Miquel López Crespí - Memòria històrica

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí a la manifestació del 10 de juliol en defensa de la nació catalana. Nosaltres decidim!

Un centenar de personalitats i representants d'entitats, institucions i partits han escenificat avui al matí el seu suport a la manifestació del 10 de juliol vinent en defensa de l'estatut. Convocats per Òmnium Cultural, persones a títol individual i alguns membres de les tres-centes entitats que s'han sumat fins ara a la manifestació s'han fotografiat rere la pancarta que l'encapçalarà, amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim. Entre les personalitats reunides avui al Fossar de les Moreres de Barcelona hi havia David Madí (CiU), Higini Clotas (PSC), Anna Simó (ERC) i Dolors Camats (ICV), els caps sindicals Josep Maria Álvarez (UGT) i Joan Carles Gallego (CCOO), l'ex-president del parlament Joan Rigol i figures de la cultura i la comunicació com Núria Feliu, Albert Om, Toni Soler i Xavier Grasset. Tots s'han fet una fotografia de grup amb el lema de la convocatòria i han fet explícita, així, la seva voluntat de sumar-se a la manifestació, que vol mobilitzar la societat civil catalana en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut.

Per la presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, la fotografia d'avui fa visible la pluralitat de les entitats disposades a treballar durant aquesta setmana perquè la convocatòria sigui 'molt participativa i molt àmplia'. 'Pensem i volem coses diferents, però tots compartim el desig que el nostre país el decidim i l'organitzem nosaltres'.

A la manifestació del 10 de juliol hi han confirmat la presència tres-centes entitats, com Acció Cultural del País Valencià, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, l'Associació Catalana de Professionals, l'Ateneu Barcelonès, l'Avalot, el Casal Lambda, el Cercle Catalanista de l'Ateneu, Ciutadans pel Canvi, el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, el Col·legi d'Infermeria de Barcelona, el Col·legi Oficial d'Infermeria de Girona, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya, la Confederació de Comerç de Catalunya, el Consell Català d'Infermeria de Catalunya i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

També s'hi han sumat Convergència Democràtica de Catalunya, ESCACC, Espai Jove Intersindical-CSC, Esquerra Republicana de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, Federació Catalana de Futbol, Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya, Fundació Catalanista i Demòcrata Ramon Trias Fargas, Fundació per la Pau, Futbol Club Barcelona, Iniciativa per Catalunya-Verds, Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joves d'Esquerra Verda-Joves amb Iniciativa, Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya, Unió de Joves, Unió de Pagesos, Unió Democràtica de Catalunya i Unió Sindical Obrera de Catalunya.

A títol individual seran presents a la manifestació del 10-J personalitats del món cultural i social com Antoni M. Badia i Margarit, Jaume Cabré, Francesc Ribera 'Titot', Isona Passola, Joan Coscubiela, Ferran Mascarell, Francesc Marc Alvaro, Albert Om, Jaume Vernet, Joan B Culla, Joan Rigol, Jordi Coca, Josep Maria Terricabras, Maite Vilalta, Manel Forcano, Miquel Gil, Màrius Serra, Martí Gironell, Mònica Sabata, Pemi Fortuny, Nuria Feliu, Salvador Cardús, Toni Soler, Toni Strubell, Xavier Grasset i Arcadi Oliveres.

VilaWeb (3-VII-2010)

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Mor Fèlix Pons – El paper del PSOE en temps de la restauració borbònica (la ‘transició´)

Mor Fèlix Pons

L’expresident del Congrés dels Diputats morí ahir a la clínica Rotger de Palma. Tenia 67 anys i feia mesos que patia una llarga malaltia. El funeral serà dimarts a vespre a la Seu. Era un influent polític que va ser ministre i presidí la Federació Socialista Balear, però feia 14 anys que s’havia retirat <7p>

Enric Borràs | 03/07/2010 |

L'expresident del Congrés Fèlix Pons Irazazabal morí ahir, a 67 anys, a la clínica Rotger de Palma a causa d'una greu malaltia que ja feia mesos que patia. El funeral serà dimarts a la Seu, a les vuit del vespre.

Ja feia catorze anys que el polític mallorquí havia deixat les institucions. Però abans de fer-ho, va ser una figura influent entre els socialistes, arribà a ministre i dirigí el Congrés durant una dècada.

Fèlix Pons nasqué a Palma el 1942 i va ser professor de dret polític a la Facultat de Dret de Palma de 1972 a 1975. Llavors, va fer el salt a la política i va entrar al Partit Socialista. Aquest món no li venia de nou: era fill del polític democratacristià Fèlix Pons Marquès, que fou president del Mallorca i era descendent de la família d'un altre polític reconegut, Antoni Maura. Quan Pons s'incorporà al Partit Socialista, aviat n'encapçalà la línia oficialista i ocupà diversos càrrecs en la direcció de la federació balear. Al quart congrés, en fou escollit president.

