Miquel López Crespí - Memòria històrica

Imagín que en sortirem reajustant encara més les despeses en assistència social. Fins ara mateix, l'atur, l'ampliació constant del nombre de treballadors que cobraven el subsidi, no ha significat altra cosa que un enriquiment descontrolat d'individus sense escrúpols que s'han aprofitat del nostre sentit magnànim i lliberal de governar. No dic que no hi hagués algun cas real d'atur, alguna petita empresa que hagi fet fallida, qualque sector productiu autènticament afectat per les reestructuracions de plantilles. Això és cert. Però la majoria -hi ha dades concretes, fets comprovats pels inspectors de l'INEM-, a part de cobrar el que sovint no els corresponia, s'han dedicat a muntar negocis, a treballar pel seu compte, o, els més desaprensius, a anar-se'n de vacances a Grècia i les Bahames amb els diners de l'erari públic.

Tants de llanterners, electricistes, venedors de tota mena de productes, picapedrers, pintors, fusters, botiguers, mecànics, que han pogut fer negoci mercès, primer, a les indemnitzacions per l'acomiadament i, en segon terme, cobrant cada mes de l'atur. I la colla més viva, més intel.ligent en llur maldat, els que han fet el possible per inventar falses malalties, atacs de cor inexistents que els serveixen per a retirar-se als trenta, quaranta anys, amb una paga estatal a perpetuïtat.

La crisi econòmica – Les falses memòries de Felipe González (XIX)

Nous problemes amb els pressupostos. Com he anat comentant en aquestes lúcides reflexions que escric quan els quefers de la direcció de l'Estat m'ho permeten, la crisi internacional ens sacseja, augmentant algunes de les nostres normals dificultats. Ningú no podia preveure l'ensorrament del mur de Berlín, una unificació d'Alemanya tan ràpida. Sé, pels amics i companys del partit alemany germà, que abans de la unificació hi havia previstes fortes despeses i inversions a Espanya. Hem tengut una mica de mala sort. El capital s'ha estimat més digerir el gegantí pastís de l'Est (Polònia s'alliberava del comunisme; Praga, Budapest, Tirana; després... la Unió Soviètica!). He de reconèixer, sense que això signifiqui un error de falta de previsió, que ningú -en el món sencer!- no podia imaginar terratrèmols de tal envergadura. Les inversions alemanyes en sectors claus de la indústria, les telecomunicacions i el transport, eren cabdals per a aturar l'índex de l'atur. No hem tengut sort. Imagín que en sortirem reajustant encara més les despeses en assistència social. Fins ara mateix, l'atur, l'ampliació constant del nombre de treballadors que cobraven el subsidi, no ha significat altra cosa que un enriquiment descontrolat d'individus sense escrúpols que s'han aprofitat del nostre sentit magnànim i lliberal de governar. No dic que no hi hagués algun cas real d'atur, alguna petita empresa que hagi fet fallida, qualque sector productiu autènticament afectat per les reestructuracions de plantilles. Això és cert. Però la majoria -hi ha dades concretes, fets comprovats pels inspectors de l'INEM-, a part de cobrar el que sovint no els corresponia, s'han dedicat a muntar negocis, a treballar pel seu compte, o, els més desaprensius, a anar-se'n de vacances a Grècia i les Bahames amb els diners de l'erari públic. Existeix una vergonyosa pirateria que cal eradicar si volem progressar. Tants de llanterners, electricistes, venedors de tota mena de productes, picapedrers, pintors, fusters, botiguers, mecànics, que han pogut fer negoci mercès, primer, a les indemnitzacions per l'acomiadament i, en segon terme, cobrant cada mes de l'atur. I la colla més viva, més intel.ligent en llur maldat, els que han fet el possible per inventar falses malalties, atacs de cor inexistents que els serveixen per a retirar-se als trenta, quaranta anys, amb una paga estatal a perpetuïtat.

