Miquel López Crespí - Memòria històrica

Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.

"1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català". (Miquel López Crespí)

Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.

Joan Perelló, Miquel López Crespí, Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta són ogligats per la policia a retirar del Born la paradeta amb els seus llibres. Era el dia del llibre de 1976.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.

Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

La gentalla que va participar en la repressió va aprofitar la impunitat de la Dictadura per a situar-se, i gairebé sempre els seus descendents es beneficiaren de les prerrogatives que havien aconseguit. (Llorenç Capellà)

De vergonya

Llorenç Capellà | 06/07/2010 |

Divendres passat, alhora que ens arribaven de l'Argentina les primeres fotografies de Videla assegut en el banc dels acusats, la Societat de Ciències Aranzadi va lliurar, als seus familiars, les restes mortals de quaranta-quatre republicans que foren assassinats i enterrats a La Andaya, una zona muntanyosa de Burgos, prop de Lerma. Aranzadi és una entitat basca, sostinguda amb capital privat.

En dos estius, els equips d'excavacions n'han localitzat vuitanta-cinc, de cadàvers, i tenen el convenciment que n'hi ha molts més. El general Videla compareix davant la justícia per a respondre, concretament, d'una trentena d'assassinats comesos a una penitenciaria de Córdoba l'any setanta-sis. Des d'aquí ens n'alegrem, però estem tan poc avesats que els criminals paguin pels seus crims, que gairebé tenim la impressió que els argentins en fan un gra massa, de tot plegat. A casa nostra mai ningú no ha assumit els crims del franquisme. Mateu Torres Bestard va ésser el responsable directe de més de trenta assassinats.

Va començar la guerra de comandant, la va acabar de coronel i encara no ha estat degradat. I si mirem arreu de l'Estat, de militars i falangistes de les talladures de Torres Bestard n'hi va haver un fotimer. Fa aproximadament un any, la justícia popular va descavalcar el general Yagüe del seu pedestal de San Leonardo, a Soria, i la seva filla no para de demanar una reparació moral, obviant que els extremenys el recorden amb el sobrenom de Carnicerito de Badajoz. La gentalla que va participar en la repressió va aprofitar la impunitat de la Dictadura per a situar-se, i gairebé sempre els seus descendents es beneficiaren de les prerrogatives que havien aconseguit.

Cap d'ells, molts dels quals pogueren gaudir, amb bona salut i millor cara, dels beneficis de la democràcia, mai no va veure perillar el seu status social ni professional. Paradoxalment, els altres, els descendents dels vençuts i la part de la ciutadania que no dubta a criminalitzar l'agressió feixista contra els drets humans que va suposar el cop d'Estat del trenta-sis i la Dictadura, aspiren inútilment a una declaració reparadora de la dignitat col·lectiva per part de les institucions espanyoles. Beuen fresc, no cal dir-ho.

Ni la Generalitat ha aconseguit l'anul·lació del judici de Companys, cosa que tampoc ens ha de preocupar gaire perquè la injustícia iguala en dignitat el personatge més rellevant i el jornaler més humil. Vull dir que són tots, els judicis que s'han d'anul·lar. Però tampoc no ho veurem. Les aportacions de l'Estat a la recuperació de la memòria col·lectiva ens fan molt de tant en tant. I són sempre decebedores. Fa uns dies vaig rebre un correu. Va signat per Maria Jesús Balaguer i em demana si de paraula o per escrit he pogut trobar alguna referència a Antonio González Rodríguez, el seu oncle.

Antonio va desaparèixer amb vint-i-nou anys, d'això en fa més de setanta. Gairebé al mateix temps en rebia un altre, de correu. Me l'enviava Marçal Isern, de l'Associació de Memòria Històrica, i adjuntava el discurs de la presidenta de l'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, amb motiu de la celebració del Día de la memoria por la verdad y la justicia. Va adreçar-se a les Madres de la Plaza de Mayo, la senyora Kirchner, per agrair-los la seva lluita contra l'oblit. En nombre de la condición humana muchas gracias por estos años de lucha, va dir-los. Ben segur que a Maria Jesús Balaguer li serviria de lenitiu aquesta frase si se'n pogués considerar receptora. Però més val que no esperi sentir quelcom semblant, perquè res no fa pensar que els poders fàctics ni el tàndem Pepé-PSOE estiguin en vies de superar el franquisme. Els Videla espanyols no passen pels tribunals, de manera que ni ells ni els seus hereus no seran desproveïts d'honors ni d'hisenda i la terra de conreu continuarà sembrada de cadàvers qui sap fins quan. A La Andaya encara en queden molts per desenterrar. I, dels recuperats, n'hi ha que no es podran identificar mai. Ho ha dit l'historiador José Ignacio Casado: Estaban en una zona de arado y puede que entre el agua y el abono hayan deteriorado los restos. De vergonya.

dBalears

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)