Miquel López Crespí - Memòria històrica

Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.

1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català. (Miquel López Crespí)

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.

Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

....no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. (Damià Pons)

Elogi del PSM (i II)

Per Damià Pons, militant del PSM

El PSM, com a instrument que ha estat al servei de la realització de la idea projecte abans exposada, ha tengut encerts i errors, uns cicles de resultats més positius i uns altres de més negatius. Sobretot varen ser-li molt difícils les legislatures en què el PSOE va tenir majoria absoluta al Parlament de l'Estat. Aleshores va poder semblar que el nacionalisme d'esquerres mallorquí seria inevitablement engolit per aquell partit triomfant que funcionava com una màquina capoladora. Ja sabem que la derrota (o la lluita sense èxit) cansa. I que tothom està temptat d'instal·lar-se en organitzacions de vida més confortable. Ara també són uns temps ben complicats. Primer, perquè el nacionalisme d'esquerres ha acumulat, per raons diverses, nombroses insatisfaccions (la principal, el no rendiment en suport electoral de la bona obra de govern del període 1999-2003), i segon, perquè té la sensació que la dinàmica de creixement demogràfic que experimenten les Balears és una allau desnacionalitzadora tan poderosa que difícilment podrà ser gestionada en el sentit que convendria als elements identitaris del país. Tot plegat, fa que sigui un moment de desconcert i d'incertesa. I el PSM dels darrers anys n'ha estat una víctima perquè aquestes situacions acostumen a propiciar decisions poc reflexives, viscerals, amb una priorització de les raons personals per damunt de les que són d'interès general. És molt lloable el patriotisme dels que s'aguanten quan la seva opinió no coincideix amb la de la majoria del col·lectiu del qual formen part. Imaginem quin país es podria fer si cada vegada que alguna de les entitats que constitutivament treballen per construir nacionalment les Balears -OCB, STEI, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d'Escoles Mallorquines, Grup Blanquerna, etc.- prengués per majoria una determinada decisió i un grup dels seus associats, incapaços d'assumir la derrota, optassin per la disgregació del col·lectiu mitjançant la creació de noves organitzacions. La desunió sempre és un regal que es fa als adversaris. En canvi, esperar i treballar amb esperit constructiu perquè més endavant puguem tornar a tenir la nostra oportunitat, és una característica intel·ligent d'aquells que saben que als pocs instruments de què disposam per anar fent país no els podem fer malbé.

Som i seguiré essent del PSM perquè segons el meu parer ha estat i és l'instrument més apte per a dur terme la idea projecte de país que abans he sintetitzat. Al llarg dels trenta anys transcorreguts, han estat nombrosos els companys que un dia decidiren abandonar-ne la militància. Uns s'instal·laren en la comoditat del sofà dels guanyadors, i passaren a administrar, i poca cosa més, el dia a dia del sistema políticocultural castellanoespanyol; uns altres, es deixaren anar pel tobogan de diferents opcions, i a cada una d'elles li acabaren trobant bony o bua. Els qui ens hi hem quedat o els que ara mateix hi som no ignoram totes les mancances i imperfeccions del nostre partit. Ara bé, tampoc no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. Per tot això, per a mi la militància en el PSM és un motiu d'orgull. I tenc previst poder presumir-ne molts anys més. Sempre de camí cap a la realització del somni de ser membre d'un país sobirà, de llengua i cultura catalanes normalitzades, cohesionat i solidari, singular amb la seva identitat pròpia dins la diversitat del món.

Diari de Balears (6-I-08)

Quan el PSM era un autèntic bloc d'esquerra nacionalista demonitzat contínuament per la dreta, el PSOE i el carrillisme (PCE).

Els partits del pacte (PSOE, PCE, UCD, AP, etc) tenien por que el poble, les seves avantguardes més actives (PSM, MCI, OEC, moviments veïnal, ecologista, sindical, de la dona, estudiantil, pagès...) qüestionassin les limitacions que ells -servils- posaven a les llibertats. Cal no oblidar que, amb l'acceptació de la constitució que propugnaven, s'oferien al capitalisme i a l'imperialisme espanyol com a garants de "la unidad de España", de l'economia de mercat (capitalisme) i de la monarquia que ens llegava el dictador, i, eren per tant, sense cap mena de dubte, els enemics més aferrissats de la República i de la unitat dels Països Catalans. (Miquel López Crespí)

El procés de reforçament del PSM com a conseqüència de la unitat amb la majoria de l'OEC es féu patent molt abans de les eleccions municipals i al Consell Interinsular del 79. El mateix any 78, pocs dies després del Congrés d'Unitat a Inca, amb motiu de la Diada Nacional (boicotejada pels promotors del Pacte Constitucional amb el franquisme reciclat) ja se sentí l'embranzida del nou partit reforçat. Com molt bé explicava l'editorial de la nostra revista (Mallorca Socialista, núm. 8), el PSM s'enfrontava en solitari a la política de desmobilització i consens amb el franquisme reformat que portaven a terme els partits dits majoritaris. Les burocràcies d'ordre, atemorides davant la gran manifestació nacional unitària del 29 d'octubre del 77, procuraven fer tot el possible (en apropar-se la data del 29-XII-78) per a desmarcar-se d'una nova convocatòria reivindicativa.