Esser declarat inútil, no apte per a la feina, ja no és una taca, una tragèdia familiar. Ans al contrari, amb l'ajut d'un metge irresponsable, esdevé un èxit digne d'una medalla, d'un honor, un sistema per a aconseguir diners sense treballar. El súmmum del robatòrum! Haurem de depurar responsabilitats entre els doctors i especialistes causants de tal munió de baixes falses. Mancs que no ho són; coixos que en sortir de l'hospital són capaços de guanyar medalles olímpiques; cecs caminant a les palpentes que en un moment adoben rellotges d'alta precisió; portadors de la sífilis, la SIDA, qualsevol estigma incurable que, en dos dies, una vegada cobrada la baixa, la indemnització, són a la platja amb els fills, menjant paella sota les palmeres, rient-se dels meus discursos, bevent bones ampolles de vi. No hi ha ningú que no vagi amb un cotxe darrer model, posseeixi una gamma infinita d'electrodomèstics a casa seva, dues o tres televisions, ordinador personal. És allò de sempre d'ençà el món existeix: no saber conformar-se amb el que es té. Imitar les classes elevades. Voler consumir el mateix que l'èlit. L'enveja dels de baix. La misèria espiritual d'unes races sense moral. Altres han comprat xalet a la mar o la muntanya. La segona residència s'ha convertit en una plaga, fent malbé alguna de les millors platges. Andratx, a Mallorca, on vaig a estiujejar cada any, ja no és el que era. Abans, no fa gaire, el port d'Andratx era un indret paradisíac amb quatre casetes de pescadors, uns quants turistes respectuosos amb el medi ambient. Per a mi era una satisfacció passejar, els horabaixes, pels carrers tranquils, parlar amb els pescadors de llurs problemes. Ara, els iots t'impedeixen entrellucar el port. Els cotxes esportius omplen l'atmosfera de fum. Ha finit completament la famosa calma mallorquina tan del grat de l'extraordinari Arxiduc austríac que donà a conèixer al món tanta meravella desconeguda. La Mallorca de quan era estudiant! L'encís dels viatges d'estudis amb els frares, les cales sense gent. Aquella tranquil.litat mai més trobada. Sovint pens que la humanitat no té remei. Que sempre malda per fer malbé el que l'envolta: destruir paisatges, no respectar les lleis. Els restaurants, curulls de farsants -els pretesos "aturats"-, resten ara plens de gentalla que devora paella, gambes a la planxa, porcella rostida. Populatxo sorollós que cruspeix amb les mans i escup en terra. Bèsties de rapinya que voldrien sacsejar les riqueses de l'Estat, que ens arruïnarien en dos dies de no controlar-les. I tenen la barra de dir que es troben en l'atur! Han fet malbé la natura, els pocs indrets que encara no estaven contaminats per les servituds normals del progrés. Bagassers que encara demanen més i més, insaciables. Hem d'acabar amb l'anarquia. Ben cert que seria impossible tornar al temps dels romans, al període de l'esclavatge. Jo sóc un dirigent contemporani, demòcrata, enemic de certs privilegis odiosos. Tanmateix, s'ha anat comprovant, amb els segles, que la púrria misèrrima produeix més i millor si creu que és lliure, si cobra un jornal, si imagina que pot dirigir la nació, mudar de governants mitjançant el vot. Beneïda il.lusió de les urnes! Aquesta és la moderna democràcia parlamentària que nosaltres defensam. Un home, un vot. Malgrat sigui un ignorant, un ruc. Ells voten, és evident. Nosaltres ja ens encarragam de sortir infal.liblement elegits. És la divisió burgesa del treball de la qual ja parlava Marx (un dels pocs pensaments seus amb els quals estic d'acord) La divisió del treball. Els uns manam, els altres són manats. És la diferència entre la intel.ligència i la brutalitat, entre l'espiritualitat dels qui tenim una formació adequada i els qui només viuen moguts pels més baixos instints: la panxa i el sexe. Ben cert que no defensaré mai l'esclavitud -com demanen certs sectors de la patronal-. Nosaltres som governants de països pròspers i civilitzats que no podrien acceptar certes aberracions producte de la ignorància del passat. Als qui pensen que seria possible sortir de la crisi actual emprant sistemes periclitats els hauríem de demanar... ¿podria, un subjecte sense sou, produir, fermat de cadenes, els beneficis que dóna un obrer modern? Mai. L'únic que cal fer és dur endavant un ferreny control de tothom que cobri l'atur, augmentar el nombre d'inspectors, ser inflexibles amb els treballadors quan es comprovi fan feina estant a la llista d'aturats. ¿Com és possible que un honrat pare de família no pugui tirar endavant amb les seixanta o setanta mil pessetes que els donam? Gasten massa, sense vigilància, d'una forma incontrolada. No tenen l'esperit frugal dels treballadors del passat que amb un tros de pa i una sardina passaven el dia. Abans no hi havia tantes festes, tantes diversions i entreteniments. La missa de diumenge, un joc de cartes amb els amics a la taverna, eren els passatemps principals del poble. A vegades, per setmana santa, les processons. L'arribada ocasional d'un circ als afores de la ciutat permetia anar amb els infants a veure els animals que romanien fora la carpa. Així s'estalviaven l'entrada!

