Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana. (Miquel López Crespí)

Llorenç Capellà: un escriptor solidari

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes

Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç capellà va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els esquerrans de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".

En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb aquells pactes érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".

Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 Franco hava executat els cinc joves antifeixistes. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El PCE illenc i sectors afins sempre ha tengut molta “sensibilitat” en qüestions referents a la persecució i demonització de la dissidència política. Basta recordar la campanya rebentista contra el meu llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Per atacar el meu llibre, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavó Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida publicaren en un diari de ciutat un plamflet ple de mentides i tergiversacions.

El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.

Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia i la consolidació de l'economia de mercat capitalista. D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).

Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.

Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

...una casta política molt poc dotada per al diàleg i arrapada a les poltrones de manera neuròtica. Amb aquests comportaments insensibles al moviment social es mostren com a una veritable dreta de nova generació persones adeptes a una concepció del món ben vella, on no existeix cap dret fora dels camins establerts per l'autoritat. Una rigidesa mental extrema que els desautoritza. S'ho haurien de fer mirar (Carles Castellanos)

Una dreta de «nova generació»

Per Carles Castellanos, professor de l'UAB i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez i Alba. Publicat a El Punt el 18 d'abril del 2009

"No es pot tocar res? Amb aquesta manera de pensar encara seríem en plena dictadura"

Hi ha gent que sembla d'esquerra (pels partits als quals pertanyen, pels eslògans que proclamen) però que es comporten com reaccionaris empedreïts. Aquesta entrada de primavera hi ha hagut un bon grapat d'opinadors, polítics i politòlegs que han rivalitzat en insensatesa.

Que hi hagi desenes de milers d'estudiants, professors, ensenyants i treballadors en general mobilitzats, es veu que no té per què ser tingut en compte. Sembla que només s'ha de fer cas de les estructures ordinàries de gestió de les universitats i de la política; i el fet que un govern sigui elegit, ja dóna potestat per ignorar qualsevol mena de protesta.

Ni en temps del franquisme es feien raonaments d'aquesta mena. Es veu clarament que el sistema electoral és concebut per aquests personatges profundament conservadors com un pretext per imposar les seves idees i concepcions piramidals de la societat. En països mitjanament democràtics, mobilitzacions importants dels sectors que s'han mogut aquests dies a Catalunya haurien portat a profundes reflexions i haurien donat lloc a dimissions importants. Aquí, no. Res no fa aprofundir en les qüestions socials que preocupen milers i milers de persones. Només es minimitzen les protestes i es diu i repeteix que les coses ja han estat discutides i que no es pot tocar res. No es pot tocar res? Amb aquesta manera de pensar encara seríem en plena dictadura. D'altra banda, el cinisme extrem de dir que una «minoria» que protesta activament és «autoritària» perquè no s'empassa dòcilment les polítiques establertes, sí que és una mostra d'autoritarisme. Despotisme democràtic intitulava un meu article recent en aquest mateix diari, definint la mena de pseudodemocràcia que patim, basada en les llistes tancades i apuntalada per interessos d'espesses xarxes clientelistes.

La llarga dictadura i la prolongació que ha trobat en tantes qüestions en el règim monàrquic successor, ens ha donat una casta política molt poc dotada per al diàleg i arrapada a les poltrones de manera neuròtica. Amb aquests comportaments insensibles al moviment social es mostren com a una veritable dreta de nova generació persones adeptes a una concepció del món ben vella, on no existeix cap dret fora dels camins establerts per l'autoritat. Una rigidesa mental extrema que els desautoritza. S'ho haurien de fer mirar.

Wewb Llibertat.cat

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)

Els sous dels nostres polítics

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-X-06)