Els partits del pacte (PSOE, PCE, UCD, AP, etc) tenien por que el poble, les seves avantguardes més actives (PSM, MCI, OEC, moviments veïnal, ecologista, sindical, de la dona, estudiantil, pagès...) qüestionassin les limitacions que ells -servils- posaven a les llibertats. Cal no oblidar que, amb l'acceptació de la constitució que propugnaven, s'oferien al capitalisme i a l'imperialisme espanyol com a garants de "la unidad de España", de l'economia de mercat (capitalisme) i de la monarquia que ens llegava el dictador, i, eren per tant, sense cap mena de dubte, els enemics més aferrissats de la República i de la unitat dels Països Catalans.

Constatant aquesta difícil situació, el carreró sense sortida al qual ens volien portar les forces espanyolistes i promonàrquiques, l'editorial de la nostra revista deia: "Per al PSM el dia 29 d'octubre del 77 marca una fita molt important dins la història del poble de Mallorca i ha de tenir -sense cap casta de dubte- la seva natural continuació en els anys següents.

'La pèrdua d'interès per la política i la desmobilització provocades per la política de 'consens' (manifestada als mítings dels 'majoritaris' previs al referèndum, a la manifestació antiterrorista, etc.) no han d'esser cap obstacle per a això, sinó que -ben al contrari- han de constituir estímuls per promoure una revitalització de la participació popular dins l'activitat política mallorquina.

'Malauradament, aquest no fou el raonament de la UCD, del PSOE i del PCIB [PCE] quan, quinze dies abans de la Diada, fent-se por de la previsible escassa assistència, feren anques enrere i, amb l'esperança que les altres forces farien el mateix, confiaren que la Diada del 78 quedaria en simple 'aquí no ha pasado nada'.

'Però el PSM, notablement enfortit arran del seu quart congrés, convençut que els interessos nacionals i de classe estan sempre per damunt dels interessos de partit, no estava disposat a passar per la lògica partidista dels majoritaris. I el dia 30, sense haver tengut temps quasibé per preparar-la, sense cap casta d'ajuda o subvenció, una sèrie de partits i organitzacions feien possible la celebració -amb tota dignitat- de la nostra Diada Nacional".

Cal recordar que, en aquelles circumstàncies tan complicades, els collectius i organitzacions que treballaren per l'èxit de la Diada Nacional foren: la Coordinadora d'Associacions de Veïns, el CSUT, el Sindicat Lliure de la Marina Mercant, la Lliga Comunista Revolucionària, el MCI (i un petit sector de l'extinta OEC que havia estat absorbit pel MCI), el Partit Carlí i algunes agrupacions del PCE (marxista-leninista).

L'antinacionalisme de les forces espanyolistes i promonàrquiques es fa evident sempre en qualsevol conjuntura especial. Era el cas de l'any 78 quan els revolucionaris mallorquins provàvem de servar l'herència de la gran manifestació de l'any 77. La iniciativa per a continuar en la línia començada un any abans havia sortit del PSM. Pel setembre del 78, el PSM havia convocat totes les forces polítiques, sindicals i culturals que l'any anterior participaren en la Diada del 29 d'octubre. L'objectiu era continuar la tradició d'aquell històric dia, que indubtablement suposà una fita de singular importància en la lluita dels mallorquins pel seu autogovern. Com explicàvem en el núm. 7 de Mallorca Socialista (pàg. 2) sabíem les dificultats que comportava fer una Diada d'aquest tipus amb partits d'àmbit estatal, però teníem la ferma convicció que era necessària una mobilització massiva i tan unitària com fos possible de cara a l'autonomia.

El perill, el truc dels promonàrquics (especialment la proposta del PCE) era provar d'emmarcar les reivindicacions autonòmiques del poble mallorquí dins els límits imposats per la Constitució. Això suposava (i ells, el PCE, CCOO, PSOE, UCD i PTE ho sabien) el trencament de l'esperit unitari de la Diada. No tan sols perquè amb això obligaven a retirar-se de la convocatòria els partits que com el PSM demanàvem per al nostre poble un marc més ampli de llibertats del que assenyalava la Constitució, sinó també perquè obligaven a definir-se sobre la Constitució entitats que -per l'heterogeneïtat dels seus membres- es trobaven impossibilitats de fer-ho: Obra Cultural Balear, associacions de veïnats, etc.

PCE, UCD, CCOO, PSOE, sectors del PTE, etc, caigueren dins la trista postura dels que, per aprofitar la Diada per a fer política de partit i propaganda per al referèndum, no dubtaren ni un segon en trencar la possibilitat que existia de repetir l'any 78 l'èxit del 29 d'octubre del 77. Com explicaria més endavant el company Daniel Bastida en un magnífic article ( "Com fou possible la Diada Nacional") publicat a la nostra revista Mallorca Socialista (núm. 8): "La classe dominant, posada a triar entre Mallorca i els seus interessos, trià aquests i, lògicament, els seus mitjans de comunicació no sols no potenciaren la celebració, ans la torpedinaren i en minimitzaren els resultats. Alguns partits forasters seguiren les directrius de Madrid de no augmentar el sentiment nacional mallorquí. Evidentment que no es justificaren públicament així. Argumentaren que vistes les migrades convocatòries polítiques assolides al llarg de l'any i l''esvaïment' de la 'moda' nacionalista, era millor, en no esser previsible una concentració gegantina, no fer-ne cap. És a dir, volien demostrar que a Mallorca no s'interessa ningú per les reivindicacions nacionals".