El sistema d'economitzar dels nostres pares i avis! Com s'han anat perdent els bons i assenyats costums dels avantpassats! Uns pantalons nous i una camisa blanca per als diumenges, una falda de llista per a la dona, ja bastaven per a tenir una parella ben mudada. Els fills, a lloure pel carrer, ajudant els majors en el camp, o de joves, en els tallers, aprenent un ofici, tampoc no causaven despeses excessives. Ciutadans i vilatans, sense sanitat pública, es morien més aviat. Ara, no entenc el que passa. Potser hi ha massa població, un excés de natalitat. Falsaris i ximples es reprodueixen com els conills i demanen serveis, escoles, guarderies, hospitals... Sempre demanant, com si poguéssim fabricar diners i llençar-los al carrer. El problema de l'habitatge. Protesten les associacions de veïns, els sindicats, dient que els lloguers o les cases són cars. Cert. Ara no hi ha ningú que no vulgui tenir habitacle propi. En el meu temps -encara ho record amb certa nostàlgia-, els pobres del meu barri, a Sevilla, vivien tots en la mateixa cambra. Dotze persones en una habitació! Ningú no demanava més, es conformaven. Quina raça més especial, el poble andalús. Herència de Sèneca dins la sang de la massa? Podien gastar el que cobraven de jornal comprant pa per als fills, una mica de carn els dies de festa, una mortalla quan morien. El més necessitat tenia mortalla en morir! Ara tot ha mudat. Ha crescut el parasitisme absurd que coneixem. Tothom es creu milionari. S'han imaginat senyors. Cotxe, pis, estudis per als fills. Aviat demanaran el cel!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

EL TALL EDITORIAL PUBLICA L’OBRA NOVEL·LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008)

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. (Miquel López Crespí)

L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.

És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II).

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els escriptors propers al règim.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera sobre els darrers llibres publicats.

Però tornem a la publicació Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), el llibre de memòries on trobarem informació exhaustiva d’aquests darrers quaranta anys de conreu de la literatura. Els primers capítols del llibre, “El Maig del 68” i “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II) els he dedicat a rememorar aquella època de narrativa, teatre i poesia experimental. Els he inclòs en el llibre que comentam perquè una lectura apressada de Notícies d’enlloc i de La guerra just acaba de començar, podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acaben de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren el món a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris....

Crec que una lectura atenta dels vint-i-sis capítols que conformen el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial pot servir per a copsar la meva evolució literària –i també política!- dels meus darrers quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió a les Illes. En un altre capítol hem parlat dels experiments rupturistes de finals dels anys seixanta i setanta, de l’herència cultural i política del Maig del 68, del paper del compromís cívic i de la lluita antifeixista en bona part dels escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta”. Una generació alletada, no solament per l’herència de l’esquerra antifeixista illenca dels anys vint i trenta sinó també, i molt especialment, per certa represa del món editorial català de les Illes a començaments dels anys cinquanta. Són els llibres editats per l’Editorial Moll en aquestes anys els que van conformant la nostra formació cultural, la nostra “universitat” en aquell món tancat i opressiu del feixisme.

Hi ha capítols de Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que poden donar una idea cabdal del treball literari d’aquestes darreres dècades. Em referesc als capítols “Cultura i antifranquisme” (I) i (II), “Miquel Costa i Llobera: història d’una novel·la” (I) i (II), “La poesia dels anys vuitanta: Les ciutats imaginades”, “El teatre mallorquí”, “Cultura transició a Mallorca”, “La novel·la històrica”, “Quatre poemaris”, “Trenta anys de poesia mallorquina”, “Sa Pobla i la història”, “Narrativa breu: Un viatge imaginari i altres narracions” (I) i (II), “La poesia de les Illes i la memòria històrica”, “París 1793” (I) i (II).

Però cap de les obres posterior a La guerra just acaba de començar (1973), hagués estat possible sense els anys inicials d’experimentalisme literari que hem descrit en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II).

El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial vol ser un recordatori d’aquestes quatre dècades d’intervenció política i cultural, de lluita constant per a no desmerèixer mai de l’herència cultural dels mestres que ens han alletat i sostingut durant tots aquests anys foscos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí