pobler | 16 Març, 2008 07:14
Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica? (Miquel López Crespí)
Warren Beatty, John Reed i la Revolució d´Octubre

Rojos, la pellícula sobre la vida de John Reed que volem comentar, com a exemple paradigmàtic de cinema comercial amb mala anomenada d'honradesa, no s'escapa de la llei de ferro de la indústria hollivudenca. El film va optar en el seu moment a dotze dels òscars de l'Acadèmia nord-americana, dels quals va rebre tres: al director, Warren Beatty, a l'actriu Maureen Stapleton i a la fotografia.
Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica?
Les enciclopèdies ens informen que Beatty va néixer a Richmond l'any 1937 i, descobrim que és germà d'una de les actrius, Shirley MacLaine, que més ens interessaren en els anys setanta. Beatty va tenir un paper en la mítica Esplendor en la yerba (1961) i posteriorment el poguérem veure a Bonnie and Clyde (1967), Los vividores (òscar a la seva feina com a actor) i Shampoo (1975). El seu debut com a director comença amb El cielo puede esperar (1978). És després d'aquesta pellícula quan comença la llarga preparació de Rojos.

Així i tot, la coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país".
Pensam que les "bones intencions" ni la, no ho discutirem, honradesa de Warren Beatty, no són suficients per a qualificar alegrement de "revolucionari" Rojos. Que signifiqui una fita històrica en el context d'una producció majoritàriament anticomunista, ho podem acceptar. Anar més enllà potser seria fer massa concessions.
Aquesta via pretesament "alternativa" no connecta amb cap de les propostes dels anys seixanta que hem comentat en altres articles. Malgrat que sovint, amb totes les seves contradiccions, la "nouvelle vague" francesa (Godard, Rouch, Rivette, Truffaut, Melville, Resnais, Rohmer, Kast...) no deixava de tenir un peu en el cinema comercial, aspirava a marcar un nou rumb en la cinematografia mundial. Un "nou rumb" en llenguatge filmic i en continguts.
Aleshores tots els comentaristes reconeixien les aportacions creatives del "nôvo cinema" brasiler o del cinema cubà sorgit amb la revolució cubana. Manuel Pérez Estremera escrivia en el pròleg a Problemas del nuevo cine: "El movimiento ha tenido una vitalidad y una capacidad expresiva propias y nadie puede discutir, como totalidad, su papel revolucionario dentro del cine latinoamericano en cuando a creación de una forma expresiva nacional, de un ámbito cultural anticolonizador y de unas nuevas posibilidades de trabajo".
El cinema presament "rupturista" del moment tampoc no té res a veure amb les experiències avantguardistes dels anys vint. La revolució soviètica abans de la burocratització estaliniana és un terratrèmol polític, econòmic i cultural d'aquells que només es donen una vegada cada cinc-cents anys. L'URSS d'abans dels judicis de Moscou del trenta-set, d'abans que la burocràcia pseudocomunista usurpàs l'exercici del poder proletari i transformàs el poder del poble en la dictadura d'un sol home, com escriu Trotski, és un laboratori que permet el desenvolupament de les formes de govern més avançades de l'època, el poder dels consells obrers, i consolida una avantguarda cinematogràfica, pictòrica, literària, arquitectònica i teatral sota la influència de la qual naveguen encara els creadors actuals. En el llibre Reflexiones de un cineasta (Artiach Editorial, Madrid, 1970), Eisenstein explica a fons el procés de filmació de pellícules històriques com La vaga (1924), El cuirassat Potemkim (1925), Octubre (1928), L'antic i el nou (1929), Viva México! (pellícula inacabada), Aleksander Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944).
Si exceptuam les pellícules d'Eisenstein dels anys trenta i quaranta, fetes ja en el període estalinià i sota el control dels comissaris culturals de la GPU que tants problemes causaren als creadors soviètics concretats en presó, exili i mort per a molts, cal matitzar que en temps de Lenin i Trotski existeix una sintonia quasi perfecta entre la voluntat de canvi del nou cinema soviètic i la direcció bolxevic.
pobler | 15 Març, 2008 22:13
És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)
És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.
Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.
Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.
pobler | 15 Març, 2008 16:42
La memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen. (Pere Rosselló Bover)
La poesia catalana actual. Tres poetes mallorquins
Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura. En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la “gerra” o la “pluja”, que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.
De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció “El Turó” ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària “heterodoxa” (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.
Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció “El Turó”. Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.
Els seixanta-nou llibres publicats a “El Turó” durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, “El Turó” és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.
Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).
pobler | 15 Març, 2008 08:27
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)
Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat
Marisol Ramírez: una bona campanya electoral
Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.
Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)
L´oportunisme polític en la transició i la postransició
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 14 Març, 2008 16:40
Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)
Editorials mallorquines

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".
Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.
L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.
El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.
Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?
El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.
Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.
En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.
pobler | 14 Març, 2008 10:48
Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat. (Miquel López Crespí)
Gabriel Alomar: els nostres
Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.
Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".
El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 14 Març, 2008 07:32
L'escriptor i historiador Antoni Nadal ha publicat un petit opuscle titulat "El teatre mallorquí del segle XX". És una interessant aportació al coneixement del nostre fet teatral ja que, excepció feta de les aportacions de Gregori Mir, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner i Joan Mas i Vives no teníem a l'abast una síntesi com la que ara ens ofereix "Documenta Balear". (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca
L'escriptor i historiador Antoni Nadal ha publicat un petit opuscle titulat "El teatre mallorquí del segle XX". És una interessant aportació al coneixement del nostre fet teatral ja que, excepció feta de les aportacions de Gregori Mir, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner i Joan Mas i Vives no teníem a l'abast una síntesi com la que ara ens ofereix "Documenta Balear".
En els capítols "L'entrebanc franquista (1936-1975)" (pàgs. 18-31) i "La represa del procés de normalització (1975-2000) (pàgs. 32-42) podem constatar algunes de les dificultats històriques dels autors mallorquins contemporanis per arribar al públic. D'una manera sintètica, Antoni Nadal ens descriu l'evolució d'una societat gens receptiva a les obres dels seus autors més avançats. Nadal ens parla dels mallorquins "de Barcelona", és a dir, d'aquells autors que, amb problemes per representar a Mallorca havien de provar sort a la capital del Principat. En l'opuscle abans esmentat trobam informació de l'aventura barcelonina de Blai Bonet, Baltasar Porcel, Joan Soler, Xesc Barceló i Alexandre Ballester.
Joan Soler, guanyador de nombrosos premis i autor compromès amb les idees d'alliberament de les classes populars, resta encara sense estrenar. Alexandre Ballester, estrenat a València, Barcelona i nombrosos indrets dels Països Catalans s'ha vist quasi completament silenciat en aquests darrers vint-i-cinc anys de democràcia. Xesc Barceló, com diu Antoni Nadal, "ha hagut d'esperar fins a l'any 2001 per veure estrenada una obra seva a Mallorca". Jaume Vidal Alcover també ha estat rebutjat per la societat illenca... No parlem de les dificultats per donar a conèixer alguna de les obres de l'autor que signa aquest article! La lectura de l'interessant llibret d'Antoni Nadal m'ha fet recordar trenta anys de lluita intensa (i sovint ignorada) per a provar de remoure el nostre somort panorama teatral.

L'any 1976 vaig publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Autòpsia a la matinada obtingué el premi Bartomeu Ferrà-Ciutat de Palma 1974. L'any 1985 vaig aconseguir editar Homenatge Rosselló-Pòrcel (que guanyà el Premi Ciutat d'Alcoi 1984). Una obra essencialment experimental que vol jugar amb la veu dels personatges, amb la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors... Ara a qui toca? guanyà el premi Carlos Arniches 1972 en llengua catalana i va merèixer crítiques elogioses de Ricard Salvat i José Monleón.
