Miquel López Crespí - Memòria històrica

Es veu que la consigna és moure el president Antich per davant les càmeres, fer-lo comparèixer en com més escenaris millor, sempre portador d'un missatge d'optimisme més o menys raonat -contradicció en els termes-, de coratge, de fe. (Guillem Frontera)

La pel·lícula del darrer any

Guillem Frontera | 20/07/2010 |

Es veu que la consigna és moure el president Antich per davant les càmeres, fer-lo comparèixer en com més escenaris millor, sempre portador d'un missatge d'optimisme més o menys raonat -contradicció en els termes-, de coratge, de fe. Costarà, però superarem aquest tràngol, seria el missatge, reduït imperdonablement per la persona que em comenta l'estratègia per a aquest any electoral. Podem, ens en sortirem. Si no m'enganyen, aquest missatge es repetirà fins a l'arcada. Però, digui'm, vostè que ho sap tot, que s'asseu davant el teclat i arregla el món amb dues passades de pantalla; digui'm quina altra cosa es pot fer en aquests moments. Certament, poca cosa més. Lectures positives de dades negatives. Això que ens arriba al coll no és fema, només en fa l'olor. El vaixell fa aigua, però són més les aparences que la realitat. Ja se sap, les vies d'aigua són molt espantoses. I fer jocs de paraules: preocupació, sí, però no desànim. Siguem crítics, però no alarmistes. Sentit de la responsabilitat versus derrotisme.

Un bell discurs. Un bell discurs si resultàs una mica convincent, si el president tengués capacitat d'injectar-nos el seu coratge, l'optimisme, la seva seguretat en una deriva favorable del curs de les coses. Però, no sabem si per sort o per desgràcia, tenim un president de govern que no menteix bé -i això és bo- perquè no convenç -i això m'atreviria a dir que no és bo. La sinopsi promet. L'escaleta... té coses. El guió és passable. La direcció, molt fluixa. La interpretació no ens arriba a commoure, no ens sentim identificats, ni tan sols propers, al personatge. Tal vegada convendria reconduir la ficció de cap a una cosa més coral, sense un protagonista omnipresent i omniscient: la força rau en un esplet de secundaris que, filtrats per un càsting rigorós, poden dotar la història d'un aire de versemblança (que l'espectador sempre agraeix).

Per què no mira d'oferir un also starring a alguns excel·lents i silenciosos governants de la coalició, que han obtengut tan poc paper durant aquesta legislatura malgrat la feina que han desenvolupat? És clar, no es tracta d'anar plegats en llista, sinó de donar consistència -perdó, versemblança- al missatge i evitar aquesta sensació de buit, d'artificiós, que ara es transmet. En fi, alguna cosa s'hauria de fer per evitar que es repetís la calamitosa etapa final del I Pacte de Progrés, quan semblava que ningú no sabia si volia guanyar les eleccions o li era ben igual perdre. Allò va ser una pel·lícula de por. Ara se n'anuncia una de tedi.

dBalears

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)

Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich (un article d’abril de 2002)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.

Francesc Antich.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.

Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.

Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.

Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.

Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.

I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.

Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.

Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.

Miquel López Crespí

(1-IV-02)

L’Obra exigeix més empenta pel català.

Insta el Govern a aplicar el pla de normalització i 11 mesures “urgents” més per la llengua i així poder fer un bon balanç d’aquesta legislatura

Joan Busquets | 20/07/2010 |

L'Obra Cultural Balear exigeix que es "visualitzi que el català és la llengua pròpia d'aquest territori". Així es pronuncià ahir Jaume Mateu, president de l'OCB, qui ahir demanà a totes les institucions, i especialment al Govern, una major empenta per impulsar la llengua pròpia i proposà 12 "mesures urgents", entre aquestes la posada en marxa del Pla general de normalització lingüística, que fa més d'un any va ser aprovat i no s'ha aplicat.

L'OCB iniciarà, sota el lema La llengua és la clau, una gira per tots els ajuntaments de Mallorca per presentar aquesta i onze propostes més amb l'objectiu de millorar la situació del català a les Illes. Segons Mateu, de l'aplicació d'aquestes propostes en depèn que l'OCB pugui fer un balanç positiu d'aquesta legislatura pel que fa a política lingüística. La primera de les reunions tindrà lloc demà al Consell de Mallorca, on els representants de l'Obra es reuniran amb la presidenta de la institució, Francina Armengol.

