Miquel López Crespí - Memòria històrica

El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües. (Pere Rosselló Bover)

Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)

Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.

Per Pere Rosselló Bover.1

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Tardor, 2004

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Premi al clàssic d’Al-Mayurqa

La revista Sons de la Mediterrània reconeix l’obra pòstuma de Toni Roig com el segon millor disc del 2009. El treball en CD i DVD s’enregistrà l’any passat amb l’orquestra Ars Musicae

Francesca Marí | 26/02/2010

La revista Sons de la Mediterrània ha premiat el treball pòstum de Toni Roig com a segon millor disc de l'any, un reconeixement a l'empenta del músic i agitador social que finà el 30 de setembre de 2007. Els seus companys de batalla d'Al-Mayurqa han mantingut encesa la seva flama i durant el 2008 enregistraren Al-Mayurqa clàssic amb l'orquestra Ars Musicae. És precisament aquest treball el que ha estat guardonat per la publicació lligada al Grup Enderrock. "És un reconeixement no sols al llegat de Toni Roig, sinó també a la manera de lligar la música popular amb el llenguatge clàssic", explicà ahir Jordi Martí, responsable de Sons. Al-Mayurqa clàssic suposa la barreja de dos estils no tan dispars però "poc habituals en la nostra música", afegí Martí, qui volgué destacar que aquest premi és també per a Pere i Manel Martorell, que han treballat de valent en l'escomesa.

Any rere any, la revista guardona els tres millors treballs discogràfics de música folk a través de les votacions dels col·laboradors i experts. En el número passat féu públic els resultats de les votacions, que es decantaren per Pep Gimeno Botifarra (Te'n cantaré més de mil) com a primer millor disc; Al Mayurqa clàssic, com a segon i Un segon, de Sol i Serena, com a tercer nominat. "Ha estat una grata sopresa, sobretot venint d'aquesta revista, que és un referent de la música folk als Països Catalans", explicava ahir Pere Martorell. "Toni treballà molts d'anys fent feina en aquest projecte, però per falta de temps no el pogué veure finalitzat. Per nosaltres, és posar a l'abast el llegat de Roig", afegí.

Al-Mayurqa clàssic s'entrenà el 30 de setembre del 2009 en un macroconcert al teatre Principal de Palma amb l'orquestra Ars Musicae com a gran protagonista en un treball que conté CD i DVD. Ara el grup cerca altres propostes interpretatives per aquest mateix treball perquè el projecte no caigui en l'oblit. Martorell assegurà ahir que altres orquestres ja els han demanat les partitures per preparar-ne un concert. "És el més important", indicà. El llegat de Toni Roig també ha estat recollit per Manel Martorell, que l'any passat presentà com a treball d'investigació de final d'estudis al Conservatori Superior de Música una biografia sobre la trajectòria professional del músic. "És un homenatge a la seva feina i a la gran amistat que ens uní", apuntà Manel. Ara el reconeixement arriba des del Principat.

dBalears

La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). (Diari de Balears)

Toni Roig, Al-Mayurqa, Esperança Mestre i Miquel López Crespí: música, pintura i poesia d´avantguarda a les Illes. Una experiència inoblidable.

Per l'agost de l'any 1996 un grup d'artistes (pintors, músics, escriptors) decidírem entrar en contacte amb l'Ajuntament de sa Pobla. La proposta era unificar les experiències musicals de Toni Roig i el grup Al-Mayurqa amb la pintura d´Esperança Mestre i la poesia de qui signa aquest article. La corporació municipal i Ramon Molina, el director del Museu d'Art Contemporani, donaren suport a aquesta mostra d'art d'avantguarda de les Illes que unificaria poesia, música i pintura. La nostra proposta era prou agosarada: enllestir un experiment únic dins l'art a Mallorca. És evident que tothom està acostumat a veure, a contemplar, a "consumir" (que dirien els situacionistes dels anys seixanta) art per "separat". La gent va a una exposició de quadres, a un concert musical, o compra un llibre de poemes. Els artistes, de tots els camps sense excepció, treballen cada un pel seu compte. No s'unifiquen experiències artístiques; no es treballa en conjunt. Nosaltres (Esperança Mestre, el grup musical Al-Mayurqa i jo mateix) volíem fer un experiment nou. Rompre barreres, intercanviar experiències de creació; experimentar, en definitiva, una altra manera de fer art a les Illes. Abans -i particularment- havia provat d'interessar determinats responsables culturals (molt d'"esquerres" ells, però sense gens ni mica de sensibilitat envers l'art d'avantguarda, disposats -no en mancaria més! a donar milions a qualsevol conjunt andalús o a qualsevol intellectual de moda a la península o a París, però ni una pesseta per a cap provatura d'empenta que sortís de Mallorca).