Ara, a qui toca? escrita en la línia d'Autòpsia a la matinada, va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i de l'èpica brechtiana. La temàtica de l'obra gira en torn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a partir dels seixanta. L'any 2000 es va poder publicar Acte Únic, premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Textos Teatrals 1987. L'escriptor Miquel Mas ha definit Acte Únic com una de les obres de teatre mallorquines més valentes que s'hagin escrit mai, un "deliberat atac multiangular" contra la mediocritat regnant. L'any 1975 vaig tenir la sort de guanyar el Premi Especial Born de teatre (el més important dels Països Catalans) amb Les Germanies, una obra-collage amb documents històrics, cançons, poesia, dispositives i documentals que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la llibertat.
L'obra Atzucac obtingué el Ciutat de Granollers 1990. Atzucac ofereix un espectacle on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. Molt propera a certs plantejaments de Ionesco i Becket, Atzucat significa una autèntica proposta de renovació del teatre modern a les Illes. El cadàver, va estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Diez i, el 7 de setembre de 1998 al Teatre Centre de Girona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'obra va ser publicada l'any 1998.
El 21 de març de 1999 El cadàverva ser estrenada a Barcelona dirigida també per Teresa Gelpí. Posteriorment i amb l'obra Els anys del desig més ardent (2000) vaig obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació de textos teatrals en llengua catalana. Altres obres encara inèdites són: Dones en guerra, Els darrers dies de George Sand, L'amagatall (adaptació de la novella L'amagatall que guanyà el premi de novella "Miquel Àngel Riera 1998").
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-XI-02)
pobler | 13 Març, 2008 17:58
Bona part de l'herència cultural elitista, antipopular i antiesquerrana s'encarnà en el feixisme i la dictadura brutal de la burgesia que sorgeix després de la derrota de la República i de les posicions revolucionàries que hi hagué en temps de la guerra. El feixisme, enemic acarnissat del nostre redreçament nacional i de l'esquerra, a part d'afusellar i exiliar centenars d'intellectuals orgànics del poble (mestres republicans, sindicalistes, escriptors, militars d'esquerra, quadres revolucionaris...) ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. (Miquel López Crespí)
Els problemes dels escriptors catalans d´esquerra nacionalista

Bona part de l'herència cultural elitista, antipopular i antiesquerrana s'encarnà en el feixisme i la dictadura brutal de la burgesia que sorgeix després de la derrota de la República i de les posicions revolucionàries que hi hagué en temps de la guerra. El feixisme, enemic acarnissat del nostre redreçament nacional i de l'esquerra, a part d'afusellar i exiliar centenars d'intellectuals orgànics del poble (mestres republicans, sindicalistes, escriptors, militars d'esquerra, quadres revolucionaris...) ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quatre dècades provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les senyes d'identitat dels Països Catalans. Els ideòlegs i policies al servei de la dictadura volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista, nacionalista, d'esquerres que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. No en parlem, com ja hem dit una mica més amunt, de la liquidació física de bona part de les avantguardes populars (anarquistes, socialistes, comunistes de totes les tendències) que foren brutalment exterminades pels epígons del nazifeixisme. Estaven prohibits Lorca i Rafael Alberti, Gabriel Alomar i Andreu Nin, Neruda, i Blas de Otero, Antonio Machado i Miguel Hernández, Pompeu Fabra i Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i Gonçal Castelló. Era impossible conèixer bona part dels nostres literats! Talment com ara, quan el comissariat neonoucentista barra el pas a les informacions sobre les obres de determinats escriptors.
No és cap exageració. Reflexionem una mica en el que ha significat i significa encara, per a la creació d'una cultura nacional progressista, el silenci decretat sobre la vida i l'obra dels escriptors d'esquerra. Els problemes patits durant prop de seixanta anys per Gonçal Castelló, per posar un exemple paradigmàtics, n'és una prova evident i irrefutable. Però també podríem parlar d'Enric Valor, Pere Calders, Puig i Ferreter... La reacció i els neonoucentistes proven de barrar el pas a tots els que no combreguen amb el seu ideari estètic i/o polític. Es controlen els premis que es consideren "importants", es menysté aquells que no són controlats per aquests comissaris o, cas encara pitjor, es blasma contínuament contra l'"excessiva proliferació de guardons literaris" (sempre en la línia de controlar els "nous valors" que puguin anar sorgint). La manipulació sectària damunt la nostra literatura no s'exerceix solament mitjançant el control dels premis considerats "importants" pel comissariat: aquells que es consideren que "consagren" l'autor són donats, o almanco són aparaulats, anys abans de la seva concessió oficial. El control tambe es fa extensiu als suplements de cultura del diaris de màxima circulació, on, com tots sabem, cada camarilla, cada grupet reaccionari o màfia editorial i/o institucional s'encarrega d'enlairar els seus silenciant o atacant aquells que no són de la seva corda.
Igualment el control de determinades revistes culturals, d'espais de ràdio i televisió s'ajunta amb la vigilància sobre el que publiquen les editorials de més "prestigi". Gonçal Castelló (i tants i tants d'escriptors) em va explicar en el seu moment les peregrinacions d'editorial en editorial per aconseguir publicar una obra. Ara mateix en Carles Castellanos hi insisteix en les seves memòries. En aquesta batalla tot eren -i són!- problemes per a determinats creadors mestres, fins a l'extrem que, per als que no combreguen amb determinades concepcions de la política dretana i concepcions culturals neonoucentistes, les dificultats esdevenen insalvables.
pobler | 13 Març, 2008 08:02
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. (Miquel López Crespí)
La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (II)
Amb en Jaume Pomar ens trobàvem al bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, prop de Cort. Un indret que era molt proper al carrer de la Vidriera, número 28, tercer pis, que era on ell vivia amb el seus pares i el germà. I també en el Bosch, a dues passes d´un dels llocs on el podies trobar moltes nits d´aquella grisa Palma de finals dels seixanta i començaments dels setanta: el bar Brussel·les.
De la mare de Jaume Pomar, la senyora Magdalena Llambies, record, com si fos ara mateix, el moment que, travessant la sala d´estar, el menjador i un estret passadís, m´obria la porta de la cambra de Jaume Pomar on escrivia i llegia sense aturar. El pare, Antoni Pomar Tarongí, em saludava des de la distància. En Guillem, el germà, llegia a la seva habitació. A la cambra de Jaume Pomar, la claror del dia penetrava per una petita finestra oberta a les teulades dels carrers de l´antic call jueu. Un llit d´una plaça, uns prestatges plens de llibres, un canterano dels rebesavis i una tauleta on sempre hi havia llibres oberts i fulls amb poemes. Era el moment de parlar de les nostres darreres lectures, de les troballes intel·lectuals del moment, de parlar de la difícil situació en què ens trobàvem, com a persones i com a poble, a conseqüència de la manca de llibertat i de la persecució de la cultura catalana. Altres vegades ens trobàvem a un pis casa nostra, a l´avinguda de l’Argentina, on també hi compareixien els joves inquiets d´aleshores i alguns escriptors. Al baret de davall ca nostra, després d´un d´aquells llargs debats literaris i polítics, en Jaume redactava poemes que comentàvem emportats per la passió literària.
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes, els “revisionistes”, en el llenguatge d´aquell temps. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment.
A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.
Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma. Durant molts mesos repartírem Els mallorquins, de Josep Melià, L´Islam a Mallorca, de Guillem Rossellò-Bordoy, La Renaixença a Mallorca, també de Josep Melià, i la novel·la de Guillem Frontera Cada dia que calles entre la gent que venia a comprar a l´Ull de Vidre.
D´alguna d´aquelles reunions per a preparar accions antifeixistes i de lluita per la llibertat en vaig parlar a L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall, 1994). En referència al combat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich, havia escrit: “Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. ‘Informació sobre el Consell de guerra del MIL’ (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un ‘terrorista’.
‘Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'’oposició’ no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).
‘La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en ‘comandos d'acció’. Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.
‘Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial.
‘Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: ‘Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!’, ‘Puig Antich és viu!’; ‘Judici popular contra els criminals!’ i altres de semblants.
‘A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre ‘comando’ -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.