Tot el nou partit unificat es llançà com un sol home, amb valentia i coratge, a garantir una Diada Nacional digna, malgrat el boicot d'una pretesa "esquerra" i els atacs constants de la premsa oficial, que no podia digerir aquell sobtat reforçament del nacionalisme d'esquerres en el moment més delicat de la seva existència.

La Diada Nacional del 30 de desembre de 1978 va significar la major mobilització ciutadana realitzada a Ciutat en tot l'any. Malgrat les provatures de certs redactors polítics (excepció feta dels d'Última Hora) encaminades a desvirtuar la Diada, i malgrat els esforços unitaris fets constantment pel nostre partit [el PSM] a fi que totes les forces d'esquerra i nacionalistes se sumassin a la reivindicació per l'Estatut d'Autonomia -UCD, PSOE i PCE no hi varen voler participar-, més de dues mil cinc-centes persones escoltaren el parlament fet per en Baltasar Llompart en defensa dels drets nacionals de les Illes i seguiren amb animació constant fins a altes hores de la nit la festa popular en què participà el poble activament així, com na Maria del Mar Bonet, la banda de Montuïri, en Biel Caragol, el glosador Llorenç Mora, na Bel Cerdà i el seu grup Aliorna, en Miquel Àngel Rubert...

¿Qui podia dubtar aleshores de la importància del procés d'unitat del nacionalisme d'esquerra, del socialisme autogestionari, que havia tengut lloc a Inca feia pocs dies? Illusionats, els militants del PSM provàvem d'aturar la desmobilització popular imposada conscientment pels partits proconstitucionals durant tot el 78. Aquesta tèrbola política antipopular topava així amb la decidida voluntat dels partits d'esquerra conseqüents i defensors dels nostres drets històrics. Els crits de "Volem l'Estatut!" i ¡Visca, Visca, Mallorca socialista!" ressonaren altre cop resplendents malgrat els esforços per silenciar-los i, amb els himnes de La Internacional, Els segadors i La Balanguera enmig d'un estol esplendorós de senyeres, aquella part activa, tremendament combativa del poble mallorquí, es trobava altre cop a si mateixa. Ningú no podia dir que a Mallorca en aquelles hores de tantes claudicacions i girades de camisa, no hi havia gent dempeus pels seus drets.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

El PSM ha estat històricament, i ho continua essent en l'actualitat, sobretot una idea. Una idea que es pot desglossar en múltiples elements: una organització mallorquina, no subordinada a cap altre àmbit de decisió superior; una voluntat permanent d'estar al servei del benestar de les persones concretes i dels col·lectius més dinàmics de la societat civil; una concepció de les Balears com a realitat nacional clarament diferenciada de la castellanoespanyola; una denúncia constant i ben documentada de l'espoli fiscal que l'Estat practica sobre les nostres institucions i els nostres ciutadans; la consideració de la catalanitat com el fet identitari primordial de la nostra condició de mallorquins; la creença que uns Països Catalans articulats confederalment representen la millor oportunitat possible de normalitat i de plenitud per a la nostra llengua i cultura... (Damià Pons)

Elogi del PSM (I)

Per Damià Pons, militant del PSM

Fa més de trenta anys que em vaig afiliar al PSM-Entesa Nacionalista. I ara, quan sembla que alguns tenen la necessitat de publicitar que se'n surten, a mi m'han entrat unes ganes irreprimibles de fer les dues afirmacions següents: la primera, afiliar-m'hi va ser una decisió de la qual mai no me n'he hagut de penedir; i la segona, tenc previst donar continuïtat a la meva militància perquè seguesc considerant que el PSM és l'instrument més útil de tots els disponibles per fer possible el meu projecte de país. El PSM ha estat històricament, i ho continua essent en l'actualitat, sobretot una idea. Una idea que es pot desglossar en múltiples elements: una organització mallorquina, no subordinada a cap altre àmbit de decisió superior; una voluntat permanent d'estar al servei del benestar de les persones concretes i dels col·lectius més dinàmics de la societat civil; una concepció de les Balears com a realitat nacional clarament diferenciada de la castellanoespanyola; una denúncia constant i ben documentada de l'espoli fiscal que l'Estat practica sobre les nostres institucions i els nostres ciutadans; la consideració de la catalanitat com el fet identitari primordial de la nostra condició de mallorquins; la creença que uns Països Catalans articulats confederalment representen la millor oportunitat possible de normalitat i de plenitud per a la nostra llengua i cultura; un projecte polític que concep les Balears com a subjecte de sobirania i, per tant, amb el dret a autodeterminar-se; una defensa aferrissada del territori perquè la sostenibilitat mediambiental és necessària per garantir la qualitat de vida de la nostra gent i per no fer malbé la natura -que també té els seus drets- com a recurs turístic; la priorització política de l'assoliment de la normalitat social de la llengua i la cultura catalanes; unes polítiques destinades a satisfer els drets de les persones més desvalgudes; un sistema educatiu integrador i creador de cohesió social, d'acord amb els principis basats en la interculturalitat i en la perspectiva de garantir la sostenibilitat sociocultural futura del nostre país... Totes aquestes conviccions i valors, i altres, és clar, s'inclouen en la idea que se sintetitza en les sigles PSM.