Gaspar Jaume, Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell i Miquel López Crespí (sa Pobla, hivern de 1996)

L´Ajuntament de sa Pobla, com explicava una mica més amunt, s'oferí en tot el que necessitàssim. I encara ens digueren que es sentirien molt honorats de poder ajudar en la realització d'aquest experiment únic a Mallorca i, pel que intuïa i endevinava, d'alçada vertaderament internacional. Així ens ho feren saber. Esperança Mestre, tots els components del grup musical Al-Mayurqa i jo mateix ens posàrem a treballar de ferm.

El Diari de Balears informava el 19 d'agost de 1996 de l'esdeveniment que es preparava a sa Pobla. Bartomeu Picornell deia: "La poesia de Miquel López Crespí serà traduïda, però no a altres idiomes, sinó a altres arts. Esperança Mestre, professora de Dibuix a un institut d'ensenyament secundari i illustradora de diversos llibres, treballa actualment en la lectura pictòrica d'un poemari de l'autor pobler i probablement, això encara és incert, un popular grup mallorquí musiqui els seus poemes.

'El que és cert i segur és que el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla vol fer una exposició on es combinin la poesia de López Crespí i la interpretació que en fa Esperança Mestre.

'La idea ha partit del director del museu i del batle de sa Pobla. Miquel López va dir a Diari de Balears que estava molt illusionat amb aquesta iniciativa que es duria a terme durant les properes festes de Sant Antoni.

'Diari de Balears es va posar en contacte amb Esperança Mestre perquè comentàs el seu treball.

'Mestre fa feina sobre els poemes de Planisferi de mars i distàncies (premi Joan Salvat Papasseit 1995), el darrer poemari publicat per López Crespí.

'La pintora, que va començar a exposar el 1973 a la Llibreria Tous, va declarar que era 'amiga des de feia molts d'anys i que sempre l'ha trobat un autor molt coherent i independent'.

'Pel que fa als punts de contacte entre ambdós artistes, Mestre va dir: 'Jo som de poble, concretament de Felanitx, i a la poesia de López Crespí hi ha una evocació nostàlgica de la infantesa a sa Pobla, un sentiment de solitud a la Palma urbana, amb el qual em sent particularment identificada. A més, López Crespí parla del desencís de la nostra generació i té una ironia que combina molt bé amb el meu caràcter'.

'Quan Diari de Balears li demana sobre les dificultats de la tasca, la pintora afirma: 'a un poema pots trobar una imatge a cada vers, però el que jo he de fer és cercar-ne una que en faci la síntesi'.

'Planisferi de mars i distàncies (Columna, 1996) està format pel recull de dos treballs poètics: Planures de sorra que va obtenir el premi Miquel Martí i Pol 1994, i el que dóna títol al llibre que va guanyar el premi Joan Salvat Papasseit 1995. []

Però investiguem qui eren els artistes engrescats en aquesta experiència. Parlarem primer d'Esperança Mestre. Esperança Mestre neix a Felanitx el 18 de desembre de 1943. Estudia a l'Escola d'Arts i Oficis, de Palma, a l'Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), on es titula l'any 1966.

Ha realitzat exposicions individuals a: Llibreria Tous (1973); Art Galery (1974); Galeria Tebas (Madrid, 1975); Centre Cultural del Port de Pollença (1975); Sala de Cultura "Sa Nostra" (Felanitx, 1975); Llibreria Tous (1975); Museu de Mallorca (Palma, 1978); "Cavall Vermell" (Felanitx, 1980); Centre d'Expositors (Inca, 1981); Galeria Joaquim Mir (Palma, 1985); Banca March (Palma, 1988 i 1998); Estació de Sineu (1989)...