‘Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista”./p>
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 12 Març, 2008 17:36
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)
La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)
Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Ens ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.
Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).
Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.
Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.
En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.

Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.
pobler | 12 Març, 2008 08:00
El PSM abandona Unitat per les Illes i condemna la coalició a la desaparició
Barceló atribueix el fracàs a de la coalició nacionalista a la diferència ideològica entre PSM i UM
Unitat per les Illes, la coalició que agrupava tots els nacionalistes des d'Unió Mallorquina a Esquerra Republicana, no ha sobreviscut al seu propi fracàs electoral. Ahir el secretari general del PSM, Biel Barceló, va dir que la seva formació se'n desentenia, en vist que la coalició nacionalista no havia obtingut representació. Segons Barceló, Unitat no ha sabut transmetre una discurs coherent, perquè la coalició era integrada per partits amb una ideologia i una història molt diverses. Amb tot, va voler subratllar que l'experiència havia servit perquè PSM i UM normalitzessin les relacions.
Unitat per les Illes ha aconseguit 25.576 vots, però fa quatre anys la coalició encapçalada pel PSM en sumava 40.179 i Unió Mallorquina n’aconseguia 10.454 més.
Barceló va admetre ahir que la coalició no havia aconseguit donar una imatge de 'conjunció' i va atribuir el fracàs a 'les dificultats d'identificació' d'una marca política nova, especialment a Menorca i les Pitiüses, on el grup pràcticament no ha aconseguit suport.
Però l'experiència, segons Barceló, ha estat útil per a normalitzar les relacions entre el PSM i Unió Mallorquina, i posar fi a una 'situació anòmala' entre socis de govern.
VilaWeb (10-III-08)
El secretari general del PSM-EN ha reivindicat la vigència del projecte polític del nacionalisme progressista: "al marge del bipartidisme PP-PSOE hi ha un espai polític i social, el nacionalisme progressista, del qual el PSM-EN ha estat i ha de continuar sent el referent. Ara hem d'assumir la responsabilitat de repensar i refermar aquest espai". (Web PSM)
El PSM-EN assumeix la responsabilitat de "repensar i refermar" l'espai del nacionalisme progressista en reconèixer el "mal resultat" obtingut per Unitat
Biel Barceló afirma que els nacionalistes exigiran el compliment dels compromisos adquirits per PSOE i PP per millorar el finançament i les inversions estatals
Biel Barceló, Joana Lluïsa Mascaró i Nanda Ramon (secretari general, presidenta i vicesecretària general del PSM-EN, respectivament) han comparegut avui en roda de premsa per valorar els resultats obtinguts per la candidatura Unitat per les Illes, que ha concorregut a les passades eleccions a les Corts Generals de l'Estat i de la qual el PSM-EN ha estat un dels impulsors. Barceló ha afirmat que "malgrat que s'ha fet una bona campanya, i els candidats han fet una feina excel·lent, cal reconèixer que s'ha obtingut un mal resultat electoral. Unitat no ha aconseguit el seu objectiu, que era trencar el bipartidisme i situar una veu pròpia de les Illes Balears al Congrés dels Diputats, independent dels grans partits estatals. Ans al contrari, el bipartidisme s'ha accentuat".
Precisament l'accentuació de la tendència global al bipartidisme ha estat un dels factors que l'Executiva del PSM-EN, reunida aquest matí, considera que han pogut influir en aquests resultats. En relació amb aquesta tendència, Biel Barceló també ha denunciat el plantejament "presidencialista" i "personalista" de les passades eleccions, centrades en les figures dels candidats del PP i del PSOE a la presidència del Govern de l'Estat. Altres factors, en clau interna, han estat la "dificultat de fer arribar el missatge nacionalista a les àrees metropolitanes", les "dificultats d'identificació" d'una marca nova com Unitat per les Illes per part dels votants de les formacions que han impulsat la candidatura, o el fet que "partits com el PSM o UM, malgrat coincidir en la necessitat de comptar amb una veu pròpia de les Illes Balears a Madrid, provenen de tradicions diferents, tenen trajectòries polítiques diferents, i han demostrat tenir electorats diferents, que no han assumit completament la candidatura o als quals no hem sabut fet arribar amb nitidesa el missatge que volíem transmetre".
Amb tot, Biel Barceló ha destacat que "l'aspecte més positiu d'aquesta campanya és el fet que els dos grans partits estatals han assumit compromisos importants amb les Illes Balears. Especialment, el de millorar el finançament i les inversions estatals. Modestament, pens que s'ha de reconèixer que això ha estat possible gràcies a les propostes fetes des d'Unitat per les Illes. A partir d'ara, els nacionalistes exigirem el compliment d'aquests compromisos". En aquest sentit, Barceló ha indicat que "Pere Sampol continuarà treballant des del Senat per defensar els interessos de les Illes Balears, com ha fet fins ara". Segons el dirigent nacionalista, un altre aspecte positiu de l'experiència d'Unitat per les Illes és el fet que "ha ajudat a normalitzar les relacions entre el PSM i UM".
D'altra banda, el secretari general del PSM-EN ha reivindicat la vigència del projecte polític del nacionalisme progressista: "al marge del bipartidisme PP-PSOE hi ha un espai polític i social, el nacionalisme progressista, del qual el PSM-EN ha estat i ha de continuar sent el referent. Ara hem d'assumir la responsabilitat de repensar i refermar aquest espai".
Biel Barceló també ha agraït el suport dels ciutadans que han confiat en Unitat per les Illes, així com l'esforç de totes aquelles persones que han col·laborat amb la campanya.
Web PSM (10-III-08)
pobler | 11 Març, 2008 17:11
Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)
Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida (dos articles premonitoris publicats l´any 2006)

El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.
Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.
Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.
És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.
L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.
Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.
Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)
El PCE contra Izquierda Unida.
Esquerra Unida: rompre amb Madrid

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.
Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.
En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.
Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.
No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.
Ciutat de Mallorca (28-IX-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 11 Març, 2008 07:41
Aquestes eleccions han demostrat una vegada més l´avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE, la consolidació d´un model polític semblant al nord-americà, al britànic o l´alemany: els grans partits estatals que, amb molt poques variacions, governen per torn a les institucions. Per això es fa necessari, vist l´experiència primer del Bloc i ara d´Unitat, l´articulació d´un tipus d´organització, un autèntic Bloc nacionalista i sobiranista que continuï amb la tasca de portar endavant les reivindicacions històriques, nacionals i socials de la nació. (Miquel López Crespí)
El futur d´Unitat per les Illes
Imagín que a partir d´aquest moment, passats els nervis de la campanya, serà el moment d´anar pensant quin serà el futur de les forces agrupades en la coalició Unitat per les Illes. Cal dir, i ho volem deixar ben escrit damunt el paper, que molts dels sectors que hem donat suport crític, primer a Progressistes, després al Bloc per Mallorca i ara mateix a la candidatura de Pere Sampol i Unitat per les Illes, volem una clarificació del futur polític. Crec que és prou comprensible que les persones que donam suport a aquestes coalicions electorals demanem una clarificació en vistes al proper futur. El suport inicial al Bloc per Mallorca era perquè volíem –i volem!- la consolidació d´una força d´esquerra nacionalista de nou encuny, una organització que, superant els vicis del simple electoralisme, ens sigui útil en la tasca del nostre redraçament nacional i social, en el camí d’anar guanyant terreny al bipartidisme regnant. Fa anys ja es parlà de la creació d´una nova organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Seria qüestió d´esbrinar si el camí iniciat amb el Bloc per Mallorca és encara vàlid o ja no significa res. És molt diferent formar coalició amb el seguidors de Llamazares o amb els d´UM i Miquel Nadal. Són dues coses bastant antagòniques i males de casar. El problema va més enllà de la simple unitat dels partits existents. Què s´ha de fer amb les persones i moviments socials que volen donar suport, integrant-se, dins un tipus d´organització que serveixi de veritat per vèncer el bipartidisme, per a consolidar els sectors més dinàmics de la societat civil?