10 anys presidint el Congrés

Fèlix Pons va ser diputat a les Corts el 1977 i el 1979. El 1983, es convertí en cap de l'oposició al Parlament balear, però només dos anys més tard assumí el càrrec de ministre d'Administració Territorial en el segon Govern de Felipe González. Hi quedà fins al 14 de juliol de 1986. En els comicis d'aquell mateix any, entrà com a diputat al Congrés espanyol i el 15 de juliol va ser-ne escollit president, en substitució de Gregorio Peces-Barba. Continuà en aquest mateix càrrec durant les legislatures de 1989 i 1993. Aquest darrer any, però, ja anuncià de bon principi que es retiraria quan acabàs la legislatura. Va ser així: ho va fer el 1996, just quan el Partit Popular guanyà les eleccions. El 25 de març d'aquell any, presidí per darrera vegada un ple del Congrés. Mentre n'era president, el 1991, encapçalà la ponència encarregada de modificar les normes de funcionamient de la Cambra.

Quan es retirà de la política, Fèlix Pons, que era casat i tenia tres fills, es reincorporà al seu despatx de misser de Palma. Compaginà aquesta feina amb classes de dret mercantil a la Universitat de les Illes Balears. L'any 2000, ingressà a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears. Tot i que es mantenia apartat de la vida política, de tant en tant acceptava col·laborar amb el partit.

Pons rebé, entre altres condecoracions, la Gran Creu de Carles III i la Medalla d'Or del Govern balear. A més a més, el 31 de maig d'enguany li lliuraren la Medalla d'Honor del Parlament en reconeixement de la tasca per impulsar les institucions preautonòmiques i per consolidar el corpus legal i estatutari. Amb tot, i a causa de la malaltia que ja l'assetjava, no pogué anar a recollir-la personalment.

DBalears

El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes

Per Miquel López Crespí, escriptor

A les Illes, el paper del PSOE d'ençà el final de la guerra civil és quasi inexistent. Els mateixos dirigents (Fèlix Pons, Emilio Alonso, etc) ho reconeixen en el llibre L'oposició antifranquista a les Illes, escrit per Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal i editat per Moll l'any 1977.

A partir de 1974 "hi ha un cert nombre de persones d'ideologia socialista" (pàg. 14 del llibre esmentat). Tan sols en data tan tardana com el 1975 signen la instància demanant al Comitè madrileny del PSOE el reconeixement oficial.

La debilitat orgànica de la socialdemocràcia palmesana (els nuclis del PSOE es reduïen a Ciutat) era tan evident que per aquests anys (1974-75) els dos petits grups d'amics que es reclamaven de les idees d'aquest partit no es coneixien. Tampoc no mantenien contactes ni, molt manco, havien sortir al carrer a fer cap acció antifeixista conjunta. La cosa no anava més enllà d'unes trobades per a prendre cafè.

Les dues colles d'amics que no es coneixien eren la d'Emilio Alonso i Pere Bordoy (tendència "oficial") i la de Félix Pons i López Gayá més moderada.

L'escriptor Antoni Serra descriu aquesta extrema debilitat política en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 109), quan explica: "Evidentment, per devers el 74, els socialistes encara no havien donat senyals de vida. Ens arribaven notícies poc concretes, això sí, que Emili Alonso intentava coordinar una mínima estructura relacionada amb el PSOE. De fet, però, per a nosaltres no hi havia més socialistes que Andreu Crespí, el vell professor represaliat i home de gran prestigi, amb el qual, molt de tant en tant, solíem mantenir qualque entrevista a la seva casa del barri de la Seu".

En el mateix llibre d'en Bartomeu Canyelles i na Francisca Vidal, quan els demanen quins són els fets principals protagonitzats pel partit diuen (pag. 15): "El fet culminant d'ençà de la refundació ha estat la vinguda a Mallorca de Felipe González", i més endavant afegeixen "la participació a l'homenatge a la memòria de Llorenç Bisbal, les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup Tácito (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. I també l'organització d'una conferència a les facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellanos i Bustelo)".

La misèria total i absoluta de la socialdemocràcia palmesana fineix amb l'afirmació que ja eren "prop d'un centenar, sense arribar-hi, quasi tots a Ciutat" (pàg. 17). Hi "estan contents" (pàg. 15), perquè són "membres fundadors de l'Assemblea Democràtica de Mallorca". A Menorca "hi ha una agrupació" (pag. 18) i "a Eivissa no hi ha cap nucli" (pag. 18).

