Miquel López Crespí - Memòria històrica

Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.

Les falses memòries de Felipe González (XVII)

Record que, quan vaig ésser elegit com a Secretari General del Partit, a part dels símbols del passat (sigles, bandera, les fotografies de Pablo Iglesies a les seus), romanien dins les nostres fileres multitud de companys terriblement errats. Faltava la meva mà, en certa mesura providencial, per a aclarir quina era la missió del guiatge polític dins una societat moderna, a les acaballes del segle XX. Solucionar radicalment el problema del marxisme i d'un desfasat republicanisme fou una tasca senzilla. En el Congrés del 79 vaig dimitir i, en veure's sols, orfes de pare, podríem dir, vengueren de seguida a plorar-me, a suplicar-me que tornàs a la direcció. És evident que la meva dimissió només era un gest per a atemorir-los. Cert que si haguessin mantengut les errades concepcions quant a la defensa del marxisme i la república federal, hagués dimitit de bon de veres. Jo ja sabia amb certesa que mai no podríem guanyar uns comicis sostenint aquestes idees. Ja en aquell temps -i d'això no fa tants d'anys!- es tractava de dirigir-nos a un sector de l'electorat centrista, homes i dones de la classe mitjana, l'administració heretada de la dictadura, rendistes, militars, l'església, professions lliberals, negociants que s'havien pogut enriquir amb el franquisme. El camí equivocat era el que propugnava una política adreçada solament als treballadors, miners, dones de la netetga, mestres amb poca qualificació, endarrerits en llur formació. Ja sabia que, de guanyar, hauríem de portar a terme una dura reconversió industrial que posaria en contra nostra tots aquests sectors de la xurma. Les nostres columnes, els fonaments bàsics, havien de ser no de sectors inestables, d'incerta existència, sinó, ben al contrari, el gruix de la massa que gaudia d'un ingressos segurs i d'una situació no amenaçada per les futures i ineludibles reestructuracions. No em vaig errar. Els tretze anys al capdavant del Govern ho confirmen. Segar l'herba sota els peus, primer d'UCD, i ara del PP o Convergència, ha estat sempre la tasca prioritària, el que ha servit per a enfortir les nostres fileres amb quadres dirigents de provada solvència professional.