A hores d´ara són preguntes sense resposta. I no es pot esperat a les properes eleccions, als darrers mesos, per a començar a posar fil a l´agulla.
Ara, vists i comprovats els resultats electorals, del que es tracta és de trobar un sistema de coordinació entre les forces nacionalistes i progressistes, entre tots aquells partits i organitzacions que no depenen de Madrid, per a consolidar una veu independent davant els poders fàctics que de res ens serveixen per a avançar i progressar en el camí de l´autogovern i de la resolució dels nostres problemes.
Aquestes eleccions han demostrat una vegada més l´avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE, la consolidació d´un model polític semblant al nord-americà, al britànic o l´alemany: els grans partits estatals que, amb molt poques variacions, governen per torn a les institucions. Per això es fa necessari, vist l´experiència primer del Bloc i ara d´Unitat, l´articulació d´un tipus d´organització, un autèntic Bloc nacionalista i sobiranista que continuï amb la tasca de portar endavant les reivindicacions històriques, nacionals i socials de la nació.
Es tracta de pensar de veritat el que volem per als propers anys. Nosaltres som de l´opinió que s´hauria d´anar acabant amb aquesta continuada improvisació de les forces nacionalistes i progressistes. Les coalicions futures haurien de ser ben diferents de les meres unions circumstancials que hem vist fins ara mateix. Tampoc no es poden fer canvis de cent vuitanta graus com hem vist quan s´ha passat d´anar amb un partit estatal –Izquierda Unida- a partits regionals de centre-dreta, cas d´UM.
El nostre poble necessita avançar en molts dels aspectes que posaren damunt la taula el Bloc per Mallorca i Unitat per les Illes, en moltes de les propostes que ha defensat i defensa Pere Sampol que, no ho oblidem, és senador per part del Bloc. La lluita per l´equiparació amb Canàries del plus d´insularitat per als funcionaris; la devolució del patrimoni històric de les Illes (Bous de Costitx, Armes del Rei En Jaume...); per un nou règim especial, amb mesures fiscals que eliminin els sobrecosts derivats del fet insular; per quotes més altes d´autogovern en el camí de la reconstrucció nacional; tot plegat obliga els polítics d´Unitat, els dirigents de totes les forces nacionalistes i progressistes a repensar el que s´ha fet fins ara mateix i iniciar el camí per a començar a bastir, ja lluny de qualsevol electoralisme d´urgència, les eines que ens permetin aquesta reconstrucció cultural i nacional.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 10 Març, 2008 16:26
En el cas de Palma, Unitat ha sumat el 3,68% dels vots, de manera que es manifesta la incapacitat de PSM, UM i ERC de sumar els esforços necessaris. El ventall ideològic és massa dispers en unes i altres forces polítiques, però és un primer assaig per tal d'incorporar cap a un espai de centre a bona part de l'actiu militant del PSM, de manera que cap al futur només es perfilen dues opcions, el primer consisteix en el manteniment d'un Bloc format per l'esquerra del PSM i les restes d'Esquerra Unida-Els Verds que no vagin a parar al PSOE. i el segon, un projecte a bastir entre els escindits del PSM, UM i una part del PSM. (Llorenç Buades)
Eleccions espanyoles: fracassen les esquerres subsidiàries
Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent
Les eleccions espanyoles han dibuixat un nou arc parlamentari on les opcions espanyolistes i les polítiques neoliberals surten reforçades. PP i PSOE guanyen 10 escons i es reforça el nacionalisme espanyol que sostenen.
Dels partits nacionalistes no espanyols només CIU i el BNG mantenen el tipus. PNB i EA reculen i perden espai institucional quan en teoria tenien l'espai obert per a guanyar el vot abertzale que una vegada més ha demostrat la seva fermesa, aquesta vegada amb l'abstenció activa contra la repressió de l'Estat i els excessos contra els drets ciutadans que no han pogut exercir-se. Per la seva traició han perdut PNB i EA, tot i que s'excusin en el bipartidisme.
CIU ha aconseguit tornar a ser el referent institucional del nacionalisme català, després de la derrota sagnant, però guanyada a pols per els dirigents d'Esquerra Republicana, que ja haurien d'haver presentat la seva dimissió immediata. La seva política en el tripartit, condicionada absolutament per Zapatero els ha invalidat com a opció política diferenciada i a la fi, consideració que afecta també a una IC-EV que s'ha destacat com el partit de la porra, repressor dels moviments socials de caire radical. ERC ha perdut més de 363.000 vots i IC-EV més de 61.000, però cap dels seus dirigents ha optat encara per deixar els càrrecs.
Izquierda Unida, que al llarg de la legislatura ha demostrat ser només una crossa en el suport del govern Zapatero ha aconseguit allò que es dedueix de les polítiques de suport incondicional, i és que quan no hi ha diferències i el partit petit fa el mateix que el gran, val més optar pel gran directament. La dimissió de Llamazares era reclamada des de fa temps per la meitat del seu partit i no obstant això s'ha aferrat a la cadira fins que l'electorat l'ha situat al seu lloc. Ben aviat ens oferiran una nova refundació per tal que els de sempre es mantenguin, quan els millors actius ja han abandonat el vaixell, cansats i sense perspectives de regeneració de l'esquerra que es proclama "transformadora".
En la seva sucursal balear les coses no han anat millor. Els resultats són ben magres i només mantenen votacions per damunt del 4% en els lloc on tenen presència municipal (Santa Maria amb el 4,02%, Pollença, amb el 4,04%, Sencelles amb el 4,52%). A Ciutat els seus resultats són ben magres (3,08%) i manifesten la continuïtat del desastre electoral expressat a les eleccions municipals en el Bloc. A Menorca, Esquerra Unida ha obtingut millors resultats, i superen el llistó del 4% a Maó, Es Mercadal, Sant Lluis i del 5% a Ferreries.
Unitat, que és la suma de PSM, ERC i UM ha millorat els resultats que tenia el PSM per si mateix en el cas de Petra (32,16%), Llubí (22,37%), Sant Joan (23,27%), Costitx (24,34%), Campanet (23,63%), Montuïri (19,57%), Porreres (18,63%), Búger (18,5%), Campos (16,09%), Lloret (15,42%). Aquests resultats són possibles per l'efecte multiplicador de l'activitat municipalista. Però al seu costat hi ha resultats pobres, com un 1,69% a Calvià, un 4,31% a Llucmajor, un 7,3% a Felanitx, un 6,39% a Santanyí, un 6,43% a Sóller, un 9.88% a Santa Maria. Es tracta de resultats magres que expliquen precisament la manca de coherència del projecte, perquè en aquests indrets les forces per separat treuen més vots. En el cas de Palma, Unitat ha sumat el 3,68% dels vots, de manera que es manifesta la incapacitat de PSM, UM i ERC de sumar els esforços necessaris. El ventall ideològic és massa dispers en unes i altres forces polítiques, però és un primer assaig per tal d'incorporar cap a un espai de centre a bona part de l'actiu militant del PSM, de manera que cap al futur només es perfilen dues opcions, el primer consisteix en el manteniment d'un Bloc format per l'esquerra del PSM i les restes d'Esquerra Unida-Els Verds que no vagin a parar al PSOE. i el segon, un projecte a bastir entre els escindits del PSM, UM i una part del PSM.
En qualsevol cas, sembla que el futur del PSM no serà fàcil, però és evident que els seients desactiven les possibles crisi d'identitat, que sorgiran quan es perdin les cadires.
pobler | 10 Març, 2008 07:28
Aquestes eleccions han demostrat una vegada més l´avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE, la consolidació d´un model polític semblant al nord-americà, al britànic o l´alemany: els grans partits estatals que, amb molt poques variacions, governen per torn a les institucions. Per això es fa necessari, vist l´experiència molt positiva d´Unitat, l´articulació d´un tipus d´organització, un autèntic Bloc nacionalista i sobiranista que continuï amb la tasca de portar endavant les reivindicacions històriques, nacionals i socials de la nació. I Unitat ha estat una experiència remarcable en aquesta direcció. (Miquel López Crespí)
A diferència dels estatals, els vots dels partits nacionals són prou valuosos i mals d´aconseguir. Els partits estatals poden posar, com s´ha dit sovint, una somera al capdavant amb la seguretat de tenir uns milers de vots sempre garantits. Els mitjans de comunicació al servei de PP i PSOE, els diners de què disposen, els debats manipulats i supercontrolats, així ho determinen. El miracle són els vots que obtenen les formacions polítiques sense dependències foranes. És el cas de PSM, UM, Entesa o Esquerra. Unitat no ha fet cap mal paper, si ho analitzam des d´aquesta perspectiva. (Miquel López Crespí)
Unitat per les Illes, Pere Sampol i el futur del nacionalisme d´esquerra

Unitat per les Illes era un experiment prou interessant i hauria estat una fita històrica aconseguir la presència d´un diputat nacionalista a les Corts espanyoles. Malgrat la manca de mitjans econòmics, tothom coincideix a afirmar que la campanya d´Unitat s´ha caracteritzat per una bona dosi d´imaginació i pel fet d´oferir al possible elector un missatge lluny de les banalitats de PP i PSOE, del mimetisme envers Madrid, de la còpia illenca del que deien Rajoy i Zapatero. Que aquesta vegada no hagi estat possible veure complides les esperances dels milers d´illencs que confiaven amb veure´s representats a Madrid no vol dir que, amb més temps i més mitjans, amb fórmules més engrescadores, amb la consolidació del projecte d´un autèntic bloc nacionalista, no sigui possible aconseguir-ho.
Vol dir que no haver obtengut el diputat ha de paralitzar el que s´ha aconseguit en el camí de la unitat nacionalista? Ben al contrari! De l´experiència de la campanya electoral, dels resultats obtenguts, s´han de treure lliçons per al futur, instruments que permetin anar consolidant la necessària unitat nacionalista i progressista.
El preu de muntar coalicions electorals just unes setmanes abans de les eleccions sempre s´ha pagat prou car. Ben igual que quan el Bloc per Mallorca, a causa de les reticències d´ERC, no es va poder concretar fins al final del termini per presentar les llistes. Unitat per les Illes, una provatura necessària, també va pecar del mateix. Les organitzacions minoritàries sempre juguen amb desavantatges davant el poder aclaparador del bipartidisme regnant. Ja sabíem que era prou difícil aconseguir el diputat per les Illes. Però és encara més complicat si els acords són de darrer moment, sense que hi hagi un rodatge, una consolidació i una pràctica d´anys al darrere. Els partits d´esquerra nacionalista sempre surten a la palestra amb fórmules improvisades, canviant el nom de la “marca” a presentar i els components de les diverses i variades coalicions que s´organitzen. Primer va ser Progressistes per les Illes, després el Bloc, ara Unitat per les Illes. PP i PSOE no varien mai el nom de la marca a oferir. Les coalicions electorals com les abans esmentades, a més de lluitar en inferioritat de condicions, també es troben amb el problema afegit que l´electorat s´ha de familiaritzar amb el nom i contingut de la nova marca que s´ofereix.
A diferència dels estatals, els vots dels partits nacionals són prou valuosos i mals d´aconseguir. Els partits estatals poden posar, com s´ha dit sovint, una somera al capdavant amb la seguretat de tenir uns milers de vots sempre garantits. Els mitjans de comunicació al servei de PP i PSOE, els diners de què disposen, els debats manipulats i supercontrolats, així ho determinen. El miracle són els vots que obtenen les formacions polítiques sense dependències foranes. És el cas de PSM, UM, Entesa o Esquerra. Unitat no ha fet cap mal paper, si ho analitzam des d´aquesta perspectiva.
El percentatge que han obtingut Pere Sampol i Unitat Nacionalista no ha bastat per a aconseguir l´escó, però sí que ha servit per a explicar al poble una problemàtica, la interferència dels partits estatals en les necessitats de les Illes. I tot això era important que es pogués portar a la palestra malgrat fos mínimament. A trenta anys de les primeres eleccions encara ens trobam amb molta gent que no sap que amb els governs d´UCD, el PSOE o el PP, les Illes sempre han estat a la coa del finançament autonòmic, en inversions estatals i fons europeus. O no havíem d´aprofitar els espais a disposició de la coalició nacionalista per a explicar als electors que les pensions de les Illes són les terceres més baixes de l´Estat? O que la nostra terra és la darrera comunitat en recursos sanitaris, educació i transport públic aportat per l´Estat? I tot això essent la comunitat que aporta més recursos per habitant a les arques estatals! La feina feta per Pere Sampol i per Unitat ha anat en aquest sentit.
Per això mateix, perquè s´havien de dir aquestes coses i moltes altres, es feia urgent la concreció d´un tipus de plataforma electoral semblant a Unitat per les Illes. Ara, com deia una mica més amunt, del que es tracta és de trobar un sistema de coordinació entre les forces nacionalistes i progressistes, de tots aquells partits i organitzacions que no depenen de Madrid, per a consolidar una veu independent davant els poders fàctics que de res ens serveixen per a avançar i progressar en el camí de l´autogovern i de la resolució dels nostres problemes.
Aquestes eleccions han demostrat una vegada més l´avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE, la consolidació d´un model polític semblant al nord-americà, al britànic o l´alemany: els grans partits estatals que, amb molt poques variacions, governen per torn a les institucions. Per això es fa necessari, vist l´experiència molt positiva d´Unitat, l´articulació d´un tipus d´organització, un autèntic Bloc nacionalista i sobiranista que continuï amb la tasca de portar endavant les reivindicacions històriques, nacionals i socials de la nació. I Unitat ha estat una experiència remarcable en aquesta direcció.
Potser ara és l´hora, frescos encara els resultats electorals, de pensar de veritat el que volem per als propers anys. Nosaltres som de l´opinió que s´hauria d´anar acabant amb aquesta continuada improvisació de les forces nacionalistes i progressistes. Les coalicions futures haurien de ser ben diferents de les meres unions circumstancials que hem vist fins ara mateix. Tampoc no es poden fer canvis de cent vuitanta graus com hem vist quan s´ha passat d´anar amb un partit estatal –Izquierda Unida- a partits regionals de centre-dreta, cas d´UM.
El nostre poble necessita avançar en molts dels aspectes que posaren damunt la taula el Bloc per Mallorca i Unitat per les Illes, en moltes de les propostes que ha defensat i defensa Pere Sampol que, no ho oblidem, és senador per part del Bloc. La lluita per l´equiparació amb Canàries del plus d´insularitat per als funcionaris; la devolució del patrimoni històric de les Illes (Bous de Costitx, Armes del Rei En Jaume...); per un nou règim especial, amb mesures fiscals que eliminin els sobrecosts derivats del fet insular; per quotes més altes d´autogovern en el camí de la reconstrucció nacional; tot plegat obliga els polítics d´Unitat, els dirigents de totes les forces nacionalistes i progressistes a repensar el que s´ha fet fins ara mateix i iniciar el camí per a començar a bastir, ja lluny de qualsevol electoralisme d´urgència, les eines que ens permetin aquesta reconstrucció cultural i nacional.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 09 Març, 2008 17:17
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 09 Març, 2008 07:28
Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble. (Miquel López Crespí)

M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...
Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, “només” obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara [eleccions europees] han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el “normal”, sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.
Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita “ajudants”? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels “minoritaris”, els extraparlamentaris del proper futur.
Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.
De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.
El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els “petits”. El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VI-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 08 Març, 2008 17:51
Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine). (Miquel López Crespí)
La cultura progressista dels Estats Units
(Article escrit després de l´atac contra les torres bessones de Nova York)
Vagi per endavant la nostra condemna als brutals atacs contra les torres bessones de Nova York, els atemptats que han sofert els EUA. És una acció injusta contra la població civil estato-unidenca. No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat que ha fet el capitalisme ianqui (Vietnam, Amèrica Llatina, Indonèsia, els cops d'Estat ordits pels EUA...). Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi.
Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; tenim present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i tants i tants d'assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.

Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.
De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. Amants aferrissats, deixebles del gran poeta Walt Witman, d'ençà els anys seixanta ja ens delia i emocionava seguir des de la foscor de la dictadura feixista espanyola (sostinguda i pagada pel govern estato-unidenc, no ho oblidem!) la literatura d'aquell gran país. ¿Com no recordar amb emoció la recerca dels llibres dels autors compromesos d'aquella època, les aferrissades discussions sobre les diverses concepcions entorn el compromís de l'escriptor amb el seu poble?

La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...
El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles? Per això estimam els Estats Units d'Amèrica, els sectors progressistes i antifeixistes de la seva societat. Formen, no cal dir-ho, part indestriable de la nostra cultura i de la nostra vida.
Nosaltres no seríem els mateixos sense haver assimilat a fons, no solament l'heroica història del poble estato-unidenc contra la reacció, el racisme i el feixisme interior, sinó tot el que el cinema ens proporcionava en aquest sentit. Ciutadà Kane d'Orson Welles era ja una premonició del poder que arribarien a assolir les màfies capitalistes de control de les consciències (per a nosaltres una de les pellícules més importants de la història del cinema). ¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?
Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).
Hem explicat una mica tot això per a diferenciar el que és el nostre deute i reconeixement envers la cultura progressista d'aquell gran país i el que són les seves classes dominants i la brutal política de saqueig i extermini contra el pobles d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica que ha practicat i practica el seu govern.
pobler | 08 Març, 2008 08:10
Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”. (Miquel López Crespí)
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. (Miquel López Crespí)
El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març. (Miquel López Crespí)
Manifest de suport de l´escriptor Miquel López Crespí a la coalició Unitat per les Illes
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra l´imperialisme que ens colonitza, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca. També se sap que en els propers dies s´hi afegiran altres organitzacions d´esquerra nacionalista i ecologista i els més diversos col·lectius socials que aquests anys han lluitat i lluiten en defensa del nostre territori, llengua i cultura.
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.
El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.
El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març.
Avui és més necessari que mai que veus nacionalistes de les Illes siguin presents al Congrés dels Diputats. Com diu el manifestat d´Unitat per les Illes, “L´espoli fiscal que no deixa de patir el nostre país (i que repercuteix negativament en el benestar dels ciutadans), la precària situació de la nostra llengua, el migrat avanç que suposà la reforma estatutària, les inversions deficitàries per part de l´Estat, i a sobre el constant menyspreu dels grans partits estatalistes respecte aquestes problemàtiques, fan més necessari que mai obtenir una representació de caire nacional al Congrés dels Diputats”.L´objectiu de la construcció nacional ha de convocar totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar, sense oblidar tampoc la participació d´Esquerra Unida quan talli les seves dependències a forces alienes a la nostra terra.
Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”.
Palma (Mallorca), 23 de gener de 2008
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Destacats membres del món de la cultura signen un manifest a favor d'Unitat com a "instrument de canvi" front a les "iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país"
Unitat per les Illes rep el suport d'una quarentena d'intel·lectuals
Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.
Unitat per les Illes ha rebut el suport de més de quaranta escriptors, artistes, professors, periodistes i altres destacats membres del món de la cultura de les Illes Balears (i també d'altres territoris de parla catalana). Alguns d'ells s'han reunit avui amb els candidats d'Unitat al Congrés, Pere Sampol i Margalida Miquel, i al Senat, Helena Inglada i Jaume Sansó; reunió a la qual han acudit també dirigents polítics dels partits que donen suport a la candidatura, com ara Joana Lluïsa Mascaró (consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca) o Nanda Ramon (regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma), entre d'altres.
Unitat per les Illes ha rebut el suport de: Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.
Aquests escriptors i intel·lectuals han signat un manifest de suport a Unitat per les Illes en què afirmen que la candidatura unitària "ha nascut de la il·lusió i d'una gran fe en el nostre poble. Un gran poble que creix obrint els braços a tothom, a tota la bona gent que vol ser d'aquí. Un poble que no vol reunciar, i que si van mal dades sap ajuntar esforços per alçar la veu on calgui i dir que volem continuar sent qui som, que estam cansats que ens espoliïn els recursos i la calma, que estam farts de no poder decidir el futur i que volem comandar a ca nostra". El manifest apunta que Unitat per les Illes és un "instrument de canvi en positiu a favor del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura", front a "les iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país" (per a més informació:
(http://www.unitatxilles.cat/manifest.php).
pobler | 07 Març, 2008 17:33
Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí
El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició
Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.
Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.
Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.
Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.
Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 07 Març, 2008 07:42
La localització d'aquesta fossa fa pensar si no es tracta del lloc on enterrarren el líder del POUM Andreu Nin, que segons els documents que donaren a conèixer Dolors Genovès i Llibert Ferri en el documental , va ser torturat i finalment assassinat per ordre del general Orlov, que actuava en nom d'Stalin, a Alcalá de Henares el juny de 1937. Nin és un dels personatges més importants del marxisme revolucionari de la primera meitad del segle XX.
L'Exèrcit troba una fossa comuna on hi pot haver les restes d'Andreu Nin
Segons l’Operació Nikolai, va ser torturat i finalment assassinat en aquell indret per Orlov
L'Exèrcit espanyol de Terra ha trobat restes d'una antiga fossa comuna durant unes obres que es realitzen a la unitat de serveis de la base Primo de Rivera a Alcalá de Henares. A la fossa, s'hi poden haver trobat restes del líder del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), Andreu Nin, assassinat el 1937.La troballa serà ara investigada per un jutge togat militar, segons fonts militars. Les fonts consultades assenyalaren que el descobriment s'havia produït l'11 de febrer durant les obres per construir un mur perimetral al nord-est de la base militar.
Els operaris, que treballen amb màquines, no es temeren en un primer moment de la presència de restes òssies humanes, fet que descobriren posteriorment membres del personal civil i militar de la Brigada. Els fets es posaren tot d'una en coneixença dels superiors de la caserna Primo de Rivera, que els exposaren al Jutjat militar número 11. El titular del jutjat castrense es dirigí a la zona, acompanyat per agents de la Policia Judicial, un metge forense i un secretari judicial d'Alcalá de Henares.
L'equip dirigit pel magistrat procedí a la recollida de les restes òssies, obrí diligències prèvies per aclarir la troballa i ordenà la paralització de les obres perquè s'efectuàs una inspecció més intensa de tot el terreny, segons les mateixes fonts militars. Un diari de tirada estatal, que avançà la troballa en la seva edició de dimecres, assegura que la fossa es troba al lloc que es vincula a la desaparició el 1937 d'Andreu Nin. De la mateixa manera, informa que la fossa, situada a dos o tres metres de profunditat, contenia una «munió» d'ossos que poden correspondre a cinc persones, inclosos uns cranis amb un orifici de bala i dues tíbies rompudes, a més de restes de roba. Dos dels cadàvers poden ser de joves i, a més, els seus maxil·lars conserven peces dentals. El diari espanyol assenyala també que la situació en la qual apareixien disposades les restes humanes, col·locades sense gens d'ordre, evidenciaria que el seu enterrament va ser clandestí, i fins i tot podria haver succeït que la fossa hagués estat oberta i clausurada diverses vegades per tal de posar-hi més cadàvers. La localització d'aquesta fossa fa pensar si no es tracta del lloc on enterrarren el líder del POUM Andreu Nin, que segons els documents que donaren a conèixer Dolors Genovès i Llibert Ferri en el documental , va ser torturat i finalment assassinat per ordre del general Orlov, que actuava en nom d'Stalin, a Alcalá de Henares el juny de 1937. Nin és un dels personatges més importants del marxisme revolucionari de la primera meitad del segle XX.
Diari de Balears (7-III-08)
Dissabte 16 juny. Acte d'homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri.