La concreció organitzativa d'aquesta idea en el PSM com a força política ha tengut un nivell d'èxit que, segons quina sigui l'òptica que s'adopti, podrà semblar remarcable o escàs. Pot haver-hi algun innocent desinformat que pensi que el PSM ha fracassat perquè mai no ha aconseguit el suport de la majoria social. Fins i tot es dóna el cas que de tant en tant surten a la palestra alguns oracles que anuncien que tenen la fórmula que permetria que el nacionalisme guanyàs les eleccions. Desconèixer la història i el món real acostuma a produir empatxos de voluntarisme o d'il·luminisme temerari. I el PSM també n'ha anat engendrant, de gent d'aquesta llana. Una gent, aquesta, amb un grau d'autoestima i d'autoconfiança tan excessius que inevitablement havien de derivar cap a un personalisme i una vanitat d'efectes del tot antipatriòtics en la mesura que era previsible que amb els cops de tacó del seu pas tan sols deixarien terra cremada. La millor prova que ser nacionalistes a Mallorca és una tasca políticament molt difícil i de resultats sempre molt inferiors als esforços invertits és el cas d'UM. Un partit que se situa dins l'espai de centredreta, el sociològicament majoritari, que ha tengut quasi el monopoli de la principal institució mallorquina de govern durant dotze anys, que no ha escatimat recórrer a la captació d'adhesions clientelars, que ha comptat amb l'amistat de plataformes mediàtiques poderoses, idò bé, malgrat tots aquests fets, té uns percentatges electorals més o menys semblants als del PSM. Segons el meu parer, la història del nacionalisme polític mallorquí és, encara que pugui no semblar-ho, una història d'èxit. Almenys d'un èxit relatiu. Primer, perquè ha tengut la capacitat de mantenir-se viu al llarg d'una trentena d'anys, a diferència del que havia passat abans de la guerra civil, en què les organitzacions nacionalistes havien estat sempre un episodi efímer i anecdòtic. I segon, perquè situar el mallorquinisme polític a les institucions i als governs és un gran mèrit d'aquells que ho han fet possible en una terra, la nostra, en què el sucursalisme polític castellanoespanyol sempre n'havia tengut el monopoli. Que el nacionalisme polític hagi aconseguit, en els millors moments, al voltant d'un 20% de suport electoral (a les autonòmiques del 1995 i del 1999, la suma dels vots del PSM i d'UM) no és una dada gens menyspreable. Més aviat hauria de ser considerat suficient perquè poguéssim sentir-nos satisfets de la nostra tasca. No conformistes però, és clar. Convendria que els nacionalistes sabéssim valorar la importància del que hem aconseguit, perquè és possible que si pensam que és lloable el que hem estat capaços de fer tendrem una major probabilitat de plantejar amb encert i èxit uns altres reptes més ambiciosos i d'anar-los convertint en reals. Ens cal una autoconfiança sensata i no l'apatia dels derrotats sense esperança.

Diari de Balears (6-I-08)

Quan el PSOE demanava "unitat de l'esquerra" i era solament per acabar amb el PSM. (I)

S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE). (Miquel López Crespí)

Amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE).

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents:

"1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i del pobles [que integren l'Estat espanyol]". En el punt 8è es feia referència a "l'urgent reconeixement dels Països Catalans com a marc de la nostra nacionalitat", i en el punt 9 (en un nova crítica a la Constitució pactada d'esquena del poble entre burgesos, franquistes i forces obreres reformistes) es demanava "La defensa i impulsió del dret a la Federació del poder autonòmic de les Illes amb els de Catalunya i el País València" (punt expressament prohibit en la Constitució espanyola). El carrillisme illenc no estava per a anar bastint la nostra nacionalitat (els Països Catalans) i els dirigents del PCE maldaven contra el nacionalisme d'esquerres, criminalitzant l'esquerra revolucionària.

Ignasi Ribas (aleshores dirigent carrillista) deia a Llorenç Capellà (entrevista apareguda en el llibre Les ideologies polítiques a Mallorca, pàg. 164): "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intellectuals desconnectada de la realitat popular"(!).

Què tenia a veure aquest tipus de partit (el PSM del 77-78) amb les renúncies que des de feia dècades practicava la direcció del PCE? Era evident, per tant, que un tipus de partit nacionalista, esquerrà, republicà, antiborbònic, socialista conseqüent (és a dir, el PSM), molestava als oportunistes de tota mena (i als poders fàctics de les Illes i de l'Estat). D'aquí les campanyes i provatures per a desvirtuar la seva radicalitat.