La idea essencial que havíem de combatre a l'interior del partit -una vegada guanyades les batalles en contra del marxisme i el republicanisme federal- era l'antiquada concepció de la falsa igualtat que l'esquerra mundial duia aferrada a l'esquena com un pes que l'aixafava. "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Novament el 93. Robespierre. Victor Hugo. La guillotina a la plaça de la Revolució, a París. Fer creure al ramat que gaudíem de llibertat no era difícil. La legalització dels partits ho confirmava sense cap mena de dubte. Si, després, les diverses organitzacions revolucionàries no obtenien quotes de poder per manca de diners, per no haver sortit abastament als mitjans de comunicació, o a causa de la llei D'Hont, no era problema de l'executiu. El poble, sobirà, lliure, ho havia decidit així. A les primeres eleccions, l'esquerra revolucionària, els grups del tipus MC, OEC, PTE, ORT i altres candidatures extremistes, obtengueren en total -anant dividits als comicis- més d'un milió de vots. Sortosament no pogueren tenir cap diputat a causa de la llei D'Hont que prima agrupacions i coalicions majoritàries. La Llibertat, doncs, restava garantida a perpetuïtat, sense problemes. Les urnes no mentien. Els vots eren els vots. Si els contraris no sabien trobar formes d'unitat per a guanyar-nos, no era culpa nostra. Què hi podíem fer? Eren les regles del joc, una llei de convivència que calia respectar. En el camp de la premsa, la llibertat era també total... per a qui tingués els milions suficients per a muntar una empresa. Els aferrissats enemics del sistema tampoc no podien fer-hi res. La Constitució, aprovada per consens entre les forces nacionals reconegudes internacionalment, reconeixia la llibertat d'expressió. Qui tenia el finançament adequat, els milions que pertocava, podia muntar un diari, qualsevol empresa editorial. El PCE ho provà amb Mundo Obrero... i fracassà. Federico Melchor, el secretari de Carrillo, plorava desconsoladament. No podia entendre com la xurma s'estimava més les publicacions "capitalistes" o "de la burgesia" -era com els comunistes anomenaven la premsa lliure- que no la seva. A ningú no importaven uns diaris que només parlaven de qüestions socials o feien un seguiment continuat dels principals problemes laborals dels morts de fam. Ningú no volia llegir revistes dels extremistes. Amb la reforma del franquisme havíem garantit la independència de la premsa. No ens podien acusar de dictadors. Vencíem també políticament i ideològicament en aquest camp. Havien d'estar amb la boca callada. Alguns grups més radicals, del tipus OEC, deien encara a llurs migrats seguidors que la vertadera autonomia de la premsa era la que preconitzà Lenin a la Rússia soviètica: la incautació, per la força, de les empreses editorials dels rics per part dels treballadors. Els deixàvem parlar. Nosaltres teníem la llei i les armes. Que provassin d'ocupar El País o La Vanguardia! De seguida haguessin tengut un destacament de la Guàrdia Civil, i a la presó. Els teníem fermats de peus i mans! No podrien aixecar el cap en molts d'anys! Llibertat per a presentar-se als comicis, però sense un duro per a fer-hi una campanya electoral mínimament digna, que arribàs als electors. Llibertat d'opinar, d'escriure, és evident, així quedava reflectit a la Constitució; però sense una pesseta per a treure al carrer un diari. Ni un setmanari, no podien publicar! Restaven en llibertat per a estar en silenci, reunits dins dels seus locals. Quina jugada, Déu meu, quina jugada mestra! Podien continuar així, eternament, parlant de la revolució per a quatre parets, per als de sempre, sense que ningú no els pogués escoltar, saber llurs bufonesques posicions. I, de tant en tant, si ho demanaven amb humilitat, nosaltres, per misericòrdia, demostrant al poble que no existien entrebancs per a participar en el procés d'elecció de diputats, els concedíem un parell de minuts a altes hores de la nit, quan tothom dormia. En efecte... havien sortit per televisió! No podien dir que els negàvem la presència als grans mitjans de comunicació! I, a les reunions internes, fèiem la gran riallada, en veure com havien caigut en la trampa. Mai no pogueren treure cap diputat. Acabaren per cansar-se i molts d'aquests partits extremistes plegaren o vingueren a demanar-nos perdó per a obtenir l'almoina d'algun lloc a l'administració. Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)

Última Hora de 13-V-09 informa de la propera publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009

Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)

Els crepuscles més pàl·lids: Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. Un llenguatge intens i planer ens descriu, amb destresa i una intensa capacitat de suggeriments, el panorama cultural i existencial d’una Mallorca cruelment oprimida pels vencedors. Una visió poètica, summament humana que, a través dels protagonistes –un combatent republicà-, una al·lota enamorada i el fill d’ambdós que, des de la distància dels anys rememora els fets, ens endinsa, com un esmolat ganivet, en els laberints de la història i els caminois d’una inoblidable experiència vivencial. La novel·la de Miquel López Crespí descriu amb lluminositat colpidora les extraordinàries litúrgies del fervorós amor entre aquest militar republicà represaliat pel franquisme i una al·lota mallorquina de família conservadora i acomodada que, rebel a la seva manera, vol fugir de l’opressió i manca de perspectives que ofereix el nacional-catolicisme i el falangisme regnant.

Els crepuscles més pàl·lids ens sorprèn per la vitalitat d’un llenguatge àgil, que empra tots els recursos de l’idioma per mostrar-nos la claror i les ombres d’una època incerta. Un precís domini de l’escriptura permet a l’autor descobrir-nos la fondària del nostre passat més recent, les més íntimes pulsacions d´una generació que lluità contra el franquisme i que va saber servar la bellesa i les esperances més humanes enmig de la brutalitat oficial i les cendres d’aquella societat glaçada per himnes i consignes. (Nota editorial)

Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí: Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 per la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. L’escriptor ha estat guardonat per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. La novel·la serà publica per l’editor Lleonard Muntaner i presentada en el marc de les properes Festes de Sant Jaume de Sa Pobla.

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

Sa Pobla (23-IV-09): Parlament de l’escriptor Miquel López Crespí moments després d'haver guanyat el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí