altres militants d'aquella esquerra, millor situats per les seves arrels sindicals, deixaren la perspectiva global de canvi cap al socialisme per a contentar-se en fer coses del dia a dia en els seus sindicats. Mots d'ells passaren de l'esquerra sindical i de mantenir posicions d'enfrontament sociopolític amb les burocràcies a fer bondat per tal de mantenir la gestió d'un sector determinat (Jesús Nieto, el responsable de CC.OO. de Medi Ambient, Fernández Toxo, dirigent del metall o Ramon Górriz, del sector de l'automòbil, en són els exemples més destacats). Aconseguida la canongia dins el sindicat deixaren de banda a aquells sectors que els havien ajudat a accedir a posicions destacables dins l'aparell en benefici propi, i sostenint amb el vot a la burocràcia en contra de les posicions d'esquerra que els situà en el lloc.
Bona part dels moviments socials existents viuen dels seus vincles amb el món de la política i en són subsidiaris, de manera que, si es fan crítics es talla l'aixeta dels ajuts i subvencions. La seva dependència és molt significativa, i molt especialment en els moviments socials més estables.
Els moviments més dignes solen ser aquells que sorgeixen de cada conyuntura, i en molts casos són circumstancials i efímers perquè es formen a partir de lluites concretes. No gaudeixen de subvencions, són en molts casos resistencials i enfrontats als poders, i també són els únics que poden promoure iniciatives polítiques alternatives a les existents.
El cas de Mallorca.
En el cas de Mallorca no només són els partits els que viuen dels recursos de l'Estat, també ho són els sindicats i la major part de les ONG i moviments socials per la via de la dependència dels governs. Aquests moviments de caràcter sectorial i molt enfocats als problemes que volen resoldre, formen part de la xarxa privatitzada i substitutiva de les tasques exigibles a l'Estat. En funció de les seves reivindicacions sectorials o corporatives, i dels ajuts dels governs de torn, deixen de banda la perspectiva de transformació social global.
El movimentisme estable depèn en bona part dels interessos de l'Estat i dels seus governs, constituixen la brigada que ha d'atendre les complicacions d'un Estat cada cop menys social, i fan la funció d'apagafocs barat de qualsevol possibilitat de conflicte amb el mateix.
Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent.
En els moviments, hi ha prou militants polítics. Uns cobren per ser-hi, altres es beneficien de subvencions o privilegis, i també n'hi ha que no en tenen ofici ni benefici i que aporten hores de treball i doblers a canvi de res. Dels primers, tot i que puguin ser crítics amb els seus aparells, no cal esperar gaire cosa, perquè majoritàriament s'adapten al guió establert pels que els subvencionen. Regenerar la vida política significa aleshores fer-se un referent sociopolític a partir dels moviments més inestables i les militancies més inestables, i això només és possible en períodes molt puntuals que s'han significat per l'embranzida d'un moviment que al dia de demà recularà.
Els moviments antiotan, o els moviments contra la guerra formaren part dels moviments que podien formular noves propostes partidàries alternatives. Aquells moviments no s'aprofitaren par tal de generar una alternativa política i per això ara tenim el que tenim. Però tampoc s'aprofiten els moviments actuals on hi ha un sector de gent que demanda una nova identitat política d'esquerra que no els traeixi.
Els militants de la Plataforma per la Democràcia, per exemple, descarten transformar-se en un projecte polític alternatiu, amb altra gent que així ho demana i al meu parer s'equivoquen, perquè amb els fets que han succeït allò que plantegen és assolir la derrota de manera incondicional.
La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar.
És per això mateix que des de fa algun temps he renunciat a la pràctica del movimentisme acèfal que sempre acaba en benefici aliè, i és per això que només tornaré a la pràctica de la pancarta quan es basteixi un projecte polític que doni entitat als programes d'esquerra i pugui donar una sortida efectiva a les demandes dels moviments socials d'esquerra.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0)
Per la independència. La defensa de la premsa independentista de les Illes: Jaume Santandreu, Josep M. LLompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Guillem d´Efak
pobler | 25 Desembre, 2007 12:47 |
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)
La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.
Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.
Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.
Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.
Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.
En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.
La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:
"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".
La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:
"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.
De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".
Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:
"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".
I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:
"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".
El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.
Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.
El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:
"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".
No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El Bloc i els desastres de Jaume Carbonero
pobler | 24 Desembre, 2007 16:36 |
El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico
Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado
MATEU FERRER. PALMA.
Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.
Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.
Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.
El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.
Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.
El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.
Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.
Diario de Mallorca (24-XII-07)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
La qüestió nacional a debat: divendres 28 de desembre a Can Alcover. Tomeu Martí, Llorenç Buades, Aquil·les Rubio
pobler | 24 Desembre, 2007 09:02 |
LA QÜESTIÓ NACIONAL A DEBAT: situació actual, territorialitat, autodeterminació.
Divendres 28 de desembre a Can Alcover, C/Sant Alonso, n24. Ciutat de Mallorca.
Tomeu Martí, activista cultural i periodista.
Aqui·les Rubio, membre de la Mesa Nacional d'Endavant
Llorenç Buades, sindicalista de la CGT
Maulets, el jovent independentista revolucionari
Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.
Miquel López Crespí: mallorquins en el moviment per la independència dels Països Catalans
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona
Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:
Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.
Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.
Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.
Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.
Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.
Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Girona
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La Plataforma 31-D utilitzarà el lema «Som una nació, tenim dret a decidir»
pobler | 23 Desembre, 2007 16:10 |
La Plataforma 31-D utilitzarà el lema «Som una nació, tenim dret a decidir»
L'entitat que ha convocat les més importants protestes sobiranistes de Barcelona usa el mateix lema
XAVIER GISPERT ZEGRÍ. Palma.
La Plataforma 31 de Desembre ha convocat enguany la mobilització de la Diada de Mallorca sota el lema «Som una nació, tenim dret a decidir», tal com s'ha pogut veure la darrera setmana en alguns adhesius que han començat a aparèixer al centre de Ciutat. Aquest és, exactament, el mateix lema que utilitza la Plataforma pel dret a decidir, que el passat 1 de desembre organitzà la major protesta sobiranista dels darrers anys a Barcelona.Diverses fonts consultades de les diferents organitzacions que componen la Plataforma 31-D asseguren que aquesta coincidència no té cap intencionalitat política, però reconeixen que ha estat un gran encert per part de la PDD utilitzar un lema tan clar sobre la reivindicació que es vol expressar. Durant la Festa de l'Estendard també es vol expressar «el dret dels Països Catalans a la llengua, a la cultura, al territori i a l'autodeterminació», com diu el manifest que aquesta setmana s'ha fet públic a la web www.diadademallorca.cat, que enguany és una novetat més.
En la seva argumentació, la plataforma recorda que «el dret a decidir o a l'autodeterminació és un dret humà fonamental» que, a més, «els dirigents de l'Estat espanyol són capaços de reconèixer per a pobles com el saharià o el palestí». En canvi, denuncien, «no són capaços de reconèixer aquest dret per a la nació catalana». Per tant, conclou la Plataforma 31 de Desembre, «no existeix un veritable règim democràtic, sinó un sistema de dominació política». El proper 30 de desembre se celebrarà el 20è aniversari de la mobilització per la identitat catalana de Mallorca que, any rere any, aglutina milers de persones a Palma.
Diari de Balears (23-XII-07)
Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
Memòria històrica de la Diada de Mallorca i de la lluita per la independència dels Països Catalans
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)
Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".
El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".
Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".
Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.
Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.
'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.
'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...
'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".
Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La Diada del 31 de desembre omplirà Mallorca d´actes reivindicatius
pobler | 23 Desembre, 2007 08:02 |
La Diada de Mallorca omplirà Mallorca d’actes reivindicatius
S’acosta el 31 de Desembre, data considerada l’autèntica Diada de Mallorca per part dels sectors nacionalistes. Com cada any, tota la geografia insular s’omple d’una gran quantitat d’actes que combinen el caràcter lúdic i el reivindicatiu per commemorar els orígens de la Mallorca actual, amb la conquesta catalana de 1229.
Les delegacions de l’OCB tenen previst organitzar una sèrie d’actes per rememorar l’efemèride. El diumenge 23 de desembre l’OCB de Campanet organitza la presentació del llibre 'La guerra de la piscina (1a part)', de Jaume Sastre i Josep Palou, a càrrec dels seus autors. Serà a les 20.30 hores a la Casa Museu de Binatró. El 27 de desembre serà el torn de l’OCB de Palma, que organitza una nova edició del Fòrum OCB amb Christopher Harvey, diputat al Parlament escocès per l'SNP i membre del Gabinet Executiu del Primer Ministre Alex Salmond, que farà una conferencia titulada 'Escòcia: la revolució tranquil·la'. L’acte serà a les 20 hores a Can Alcover. Aproximadament a la mateixa hora, l’OCB de Sencelles que commemorarà la Festa de l'Estendard amb una conferència de Jaume Mateu, president de l'OCB titulada 'La Diada del 31 de Desembre'. Serà a les 20.30 hores a Es Quarter. El 28 de desembre l’OCB de Campanet torna a organitzar la Festa de l'Estendard, amb una penjada de l'Estendard a Cas Metge Dolç i una conferència de Tomeu Martí, coordinador de l'OCB, titulada 'Les Balears en clau de futur: el dret a decidir'. L’acte es farà a les 21 hores a Cas Metge Dolç. El 28 de desembre serè el torn de l’OCB d’Inca, que organitza la tradicional passejada de la senyera des de Santa Maria la Major fins a la Plaça de l’ajuntament, on es farà un pregó a càrrec de Damià Pons. Posteriorment, l’Harpa i la Unió Musical Inquera interpretaran La Balanguera. L’activitat serà a les 20 hores. El 29 de desembre els actes tornen a Palma, amb l’inici de la campanya de commemoració dels 45 anys de l'Obra Cultural Balear, que inclourà un acte de la Federació Llull amb representants d'Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Serà a les 20 hores a la Casa de Cultura de Palma. Per acabar aquesta sèrie, el 31 de desembre l’OCB de Sa Pobla organitza una lectura pública del 'Llibre dels Feits', de Jaume I. Serà a les 11 hores a la Plaça de l'Ajuntament.
Altres entitats també organitzen activitats. És el cas de Maulets, que organitza un debat sobre la qüestió nacional: situació actual, territorialitat, autodeterminació. Serà el divendres 28 de desembre a les 17 hores a Can Alcover i tendrà la participació de Tomeu Martí, activista cultural i periodista; Aqui·les Rubio, membre de la Mesa Nacional d'Endavant; i de Llorenç Buades, sindicalista de la CGT.
El mateix diumenge 30 de desembre a les 14 hores ERC i les JERC organitzen una dinar amb les intervencions de Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra, de Joan LLadó, president d'Esquerra Illes i de Gerard Coca, portaveu nacional de les JERC. Serà al Restaurant Es Garrigó de Bunyola.
Les activitats organitzades per l’ajuntament de Palma enguany també presenten un cert interès. El 29 de desembre a les 18 hores a la sala de plens, l’historiador Josep Massot i Muntaner pronunciarà un pregó sobre memòria històrica. L’endemà, 30 de desembre a les 18 hores hi haurà la tradicional ofrena floral de les entitats a l’estàtua del Rei en Jaume. Per acabar, el 31 de desembre a partir de les 10.15 hores hi haurà l’acte tradicional de la Festa de l’Estendard.
El centre dels actes del 31 de desembre, com cada any, serà la manifestació unitària de 30 de desembre, convocada enguany amb el lema “Som una Nació, tenim dret a decidir”. La marxa partirà a les 18 hores del Born de Palma per acabar a la Plaça dels Patins, on es llegirà el manifest i hi haurà les actuacions de Banda Bassotti, Ximbomba Atòmica i Fora des Sembrat.
A més les entitats i organitzacions que conformen la Plataforma 31 de Desembre estrenen nova plana web, diadademallorca.cat , dedicada a la manifestació de dia 30 de desembre d’enguany. El web compta amb un apartat d’història, que explica la trajectòria de la mobilització al llarg dels darrers 20 anys; un apartat d’agenda, amb els actes de les diferents entitats que conformen la Plataforma; i amb un apartat titulat Autodeterminació, on s’expliquen diferents arguments centrats en el Dret a Decidir. Durant els propers dies està previst que augmenti el nombre de continguts de la plana.
Tribuna Mallorca (21-XII-07)
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
Memòria històrica de la Diada de Mallorca i de la lluita per la independència dels Països Catalans
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els crims del feixisme a Mallorca: l´assassinat d´Aurora Picornell. Articles dels escriptors Gabriel Florit i Miquel López Crespí
pobler | 22 Desembre, 2007 17:17 |
N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester. (Gabriel Florit)
Aurora
L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.
Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta.
I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.
El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.
Gabriel Florit. Escriptor.
Diari de Balears. 23 de juliol de 2006
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes de les Illes. Memòria històrica de la Plataforma per la Unitat. Primera crida a la lluita contra el PP
pobler | 22 Desembre, 2007 07:42 |
L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)
La Plaforma per la unitat
Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.
Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.
Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".
No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)
Memòria històrica de la lluita contra el PP
El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.
El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.
Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.
Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.
'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".
Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Blai Bonet, un univers que no s´acaba mai. L´escriptor de Santanyí vist per Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany...
pobler | 21 Desembre, 2007 12:17 |
Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany...
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)
Blai Bonet i la generació literària dels 70
És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.
Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!
Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.
Revista S´Esclop (Octubre 2007)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai
Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren
F.MARÍ. Palma.
Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.
Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.
«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».
Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».
El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».
Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.
Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».
Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai». L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».
Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».
Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.
Diari de Balears (21-XII-07)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Munar (UM) i el Bloc Nacionalista i Progressista de l´any 2003. Unió Mallorquina i l´esquerra alternativa de les Illes: presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart
pobler | 21 Desembre, 2007 07:04 |
Munar afirma que, a títol personal, aposta per fer la coalició nacionalista
La primera executiva d'UM nomena a Melià secretari d'organització
Q.TORRES. Palma.
La fins dissabte presidenta d'Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, assegurà ahir que, «a títol personal», és partidària que el seu partit concorri a les eleccions generals dins una coalició nacionalista, que estaria integrada per UM, Esquerra i Entesa i el PSM si així ho decidís. Munar també veuria bé que el candidat fos de consens i no necessàriament del seu partit. La presidenta d'honor d'UM féu aquest comentari durant el dinar de Nadal que oferí el grup parlamentari als mitjans de comunicació, just abans que es reunís l'Executiva del partit sense ella presidint-la. L'òrgan de direcció, presidit des de dissabte per Miquel Nadal, elegí el diputat Josep Melià com a nou secretari d'organització del partit.
No fou l'únic càrrec que es designà. També es decidí que el conseller insular, Miquel Àngel Flaquer, continuàs com a secretari de Finances i Administració. Al mateix temps, s'acabà de concretar el paper que tindran els dos nous vicepresidents. A partir d'ara el batle de Campos, Guillem Ginard, assumirà les competències de Política Municipal, mentre que el conseller de Medi Ambient, Miquel Àngel Grimalt, s'ocuparà de la coordinació institucional. L'Executiva, presidida per Nadal i amb Miquel Ferrer com a secretari general, deixa encara nou membres sense una responsabilitat concreta assignada: el batle de Pollença, Joan Cerdà; la tinent de batle de Palma, Cristina Cerdó; el batle d'Artà, Rafael Gili; el batle de Porreres, Bernat Bauçà; el conseller d'Esports, Mateu Cañellas; el director general de la Conselleria de Medi Ambient, Miquel Ferrà; la consellera insular de Medi Ambient, Cati Julve; el conseller insular d'Obres Públiques, Antoni Pascual; i l'exbatlessa de Llubí Margalida Miquel. En la primera trobada formal de la nova direcció del partit es decidí també demanar una reunió amb tots els partits amb representació al Parlament balear per tenir una primera presa de contacte.
Diari de Balears (21-XII-07)
Amb Munar responsable del govern de l'esquerra oficial, ningú no piulava. Aleshores Maria Antònia Munar era el polític de centredreta que, aliat amb els sectors progressistes, garantia el Govern de PSOE, PSM i IU-Verds. Cap intel.lectual en nòmina s'atrevia a parlar de certs incompliments, condicionats per UM, del Pacte signat a l'estiu de 1999. Es tractava, evidentment, de callar i cobrar. La nòmina, el cotxe oficial i la moqueta era l´únic que importava. (Miquel López Crespí)
Munar i els escriptors mallorquins
Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en EL MUNDO/El Día de Balears amb el títol «Munar i els càrrecs polítics del Consell», és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem de la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats «Àrea Natural d'Especial Interès».
Eren uns moments especials. Amb Munar responsable del govern de l'esquerra oficial, ningú no piulava. Aleshores Maria Antònia Munar era el polític de centredreta que, aliat amb els sectors progressistes, garantia el Govern de PSOE, PSM i IU-Verds. Cap intel.lectual en nòmina s'atrevia a parlar de certs incompliments, condicionats per UM, del Pacte signat a l'estiu de 1999. Es tractava, evidentment, de callar i cobrar. La nòmina, el cotxe oficial i la moqueta era l´únic que importava.
Maria Antònia Munar, polític d'excel.lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític [Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003], precisament amb aquestes paraules: «Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat». I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: «...i es defineix com a marxista». «Bé», vaig pensar, «ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant».
Els escriptors nacionalistes d'esquerra ja estam prou acostumats a tota mena de campanyes rebentistes en contra nostra per part de l'innombrable exèrcit d'oportunistes i aprofitats que hem hagut de patir durant tots aquests anys de lluita contínua en defensa de la veritat. Qui no recorda la campanya de pamflets, calúmnies i mentides en contra meva i de la meva obra que ordí l'excarrillisme illenc l'any 1994? N'he deixat constància escrita en el llibre Cultura i antifranquisme que publicà Edicions de 1984 de Barcelona, l'any 2000 (vegeu el capítol «Els mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat», pàgs. 87-98).
Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l'esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit de les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions de certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l'esquerra autèntica en temps de la transició.
La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país».
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-VII-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Maria Antònia Munar i el nacionalisme d´esquerra a les Illes
...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)
Literatura mallorquina i compromís polític
Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.
Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.
El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.
Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.
(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Jaume I, la conquesta de Mallorca i els Montcada
pobler | 20 Desembre, 2007 17:42 |
El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts. (Miquel López Crespí)
La conquesta de Mallorca i els Montcada
El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.
Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.
Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... ¿qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.
És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.
L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.
Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).
Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.
Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però el diari només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).
Miquel López CrespíLlibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Mallorca dóna el sus a l’any Jaume I amb un llibre sobre la conquesta
Robert Vinas recull els diferents punts de vista de les gestes del rei
F.MARÍ. Palma.
El 31 de desembre de 1229, el valí Abu Iaià fou derrotat per les tropes catalanes de Jaume I. De llavors ençà la figura del rei conqueridor anà prenent renom i part de mitificació. Ara, just quan els Països Catalans estan a punt d’encetar les commemoracions pel 800è aniversari del seu naixement, es presenta a Palma La conquesta de Mallorca, un llibre realitzat per Agnès i Robert Vinas que recull tots els documents que parlen de les escomeses del rei en Jaume durant la conquesta a l’Illa. El treball es publicà en francès fa tres anys i avui, a les 20 hores, se’n presentarà la versió catalana al Palau Reial, editada per Moll. Aquest serà el punt de partida d’un seguit d’actes que se succeiran arreu dels territoris de parla catalana per commemorar el naixement del fill de Pere el Cerimoniós.
El llibre és una obra dirigida a tots els públics que pretén endinsar-se d’una manera amena en la història de les contrades insulars i que recull, a més de documents escrits, un ampli ventall d’il·lustracions comentades.
«La idea inicial era la de traduir al francès El llibre dels fets per tal de divulgar l’obra a l’Estat francès. Tanmateix, com que la trama és complicada, decidírem centrar-nos només en els capítols dedicats a Mallorca. A partir d’aquí, la meva esposa i jo anàrem aprofundint en el treball i recollírem diferents texts de la conquesta de Mallorca», explicà l’historiador Robert Vinas. «Explicam el marc històric i donam les eines necessàries perquè es puguin entendre els texts originals de la manera més fidel possible», afegí. Així, doncs, les gestes del Conqueridor prenen diferents vessants depenent dels texts que en parlin. La conquesta d’un «regne dins la mar» que apareix al Llibre dels fets és el gruix principal de l’obra, que també recull part dels relats de les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner o textos i documents complementaris, entre els quals destaca el capítol dedicat a les Balears musulmanes, on apareixen cròniques realitzades pels àrabs de l’època. És en aquest apartat quan es mostra el passatge d’al-Mahzuml citat per al-Maqqarl, que és el més llarg i precís dels textos musulmans que han arribat fins als nostres temps i que parla de la presa de Mallorca per part dels cristians. Entre els texts menys coneguts també es troben els extractes de la crònica llatina de Pere Marsilli, un frare de l’orde dels predicadors que amb relats demostra que tenia un gran coneixement de les Illes Balears.
L’historiador Guillem Rosselló Bordoy ha estat l’encarregat de prologar el llibre, a més de col·laborar en algunes traduccions de l’àrab al català. Una tasca minuciosa que fa un repàs de la nostra història d’una manera clara i didàctica. La publicació, que ha tingut el suport del Consell de Mallorca, parla des d’un vessant científic, però dóna peu a la reflexxió amb la gran quantitat d’iconografies que hi apareixen sobre el mite del nostre rei Conqueridor.
Diari de Balears (19-XII-07)
Fets i personatges |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Juny 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
| 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
| 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
| 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
| 29 | 30 | |||||
Recentment
- Escriptors mallorquins a Irlanda (I)
- Tal com érem - Palma, Anys 70 – Els botifarres mallorquins i el feixisme – Crònica sentimental de la transició -
- Pàgines del meu dietari - La indiferència cultural a les Illes
- Sa Pobla i la literatura (I) – La postguerra a sa Pobla (Anys 40 i 50)
- Illes - La generació dels anys 70 i el teatre: Carrer de Blanquerna
- La transició i la continuació del franquisme
- La lluita per la Llibertat a les Illes
- Sa Pobla (Albopàs) - Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs
- Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- Pàgines del meu dietari - La indiferència cultural a les Illes
- Les novel·les de Palma - Comentaris de Margalida Capellà
- Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí
- La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià)
- La narrativa insular del segle XX i els escriptors de sa Pobla
- Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània
- Avançaments editorials - Publicació del llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Sa Pobla, memòries d´un escriptor - Vet aquí un petit tast del llibre -
- Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)
- Dues novel·les de l´escriptor Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del segle) i ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (Tall editorial)
- Les milicianes anarquistes violades i assassinades a Manacor l´any 1936
- Les eleccions de 1977 i la memòria històrica
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
- El Maig del 68 i la poesia mallorquina
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent -
- Sa Pobla i els presoners republicans
- Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona
- Narrativa innsular del segle XX - Damià Pons i Miquel López Crespí
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -
- Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -
- Les cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent -
- lles - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)
- El teatre modern a Mallorca
- Viatges - Records de Grècia (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- Nou llibre de l´escriptor pobler Miquel López Crespí: La Conspiració (El Tall Editorial) - Vet quí un petit tast de llibre
Categories
- Pàgines del meu dietari [173]
- Memòria històrica [2072]
- Sa Pobla i la literatura mallorquina [461]
- La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [19]
- Literatura [2590]
- Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [43]
- Mallorca: el paradís perdut [44]
- General [181]
- Defensa de la terra [180]
- La generació literària dels 70 i els viatges [19]
- Fets i personatges [961]
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]
- Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]
- Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]
- Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]
- Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]
- Cinema [53]
- Articles [467]
- Opinions i actualitat polÃtica [936]
- L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]
- Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]
- El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]
- Les falses memòries de Felipe Gozález [20]
Els meus enllaços
Recomanats
- Aframericanet
- agustí baró
- Antifeixistes
- Articles de la campanya Salvem la Real
- Articles d´actualitat política
- Arxiu d'autors marxistes
- El Talp
- Els comunistes de les Illes (LCR)
- Els Fideus. Memòria històrica
- encaptivitat
- ERC Illes
- Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)
- Fundación Andreu Nin
- Gabriel Janer Manila
- GOB
- Insurgente
- Ixent -Esquerra anticapitalista
- joanot colom
- La transició (la restauració borbònica)
- Literatura catalana
- Literatura catalana contemporània - Illes
- Literatura catalana moderna - Illes
- Llibertat.cat - Esquerra Independentista
- Llibres de Miquel López Crespí
- Llorenç Capellà
- Mallorca republicana
- Maulets
- MDT (Moviment de Defensa de la Terra)
- Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca
- Memòria històrica de les Illes Balears
- Miquel López Crespí a Facebook
- nodo50-contrainformació a la xarxa
- Nubulaya
- Obra Cultural Balear (OCB)
- Per la Independència
- Per la independència i la república
- Per una esquerra alternativa
- Pere Capellà
- Pere Rosselló Bover
- Picalsud
- PSAN
- PSM
- Textos clàssics de l´esquerra
- Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando
- Web de l'escriptor Miquel López Crespí
Comentaris recents
- Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.
- Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...
- Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...
- Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...
- Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...
- Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...
- Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...
- cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...
- Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...
- Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...
- martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...
- Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...
- Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...
- Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...
- Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....
- Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...
- Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...
- Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...
- Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...
- Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...
- Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...
- Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia Miquel Àngel Llauger |...
- A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...
- xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...
- Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...
- Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...
- peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...
- dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...
- Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...
- tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...
- Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...
- carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...
- Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...
- Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...
- Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...
- L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...
- Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...
- Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...
- Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....
- Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...
- IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...
- Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...
- dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...
- Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...
- El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...