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeres" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la illusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l'OEC contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. En el número 8 de Mallorca Socialista (pàg 5), en un article sense signar, vaig escriure:

"Els dies 15, 16 i 17 de desembre passats va tenir lloc a Inca la primera part del nostre IV Congrés. Amb la realització d'aquest congrés finia també el procés de convergència del PSM-PSI amb el Collectiu Socialista [l'OEC] que d'ençà fa un parell de mesos ha estat treballant amb el partit a través d'unes Comissions conjuntes encarregades d'elaborar les ponències a debatre en el congrés.

'En resum podríem dir que quedava consolidada a través de la ponència 'El nostre nacionalisme' la posició històrica del nostre partit quant a la seva autonomia absoluta de polítiques alienes a la nostra realitat i la nostra tasca urgent i imperiosa de reconstrucció nacional en el marc de la futura nacionalitat per la qual lluitam: la lliure federació dels Països Catalans. La ponència recollia de forma clara i inequívoca, davant certes posicions pseudonacionalistes, que a Mallorca i les nostres Illes -com a la resta dels Països Catalans-, les úniques classes interessades objectivament en el nostre alliberament nacional i de classe són el poble treballador i les classes populars explotades pel capitalisme.

'Quant al tipus de partit, les aportacions creatives dels militants i les esmenes a incloure [en les resolucions finals] varen anar enfocades a reforçar cada vegada més el seu caràcter eminentment democràtic i no substituista del paper protagonista del poble treballador mallorquí, reconeixent expressament el dret a l'existència de tendències i corrents d'opinió als estatuts. Al mateix temps que quedava garantit el seu caràcter marxista no dogmàtic es varen incloure nombrosos punts quant al seu reforçament polític, ideològic i organitzatiu a fi de no convertir el partit -com ho són molts en aquests moments- en una simple maquinària electoral sinó en un instrument eficient i útil per a la tasca del nostre alliberament".

"Igualment fructífer va esser el debat i l'aprofundiment de la nostra via cap al socialisme i a la societat sense classes. Partint dels resultats de la nostra III Assemblea, amb la nostra clara delimitació enfront la socialdemocràcia -II Internacional- que tan sols es proposa reformar el capitalisme però no substituir-lo per la societat socialista, els aprofundiments estratègics varen esser importantíssims... La seva assumpció serà la garantia que el fi perquè el PSM-PSI lluita no és un paper banyat per a guardar al calaix, sinó la guia que, concretada en cada programa sectorial, ens mena a l'objectiu del socialisme autogestionari i la societat sense classes.

'Partint del punt que en el nostre socialisme autogestionari el protagonisme el té el poble treballador i no els partits que tendeixen a substituir la seva tasca, els punts més debatuts al Congrés foren els referents al Poder dels Treballadors, la participació dins els aparells de l'Estat burgès i les tasques a realitzar dins ells pels socialistes; el contingut concret del poder dels treballadors dins el socialisme autogestionari; les llibertats totals per al poble dins del socialisme autogestionari; la lluita [del poble] per un nou model de vida quotidiana diferent de la que ofereix el consumisme i la ideologia burgesa; i, finalment, la concreció de les tasques de l'internacionalisme dels treballadors i nacionalitats oprimides.

'Les ponències, una vegada debatutes a fons, foren aprovades totalment per tots els delegats. Així mateix, el Congrés va nomenar la nova executiva del partit, composta per: Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)".

Funció prioritària era la consolidació i ampliació de la venda i subscripcions de Mallorca Socialista, la revista del PSM, que en l'època de què parlam era la publicació més important, més coherent i amb més influència de tota l'esquerra nacionalista de les Illes. Es decidí que cada militant del PSM hauria de fer un mínim de cinc subscripcions de la revista (l'objectiu s'aconseguí de seguida, tal era l'esperit de lluita sorgit a ran del IV Congrés!). En Rafel Oliver, que havia estat l'ànima de la publicació en els temps més difícils, quan semblava que el partit desapareixeria engolit pel reformisme i la socialdemocràcia, continuava, en premi als seus esforçós, com a coordinador i, podríem dir, màxim responsable de la seva edició.

Fou nomenat igualment, un Consell de Redacció (un comisariat que, per sort, mai no va haver de fer valer la seva autoritat, ni molt manco) format per Damià Pons Pons, Joan Perelló Ginard i Miquel López Crespí. La democràcia, la llibertat d'opinió sempre va ser total i absoluta.

Mallorca Socialista arreplega l'equip d'intellectuals d'esquerra i nacionalistes més importants del moment. Basti llegir els seus noms per a copsar la importància de la publicació. Es tractava dels companys i companyes: Joan Adrover, Miquel Adrover, I. Alomar, Jaume Armengol, Daniel Bastida, Josep Bernat, Margalida Bujosa, Llorenç Capellà, Rafel Capó, Joanot Colom, Guillem Coll, Jaume Corbera, Assumpció Cortés, Joana M. Fiol, Climent Garau, Eberhard Grosske, Pere Jofre, Miquel Llambies, Josep M. Llompart de la Peña, Joan Mesquida, Llorenç Mora, Jaume Morey, Andreu Murillo, Biel Oliver, Jaume Obrador, Guillem Pomar, Damià Ferrà-Pons, Pere Sampol, Antoni Serra, Sebastià Serra, Jaume Sureda, Joan Tortella, Francesc Trobat i Jaume Vidal. Les fotografies eren responsabilitat de Pere Escales. Teníem la redacció i administració en el carrer del Temple, núm. 7, i s'imprimia a Editora Balear amb dipòsit legal PM-511-77.