Serà a les 12 horas del dissabte 16 de juny a l'exterior del Palau de la Virreina (Rambles).
Gran acte d'homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri.
A iniciativa de la Fundació Andreu Nin s’ha organitzat un acte d’homenatge a Andreu Nin i a l’anarquista italià Camilo Berneri, que en tindrà lloc el dia 12-06-06 en l’entrada del Palau de la Virreina, al mateix lloc on Nin va ser raptat fa setanta anys al mig d’un campanya estaliniana contra els "trotskistes" i els "incontrolats"; es compta amb la presència de Wilebaldo Solano i d’altres testimonis de la tragèdia revolucionària; l’actriu Carme Sansa llegirà un Manifest firmat per nombroses personalitats de tot l’Estat, i actuarà la banda musical "Les Trintxeras". També estan previstos altres actes en el Vendrell, lloc de naixement d’Andreu Nin.
“Les diverses entitats socials, polítiques i culturals, així com les persones que donen el seu suport a aquest acte que pretén recordar encara que sigui tardanament el patètic i aclaparador significat assassinat d’Andreu Nin i Camillo Berneri, els més coneguts entre els molts altres que van seguir les jornades de maig de 1937 a Barcelona i en altres ciutats de Catalunya, assassinats tots ells en nom de la República, i fins i tot del socialisme. És precisament per la República i pel socialisme que creem necessari de dur a terme un gest que ja s’hauria d’haver fet el 1937, el 1938, que hauria agradat realitzar en qualsevol altra data com a expressió d’una defensa necessària de la memòria contra la calúmnia i l’oblit, com una expressió d’un drama històric sobre el qual volem projectar el sentiment emancipador que els correspon.

Certament, ha passat molt temps, moltes vides, però la persistència de la memòria adquireix tot el seu sentit des del moment en què tant Berneri com Nin, representen dues biografies que condensaven moltes de les virtuts més excelses del pensament lliure i del moviment obrer, dues figures de projecció universal que més allà de qualsevol debat o discrepància puntual i sempre legitima, donaven glòria al seu temps, i reforçaven els criteris de la convergència i de la unitat entre marxistes oberts i anarquistes antidogmàtics. Encara que sigui molt succintament, volem recordar alguns traços històrics que no són tot el conegut que haguessin de ser.
Andreu Nin (El Vendrell, 1892-Alcalá de Henares, 1937), mestre de professió, militant abnegat la trajectòria militant del qual es remunta a la "Setmana Tràgica", i que va destacar com a republicà federal, després com a socialista internacionalista durant la "Gran Guerra", que va ser receptari general de la CNT en els anys del pistolerisme patronal, cofundador del partit comunista, secretari de la Internacional Sindical Roja, comunista antistalinista des d’intervingut els anys vint, amic i traductor de León Trotsky, cofundador i líder del POUM amb Joaquín Maurín, conseller de Justícia de la Generalitat, reconegut traductor del rus al castellà i al català, autor d’obres de la importància d’ els moviments d’emancipació nacional i les dictadures de nostres dies. La seva mort s’inscriu en la mateixa instantània que la de la vella guàrdia bolxevic, i va ser en bona part, obra dels mateixos que van assassinar Trotsky.
Una mica més jove, Camillo Berneri (Lodi, Itàlia, 1897-1937) Camilo Berneri provenia d’una família d’intel·lectuals d’esquerres. El seu avi va ser company de Garibaldi. La seva mare una notable escriptora feminista (Camilo escriurà també un llibre sobre l’emancipació de la dona) la seva filla María Luisa serà l’autora de "Viatge a través de la utopia" Camilo va militar en les Joventuts Socialistes, fins i tot la "Gran Guerra". Després es farà un anarquista "revisionista", molt obert (Salvemini dirà d’ell: "...s’interessava de tot amb avidesa insaciable. Mentre molts anarquistes són com una casa en la qual les finestres sobre el carrer són tapiades... ell tenia obertes totes les finestres") Deixeble de Luigi Fabbri, Camilo sacrificarà la seva vocació de vida intel·lectual per la més urgent de l’acció directa. En l’exili, Berneri es va convertir en un dels enemics més actius del feixisme i el dictador mai no li va perdonar la seva obra "Mussolini en camisa".
En esclatar la guerra civil es va traslladar immediatament a Espanya i va lluitar al front d’Osca. Nomenat comissari de la columna italiana de la CNT, va publicar a Barcelona la seva revista "Guerra vaig donar Classe", en la qual Berneri afirmés que aquella era una guerra internacional, " I per tant són decisius els factors exteriors i la política internacional»; és, també una guerra de classes. Aquest llibertari "consejista" o "sovietiste", que glossa amb emoció el record de Gramsci i que defensa l’honor revolucionari del POUM, serà assassinat la nit del 5 al 6 de maig al costat del seu camarada Barbieri. Qui el va matar? Se sap que va ser detingut per una patrulla que es va identificar amb les sigles de la UGT, i que la seva mort va ser celebrada per l’estalinisme.
Amb aquest homenatge es tracta de realçar a través de dos personatges tan nostres i tan especialment emblemàtics més per les seves vides que per les seves morts, la vigència dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que comprenen -inequívocament- els de la natural pluralitat en els mètodes i les vies per avançar per aquest camí, i per proclamar bé alt un "mai més" a uns mètodes que van ser tant més ignominiosa per tal com van ser perpetrades en nom de la República i del socialisme.”
1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes(I)
"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".
"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)
A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.
Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.
El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.
Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).
'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".
En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).
Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".
I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 06 Març, 2008 18:56
Destacats membres del món de la cultura signen un manifest a favor d'Unitat com a "instrument de canvi" front a les "iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país"
Unitat per les Illes rep el suport d'una quarentena d'intel·lectuals
Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.
Unitat per les Illes ha rebut el suport de més de quaranta escriptors, artistes, professors, periodistes i altres destacats membres del món de la cultura de les Illes Balears (i també d'altres territoris de parla catalana). Alguns d'ells s'han reunit avui amb els candidats d'Unitat al Congrés, Pere Sampol i Margalida Miquel, i al Senat, Helena Inglada i Jaume Sansó; reunió a la qual han acudit també dirigents polítics dels partits que donen suport a la candidatura, com ara Joana Lluïsa Mascaró (consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca) o Nanda Ramon (regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma), entre d'altres.
Unitat per les Illes ha rebut el suport de: Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.
Aquests escriptors i intel·lectuals han signat un manifest de suport a Unitat per les Illes en què afirmen que la candidatura unitària "ha nascut de la il·lusió i d'una gran fe en el nostre poble. Un gran poble que creix obrint els braços a tothom, a tota la bona gent que vol ser d'aquí. Un poble que no vol reunciar, i que si van mal dades sap ajuntar esforços per alçar la veu on calgui i dir que volem continuar sent qui som, que estam cansats que ens espoliïn els recursos i la calma, que estam farts de no poder decidir el futur i que volem comandar a ca nostra". El manifest apunta que Unitat per les Illes és un "instrument de canvi en positiu a favor del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura", front a "les iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país" (per a més informació:
(http://www.unitatxilles.cat/manifest.php).
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)
Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes
Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.
Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.
El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 06 Març, 2008 16:32
El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC, MCI i independents.