En els anys més tenebrosos de la dictadura el PSOE va anar quedant reduït a un partit de vells exiliats sense gaire contactes amb la realitat de l'estat ni amb la punyent problemàtica de la lluita de les nacions oprimides per l'oligarquia espanyola. La vella direcció anà perdent qualsevol mena de vinculació orgànica amb el poble treballador. Ja hem vist com, a Mallorca, el PSOE, com a partit d'autèntica acció antifeixista, era una ficció total.

A l'exili, només l'ala esquerra del PSOE encapçalada per Julio Álvarez del Vayo (futur President del FRAP -Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic), que va ser expulsada del partit seguint les "indicacions" de l'imperialisme ianqui, es negà a fer de comparses en la maniobra de reforma del franquisme que teledirigia la Trilateral.

Fernando Jáuregui i Pedro Vega, en el seu llibre Crònica del Antifranquismo (II) parlen també (pàgs. 326, 327, 328, 329...) de la debilitat congènita de la socialdemocràcia espanyola. Segons aquests autors, les primeres Joventuts Socialistes de Madrid, l'any 1969 -abans no hi havia res- estan formades per: "Rogelio Alonso, Enrique Moral, dos trabajadoras de Tabacalera y Telefónica, respectivamente, y un joven obrero de Standard". Més endavant afegeixen: "Tan sólo funcionan organizaciones semejantes en Asturias, Euskadi y Sevilla", "aunque esta última un tanto libre respecto a las JJ.SS `oficiales', cuya cabeza está en Toulouse".

Enrique Moral, un estudiant madrileny que l'any 1969 viatja a Tolosa de Llenguadoc per a connectar amb el PSOE, és l'únic membre del PSOE en tot el món universitari. I ja érem a l'any 1969!

En el mateix llibre que ens ocupa (Crónica del Antifranquismo) i a la pàgina 328, podem continuar constatant aquesta contrastada debilitat orgànica de la socialdemocràcia en temps de la dictadura. Hi llegim: "La organización del PSOE en el interior es muy precaria. En la margen izquierda del Nervión, en Vizcaya, existen colectivos de trabajadores afiliados a UGT, inmigrantes de tradición obrerista. También en Asturias existe un cierto núcleo ugetista, de menor importancia que el vasco".

De Sevilla anomenen n'Alfonso Guerra, en Felipe González, en Guillermo Galeote (és a dir, el grup d'en González) i poca cosa més. De la força del PSOE a Madrid val més no parlar-ne. Fa autèntica feredat comprovar la seva inoperància per a la lluita activa per la llibertat (si exceptuam les caigudes de militants en la immediata postguerra).

En la mateixa obra, els historiadors abans esmentats ens informen que a la capital d'Espanya només hi ha "un grupo de veteranos que consume su militancia repartiéndose y comentando El Socialista en la trastienda del bar La Villa de Narcea, no lejos del parque de la Fuente del Barro" (pag. 329).

A Mallorca, ja ho hem escrit al començament de l'article, fins a finals del 74 -i es pot dir fins poc abans de les primeres eleccions- no hi ha senyals de vida de la socialdemocràcia illenca. Però el PSOE -com ho seria també el PCE- són grups necessaris per a portar endavant els pactes amb els franquistes reciclats. Si com a partits no existeixen, se'ls ha de donar la publicitat oportuna perquè puguin "arribar al poble". I aquesta serà la feina que faran els mitjans de comunicació oficials a partit de la mort del dictador.

A començaments dels setanta, la socialdemocràcia alemanya inverteix grans quantitats de diners per a ressuscitar el PSOE. Basta que recordem el gran nombre de "partits socialistes" que hi havia en els dos o tres anys anteriors a la mort del dictador. N'hi va arribar a haver desenes i desenes (alguns estudiosos diuen que... setanta!). Tants que, en un determinant moment, els amos que pagaven propaganda i viatges (els alemanys) digueren: Prou! i els obligaren a la unificació. Basti recordar el cas més conegut de Tierno Galván i el seu PSP. De cop i volta finiren les subvencions per a presentar-se a més convocatòries electorals i per a pagar els préstecs bancaris. L'home es veié forçat a la unificació.

Si llevam el cas de Tierno Galván, el cert és que l'ajuda no era gens desinteresada per part de Willy Brandt o de la Trilateral. Simplement es tractava de crear els partits que allunyassin el poble d'una autèntica lluita antifeixista i anticapitalista i que, de rebot, desfessin les aspiracions a la independència de les nacions oprimides).

Del Llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)