Però s'apropaven les eleccions municipals i al Consell General Interinsular. Quan tothom -caciquisme illenc i esquerra reformista- es pensaven que havia sonat l'"hora" final del nacionalisme d'esquerres, i ordien venjar-se del nostre recent rebuig a la reforma del sistema, a l'abstenció davant la constitució monàrquica, capitalista i centralista, l'acumulació de forces produïda per la unificació d'Inca (unitat PSM-majoria d'OEC) donà el seus fruits. A Ciutat, una activa militància, reforçada per la incorporació de gent del moviment sindical i veïnal donà suport a una candidatura formada per Jaume Obrador, Josep Bernat, Rosa M. Bueno, Josep Fiol, Josep Castillo, Joan Perelló, Guillem Ramis, Paco Mengod, Bartomeu Carrió, Magdalena Moncades, Joan Font, Xesca Velasco, Maria Sastre, Jaume Moncades, Jaume Arrom, Joan Hernández, Inés Vich, Miquel López Crespí, Enric Molina, Guillem Pomar, Conxa Moreno, Carlos Maldonado, Rafel Oliver, Josep Martínez, Teresa Miserol, Joan Borràs i Manolo Delgado. En Jaume Obrador sortí regidor i, més endavant, amb un pacte amb el PSOE i el PCIB, aconseguiren proclamar batle a Ramon Aguiló. Com molt bé explicava Sebastià Serra (vegeu el fulletó Palma, entre la realitat i la illusió, pag. 43): "Jo aleshores era Secretari Polític i record la tasca que férem d'acostament a la Unió de Pagesos de Mallorca, de resultes de la qual ens donaren suport a través d'independents. Els resultats foren bons, atès que obtinguérem dos representants al Consell General Interinsular: Gabriel Majoral per Mallorca i Andreu Murillo per Menorca. Al Consell de Mallorca aconseguírem entrar, a més d'en Biel Majoral, a Pere Llinàs com independent". Més endavant arribaria la crisi d'Esquerra Mallorquina. Però aquesta és ja una altra història en la qual l'autor d'aquest article ja no hi va participar.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. (Miquel López Crespí)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Ara ja farà prop de dos anys que l'amic i editor Sebastià Roig decidí portar endavant la publicació de Cultura transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un dels meus primers editors, el segon concretament, ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a l'Editorial Turmeda. Em referesc als llibres A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l'any 1974, amb Autòpsia a la matinada, guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.

En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d'alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món literari mallorquí. L'any 1976 sortí al carrer l'edició que va fer Sebastià Roig de l'obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s'apropava la festa del llibre d'aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d'anomenada progressista, el "Pou Bo", a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per a uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n'he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l'any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol "Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta".

I és ara, quan han passat trenta anys d'ençà de l'edició d'aquell Premi Ciutat de Palma de teatre, i quan ja he publicat prop de cinquanta obres, que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m'animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i, també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s'ha anomenat "la generació literària mallorquina dels setanta". Dels centenars d'articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s'havien d'escollir uns quants, que fossin representatius d'aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d'aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l'ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural, havíem de fer una mica d'història. Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat.

Era necessari que començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'Església Catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals, de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckás o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... En el fons, i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l'any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l'obra que hem anat bastint d'ençà finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Premis Ciutat de Tarragona.

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.

Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.

Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.

Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".

En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".

El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.

'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.

'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.

Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.

'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades 'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.

'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]

El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)

Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).

Maulets ha impulsat nombroses activitats de caràcter polític i cultural adreçades als joves, combinant sempre la part lúdica amb la reivindicativa. L’organització de xerrades i debats amb l’objectiu de promoure la consciència independentista ha anat acompanyada d’altres activitats, com ara concerts de grups del nou rock català alternatiu. El col·lectiu ha tornat a aplegar milers de joves a la manifestació unitària del passat 30 de desembre, en una demostració de la força de l’independentisme revolucionari. Segurament el 2008 no marcarà el final del creixement de Maulets com a organització mobilitzadora i socialitzadora del jovent independentista.

Maulets, una força independentista en creixement

Maulets ha impulsat nombroses activitats de caràcter polític i cultural adreçades als joves, combinant sempre la part lúdica amb la reivindicativa. L’organització de xerrades i debats amb l’objectiu de promoure la consciència independentista ha anat acompanyada d’altres activitats, com ara concerts de grups del nou rock català alternatiu. El col·lectiu ha tornat a aplegar milers de joves a la manifestació unitària del passat 30 de desembre, en una demostració de la força de l’independentisme revolucionari. Segurament el 2008 no marcarà el final del creixement de Maulets com a organització mobilitzadora i socialitzadora del jovent independentista.