Contra el masclisme. La fundació del GAD (i III)
El GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona), va ser constituït a Ciutat per dones militants d'OEC i del MCI, així com per nombroses independents. Una de les seves fundadores va ser la dirigent comunista mallorquina Margarida Chicano Sansó (del Comitè de Direcció Política de les Illes de l'OEC). De seguida el col·lectiu de dones revolucionàries organitzà nombroses activitats -conferències, manifestacions, repartides de fulls volants, muntatge d'una assessoria jurídica per a la dona- i es començà a sensibilitzar l'opinió pública mallorquina sobre una problemàtica -la feminista- molt marginal en l'esquema de funcionament dels partits obrers d'aleshores. Abundaven en aquells temps -com si fos ara mateix!- les agressions a la dona -assassinats, maltractaments, etc-. Feia poc (parlam de febrer de 1979) que havia estat assassinada una dona nomenada Cornelia Arends. El GAD es mobilitzà de seguida (l'ajudà en la tasca el Col·lectiu Pelvis). El diumenge dia quatre de febrer de 1979 el diari Balears entrevista (en treball realitzat per la seva col·laboradora Elena Checa) una de les fundadores del GAD (Margarida Chicano) i una representant del Col·lectiu Pelvis. El titular de l'entrevista deia: "Queremos poder ir por la calle sin tener miedo" i les representants del feminisme illenc explicaven més endavant la seva ferma decisió de sortir al carrer per a protestar de la violència que s'exercia contra les dones. Deia Elena Checa: "Hasta ahora, en las Islas no se había hecho ningún acto de este tipo. 'Nos estamos acostumbrando a esta agresividad como algo cotidiano y ya casi nos parece normal hasta que se viole y se mate a las mujeres, sobre todo si son extranjeras'. Extranjeras o nacionales, las feministas han llegado a la conclusión de que es el momento de decir ¡basta!". La colaboradora de Baleares continuava reproduïnt les opinions del GAD i el Co·lectiu Pelvis: "Sólo poco a poco y con la lucha de las propias mujeres, se podrán ir cambiando las cosas. Además, hace falta que exista un reconocimiento legal de los derechos de la mujer a todos los niveles y los cauces para poder hacer valer esos derechos".
Dia cinc de febrer de 1979 coneix, doncs, la més important manifestació de la dona realitzada mai a les Illes. Rere una pancarta que porta escrit "Prou d'agressions. Prou violacions", l'esforç de les dones comunistes d'OEC i MCI, així com les nombroses independents que militen en el GAD i en el Col·lectiu Pelvis, fan sentir la seva veu. Però de tot això en parlàrem en propers articles.
El diari Baleares (article d'Elena Checa; fotografies de Juanet) deixava constància (dia sis de febrer de 1979) d'aquesta important mobilització de la dona mallorquina. Deia la periodista sota el titular "Manifestación contra las agresiones a la mujer": "Estamos aquí reunidas para rendir homenaje a todas las víctimas y para dejar constancia de que no nos resignamos". Les manifestants (unes tres-centes segons uns mitjans d'informació; unes cinc-centes segons uns altres) es manifestaren partint de la Plaça de Cort i pels carrers de Colom i de Sant Miquel fins arribar a la plaça d'Espanya, on cremaren un munt de revistes pornogràfiques com a protesta per la utilització que el sistema capitalista i aquesta societat burgesa i masclista feien -i fan- del cos de la dona.
En honor de la dona assassinada, Cornelia, es va dipositar una corona de flors a l'estany de la plaça.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 05 Març, 2008 07:15
Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat. (Miquel López Crespí)
Les guerres del segle XXI (I)

Els analistes polítics d'arreu del món diuen que, amb la destrucció de les torres bessones del World Trade Center i la destrucció de bona part del Pentàgon (el cervell militar de la major potència del planeta) el món ha entrat en una nova era. I més que l'elevat nombre de víctimes innocents (el doble que durant l'atac japonès a Pearl Harbour, ja que allà en tengué dues mil tres-centes) el que destaquen són diversos punts tremendament significatius.
Tothom coincideix en la crítica a les diverses institucions policíaques i de seguretat dels EUA (començant pel FBI i acabant amb la CIA) i, el que és més significatiu, en la possibilitat que s'hagi entrat en una nova forma de fer la guerra. El baix cost econòmic i en vides humanes que han tengut els atacants al Pentàgon i a les torres bessones (unes dues-centes pessetes els cúters; dues-centes seixanta mil aprendre a pilotar un avió en les escoles de vol estato-unidenques) crea molts interrogants als estrategs del món sencer. Si un escamot de divuit persones (amb suport logístic d'una cinquantena de collaboradors) és capaç de fer més mal al cor del capitalisme mundial que tota la potència del nazisme hitlerià o l'imperialisme japonès (que mai no pogueren atacar en territori estato-unidenc)... què es pot esdevenir a parir d'ara mateix?
Sembla que els gran imperis (entre els quals els EUA) s'havien preparat per a un tipus de guerra en la qual grans exèrcits s'enfrontarien a altres grans exèrcits (hi hauria per ambdues parts milers de míssils amb càrregues nuclears; submarins atòmics, bases gegantines per a bombardejaments masius...). Era una estratègia basada en l'existència de dues superpotències. L'escut antimissils patrocinat per Reagan (i que vol portar endavant Bush junior) anava encara en aquesta direcció.
Però tot ha mudat amb l'atac suïcida dels kamikazes que s'han llançat contra el Pentàgon i el centre neuràlgic del capitalisme mundial, a Nova York.
Diuen els comentaristes que el món occidental no està preparat per a fer front a un tipus de "guerra dels pobres" com el que hem tengut la desgràcia de contemplar aquests dies per les pantalles de televisió. Malgrat que la guerra de represàlia que en aquests moments està preparant al Casa Blanca tengués èxit (liquidar físicament els militants de qualsevol grup musulmà considerat integrista i, en opinió ianqui, proper al terrorisme)... qui pot assegurar que qualsevol grupet de dues o tres persones no continuen amb aquest tipus de guerra? Seria un autèntic problema per a l'occident ric, per a aquells estats que viuen del saqueig de les matèries primeres i del treball esclau de les nacions del tercer món, si s'hagués d'enfrontar amb més atacs de nous escamots suïcides. Ara, els milions i milions d'habitants de la pobresa, els candidats a la mort de fam, per malaltia, per subdesenvolupament pur i simple (manca de medicines; a Iraq no pot entrar ni el lleixiu ja que és considerat element per a fabricar armes químiques, i hi han mort en un any cent mil infants a conseqüència del blocatge estato-unidenc), saben que poden colpejar sense cap cost el cor de l'enemic.
És el que ha ensenyat la televisió a tota aquesta humanitat inexistent, que mor cada dia sense sortir per les pantalles, que no té veu ni ningú no se'n preocupa d'ells.
Ara tothom ha entès que les flotes del segle XXI són els mateixos avions estato-unidencs (i també poden ser els avions europeus, aquests que porten la gent de vacances a l'estat espanyol, a les Illes, a Grècia o Itàlia). Deu persones (diuen els tècnics militars), enverinant les aigües de les principals ciutats del món (París, Londres, Tòquio, Moscou, Nova York), poden matar milions i milions d'essers humans en segons. La guerra química també és a l'abast de la mà de qualsevol grupet de fanàtics que vulguin passar a la història amb un acte espectacular com el de l'atac al Pentàgon i a les torres bessones. L'arsenal d'armes químiques i bactereològiques és del més barats que hi ha en el mercat.
Hi ha indicis que apunten que productes químics com el clostridi i el botulí (entre molts d'altres) fabricats a la República Txeca ja són en mans de diversos grups terroristes. Basta una petita quantitat d'aquests mortífers elements amollats al bell mig d'una gran ciutat per destruir tota la vida que hi pugui haver en aquell indret.
Què les tropes ianquis puguin trobar i matar Mohammed bin Laden (acusat de ser el cap de l'organització que ha ensorrat les torres bessones de Nova York i ha convertit en runes bona part del Pentàgon) no solucionarà res en aquest nou marc de la guerra universal que s'apropa. Les tropes dels EUA poden conquerir l'Afganistan (sobretot si s'empren bombes atòmiques); poden segrestar i liquidar físicament milers d'hipotètics integristes islàmics, arrasar les seus de totes les organitzacions que simpatitzin amb aquesta manera radical de viure el fenomen religiós... però com impedir tota mena d'atemptats en el futur?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 04 Març, 2008 19:57
Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí. (Ferran Lupescu)
Un viatge imaginari i altres narracions (Palma, Fundació Sa Nostra, 2007)
Un pròleg que té voluntat de pròleg
Per Ferran Lupescu, poeta i investigador. Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996
Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.
Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.
Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.
Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.
Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.
Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.
En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.
En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.
En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.