Mateu explicà que l'aplicació del procés de normalització és "molt important" però alhora va deixar clar que "no pot ser que un procés duri deu anys, no podem estar permanentment en procés". El màxim responsable de l'Obra assegurà que amb aquestes reunions "no es posa ningú contra la paret, perquè només es demana que s'utilitzi i defensi la llengua pròpia". De la mateixa manera, Mateu afirmà que "no s'ha de tenir por perquè no fem cap acte revolucionari i hem de saber què fer perquè se senti el català".

Arran d'aquest punt, el president de l'OCB anuncià un baròmetre que mesurarà el català i el seu ús per part dels ciutadans. El president va justificar l'aplicació d'aquesta eina perquè a "l'Obra Cultural volem fets reals i concrets". Una altra de les peticions que Mateu presentà és "la recuperació de les freqüències que assegurin la recepció, com a mínim, de les ràdios de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) que s'havien rebut a les Illes Balears". Així mateix, l'Obra aposta per la formació, ja que "hi ha d'haver multiplicitat d'oferta pel que fa a nivells, vies d'accés, ocupació o durada, perquè ningú que desitgi aprendre català o millorar-lo quedi sense possibilitats de fer-ho".

En el programa La llengua és la clau, en el qual s'emmarquen les peticions de l'Obra, també hi apareixen una sèrie de propostes dirigides als ajuntaments i al Consell de Mallorca. La primera petició als distints consistoris, amb clara referència a Cort, és la "creació de la figura del dinamitzador lingüístic, amb la funció de crear sinergies favorables a la llengua catalana dins el teixit associatiu de les barriades".

Una altra sol·licitud de l'Obra Cultural als ajuntaments és la "d'assegurar que els càrrecs públics facin les seves intervencions en la llengua catalana". Crear una ràdio municipal totalment en català és una altra de les propostes. Pel que fa a les peticions al Consell, en destaca la de "garantir que l'atenció al públic, les reunions informatives i els plens es facin sempre en llengua catalana". A més a més, exigeix a la institució que incrementi els ajuts i els recursos destinats a la normalització lingüística.

dBalears

Defensa de l’Obra Cultural Balear (OEC) – Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Gran èxit de la Diada per la Llengua i l'Autogovern.
La Flama del Correllengua va ser transportada per 50.000 persones.
7.000 participants en la Cadena Humana.

Tots els mitjans de comunicació de les Illes destaquen l'èxit de la IX Diada per la Llengua i L'Autogovern que, com cada any, coordinava l'OCB. Diaris, ràdio i TV informaven d'aquesta gran demostració cívica i cultural que, en el que fa referència a la Flama del Correllengua, ha mobilitzat més de 50.000 persones i en la manifestació i cadena humana de dia 10 de maig a prop de set mil ciutadans i ciutadanes de tots els pobles de Mallorca (i d'altres que vengueren del Principat i les Illes germanes).

Diari de Balears, parlant de la intervenció d'Antoni Mir, president de l'OCB, deia: "Antoni Mir es mostrà 'satisfet' perquè ahir quedà demostrat que 'la llengua és important per a la gent'. El president de l'OCB recordà que el missatge d'ahir 'va dirigit a tots els candidats', perquè tot i que 'el Pacte de Progrés ha fet coses positives, no n'hi ha prou, en volem més'. Mir també llançà un missatge molt concret al Partit Popular (PP) i li demanà que 'en comptes de posar emperons a allò aconseguit fins ara ajudi a impulsar la llengua. Qualsevol altre plantejament té trampa".

Davant la Llotja, Guillem López Casasnovas va llegir el manifest de la IX Diada que contenia catorze reivindicacions exigint més autogovern, més mesures de normalització lingüística, més garanties legals pels cataloparlants, més presència a la TV i als mitjans de comunicació... Tots les "No n'hi ha prou!" foren secundats pel públic.

Dies abans d'aquesta grandiosa demostració popular en defensa del català i per l'autogovern, l'escriptor Miquel López Crespí havia publicat un manifest [diari El Mundo-El Día de Baleares]per ajudar l'èxit de convocatòria, especificant alguns dels problemes fonamentals i reptes que té la nostra supervivència com a poble. El manifest, que tengué una amplia difusió i acceptació entre els més diversos sectors de la nostra societat, deia:
"Molta gent es demana si, un quart de segle després de finida la dictadura, encara s'ha de lluitar pel que és evident (que diria Bertolt Brecht), és a dir, per a preservació d'una cultura i unes senyes d'identitat sempre amenaçades per determinats poders i partits aliens a la nostra història, als sentiments més profunds del nostre poble. Per la meva part pens que totes aquestes campanyes de mobilització i conscienciació ciutadana són extremament útils per a dinamitzar la societat civil, per a no adormir-se en la famosa 'delegació de poders' que comporta l'actual democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme reciclat. Tot el que sigui actuar, participar en activitats cíviques, crítiques amb el poder (qualsevol poder i de qualsevol partit) és una medecina que rejoveneix sempre el poble al qual molts polítics professionals voldrien sempre adormit, dòcil i amnèsic.