Un dels fets destacables de l’any que ha acabat ha estat la consolidació i el creixement d’una força que representa l’independentisme radical en els seu vessant juvenil. 2007 ha estat, inequívocament, l’any de Maulets, que ha vist un augment del nombre dels seus membres. En aquests moments, l’organització té nuclis organitzats a totes les comarques i presència activa a totes les ciutats importants de Mallorca. Maulets agrupa un sector jove, d’entre catorze i trenta anys, que defensa la independència i la reunificació dels Països Catalans i un model de societat socialista, antiautoritari, ecologista i antipatriarcal.

Maulets ha impulsat nombroses activitats de caràcter polític i cultural adreçades als joves, combinant sempre la part lúdica amb la reivindicativa. L’organització de xerrades i debats amb l’objectiu de promoure la consciència independentista ha anat acompanyada d’altres activitats, com ara concerts de grups del nou rock català alternatiu. El col·lectiu ha tornat a aplegar milers de joves a la manifestació unitària del passat 30 de desembre, en una demostració de la força de l’independentisme revolucionari. Segurament el 2008 no marcarà el final del creixement de Maulets com a organització mobilitzadora i socialitzadora del jovent independentista.

Web Tribuna Mallorca

És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)

L’Esquerra alternativa en el segle XXI: els joves de l’esquerra independentista

Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.

Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.

És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.

Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.

Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.

S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (16-XI-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Miquel Ferrà i Martorell divulga la figura de Jovellanos i de Bellver

Miquel Font Editor contibueix així a l'any dedicat a l'il·lustrat

N. MARTÍ. Palma.

Just entrats en l'anomenat Any Jovellanos, que organitza l'Ajuntament de Palma per a aquest 2008, Miquel Font Editor acaba de publicar Jovellanos, Bellver i Mallorca, un retrat realitzat per Miquel Ferrà i Martorell, que ha volgut plasmar «en forma de mosaic» la personalitat del polític i escriptor il·lustrat, alhora que aprofundir també en la història del castell de Bellver i de la Mallorca que a Jovellanos li tocà viure.

Acusat d'alta traïció, Jovellanos fou condemnat sense judici a «desterrament i aïllament». Viatjà primer a Barcelona, des d'on fou traslladat a la cartoixa de Valldemosa primer i al castell de Bellver després. Una reclusió que durà vuit anys i en la qual l'intel·lectual escrigué Memòries del castell de Bellver. «Primer començà escrivint a les parets», comenta Ferrà. Més tard, amb la confiança dels guardes del castell, pogué disposar de material més bo per escriure.

Un home social, un malalt, un home enamorat, gòtic, religiós, pacifista... són alguns dels adjectius que Miquel Ferrà i Martorell atribueix a Jovellanos. Segons l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, «Jovellanos era un polític il·lustrat, un humanista, tenia les seves idees sobre com havia de ser el país i l'única prova que tenien per condemnar-lo era haver participat en una traducció de Rousseau». Persona bona, simpàtica i amic dels seus amics, també se li coneixen «dos possibles amors» i, encara que no s'arribà a casar mai, sí que és possible que tingués alguns fills no oficials.

Però Jovellanos no fou l'únic presoner ni l'única personalitat que habità entre les parets del castell de Bellver, lloc de reclusió durant molts de segles i que ha quedat ara com a «castell turístic». Miquel Ferrà i Martorell fa un repàs també dels Altres homes de Bellver, entre els quals hi ha François Arago, Miquel dels Sants Oliver, la reina Violant o les diferents fornades de guardes i de presoners suïssos que hi residiren al llarg de la història.

El llibre es completa amb un capítol anomenat El viatge interior, en el qual es narra el periple, per l'interior de l'Illa, que Jovellanos realitzà una vegada alliberat. «Perquè l'escriptor, i això demostra que era un gran investigador, escrigué sobre els pobles, la flora i la fauna de Mallorca sense haver-ne vist res», comenta Ferrà, «i un cop lliure, demanà visitar alguns llocs de l'Illa».

Diari de Balears (4-I-08)

Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra. (Miquel López Crespí)

2008: l´any de Jovellanos a Palma

Per servar la memòria de Jovellanos

Jovellanos lluità activament contra l´”Espanya” feudal i l´endarreriment inquisitorial

En referència a l´Any de Jovellanos que l´Ajuntament de Palma organitza per a l´any 2008, he llegit el següent en el blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura: “Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

‘Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

‘És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillants de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer”.

Tot plegat m´ha fet pensar en quina va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaspar Melchor de Jovellanos. Ho record a la perfecció malgrat que hagin passat més de quaranta-cinc anys d´ençà d’aquell dia. L´oncle José López, excombatent del l´Exèrcit Popular de la República m´havia dit sovint, indicant-me uns llibres –eren tres volums- enquadernats en pell, gastats per innumerables lectures: “No has de dibuixar ni retxar les pàgines d’aquests llibres. Es tracta d´una obra molt valuosa que vaig salvar de la guerra. Potser mai no es tornarà editar. No els facis malbé. Si els conserves, no et pots imaginar mai la riquesa cultural que tendràs a les teves mans quan jo ni el teu pare ja no hi siguem”.

Va ser el primer llibre que parlava de Jovellanos, evidentment, de molts d´altres il·lustrats i intel·lectuals i polítics liberals del segle XIX. Es tractava de tres volums luxosament enquadernats de l´obra de A. Sánchez Pérez, el famós Glorias republicanas de España y América, editat per La Enciclopedia Democrática de Barcelona l´any 1893.

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

Era un dels pocs llibres que el meu oncle, el cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l´Exèrcit Popular de la República, havia pogut servar de la desfeta de la seva biblioteca. Quants llibres no va haver de cremar, una vegada que els franquistes guanyaren la guerra! Però aquest havia estat salvat miraculosament de la catàstrofe i, durant molts d´anys, em serví per a aprofundir en la historia dels liberals espanyols i de les lluites independentistes de les colònies americanes contra l´endarrerida “Espanya” dels borbons i la Inquisició. Aprofundíem igualment en la vida i l´obra de personatges com Jovellanos, el comte de Floridablanca i d’il·lustrats espanyols com Cabarrús, Miguel José de Azanza, que va presidir l´Assemblea dels partidaris de Josep I i que havia estat ministre de Carles IV i Ferran VII. També em va ser útil per a conèixer, a part de l´obra de Jovellanos, les idees i esperances dels grans caps militars de la lluita contra la invasió napoleònica, homes que, com Porlier, Lacy, Mina, Juan Martín “el Empecinado”, Villacampa, donaren els millors anys de llurs vides en defensa de la llibertat del poble. La majoria d´aquests grans dirigents militars de tarannà liberal foren posteriorment empresonats, vexats, torturats i finalment executats per ordres d´aquell Borbó assassí, el tenebrós Ferran VII d´infausta memòria.

Els famosos volums de les Glorias republicanasde la meva adolescència van ser la porta oberta per a conèixer a fons les injustícies de la societat aristocràtico-clerical del segle XVIII, el poder omnímode de nobles, terratinents i clergat vaticanista damunt la societat d´aquell temps. Una societat que, com molt bé demostraven els escrits de Gaspar Melchor de Jovellanos, era sotmesa a la ignorància decretada per la monarquia borbònica, a l´asfixia econòmica i cultural que les parasitàries camarilles de nobles i aristòcrates exercien damunt el poble treballador, els sectors de les classes mitjanes de la ciutat i el camp i, fins i tot, damunt els reduïts nuclis de la incipient burgesia il·lustrada de l´època.

Vaig saber els primers fets de Jovellanos de boca del meu pare, Paulino López, i del meu oncle José López, homes de gran formació cultural, autodidactes, republicans i autèntics revolucionaris dels anys trenta que mai no perderen l´esperit crític, el sentit de la dignitat d´aquella generació d´homes i dones que volgueren obrir les portes tancades de la història.

Quan tenia tretze i catorze anys he anat amb ells a les parades de llibres de vell, a la recerca de rastres del passat, mirant de trobar llibres editats abans de la guerra o que, malgrat que fossin editats en la dictadura, poguessin aportar indicis d´aquells liberals que volien acabar amb les rèmores aristocràtico-feudals a l´estat, amb l´endarreriment produït per la ignorància fomentada per clergat vaticanista i la Inquisició. Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra.

Per al pare i l´oncle, Jovellanos és un precursor dels corrents progressistes més avançats que s´aniran consolidant a l´estat amb l´arribada de les idees marxistes i anarquistes. No és estrany que en moltes de les cròniques que Karl Marx enviava al New York Daily Tribune es destaqui l´aportació de Gaspar Melchor de Jovellanos a la causa de la llibertat dels espanyols. En el recull d´estudis i articles de Marx i Engels La revolución en España (Moscou, Editorial Progreso, 1974) hom pot trobar nombroses referències al paper que desenvolupà l´il·lustrat asturià en les lluites polítiques de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

I precisament per això, perquè per a la generació d´esquerrans dels anys vint i trenta Jovellanos, com Riego, com Porlier, com Mina, com Lacy, com Juan Martín “el Empecinado” representen el més avançat de la seva època, anam a veure els indrets on l´erudit asturià va estar tancat, tant al castell de Bellver com, posteriorment, a la Cartoixa de Valldemossa. En aquestes “rutes de la memòria històrica” dels meus tretze anys, anant de la mà de l´oncle a veure, palpar, respirar l´ambient on va patir un home com Jovellanos; contemplant la làpida que recorda on la monarquia borbònica, el nefast Ferran VII, manà executar el capità general de Catalunya Luis Roberto Lacy; anant fins al cementiri de Palma a dipositar flors a la fossa comuna on reposen els republicans assassinats pel feixisme, aturant-nos davant el cine Augusta recordant els esquerrans empresonats pels falangistes i militars del 36 o passejant per la plaça del Rosari, en el racó on hi hagué la casa de l´agermanat Joan Crespí, començava a comprendre la història de la meva terra, la dels pobles que lluiten per la llibertat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)