Miquel López Crespí i el músic Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa) dia 29 de setembre, a la plaça de Cort, participant en la demostració per salvar la Real de l´especulació. (Fotografia de Pep Torro)

La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). La cançó guardonada en el II Premi Cerverí de Lletres per a Cançons va ser Mai l'amor és impossible, i és una història d'amor entre una adolescent i un adult que demostra que tot i les diferències d'edat, l'amor és possible. Al-Mayurqa va ser fundada el 1994 i els seus components tenen una llarga experiència en altres formacions musicals de les Illes.

Aquesta important provatura d'art mallorquí d'avantguarda obtingué un èxit rotund i sense discussió. Tota la premsa de les Illes, mitjans de comunicació (ràdio i televisió) se'n feren ressò. Per posar-ne un exemple, el diari Última Hora de 12 de gener de 1997, deia, en una crònica de Joana Melis sota el titular "Una manifestació cultural une en sa Pobla poemas, pintura y música": "Poder conocer los poemas del poeta pobler Miquel López Crespí, a través de la pintura de la artista Esperança Mestre y del grupo musical Al-Mayurqa, acaparó la atención del numeroso público que acudió a la inauguración en sa Pobla de tan singular exposición.

'La artista Esperança Mestre ha querido plasmar en cada uno de los cuadros expuestos, en la sala de Es Cavallets de sa Pobla, uno de los libros de poemas de Miquel López Crespí.

'El poeta, por su parte, ve en el acto, que tuvo lugar en sa Pobla el pasado viernes día 10, con motivo de las fiestas de Sant Antoni, una forma de divulgar su trabajo... Así lo manifestaba Miquel López, que mostró su satisfacción y agradecimiento a todos los que han hecho posible que sus poemas hayan podido ser pintados y musicados.

'El acto contó con la presencia del alcalde de sa Pobla, Jaume Font, y distintos ediles del Consistorio municipal. La música del grupo Al-Mayurqa... sus voces dieron a conocer varios de los poemas de Miquel López Crespí, concretamente de su último libro editado Planisferi de mars i distàncies (Editorial Columna). La exposición consta de 20 obras y ha sido organizada por el Ajuntament de sa Pobla y el Museu d'Art Contemporani. Los cuadros quedarán expuestos hasta el próximo día 2 de febrero en la sala de Es Cavallets. El poeta no descarta la posibilidad que esta iniciativa cultural, que ha tenido lugar en sa Pobla con motivo de las fiestas de sant Antoni, pueda disfrutarse en otras galerías. Sin embargo recuerda que 'de momento es una exclusiva de sa Pobla'".

Miquel López Crespí

Antoni Roig: homenatge

Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... (Miquel López Crespí)

D´esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Toni Roig i Esperança Mestre, tres bons amics i companys de lluita

Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... Quantes vegades ens trobarem a la manifestació del 31 de desembre? Ja ni ho record! Festivals de cançó, alegria i música mobilitzadora arreu dels Països Catalans. Toni Roig entenia la música com una potent eina d´intervenció, un instrument no solament capaç de mudar les consciències sinó també de canviar la societat. Toni Roig vengué a moltes de les meves presentacions de llibres. Sovint debatíem la darrera novel·la, el darrer disc que ell havia tret al carrer.

Mateu Morro, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Toni Roig el dia de la presentació del llibre de López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Les darreres vegades que ens vàrem veure va ser en relació a les mobilitzacions per salvar la Real, per aturar el projecte del PP de fer l´hospital de referència a Son Espases. I, també, el dia de la presentació a la Real del manifestat de personalitats de la cultura de les Illes per aconseguir la unitat del nacionalisme progressista per a fer front a la dreta depredadora que ens malgovernava. Potser que tots aquells que diuen que el compromís de l´intel·lectual amb el poble ja no és de moda haurien de prendre exemple de l´admirad Toni Roig i de tots els membres d´Al-Mayurqa. Mai no s´ha vist a Mallorca un exemple tan evident de compromís apassionat amb la cultura d´un poble, amb les tradicions nacionals, amb la lluita col·lectiva pel nostre alliberament nacional i social com el que sempre mantengué Toni Roig.

Miquel López Crespí