'Però la situació de la llengua catalana, malgrat els avenços aconseguits, és prou greu per haver d'estar sempre alerta i vigilants amb els polítics que ens governen (i sovint ens malgovernen!). L'escriptor Enric Larreula, autor del llibre Dolor de llengua (Edicions 3 i 4), diu que el català 'està en procés avançat de substitució pel castellà' i, molt preocupat, assegura que 'hem perdut el món econòmic, el de la joventut, que és el més terrible, i hem perdut la capacitat d'integrar la gent que ve de fora'.

'El comunicat que ens convoca a la magna manifestació de dia 10 de maig reconeix que, a les Illes, el Pacte de Progrés, dins el camp de la preservació de la nostra llengua, ha representat un canvi positiu. Abans, amb el PP, s'aprovaven normatives, com el decret 100 d´ús del català a la funció pública, o el Decret de Mínims d'ensenyament en català que no s'aplicaven com pertocava a conseqüència que els que els havien d'aplicar no hi creien. Tot això ha mudat. La gestió del conseller d'Educació Damià Pons i del director general de Política Lingüística, Joan Melià, ha estat remarcable i s'han de reconèixer les coses positives que han fet. Ben cert que sense la tasca eficient d'aquests dos homes i el seu equip de collaboradors la reculada de l´ús social de la llengua catalana encara hauria estat més terrible.

'La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant.

'Malauradament el PP, malgrat el tarannà constructiu i de normalització de dirigents com Jaume Font, batle de sa Pobla, posa traves en la tasca de conservació de la llengua catalana. Lluny de veure actitud clares i decidides com les de l'Ajuntament de sa Pobla en suport de la llengua, existeixen uns polítics de dreta que han apostat decididament per fer del castellà la nostra llengua exclusiva, malgrat l'Estatut reconegui l'oficialitat del català. I una de les vies que semblen assajar és la fragmentació a la blavera: voldrien reivindicar el 'mallorquí', el 'menorquí' i companyia contra el 'català', per tal que la gent no parli la nostra llengua en cap variant i acabi passant-se a l'espanyol.

A l'actitud, diguem-ne 'bellicista' del PP contra el que està fent el Govern del Pacte de Progrés, s'hauria d'afegir l'actitud sovint covarda de molts catalanoparlants que, en sentir una altra llengua, no saben defensar el català. El web de "Racó Català" explicava el 12 de desembre del 2002: 'Ens hem acostumat a canviar automàticament al castellà davant els estrangers i fins i tot els castellanoparlants del país. Ja n'hi ha prou de sentir-nos mal educats pel fet d'utilitzar la nostra llengua a casa nostra. Això és esquizofrènic.'

'L'OCB ens recomana ser molt exigents amb els candidats de partits del Bloc de Progrés i alhora que es denuncia l'actitud sectària del PP, estar vigilants amb qui només de boqueta diu defensar la llengua i l'autogovern. Posarem uns exemples. Ens trobam al final de la legislatura i no hi ha encara una televisió autonòmica malgrat tantes promeses electorals. Al Principat s'han presentat cinc projectes concrets de reforma de l'Estatut, aquí cap. No hi ha propostes de dedicar a la política lingüística almenys tres vegades més de pressupost que fins ara. No hi ha un pla integral que afronti la realitat del fenomen immigratori. No hi ha el compromís de cridar tota la societat a implicar-se a fons en el redreçament de l´ús de l'idioma propi. Per això dia 10 de maig hem de sortir al carrer, com demana l'OCB, a dir que no n'hi ha prou i ha exigir als candidats del Pacte que facin encara molt més per la llengua, la cultura, la millora de l'autogovern i per l'ètica en la gestió pública". (Redacció)

Publicat en la revista L'Estel (1-VI-03)

Francesc de B. Moll.

Francesc de B. Moll.

Per Miquel López Crespí, escriptor

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí