Miquel López Crespí - Memòria històrica

...deixar constància d'un món exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel López Crespí)

Mallorca i la guerra civil.

L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.

La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.

En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".

Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.

Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.